diumenge, 23 d’octubre del 2011

Oli en un llum al Club de lectura de Santa Bàrbara

Com ja vaig avisar, el viatge d'Oli en un llum encara no ha acabat. La propera estació tornarà a ser Santa Bàrbara, on vaig presentar-lo fa pocs mesos. La cita serà el divendres 28 d'octubre, a dos quarts de vuit del vespre, al bar dels jubilats, tot fent un beure. Hi discutirem els aspectes que puguem, que n'hi ha molts...
Mos veem, xiqüelos!

dijous, 20 d’octubre del 2011

Operació Sarroca

Cinc minuts que sóc a Sarroca i sona el timbre. Són el Miquel i el Francesc, que recorren la salvatge garriga en bicicleta i han parat al poble. Aparquen les bicis a l’entrada i anem a fer una visiteta. Primer parem a Cal Paco, i els ensenyo la pedra treballadíssima del llindar; després a Cal Roig, on destaca la data esculpida a sobre la porta -1450-; seguidament a l’església, de la qual n’admirem l’escultòrica portalada; després pugem al Castell, i els mostro les marques que feien els picapedrers a les pedres, i les estances que encara aguanten dretes, i la perspectiva que des d’aquí s’albira, i una sitja en desús, i la muralla mig tombada, i els refugis antiaeris de la guerra civil; acte seguit anem als dipòsits, on els suggereixo que aquest pot ser un bon emplaçament per celebrar-hi una propera edició de les Delicadeses, a continuació ens allarguem a la Guardieta, un turó proper on hi ha una vegetació molt peculiar…
Hora de dinar. Jo aniré a casa els pares i ells, a visitar l’últim –o el primer- dels atractius turístics de Sarroca. El Francesc i el Miquel s’entaularan al Racó.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 301 del SomGarrigues (del 9 al 22 de setembre de 2011).

diumenge, 16 d’octubre del 2011

Elogi de les tomates de penjar

En diuen de penjar perquè, després de collir-les, hom les penja d’un filferro, el qual discorre paral·lel i molt a prop del sostre, preferentment als garatges i als baixos de les cases dels pobles. A la tardor són roges, grogues i verdes; l’estiu següent tenen un vermell arrugat, decandit, evaporat. Els mesos de fred, la carn d’una tomata pot untar una llesca per les dues cares; a aquestes alçades, les tomates són més seques i, com aquell que diu, només deixen anar llavors. Amb un pessic de sal i el primer oli de la temporada, aquell oli verd i picant, el pa amb tomata és una menja densa, magmàtica. Ara també és bo, però indiscutiblement inferior: la tomata ha perdut gust i l’oli també.
M’acabo les últimes tomates de l’any passat. Les tallo per la meitat, les esclafo en qualsevol llesca o crostó, i les aplano fins que no les puc munyir més. Ho salo, ho olio i ho acompanyo amb un tall de pernil, o amb una rodanxa de xoriço, o amb una truita de patata, o amb tonyina i anxoves, o amb res. I somio que, la propera vegada que vagi a Sarroca, podré collir les primeres tomates de penjar.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 297 del SomGarrigues (del 8 al 21 de juliol de 2011).

