Moda d'oli

Escolto el pòdcast “La febre de l’oli” a la web del SomGarrigues. L’Albert Gonzàlez hi entrevista el Ramon Barrull, de la Cooperativa de la Granadella, l’Albert Guiu, de la Cooperativa de Juncosa; l’Enric Dalmau, pagès jove de Cervià, i l’Antonio, veterà pagès d’Arbeca.

L’oli està de moda. O per l’augment de preu, o perquè molts l’han (re)descobert o perquè ha adquirit un significat diferent, més modern, el cas és que es compra i s’inverteix més en oli.

És bonic, i gratificant, veure com s’ha reinventat el nostre oli. Quan feia el llibre “Una terra d’oli”, em va sobtar un comentari, justament, de l’Albert Guiu de Juncosa. Deia que, molta gent, quan anava a un sopar, portava com a obsequi no pas una ampolla de vi, sinó una ampolla d’oli!

Aquesta febre d’oli passarà. No ens n’adonarem, i el preu de l’oli baixarà. Però, la qualitat guanyada, s’ha de preservar. S’ha de continuar fent oli premium, redissenyant envasos, exportant, aconseguint nous clients catalans i actualitzant maquinària.

La moda fuig, però la cultura de l’oli ha de romandre.

Quan comença l'any?

“L’any comença a setembre, ho sap tothom, sense pirotècnia ni soroll, es fa sentir en tots els àmbits de la vida. En aquest aspecte, el primer de gener no li arriba a la sola de la sabata”, escriu Marta Rojals a la xarxa X. El seu piulet em desvetlla: té raó!  

És al setembre, quan renoven els programes de ràdio i televisió, els presentadors, els continguts. Quan anuncien noves sèries i pel·lícules.

És al setembre, quan hi ha la rentrée literària. Quan publiquen de tot i més, quan presenten llibres a balquena i s’estrenen els grups de lectura.

És al setembre, quan (quasi) tothom ha finit les vacances, és a la feina i reprèn el rodatge.  

És al setembre, quan el jovent torna a estudi. La mobilització és tan monstruosa que sembla que el món tregui foc, fum i espurnes.   

I és al setembre, quan es cullen les primeres olives. Quan es fa l’oli premium, aquell oli amb notes de carxofa o ametlló, tomata verosa o timó, fulla de figuera, nou o pebrot. Aquell oli elèctric, simfònic, exultant. L’oli dels malalts d’oli, dels que perden el pollí per l’oli. 

L’any és com l’oli, Marta. Comença el setembre.

Xandri

Vaig conèixer el Lluís Xandri a primer de Polítiques a la UAB. Devíem fer un parell de cursos junts. Ell tenia cinc anys més que jo. Era de Sant Hipòlit de Voltregà. Llavors, ja era polític.

Ens contava, al Víctor Reixach, el Jordi Solé, el Pep Rovira i a mi, la política a Sant Hipòlit i a Catalunya –era de l’ERC d’Àngel Colom. Era desimbolt, decidit, xerraire, reivindicatiu. Mentre que els estudiants més progres portaven el diari El País, ell duia El 9 Nou. Gràcies als titulars que llambregava, vaig saber de l’afició a l’hoquei patins a Osona –el Lluís havia estat porter d’hoquei- i que a Espinelves celebraven una fira de l’avet. Gràcies a ell, vaig aprendre que, en lloc del sarroquí “No fotos”, a la seva terra deien “No cardis”.

N’havia recuperat el contacte a través de Twitter. A través de les seves paraules, sentia el Xandri de 30 anys enrere, adaptat als nous temps reivindicatius. Ha quedat pendent que ens retrobéssim en persona, i no sabeu com em dol. Ja ho tenen, això, les xarxes: tens algú al costat però no hi és, parles amb algú i de seguida ja no hi és.

Descansa en pau, Lluís.

Ja està bé la broma?

