L'oli del president

Ets el president de la Generalitat de Catalunya. Un diumenge de novembre, al bell mig de la campanya de l’oliva, el mateix dia que a Maials celebren la Fira de l’Oli Verd, te’n vas a Sabadell, a la Fiesta del Primer Aceite de Jaén.

Em costa creure, que hagi estat un error. El president té un batalló d’assessors que l’informen de tot, que l’aconsellen sobre tot. I estic segur que algun li va fer notar que, fer la gara-gara al major competidor –i enemic comercial!- del nostre oli, podia interpretar-se com una bufetada al productor d’oli català, com publicitat institucional gratuïta d’un oli de fora. No em cap al cap que no li hagués dit ningú, que allò no ho havia de fer. Que el conseller d’Agricultura no l’hagués advertit, que allò no tocava.

Però Salvador Illa hi va anar igual. Perquè, com diria un amic meu, la vida és una qüestió de prioritats. I la collita de vots a l’Àrea Metropolitana de Barcelona passa davant de la collita de les olives. Per tant, ja poden fer soroll, els pagesos de l’oli, que les prioritats, no les canviaran pas.

Xandri

Vaig conèixer el Lluís Xandri a primer de Polítiques a la UAB. Devíem fer un parell de cursos junts. Ell tenia cinc anys més que jo. Era de Sant Hipòlit de Voltregà. Llavors, ja era polític.

Ens contava, al Víctor Reixach, el Jordi Solé, el Pep Rovira i a mi, la política a Sant Hipòlit i a Catalunya –era de l’ERC d’Àngel Colom. Era desimbolt, decidit, xerraire, reivindicatiu. Mentre que els estudiants més progres portaven el diari El País, ell duia El 9 Nou. Gràcies als titulars que llambregava, vaig saber de l’afició a l’hoquei patins a Osona –el Lluís havia estat porter d’hoquei- i que a Espinelves celebraven una fira de l’avet. Gràcies a ell, vaig aprendre que, en lloc del sarroquí “No fotos”, a la seva terra deien “No cardis”.

N’havia recuperat el contacte a través de Twitter. A través de les seves paraules, sentia el Xandri de 30 anys enrere, adaptat als nous temps reivindicatius. Ha quedat pendent que ens retrobéssim en persona, i no sabeu com em dol. Ja ho tenen, això, les xarxes: tens algú al costat però no hi és, parles amb algú i de seguida ja no hi és.

Descansa en pau, Lluís.

Origen

El juliol, al Segrià, ha estat ardent i estrambòtic. Sense sortir de la comarca i amb restriccions de mobilitat força dures a quasi tots els pobles del tram final del Segre –amb Lleida al davant. Als nou pobles de les Garrigues històriques, o del Segrià Sec, la pressió no ha estat tan insistent, però hi han hagut massa coses que no s’han entès, massa missatges contradictoris dels poders públics. 

A partir d’aquí fins al final de l’article, podria abonar-me a aquest victimisme tan nostrat, que consisteix en somicar, culpar de tots els mals el centralisme barceloní i no aportar cap mena de solució al problema. Però no ho faré. Seré pràctic. 

En primer lloc, hem vist que no se’ns deixava sortir del Segrià, mentre pobles propers –en quilòmetres i fesomia- no tenien aquesta restricció. D’Aspa no i del Cogul sí. D’Alcanó no i de Granyena sí. De Torrebesses no i de la Granadella sí. Així doncs, perquè no pensem en canviar de comarca? En tornar a les Garrigues? Pel fet de compartir comarca amb Lleida, hem pagat un preu molt car. I el podem tornar a pagar. 

I en segon lloc, suposo que hem valorat què suposa viure a Lleida capital. Lleida, la gran ciutat de la nostra terra, ha esdevingut la gran gàbia de la nostra terra. Tota aquesta gent que ha marxat els últims anys dels nostres pobles, no seria hora que tornessin? Que tornessin a l’origen?

Nota: Aquest article apareix al número 534 del quinzenal SomGarrigues (del 7 al 20 d'agost de 2020).

