dimarts, 25 de desembre del 2012

Una de braves i una Coca-cola (de llauna) natural


No sé com vaig trobar el bar. Potser me’l va recomanar la Jo Sancho, que treballava amb mi, potser m’hi vaig fixar quan sortia de Caixa Tarragona. El cas és que vaig entrar a La Mossada, a l’avinguda de La Salle de Reus, i vaig demanar al Sisco Gorga unes patates braves i una Coca-Cola de llauna. Les primeres vegades la bevia freda, però a partir de cert dia la vaig voler natural. Potser estava refredat, potser era estiu i no volia suar.
Les braves de La Mossada s’han de tastar. Tallades punxegudes, saladetes, ben torradetes. Abrigades, embolcallades amb una dotació generosa de salsa rosada, clapejada de piquets vermells, fina i cremosa, picant però gens coenta.
No hi esmorzava cada dia. Un cop cada setmana, cada dues, cada tres. D’aquesta manera, el dia que hi anava, feia festa major. Perquè era un goig degustar, una a una, les patates banyades en salsa. Perquè era un plaer sucar el pa de molla tendra i estreta a la salsa brava. Perquè, abans o després de rebre les braves, llegia. Diaris esportius i d’informació general; novel·la, assaig, poesia, contes i dietaris.
A La Mossada curava les penes. Sortia desfet i atrotinat de la feina i hi tornava amb ulls frescos i positius, fart i feliç. Ara que fa temps que no hi vaig, perquè ja no treballo a Misericòrdia, enyoro les patates vitamíniques i reviscoladores del Sisco. Quan no pugui aguantar més, hi tornaré.

dissabte, 22 de desembre del 2012

Pedra, oli i all


Era un diumenge de gener. Al cel semblava que li haguessin passat la goma d’esborrar. El paisatge estava espès, rendit, ara caic ara m’aixeco. A les portes de migdia encara gelava. I sort que feia sol.
Tot i el fred, la penúltima jornada dels Camins d’or líquid va amarar Torrebesses de gent. El públic assistent, del poble i de fora el poble, va fer una ruta que va sortir de l’església que va pelar el fred –però que va ressuscitar gràcies a la festa major-, va pujar fins al Castell –sitges, piques, portes, petxines i escales divines-, va continuar cap a l’església romànica de Sant Salvador –polifònic, corprenedor, el gòtic retaule de pedra de Sant Joan Baptista!- i va baixar entre cases i casalots –algun a les tres pedretes– fins a la Cooperativa.
A la Cooperativa, on a primera hora havien esmorzat llonganissa amb fesols, ara estava a punt de començar el concurs d’allioli. Expectació i nervis. El Gregori, membre del jurat, feia d’speaker: demanava que la gent s’enretirés de la taula d’operacions, reclamava silenci –perquè poguéssim sentir el cloc-cloc de les mans de morter picant els alls-, presentava els concursants –nom i procedència- i aconseguia una individualitzada i sentida ovació mentre els aixecava el braç.
Va ser un diumenge de gener. Ho vam passar molt bé. Jo l’any que ve hi tornaré. I vosaltres, què?

dijous, 20 de desembre del 2012

Un viatge literari i gastronòmic


Esmorzars de l’Ebre és un viatge literari i gastronòmic. En primer lloc, com el seu nom indica, és un llibre de menjars. S’hi explica què endrapa, de bon matí, de forquilla i ganivet, la gent de les Terres de l’Ebre: anguila amb suc, truites, porc senglar, cua de bou, peix fregit, callos, sípia, peus de porc, calamarsets, samfaina… I es descriuen els establiments -i la gent que els porta- on se serveixen aquests esmorzars: la Tasca Bohemia i el Bar Esther de Tortosa, el Bar la Creu de Móra d’Ebre, el Bar Restaurant Sergio de Sant Carles de la Ràpita, el Bar Ismael de Gandesa, El Racó de Flix, Los Bessons de Deltebre, l’Hotel Restaurant Diego de Santa Bàrbara…
En segon lloc, és un llibre de viatges. Perquè els esmorzars hi són sempre punts de partença o punts d’arribada d’una experiència molt més àmplia: un viatge en barca entre Móra d’Ebre i Miravet, una visita a la línia de búnquers de la Guerra Civil a la Serra de la Fatarella, un passeig pel centre històric de Tortosa, una excursió en bicicleta pel delta de l’Ebre o un recorregut per la Festa de la cirera i les plantes aromàtiques de Paüls. D’aquesta manera, es pretén mostrar al lector que les Terres de l’Ebre no són, només, un lloc on omplir el pap, sinó un territori que val la pena visitar.
En tercer lloc, és un llibre de llibres. Esmorzars de l’Ebre és un reconeixement als escriptors ebrencs d’abans i d’ara. Dels d’abans, s’hi esmenten Cristòfol Despuig, Artur Bladé i Desumvila, Jesús Moncada, Sebastià Juan Arbó, Roc Llop i Convalia i Desideri Lombarte. Dels d’ara, Andreu Carranza –que signa un divertit pròleg per a aquest llibre-, Jesús Tibau, Gerard Vergés, Albert Roig, Emigdi Subirats, Núria Menasanch, Sílvia Favà, Josep Gironès Descarrega, Ester Suñé, Jaume Llambrich, Josep Maria Sáez, Pep Carcellé, Antonio Valmaña, Paca Bonet…
Esmorzars de l’Ebre és, a més, un llibre d’aigua. Conscient de l’estima que la gent de les Terres de l’Ebre sent pel seu riu, que els ha portat a defensar-lo en el passat, en el present i suposo que també en el futur, he volgut retre-li el meu particular homenatge. Per això, la presència del riu al llibre és constant: a Deltebre, a Amposta, a Tortosa, a Miravet, Ginestar, Benissanet i Móra d’Ebre, a Garcia, a Flix. També hi apareixen els rius que li donen aigua: l’Algars al seu pas entre Horta de Sant Joan i Lledó, el Matarranya a Vall-de-roures –en un capítol especial, el qual no hauria estat possible sense el polifacètic llibreter Octavi Serret- el Canaletes al balneari de la Fontcalda… A més, anècdota curiosa, quan vaig esmorzar a Horta va ploure i, quan vaig anar a Santa Bàrbara, hi havia la boira –una altra modalitat d’aigua. 
Ara que, pensant-ho bé, potser el motiu real perquè aquest és un llibre d’aigua és que en els meus esmorzars ebrencs no n’hi ha hagut ni gota, d’aigua. Els esmorzars de forquilla i ganivet els he regat sempre amb vi. Això sí, sempre que pogut, que ha estat en la immensa majoria de casos, vi de la Terra Alta.