dijous, 13 d’octubre del 2011

D'ara endarrera

En els mesos previs al referèndum de l’Estatut hem assistit a una sèrie de despropòsits i males pràctiques de la Generalitat que fan esborronar. Primer va ser la proposta del conseller Saura d’allargar l’horari de les votacions, sense tenir en compte que la llei no ho permet; després les campanyes institucionals que, sota l’aparença de campanyes informatives i de foment de la participació, bàsicament han servit per donar un missatge clarament decantat cap al vot afirmatiu; a continuació l’actitud desvergonyida del president de la Generalitat i alguns dels seus consellers, que no han dubtat gens a fer actes oficials de fort contingut electoralista en plena campanya de l’Estatut. Ja s’ha acabat allò d’inaugurar una travessia o una plaça amb quatre arbrets a dues setmanes de les eleccions: en el que va de campanya, s’ha inaugurat la línia de tren de la Pobla de Segur, s’han presentat els efectius de la campanya contra els incendis i el renovat Servei d’Emergències Mèdiques (SEM) i, fins i tot, en Maragall i els titulars de Cultura, Benestar i Família, Educació i Salut han tingut la barra de fer campanya pel nou Estatut en un acte pagat per tots els catalans… al Palau de Pedralbes. Realment, no saben de quin color és, la vergonya.
A sobre, una de les institucions que hauria de vetllar perquè alguns d’aquests fets no es produïssin, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), ha permès que la campanya D’ara endavant i la de foment de la participació el 18 de juny no hagin sofert cap tipus de modificació tot i el seu contingut tendenciós i esbiaixat. El gran CAC! L’organisme que té com a funció vetllar per la neutralitat i l’honestedat informatives! Encara sort que la Junta Electoral Central i el Tribunal Suprem (qui ho havia de dir) han parat els peus al Govern i l’han obligat a modificar la segona de les campanyes…
I, per acabar-ho de rematar, el tractament informatiu de la campanya del referèndum per part de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV, "Corpo" per als amics) ha estat nefast. Perquè els periodistes, a cada informatiu, s’han queixat de la decisió de perpetuar els blocs polítics, o sigui, el fet d’atribuir a cada partit un temps d’acord amb la seva representació electoral enlloc de fer-ho atenent a criteris estrictament professionals i d’interès informatiu. Perquè ha donat la impressió que la CCRTV estava cobrint unes primàries, i no pas una campanya on hauria de ser important, importantíssim, que s’expliqués a fons el contingut dels articles de l’Estatut. Perquè, i això és el més gros, no s’ha donat veu a una societat civil molt mobilitzada pel no, el sí i el vot nul. Que potser només tenen dret a sortir als mitjans els cinc partits amb representació parlamentària o què? I les més de 700 entitats, plataformes ciutadanes, partits polítics, associacions i sindicats que fan campanya per totes les opcions, que no són de Déu? Sembla que no hàgim avançat gens en tots aquests anys de democràcia. A vegades sembla que anem cap endarrera.

Només per aquests abusos, per aquesta utilització de recursos públics per a finalitats purament partidistes i interessades, ja val la penar votar No a l’Estatut. Ens mereixem uns polítics que respectin les regles del joc i que practiquin al govern allò que pregonen a l’oposició. I no val a mostrar-s’hi indiferents tot afirmant, resignats, que "Això ho fan tots". Perquè si volem que les coses canviïn (que suposo que ho volem, no?) hem de començar actuant en conseqüència.

