dijous, 8 de desembre de 2011

Pa i nous

Vinc d’un temps no gaire llunyà, però tinc la impressió que en fa molt que s’ha jubilat. Potser només m’ho sembla, però queden molt enrere els carrers sense asfaltar de la meva estimada Sarroca, les estufes de llenya, els talls de llum que s’allargaven dies i dies, els televisors en blanc i negre, la fortor del lleixiu que la mare abocava a la tassa del vàter, els gargots que feia a la pàgina de darrera de qualsevol full de calendari obsolet...
Avui en dia, a casa nostra, es fa molt difícil trobar les restriccions o limitacions descrites línies enrere. Es pot dir, amb tots els matisos que vulgueu, que la justesa econòmica de fa trenta anys ha quedat arraconada a la cambra dels mals endreços. Ara tenim moltes més comoditats, anem més ben servits i ja no hem de fer molts esforços que ens havien resultat ineludibles fins no fa massa. Qui ho havia de dir: fins i tot a les Garrigues ha parat el tren del progrés!
Perquè és un progrés irrefutable la millora de les comunicacions i els mitjans de transport. Les distàncies físiques cada dia són més relatives, no condicionen tant l’existència com abans. La generalització de l’ús de la telefonia mòbil, la progressiva connexió a internet de molts dels nostres pobles, unes carreteres més bones –sempre hi ha excepcions, sobretot a les Garrigues- i uns automòbils més ràpids i cada cop més amos dels nostres garatges sens dubte que hi ajuden.
Uns altres automòbils, els tractors, també han sofert un canvi considerable d’un temps ençà. Avui són més potents, tenen més accessoris, poden fer maniobres que demostren que ja no són els vehicles rígids, monolítics, poc flexibles i rústics d’abans. A més, s’han modernitzat i multiplicat els estris que es poden enganxar a la part posterior: grades, discos, segadores, arreplegadors de llenya, ensulfatadores, vibradors i vanos per collir ametlles i olives... La qüestió és aplanar al pagès la feina del defora.
Un cop a casa, el pagès ha vist com també millorava la forma de manufacturar els productes que neixen de la terra. Les peladores d’ametlles familiars han donat pas a les esquelladores comunitàries; les esteses d’ametlles als corrals, a les entrades de les cases i fins i tot als carrers han evolucionat cap als munts de fruits secs –i pelats- a la cooperativa del camp, la remor que emetien una munió de cafeteres mecàniques s’ha esvaït i ara només se sent en moments puntuals del dia... I en un sol lloc del poble.
També la manera de triar les olives ha experimentat un canvi notable. Qui no recorda els triadors de fusta, dels quals se n’havia de treure manualment les fulles, els brots, el fang i les pedretes? Aquesta feina ara està mecanitzada: els pagesos només han d’abocar, l’un darrera l’altre, les olives a la tolba del molí. I a sobre, poden fer petar la xerradeta mentre fan cua al carrer.
Posats a triar, avui en dia podem escollir entre més varietat d’aliments a l’hora de confegir la nostra dieta. No ens nodrim, només, d’arròs d’alls, de pa amb tomàquet i de truita a la francesa, de pollastre a la planxa amb patates fregides, de bacallà amb tomata, de conill de garriga i de macarrons els dies de festa. Els temps que corren han adobat, i amb escreix, els nostres plats amb tota mena d’aportacions: salmó escandinau, palets de cranc, vinagre de Mòdena, pasta de tota mena, kiwis, alvocats, infusions orientals de tots els sabors... Si us hi fixeu, en bona mesura l’ampliació de les perspectives culinàries ha coincidit amb el fenomen de la globalització. La qual cosa no vol dir, d’altra banda, que els aliments del país hagin quedat desplaçats del menú diari. Ans al contrari, avui mengem més carn i més peix que abans. I ho fem a nivell qualitatiu –en la varietat està el gust- i a nivell quantitatiu –afarta’m i mata’m.
Com no podia ser d’altra manera, ens aixequem de taula més farts que a les beceroles de la democràcia. I gaudim amb més intensitat, és innegable, dels plaers de la vida casolana. Gràcies a les calefaccions, de llenya o de gas-oil, podem dormir en mànigues de calçotets al fort de l’hivern. O jeure sense suar gota en plena canícula, gràcies als aparells d’aire condicionat. Els llits són més còmodes, com els sofàs, les butaques o les cadires. Les cuines s’han tornat més funcionals, han incorporat a les seves plantilles fitxatges que escalfen els aliments, freguen els plats o escampen la boira en un temps rècord. Algunes portes de garatge s’obren i es tanquen només prement un botó, i moltes bombones de butà ja fan el fet sense moure’s de l’entrada. I sense haver-les de carregar escales amunt, evidentment.