dimecres, 19 de desembre del 2012

Detalls de vi


Tres mesos després d’estrenar-me, vaig tornar-hi. Va ser al Pavelló dels Distingits de l’Institut Pere Mata, a Reus, l’últim dimarts de maig. La Fira Reus Viu el Vi havia programat un tast de vins de la Denominació d’Origen (DO) Terra Alta i jo era allí, impacient per repetir.
El Jaume Martí, secretari del Consell Regulador de la DO Terra Alta, explicava el vins que ens anaven servint. Del primer, un Mas d’en Pol de Vilalba dels Arcs, va afirmar que era un blanc modern, atractiu, que seduïa pel nas. Que tenia molta fruita i algun matís floral. Que s’escampava cap als costats de la boca i que provocava molta salivera. Que era un vi franc i sincer, perquè no amagava res.
Del següent, un Clot d’Encís de Bot, va exposar que atresorava un rosat expressiu. Que tenia un pas de boca intens. Que era, alhora, refrescant i llaminer.
Del tercer, un Somdinou de Gandesa, va detallar que era especialment brillant. I que tenia un to pàl·lid, però no tant com el Mas d’en Pol. El Jaume va dir que el Somdinou era subtil, amb sensacions torradetes, com de pastisseria. Que guardava notes de codonyat, de poma confitada no excessivament cuita. Que retirava a un escumós. Que tenia volum i amplitud. I que deixava un punt saladet als llavis.
Del quart, un Aube de Batea, va destacar que tenia un color molt cobert i vermellós. Que era tot exuberància i estructura. Un vi amb tocs de fruita negra i roja, notes balsàmiques –menta i eucaliptus- i potent al nas i a la boca.
De l’últim, un vi dolç del Celler Piñol de Batea, va assenyalar que conservava l’essència del raïm acabat de collir. Que era molt llépol, però gens enganxós. Que tenia una pujada de nas molt agradable. I va recomanar que, si ens en queia una gota a la mà, no cometéssim l’error de torcar-la. Que la xarrupéssim.
La Gemma Rabascall, que seia al meu costat, va dir que amb el vi dolç havia tingut desig de músic. Vaig mirar a la taula de davant, on hi havia el Josep Escaño i el Jordi Salvat, i vaig pensar que aquella era l’excusa ideal per ofegar les penes periodístiques. L’alegria típica d’un tast de vins s’havia transformat en xivarri i crits, i al pobre Jaume no se l’escoltava pràcticament ningú.
Vaig fer voltar la vista per la sala. Els bancs treballats, els motius florals de les parets, les columnes senyorívoles, els vitralls que absorbien les últimes llums del capvespre, la barana transparent del primer pis, els arcs de maons que connectaven amb el sostre, el sostre policromat, animal i vegetal, solcat per entrecreuats camins de flors… Tot hi eren detalls.
El Jaume Martí havia dit, abans de començar, que per fer un bon tast de vins calen copes bones, una nevera per mantenir el vi fred, bona predisposició i un llevataps. Jo hi afegiria que també cal un lloc adequat, un marc lluït, un embolcall que faci patxoca. Una ubicació que lligui amb l’acte en qüestió és un detall, cert, però en cap cas menor. Perquè, al cap del carrer, són aquesta mena de detalls els que acaben marcant la diferència.

dimarts, 18 de desembre del 2012

Esmorzar a la vora de la mar


La mar, a aquella hora del matí, tenia un color blau fort, definit. Se la veia mandrosa i enlluernada. El sol pujava i l’ombra de les barquetes s’escurçava.
Jo m’ho mirava des del restaurant del Club Nàutic, on havia anat a esmorzar. Vaig fer un glop d’un vi negre del Montsant, La Presa, un vi de fina aroma i gust tirant a dolcet. Confesso que, abans d’emprendre la truita de patata, no les tenia totes. Semblava poc feta, i a mi no m’agraden les truites poc fetes, perquè les trobo llefiscoses. Les truites, m’agraden de fetes cap a socarrades. Tot i així, me la vaig menjar. I vaig tenir la grata sorpresa que estava al punt, molt equilibrada. La llesca de pa amb tomata que acompanyava la truita va entrar millor per la vista. I no em va decebre quan la vaig tenir a la boca, perquè combinava una crosta cruixent i bocins de tomata grossos i carnosos.
Vaig repetir sensacions al segon plat. Perquè vaig menjar llonganissa, mitja tomateta a la planxa i fesols. I a mi no m’agraden els fesols, perquè –en efecte- els trobo llefiscosos. Altra vegada vaig quedar-me parat, perquè aquells fesols eren compactes, tenien un punt d’all torrat i eren inesperadament bons.
Sovint diem que hi ha menjars que no ens agraden. Menjars que, per cert, fa anys que no tastem. Alguna vegada hauríem de fer un esforç i tornar-los a provar. Posar en pràctica aquella frase que ens deien els pares i que repetim als nostres fills: “Com saps que no t’agrada si no ho has tastat?” Potser llavors cauríem del cavall, com Sant Pau, i ens replantejaríem els nostres gustos.
S’ha dit molt que, sobre gustos, no hi ha res escrit. Jo, a Cambrils, esmorzant a la vora de la mar, vaig veure que els gustos sempre es poden reescriure.

dissabte, 15 de desembre del 2012

Treballar el temps


“No tinc temps”, proclames. Ets estudiant, mestressa de casa, professora o pagès de les Garrigues al collir olives. Et queixes que no pots estudiar-ho tot i fer deures; ni tenir-ho tot planxat, agranat, escurat, guisat, sargit, estès i enllustrat; ni ensenyar els nens, corregir exàmens, vigilar el pati, reunir-te amb les col·legues de cicle i Claustre, i atendre telèfon i famílies en un sol matí, ni collir les olives abans que el fred les arrupeixi, la pedra les malmeti o el vent les llenci a terra.
Però el temps, si el saps treballar, l’estires com un xiclet. On només hi havia espai per una tasca, ara n’hi ha per dues o tres més. I no cal ser més ràpid, sinó més constant. Disciplinat. Temperat. I discriminador. Perquè no ho pots fer tot, i has d’aprendre a distingir entre les coses importants i les prescindibles. Saber que hi ha coses sense les quals no pots rutllar, i que n’hi ha d’altres que són purament decoratives.
Per tant, si quelcom val la pena, ho fas. I si aquell oliver té poques olives i la majoria són a terra, no l’estens. I cap a l’altre oliver, que aviat serà de nit.


Nota: Aquest article apareix al número 334 del quinzenal SomGarrigues (del 7 al 20 de desembre de 2012).

