Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Gastronomia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Gastronomia. Mostrar tots els missatges

diumenge, 1 de setembre del 2024

Quan comença l'any?

“L’any comença a setembre, ho sap tothom, sense pirotècnia ni soroll, es fa sentir en tots els àmbits de la vida. En aquest aspecte, el primer de gener no li arriba a la sola de la sabata”, escriu Marta Rojals a la xarxa X. El seu piulet em desvetlla: té raó!  

És al setembre, quan renoven els programes de ràdio i televisió, els presentadors, els continguts. Quan anuncien noves sèries i pel·lícules.

És al setembre, quan hi ha la rentrée literària. Quan publiquen de tot i més, quan presenten llibres a balquena i s’estrenen els grups de lectura.

És al setembre, quan (quasi) tothom ha finit les vacances, és a la feina i reprèn el rodatge.  

És al setembre, quan el jovent torna a estudi. La mobilització és tan monstruosa que sembla que el món tregui foc, fum i espurnes.   


I és al setembre, quan es cullen les primeres olives. Quan es fa l’oli premium, aquell oli amb notes de carxofa o ametlló, tomata verosa o timó, fulla de figuera, nou o pebrot. Aquell oli elèctric, simfònic, exultant. L’oli dels malalts d’oli, dels que perden el pollí per l’oli. 


L’any és com l’oli, Marta. Comença el setembre.

diumenge, 28 de maig del 2023

La millor amiga de l'oli

Des que hem publicat Una terra d’oli. L’oli d’oliva de les terres de Lleida, em fixo en les xarxes socials de molins i cooperatives que apareixen al llibre. Hi tenen fotos dels aliments que potencien el sabor de l’oli –i viceversa. I em pregunto: quina vianda lliga més amb l’oli? Quina és la millor amiga de l’oli?

Hi ha la tomata amanida, el formatge, l’ou dur, l’espàrrec, l’enciam, la ceba i el pebrot verd cru. Hi ha el pebrot verd i roig escalivats, la tomata i la carxofa al caliu, la carn rostida. Hi ha el salmó, l’alvocat, l’ou ferrat, tota mena de carpaccios. Hi ha l’esqueixada de bacallà, el saltat de verdures, la pasta fresca, el remenat d’all tendre i bolets. Hi ha les nous, les avellanes, les pipes i les panses. Hi ha la poma, la pera, la figa, el kiwi, el codonyat o la xocolata.


I hi ha el pa. Tendre, torrat o sec –per fer sopes. De pagès, de vidre o de ronyó. De barra. Potser el més humil i popular dels aliments que es fan i es desfan. Però també el més fàcil, el més bàsic, el que més arriba a l’ànima, aquell que ens torna a l’origen. No hi ha pa sense oli, ni oli sense pa. 

dissabte, 22 d’abril del 2023

Una terra d'oli

Una terra d'oli ja és aquí! Un llibre sobre l’oli de les terres de Lleida que mira el present, el passat i el futur del nostre oli. Un llibre editat per Pagès editors amb el suport de la Diputació de Lleida. Un llibre col·lectiu, coral, on hi escriu molta gent: Ignasi Aldomà Buixadé, Antonieta Barahona Viñes, Àngels Calvo Fandos, Mireia Campanera Reig, Esther Girabet Massot, Albert Gonzàlez Farran, Jordi Graell Sarlé, Mariona Jové Font, Natàlia Mota Martorell, Reinald Pamplona Gras, Agustí Romero Aroca, Enric Vicedo Rius i Xavier Vicens Burgués. Unes i altres tracten l’oli des de les seves aplicacions medicinals i culinàries, la història, el tast o l’experiència de les collidores d’olives.

Per la part que em toca, he fet un petit text sobre la influència de l’oli en la cultura i un altre de més gran, on entrevisto 12 productors i productores d’oli dels nostres pobles:

 -Cooperativa de la Granadella

-Aresté Teixidó de Seròs

-Cooperativa de Juncosa

-OliCastelló de Castelló de Farfanya

-Cooperativa de Cervià de les Garrigues

-Olierm de Sant Martí de Barcedana

-Cooperativa Sant Isidre de les Borges Blanques

-Olicatessen dels Torms

-Veà de Sarroca de Lleida

-Albium de l’Albi

-Cooperativa de Maials

-Umami de Belianes

I clar, aquest és un llibre de fotos. Amb moltes i molt bones fotos. Unes fotos de Santi Iglesias i Toni Prim, els quals han vist les olives, els olivers i l’oli d’una manera artística, tècnica, digna, clàssica i moderna a la vegada. Ha estat un plaer treballar amb vosaltres, xicots, ens hem passejat molt i hem gaudit encara més!

