De mala mort

És francament lamentable que, any rere any, els accidents de trànsit siguin una de les principals causes de mortalitat entre la gent del nostre país. De poc serveixen les campanyes de conscienciació, l’educació viària a les escoles, l’increment de la vigilància policial, les millores viàries, els avenços en seguretat incorporats als vehicles o, més recentment, la introducció del carnet de conduir per punts. La carretera encara continua emportant-se massa vides cap a l’altre cantó. I no sembla que les xifres de mortalitat puguin experimentar una dràstica reducció ni a curt ni a mig termini. 

De la mateixa manera, sembla una fita inassolible que certs mitjans de comunicació redueixin el caràcter morbós que imprimeixen a les informacions que tracten, precisament, els accidents de trànsit. Molts diaris perden el pollí per les fotos que ensenyen com han quedat els vehicles després del sinistre, i no pocs decideixen col·locar-les als llocs més visibles dels seus exemplars, això és, a portada i contraportada, si les consideren prou espectaculars o impactants. Això per no parlar de segons quines televisions, que no tenen cap recança a l'hora de mostrar els cossos tapats per les mantes tèrmiques, els efectes personals dels finats, les taques de sang que han quedat a l'asfalt i fins i tot la compunció dels familiars de les víctimes el dia que les enterren. 

Ara bé, la cosa no queda, simplement, en una mera qüestió d'imatge. Perquè les paraules que en aquests casos acompanyen les imatges en diaris i cadenes de televisió acostumen a ser d'una estofa tan baixa que regiren els estómacs més ferrenys. Els periodistes que les signen s'esplaien tant en les circumstàncies dels accidents, descriuen tan cruament els seus efectes, s'hi recargolen tant i insisteixen tant en el dolor de supervivents i familiars que fa dubtar seriosament de la seva qualificació professional i humana. I, de retruc, fa pensar si els diaris i les cadenes de televisió per als quals treballen no són, més aviat, premsa de mala mort. 

És deplorable que s'utilitzin aquests artificis per despatxar més exemplars o per tenir més audiència. Això significa que s'utilitza la mort com una estratègia més de venda, prescindint així de consideracions morals i obviant que hi ha una frontera que no s'hauria de traspassar mai: la frontera del respecte, la intimitat, el silenci.

Però no és menys deplorable que hi hagi gent a l'altra banda que adquireixi aquest tipus de subproductes. Gent que només para atenció a un mitjà de comunicació quan se li explica, amb tots els ets i uts, que en un accident d'autocar han mort tantes persones, o que en un xoc en cadena han perdut la vida tants d'altres individus. I gent no tan morbosa, però que s'hi troba davant i s'ho empassa sense revoltar-se. Confesso que jo mateix m'he trobat, en aquest últim cas, més vegades del que voldria, i que no em suposa pas un motiu d'orgull.

Què s'ha de fer per posar fre a aquesta mena de pràctiques periodístiques? Personalment, veig molt difícil que l'audiència arribi algun dia a sublevar-se davant certs mitjans de comunicació pel tractament carronyaire que apliquen a les notícies que fan referència als accidents de trànsit. A tot estirar, el públic destinatari podria decidir no comprar més el diari o no sintonitzar més el canal en qüestió. Però això, en una societat tan passiva com la nostra, tindria uns efectes molt limitats. La gent no s'acostuma a mobilitzar si no percep que un problema l'afecta de ple.

En aquest sentit, potser la solució fóra demanar a la gent que es posés a la pell de familiars i amics de les víctimes en carretera. Que es preguntessin com se sentirien ells en contemplar com el periodista de torn -convençut, potser, que la notícia l'havia de fer guanyar el Pulitzer- es rebolcaria en l'explicació detallada i impúdica de la tragèdia. Llavors, poc els costaria indignar-se per un tractament informatiu semblant. I potser farien sentir les seves queixes als propietaris dels mitjans, que es veurien forçats a rebaixar la grogor de les notícies.

Us haureu fixat que, fins al moment, no he fet esment a la capacitat dels mitjans per frenar, sense que ningú els ho suggereixi, aquesta forma de fer. I és que no hi confio gens, en la capacitat dels mitjans per autocensurar-se quan han comprovat, a bastament, els beneficis que reporta no fer-ho. Qui renuncia a vendre més quan, com a contrapartida, només obté els elogis de quatre gats? Qui és tan ingenu de deixar-se perdre un bocí del pastís publicitari a canvi de, diguem-ho així, elevar el llistó ètic del seu mitjà de comunicació?  

Ja és ben trist que arribi a la conclusió que és molt difícil que la cosa canviï. Ni puc confiar en certs mitjans perquè es regenerin ni sóc capaç de creure en la influència que puguem tenir a l'hora de reclamar una transformació. Al final, només em queda pensar que arribarà un dia en què els accidents de trànsit seran tan pocs i trauran la vida de tanta poca gent que ja no pagarà la pena practicar periodisme de mala mort. No se sap mai, de més verdes en maduren.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 149 de la revista Fonoll, de Juneda (novembre/desembre de 2006)

A peu i en bici per la salvatge garriga

L’altre dia, navegant per internet, vaig tenir una agradable sorpresa. Resulta que una de les webs que abans consultava amb certa freqüència havia estat renovellada. Li havien rentat la cara, l’havien rejovenida, li havien tret els colors foscos -el verd fort, el marró terròs- i li n’havien afegit de vius -el groc, el vermell, el verd oli nou. L’havien dissenyada d’una forma més atractiva i molt més funcional que antany. Amb més continguts, més notícies i una agenda actualitzada al moment -ja era hora- la pàgina web del Consell Comarcal de les Garrigues feia goig de veure.
La llàstima va ser que, quan vaig clicar sobre l’apartat de les rutes a peu i en bicicleta per la comarca, em vaig trobar amb el mateix caldo de sempre. Com a la pàgina antiga, quasi totes les rutes estaven concentrades a les Garrigues Baixes. Que si la dels Nou Salts del Canal d’Urgell, entre les Borges i Juneda; que si la ruta entre Tarrés i Fulleda; que si la del poblat de les Besses, a Cervià; que si un circuit de bicicleta de muntanya a l’Espluga Calba; que si la de la Font de la Juliana, a Arbeca; que si la de la Serra de la Llena per les Marradetes, a la Pobla de Cérvoles… Només dues i mitja eren a les Garrigues Altes: la de l’Ermita de la Mare de Déu del Roser, a Granyena; la de les pintures rupestres i les tombes del Saladar, al Cogul; i un bocí de la ruta del riu Set, que passava per l’Albagés i el Cogul. I encara es podria dir que -ves, el que són les coses- la mitja ruta era més llarga que entre les dues primeres juntes.
No deuen valer la pena, els paratges del Soleràs, els Torms, Juncosa, la Granadella, Bellaguarda i Bovera per dissenyar-hi rutes a peu i en bicicleta. No deu tenir cap interès fer-ne per la Serra de Sant Antoni, per la part sud de la Serra de la Llena, pel Coll de Bovera. El terreny hi és massa abrupte, massa complicat, massa ple de desnivells. Massa cansat. Això és el que vaig pensar, en un primer moment, quan vaig veure que l’actualització general de la pàgina no havia afectat a les rutes a peu i en bicicleta per la salvatge garriga.
Però clar, quan un veu que el Tomb en Bici d’enguany, organitzat per l’Ateneu Popular Garriguenc, va recórrer tots els pobles que s’han citat en l’anterior paràgraf a excepció de Bovera, s’intueix que aquí hi ha alguna cosa que no rutlla. O els més de quaranta biciclistes que hi van participar eren uns temeraris i uns amants de les emocions dutes al límit, o és que el mapa de les rutes a peu i en bici és poc més que un nyap. O, simplement, que qui va elaborar el mapa es va limitar a incloure-hi les rutes que tenia més a prop de casa i para de comptar.
Al meu entendre, fóra bo que el Consell Comarcal es posés les piles i esmenés una situació que faria enrojolar a més d’un. Que preguntés als clubs ciclistes de la comarca -sense sortir de Juneda ja teniu la Colla Ciclista la Pedalada, que aquest any ha organitzat una Transbessons molt concorreguda- i als aficionats al pedal amb quines rutes podria completar-se el ditxós mapa. Que preguntés a la gent que més es mou per camins i caminets de les Garrigues, això és, pagesos i caçadors, sobre les rutes que podrien ser més interessants. Que els responsables de fer les rutes recorreguessin la salvatge garriga de punta a punta per decidir, in situ, sobre el terreny, els recorreguts més apropiats i més atractius a nivell paisatgístic.
Seria una bona iniciativa, i no tant per una qüestió de, diguem-ho així, “justícia territorial”, per fer veure als pobles de les Garrigues Altes que se’ls té en compte, que no se’ls oblida. Més aviat fóra una qüestió econòmica, de desenvolupament de la comarca. Perquè, si de veritat el Consell Comarcal de les Garrigues aposta pel turisme com a motor de desenvolupament, no pot descuidar-se de fer promoció d’una part significativa del seu territori.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 148 de la revista Fonoll, de Juneda (setembre/octubre de 2006) 

