L'oli del president

Ets el president de la Generalitat de Catalunya. Un diumenge de novembre, al bell mig de la campanya de l’oliva, el mateix dia que a Maials celebren la Fira de l’Oli Verd, te’n vas a Sabadell, a la Fiesta del Primer Aceite de Jaén.

Em costa creure, que hagi estat un error. El president té un batalló d’assessors que l’informen de tot, que l’aconsellen sobre tot. I estic segur que algun li va fer notar que, fer la gara-gara al major competidor –i enemic comercial!- del nostre oli, podia interpretar-se com una bufetada al productor d’oli català, com publicitat institucional gratuïta d’un oli de fora. No em cap al cap que no li hagués dit ningú, que allò no ho havia de fer. Que el conseller d’Agricultura no l’hagués advertit, que allò no tocava.

Però Salvador Illa hi va anar igual. Perquè, com diria un amic meu, la vida és una qüestió de prioritats. I la collita de vots a l’Àrea Metropolitana de Barcelona passa davant de la collita de les olives. Per tant, ja poden fer soroll, els pagesos de l’oli, que les prioritats, no les canviaran pas.

Entre cendres

A Bovera, a la cloenda de la jornada Garriga, que organitzaven els centres d’estudis de les Garrigues, el Segrià i la Ribera d’Ebre, vam veure Entre cendres, un documental de Xènia Ciuraneta, Alba Francín i Maria Pena.

Entre cendres parla de l’incendi de 2019, que va afectar la Torre de l’Espanyol, Vinebre, la Palma d’Ebre, Flix, Maials, Llardecans, Bovera i la Granadella. S’hi expliquen la calor extrema i el vent, el desallotjament in extremis de les masies, el pas del foc pel terme de Flix –3000 hectàrees cremades en un no res- i la contenció de les flames a la C-12.

Els testimonis que recorden el foc, que en debaten les causes i les conseqüències, no són optimistes. Els pagesos pleguen, les terres s’abandonen i la garriga es multiplica, de manera que hi ha combustible de sobres per a més incendis.

La fatalitat sempre acompanya el pagès. Quan no hi ha preus justos, puja el carburant, gela o pedrega –a vegades, tot junt. Entre cendres ensenya que hi ha coses contra les quals no s’hi pot lluitar. Per tant, millor deixar passar les flames i després tornar-hi. Com sigui, però tornar-hi.

Rotondes

Era hivern. Al matí, des del cotxe de línia, vaig veure que obraven als dos accessos a Alfés. Vaig pensar, pobre de mi, que hi portaven el gas natural i la fibra òptica. No hi havia caigut, que podien ser rotondes.

Fa poc s’ha sabut que a la C-12 faran cinc rotondes més. Una a Sarroca, una a Torrebesses, dues a Llardecans i una altra a Maials. Diuen que es licitaran el 2019 i el 2020.

Entenc que s’ha de reduir la sinistralitat entre Lleida i Maials. I que la solució més fàcil i ràpida és fer rotondes als accessos als pobles, on es concentren els accidents mortals. Però, d’aquesta manera, s’està condemnant els pobles més allunyats de Lleida. S’està incentivant el despoblament.

Perquè s’allarga el temps de viatge entre Bellaguarda i Lleida. O entre Almatret i Lleida. No són, simplement, els minuts de més del viatge d’anada. S’han d’afegir els de tornada. Ho observo cada dia: el trajecte Sarroca-Lleida-Sarroca, per obra i gràcia de les rotondes d’Alfés, ara és més llarg.

Una de les virtuts de la C-12, que connecta ràpidament amb Lleida, queda tocada. I amb la construcció de cinc rotondes més, quasi afonada. A veure si sortirà més a compte circular per la C-230a, la carretera vella…

Segur que hem de fer rotondes? I si ens gastéssim més diners i féssim una carretera millor? O és que, al cap del carrer, només es tracta de sortir del pas?

Nota: Aquest article apareix al número 481 del quinzenal SomGarrigues (del 27 de juliol al 9 d'agost de 2018).

Auliva morta

AULIVA MORTA

Arbequina colrada

Perla fosca del secà

Llustrosa i unflada

Tacte fi i delicat.

De l’auliver als dits

Dels dits al poal

Del poal al canyís

Al canyís, son hivernal.

T’aixeques arrugada

Lo fred t’ha gravat la pell

Te clareja l’ossada

Però guardes un cos bell.

Retornes amb aigua bullenta

T’esbandeixes amb aigua tèbia

Prens pijama de sal i pebre

Coixins de llimona i taronja.

Te capbusses en vinagre

Sorteges esculls de cítric

T’amoles amb l’all tendre

I te cobres un nou físic.

Surts del líquid nova i vella

Amb l’acidesa del collir aulives

Amb la dolçor de l’apanyar pedra

Amb l’aroma de les ponentades.

Llesca de pa torrat

Raig d’oli generós

Auliva morta al plat

És aquest, lo meu món.

Cotxe de línia

El cotxe de les quatre, el cotxe dels estudiants, obria les portes. El jovent d’Almatret, Maials, Llardecans, Torrebesses i Sarroca ens empenyíem per pujar. Alguna vegada havia viatjat de peu, perquè havia entrat l’últim i tots els seients eren plens.

Anar en cotxe de línia era de pobre. Era el transport de les hores fixes, els seients incòmodes, les cues a taquilla. El cotxe, en canvi, era l’ideal. El paradís. La comoditat. L’emissora que volies. La llibertat d’anar i tornar quan et donés la gana. Era aparcar el passat, conduir el futur.

Vint-i-cinc anys més tard, he tornat a aquell cotxe de línia. Ara no hi puja gaire jovent. De fet, tampoc no hi puja gaire gent gran. Hi escolto idiomes diferents, melodies diferents. Fins i tot, algun dia, tenim assistència espiritual –el capellà de Llardecans.

És un luxe, viatjar en cotxe de línia. Contemplo les transformacions del paisatge arran de l’arribada del reg. El sol que es pon. Els tractors que llauren. Els molins de vent. El Montmeneu. Els porcs senglars que travessen la carretera. I tot això, des d’una talaia en moviment. És com un tràveling cinematogràfic.

Sempre he sabut que no sabia conduir. Últimament, m’he adonat que tampoc no m’agradava. I que m’estimava més anar a les hores dels altres, però que em portessin. Perquè, a la vida, s’ha de saber portar, però també deixar-se portar.

Nota: Aquest article apareix al número 443 del quinzenal SomGarrigues (del 10 al 23 de febrer de 2017).