Carta oberta a Jordi Sànchez

Benvolgut Jordi,

Em dic Ignasi i sóc de Sarroca de Lleida. Sóc llicenciat en Ciències Polítiques, i et vaig tenir de professor fa més de vint anys a l’Autònoma. La veritat, no recordo quines assignatures em vas donar, però suposo que devien ser de l’itinerari d’Anàlisi Política. Estudiant Polítiques m’ho vaig passar bé, i aquesta carrera la tornaria a estudiar, però té ben poc a veure amb la meva feina actual –sóc funcionari.

Ara bé, estudiar Ciències Polítiques em va ajudar, per exemple, a ser tolerant. Potser no ho sóc tant com ho hauria de ser, però com a mínim ho intento. Últimament em costa, sobretot quan penso que hi ha molta, moltíssima gent, a qui no importa –i aplaudeix- que tu i l’altre Jordi, l’Oriol i el Quim esteu engarjolats. Però considero que la tolerància està, ha d’estar per sobre de tot això. I que la tolerància es pot entrenar amb temps, paciència i voluntat.

Estudiar Polítiques també em va servir per aprendre a observar la realitat. Perquè les coses no són com voldríem que fossin: les coses són com són. I acceptar-ho, i prendre’s la realitat tal com ve, crua, despullada de totes les veritats donades per descomptat, és saludable i sobretot necessari.

Tot i així, molts vam donar per descomptat, mesos enrere, que hi havia coses que no passarien, que no podien passar, que no havien de passar. Però a davant tenim un estat que se’n fot, de les veritats donades per descomptat. I va emprar els instruments més menyspreables per colpejar els catalans. Tu te n’has emportat la pitjor part, tot just per defensar allò que molta gent d’aquest país et demanàvem: votar en un referèndum.

Costa molt poc demanar-te que siguis fort. Costa molt més ser-ho, en sóc conscient. Jo no sé si aguantaria. Aguantarien tots aquests que et malden o diuen que ja t’està bé, que tu t’ho has buscat? En la mateixa situació que tu, la gran majoria d’aquesta gent no aguantaria res. Què fàcil és fer-se el milhomes quan tens les porres i les maces de la teva part!

L’estat ho té tot, i nosaltres només ens tenim a nosaltres. Però és aquesta, precisament, la nostra força més gran. Nosaltres tenim la gent, ells només el bastó. Ells el càstig, nosaltres el futur. Ells et poden tenir aquí simplement perquè volen, però nosaltres demanem la teva llibertat perquè no poden. Perquè ni et poden ni ens poden.

Força,

Ignasi Revés 

Carta oberta a Jordi Cuixart

Benvolgut Jordi,

Em dic Ignasi i visc a Sarroca de Lleida. Sóc fill d’aquesta terra. Vaig haver-ne de marxar al vint-i-vuit anys, quan em vaig casar i vaig anar a viure a Reus. Hi vaig passar dotze anys. A Reus van néixer les meves filles, la Joana i l’Aina. Allí vam fer-les grans, la Maria Alba –la meva dona- i jo.

Però va arribar un moment en què vam veure que la vida a la ciutat no era per a nosaltres. Que havíem d’acabar la casa que teníem a mig fer a Sarroca i venir a viure aquí, al poble. A un lloc més tranquil, a prop de la família –la meva dona és d’Arbeca, no gaire lluny d’aquí- i els amics de tota la vida.

Jo treballo a Lleida –sóc funcionari- i la meva dona a Maials –en una indústria agroalimentària. Les nostres filles van a l’Escola la Roca de Sarroca. Els dissabtes, la meva dona porta les nenes al Sícoris Club, a Lleida, a fer gimnàstica rítmica. Els diumenges ajudo mon pare a collir olives.

De Reus, trobo a faltar dues coses. La primera és la festa major de Sant Pere. Els Nanos, els Gegants, la Mulassa, el Lleó, la Víbria i l’Àliga. Els castellers i el vermut –de Reus- a la plaça del Mercadal. La Tronada i els focs artificials. I la segona, els companys i amics d’Òmnium Cultural Baix Camp.