dimecres, 28 de novembre del 2012

On hi ha vi hi ha alegria


El meu primer tast de vins va ser a Cambrils, després d’una presentació d’Esmorzars de Lleida. El lloc triat per a la degustació era la Cooperativa Agrícola. En una sala freda, més llarga i alta que ampla, guarnida amb arcs de maons i estris antics per elaborar vi, la Denominació d’Origen Tarragona ens va obsequiar amb una sessió memorable.
L’enòloga Elisa Ribé, abans de començar, ens va dir que la copa s’havia d’agafar per la tija, no pel receptacle. Així, no transmetíem calor al vi i no mascaràvem la copa amb ditades, les quals podien dificultar la visualització dels colors. L’Elisa ens va explicar, entre glop i glop, quins vins eren aquells i com eren. De l’Adernats blanc jove, de la Vinícola de Nulles, va observar que tenia color palla i reflexos verds. Que el gust recordava el plàtan, les fruites tropicals i la poma. I que combinava bé amb aperitius, entrants fresquets i lleugers.
Del Puig Podó rosat, de l’Agrícola de Bràfim, l’Elisa va afirmar que el color era rosat pujat, viu. Color de gerds i cirera. Que tenia gust de fruites del bosc i un toc làctic. Que l’aroma era ensucrat, dolç. Aroma de llaminadures i confitura de maduixa. El vi anava bé pasta, arrossos, risottos i pizzes.
Del De Müller Chardonnay, de Reus, la nostra enòloga va precisar que era ambre brillant. Que era un vi untuós, gras, expansiu, que deixava la boca avellutada. Que feia olor de fumats, de fusta torrada.
L’Ipsis negre criança, de Vins Padró de Bràfim, va presentar-lo com un vi amable. Un vi elegant i dens, amb sabor a pruna i préssec, amb aroma a fusta suau. Un vi que lligava amb carns i guisats.
I de l’últim vi, un Montebrione de l’Agrícola de Montbrió, l’Elisa va exposar-nos que sortia de la varietat moscatell romà. Que vestia un brillant bonic. Que era un vi dormilega, perquè quan el remenàvem no circulava tan depressa per la copa com els anteriors. Que tenia gust de panses, mel i un toc de cítric. Que feia olor de pètals de rosa.
Al principi he dit que aquest va ser un tast de vins per recordar. No ho va ser per les explicacions de l’Elisa, entenedores i didàctiques, ni perquè els vins eren bons i sorprenentment barats, ni perquè era la meva primera vegada. No. Va ser per aquella alegria que es va apoderar de tots nosaltres a mesura que anàvem xarrupant els diferents vins. Al principi, a l’ambient surava certa timidesa, cert estalvi de paraules. Però va ser tastar el primer vi, i el segon, i així fins arribar al cinquè, que hi va haver més xerrera, més desinhibició, més incontinència verbal. Jo em vaig atrevir a dir que l’aroma del De Müller em recordava quan anava a la Cooperativa de Sudanell, on treballava mon pare, i flairava l’olor barrejada de pomes, peres i préssecs encabits en palots de fusta. Un senyor amb accent aragonès va constatar, a rel de l’adjectivació dels vins, que els trobava tots igual d’amables. I un home que tenia un deix mallorquí va afirmar, previ pas a la riallada general, que l’Ipsis li remembrava el pintallavis d’una xicota amb qui va sortir.
Espero tornar aviat a un tast de vins. A veure quin grau d’alegria hi ha.

divendres, 9 de novembre del 2012

La poesia segons Vergés


L’ombra rogenca de la lloba, de Gerard Vergés, és un llibre magnífic. Ho és perquè empra un llenguatge entenedor i fluid, perquè les imatges que construeix són nítides, perquè la ironia que destil·la és d’alta graduació i, sobretot, perquè s’aguanta sobre una estructura senzilla i alhora resistent, sorprenent.
En una primera part hi ha un poema llarguíssim, de tres-cents quaranta-cinc versos, en què parla Ròmul, un dels fundadors de Roma. Al llarg del poema hi ha constants notes que ens remeten a una segona part del llibre. En aquesta segona part, escrita en prosa, parla Remus, cofundador de Roma i germà bessó de Ròmul, on es desgrana el significat de les paraules de la primera part. Hi trobem referències a autors com Ausiàs March, Shakespeare, Homer, Carles Riba, J. V. Foix, John Keats, François Villon, Virgili, Sant Agustí, T. S. Eliot, el mateix Vergés o Vicenç Garcia, el tortosí rector de Vallfogona.
Gerard Vergés és generós. Com un tramoista que ens mostra què hi ha entre bastidors, com un cuiner que ens revela el secret d’una recepta, ens explica quin origen té aquella cita, aquella imatge, aquell color, aquella cançó. D’aquesta manera, Vergés ens ensenya a llegir poesia. Ens fa venir el cuquet de comprar, de tant en tant, algun llibre de poemes. Ens dóna l’oportunitat de fer-nos amics, amants, de versos i estrofes. I ens ajuda a desenganxar-nos del terra, tal com li vaig sentir dir un dia, com un avió que s’enlaira de la pista.

dimarts, 6 de novembre del 2012

Qui té por de les vegueries?


Recordo quan vaig sentir parlar de les vegueries per primer cop. Va ser durant la campanya de les eleccions a la Generalitat de 1999. El candidat Pasqual Maragall proposava una nova ordenació territorial per a Catalunya, en la qual les vegueries havien de substituir les províncies. Es buscava així acostar l’administració al ciutadà i completar una distribució territorial pròpia, diferenciada d’una altra d’arrels centralistes.
Des de fa uns mesos, dos hereus polítics de Maragall, els alcaldes de Tarragona i Lleida, són els caps visibles de la insurrecció del territori envers la futura Llei de vegueries. Josep Fèlix Ballesteros, batlle de la ciutat imperial, reclama en exclusiva la capitalitat de la vegueria i que el nom no sigui Camp de Tarragona, sinó Tarragona a seques. Àngel Ros, alcalde lleidatà, vol que la vegueria, si s’aprova, comprengui el mateix territori que l’actual província de Lleida.
El primer té el rebuig de la veïna ciutat de Reus, que aspira a cert protagonisme en la futura vegueria, i de moltes poblacions de l’entorn, que critiquen que tot s’hagi de reduir al nom de la capital. El segon té l’oposició del Pirineu, que vol una vegueria que reconegui un caràcter diferenciat del de la Plana de Lleida.
Els alcaldes d’ambdues ciutats recorren a motius històrics i culturals, de lideratge, de competitivitat, de modernitat, de manca de consens, de malbaratament de recursos i fins i tot al cèlebre “això no toca” per resistir-se a les vegueries. Però, encara que no ho diguin, hi ha un parell més de raons.
La primera: el poder. A Tarragona ja li ha sapigut prou greu perdre les Terres de l’Ebre com perquè ara hagi de cedir quota de pantalla a Reus. I Lleida no es pot permetre el luxe de perdre, de cop i volta, la influència sobre la meitat del territori del qual encara és capital.
La segona: els diners. A darrera dels alcaldes d’ambdues ciutats hi ha un entramat empresarial i mediàtic que té pànic que un afebliment polític es tradueixi en un descens d’ingressos. Un entramat al qual molts ciutadans del territori no hauran d’acudir en el cas que se’n pugui construir un d’alternatiu més a prop de casa seva.
Per tant, la resposta a la pregunta que encapçala l’article és ben senzilla: els que hi perden.

