Un NO ben gros

Bé, ja hem arribat al cap del carrer. Després de tantes proclames, reunions, ponències, cimeres, comissions i debats, el 18 de juny fem el referèndum de l’Estatut. Els parlamentaris han enllestit els seus treballs i ara ens toca a nosaltres refrendar -o no- allò que han acordat.

Al final, dels tres pilars bàsics que es desprenien de la votació del 30 de setembre de 2005 al Parlament de Catalunya, no n’ha quedat ni un. Ni el reconeixement explícit de Catalunya com a nació, ni el blindatge de competències, ni el concert econòmic. A més, qüestions rellevants com les seleccions esportives, la circumscripció electoral catalana a les europees, l’Agència Tributària pròpia i, sobretot, la cessió de ports i aeroports tampoc s’han pogut incloure al text definitiu. Tot s’ha extraviat pels passadissos del Congrés dels Diputats.

Personalment, de tot el que es demanava, estava disposat a assumir que a Madrid esporguessin la majoria de les branques. Ara, sempre que s’aconseguís un acord satisfactori en finançament. O sigui, que la diferència entre els impostos que paguem a l’Estat i els ingressos que en rebem es reduís dràsticament. La qual cosa volia dir que no tindríem segons quines competències, però sí diners (la pela és la pela, tu). Calés suficients per fer escoles i hospitals, per rehabilitar barris degradats, per fer carreteres, per equilibrar territorialment el país. Però, malauradament, no ha estat ni així ni aixà.

I això perquè? En primer lloc, perquè CiU ha anat a la seva i ha pactat amb Zapatero un Estatut de rebaixes. Com que no podia fer servir la força que atorga la unitat d’acció amb els altres partits, només n’ha tret les escorrialles: quatre impostos mal fotuts i el suposat reconeixement de Catalunya com a nació. Perquè ho ha fet? No seré jo qui ho digui. Només diré que els bascos, quan acabin de negociar la pau, tindran un sostre d’autogovern a anys llum del pactat per Artur Mas. A continuació, perquè el paper del PSC ha estat galdós. Agafat a contrapeu, veient com li havien jugada atorgant tot el protagonisme a l’oposició, no se li ha acut res més que pujar de bòlit al tren -o era el bus?- de l’Estatut. Sense demanar res a canvi i fent autobombo. I el més penós de tot: demostrant un marge de maniobra zero davant els compañeros de Madrid. Després, perquè ERC ha demostrat que la clau que va fer famosa Carod-Rovira no obre la porta de l’Estatut. Potser obre altres portes, portes que tenen a darrera una paret, un abisme, o una successió infinita d’altres portes, com a Recorda, de Hitchcock. El dolent de fer-se el gallet un dia (qui no recorda aquell "Mans netes"?) és que t’ho poden tirar en cara quan van mal dades. Llavors, perquè IC ha deixat clar que orbita al voltant del PSC, quan ha pujat al bus -o era el tren?- de l’Estatut com aquell que demana permís. Com queda Joan Saura, el conseller de l’Estatut, quan l’Estatut queda fet un nyap?

Independentment de les responsabilitats de PSOE i PP, els quatre partits catalans han fet el préssec en les negociacions. Han estat incapaços d’aconseguir un bon acord. Perquè avançar un pas de puça, tres dècades després de l’últim Estatut, no ho és. Per molt que ho vulguin maquillar, les impureses salten a la vista.

Per tant, en protesta contra aquesta imperícia, cal que ens moguem, que demostrem que som alguna cosa més que una massa dòcil que s’expressa cada quatre anys. Cal que donem un NO ben gros a aquest Estatut, perquè en volem un altre més alt, més fort, més ràpid. Siguem exigents d’una vegada. Hi tenim tot el dret, perquè al cap i a la fi, que continuïn al càrrec depèn de nosaltres, el poble de Catalunya.


Nota: Aquest article va aparèixer al número 161 del quinzenal SomGarrigues (del 2 al 15 de juny de 2005)