Em vaig fer d’Òmnium fa set o vuit anys. No va ser pel seu posicionament polític en relació amb la independència. No. Va ser perquè, sense conèixer-me pràcticament de res, em van demanar de formar part d’un jurat d’un premi literari. Aquest premi es deia –es diu- Gabriel Ferrater, i anava –i va- adreçat a joves escriptors, en les modalitats de narrativa i poesia. A mi em va tocar poesia. Llavors, a Òmnium Baix Camp hi havia la Irene da Rocha, la Carolina Escoda i el company d’estudis Ramon Elias.

Més tard, el 2009, Òmnium es va oferir a presentar “Esmorzars de Lleida”, el meu segon llibre. Va ser al local de les Carnisseries Velles, i me’l va presentar l’Ignasi Basora. En la difusió, van ajudar-hi l’Úrsula Subirà i el Biel Ferrer.

I el 2010, també per mediació d’Òmnium, vam presentar “Esmorzars de l’Ebre”, en el marc de les Jornades de Joves Escriptors.

El suport d’Òmnium a la meva tasca literària em va portar a fer-me’n soci. I, de la mateixa manera que Òmnium m’havia ajudat quan ho havia necessitat, jo havia de tornar a Òmnium el que m’havia donat. Al principi, va ser poca cosa, no ho negaré, però a partir de 2012, ja van ser més coses: vaig ser voluntari a l’encesa d’espelmes –dibuixaven una estelada- a la plaça del Mercadal; a la gigaenquesta; vaig acudir a totes les manifestacions que es van fer per la Diada, vaig ser voluntari el 9-N... Encara recordo, quan va acabar el 9-N, la gent reunida al local d’Òmnium Baix Camp, a la plaça de Prim: la Cori Torroja, l’Elena Giménez, el meu amic Eduard López...

Ara visc a Sarroca, en un ambient més tranquil. I, en certs, moments, trobo a faltar la moguda de Reus. Suposo que això s’acabarà quan vagi a la seu d’Òmnium Ponent.

Jordi, ara ens trobem fent política. Alguns, com tu, ho esteu pagant a la presó. Però algun dia sortireu, i això ho acabarem. Pots pujar-hi de peus. I llavors, tornarem a les nostres lletres, a la nostra llengua, a ajudar tots els llibres que s’hi escriuen.

Records,

Ignasi Revés

La clandestinitat

L’1 d’octubre, a Sarroca, va ser un dia estrany. Dues hores abans que sortís el sol, ja era al col·legi electoral. No era l’únic. Vam esmorzar, vam xerrar fins que es va fer de dia i van arribar les urnes.

No hi havia manera de votar. L’ordinador anava lent i la cua no avançava. A través dels mòbils, arribaven vídeos d’intervencions policials a Artesa de Lleida, Alcarràs i l’Albagés. Rumors que la Guàrdia Civil es trobava a deu quilòmetres. Hi havia inquietud i desassossec. Teníem gent destacada al castell, que vigilava les entrades i sortides del poble. En alguna ocasió, l’urna va haver de fugir cames ajudeu-me, per por que ens la prenguessin. La jornada va acabar, es va fer el recompte i es van publicar els resultats.

Durant tot el dia, vaig tenir la sensació que havíem tornat als anys setanta. Als anys en què, qui defensava unes certes idees, s’havia d’amagar de l’autoritat per por de la garrotada. Als anys de la censura, en què la informació passava de boca a orella, o gràcies als mitjans estrangers –salvant honorables i nostrades excepcions. Als anys de la clandestinitat.

Per fi sabia què era allò que havia llegit i m’havien contat els meus majors. La clandestinitat. I em vaig començar a fer a la idea que havia tornat, que ja la teníem aquí. Per tant, negar-la o mirar a una altra banda no servia de res. H(aví)em de ballar-hi.

Nota: Aquest article apareix al número 463 del quinzenal SomGarrigues (del 17 al 30 de novembre de 2017).

Amor particular

Feia molt temps que no ens trobàvem. Massa. Però, abans i tot de seure a taula, tornàvem a ser els estudiants de Ciències Polítiques i Sociologia de fa vint anys.

