dijous, 12 de maig de 2011

Terra, mar i lletres

El paisatge, té la importància que nosaltres li donem. La mar, un riu, una serra, una plana, una vall, un poble o una ciutat, una ermita o un mercat, són diferents en funció dels ulls amb què ens els mirem. Si ens els mirem com coses que ens vénen donades, que són i ja està, no deixaran de ser un decorat, un teló de fons apàtic, fred, sense substància. En canvi, si ens els mirem amb estima, si n’apreciem les virtuts per sobre dels defectes, si en tenim cura, si els incorporem a la nostra forma de ser, al nostre imaginari popular, col·lectiu, llavors els haurem donat un valor afegit molt gran.
Jo potser perquè vinc de fora, és possible, però sempre he pensat que les possibilitats turístiques de les Terres de l’Ebre són enormes: lo Delta, lo Port, la Terra Alta, la navegació pel riu Ebre, Tortosa i Amposta, localitats costeres com la Ràpita, l’Ampolla i l’Ametlla de Mar, altres d’interiors com Horta de Sant Joan o Miravet, les restes de la Batalla de l’Ebre, etcètera. Tot això, lligat a una gastronomia autòctona, potent, molt saborosa, constitueix un reclam molt atractiu per a la gent a l’hora de visitar aquestes terres, perquè és molt diferent de territoris veïns com el Camp de Tarragona, Lleida, l’Aragó o el nord de Castelló i perquè hi ha molta varietat en molt poc espai.
Precisament, aquesta va ser una de les idees força amb les quals neix lo meu llibre Esmorzars de l’Ebre: fer un llibre no només de menjars, sinó un llibre de viatges. Un llibre de paisatges. Un llibre, per tant, turístic, un llibre que et ven un territori.Un llibre on s’expliquen una sèrie d’esmorzars de forquilla i ganivet des de Gandesa a Móra d’Ebre, des de Flix a Deltebre, des de la Ràpita a Santa Bàrbara, però on també es descriu què passa abans i que passa després de l’esmorzar. Per exemple, el dia que vaig a Tortosa, passejo pel centre històric, el dia que vaig a la Fatarella, visito la línia de búnquers de la Guerra Civil, el dia que vinc a la Ràpita, vaig al Club Nàutic i després al Mirador de la Guardiola, el dia de Móra d’Ebre, navego en barca fins a Miravet, i el dia del Delta Sud –jo l’anomeno així- faig un recorregut en bicicleta des d’Amposta a Sant Jaume d’Enveja. És d’aquesta manera que, jo també, intento donar un valor afegit a aquest territori, a aquest paisatge. No només a través de les descripcions dels plats, que m’han dit –si no m’han enganyat- que fan venir salivera, sinó a través de la descripció de tot lo que em trobo pel camí. Va, us posaré un exemple i així de pas faig una mica de propaganda. Trio aquest paràgraf perquè els olivers guarden una estreta relació amb mi i perquè dues persones de procedències molt diverses, totes dues dones, van coincidir dient que era un passatge molt emotiu:

Les oliveres de Santa Bàrbara són frondoses, verticals, ferrenyes, severes. Tenen branques que semblen feixos de llampecs i fulles punxegudes com puntes de fletxa. Reposen en trossos allisats, afonats, protegits per petits murs de pedra seca. Quan el cerç bufeteja la plana es menegen, es crispen, resisteixen, són ferides, retorçades, barrejades. Però quan la maltempsada passa avall es curen, cicatritzen, s’expandeixen, agafen coloret. Somriuen.

Tinguem-ho en compte: la literatura és una altra forma de fer propaganda turística. Fins i tot diria, i de ben segur l’encertaria, que escriptors com Josep Pla o Josep Maria Espinàs són els millors propagandistes que pot tenir un territori. El primer, bàsicament de l’Empordà; el segon, amb els seus viatges a peu arreu de Catalunya i l’Estat. Per cert, per si no ho sabeu, l’Espinàs té un llibre que es diu A peu per la Terra Alta, on es retrata molt bé aquesta comarca ebrenca. Ara que, no cal anar a buscar Pla o Espinàs, també hi ha grans escriptors més cap aquí, que han escrit belles pàgines sobre aquest territori. Un és Artur Bladé i Desumvila, que descriu magistralment la Ribera d’Ebre, i Benissanet, lo seu poble. Aquí teniu un fragment de, precisament, el seu llibre Benissanet:

a la tardor o a l’hivern –sobretot si plou o neva una mica- el paisatge benissanetà s’amara de romanticisme. És una dolça voluptat arribar al poble, després d’un passeig, a posta de sol, quan es comencen a encendre els llums dels carrers. Si plovisqueja, tot es desdibuixa una mica i el món sembla tremolós, inconsistent. Les perspectives de les teulades i les línies de les cases es mesclen i es confonen sobre el teló de fons de les muntanyes llunyanes. El fum que surt dels fumerals es perd mandrosament dalt de la grisalla del cel. De vegades, una ratlla de fum, com si rebés una ordre de l’aire, dubta, s’atura un moment, torç el coll i, fent un esforç, torna a reprendre el seu camí.