Vaig sortir de l’Escola Agrària. Visibilitat: cinquanta metres –i sóc generós. Als termes de les Borges, Juneda i Castelldans, sabia on era per les senyals i les línies pintades a terra. Però, quan vaig desviar-me cap al Cogul, va començar la festa.

Ni un coscoll, ni un pi, ni un mas, ni una fita que em digués on em trobava. Amb prou feines podia intuir les pujades i les baixades. Estava embromat, era de nit i feia angúnia.

Amb la broma tan plana, les distàncies són mal·leables. S’estiren com un xiclet. Creia que baixava la costa del Cogul, quan en realitat era força més enrere. I les llums del Cogul que no s’afiguraven. I la costa que no acabava. M’havien canviat l’entorn i era a l’altre cap del món? Era al purgatori? –del Dant, no del Torres. M’hauria valgut més tornar a Sarroca a peu?

Avui no ataco la broma –és inevitable- ni les vies garriguenques –són millorables. Perquè vaig fer la millor ruta possible. En un temps en què hi ha tantes trompades per la broma a l’N-420 i a l’AP-2 –la General d’Olis hi té res a veure?- fer tentines a la salvatge garriga és una confortable benedicció. 

El Nadal que estimes

L’ajuntament de Sarroca de Lleida em va demanar una poesia per a la felicitació/programa de Nadal. Vaig preguntar a les xiques de casa en quines paraules pensaven quan els deien la paraula Nadal. I en van sortir aquests versos:

 

EL NADAL QUE ESTIMES

 

El Nadal que estimes és una nit de gelada

On les estrelles i la lluna blanca

pessiguen l’enorme arbre del cel.

 

El Nadal que estimes és família i amics

Abraçades i petons, música i festa

No parar quieta a casa.

 

El Nadal que estimes és una manta i un llibre

Adormir-te a la vora del foc

Tenir somnis de regals.

 

El Nadal que estimes és tornar a l’arrel

Recordar la gent que sempre hi serà

I entaular-la al teu costat.

Presentació del projecte Arrelats a Ona llibres

El passat 25 de novembre de 2023, a Ona llibres, vam presentar el Projecte Arrelats, en el qual hi ha els dos llibres sobre masos i cases pairals de Catalunya i el llibre sobre famílies valencianes amb història. 

En els dos primers, hi participo amb els meus editors Xavier Cortadellas i Judit Pujadó, i el tercer, és obra de l'escriptor i editor Juli Capilla. A l'acte, ens van acompanyar diverses famílies protagonistes d'Arrelats, que ens van obrir la porta de casa seva i ens van explicar la seva història.

Arrel i xarxa

Per al primer llibre d’Arrelats, els editors de Sidillà em van indicar les cases que havia de visitar. En deu mesos –i una pandèmia pel mig- vaig entrevistar tothom.

Per al segon d’Arrelats, m’ha costat vora dos anys. Perquè? Perquè, a la Catalunya Nova, no hi ha massa cases i masies on una mateixa família hi visqui, com a mínim, des de fa deu generacions. A més, hi ha d’haver constància documental. Una família pot estar convençuda que viu en aquella casa des de fa segles, però on està escrit?

M’he n’he fet un fart, de preguntar. Excepte a Ca Peret, de Vilalba dels Arcs –la Teresa Baiges me’n va facilitar el contacte- a les altres famílies hi he arribat a còpia de rebotar en moltes persones. De viatjar a llocs on semblava que sí, però que només podíem assegurar set o vuit generacions a la mateixa casa. 

Les famílies, però, han acabat apareixent: Cal Vilaró de Pallerols de Rialb, Cal Cabrer de la Pobla de Cérvoles i Cal Vidal de Montpalau. Sort o treball? Xarxa. Allí on no ha arribat un, ha arribat l’altra. Així s’han fet sempre les coses: preguntant i demanant ajuda. Així les hem de fer.