Vam exposar quins camins ens havien dut a aquell sopar i quins camins s’obrien a davant nostre. Si havíem rodat el món o si havíem tornat al Born. Si per ventura ens hauríem imaginat mai, quan estudiàvem a l’Autònoma, què faríem tot allò que hem acabat fent.

Vam parlar de política, el nostre amor particular, però tampoc gaire. Perquè ara hi havia espai per a la família –amb fills o sense-, els monòlegs, la literatura, la música, la teca i el vi. Van aparèixer els professors de la facultat, però no per parlar de Teoria i Ciència Política, sinó com a font inestroncable d’anècdotes i somriures. Vam recordar els politòlegs i sociòlegs que no havien pogut acudir, i ens vam prometre que acudirien a la propera trobada.

Havien passat vint anys i tornàvem a tenir vint anys. La carrera no era el nostre passat: era el nostre present.

I en aquest present vivim.

Aire, que ve d'Alfés

Un dissabte de març, anant a Sarroca, vaig veure mitja dotzena d’avionetes que sobrevolaven l’aeròdrom d’Alfés. Feien cercles al voltant de la pista, baixaven, i quan semblava que havien d’aterrrar, s’enlairaven. Jo, que donava l’aeròdrom per mort, enterrat i colonitzat pel timó i l’alosa becuda, me’n vaig alegrar. Però no del tot.
Perquè a Alguaire hi ha un aeroport nou, caríssim i a dia d’avui inútil. Se’ns va vendre que Lleida necessitava aquest aeroport, que portaria esquiadors al Pirineu, turistes a la Plana i lleidatans de negocis i xerinola pel món. I molts de nosaltres, amb més o menys reserves, ho vam comprar.
Mala compra, perquè a Alguaire hi ha aeroport, però no avions. Que en pot haver més, un dissabte qualsevol, en un aeròdrom d’estar per casa almig de la salvatge garriga.
A qui ha beneficiat l’aeroport d’Alguaire? A qui ha perjudicat? S’enllestirà, l’autovia que hi passa a tocar i que mor a pocs metres? L’aeroport servirà d’alguna cosa? O l’hauran de desmuntar peça per peça? I la mare de totes les preguntes: calia?

Nota: Aquest article apareix al número 367 del quinzenal SomGarrigues (del 28 de març a l'11 d'abril de 2014) 

Onze del Dotze (una crònica)

10:35 am Els autocars formen al Parc de Sant Jordi de Reus. Estic a punt de pujar al primer, però la Maria Alba m’adverteix que potser no és el meu. Recordo que l’Úrsula Subirà em va trucar diumenge per informar-me que m’assignaven l’autocar número 2 d’Òmnium Cultural Baix Camp. Em fixo en els cartells que figuren al vidre davanter dels autocars i descobreixo, uns metres més enllà, el 2 d’Òmnium. Decididament, no curaré mai.

10:40 am Sóc a l’autocar. La Joana i l’Aina seuen al carrer, llegint La dama i el rodamón i Pocahontas. Jo, a la motxilla, guardo Demà, a les tres de la matinada, de Pere Calders. Un senyor reparteix xapes amb el lema “Reus per la independència”. La Montserrat Marcer passa llista, ens dóna un full verd que haurem d’exhibir al final de la manifestació i també un paperet on figuren els noms i els telèfons dels responsables dels cinc autocars d’Òmnium Baix Camp. Una xica de l’última fila parla de fotos de perfil i trending topics. Dels altaveus, s’esfila el so d’una guitarra espanyola. Interpreta la cançó “Piensa en mi”.

11:10 am Sortim! No estic acostumat a viatjar tan enlairat. Contemplo, des de dalt, els olivers, els avellaners, la vinya, els garrofers, els pins, els canyars i els joncs. Els masos derrotats i sense teulada. Miro els turons de tu a tu. I dubto. Perquè em pregunto si avui, a Barcelona, no farem figa. Si no hem creat unes expectatives massa altes i, a la pràctica, la demostració de força que molts pretenem es quedarà en no res. Cerco en el paisatge algun senyal, algun detall que em digui que no, que no fracassarem. Que guanyarem. El cel està tapat i la grisa mar espurneja.