diumenge, 9 d’octubre del 2011

La mort d'un sindicat

La crisi de Govern que va dur a terme el president Maragall a finals del mes d’abril va comportar que Antoni Siurana fos rellevat com a conseller d’Agricultura per Jordi William, el fins llavors director general de Desenvolupament Rural. No va ser aquest, però, l’únic canvi al Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca (DARP): Joaquim Llena va substituir Josep Pau com a secretari general, Montserrat Gil va ocupar el lloc de Salvador Puig a la Direcció General de Producció, Innovació i Indústries Agroalimentàries, i Josep Maria Besora va ser nomenat nou director general de Desenvolupament Rural en substitució del flamant conseller.
Aquest últim aspecte, el nomenament de Besora, no fa sinó confirmar una tendència inaugurada amb l’arribada dels socialistes a la conselleria fa dos anys i mig: situar destacats membres del sindicat Unió de Pagesos (UP) en càrrecs de decisió del departament. Primer va ser Salvador Puig, qui havia estat gerent d’Agroxarxa, l’empresa de serveis d’UP, i ara Josep Maria Besora, que va ser durant molts anys responsable nacional d’organització i comunicació del sindicat agrari. Algú podria pensar que això serveix perquè el DARP sigui més receptiu a les demandes de la pagesia; perquè hi hagi garanties que no es prendran decisions que perjudiquin els pagesos; perquè el sindicat faci valer una posició de força des del govern estant.
Però no ens enganyem, no veiem perdius on només hi ha garses: el fet que hi hagin sindicalistes al govern no garanteix res, perquè la seva autonomia és molt limitada. Al cap i a la fi, han d’acabar obeint el conseller -que no és precisament d’UP- i el president de la Generalitat -aquest tampoc. A més, la suposada força que atorga a UP ser present a l’organigrama del DARP no és tal, perquè això implica que el sindicat està més lligat de mans i peus que mai. El sindicat agrari encara majoritari a Catalunya té una debilitat manifesta i una credibilitat sota mínims cada vegada que es queixa per qualsevol actuació de la conselleria. Com es menja que protestin davant els seus mateixos companys de sindicat? N’hem de fer cas o és pur teatre, perquè al final han d’acabar pactant per no tirar-se més pedres a la pròpia teulada?
Ja és prou nociu per a la independència dels sindicats agraris el seu sistema de finançament (on hi té una presència significativa l’aportació de fons públics) que només falta que els seus responsables s’integrin en l’estructura que haurien de controlar i combatre, segons els casos. I sort que no es van complir les travesses, la primera vegada que Maragall va voler fer la crisi de govern, que situaven el coordinador nacional d’UP, Joan Caball, com a nou conseller d’Agricultura! Llavors sí que el sindicat hauria quedat anul·lat del tot. Hauria quedat com un zero a l’esquerra.

Ja saben el que es fan, els socialistes. No els heu d’ensenyar res, a aquests. El què em sorprèn més del cas és que no se n’adoni, la cúpula dirigent d’UP, de la conseqüència última d’aquesta forma de fer: la mort del sindicat. Perquè es comença rient les gràcies als polítics i s’acaba, el dia de l’enterrament, resant per l’ànima del pobre sindicat. 
Descansi en pau, i amén.

dijous, 6 d’octubre del 2011

De rebaixes a Lleida

Descomptes. Saldos. Cues, presses i empentes. Roba rebregada de tant toquejar-la. Colors vius i morts, lluïts i eixarreïts. Roba de temporada poc rebaixada. Dependents atabalats. Roba que no és de temporada més rebaixada que la roba de temporada. Aquest any es porten les faldilles amb volants, els pantalons de campana i les armilles sense mànigues. Al pis de dalt potser hi ha més gènere. Els emprovadors estan plens. Provem-ho al soterrani, que aquí dalt no queda res. M’estic posant nerviós, amb tanta gent. Va, paga y vámonos. Ja podrem arribar a final de mes?
Si fa no fa, les rebaixes d’hivern són iguals a tot arreu. Però a Lleida, ui a Lleida! A Lleida la temporada de rebaixes acostuma a coincidir amb la boira més freda, espessa, fastigosa i depriment que hom pugui imaginar. No dóna gens de bo passejar pel carrer Sant Antoni, el carrer Major, el carrer Magdalena o el carrer del Carme. Se us gelen els ossos, el nas se us torna roig com una tomata, les mans se us encarcaren. El baf que despreneu és tan compacte que diríeu que és a punt d’adquirir estat sòlid, caure i xafar-vos un peu. No, xiquets. El dia no compensa ni que els carrers estiguin a vessar de noies fermes i formoses.
Qui va de rebaixes a Lleida és conscient que ha de fer front als elements, especialment malparits a la capital del Segrià. No només la broma, sinó també l’aire gèlid que acoltella la cara i la gelor que es manté als carrers estrets i encofurnats mentre el sol no es digna a sortir. I això no atorga als compradors un plus de temeritat, de valentia o d’ardor guerrero. Simplement és el preu que han de pagar per obtenir articles més barats o, si és el cas, triar i remenar entre tota l’oferta disponible el primer dia de rebaixes.