És cert que hem après a gaudir de la vida de portes endins, però no ho és menys que hem descobert com es pot viure de portes enfora. Perquè hem assistit, d’un temps cap aquí, a la socialització de les vacances. O el que és el mateix, al fet que gairebé tothom es pot permetre –i de fet es permet- passar uns dies a la platja, a la muntanya o fent cua a la carretera. Abans, si s’optava per anar de viatge, s’aprofitaven els diumenges per anar a la Costa Daurada, al Delta de l’Ebre o a Barcelona a veure els parents. Ara, en un cap de setmana triat a l’atzar, es pot volar i tornar de qualsevol ciutat europea. I el més important, es pot fer per quatre duros –o euros, per als iniciats en la moneda comuna i comunitària- en un obrir i tancar d’ulls.
Sens dubte, aquest últim extrem s’ha vist afavorit per la millora de les comunicacions. És evident. No només tenim carreteres més bones, sinó més i millors pistes d’aterratge per als avions. Les distàncies, cada viatge són més relatives, no condicionen tant l’existència com abans... De què em sona tot això?
Però no tot són flors i violes. El progrés i el benestar guanyats durant els últims trenta anys tenen també la seva cara més amarga, la seva faceta menys agradable. Perquè podem estar més ben comunicats i podem tenir més cotxes, però també hem de patir moltes més tragèdies a la carretera. Podem tenir tractors més sofisticats, però això no treu que de tant en tant s’encadenin uns quants accidents laborals amb final dramàtic. Podem gaudir de les comoditats que implica fer cada vegada menys esforços, però això mateix va en detriment de la nostra forma física.  Podem anar més tips, però les noves preferències culinàries fan que la canalla pugi amb més problemes de sobrepès i fins i tot d’obesitat. Podem disposar de totes les comoditats imaginables, però és esfereïdor comprovar com de desemparats estem cada vegada que marxa la llum. Podem anar més de vacances, però a voltes aquest fet respon més a un vici que a una necessitat.
Més un vici que una necessitat. Fins aquí volia arribar. I ho volia fer per reflexionar si fa falta consumir tant, si és necessari aspirar a tenir més que el veí, si cal fer tanta ostentació del que es té, si hem de viure com qui condueix un cotxe de carreres –a tot drap i amb el frenesí que implica vigilar a cada corba per no fotre’ns una pinya.
Si volem fer com la senyora de Tous, aquella rica vídua que un bon dia descobrí les exquisideses del moll de l’os i a partir de llavors no féu sinó menjar-ne a tothora. La senyora de Tous, que malmeté tota l’argenda a causa d’una golafreria sense límit geogràfic –les males llengües diuen que cada vegada feia anar a buscar l’aliment més lluny, perquè la mestressa esgotava les existències locals, comarcals i nacionals, i conseqüentment el preu era més car. La mateixa senyora de Tous, que es va quedar sense un maravedís i va haver d’anar a pidolar per les cases. La senyora de Tous que fou alimentada per un matrimoni vellet amb pa i nou. La ja esmentada, repetida i reiterada senyora de Tous, que va sentir com li reviscolava el paladar quan va tastar aquella composició, i que va exclamar acte seguit unes paraules que farien història: “Si hagués sabut com era de bon el pa amb nous, encara seria la senyora de Tous”.
No dic amb això que haguem de renunciar a les comoditats que hem aconseguit i tornar enrera. Sóc partidari de mirar sempre endavant, de rebutjar sempre la nostàlgia quan és un exercici buit de contingut o l’evocació d’un temps en què uns pocs dominaven i la resta no tenia més remei que acotxar el cap –casualment, els que l’acostumen a evocar són els primers, els qui tenien els millors papers de l’auca. Però no estaria gens malament que fóssim conscients del que realment necessitem per viure. De saber separar el gra de la palla, d’aprendre a deixar anar pes quan volem que el globus s’enfili. De ser capaços de conformar-nos, de tant en tant, amb quatre llesques de pa i un bon grapat de nous. 

 Nota: Aquest article va aparèixer al número 134 de la revista Fonoll, de Juneda (maig/juny de 2004).

Cap comentari:

Publica un comentari