A veure qui la diu més grossa

La meva màxima preocupació, quan escric un article, és que no deixi indiferent. Que faci pensar la gent que se l’acaba de llegir, que creï debat, controvèrsia, fins i tot que els lectors m’adrecin les seves impressions i em diguin si creuen la meva opinió encertada o no. Que m’argumentin els motius de la seva conformitat o desavinença, que puguem intercanviar parers.
Però rares vegades puc comprovar si això passa. Primer, perquè encara no tinc el do de la ubiqüitat, ni la capacitat per entaforar-me al magí dels qui em llegeixen per veure les seves reaccions. I segon, evidentment, perquè són poquíssims els que em fan arribar les seves opinions, i gairebé sempre són amics, parents o coneguts.
No és que vulgui que la gent em pari pel carrer per comentar-me l’últim article que he fet, o el penúltim, o l’avantpenúltim. No aspiro a tant. Però em sap greu que, després d’haver posat totes les energies en confegir un escrit que, per trons, ha de generar diàleg, discussió i caliu, l’únic caliu que quedi sigui el de les brases gràcies a les quals hom es cruspeix un esplèndides costelles de carn.
Aquesta decepció en massa ocasions se’m converteix en una sensació de soledat, i no puc evitar sentir-me com qui crida l’eco i no obté cap mena de resposta. Tinc la impressió que escric, només, per a mi mateix i per a un cercle reduït d’individus, quan la meva intenció és arribar al major nombre possible de gent. Em sembla que, tal com ja s’han lamentat altres articulistes abans que jo, no hi ha pràcticament ningú a l’altre costat.
I moltes vegades penso si no m’estic equivocant, si no hauria d’emprendre un altre camí. Si realment vull causar impacte, deixar una empremta en els meus lectors i provocar que aquests últims no puguin resistir-se al feed-back, a la interacció, perquè no canvio d’estil? Perquè no començo a practicar una prosa més contundent, directa i desacomplexada? Perquè no dic, d’una vegada per totes, les coses pel seu nom, encara que puguin resultar desagradables? Perquè no les començo a dir amb un llenguatge inequívoc, que no deixi lloc a dubtes, un llenguatge on no hi manquin les paraules dures, malsonants, insultants i fins i tot escatològiques?
Potser sí que ja és hora d’adoptar una actitud desafiant, xulesca fins i tot, envers tot allò que no m’agrada. Potser sí que ja és hora d’abandonar aquesta forma de fer excessivament equilibrada, equànime i reflexiva, que només m’ha comportat passar desapercebut fins ara. Provo de picar ben fort, ben alt, en dic quatre de fresques, m’abraço definitivament a la filosofia del broc gros i l’estirabot? Ho provo?
Si ho faig, de ben segur que em sortiran tants amics com enemics. Els primers em seran incondicionals, els segons no em podran veure ni en pintura acrílica; n’hi haurà dels primers que em defensaran a mort, n’hi haurà dels segons que de mort, precisament, m’arribaran a amenaçar. No deixaré indiferent ningú. Parlaran de mi, bé o malament, però parlaran de mi (quanta raó tenia qui va inventar la màxima No news, bad news!).
Tant és que no pensi el que escric, que no escrigui el que pensi. No importa que digui coses només per dir-les, per fer bullir l’olla, per esvalotar el galliner. Del que es tracta és de tenir el personal entretingut, perquè és això el que vol: carnassa. I de pas, satisfer la meva dosi diària, setmanal o mensual de vanitat periodístico-literària.
Tant se me’n dóna que, d’aquesta manera, se’m consideri un maleducat. És més, tant se me’n dóna si jo sóc conscient que sóc un maleducat. Perquè jo he vingut al món a transgredir-ho tot, a escandalitzar tothom, a ser el més original de tots, a destrossar tot indici de correcció política (que políticament correcte, això de criticar les coses políticament correctes), a dir tot el que s’ha de dir sense mossegar-me la llengua.
Se me’n fot, que els meus articles siguin una concatenació d’exabruptes, inexactituds, falsedats i paraules de dubtós pedigrí. Que els meus escrits només siguin façana, palla, i que tinguin menys consistència que la gelatina. Que no aportin res, que no diguin res, que, al cap i a la fi, no siguin res. Se me’n refot, que m’acabi convertint en la meva pròpia caricatura, en un ésser petit, petit, amb menys credibilitat que aquell que cridava “Que ve el llop!”, i que va acabar engolit per la bèstia. Se me’n refot, i sabeu perquè? Perquè, a aquestes alçades de la història jo ja sóc un tio conegut, tu. Famós.
I si la cosa es torç, si m’abraonen perquè he dit una animalada de l’alçada de la Sagrada Família, si m’acorralen exigint-me un acte públic de contrició perquè he ofès greument un col·lectiu o la pràctica totalitat de la societat, cap problema. Sempre puc escudar-me en allò tan conegut de la llibertat d’expressió. Sí, ja sabeu, la llibertat a dir el que em roti sense atènyer a consideracions polítiques, religioses o ètiques.
Això últim em pot servir, també, per denunciar una campanya orquestrada que només busca callar la meva veu (“Forces molt obscures i poderoses em tenen en el seu punt de mira”, podria pregonar als quatre vents per fer-ho més grandiloqüent). Per deixar clar que la meva opinió incomoda molta gent, que amb aquesta excusa aprofiten l’ocasió per intentar defenestrar-me. Per denunciar que no interessa que hi hagi gent com jo, que diu casualment el que alguns no volen sentir dir.
La veritat és que, entre denunciar una campanya de persecució contra la pròpia persona i fer-se la víctima hi ha una distància ínfima, gairebé imperceptible. Es passa d’una cosa a l’altra amb una facilitat tan gran, que és molt difícil resistir-s’hi. I això la gent d’aquest país ho sap. Ara, una altra cosa és que, quan algú posa el crit al cel perquè creu que l’empaiten uns indesitjables, aquesta mateixa gent li fa costat perquè aquí sempre s’ha estilat posar-se de la banda de les minories, els dissidents o els reprimits. Sempre genera corrents de simpatia, això de lluitar sol contra el perill.
De la mateixa manera, les adhesions que pot rebre un escriptor que ha ocasionat un autèntic terrabastall mediàtic seran més incondicionals si provenen dels seus companys de professió. Escriptors, periodistes, intel·lectuals que potser mai s’haurien plantejat posar-se-li al costat -unes vegades per indiferència, d’altres per pura i simple animadversió- són els primers a promoure manifestos que busquen rehabilitar la ja prou malmesa imatge pública del vilipendiat. Perquè ja se sap, el gremi és el gremi, i un atac contra un dels seus membres moltes -massa- vegades és considerat un atac a tot el conjunt.
I si l’escriptor forma part d’una corrent de pensament determinada, tres quarts del mateix. Encara que no l’hagin llegit mai, molts dels que li donaran suport ho faran simplement perquè pensa com ells, perquè és “dels seus”, de la seva corda. I encara més: li faran costat perquè és l’excusa perfecta de continuar la guerra que mantenen amb l’exèrcit de l’altra banda de la trinxera. Les postures eternament enfrontades aprofiten el més mínim detall per tirar-se els plats pel cap.
Pot ser, però, que tots els esforços per defensar-me caiguin en sac foradat. Que no coli el tema de la llibertat d’expressió, ni el del victimisme. Que no facin pinya al meu voltant els companys del gremi o els meus correligionaris. Pot ser. I llavors què faig, mareta? Doncs sortir per la porta falsa: dir que les meves paraules s’han tret de context. Que s’han d’entendre dins d’un marc i que no es poden treure esbocinades perquè estan integrades en un tot coherent (el “coherent” que no falti!). A tot estirar, puc mig reconèixer que m’he equivocat, però sempre utilitzaré la fórmula “expressions desafortunades”, mai cap altra que delati el meu penediment o el meu desconcert per haver ficat la pota fins al fons.
Per molt que ho intenti, no sóc capaç de canviar de forma d’escriure. Em veig incapaç, per moltes voltes que hi doni, d’entrar a sang i foc en qualsevol qüestió i deixar-ho tot arrasat. Perquè? En primer lloc, perquè crec que una opinió s’ha de formular des del respecte envers totes les altres, siguin o no coincidents amb la nostra. Mostrar respecte és importantíssim si el que volem, realment, és que se’ns respecti i que puguem establir un diàleg franc i constructiu. Després, perquè penso que s’ha de ser seriós. No pas estirat, ni hieràtic, ni mira’m-i-no-em-toquis, sinó precís en les afirmacions i gens donat a la banalització. La qual cosa no vol dir, és clar, que enmig d’una explicació no hi puguem introduir unes gotes d’humor. Només faltaria! Llavors, perquè s’ha de ser humil: hom ha de ser conscient que potser són els altres, els que tenen la raó. A continuació, perquè m’importa tant allò que dic com la forma en què ho dic. La meva intenció és comunicar un missatge, però no a qualsevol preu. L’estructura del text i el vocabulari han d’estar-hi a l’alçada. No pot ser que una concentració excessiva de paraulotes per metre quadrat i un desgavell conceptual desvirtuïn la idea principal. I en últim lloc, una qüestió molt relacionada amb l’anterior: perquè m’agrada pensar les coses abans d’escriure-les. No hi ha res més dolent, a l’hora de confegir un article, que abocar a raig els pensaments tal com estan desats al nostre cervell. Perquè llavors és quan s’acostumen a escriure les bestieses de les quals hom es penedeix un cop les veu publicades. Per tant, sóc partidari de reduir la marxa, parar si convé, i considerar les implicacions d’escriure tal cosa o tal altra. La qual cosa, per cert, és més necessària que mai en els casos que hom vol escriure sobre un tema que el posa dels nervis. Tranquil·litat i bons aliments, que diria aquell.
Per molt que ho provi, no puc abandonar el meu estil. I mireu que em costaria poc, abandonar-me a les baixes passions! Però res, xiquets. És com si tingués una paret a davant i no la pogués franquejar de cap de les maneres. És possible que alguns em diguin, davant aquesta incapacitat manifesta, que tinc massa prejudicis, o que sóc massa primmirat, massa tou. Que així no deixaré de sentir-me sol cada cop que esperi, endebades, una allau de respostes a l’avantpenúltim, el penúltim o l’últim article que he fet. Però, voleu que us digui una cosa? Tot això m’importa ben poc. Perquè m’estimo més estar sol que mal acompanyat.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 146 de la revista Fonoll, de Juneda (maig/juny de 2006)