dissabte, 3 de novembre del 2012

Camins d'oli


Vaig aparcar davant de la Cooperativa. Quatre passes i vaig trobar una taula parada, d’on vaig picar unes olives arbequines. Vaig agafar un crostó de pa, que ja estava tallat, i el vaig anar a torrar al costat de l’esquelladora d’ametlles. El vaig oliar, vaig prendre un tall de botifarra negra i vaig pegar mossada. El Jaume, que acabava de de rostir una altra remesa de vianda, va afegir-hi una llenqueta de cansalada. Definitivament, semblava que només hagués anat a Sarroca a esmorzar.
Havia anat a Sarroca no només a esmorzar. Volia participar dels Camins d’or líquid, una iniciativa del Consell Comarcal del Segrià que consistia en donar a conèixer el patrimoni oleícola dels pobles del Segrià Sec –també coneguts com Garrigues històriques. Prèviament el camí havia passat per Torrebesses, Alcanó, Aspa i Maials, i posteriorment havia de fer cap a Alfés, Sunyer i Llardecans.
Vaig trobar molt instructiva la visita a la Cooperativa, on el Filella ens va explicar el procés d’elaboració de l’oli d’oliva verge extra. I em va sorprendre la demostració de cuina a càrrec de la Roser i el Pere, de l’Escola d’Hoteleria de Lleida, perquè van combinar l’oli amb aliments com la poma o la taronja.
Vaig pensar que tot plegat servia per promoure i donar valor afegit al nostre oli. Que era una via paral·lela a la que havien obert, feia uns anys, el Consell Comarcal de les Garrigues i la Fira de l’Oli de les Borges Blanques. I que, per sobre de tot, situava al mapa uns pobles arraconats, que no són ni d’aquí ni d’allà, que massa sovint es fan visibles quan hi ha desgràcies, quan pateixen, quan reclamen, quan demanen ajut.
Els Camins d’or líquid demostren que els nostres pobles es poden donar a conèixer pel que fan, pel que tenen, pel que poden oferir, pel que són. En els temps que corren, semblants iniciatives reconcilien les institucions amb els ciutadans. I això és d’agrair. Tant de bo l’any que ve puguem tornar a fer aquest camí.

dimarts, 30 d’octubre del 2012

La festa de l'oli nou


Amanida d’enciam, tomata, pastanaga, espàrrecs, tonyina i anxoves; salmó a la planxa; ous de guatlla; pebrot verd escalivat, aigua i vi. Aquell sopar va ser una festa.
Què ho va fer, que l’àpat fos màgic i memorable? Ho va fer que l’enciam, la tomata i la pastanaga fossin collits, a primera hora del matí, sota la humida, pesada i feixuga boira de Sarroca? Ho va fer que el pebrot verd s’havia escalivat al tros, el dia abans, mentre els collidors d’olives dinaven? Ho va fer aquell fresc blanc vi d’agulla? Ho va fer la tonyina del Cantàbric? Les anxoves de l’Escala? El salmó rosadenc? Els espàrrecs curts i prims? O els xicotets ous de guatlla?
No. Ho va fer l’oli nou que acabava de dur de Sarroca. L’oli tèrbol, verd embromat, massís i olorós va impregnar els aliments i va dar-los un toc celestial, únic. L’enciam va reverdir; la tomata va tornar-se encara més sucosa; la pastanaga menys dolça; les anxoves no pas menys salabroses; el salmó untuós i brillant; els espàrrecs filagarses olioses; els ous de guatlla elàstics i esponjosos, i el pebrot escalivat, que guardava el fum de la brasa al defora, una verda serpent d’oli.
Vaig menjar tan a poc a poc com vaig poder. Vaig recórrer al setrill, una vegada i una altra, quan veia que el toll d’oli s’aclaria. Vaig percebre certa picor a la gola i vaig recordar el refrany: “Massa oli a la plata, cou al coll i a la butxaca”. No hi vaig donar importància. La picor passaria i, quan convenia, era preferible llençar casa i corral per la finestra.

dissabte, 27 d’octubre del 2012

Elogi de les sobres


Sóc un entusiasta de les sobres. Frueixo menjant, a destemps, el que ha sobrat de dinar o sopar. Ho fa, no us enganyaré, que no cal cuinar. Però també ho fa que trobo certs plats més bons quan han passat unes quantes hores des de la seva cocció. Una paella cuinada de dia i menjada de nit és divina. La carn rostida i l’escalivada del dinar cruspides per berenar són excepcionals. Les truites d’espinacs, de verdures, de patata, d’espàrrecs o de faves degustades d’un dia per l’altre són una fita gastronòmica difícilment superable.
Les sobres me les menjo fredes. Com a màxim, les deixo reposar una estona a taula o al marbre de la cuina perquè agafin temperatura. No vull que la calentor n’evapori el gust ni que hi afegeixi cap regust. A més, l’experiència em diu que, si el plat primigeni era bo, probablement fred també ho serà.
Quan hi ha fato variat, les sobres se’m representen com un bufet lliure: trio el que més m’entra per la vista. Més encara: en dates assenyalades, com Nadal, festes majors, fires, aniversaris o sants, moltes vegades penso si no estic davant d’un menú degustació casolà. Un menú en el qual un plat és més bo que l’anterior però menys que el següent.
El ressopó és l’àpat en què més gaudeixo de les sobres. Potser ho fa que sóc criatura nocturna, potser que estic sol a la cuina, potser que de nit el soroll s’atenua. La nevera ronca monòtona, els radiadors llagrimegen, la persiana balla amb el vent, la forquilla fa clinc quan toca el plat… I la tele parla fluixet, que les noies dormen.

dimarts, 23 d’octubre del 2012

Onze del dotze

A les 11 del matí, quatre autocars d’Òmnium Cultural Baix Camp vam sortir del Parc de Sant Jordi de Reus. Passat migdia, aparcàvem al carrer de Balmes. Vam baixar la Rambla, vam trencar a mà esquerra i vam fer cap a la plaça de Sant Jaume. Després, vam anar a Santa Maria del Mar i al Fossar de les Moreres. Biel Ferrer, president d’Òmnium Baix Camp, feia de guia turístic.
A la tarda, érem a la cruïlla de Passeig de Gràcia i Gran Via. La manifestació havia de començar a les sis, però no arrencà fins a quarts de vuit. Feia calor, però sort que bufava una mica. Caminàrem acompanyats de castells improvisats, esclats de foc i tambors, iaios als balcons, pancartes imaginatives, cantarelles reivindicatives i sobretot molta cordialitat. Vaig conèixer gent nova i vaig trobar-me’n de coneguda, com l’Elisabet de Sarroca o l’Eloi i el Pol, els meus nebots de Tàrrega.
A les 11 de la nit, els quatre autocars sortíem de Barcelona. Tot i que havia estat un dia històric, no em notava alterat. Estava estranyament serè, perquè havia comprovat, per primera vegada, que no només volíem, sinó que podíem.

Nota: Aquest article apareix al número 328 del quinzenal SomGarrigues (del 26 d'octubre al 8 de novembre de 2012).


diumenge, 21 d’octubre del 2012

Octavi i llibreria

Diumenge. Migdia de fira a Vall-de-roures. Octavi té una cua que arriba fins al carrer. Despatxa diaris, revistes, arxius definitius, cromos, jocs d’ordinador, cartutxos de tinta per a impressores… I llibres. Li dic que em fa una il·lusió especial asseure’m en aquell tamboret baixonet i ballaruc. Endavant, diu ell. Jo me’l miro. Aquest home no para. És sol a la llibreria i encara té temps d’encolomar llibres a la gent que només va a comprar el diari. Salvant les distàncies, sembla Oliveira da Figueira.
Octavi és xerraire. I xerra depressa. En un moment et pot recomanar la lleixa sencera. Jo penso que tinc clar què vull quan entro a la seva llibreria. Quan surto, m’adono que porto un llibre de més. Ell és especialista en girar truites.
Octavi s’ha fet a si mateix. No crec que, a la vida, li hagin regalat massa coses. Ha sapigut convertir un comerç de Vall-de-roures, als confins de la llengua, en una referència literària de primer ordre. Ho ha fet quasi sense ajudes públiques, però em sembla que això li és indiferent. Penso que està millor així, sense dependre de ningú. Fa el que vol, quan vol i com vol.
Dissabte. Capvespre de tardor a Lleida. Octavi rep, a l’Auditori Enric Granados, el Premi Nacional a la Projecció Social de la Llengua Catalana. Estic content per ell. Però sobretot estic content perquè el país s’ha adonat de la importància d’Octavi i li ha reconegut en la seva justa mesura. No acostuma a passar gaire, que es reconegui el talent d’una persona mentre encara belluga. Això és un punt a favor nostre, sens dubte. Esperem que d’ara endavant tots els Octavis tinguin el premi que mereixen.