Bé, esperem que Una terra d'oli sigui del vostre gust. I recordeu: en major o menor mesura, tots (i totes) som oli.

 

PD: Ah, i gràcies a tothom que ha fet possible #Unaterradoli!

dissabte, 15 de gener del 2022

La sang i els esmorzars (de forquilla)

El 2008 vaig esmorzar al Cafè Modern de Castellnou de Seana. M’hi acompanyava el Joan Ribalta, amic i company de mili del meu oncle Marcelo. Després d’afartar-me, vaig xafardejar en una sala annexa. Hi havia una donació de sang. Fins llavors, jo no n’havia donat mai. Només de pensar-hi, ja em tremolaven les cames. Però tenia dues bones raons: seria solidari i convertiria la donació en material literari per a Esmorzars de Lleida:

“M'acomiado del Francesc Xavier, el Recaredo i la Dolors i surto al carrer per una porta lateral. Trenco a l'esquerra i vaig cap a la sala de ball. La porta és oberta. A dins hi ha el personal sanitari del Banc de Sang i Teixits, que recull sang dels donants. Al fons, a l'escenari, veig un cartell on posa “Castellnou de Seana. Espai Solidari”. Encara hi ha les cintes de coloraines, penjades de banda a banda de la sala, herència potser de l'última festa. Veig un home que talla pa i en suca les llesques amb tomata. A la taula hi ha olives farcides d'anxova, formatge, xoriço roig, sucs, coca-coles, taronjades, llimonades, aigües, vi, pernil salat, un setrill d'oli, bosses de patates, palmeres i croissants de xocolata. En una altra taula hi ha exposades ampolles de vi negre, vi blanc i cava; dues caixes de fruita, l'una de peres i l'altra de caquis -palo santos, en castellà-; mantecados, neules, una capsa de Surtido Gullón i una altra de Ferrero Rocher; raïm, taronges i una pinya natural. Pregunto a l'home què és tant fato. Em diu que allò ho ha aportat la gent del poble, i que ho sortejaran al final del matí entre tots els que hagin donat sang. Li dic si ha col·laborat algú més en l'assumpte, i em contesta que les botigues del poble, que han donat el tall per acompanyar el pa, i també l'Ajuntament. L'home resulta que és Joan Gené, actual delegat de l'Associació de Donants de Sang del Pla d'Urgell i veí de Castellnou. Li pregunto què fa decidir una persona a donar sang. Ràpid, em contesta: “Que un familiar ho necessito.” Potser ho diu per experiència personal, perquè la seva dona, la Ramona Sanfeliu, ha superat tres càncers. I ella n'ha deixat testimoni en dos llibres: Tornarem a vèncer per tercera vegada i Cinc ganes de viure, títol que fa referència als seus cinc néts.

Dic al Joan que jo no he donat mai sang, que em fa impressió, que tinc por de marejar-me. Em pregunta si he esmorzat bé. Li dic que sí, i li exposo tot el que m'he empassat. Em diu que la sang encara surt més bona, si un es pren un cigaló de rom. Em mira. Me'l miro. Em giro i contemplo la gent estirada a les lliteres, que va obrint i tancant el puny. Dubto. Què faig?