Petra oleum

Pagesos, transportistes i pescadors. Tots han fet sentir la seva veu, d’uns mesos ençà, contra la pujada del preu dels carburants. I això només és el començament, ben aviat sorgirà un altre col·lectiu -fiqueu-hi el nom que vulgueu- que protestarà perquè el simple fet d’omplir el dipòsit els suposarà una veritable sagnia econòmica. No costa gaire predir què passarà, sobretot si teniu en compte, primer, la quantitat de vehicles que hi ha a tot arreu; segon, que el nostre món està estructurat al voltant del petroli; i tercer, que el preu del combustible no baixarà encara que s’acabin tots els huracans, els terratrèmols i les guerres del planeta.
No cal ser gaire llarg per aventurar el que pot passar en un futur no gaire llunyà. I és per aquest motiu, precisament, que em sorprèn que els mitjans de comunicació no en facin esment. La premsa, la ràdio, la televisió, els portals de notícies d’internet es limiten a descriure les conseqüències de la tractorada pels carrers de Lleida en plena Fira de Sant Miquel, o del tall de l’autopista a la Jonquera, o del bloqueig dels principals ports de la Mediterrània, però no n’analitzen a fons les causes. A tot estirar, recorren als tòpics de sempre: que si el preu del gas-oil o de la gasolina retalla dràsticament el seu marge de benefici, que si els sous ja són prou baixos com per haver-se de gastar un dineral en combustible… Res, tu, res de nou sota el sol.
Tant els costa dir que el petroli és un producte sotmès a una especulació brutal i despietada, la pitjor part de la qual recau en les butxaques dels petits consumidors? Tant els costa dir que és un bé escàs, cada cop més escàs, i que la hipòtesi més factible és que el seu preu no pari de pujar? Tant els costa dir que, com a bé cada vegada més escàs, s’han de cercar alternatives, a poder ser més barates i menys contaminants?
Potser m’equivoco de mig a mig (no seria pas la primera vegada), i en realitat els mitjans n’estan farcits, de reportatges que examinen en profunditat la qüestió. I potser és culpa meva que no els sàpiga veure. Per exemple, tenint en compte que sempre baixo de l’hort, tampoc seria tan estrany que mirés la televisió just quan haguessin acabat de parlar sobre la dependència del nostre món respecte del petroli. O que, per una vegada que em comprés el diari -renunciant a llegir-lo d’esquitllentes en algun bar-, casualment aquell dia no portés res sobre l’oli de roca. Ja n’hi hauria per llogar-hi cadires. O, simplement, que no trobés allò que busco perquè sempre acabés escoltant les ràdios que no hauria d’escoltar. Sí, ja sabeu, aquelles que semblen més aviat granges de bestiar, a jutjar per la gran quantitat de lladrucs, escataineigs, esgüells, renills, mugits, bramuls i udols que s’hi poden sentir.
Però juraria que alguna cosa hi tenen a veure les empreses petroleres, en aquesta contenció de la informació. En primer lloc, perquè algunes són accionistes de pes de certs mitjans de comunicació. D’aquesta manera, és una mica difícil -per no dir impossible- que els mateixos mitjans s’atreveixin a rebel·lar-se contra la mà que els dóna la teca. I en segon lloc, perquè als mitjans que no són seus hi aboquen veritables tones de diners en concepte de publicitat. Qui patrocina la informació meteorològica a segons quines cadenes de televisió? Qui s’anuncia als diaris a tot color i amb les pàgines que facin falta? Qui patrocina programes de ràdio? Qui s’anuncia en segons quines pàgines web? No cal dir noms, perquè segur que ja us n’han vingut uns quants al magí.
I ara la pregunta fonamental: qui es vol arriscar a informar en contra de les petroleres i perdre tot aquesta entrada de diners? Qui vol llençar per la finestra el 5, el 10, o el 15 per cent dels ingressos en publicitat? Qui vol declarar-se gairebé en situació de fallida perquè el calé ja no arriba? Aquí tampoc no cal dir noms, perquè segur que no us n’ha vingut cap al cap. No cal dir noms perquè no hi ha ningú (i si hi ha algú és que li falta un bull) que s’hi atreveixi.
La qüestió és no parlar-ne perquè la gent no agafi consciència del problema. Perquè, si s’expliqués bé a l’opinió pública com les petroleres s’omplen les butxaques cada vegada que puja el preu del cru, segur que això no passaria inadvertit. De la mateixa manera, si es fes una anàlisi a fons del que suposaria, per exemple, haver de prescindir de l’oli de pedra d’un dia per l’altre, més d’un obriria els ulls. I no seria estrany que algú es fes aquestes preguntes: “Perquè hem de dependre, quasi en exclusiva, d’una font d’energia que es pot acabar en qualsevol moment? Quan no puguem funcionar a força de petroli, com ens ho farem?”
La qüestió és no parlar-ne perquè la gent no acabi posant el crit al cel. Què passaria si una ciutadania ben informada decidís fer boicot a una empresa petrolera que col·labora amistosament amb una dictadura africana? Què passaria si, seguint les consignes que moltes vegades ens arriben via correu electrònic, decidíssim tots junts no posar carburant durant dos o tres dies seguits, perquè hi ha indicis sobrats que les grosses pacten els preus? Què passaria si impedíssim l’entrada i sortida de camions cisterna de les refineries -com alguna vegada s’ha fet- per demanar la substitució del petroli per d’altres energies?
Arribar a aquests extrems, o simplement imaginar que algun dia s’hi pot arribar, segur que posa la pell de gallina a més d’un. I és que ho heu d’entendre: a aquestes alçades de la història, ja tenen tot el tinglado muntat, funcionant a ple rendiment, donant beneficis com feia temps que no es veia. I ara que estan en un moment tan dolç, tan productiu, en què el superàvit sembla ser etern… Ara han de veure reduït el seu marge de benefici, rebaixant preus perquè sí o facilitant la reconversió de la indústria del petroli? Ara han de renunciar a allò que han trigat tant temps d’aconseguir? Ah, no! mai de la vida! La pela és la pela!
Francament, em costa molt posar-me a la seva pell. I això que sempre m’esforço per fer d’advocat del diable, per defensar momentàniament les postures de la gent que no pensa com jo. Però en aquest cas no puc entendre que, davant un problema que afecta a tot el món i que pot originar una crisi global, n’hi hagi que només pensin en fer diners esprement fins a l’última gota de petroli.
Mentrestant, pagesos, transportistes, pescadors i els que vulguin afegir-s’hi protesten per l’augment dels preus del petroli. Reclamen a l’estat que els subvencioni un bocí del preu del carburant. Perquè l’estat, no ho oblidem, grava amb un impost els carburants, d’on treu una quantitat gens menyspreable de diners. I els mitjans de comunicació, a continuació, focalitzen tota l’atenció en les pugnes, els estira-i-arronsa i les negociacions entre les parts en conflicte. El problema, doncs, es redueix a un xoc d’interessos entre una part que té més representativitat de la que li atribueixen, i una altra part que es veu obligada a carregar amb el mort quan la culpa, majoritàriament, és d’una gent que sempre està entre bastidors.
És molt trist acabar dient que els mitjans de comunicació col·laboren amb tota aquesta estratègia, que acaben fent el joc a les grans petroleres i es pleguen als seus interessos. I més quan un s’havia fet a la idea, en un temps no gaire llunyà, que la seva missió era exercir efectivament com a quart poder, denunciar les injustícies, desvetllar les consciències. Però la vida és així, amigues i amics, i avui en dia els interessos que genera el petra oleum són tan viscosos i empastifen tant que fins i tot se’n ressenten aquells que ens haurien d’explicar les coses que passen.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 145 de la revista Fonoll, de Juneda (març/abril de 2006)

El sabó i Crisant

Abans que penseu que aquest article tracta qüestions higièniques, m’apressaré a dir-vos que no, que no és eixa la meva intenció. El meu desig no és parlar del sabó, sinó del fet d’ensabonar. O el que és el mateix, d’adular, de llagotejar, de fer la pilota, de fer la gara-gara. “I què hi té a veure el tal Crisant en una parrafada semblant?”, us preguntareu els més inquiets. Calma, ca-ca-ca-calma. Tot arribarà. 

L’adulació, en els temps que corren, és un dels esports que compta amb més seguidors. Es practica a la política, quan els pelacanyes que volen escalar pels espadats del partit assenteixen a totes les opinions del líder suprem; es practica a la professió periodística, quan respon a una relació mercantil o a la determinació per aconseguir una exclusiva; es practica a la feina, quan hom colga de consideracions i reverències el seu superior jeràrquic; es practica, també, a nivell de poble, sobretot quan la persona en qüestió només li fa patxoca fer-se amb el capellà, el senyor metge, el farmacèutic, l’alcalde i els quatre cacics de tota la vida… 

I això perquè? Sempre he pensat que la gent que es dedica a fer la gara-gara a d’altra gent ho pot fer atenent a dos motius bàsics. En primer lloc, perquè n’esperen treure un benefici, una contrapartida. Sobretot si és en forma de diners. Després, perquè d’aquesta manera, relacionant-se amb la gent més influent i rellevant, aconsegueixen reforçar el seu ego, la seva autoestima. I de pas poden presumir davant els seus semblants de les amistats que gasten: “Veieu? Jo sóc amic d’aquella, i d’aquell altre, que són molt importants i manen molt!” 