Llegint els grans autors que han escrit sobre territoris d’aquí i de més enllà, a molta gent se li desvetllen les ganes d’anar a visitar-los. No en tenen prou amb gaudir  de la lectura, volen veure amb els seus propis ulls el territori, el poble, la ciutat que va inspirar tal o tal obra. O la casa de l’escriptor en qüestió, o fer la ruta que aquell personatge d’aquella obra fa en aquell capítol, o menjar el mateix o dormir al mateix lloc que aquell personatge o escriptor, tant se val. Per tant, si hi ha gent –no sé quanta- que demanda aquesta mena de turisme, perquè no oferir-los-hi? Perquè no fer rutes literàries, les unes centrades bàsicament en un poble o ciutat, i les altres intercomarcals? Per exemple, a Tortosa la ruta Cristòfol Despuig, que va escriure Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa; per aquí, al Delta i rodalies, la ruta Arbó, rapitenc i ampostí que va escriure la mítica Terres de l’Ebre… Penseu-hi, són coses que ja es fan: a Benissanet hi ha la ruta Bladé –del qual n’hem parlat abans- i a Arnes la ruta de Les Bruixes d’Arnes, de David Martí. I són coses que ja s’han fet, aquí a la Ràpita sense anar més lluny: el 2002, en motiu de la celebració del centenari d’Arbó, i amb la novel·la La ciutat invisible, d’Emili Rosales, uns anys després. Però són coses que s’haurien de fer de forma diferent, no només senyalitzant una ruta, sinó treballant colze a colze amb els estudiosos de la literatura i el patrimoni, amb associacions d’escriptors i clubs de lectura; difonent més l’obra dels bons escriptors ebrencs; creant espais museístics; promovent fins i tot l’adaptació al teatre o al cinema d’alguna de les obres cabdals de la literatura ebrenca… Jo m’imagino, sempre, què hauria passat si tot el que ha deixat escrit el més gran dels autors ebrencs, Jesús Moncada, es pogués constatar sobre el terreny. Si la Mequinensa vella no estigués sota les aigües del pantà de Riba-roja, avui, n’estic convençut, hi hauria un turisme cultural de primer ordre que visitaria la casa natal de Moncada, el Cafè de la Granota o els molls on amarraven els llaguts.
No ens enganyem: el turisme literari no portarà riuades de turistes. Però és quelcom que s’afegeix a l’oferta turística amb què avui compten les Terres de l’Ebre. Perquè d’això es tracta, d’afegir, de sumar, d’oferir varietat a la persona que visita les Terres de l’Ebre. De la mateixa manera que una persona, al matí, passa el pont de Deltebre a Sant Jaume; recorre el Delta Sud, arriba i es banya a la verge platja de l’Aluet; a l’horeta dina a la Ràpita, doncs a la tarda pot passejar pel port d’aquest poble, pels seus amples i assolellats carrers i allargar-se al Mirador de la Guardiola, on suposo que l’autor en qüestió va inspirar-se per escriure això:

Aquí, als meus peus, quasi a l'abast de la mà, veig Sant Carles de la Ràpita. És un matí transparent, net, rentat per la pluja. El poble apareix límpid, obert, precís en tots els seus petits detalls. D'ací estant veig la seva albereda (albereda sense àlbers); veig també la seva plaça oberta, que gairebé forma una creu amb l'albereda; els seus carrers amples que menen la mar, la torre de l'església, les fàbriques, el port.
A prop meu, aquí, al peu mateix d'aquesta muntanyeta, s'obre l'antiga devesa, envaïda per construccions; el camp d'esports, molt cofoi, amb la seva pista, les seves partes blanques i el verd de l'herba, veig les escoles, encara més ençà escalant literalment la muntanya amb un míser jardí i uns pins raquítics. Enfront de les escoles passen les vies del tren (que està en construcció) obertes a la terra roja, que es perden en una recta entre garrofers; més enllà, cap a la dreta, un pont molt alt passa per damunt de la carretera; els edificis de la Cros amb les seves teulades roges, els seus murs emblanquinats; i el dipòsit de l'aigua, com un enorme i elegant bolet; i veig més enllà, encara, les petites viles de la costa. Tot és net i petit com de joguina; i en el límit de la platja una llarga randa d'escuma que es perd al lluny del lluny. 

El coneixeu? El text es diu “El meu poble”, i el vaig trobar per casualitat l’altre dia navegant per internet. L’autor, com ja sabreu alguns d’aquí, és Sebastià Juan Arbó.

Tornem al començament. El paisatge, té la importància que nosaltres li donem. El paisatge, som nosaltres els que l’escrivim i el reescrivim. Els escriptors i els que no ho són. L’important, crec, és que el fem nostre, que passi a formar part de nosaltres. I que ens l’estimem. La qual cosa, com potser ja haureu deduït, és una altra forma d’estimar-nos a nosaltres mateixos.
Moltes gràcies.

Nota 1: Aquest és el text de la xerrada que va inaugurar les jornades tècniques Turisme, mar i gastronomia, el passat 7 de març a Sant Carles de la Ràpita.

Nota 2: Us proposo un exercici: on estan fetes totes aquestes fotos?

4 comentaris:

  1. Trobe que fer conèixer un poble o un territori mitjançant els (bons) escrits, com el teu, és tot un mèrit. Enhorabona.

    ResponElimina
  2. el paisatge el mirem amb uns ulls o uns altres depenent del que sentim,estic d´acord.
    Jo tinc familia a Gandesa i em clama cada cop que vec un vi d´alla, quan era petita anava al setembre a la verema amb els meus tiets, esclar que nomes 1 dia...(soc molt urbanita i ja ho devia portar a la sang...) xq ja en tenia prou i ho feia perque l esmorzar era la clotxa i m´encantava seure damunt de la terra entre mig dels ceps(sembla un quadre de velazquez dit així...). quan vec una paella penso en les cases d´alcanar i amb les platges rustiques, amb pedres i roques ...
    He viatjat per molts llocs del mon i aquelles platges m´encanten i em donen molt bon rotllo xq tinc molts bons records de quan era petita i passavem els estius alla tota la familia.
    JO

    ResponElimina