dimecres, 17 d’octubre del 2012

Pensar el Pirineu

Una pel·lícula em pot agradar per diversos motius. Un és que em faci pensar. Si quan arribo a casa encara li dono tombs, si l’endemà encara reflexiono sobre l’argument, la construcció narrativa, les imatges o els diàlegs, és que val la pena.
Un llibre no és tan diferent d’una pel·lícula. En el cas que m’ocupa, el llibre bo serà el llibre que faci pensar, que desperti el cuquet de saber més, que pugui canviar una opinió, que il·lustri sobre realitats poc o gens conegudes o que sigui font d’inspiració.
Pensar el Pirineu, recull d’articles d’Isidre Domenjó, és un bon llibre. Ho és perquè està escrit de forma molt planera i mesurada. Perquè fa que el lector, tot i viure lluny del Pirineu, pugui identificar-se fàcilment amb els temes que s’hi tracten: infraestructures millorables; recuperació de la cultura popular i tradicional; turisme de masses; agressions al medi ambient; agricultura en crisi permanent; oblit del territori per part dels grans centres de poder, reivindicació de les vegueries... I ho és perquè fa crítica constructiva, raonada, imaginativa. Certament original, poc vist, és el model d’administració itinerant que proposa per a la vegueria de l’Alt Pirineu: el veguer o representant polític despatxarà cada dia feiner en una capital de comarca diferent, de manera que sigui l’administració qui es desplaci cap al ciutadà i no a l’inrevés.
Qui vulgui pensar el Pirineu, i més enllà del Pirineu, qui vulgui pensar-se a si mateix, que no ho dubti. Aquest és un dels seus llibres.

dissabte, 13 d’octubre del 2012

Ramona


Obro el calaix i agafo la llibreta. Passo pàgines fins arribar a l’esmorzar de Torà. El títol diu: “Hostal Jaumet, 29/11/2008”. Busco la Ramona a les meves notes.
Apareix asseguda entre son fill Jaumet i un servidor. Els amics David Tomillero i Carles Domingo escolten atentament. Recorda que els avis eren porcaters, que de jove anava a buscar aigua fresca a la font. Enumera els plats que cuinaven. Fixa en catorze rals el preu d’un dinar pretèrit. Relata la història del porró i els civils. Per davant nostre passen firaires, mossos que porten el bestiar, recaders que fan la ruta de Barcelona a Andorra a dalt de sorollosos camions, contrabandistes i estraperlistes, pagesos, viatgers que van o vénen de l’estació de tren de Calaf amb la “Rubia”, un Ford-T 6 cilindres.
Explica com fa les perdius a la vinagreta. Son parlar és tan serè i tranquil com la seva cuina. El fill la burxa, li treu informació, la corregeix i la completa. El Jaumet diu que, si algun dia gosés treure la cuina econòmica on feineja la Ramona, ella el desheretaria. Que és ella qui cuina, i que els altres només fan “xorrades”. La Ramona de tant en tant s’hi torna, perquè pot ser vella, però no curta de gambals.
El Jaumet diu que sa mare el fa recapacitar. Ella ha vist molt i veu com tot torna. També veu que, de vegades, no cal fer-ne un gra massa. El Jaumet esmenta un raonament de sa mare, en referència a l’actual crisi:
-Vam acabar la guerra i teníem menys que ara. Si no ens en sortim…
Tu sempre tindràs raó, Ramona.

dimarts, 9 d’octubre del 2012

Terres de sol ponent

És temps de sol ponent. D'aquí al solstici d'estiu cada dia el sol se'n va a jóc més tard, cada tarda hi ha una mica més de llum. Les passejades són més llargues, la canalla torna de jugar més tard, les jornades al tros es tornen més productives. Tot funciona a un altre ritme. Estem més assossegats, més tranquils. No patim tant per aprofitar les hores de sol. Els horaris es dilaten com els rellotges d'en Dalí.
A Lleida i rodalies, on no hi ha cap accident geogràfic remarcable que barri la vista al sol fins que se'n va a dormir, les postes són llargues, lentes. El sol tan aviat és borrós com ben perfilat. Tan aviat és suc de taronja com suc de cirera. Quan es fa fonedís, a voltes l'horitzó queda esquitxat d'una rojor que anuncia vent, pluja o la sequera de sempre. El cel s'emblanquina, es torna griset, blau marí, i just abans que l'imperi de les ombres s'apoderi de tot el firmament, encara resisteix una línia blaveta a dalt de les carenes.
No és estrany, doncs, que molts dels que emigren n'enyorin especialment les postes de sol. Com a mínim és el meu cas, perquè a Reus visc de cul al sol, tinc uns quants edificis alts que me'l tapen a mitja tarda i, al fons, la Teixeta l'oculta abans del que estava acostumat a Sarroca. Tot i així, em considero afortunat, perquè abans era molt pitjor. Quan vaig viure a Jesús, encara que el menjador estava encarat a ponent, havia d'aguantar com els mil cinc-cents metres de Caro s'interposaven entre la meva humil, impotent, decebuda i entristida persona i el sol, que es perdia per la banda de l'Aragó.
És temps de sol ponent. No gastem tanta electricitat, aclarim préssecs fins tard, ens encantem xerrant a la plaça, sopem cada dia més tard. A partir del solstici d'estiu, però, el dia tornarà a recular. I llavors lamentarem que, quan en vam tenir l'oportunitat, no vam apreciar prou els ocasos serens, els capvespres exquisits, els crepuscles que semblaven eterns. I ens prometrem que l'any que ve, aquesta vegada sí, tindrem els ulls que es mereixen les nostres postes de sol.