En aquest últim cas, em resulta xocant comprovar com encara queden persones que agraeixen eternament al seu interlocutor que tingui la cortesia de deixar-se fer la pilota. Persones que, veient un toll de fang, s’hi ajupirien damunt, es deixarien trepitjar per tal que no s’embrutés i acabarien donant-li les gràcies per haver permès que fossin elles, i no unes altres, les que s’haguessin sotmès a semblant humiliació. Persones que, tot i saber-se ignorades, menystingudes i fins i tot repudiades pel seu referent, encara en continuen guardant un gran concepte i no toleren que se’n parli malament. 

El límit on es pot arribar, a l’hora d’idolatrar algú altre sense més recompensa que la satisfacció de saber-se amic seu, va ser descrit de forma magistral per Salvador Espriu, potser el millor escriptor català del segle XX. Espriu va escriure, a mitjans dels anys trenta, la narració “Teoria de Crisant” (1) , on explica l’ascensió social d’un personatge mediocre gràcies a l’habilitat per ensabonar tothom que se li posi al davant. Resulta que el protagonista, Crisant Baptista Mestres, només començar la història perd tot el seu abundant patrimoni. Ell, que estava acostumat a viure sense treballar, es troba en una cruïlla de la seva vida, una cruïlla decisiva. La seva muller està desesperada, i li reclama que busqui ràpidament una font d’ingressos, perquè a casa no tenen pa. I Crisant, en una revelació que molts qualificarien com a divina, veu el camí que ha d’emprendre per sortir del mal pas: obrir un consultori mèdic.

La veritat és que Crisant Baptista Mestres no fa res de l’altre món embrancant-se en aquest negoci. El noi és llicenciat en Medicina. Ara bé, la manera de portar-lo sí que és un poc heterodoxa: recomana als seus pacients que, per superar els mals respectius, només han de pensar amb puresa. “Penseu amb puresa!”, es fa un fart de repetir el benvolgut Crisant. I adula la clientela fins a l’extenuació, fent-los creure que ells i només ells són els millors. A un li diu si és tan intel·ligent; a l’altra si és tan bella; al de més enllà si és tan ric i si ho sap portar tan i tan bé… La concurrència que acut a la consulta, al principi, es mostra sorpresa, però prompte s’abandona, extasiada, als encants del mestre Mestres.

Crisant progressa com una mala cosa. A casa seva hi torna a haver pa i ben aviat, gràcies a la seva il·limitada capacitat per donar sabó a qui l’ha de donar, és nomenat acadèmic, conseller del Banc Nacional, diputat a Corts, president del Patronat dels Indis Descalços i professor de Grafologia Caracteriològica a la Universitat. A la Universitat, precisament, es volta d’una tropa de seguidors incondicionals, els quals li dispensen tota classe de reverències, visques i consideracions. I ell, a canvi, els torna els compliments dient-los que són els millors i que tots, ab-so-lu-ta-ment tots, tenen les qualitats més excelses per pensar amb puresa. 

Crisant Baptista Mestres ha arribat al capdamunt de la piràmide social. Ho ha aconseguit llagotejant, adulant, encensant, fent de llepaire dels rics, els poderosos i dels qui n’ha pogut obtenir qualsevol benefici no necessàriament valorat en diners. I, un cop a dalt de tot, ha adquirit la potestat de designar qui pensa i qui no pensa amb puresa. En el primer cas, tot aquell qui raona com ell, i en el segon, qui no comparteix la seva forma de veure el món. 

El relat d’Espriu inquieta, neguiteja, pertorba. I no pas perquè sigui exagerat, que ho és, sinó perquè pot resultar molt real. Per la part que em toca, m’angoixa que, per tirar endavant, surti més a compte ser murri i aprofitat que no pas ser bona persona i esforçat. A més, em preocupa la degradació moral que suposa, per a la nostra societat, posar en un pedestal un simple Crisant, una persona que no s’ho mereix, que no ha fet res de productiu a la vida, algú sense ofici ni benefici. 

Personalment, m’hauria agradat que l’escriptor de Sinera hagués dissenyat un altre acabament per a la història. Per exemple, Crisant caigut en desgràcia, perquè al final, conscients de la monumental presa de pèl, tots li haurien girat l’esquena; i els deixebles desorientats i sense saber on tocar vores, internats en qualsevol institució mental d’Alfaranja o Konilòsia. Què hi farem, sóc un entusiasta dels happy ends…

(1) Inclosa en els reculls Ariadna al laberint grotesc (1934) i Narracions (1965), i portada al teatre a l’obra Ronda de mort a Sinera (1965), juntament amb altres textos d’Espriu.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 144 de la revista Fonoll, de Juneda (gener/febrer 2006)

El sisè sentit

Els homes i les dones d’aquest món tenim cinc sentits, això és, gust, oïda, olfacte, tacte i vista. Però més enllà d’aquests hi ha un sisè sentit que no ateny, només, a qüestions materials. Se situa en una esfera etèria, subjectiva, quasi espiritual. I es manifesta amb totes les seves forces quan deixem anar una bona riallada. Estem parlant, efectivament, del sentit de l’humor.
El sentit de l’humor beneficia greument la salut. Tots els especialistes recomanen exercitar-lo. Va bé per combatre els nervis, l’estrès, sobretot si s’aplica de manera que un es pugui riure de les pròpies rutines, de les petites grandeses i misèries del dia a dia. Ajuda a abaixar els fums de qui els té a dalt de tot, sobretot després d’un tractament intensiu de fotetisme (també anomenat cura d’humilitat) per part d’una o més persones. El procediment? Molt senzill. Només cal fotre-se’n de qui vagi bufat en una proporció similar al seu inflament de pit. Contribueix a foragitar, d’una revolada, tota mena de problemes i dolències, tot i que en alguns casos pot provocar efectes secundaris. Estem parlant dels plors, les agulletes i les dificultats a l’hora de parlar. I produeix una sensació de benestar, d’oxigenació, de descans, només comparable a l’efecte d’una dormida d’aquelles que us deixa amb unes ganes terribles d’agafar el món i girar-lo del revés.
Tot i els beneficis que comporta, sempre n’hi ha que consideren que el sentit de l’humor és un luxe que no es poden permetre. Ja sigui perquè no poden -la seriositat és quelcom que s’ha de preservar!- o perquè no en saben més, pobrets. Com, sinó, s’explicarien les seves reaccions irades davant una paròdia que els afecta a títol individual o com a membres d’un col·lectiu concret? Com s’explicaria que, davant una broma feta sense cap altra intenció que passar l’estona, reaccionessin com Zeus, llençant llampecs a tort i a dret? Com s’explicaria que, per una simple publicitat feta en clau humorística, en demanessin la seva retirada per ofensiva?
Us en recordeu, de l’anunci televisiu de la cadena de menjar ràpid Bocatta que va aixecar tanta polseguera l’estiu de 2003? No? Per als que l’hagueu oblidat, ja us en faré cinc cèntims jo mateix. L’espot retratava en clau irònica la vida del camp, i mostrava un seguit d’escenes que evidenciaven com de desagradable era l’existència del pagès: una dona sortia de bon matí al balcó de casa i havia d’ensumar si us plau per força la pudor de fems; un home estava cavant a l’hort i se li escapava el xapo de les mans; uns altres intentaven fer creure, respectivament, una cabra i una gallina, i no se n’acabaven de sortir; i un parell de padrins retiraven amb l’esquena completament doblegada. Tot això, guarnit amb una cançoneta que feia així: Amanece en el pueblo/ y flota ya en el cielo un intenso aroma a estiércol./ Sabañones y callos/ labrando todo el día bajo el sol/ Y alimentar con esmero/ a bichejos traicioneros./ Y llegar doblado a casa/ a disfrutar de tu lumbalgia… la la la la. El missatge de la propaganda era que no s’havia de patir tant per gaudir dels bons aliments del camp. Simplement s’havia d’anar a Bocatta per trobar-los (Quédate sólo con lo bueno del campo, era l’eslògan final).
Us en recordeu, de la reacció de sindicats agraris com la Unió de Llauradors i Ramaders Valencians o l’Associació Valenciana d’Agricultors? Van demanar la “immediata” retirada de l’anunci, ja que “suposava una clara mostra de desprestigi cap a la professió d’agricultors i ramaders en particular, i el món rural en general”. A més, la mateixa Associació Valenciana d’Agricultors va convidar (últimament es convida a segons quines coses…) a tot el sector agrícola a “tancar files i no consumir ni un sol producte” de la cadena Bocatta. Aquí, a casa nostra, també es van sentir veus contràries a l’anunci, i també se’n va demanar la retirada, però la saragata no va ser tan sorollosa com a casa dels veïns.
Us en recordeu, que Bocatta va haver de retirar l’anunci a la segona setmana de començar-lo a emetre? El creatiu que havia parit l’anunci, César García, no se’n sabia avenir: “Vam quedar absolutament sorpresos. L’anunci funcionava: havia rebut bones crítiques, el client venia més… Qui podia prendre-s’ho com un insult?”.
Jo no m’ho vaig prendre com un insult, al contrari. Des del primer moment el vaig trobar molt original, perquè per entendre el començament s’havia d’entendre el final. Em va semblar molt encertat recuperar la tradició d’inserir a l’anunci una cançó que acompanyés les escenes per reforçar el missatge. Vaig valorar molt el treball dels actors i les actrius, que hi aportaven una dimensió còmica difícil de superar. I vaig pensar que era una bona manera, d’una banda, de riure’ns de les penalitats que els pagesos han de sofrir per arribar a posta de sol, i de l’altra, de fer veure als de la capital que al defora no tot són flors, violes i subvencions.
Per aquest motiu em va saber molt greu que el retiressin de la circulació. Però allò que em va saber més greu va ser que ho haguessin fet perquè uns quants no haguessin encaixat la broma amb sentit de l’humor. Vaig trobar francament lamentable que en aquest món encara pogués influir la gent que més mancada està d’autocrítica i més sobrada va d’orgull i amor propi.
Però tota aquesta gent, poc temps després, va quedar en evidència. I no va ser perquè es guanyessin la desaprovació de moltíssimes persones pel seu excés de susceptibilitat (la revista satírica El Jueves va dedicar la pàgina de El gilipollas del mes als “Agricultors sense sentit de l’humor”). Va ser, en primer lloc, perquè la polèmica va saltar dels límits de la publicitat cap a la informació general. Ja voldrien tots els anunciants polèmiques semblants: en quatre dies, l’anunci va arribar a molta més gent i d’una forma més nítida del que ho hauria fet, potser, en quatre anys. I a sobre, sense pagar ni un cèntim als qui havien ajudat a fer-ne difusió! Si almenys haguessin demanat una petita compensació, que sempre va bé en cas de necessitat…
I en segon lloc, perquè dies després d’haver retirat l’anunci, Bocatta en va emetre un de semblant, on només es veia la silueta d’un poble i es podia escoltar la tornada -aquell la la la la al qual feia referència línies enrera- de la cançó que havia acompanyat la controvèrsia. La qual cosa servia per recordar la propaganda original i, de pas, demostrar que la intel·ligència sempre acaba vencent la sorruderia. Quina lliçó!