Però, per molt desagradable que pugui semblar aquest panorama per a la majoria dels mortals, sempre n’hi ha que hi són immunes. I no són els que tenen més greixum, ni els que van més abrigats. Són aquella classe de persones que estan posseïdes, totes les hores del dia, tots els dies del mes, tots els mesos de l’any, pel dimoniet de la compra. Aquella raça estranya que no es fixa en el temps quan ha de fer una incursió a les rebaixes, perquè l’ànsia consumista ja els serveix de calefactor. Tant els dóna, doncs, que hi hagi la broma gebradora o que estigui a punt de nevar. Només els preocupa que puguin tenir temps d’assaltar, una per una, totes les botigues de Lleida a punta de targeta de crèdit.

diumenge, 2 d’octubre del 2011

Vida i miracles del llicsó

L’hivern, a la salvatge garriga, comporta una sèrie d’incomoditats quasi totes relacionades amb el fred: la roba estesa al terrat acaba tota encartronada; els cotxes aparcats al carrer es lleven amb un dit de gel als vidres; sempre hi ha una canonada que rebenta, perquè s’hi ha congelat l’aigua, i deixa mig poble sense subministrament; el consum d’electricitat i de gas-oil per a la calefacció surt disparat com el coet Arianne… A primera vista, hom podria pensar que l’hivern garriguenc només comporta això, maldecaps.
Però aniria ben errat, perquè l’hivern és l’estació del llicsó. Sí, el llicsó, no n’havíeu sentit a parlar mai? Es tracta d’un enciamet silvestre, de fulles semblants a les de l’escarola en la mesura que adopten la forma de les dents d’una serra. El seu color, no obstant, és el verd fosc, res a veure amb el verd pàl·lid i descolorit d’aquella. Ara, si el fred s’hi abat a sobre amb prou força, les fulles del llicsó es poden tornar una mica roges.
Tot i això, és el fred qui el torna un aliment apreciat per la gent de les nostres terres. Precisament perquè li talla la saba, perquè li impedeix la creixença més amunt del terròs -les branques només poden créixer a ran de terra, adoptant la forma d’una estrella-, el llicsó perd l’amargor que li és pròpia. I més si la rosada s’hi ajeu a sobre.
És justament llavors quan el llicsó és més bo. I quan ve més de gust menjar-lo amanit.
N’hi ha que el serveixen a taula sense a penes polir-lo; d’altres li deixen el cor i quatre branquetes retallades; i els més puristes amb prou feines si deixen el tronxo guarnit amb unes poques fulles. Però allò en què coincideixen tots és en cobrir-lo d’oli, vinagre i sal un temps prudencial abans de menjar-lo -poseu-hi deu minuts o un quart d’hora. Durant aquest temps, el llicsó absorbeix el condiment de tal manera que, quan s’hi clava queixalada, un mar de vinagre i oli es desferma al paladar. Les sensacions que produeixen semblants corrents líquides són indescriptibles, més encara si s’ha tingut la precaució, el detall de fer servir oli del nou. L’oli acabat de sortir del molí, aquell oli aromàtic, espès, verd, que deixa rastre a la gola, sabeu?
I, si a això últim s’afegeix la finor i la sublim tendresa del cor de l’enciamet (aquell tronxo que ha quedat blanc de tanta gelera, conservat en una espècie d’hivernal joventut), que fa que es trenqui sense a penes esforç, el sabor de tot plegat és certament superior.

Ara bé, de la mateixa manera que el fred atorga al lliscó -així el coneixen a les Terres de l’Ebre- el seu atractiu culinari, el fred l’hi pren. Perquè quan la gelor decideix retirar-se i donar pas a les caloretes primaverals es fa aspre, amargant, immenjable. I tot el record que en queda a les feixes, als bancals, a la terra campa, als erms i als turons és aquella floreta, groga com un sol, que el llicsó treu per allà al mes de maig.