Nota: Aquesta foto també és del filòsof, escriptor, professor, mestre i amic Ramon Camats.

diumenge, 7 d’octubre del 2012

El nostre bocí de riu

El bocí català de l'Ebre ha estat motiu de fortes controvèrsies. Tots recordem els temps del Pla Hidrològic Nacional, i alguns, potser, les protestes per aturar la central de cicle combinat de Móra la Nova, el transvasament de l'Ebre al Camp de Tarragona o la construcció de les centrals nuclears d'Ascó. El nostre gran riu és molt llaminer. Sobretot per als que en volen treure l'energia que ha d'abastir els grans centres consumidors, els quals queden lluny, molt lluny, del territori veí del riu. Un territori poc poblat i que massa vegadés ha estat pensat com el pati de darrera del país. No n'hi ha prou amb les dues nuclears d'Ascó i el complex químic de Flix (per posar els exemples més coneguts), que en els últims mesos s'han conegut els projectes de fer una central de cicle combinat a Riba-roja d'Ebre, una altra a Faió i una tèrmica a Mequinensa. Tot en un pam de terreny. El cas de Mequinensa és especialment sagnant. Perquè la tèrmica que s'hi vol fer serà, potser, l'última que es faci en territori de la Unió Europea. I perquè és al marge esquerre del riu, a quatre passes del poble d'Almatret, al Segrià. O sigui, que la contaminació, lluny de Mequinensa i als nassos d'Almatret. Almatret té la sort de ser l'únic poble de Lleida que limita amb el riu Ebre. Són destacables els miradors del Cingle de la Pena, de Riba-roja i la presa. També l'embarcador tranquil, que es troba al final d'una llarga i abrupta baixada, la qual discorre a través dels Tossals del terme. La llàstima és que Almatret també té la desgràcia d'estar a prop del riu. Un riu saturat no només de silurs, els peixots que tot s'ho foten, sinó de centrals de totes menes, mides i colors. En un passat gens llunyà, hi va haver una gent que va lluitar pel riu i se'n va sortir. No estaria malament que a Almatret prenguessin nota com van fer les coses, que aprenguessin de les seves mobilitzacions. No estaria gens malament, perquè el seu èxit pot esdevenir el nostre.

Nota: La foto que il·lustra l'article és del filòsof, escriptor, professor, mestre i amic Ramon Camats.

dimecres, 12 de setembre del 2012

Pep Carcellé


El Pep Carcellé m’avisa que he de presentar el seu últim llibre. I jo corro a presentar-lo. No ho faig perquè ell va presentar el meu últim llibre; ni perquè tingui “mono” de presentacions, ni perquè em pagui el sopar. Ho faig perquè és ell. Ho faig perquè me l’estimo.
És possible no estimar un home tan vital, generós, carismàtic, rialler, sentimental, rigorós, patriota, romàntic, exigent, esportista, artista i rapitenc? Un home que, a El Parlar de la Ràpita, ens pesca paraules com grúmol –cloïssa-, canyut –navalla-, caximona –clatellot-, caldor –escalfor-, furacà –huracà-, garramanxo –taca de tinta-, gonia –pressa-, gord –gras-, güelo –avi-, maldar –renyar-, matutero –furtiu-, salida –bufanda-, tano –fred intens-, tito –gall dindi- o xalomar –ensumar?. Un home que, a Crònica d’un descens, transfigura la baixada de categoria de la UE Rapitenca en una declaració d’amor al futbol i al seu poble? Un home que, a Dos de llibre –el llibre que presento-, tracta els llibres amb la devoció que haurien de merèixer?
És possible? És clar que no! Pep, “maldito”, “gavilà pardo”, si jo fos dona… 

Nota: Aquest article apareix al número 325 del quinzenal SomGarrigues (del 14 al 27 de setembre de 2012).

diumenge, 9 de setembre del 2012

Amunt i avall

D'Oli en un llum, el meu primer llibre, n'hem fet més de trenta presentacions. N'hem fet a Sarroca, Reus, la Seu d'Urgell, Lleida, Tortosa, Barcelona, Girona, Tarragona i Vall-de-Roures. Hem tombat amunt i avall durant més d'un any, i hem viscut anècdotes a cabassos. En voleu unes quantes? En un poble, quan els vaig dir que la novel·la era “Sexe, drogues i festa major”, un padrí va dir-me si no estava fent apologia dels estupefaents. En un altre poble, després de confondre'm amb el meu editor (què he fet jo perquè la gent pugui pensar que sóc editor?), vam haver de fer la presentació a peu dret. En una sala del ball, mentres fèiem la presentació, escoltàvem les pilotades que, a fora, la canalla estavellava contra una porta de planxa. En una altra sala del ball, el grinyol d'una porta que només es tancava quan estava a punt d'obrir-se. En un poble vaig provocar, sense voler, el riure dels assistents quan vaig dir que coneixia la majoria dels meus lectors. En un altre poble vaig tenir la gosadia, immensa, de cantar-los Lo Guerxet d'Artesa.
Ara, a propòsit del llibre Esmorzars de Lleida, estem a punt d'encetar una nova tongada de presentacions. Pel cap baix en farem una quinzena. Com haureu pogut suposar, m'ho passo bé tombant avall i amunt. Sinó, no en faria tantes. Allò que molts de vosaltres errareu (sobretot els que no em coneixeu) són els motius que m'empenyen a fer-ho. Pensareu en allò tan recurrent que l'escriptor vol estar en contacte amb els seus lectors; que aprofita el viatge per fer turisme i conèixer nous territoris, que aniria fins al poble més remot de la Terra per vendre un miserable exemplar... Res de tot això, xiquets. Faig presentacions perquè sóc un xerraire, perquè m'agrada garlar. N'hi que diuen que no callo ni a sota l'aigua. Això no vol dir que no deixi parlar els companys de taula i el públic. Només faltaria. Però quan em pregunten una cosa, enlloc de ser concís, breu, dos vegades bo, m'embolico tant que ja no sé què deia al principi. Enllaço una cosa amb l'altra, i després amb l'altra, i al final he de ser jo qui pregunta: “Perdona, quina era la pregunta?” De la mateixa manera, si la concurrència no m'interpel·la i el meu editor pesa figues, són ben capaç, jo solet, de fer-me les preguntes i respondre-les tot seguit.
I faig presentacions perquè, mentre sóc fora, no sóc a casa. Diguem-ho clar: mentre tombo amunt i avall no vaig a buscar les nenes a la guarderia; ni les porto a passeig o a jugar al parc; ni les banyo; ni les peixo; ni deixo que em pugin a cavall; ni escombro, passo el drap de la pols, frego o plego roba. Mentre presento un llibre faig festa major. Una festa major molt curta, però festa major al cap i a la fi.

dimecres, 22 d’agost del 2012

5 preguntes per respondre el 10

Primera: és encertada l’estratègia del PP? Trobo com a mínim sorprenent que confiïn guanyar mobilitzant només l’electorat de dreta. Que no apostin més fermament per captar el vot de centre. Que amb les seves propostes, els seus fitxatges i els seus companys de viatge mobilitzin l’electorat de l’altra banda de la trinxera.
Segona: el PSOE pagarà una factura política a Catalunya? Costa creure que les infraestructures, el finançament, l’Estatut o l’encariment del cost de la vida no afectaran el seu compte de resultats electorals.
Tercera: i els altres tres, què? CiU, ERC i ICV hauran de lluitar per obrir encara més l’escletxa del bipartidisme actual. I ho tindran difícil, perquè la federació ha d’afrontar el repte de funcionar, com aquell que diu, sense candidat; perquè els republicans compten amb un bocí de militància i votants en contra; i perquè els ecosocialistes no es deslliuren de la imatge de crossa social del PSC.
Quarta: i l’abstenció? Recordem que a Reus, les passades municipals, més de la meitat de la gent que podia votar no ho va fer. I el clima de desencís –desafecció, que diria aquell- no era llavors tan acusat com ara. Per tant, els registres del 9-M podrien ser de rècord.
Cinquena: i el vot en blanc? A banda que hi hagi certa figura enarborat la bandera –blanca, suposo-, el cert és que aquest vot no para d’augmentar. I tot apunta que seguirà una línia ascendent.
Les respostes, l’endemà de les eleccions. Les llegireu aquí.
(Aclariment: aquest article va sobre les eleccions generals del 9 de març de 2008)