Nota: Aquest article va aparèixer al número 143 de la revista Fonoll, de Juneda (novembre/desembre de 2005)

Segon grau, primer grau

Què és una cooperativa de segon grau? Per definir-ho breument, podem dir que és una cooperativa de cooperatives. Una entitat on els socis, majoritàriament, són les cooperatives de primer grau, de base. I per a què serveix una cooperativa de segon grau? En teoria, serveix per defensar millor els interessos dels associats del que ho farien per separat. Ja ho diu la Llei de cooperatives de Catalunya: “Les cooperatives de segon grau tenen l’objecte de completar, promoure, coordinar, reforçar o integrar l’activitat econòmica de les entitats que en són membres (…)” (1)

Pel que fa a les cooperatives agràries, que és l’objecte d’aquest article, el segon grau els serveix per reduir despeses intermèdies; per millorar la distribució dels productes; per aconseguir un preu millor per aquests mateixos productes; per gestionar més bé les subvencions europees… Per treballar d’una forma més eficient, vaja. I tot això, com no, encaminat a proporcionar els màxims beneficis a les cooperatives de primer grau i, de retruc, als socis individuals.
Llàstima que la pràctica sigui quelcom diferent del que s’ha exposat fins aquí. Avui en dia, ni els pagesos ni les cooperatives experimenten les bondats del segon grau. Les unes, si poden anar tirant ja fan prou, i els altres, com que veuen el pa que s’hi dóna, o bé pleguen i es busquen una altra feina o bé practiquen un dels esports ancestrals de la pagesia del nostre país: queixar-se i queixar-se tot el sant dia per haver nascut pagès i haver de morir pagès.
És clar que, qui vulgui rebatre l’argument que dono ho té ben planer. En té prou d’abocar-me a sobre tones de xifres, percentatges, gràfics, enquestes, estudis i manuals d’economia que, evidentment, vindran a confirmar i ratificar les excel·lències del segon grau. I llavors, com a afegitó, podrà dir que els números canten (amb la qual cosa, curiosament, hi estic d’acord: com cloïsses, canten).
Fins i tot, fins i tot podrà dir que la culpa del mal moment del sector primari català és de la sequera, o de l’augment del preu dels carburants, o de l’encongiment de les subvencions, o del conseller d’Agricultura, o del món mundial i globalitzat. Ja se sap, ningú no es tira pedres a la seva teulada.
Tot i així, no aconseguirà pas convèncer-me. I no ho farà perquè fets puntuals però demolidors desmenteixen que el segon grau sigui tan bo per a la nostra pagesia. Per exemple, la suspensió de pagaments de la cooperativa de segon grau Agrolés (2), de les Borges Blanques, a començaments dels anys noranta va suposar un fort cop a les cooperatives que en formaven part. I no només per la desil·lusió que comportava veure com el projecte comú feia aigües, sinó perquè van haver d’aportar més diners -encara més- i fer confiança al nou equip directiu per reflotar l’estructura. La qual cosa era molt d’agrair, perquè aquelles quedaven en una situació econòmica francament compromesa.
El resultat de tot això? El sector de l’oli i l’ametlla a les Garrigues i el Segrià va viure uns temps que no donen bo de recordar, amb enfrontaments, escissions i tempestes polítiques incloses. I allò més important: va crear un sentiment de desconfiança i indefensió -que no ha desaparegut pas- envers les estructures que, precisament, se suposava que havien de vetllar pels interessos dels pagesos i de les cooperatives.
Ara, l’exemple més evident de les contrarietats del segon grau a les Terres de Ponent no el representa Agrolés, sinó la concentració de cooperatives productores de fruita dolça que es coneix amb el nom d’Actel (3). Perquè? Doncs perquè ni les seves dimensions gegantines ni el seu pes econòmic i polític fora de mida serveixen, per exemple, per garantir als agricultors un preu just per la seva fruita. És més, si parleu amb aquests agricultors, molts us diran que els surt més a compte portar-la a magatzems privats que donar-la a Actel perquè la transformi i la comercialitzi. O que en treuen pràcticament el mateix venent-la a Barcelona a un preu irrisori que descarregant-la a la central fruitera de Térmens.
Per si no n’hi hagués prou amb això, Actel va participar l’any 2001 en un dels episodis més foscos i intrigants de la història econòmica de Ponent. Resulta que la cooperativa de segon grau va passar a controlar la societat Indulleida, dedicada a la fabricació de sucs i derivats de fruites, a través de la compra de la participació que hi tenia Mercolleida, que a la seva vegada depenia de la Paeria. Fins aquí, cap problema. Però la troca es va embolicar quan hom examinà com s’havien calculat els beneficis i les existències d’Indulleida, que segons sembla van ser l’argument que va empènyer Mercolleida a vendre: resulta que, en una primera valoració, les unes i els altres superaven de llarg les xifres que es van donar en segona instància. O sigui, en una segona taxació representava que Indulleida s’havia desinflat i que valia menys. Acte seguit, Mercolleida es va desfer de les accions que hi tenia i aquestes van caure en mans d’Actel, que n’agafà el timó. Actualment, el jutjat d’instrucció número 1 de Balaguer investiga el procés que va portar a presentar uns comptes nous i fa poc el jutge va emetre una interlocutòria on es diu, textualment, que “existeixen indicis racionals de criminalitat, al trobar-nos davant d’un presumpte delicte societari” (4).
Per tant, tenim que Actel es va fer amb el control d’Indulleida a través d’un procediment poc clar. No s’ha d’oblidar, tampoc, que Indulleida estava participada -indirectament- per una institució pública, l’Ajuntament de Lleida, susceptible de més control democràtic que no pas una cooperativa de segon grau com Actel. I, per acabar-ho d’adobar, el pes de les cooperatives i de les centrals hortofrutícoles que completaven l’accionariat va quedar encara més reduït amb el pas del temps.
Així doncs, tenim que Actel no és prou bona per garantir uns preus dignes per a la fruita dolça, ja sigui per tota mena de condicionants externs -ja hi tornem a ser: ningú llença rocs al propi teulat- o perquè la funció d’intermediació que realitza no permet pagar més als pagesos. En d’altres paraules: els costos d’envasar la fruita, i el transport, i la comercialització, i totes les despeses administratives són tan mastodòntiques que per algun lloc s’ha de retallar per preservar els beneficis. I d’on es retalla? Doncs del mateix lloc de sempre.
I si no es bona per garantir uns preus dignes, per a què recoi serveix? Se suposa que ha de ser un instrument perquè el pagès es faci un lloc en el món globalitzat, no per deixar-lo a la intempèrie del mercat. Ara que, pensant-ho bé, potser la seva aspiració màxima -com ho demostraria l’afer Indulleida- és convertir-se en la protagonista indiscutible del sector agrari de les Terres de Lleida, desplaçant de l’escena altres actors com petites cooperatives i empreses fruiteres.
Davant d’aquest panorama, queda en entredit la capacitat benefactora de les cooperatives de segon grau. Allò que durant tant de temps se’ns ha dit, com a veritat irrefutable, que l’agricultura havia de concentrar els esforços amb estructures d’aquesta mena per competir millor a escala global, ara es revela com un punt de vista discutible i molt discutit.
Avui en dia cada cop són més els que diuen -els que diem- que cal tornar al model tradicional de cooperatives de primer grau, tornar a la gestió micro, però incorporant-hi elements àgils, flexibles, imaginatius, més en consonància amb els temps que corren. Mirar d’acostar productor i consumidor al màxim amb l’ajuda de les noves tecnologies -internet encara representa un món per descobrir per a les cooperatives-; oferir una atenció personalitzada i al detall si convé; elaborar noves línies de producció ecològica que s’adeqüin a l’evolució dels gustos de la gent; vincular l’oferta de productes agrícoles amb l’oferta turística de la comarca en qüestió… Així es poden corregir els desajustos entre, d’una banda, el preu que es paga a l’agricultor, i de l’altra, el preu que paga el consumidor pel producte agrícola. També pot servir per dispensar un millor tracte al client, tan pendent de qüestions com la seguretat alimentària o la procedència real dels fruits. I pot servir per donar un valor afegit al producte que potser no es podria obtenir des del segon grau.
Els ferms partidaris del segon grau, abans de finalitzar l’anterior paràgraf, segur que hauran pensat que vaig tort, que no sé de què va la pel·lícula, que sóc un il·luminat o un il·lús. Que els petits no poden estar sols davant el perill, que no poden nedar per lliure perquè s’exposen a què qualsevol tauró se’ls cruspeixi. Que el món és dels grossos, i que per progressar s’ha d’estar en línia directa amb els grossos. Del que no estic tan segur, però, és si pensaran el mateix quan tot aquest tinglado faci figa i quedi desacreditat de cap a peus. Perquè això s’ha d’acabar, i quan s’acabi quedarà clar que el món és dels petits.

