D'Aspa a Alfés

El Bibliobús, a Sarroca, para un dimarts al mes. I no hi puc anar, perquè, a aquella hora, em toca piscina. I em sap greu, no retrobar el Jordi i la Carme, i remenar les novetats cinematogràfiques, i demanar poesia o assaig, i pidolar que no em sancionin perquè no torno els préstecs a l’hora.

Per tant, he de valorar on em va bé, pujar al Bibliobús. He anat a Maials, a Llardecans, a Alcanó, a Sunyer i fins i tot a Bovera.

Poc abans d’acabar l’any, vaig anar a Aspa. Com que les carreteres garriguenques fan pena, vaig considerar quina ruta faria. De les Borges a Aspa, podía passar per Castelldans i Mas de Melons. Però no m’hi vaig atrevir, perquè si tenia algun encontre, enmig del quasi no-res, a veure qui em rescatava.

Podia anar fins al Cogul. I fins a Aspa, un cop de pedra. Però no ho vaig ni considerar. La primera i última vegada que hi vaig passar, repartia el SomGarrigues! I no em van quedar ganes de tornar-hi, a aquelles corbes tan embolicades.

Per tant, de les Borges a Aspa, vaig passar per l’únic tram potable: Castelldans, Puigverd, Artesa i finalment Aspa.

Vaig xerrar amb la Carme i el Jordi, ens vam desitjar un bon any i me’n vaig tornar al cotxe, carregat d’històries de paper i fotogrames. Era el moment de la veritat: per on tornava? Vaig tirar pel camí que coneixia més: cap a Alfés.

L’última vegada que vaig anar d’Aspa a Alfés, venia d’un sopar, m’acompanyava el Sisco Ribes i vaig conduir una estona darrere un senglar. O sigui, que no les tenia totes.

Però no em va sortir cap animal. Va ser pitjor. Perquè, en la poca distància que hi ha entre Aspa i Alfés, vaig trobar tants clots, tants cràters, que més m’hauria valgut conduir pel mig dels bancals.

Em vaig sentir insultat. La via era un drama. Què passava, allí? Com que no hi havia prou vots en joc, s’havia de deixar tot erm?

En l’últim ple de l’any passat, la Diputació de Lleida va acordar que arreglaria 200 quilòmetres de pistes municipals, entre elles, la que va d’Aspa a Alfés. Serà  veritat, aquesta vegada?

PD: Moltes gràcies al Marc Ros, d'Alfés, per la foto!

Aquest diari

AQUEST DIARI

Diuen que aquest diari porta molta mentida

Que la realitat lo depassa de seguida

I que només serveix

Per embolicar ous, patates o peix.

Però fa poc li he trobat un altre ús

A aquest diari que no llegeix ningú:

Empapera lo terra de l’habitació del gos.

L’ensenyo a anar de ventre sobre la política

A remullar la tinta dels successos

A acostumar-se al tacte de les relacions internacionals

A rebregar la societat que xerra i xerra i només diu pocasubstanciades.

Aquest diari aguanta tot això i més

I no ho aguanta perquè sigo doble i resistent

No

Ho aguanta perquè porta més merda aquest diari

Que la que pugo produir lo meu gos en sa vida

Ho aguanta perquè, aquest diari, l’han fet amb mala hòstia

Amb dolenteria

I voluntat de destrucció.

Fins i tot les males obres poden fer bé

I ser motiu de deslliurança.

evOLIció

Quan escrivia “Una terra d’oli”, vaig entrevistar Venanci Guiu, del Molí dels Torms. El Venanci explicava que, 25 anys enrere, a la fira de Verona, s’hi programaven tastos d’olis de petits productors. Productors que feien entre 50 i 100 mil quilos d’olives, que elaboraven olis de finca. “Unes cuades per entrar! Mos vam quedar flipats, era bestial!” Hi havia dues sales de tast, i totes dues s’omplien.

Vaig recordar això quan vaig visitar, fa poc, el Club de tast d’olis de la Granadella. La sala del Centre de la Cultura de l’Oli feia goig de veure: una trentena de persones olorant, tastant i debatent sobre diversos olis d’oliva, una mitjana d’edat sorprenentment jove, moltes dones, de les Garrigues i (molt) més lluny.

No tenim el nivell dels italians. Ni dels andalusos. S’ha de reconèixer: aquesta gent sap més d’oli que nosaltres –més de 20 segles d’història els avalen! Però, a la Granadella, vaig entreveure una tecnificació, una especialització, una culturització creixent, pel que fa a l’oli d’oliva verge extra. I se’m va acudir que compartíem una evolució del nostre oli. Una evOLIció.