diumenge, 19 d’agost del 2012

Llarga vida a la festa major


El meu primer Sant Pere va ser el 2002. Recordo que, quan va petar la Tronada i el Mercadal va quedar cobert per un banc de boira espessa amb olor de pólvora i multituds, vaig al·lucinar. Me'n feia creus, que una festa major pogués ser així.
Vaig pensar quin contrast no hi havia amb les festes majors dels pobles petits, les quals no compten amb els calers que hi destinen Reus o Tarragona, en les quals no s'hi fa més d'un acte a la mateixa hora, a les quals cada any hi va menys gent. Vaig pensar, amb tristor, què ens havia dut a aquella situació: l'envelliment de la població, el despoblament, la deserció dels que s'estimaven més la platja o la muntanya que la festa major del seu poble...
Va passar el temps i va arribar la Misericòrdia d'enguany. Malgrat la pluja, vam viure la Cercavila del Masclet, la vigília de la patrona i la Diada al Santuari. Va ser un bona festa major, rematada amb la passejada infernal dels Diables de Reus i el castell de focs.
I va donar la casualitat que l'endemà de Misericòrdia jo tornés a anar de festa major, aquest cop a Cervià de les Garrigues. I que després del pregó tornessin a haver-hi Diables, aquest camí de l'Espluga de Francolí. Veient l'entusiasme d'aquella gent pel senglar que escopia foc, i de la canalla que ballava amb els dimonis sota les espurnes, em vaig dir que no havia d'estar trist perquè uns tenen tant i els altres tan poc, sinó que havia d'estar content perquè, en un poble com Cervià, continuaven desitjant llarga vida a la festa major.

dimecres, 15 d’agost del 2012

Un dissabte de novembre

Vaig arribar a Vall-de-Roures abans d'hora. Vaig comprar un pa de pagès al forn de Guarc, vaig esmorzar al Cau del Llop i vaig anar a cremar-lo als carrers costeruts i empedrats de l'altra banda del pont. A les dotze era a la llibreria Serret. Vaig signar exemplars d'Oli en un llum a un noi de Cretes, a un home d'Arnes, a una noia de la Portellada, a un senyor de Maella, a dues xiques de Sabadell, estudiants de filologia catalana a la Universitat Autònoma, i a un barceloní d'ascendència pirinenca i prioratina.
Un moment que no hi havia ningú, vaig demanar a Octavi Serret el llibre Memòries d'una desmemoriada mula vella, de l'escriptor de Pena-Roja Desideri Lombarte. Em va dir que no el tenia, que s'havia exhaurit. Però me'n podia oferir un altre, també de Lombarte: el recull de poesia Romanços mai contats/Boires i borrims.
Me'l vaig polir aquella mateixa nit. I encara ara no em sé avenir del tresor que Octavi em va lliurar. Les llegendes de bruixes i bruixots garratiben; les històries de bandolers són eixerides i trempades; les topades entre carlins i liberals fan saltar espurnes de sang i foc; els paisatges estan tan ben acabats que hom pot sentir el cruixir dels còdols sota els peus; els poemes d'amor són florits; les poesies que presagien la mort, serenes.
I el millor de tot, el llenguatge. Força, vivesa, passió. Senzillesa complexa. Fidelitat a una parla, la del Matarranya, que creix a dalt dels tossals, que cau dels núgols, que és empesa pel cerç, entre les fulles seques.

dimecres, 8 d’agost del 2012

El buc insígnia de Reus

No hi puc fer res. Cada vegada que hi sóc a davant, tinc la impressió de veure-hi una nau varada enmig de la ciutat. El Mercat Central de Reus, amb les seves línies racionals, senzilles, esquemàtiques, se’m representa un vaixell. La proa no surt en punxa, sinó que està tallada recta. Les vidrieres horitzontals donen certa sensació de majestuositat, d’elegància. L’antena sembla el centre emissor i receptor de les comunicacions, i hom diria que, allà dalt, ha de comparèixer d’un moment a l’altre el Gran Timoner per albirar l’horitzó. A babord i estribord hi ha un seguit de cornises que semblen posades expressament per deixar-hi els bots salvavides, i a popa hi ha el que sembla un petit terrat, envoltat d’una barana, perquè el passatge pugui contemplar els solcs que deixa, rere seu, l’embarcació. A dins, la tripulació que fa bategar el vaixell està formada per peixaters, carnisseres, herbolaris,dolçaineres, cafeters, xarcuteres, flequers, floristes i verdulaires. I a fora, la mar que l’envolta adopta una forma o altra en funció del dia de la setmana. De dimarts a divendres només es veuen cinc o sis ones, en forma de serra, fetes de fusta i ferro. Els dissabtes i els dilluns, per contra, l’onatge es desferma i el buc insígnia de Reus ha d’obrir-se pas com pot entre onades furientes, sorolloses i multicolors de calces, discos furtius i de curs legal, cullerots de fusta, cobrellits, sabates, joguines, xurros, planter d’enciam i conills de gàbia.

dimecres, 1 d’agost del 2012

Les coses petites

El passat abril, a Santa Bàrbara, comentava a la Carmen, la Tere i l’Alfred que, d’articles d’opinió sobre la crisi, les retallades, el pacte fiscal, la monarquia, la desafecció política, els bancs o la prima de risc, els mitjans de comunicació en van plens. En van tan plens, que això ja és motiu perquè n’escrigui poc o gens.
En canvi, m’agrada escriure sobre els temes dels quals poca gent en parla: les tomates de penjar, el bibliobús, el pa torrat escaldat, la pedra seca, la coca tapada de Sarroca, el centre del món de Juncosa, les festes majors o el Komando Garrigues. Sento que hi tinc més a dir, perquè em resulten coses properes, coses que formen part de mi. 
Són, per a molta gent, coses petites. Coses que no mereixen titulars ni ser debatudes en les tertúlies. Però les coses petites són les veritablement grans. Perquè les coses petites sempre hi són, passen desabercebudes però, al cap i a la fi, són les que ens ajuden a passar els dies i empènyer els anys. Én canvi, la crisi, les retallades, el pacte fiscal, la monarquia… Avui hi són, demà –o passat demà- potser no hi seran.