12:20 pm Poc abans d’arribar a Barcelona, la Montserrat Marcer parla pel micro. Demana que, si fem fotos de la Diada, en fem la màxima difusió. Que si observem alguna conducta incívica o violenta, truquem al 112. Que convertim la manifestació d’aquest 11 de setembre en un esdeveniment pacífic i democràtic. I que estiguem units.

12:30 pm Entrem a Barcelona per la Diagonal. Del metro, en surt gent amb estelades. El Trambaix porta una senyera al vidre de davant. Un noi empeny un cotxet de nens on hi ha falcat un pal amb una bandera independentista al capdamunt. Un iaio amb barret saluda el nostre autocar. A mesura que baixem per la Diagonal, trobem més i més gent. Tremolo d’emoció.

12:50 pm Carrer de Balmes, 19. Aquí hem quedat, a dos quarts d’onze de la nit, per tornar cap a Reus. Baixo de l’autocar. Observo les cares dels companys expedicionaris, i hi veig il·lusió, expectació, serenor, alegria continguda. No en conec cap. Busco algú conegut i trobo la Cori Torroja, que viatjava al primer autocar.

13:05 pm La Cori Torroja pregunta perquè no porto la xapa de “Reus per la independència”. Perquè no vull que em foradi aquesta samarreta blanca que m’estimo tant, contesto. Ella, decidida, me l’enganxa al tirant esquerre de la motxilla. Deixem la Plaça de Catalunya a l’esquerra i tirem Rambles avall. Hi ha un gran ambient. Moltíssima gent. Quan arribem a l’endreçària del carrer de Ferran, trenquem a l’esquerra.

13:25 pm Som a la Plaça de Sant Jaume. Voldríem entrar al Palau de la Generalitat, però hi ha massa cua. La Cori Torroja em passa l’estelada perquè li fa calor. Em lligo la bandera al coll i l’estenc com una capa. El Biel Ferrer, president d’Òmnium Baix Camp, ens marca el camí. És el nostre guia… turístic.

13.45 pm Els carrers s’estrenyen. Quan arribem a l’església de Santa Maria del Mar, som al mig d’un formiguer. I feina ens costa entaforar-nos al Fossar de les Moreres. Llegeixo, en una pancarta enorme: “Hem nascut per vèncer. Independència, socialisme i feminisme”.

14:05 pm Al Passeig del Born, ensopeguem amb una desfilada militar que representa les tropes que defensaren la ciutat de Barcelona contra Felip V el 1714. Tambors, flabiols, fusells a l’espatlla i la bandera blanca amb la creu vermella de Sant Jordi. El Biel Ferrer ens fa reparar en el cal·ligrama que hi ha en la paret d’un edifici. És de Joan Salvat-Papasseit i ondula així: “camí de sol – per les rutes amigues – unes formigues”.

14:30 pm Som a la cafeteria del Palau de la Música Catalana. La Montserrat Marcer em mostra dos pals de bambú que serviran per lligar-hi dues estelades. Els ha comprat en una botiga de xinesos, on l’han atesa en castellà. La nena de l’establiment, però, li ha parlat en català.

La Cori Torroja, decidida ella, ens aconsegueix unes taules sota les modernistes arcades de la cafeteria. Jo acompanyo l’entrepà que m’he dut de casa amb una Estrella. Sec davant de l’Antònia i l’Elisabet, mare i filla. L’Antònia, que està jubilada, va treballar molts anys a la Perruqueria Llongueras del Carrer de Sant Joan de Reus, i l’Eli és una mossa formosa que treballa en un showroom –distribueixen marques de roba- a la Casa de l’Alcalde, davant per davant de la Plaça de Catalunya de Barcelona. Jo encara no ho sé, però elles dues –i una altra que coneixeré més tard- seran les meves companyes de viatge fins a la nit.

16:30 pm Caminem Via Laietana amunt. Se’ns ha ajuntat la Fina, una empleada bancària jubilada de Reus. El crit “In-Inde-Independència!” sona amb insistència. Algú interpreta L’estaca, de Lluís Llach, i La presó del rei de França, de l’Elèctrica Dharma. Quan arribem al Carrer de Fontanella, trenquem a l’esquerra. A la part baixa del Passeig de Gràcia, em trobo amb l’Elisabet de Sarroca. La saludo content, és un goig trobar gent d’un poble tan petit en una ciutat tan gran i en un dia com aquest, però molt depressa, perquè no vull perdre l’Antònia, l’Eli i la Fina.