(1) Article 121 de la Llei 18/2002, de 5 de juliol, de cooperatives

(2) Agrupació Oleària Lleidatana, Societat Cooperativa Limitada. A banda de l’oli, també comercialitza ametlles i derivats, procedents de més d’una trentena de cooperatives de les Garrigues, el Segrià, l’Urgell, l’Aragó, la Rioja i Navarra.

(3) Formada per cooperatives de Lleida i Osca, Actel representa 150 cooperatives i 12.000 famílies que viuen de la terra. A banda de la fruita dolça, té seccions específiques dedicades a cereals, llavors, fertilitzants, fitosanitaris, combustibles i recanvis. 

(4) Diari SEGRE del 18 de setembre de 2005, pàgina 21.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 142 de la revista Fonoll, de Juneda (setembre/octubre de 2005)

Els anònims de l'antifaç

Hi ha persones que converteixen l’anonimat en el pal de paller de la seva existència, en una filosofia de vida. S’estimen més restar inadvertits que fer-se notar, prefereixen el recolliment al bullici, el silenci al soroll, el desconeixement per part dels seus semblants a la notorietat. Volen anar fent la seva, anar fent, ocupar-se dels propis assumptes i, sobretot, que ningú els emprenyi.
A Juneda, però, això no és ben bé així. Perquè cada dos mesos, a les pàgines del Fonoll, l’anonimat es transforma en la manera menys efectiva de passar desapercebut i en l’opció més fàcil de fer rebombori i tocar els nassos al personal. Personatges o grups de personatges com el Gran Gendre, el Col·lectiu l’Espantallops, el Guerrer Junieta, un tal Supercoop -de cooperativa, no de policia anglosaxó- i fins i tot un junedenc que fa anys que s’afaita hi han fet sentir els seus brams contra tot allò que els incomoda. I no els tremola la mà a l’hora d’engegar a dida els espanyols, els catalans, l’ajuntament, l’oposició, l’oposició de l’oposició, el veí, la veïna, qui sap si la sogra, o l’enemic acèrrim de tota la vida.
Ignoro els motius perquè succeeix, precisament aquí, aquest curiós fenomen. A vegades penso si no és la manifestació més palpable de l’amor dels junedencs envers la llibertat d’expressió, de la seva valentia per dir allò què pensen sense embuts. O si, per contra, és la demostració inequívoca que a Junda hi ha massa gent que té por de fer-se responsable, públicament, de les seves opinions. Si tot plegat són quatre animalades sense engaltar, mostra d’un sentit de l’humor made in Juneda, o una estratègia de la direcció de la revista per vendre més exemplars. O qui sap si és un gaspatxo d’aquests quatre ingredients i d’altres que m’he deixat -ja sigui per la meva ignorància o, simplement, perquè també els ingredients són anònims.
Ara, tinc una idea prou aproximada dels efectes que provoca. El Fonoll encara s’ha de repartir i ja n’hi ha que s’esvaloten i comencen a dir els sants al revés. Mentrestant, d’altres frisen per donar satisfacció ben aviat als seus instints morbosos. L’Ajuntament prepara la resposta, una família ofesa acusa la revista de donar cobertura mediàtica al terrorisme verbal i de davall de les pedres broten altres anònims per donar resposta als primers anònims. Tothom vol dir l’última paraula, la qual cosa resulta francament difícil en una mitjà de comunicació d’aquesta periodicitat: les rèpliques, les contrarèpliques i les recontrarèpliques poden durar, ben bé, el temps que va de la Candelera a Firaporc.
A vegades, costa endinsar-se en la maranya de sobreentesos, de coses que no cal dir perquè se suposa que tothom ja sap, que poblen aquests escrits. Es fa referència, textualment, “a la germana d’un”, “a la mare d’un altre”… S’ha de conèixer molt bé la realitat del poble, les xafarderies que hi corren, les aliances, les rivalitats, qui és parent amb qui, per entendre-ho. I és clar, per als forasters com jo, ens resulta francament difícil entendre de què carai parlen si abans no se’ns posa en antecedents -ni així hi ha garanties que ho pugui entendre.
Tot i les dificultats, compensa comprovar la vitalitat, el caliu i el neguit que impregnen aquestes lligenques. Amb una energia semblant el Fonoll sempre verdejarà, sempre sortirà airós de les secades que tan sovint assolen la salvatge garriga. A més, resulta molt grat que l’anonimat -sempre dins els límits de la correcció, s’entén- serveixi perquè gent que en d’altres condicions no ho faria s’atreveixi a escriure. L’escriptura no ha de ser un vedat restringit a un grup minúscul de lletraferits. Qui ho entengui així s’equivoca de mig a mig.
I és fantàstic, magnífic, sensacional, òptim, que a Juneda hi hagi tantes persones amb un sentit de la justícia tan elevat. Dones i homes que estiguin disposats a arreglar el món, el país i el poble si fa falta. A posar cadascú al seu lloc i a defensar la veritat en majúscules, en cursiva, en negreta i subratllada. A denunciar els abusos, a revelar l’autèntica personalitat d’aquells que semblen tan ponderats, a desemmascarar els interessos ocults que hi ha darrera la iniciativa en aparença més ingènua… Ostiqueta, quasi em quedo sense aire!
Justiciers i anònims, com la Rabosa -versió catalanitzada d’El Zorro. Només em pregunto si també es disfressen amb capa, barret d’ala ampla i antifaç de color negre. I si aprofiten les nits de lluna nova per allargar-se, sigil·losament i sense ser vistos, a deixar la missiva que toca a la bústia del Fonoll.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 141 de la revista Fonoll, de Juneda (juliol/agost de 2005)