Nota: Aquest article apareix al número 325 del quinzenal SomGarrigues (del 3 al 16 d'agost de 2012).

diumenge, 29 de juliol del 2012

Un estiu amb Dickens i Carner

Aquest estiu he llegit Pickwick i CursivaGrans esperances, les dues escrites per Charles Dickens, ambdues traduïdes per Josep Carner. N'he quedat entusiasmat, i no sabria dir si ha estat per allò que explica Dickens o pel que tradueix Carner.
En una banda hi ha la descripció, magnífica, dels ambients sòrdids, llòbrecs i fangosos del Londres del segle XIX. A l'altra, una llengua acolorida, mudada, polida. En un cantó hi ha una ironia que sembla sortida de ca l'esmolet. A l'altre, una bonhomia que en certs personatges frega la badoqueria. En una banda hi ha aprofitats, malànimes, bergants. A l'altra, advocats, procuradors i jutges, que si fa no fa són tractats igual que els anteriors. En un costat hi ha col·loquial·lismes i frases fetes. A l'altre, paraules cultes i en desús. En una banda hi ha la foscor d'una època marcada per la misèria, a l'altra hi ha la llum que fa tirar endavant els rics d'esperit.
Arriba un punt en què ja no sé què és Carner i què Dickens. La ironia de l'anglès es revaloritza gràcies al català, que hi incorpora la tradició humorística d'aquí. I l'idioma dels personatges de classe alta agafa tons noucentistes quan Carner el tradueix.
Després de xalar, fa anys, amb David Copperfield, també de Dickens i Carner, em vaig proposar llegir les altres dues. L'espera ha estat llarga, però ha valgut la pena. La qual cosa, per cert, és aplicable al fet que he tornat les novel·les dos mesos tard a la Biblioteca de Reus: l'espera ha estat llarga, però xec, ha valgut la pena.





dimecres, 25 de juliol del 2012

Aquest home

Aquest home potser no s'ho creu, que ha plogut, i que continuarà plovent, com qui no vol la cosa, el que encara resta d'any. Tampoc deu comptar que a l'estiu puguem estalviar més aigua, i que la campanya turística sigui més fluixa -i el consum d'aigua també- fruit d'un moment econòmic incert. No deu confiar que siguem més sostenibles, i que arribem al maig de 2009, quan ha d'entrar en funcionament la dessaladora del Prat, sense fer ús del transvasament.
Ai, aquest home. Potser un interès inconfessable li estreny el nus de la corbata més del que fóra desitjable, i no li toca més remei que seguir-li la veta, ell, hereu directe d'en Marx i n'Engels.
Ha pensat mai en dimitir, aquest home? Davant el ridícul espantós, vergonyant, colossal, que començà amb la plantada d'estaques a la vora del Segre, que continuà amb mentides, mitges veritats, corredisses de sabata i espardenya, la decisió de fer una obra que potser no cal, i que ha acabat, per ara, amb la desautorització expressa i contundent del Medi Ambient (el de veritat), no ha pensat en algun moment, un momentet només, en plegar?

diumenge, 15 de juliol del 2012

Pla de foment de la lectura

El Departament de Cultura vol que llegim més, i per això impulsa el Pla de Foment de la Lectura, que preveu accions com la subscripció gratuïta a diaris i revistes dels qui assoleixin la majoria d'edat d'aquí al 2010 i la distribució als transports públics d'extractes de novetats editorials.
S'agraeixen tots els esforços perquè la lectura sigui un hàbit equiparable a mirar la tele, planxar la roba o anar a plegar bolets, però així no s'aconseguirà res de bo. Així només es podran fer empelts de dubtosa rendibilitat, quan el que s'ha de fer és plantar de nou.
I això com es fa? Molt fàcil, frenant la modernització de l'Administració Pública. Augmentant el temps d'espera dels usuaris, procurant que els tràmits s'hagin de fer en dos o tres dies a cada organisme. No pot ser que un hom arribi a qualsevol dependència pública i ja li toqui, no pot ser que en una hora es facin tots els tràmits quan es podrien fer en quatre, en sis o en vuit.
Quants de nosaltres no hem xalat devorant la premsa del dia; llegint totxos com Guerra i Pau; o consultant, de la A a la Z, el Diccionari Català-Valencià-Balear mentre esperem el tren, el metge, mentre som a Hisenda, a la Policia, la Seguretat Social, l'Oficina d'Atenció al Ciutadà o l'Otegé?
Per tant, fóra desitjable que, quan anem a qualsevol d'aquests llocs, tinguem la seguretat que passarà una bella estona abans no ens cridin. Una bella estona per poder llegir bellament, i esdevenir així més vius i més llargs d'enteniment.

dimecres, 11 de juliol del 2012

Tintín i el cas del Cos de llum

Si sou tintinaires, o tintinòlegs, afanyeu-vos. Perquè a la biblioteca Xavier Amorós de Reus fan una exposició, fins el 31 de desembre, que commemora el centenari del naixement d'Hergé, el dibuixant de Tintín. 
Jo hi vaig anar la setmana passada. Em vaig retrobar amb amics que feia temps que no veia: el Milú, el capità Haddock, els Dupondt, el professor Silvestre Tornassol, el Xang, la diva Bianca Castafiore, el gens desaprofitat Serafí Llantió... Era curiós veure'ls formant part d'un trencaclosques, o dibuixats a la tapa d'un pot de conserva, o a les pàgines d'un calendari, o en uns elàstics, o en jerseis, samarretes, pijames, bufandes, corbates, en àlbums de fotos, en safates, aguantallibres, estoretes d'ordinador, regles, llapis, gomes i maquinetes de fer punta. I més curiós, encara, constatar que tots aquells objectes venien cedits per part dels usuaris de la biblioteca, la qual cosa evidencia que són -som- molts els seguidors de Tintín.  
Mentre passejava pel vestíbul vaig recordar quants misteris ha desentranyat Tintín, quants casos aparantment irresolubles ha desllorigat, quants afers realment complicats ha arranjat amb èxit. Molts. I acte seguit vaig mirar a fora, al capdamunt d'un pal que aguantava un paio atlètic, nu, amb el cap pelat, agenollat, que tant aviat era verd com groc, tan aviat taronja com roig, rosa, lila o blau, i em vaig preguntar si el cèlebre repòrter es veuria amb cor d'investigar què recoi significava aquella escultura.

diumenge, 8 de juliol del 2012

Sóc escriptor?


Quan Joan Carrion, llavors cap d’edició de l’Aquí, em preguntà què volia que figurés, dessota el meu nom, als articles que faria per al diari, em féu dubtar. Deia funcionari? O deia politòleg? Deia pagès frustrat? O deia bocamoll consumat? Deia pare, deia fill, o deia Esperit Sant? Vaig decidir escriptor. Per què? Perquè escrivia.
Portava quatre anys fent articles d’opinió a la premsa de comarques i encara no havia parat. Del Pirineu a les Terres de l’Ebre, de les Garrigues al Camp, havia publicat un centenar d’articles que toquen els temes més variats: els caragols a la brutesca, el referèndum de la Constitució Europea i de l’Estatut, la carxofa, l’energia eòlica, les construccions de pedra seca, el món de l’oli...
Al gener surt la meva primera novel·la, que precisament gira entorn del món de l’oli. Quan això passi, jo no em convertiré automàticament en escriptor, perquè ja ho sóc. La publicació d’un llibre, al meu entendre, no és condició indispensable perquè hom sigui considerat escriptor.
Dimecres vaig anar a una trobada d’escriptors dedicada al tarragoní Àngel-O. Brunet. A l’opuscle que donaven a l’entrar, hi deia que un bon dia Jordi Cervera, Jordi Tiñena i l’escombriaire Andreu Carranza van dir-li que ell també ho era, d’escriptor. 
Suposo que devia dubtar de la seva condició d’escriptor, potser perquè es considerava més aviat guionista o cineasta. I m’hi vaig sentir identificat, perquè també jo vaig dubtar de resultes de la pregunta del Joan.