17:00 pm Som a la confluència del Passeig de Gràcia amb la Gran Via de les Corts Catalanes, punt de trobada d’Òmnium Cultural. Llegeixo les pancartes: “La nostra frontera és la vostra ignorància”, “Spain is dead. Long life Catalonia”, “Europe, don’t look aside”, “S’han acabat les mamelles, és l’hora dels coyongs” i “Duran botifler”.

17:35 pm Un helicòpter vola a baixa altura. Crido “In-Inde-Indepèndència” amb una força i una decisió que no em coneixia. Fa molts anys que sóc independentista, més de vint, però és avui, aquí, que esmicolo definitivament les pors i les vergonyes que m’impedien manifestar amb claredat les meves idees polítiques. Aquí i avui enterro aquell clàssic “No em defineixo” que tanta gràcia li feia al meu amic Hèctor Hernàndez. Però això té un preu: no crido “Independència” amb les es lleidatanes, sinó amb les vocals neutres barcelonines.

18:00 pm A aquesta hora, comença oficialment la manifestació. Però aquí no es mou ni una agulla. Escolto el càntic “Boti, boti, boti, espanyol el qui no boti”. Llegeixo les pancartes: “Ni pacte fiscal ni hòsties, Independència”, “Lluitarem fins al final” i “Sr. Navarro, que et quedi clar: “Independència”. Uns castellers aixequen tres pilars, i cada enxaneta estén la seva senyera. Des d’un balcó de l’altra banda del Passeig de Gràcia, llencen aigua als manifestants.

18:40 pm Ha marxat una mica de gent, perquè fa calor i encara no ens hem mogut. Pel mig del Passeig de Gràcia, baixen uns nois calçats amb xanques. En una font de més avall, uns altres s’hi refresquen. La Montse i la Dolors, que han vingut amb el mateix autocar que jo, comparteixen una ràdio. Cadascuna porta un auricular enganxat a l’orella. Expliquen que està tot col·lapsat.

19:15 pm Sonen tambors de batuka. Com que no ens podem moure, saludem els helicòpters que ens sobrevolen. Llegeixo les pancartes: “Jo sóc de / Yo soy de / I’m from Riudoms”, “L’Espluga de Francolí per la independència”. Un home que no conec de res veu que escric a la llibreta i em pregunta: “Els comptes?”

19:40 pm Avancem uns metres i trenquem a l’esquerra, cap a la Gran Via. L’Eloi, el meu nebot de Tàrrega, em crida des d’un semàfor. Sorprès, me n’hi vaig i descobreixo que l’acompanya son germà Pol, sa cosina Aina, els seus oncles Marta i Joan Carles, i els seus avis Helena i Jaume. Celebro la feliç casualitat i pregunto quants autocars han vingut de Tàrrega. Dotze, contesten.

20:00 pm Llegeixo les pancartes: “Mas, lidera o dimiteix”, “Mas, heroi o traïdor”, “Catalonia is not Spain”, “Primer president de la transició: Pep Guardiola” i “Catalonia, the last colony in Europe”. Algú canta el Virolai. Uns avis d’una residència ens saluden des del balcó. Quinze, vint persones són al sostre d’un quiosc. Una ambulància avança per la vorera dreta de la Gran Via.

20:30 pm A la Plaça d’Urquinaona, l’Antònia i l’Eli entren en un establiment de menjar ràpid a fer un riu. Ofereixo una poma a la Fina, que accepta, i jo menjo un plàtan. La claror del cel es fon.

21:05 pm “Fora, fora, fora, la bandera espanyola”, criden els manifestants quan passen per davant de la Jefatura Superior de Policía, a la Via Laietana. Deu furgons i nombrosos agents dels Mossos d’Esquadra custodien l’edifici. Voluntaris de l’Assemblea Nacional Catalana, entitat organitzadora de la manifestació d’avui, completen el cordó de seguretat. La xiuladissa és ensordidora. En un balcó de l’edifici policial, sola, oneja la bandera espanyola.