Sobre la immediatesa

En els temps que corren, anar escopetejat ja ha deixat de ser una cosa estranya. No parar mai quiet s’ha convertit en quelcom més que un costum: ha esdevingut una característica bàsica, en una gran majoria, dels homes i les dones d’aquest món. Abans de fer una tasca, ja es pensa en la de després, i en la posterior, i en l’altra, i en la de més enllà… I quan estan totes fetes, quan dóna la casualitat que s’han acomplit totes les previsions de forma satisfactòria, es mira d’omplir el buit que queda fent encara més coses, fins a l’extenuació si cal. 
I potser és aquest, el motiu que impulsa a satisfer les necessitats humanes d’una forma cada vegada més immediata. Quan s’ha d’agafar el cotxe, es vol invertir com menys minuts millor en el viatge, i molesta sobremanera que el de davant vagi més lent que una tartana. Es vol fer el viatge ràpid, volar com el vent, perquè encara queda molt per fer al lloc de destí. I, quan se l’ha avançat, hom prem l’accelerador fins que torna a trobar un altre obstacle, ja sigui en forma d’obres, de semàfors en vermell, d’operació sortida o tornada, o de manifestació. I llavors la botzina va de boig, es fa sonar impacientment, frenèticament, com si el món s’estigués a punt d’esfondrar o, encara pitjor, com si el punt de destinació s’anés allunyant, foteta, mentres es van perdent els minuts inútilment.
Tampoc no es pot sofrir gaire haver d’esperar més del que es considera tolerable per fer un mos. Hi ha qui vol el dinar o el sopar a l’acte, sense haver d’esperar gairebé. Es funciona a base d’amanides, de carn a la planxa o de fruita. Es porta, cada cop més, comprar plats preparats. Sí, plats preparats, d’aquells que s’escalfen al microones i en deu minuts ja estan cuinats, passats per l’engolidor i dipositats al fons de l’estómac. Això quan no se surt a menjar a fora, a poder ser en aquests llocs on et donen la manduca un instant després d’haver pagat.
Pel que fa a la lectura, costa trobar gent que es pugui entretenir a llegir alguna cosa més que un titular de diari, el catàleg d’una casa de mobles o un article d’opinió. Curiosa variant literària, per cert, aquesta dels articles periodístics: queda tot condensat, embotit, resumit, encaixonat en pocs centenars de caràcters, per tal que pugui ser consumit en una petita porció de l’esfera del rellotge. D’aquesta manera, no es dóna la tabarra al pobre lector, que no pot perdre el temps examinant adjectius innecessaris, exemples prescindibles, digressions massa col·laterals i metàfores atribuïbles només a gent que té molt poca feina. 
Per acabar-ho d’adobar, fins i tot se’n troben que malden per acabar de collir olives… abans de la Puríssima! Tenint en compte que la temporada comença –com a mínim al meu poble- pels volts de Tots Sants, això implica escurçar-la a sis o set setmanetes de no res. Per tant, abans que arribi la broma, el vent, el fred, el gel i la mare que els va matricular a tots, s’ha de procurar que les olives hagin passat a millor vida i que s’hagi embotellat el fruit del seu sant ventre.
Ara, no cal enganyar-se: el fet de voler-ho tot a l’acte i obtenir-ho pot resultar positiu, no ho negarà ningú, però és molt difícil no veure’s engolit per l’espiral incontrolada de la immediatesa. Perquè quan s’aconsegueix quelcom d’una revolada és molt rar no voler una altra cosa en les mateixes condicions. Ja sigui per pura inèrcia o per la creença que el temps és un bé limitat –el temps és or, que diria aquell-, el cas és que el dia de cada dia pot esdevenir una successió nerviosa de satisfaccions momentànies, fútils i efímeres. Ara això, ara allò, i sense parar a pensar en el sentit que té anar encabint el màxim nombre d’accions i reaccions en el moment vital més escanyolit.
Hi ha manera, però, de trencar aquest ritme vertiginós? És possible que, un cop dins el remolí, dins el cap de fibló de la immediatesa, hom pugui escapolir-se’n? Existeix, realment, alguna probabilitat de frenar, d’alentir la marxa o fins i tot de parar en sec? Pot desactivar-se el mecanisme en virtut del qual totes i tots anem escopetejats i escopetejades?
Tot i que suposa una tasca molt costeruda, s’ha de dir que no és impossible rompre l’espiral a què es feia referència línies enrera –en aquest món, excepte la mort, tot té solució. Només fa falta tenir bona predisposició mental, estar disposat a canviar la manera de veure les coses. Canviar les ulleres velles per unes altres que ens permetin veure que tot acaba arribant, tot, fins i tot el tren de la RENFE. 
S’ha d’aprendre a manejar el temps, a relativitzar la seva importància, a tenir més paciència, en definitiva. Si no es pot satisfer una necessitat immediatament no passa res, no s’ha de morir ningú de mal de freixura. Només cal saber esperar. I saber apreciar, en aquesta espera, els petits detalls que acostumen a passar inadvertits, però que esperen que algú s’hi fixi: les agulles d’un rellotge de paret; els feixos de llum que entren per la finestra i que avancen o reculen lentament; el color de les rajoles; l’alçada del sostre; el trànsit de la gran ciutat; el gos que aixeca una pota del darrera per ruixar el tronc d’un plataner; el refilar d’un canari; el tacte d’un passamà de fusta; l’olor d’un bon dinar... Precisament, això últim em recorda unes paraules, unes sàvies paraules del meu padrí per part de pare. El meu padrí deia –me l’imagino amb la gorra i aixecant la mangala- que un bon dinar fa de bon esperar.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 140 de la revista Fonoll, de Juneda (maig/juny de 2005)

El conreu del vent

Qui ho havia de dir, que algun dia en podríem treure partit, de les ventoleres que periòdicament esbullen la salvatge garriga. La imaginació dels nostres antecessors només abastava a preveure la caiguda de teules, testos, arbres i pals de la llum en cas de bufades violentes. A tot estirar, les ments més recargolades podien pronosticar la dansa macabra de les campanes, producte del desplaçament dels sants esquellots en direcció als batalls (i no a la inversa, com seria la regla general). Però allò que no podien ni pensar és que seríem capaços d’aixecar enormes molins de vent, amb unes aspes més llargues i punxegudes que les burxes del rei Neptú, per tal de fabricar l’energia que fa caminar el nostre món.

Ben aviat, si els esdeveniments no es torcen, les Garrigues i el Segrià comptaran amb un bon munt d’aquest molins, repartits per diferents ubicacions. Perquè la Generalitat ha reeixit a l’hora de posar d’acord les empreses promotores i les companyies Red Eléctrica i FECSA-Endesa, i ha desencallat d’aquesta manera la construcció de trenta parcs eòlics en territori català. Per tant, pobles com Granyena, el Soleràs, els Torms, Granyena, la Granadella, Bellaguarda i Almatret tenen més a prop que mai la introducció d’un nou conreu als seus termes municipals: el conreu del vent.

Davant d’aquest panorama, hi ha opinions per a tots els gustos. Els que hi són contraris diuen que provocaria un fort impacte en la fauna i en la flora del secà, i que els valors paisatgístics se’n ressentirien tant que la fesomia garriguenca mai més tornaria a ser la mateixa. També minimitzen l’impacte econòmic que pot suposar per al territori, i adverteixen de l’entrebanc que pot suposar per a un futur desenvolupament de l’agroturisme. I argumenten que no volen acollir unes infrastructures que, bàsicament, hi són per proporcionar electricitat a qui més gasta i malgasta –en d’altres paraules, l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

A l’altra banda, els que hi són favorables pensen que una inversió d’aquesta magnitud -un cabàs de milions d’euros- pot ser l’oportunitat definitiva per diversificar les fonts d’ingressos de la comarca, i abandonar d’aquesta manera un model basat quasi en exclusiva en el sector primari. A més, relativitzen qüestions com l’impacte ambiental i visual dels parcs eòlics, perquè opinen que la fauna i flora no en queden tant tocades, i perquè el paisatge resultant pot ser, fins i tot, agradable a la vista. I conclouen que, si realment es vol apostar per energies més netes i renovables, l’energia eòlica és una de les vies per fer-ho possible.

Per la part que em toca, no tinc la intenció d’arrenglerar-me a favor dels uns o en contra dels altres. Res de tot això. Simplement penso que ja va sent hora que prenguem, entre tots, una decisió respecte al conreu del vent. Què hem de fer amb els parcs eòlics? Rebutjar-ne la ubicació al Segrià i les Garrigues o apostar-hi decididament? Sí o no, verd o madur, blanc o negre?

Allò que no pot ser, de cap manera, és quedar-se a mitges tintes, marejar la perdiu, i no decidir-se mai a tirar envant ni enrera. Estar a favor dels parcs eòlics, sí, però fer-se el ronse. Esperar que ploguin les decisions sense moure, mentrestant, ni el dit petit del peu esquerre. Com tampoc és admissible oposar-s’hi igualment a mitges, sense convicció. Estar-hi en contra, però no mobilitzar-se pel simple fet de tenir poca iniciativa, o molta vergonya, o per l’estrany convenciment que qui mana es farà l’orni i acabarà fent allò que més li plagui.

Encara que sembli difícil, això de prendre una decisió clara i contundent, no cal patir. És tot més senzill del que sembla. Si tenim clar quin és el nostre camí, cap a on anem, quina és la nostra particular travessia del desert -el qual, per cert, no té res a envejar a les Serres Pilans-, de ben segur que en traurem l’entrellat. Si tenim clar quina comarca volem, ja tindrem la major part de la feina feta.

Així doncs, primer haurem de debatre quin model de comarca desitgem. Si la volem més sostenible amb el medi ambient, si la volem més industrialitzada, si la volem estructurada en base al sector serveis… Aquesta ha de ser una tasca oberta a totes les alternatives, sense excloure’n cap d’antuvi, i oberta a les consideracions que pugui fer qualsevol que s’hi senti implicat: institucions públiques i privades, empreses, associacions, comandos subversius i persones a títol particular.
D’aquesta manera, quan tinguem l’objectiu definit i àmpliament consensuat, decidir si volem incorporar els parcs eòlics al paisatge garriguenc serà joc de poques taules. Per fer-ho més gràfic, serà com el muntatge d’un trencaclosques: si la peça encaixa amb les altres, endavant les atxes, i si no hi ha manera d’enganxar-la, serà que la peça pertany a una altra capsa.

Nota: aquest article va aparèixer al número 139 de la revista Fonoll, de Juneda (març/abril de 2005)

El complicat i alhora senzill món de la subvenció

No hi ha res que provoqui tanta controvèrsia a la salvatge garriga com les subvencions. Ni les inclemències meteorològiques, ni els projectes d’abocadors, parcs eòlics o polígons industrials, ni les mocions de censura, ni el Segarra-Garrigues, ni l’endeutament d’algunes cooperatives i ajuntaments, ni la conservació de la xarxa viària, ni la Denominació d’Origen… Ni tan sols les reivindicacions del Komando Garrigues, materialitzades en pintades que reclamen l’abolició de la boira, uns forats més grossos per als contenidors de vidre o nous xapos fabricats amb poliuretà i fibra de carboni, poden fer-los ombra. No hi ha res que pugui amb les subvencions.

I això perquè? En primer lloc, perquè es defineixen –perdoneu la complicació sintàctica- com tot ajut que comporta una disposició de fons públics acordada per la Generalitat o les seves entitats autònomes a càrrec dels seus pressupostos (1). O sigui, que són aprovades per l’administració i només per l’administració, i per tant són un objecte fàcilment controlable. La qual cosa, no cal dir-ho, resulta excepcional en el camp de l’agricultura, on el benefici que pugui treure el pagès d’una collita ve marcat pels capricis del clima, per la cotització dels fruits al mercat i per una sèrie de costos intermedis -i incontrolables- com el preu del petroli.

Per aquest motiu, quan un govern decideix establir una subvenció per als fruits secs, el cereal o els olivers, només ha d’aprovar un decret on s’estableixin els criteris que regiran els ajuts i les quantitats econòmiques assignades a semblants finalitats. I com que els pagesos són conscients d’aquesta realitat, quan hi ha un contratemps, la reacció majoritària és demanar subvencions. Altra cosa és que els governants vulguin fer-los cas, com passa tantes i tantes vegades. I que les protestes, els talls de carreteres i les acusacions creuades estiguin a l’ordre del dia.