21:25 pm El terra vibra. A baix circula el metro. La marxa nocturna discorre tranquil·la, relaxada, espaiosa. Llegeixo les pancartes: “El Concordat amb el Vaticà que se’l confiti Espanya! Catalunya independent i laica!”, “Papa, vull marxar de casa ara” –amb el dibuix d’una maleta oberta on hi ha roba i una estelada- i “Estimats avis republicans, avui el vostre record és més viu que mai”.

21:38 pm A tocar del Parc de la Ciutadella, desmunten l’escenari on s’ha llegit el manifest de la Diada. Els cotxes i els taxis comencen a circular entre la gent. Xuto les llaunes de cervesa que hi ha a l’asfalt.

23:00 pm Assegut a l’autocar, faig balanç. En primer lloc, em sobta que no estigui cansat. Potser ho fa que últimament estic més en forma, potser m’alimenta l’energia que he absorbit als carrers de Barcelona. En segon lloc, avui he sentit. He sentit que tots plegats volíem fer coses i, el més important, que les podíem fer. I, en tercer lloc, he constatat que els nostre límits, els posem nosaltres. I que no sabem on paren, aquests límits. Encara no.

Tots som Terra

Reus, 12 de gener de 2013. Les set del vespre. A la Plaça del Mercadal, l’Assemblea Nacional Catalana desplega una estelada gegant formada per 4500 espelmes. És un acte reivindicatiu, encoratjador, ferm, ple, lluït, lluent. La gent fa fotos. Ho enregistra en vídeo. Durant unes hores, les candeles faran flama. Però n’han calgut més, d’hores, per parar-les.

A les tres de la tarda, els primers voluntaris han fet cap a la seu de l’Assemblea. N’han baixat pancartes, cartells, taules, una carpa, una pissarra, paquets d’espelmes, capses de gots i sacs de terra. Al Mercadal, una estona després, han començat a omplir els gots. Primer amb un dit de terra –perquè no se’ls endugui el vent-, després amb l’espelmeta rodona i baixoneta. Ha sigut tasca feixuga, ajupida i a voltes encarcarada. Però no ha estat gens llarga, perquè són molts, estan units, són constants i actuen amb desinterès.

Més que el foc de la flama, la metàfora del dia és la terra. La terra que els voluntaris han abocat, pessic a pessic, sense defallir, sense deixar-se’n cap, a cada un dels gots de plàstic. La terra, que és d’on venim i cap a on volem anar. La terra, que ens aguanta i ens fa més forts. La nostra terra, de la qual formem part i, a la vegada, ens és part. Perquè tots som terra. Terra.

Qui té por de les vegueries?

Recordo quan vaig sentir parlar de les vegueries per primer cop. Va ser durant la campanya de les eleccions a la Generalitat de 1999. El candidat Pasqual Maragall proposava una nova ordenació territorial per a Catalunya, en la qual les vegueries havien de substituir les províncies. Es buscava així acostar l’administració al ciutadà i completar una distribució territorial pròpia, diferenciada d’una altra d’arrels centralistes.

Des de fa uns mesos, dos hereus polítics de Maragall, els alcaldes de Tarragona i Lleida, són els caps visibles de la insurrecció del territori envers la futura Llei de vegueries. Josep Fèlix Ballesteros, batlle de la ciutat imperial, reclama en exclusiva la capitalitat de la vegueria i que el nom no sigui Camp de Tarragona, sinó Tarragona a seques. Àngel Ros, alcalde lleidatà, vol que la vegueria, si s’aprova, comprengui el mateix territori que l’actual província de Lleida.

El primer té el rebuig de la veïna ciutat de Reus, que aspira a cert protagonisme en la futura vegueria, i de moltes poblacions de l’entorn, que critiquen que tot s’hagi de reduir al nom de la capital. El segon té l’oposició del Pirineu, que vol una vegueria que reconegui un caràcter diferenciat del de la Plana de Lleida.