A partir d’aquí, sorgeixen d’altres motius de controvèrsia com el que s’apuntava tímidament línies enrera: les subvencions han d’estar afectades a una finalitat, un propòsit, una activitat o un projecte específics, i hi ha l’obligació del destinatari de complir les obligacions o els requisits que s’hagin fixat. A més, la finalitat en qüestió ha de respondre al foment d’una activitat d’utilitat pública o interès social o per a la promoció d’una finalitat pública (2) -les lleis no són un gènere literari, precisament. O el que és el mateix, l’administració dóna la subvenció al pagès a canvi que aquest últim dediqui els dinerets a un objectiu concret, el qual, a la vegada, resulta d’interès no només per al propi agricultor, sinó per a la conservació del medi ambient o per al manteniment de la població als pobles petits. No li dóna perquè es dediqui a viure sense fotre cop, ni per canviar-se el cotxe, ni perquè la faci servir per tapar forats que poc tenen a veure amb els solcs que queden al tros després de llaurar, com tantes -massa- vegades passa.

Llavors, no és gens estrany que la gent de la capital es queixi. Veuen com n’hi ha uns quants que cobren una morterada perquè el fred els ha socarrimat quatre olivers bords, sense esporgar i a punt de morir i es pregunten què han fet ells per no rebre les atencions dels poders públics. Pateixen les retencions de trànsit els diumenges d’estiu per la tarda, justet quan fa més calor, i només falta que els diguin que qui ha travessat els tractors a la via reclama més diners encara. Converteixen un comportament concret, propi de ganduls, galifardeus i entabanadors, en quelcom genèric, en un tòpic. I tots sabem que els tòpics, tot i que reflecteixen un bocí de la realitat, no són ni justos ni fidedignes amb aquesta.

I ja que hi estem posats, en això de tocar de peus a terra, convé assenyalar el tercer -i més important- motiu de discussió pel que fa a les subvencions: el futur dels ajuts al pagès. Un tema bastant espinós, i jo encara diria més, espinós a bastament. Perquè quan s’esmenta la paraula “futur” hom hi veu reflectits, en el mirall del llenguatge, els mots “disminució”, “retallada” o simplement “final”.

El final de les subvencions? Per als pagesos significaria una veritable desgràcia, una innegable tragèdia, una autèntica hecatombe! Significaria la fi, per a molts, d’un estil de vida, perquè haurien d’abandonar l’agricultura. No els sortiria a compte confiar només del terròs per anar passant, per anar tirant, per anar trampejant la situació… per anar vivint. Ara que, pensant-ho bé, potser no seria tan calamitós, això. Qui sap si llavors es veuria qui és pagès i qui no; qui s’espavila pel seu compte i qui no és res sense una subvenció a darrera; qui vol viure de la terra i qui vol viure de la terra i per a la terra.

De moment, però, el final de les subvencions agrícoles sembla quelcom impensable, com a mínim a curt i a mig termini. Però hi ha motius que condueixen a pensar que a llarg termini alguna cosa hi pot haver. Com per exemple, el fet que, en el pressupost de la Unió Europea, l’agricultura cada any hi tingui un pes menys rellevant. Ja sigui per les pressions dels Estats Units, dels països en vies de desenvolupament o simplement perquè ha de fer front als costos de l’ampliació -cal recordar que fa poc han entrat deu països de patac-, el fet és que la part del pastís d’on s’alimenten les subvencions cada vegada és més petit. I això, si tenim en compte que és la institució comunitària qui decideix, en última instància, quants diners es destinen a l’agricultura europea i com es distribueixen, resulta de gran importància. El que dèiem abans del paper de la Generalitat a l’hora de concedir les subvencions és del tot cert, però no ho és menys que el lloc d’on venen els doblers són les arques comunitàries -la Generalitat proposa i la Unió disposa.

O que el percentatge de la població que es dedica a l’agricultura cada cop sigui més escarransit. Fruit d’una reconversió que ha comportat, en vint anys, l’encongiment del sector agrari en benefici de l’engreix del sector serveis, ara la legitimitat dels pagesos a l’hora de negociar és igualment més reduïda. I la seva força, no gaire més gran que altres professionals com els transportistes, els escombriaires, els miners o els pescadors.

Per tant, com que sembla que pinten bastos, serà millor que ens anem preparant. Ja s’han acabat els temps de les subvencions a l’engròs, sense filar prim. Ja s’ha acabat donar diners per plantar olivers, o per sembrar certa varietat de cereal, o per mantenir el poder adquisitiu dels pagesos de l’ametlla. A partir d’ara ben poca cosa hi haurà de tot això. Les Garrigues s’hauran d’espavilar pel seu compte, ja sigui invertint en nous conreus, en una millor comercialització dels fruits, en donar-los més valor afegit o complementant els ingressos de la pagesia amb segones ocupacions -compaginar la feina al defora amb d’altres no necessàriament afins. I qui no ho vulgui entendre tindrà un problema per partida doble: primer, perquè estarà tancant els ulls a la realitat, al complex i a la vegada simple món de la subvenció. I segon, perquè quan decideixi adaptar-se a les noves circumstàncies -que ho haurà de fer, per trons-, els altres ja estaran de tornada. I no precisament d’Arbeca.

(1) Segons l’article 87 del Decret 3/2002, pel qual s’aprova el Text Refós de la Llei de Finances Públiques de Catalunya.

(2) Ídem. (1)


Nota: Aquest article va aparèixer al número 138 de la revista Fonoll, de Juneda (gener/febrer de 2005).

Origen i destí de la contractació

La contractació en origen de mà d’obra estrangera és una mesura per posar fre a la immigració, il·legal o no. Els treballadors arriben a un país per una feina i per un temps determinats, i quan aquests últims han finit se’n tornen cap a casa. En teoria, en aquest intercanvi, totes les parts hi surten guanyant: els empresaris, perquè poden disposar de més braços quan la demanda és molt gran; els treballadors, perquè cobren un salari superior al que podrien percebre als països de procedència, i els poders públics, perquè així afavoreixen indirectament el progrés en els llocs d’origen i també perquè, d’aquesta manera, constitueix un exemple a imitar pels immigrants que arriben sense papers o sense feina -o totes dues coses a la vegada.

A partir d’aquesta premissa, el Govern català promou, des de fa uns quants anys, que es llogui gent a països com el Marroc o Colòmbia perquè treballin a la campanya de la fruita, majoritàriament a l’horta de Lleida. La contractació i l’allotjament van a càrrec del sindicat agrari Unió de Pagesos, el qual rep uns diners per part de l’Administració pels serveis prestats. D’aquesta manera, es pretén endreçar la problemàtica que suposa l’excés de mà d’obra, durant els mesos d’estiu, en un sector com l’agricultura de regadiu a les Terres de Ponent.

Però no hi ha manera. Any rere any, a les portes de la campanya, s’amunteguen a Alcarràs centenars d’immigrants que volen treballar a la fruita. Els envien des d’altres llocs de l’Estat amb la promesa que aquí sí, aquí sí que tindreu feina segura. I el problema que en resulta és tan trist com esfereïdor: un munt de gent sense recursos, amb els nervis a flor de pell que poden esclatar a la més mínima espurna.

Tenint en compte els precedents, arriba l’hora de qüestionar-nos si la contractació en origen al camp català és un instrument vàlid per regular la immigració. Els seus defensors poden dir que funciona bé, que és la immigració en general la que està desbocada. Però el cert és que resulta poc efectiu aplicar solucions tan parcials a problemes globals. També poden dir que donar feina a immigrants amb papers o sense esperonaria encara més els trajectes en pastera per l’Estret de Gibraltar. Per favor, quina incidència real creuen que té la campanya de la fruita de Lleida en els fluxos migratoris procedents del nord d’Àfrica? Fins i tot poden dir que la seva és l’opció correcta, perquè aquesta gent ve aquí amb totes les de la llei.  Però també tenen els papers en regla molts dels que es concentren a Alcarràs. De fet, cada cop són més els que hi fan cap amb totes les de la llei. Per tant, reitero, la contractació en origen al camp continua sent un instrument vàlid per regular la immigració?

A més, hi ha un altre tema sobre la taula. Es tracta de la gestió econòmica de la contractació en origen. Darrerament han sorgit veus que denuncien, d’entrada, poca claredat i transparència en els comptes presentats per Unió de Pagesos. Poden ser crítiques amb o sense fonament, però el ben cert és que els diners que hi ha aporta la Generalitat no són cap menudesa. Per tant, fóra d’esperar un control més insistent i gens condicionat a afinitats polítiques per part de l’Administració. Així, es veuria si els recursos s’inverteixen realment allà on fan falta, i si hi ha alguna desviació entre els objectius previstos i els resultats aconseguits.

En aquest últim cas, si es detectessin irregularitats en la gestió, fossin del tipus que fossin, apostaria perquè la Generalitat es replantegés la forma de fer les coses. Un replantejament que la podria dur a disminuir l’aportació econòmica, a assumir-ne el control directe, sense intermediaris, o a substituir-la per formes més eficients de regulació dels fluxos migratoris. No és qüestió de continuar gastant-se tants quartos quan els resultats són tan poc perceptibles. I més en un tema com la immigració, del qual depèn no només la pervivència de la llengua o el funcionament dels teixits productius, sinó també la cohesió social del nostre país.

 

Nota: Aquest article va aparèixer al número 135 de la revista Fonoll, de Juneda (juliol/agost de 2004).