Els alcaldes d’ambdues ciutats recorren a motius històrics i culturals, de lideratge, de competitivitat, de modernitat, de manca de consens, de malbaratament de recursos i fins i tot al cèlebre “això no toca” per resistir-se a les vegueries. Però, encara que no ho diguin, hi ha un parell més de raons.

La primera: el poder. A Tarragona ja li ha sapigut prou greu perdre les Terres de l’Ebre com perquè ara hagi de cedir quota de pantalla a Reus. I Lleida no es pot permetre el luxe de perdre, de cop i volta, la influència sobre la meitat del territori del qual encara és capital.

La segona: els diners. A darrera dels alcaldes d’ambdues ciutats hi ha un entramat empresarial i mediàtic que té pànic que un afebliment polític es tradueixi en un descens d’ingressos. Un entramat al qual molts ciutadans del territori no hauran d’acudir en el cas que se’n pugui construir un d’alternatiu més a prop de casa seva.

Per tant, la resposta a la pregunta que encapçala l’article és ben senzilla: els que hi perden.

Pensar el Pirineu

Una pel·lícula em pot agradar per diversos motius. Un és que em faci pensar. Si quan arribo a casa encara li dono tombs, si l’endemà encara reflexiono sobre l’argument, la construcció narrativa, les imatges o els diàlegs, és que val la pena.

Un llibre no és tan diferent d’una pel·lícula. En el cas que m’ocupa, el llibre bo serà el llibre que faci pensar, que desperti el cuquet de saber més, que pugui canviar una opinió, que il·lustri sobre realitats poc o gens conegudes o que sigui font d’inspiració.

Pensar el Pirineu, recull d’articles d’Isidre Domenjó, és un bon llibre. Ho és perquè està escrit de forma molt planera i mesurada. Perquè fa que el lector, tot i viure lluny del Pirineu, pugui identificar-se fàcilment amb els temes que s’hi tracten: infraestructures millorables; recuperació de la cultura popular i tradicional; turisme de masses; agressions al medi ambient; agricultura en crisi permanent; oblit del territori per part dels grans centres de poder, reivindicació de les vegueries... I ho és perquè fa crítica constructiva, raonada, imaginativa. Certament original, poc vist, és el model d’administració itinerant que proposa per a la vegueria de l’Alt Pirineu: el veguer o representant polític despatxarà cada dia feiner en una capital de comarca diferent, de manera que sigui l’administració qui es desplaci cap al ciutadà i no a l’inrevés.

Qui vulgui pensar el Pirineu, i més enllà del Pirineu, qui vulgui pensar-se a si mateix, que no ho dubti. Aquest és un dels seus llibres.

5 preguntes per respondre el 10

Primera: és encertada l’estratègia del PP? Trobo com a mínim sorprenent que confiïn guanyar mobilitzant només l’electorat de dreta. Que no apostin més fermament per captar el vot de centre. Que amb les seves propostes, els seus fitxatges i els seus companys de viatge mobilitzin l’electorat de l’altra banda de la trinxera.

Segona: el PSOE pagarà una factura política a Catalunya? Costa creure que les infraestructures, el finançament, l’Estatut o l’encariment del cost de la vida no afectaran el seu compte de resultats electorals.

Tercera: i els altres tres, què? CiU, ERC i ICV hauran de lluitar per obrir encara més l’escletxa del bipartidisme actual. I ho tindran difícil, perquè la federació ha d’afrontar el repte de funcionar, com aquell que diu, sense candidat; perquè els republicans compten amb un bocí de militància i votants en contra; i perquè els ecosocialistes no es deslliuren de la imatge de crossa social del PSC.

Quarta: i l’abstenció? Recordem que a Reus, les passades municipals, més de la meitat de la gent que podia votar no ho va fer. I el clima de desencís –desafecció, que diria aquell- no era llavors tan acusat com ara. Per tant, els registres del 9-M podrien ser de rècord.

Cinquena: i el vot en blanc? A banda que hi hagi certa figura enarborat la bandera –blanca, suposo-, el cert és que aquest vot no para d’augmentar. I tot apunta que seguirà una línia ascendent.

Les respostes, l’endemà de les eleccions. Les llegireu aquí.

(Aclariment: aquest article va sobre les eleccions generals del 9 de març de 2008)