“A Castellnou de Seana, tot i les meves temors, vaig acabar donant sang. La cosa va anar més o menys així: després de respondre un qüestionari, vaig entregar-lo a la Silvina Mendoza, metgessa de l'Arnau de Vilanova. La Silvina, uruguaiana d'ascendència gallega, va prendre'm la pressió i em va fer una punxada al dit. Després vaig estirar-me a una llitera, on romania amb les cames lleugerament aixecades. L'Antonio Garcia i la Montse Biosca, infermers, en tot moment em preguntaven si estava bé. Ara no recordo si em va punxar la Montse o l'Antonio, el cas és que aviat vaig començar a sentir una calentoreta al braç esquerre. Obria i tancava el puny. Per fer-me passar els nervis xerrava pels descosits amb els infermers i amb el conductor de la unitat mòbil, el Carlos Bringué, i feia anotacions a la llibreta amb l'altra mà. Vaig pensar que era, si fa no fa, el mateix que feia dins l'avió quan s'envolava o aterrava: llegia com un desesperat per no notar el canvi brusc d'altura. A Castellnou de Seana, prenia notes com un desesperat per no fixar-me en els tubs i les bosses de sang. No me'n vaig adonar i ja havia acabat de donar-ne. Me n'havien tret quasi mig litre. Em van abaixar les cames fins a deixar-les en posició horitzontal. Em vaig fixar en el constant degoteig de gent que venia a donar-ne i vaig preguntar al personal sanitari què els semblava l'afluència de donants. Em van dir que estaven contents. Vaig aixecar-me. Em sentia adormit. Els infermers van fer-me unes quantes recomanacions: “Beu suc, no facis postures estrambòtiques ni canvis bruscos de posició, no facis força ni aixequis pesos amb el braç on t'hem punxat, no et treguis la tira adhesiva fins d'aquí a dues hores, durant dues hores no fumis ni beguis...”. Vaig seguir escrupolosament les seves indicacions. Abans de marxar, vaig beure suc de pinya. Més de mig litre.”

 

PD1: Fa poc que dono sang. Animo a tothom (que pugui) que ho faci. Fins i tot després d’un bon esmorzar de forquilla!

dimecres, 5 de juny del 2019

L'hora del vermut

El vermut és la saba, la sang que recorre el país just abans de dinar, sobretot en cap de setmana.
A les Terres de l’Ebre l’anomenen rapitenc –poques vegades un gentilici s’adequa tant a una beguda-, a Reus es pensen que l’han inventat allí, al Priorat és un producte de luxe i al Matarranya, poció màgica.
A l’hora del vermut, el món es para. Els neguits s’evaporen i la vida es torna més clara i més plana. A l’hora del vermut, és més fàcil destriar les coses importants de les que no ho són.
El vermut és alegria. Riure. Poca-substanciades. És la necessària dosi de bogeria que contraresta el seny i l’ordre. És deslliurar-se dels lligams, volar lluny i amunt.
El vermut és el sol d’hivern a la plaça, l’ombra al costat de la piscina. La soneta que aplana els ulls i que converteix el dinar en simple preludi de la migdiada.
Miro enrere i ni recordo el primer diumenge que vaig menjar unes patates, unes olives o unes escopinyes al Casal de Sarroca. Llavors jo no bevia vermut, ho acompanyava amb una coca-cola o una llimonada. Però el temps i l’experiència dels majors em van ensenyar que qualsevol menja, de bracet d’un vermut, era més bona i suggerent.
Perquè d’això es tracta. D’aprofitar els ensenyaments dels que hi han hagut abans, d’incorporar-los al nostre corpus i projectar-los al futur. D’aquesta manera, l’hora del vermut no tindrà final.

Nota: Aquest article apareix al número 502 del quinzenal SomGarrigues (del 31 de maig al 13 de juny de 2019).

dimecres, 28 de març del 2018

La creativitat

Érem a Riba-roja d’Ebre. El Tomàs Camacho, l’Alfredo Gavín i un servidor havíem participat a la desena edició de la Copa de lletres, una vetllada literària conduïda pel Josep Sebastià Cid i la María José Franquet i regada amb vins del Celler Batea. La Yolanda Armora, de l’Agrobotiga l’Agrari, va començar a parlar de la creativitat. Com naixia, com es desvetllava la creativitat, preguntava la Yolanda.
-Surt de l’experiència –vaig dir jo.
Vaig contestar de bursada, sense engaltar. Ben bé hauria pogut dir una animalada. Però, mentre anava desembolicant la troca, em convencia que realment era així. La creativitat no era crear una cosa del no-res: era agarrar quelcom que ja existia i esporgar-ho. O empeltar-ho.
Qui es dedica a escriure, compondre cançons, cuinar, llaurar o decorar aparadors s’adona que ja s’ha fet tot, que tot s’ha provat. I no obstant, continua. Reflexiona sobre els seus fracassos i procura esmenar-los. Es fixa en allò que han fet els altres i hi introdueix variacions. Passa una i mil vegades per aquell camí fins que es fixa en el detall que el fa exclamar: “Com és que no hi havia pensat abans! Si ho tenia davant del nas!”
La creativitat és una empremta, un toc personal, convertir quelcom a imatge i semblança, a l’idioma d’un mateix. La creativitat no és un Big Bang: és coneixement i experiència, creixement i paciència.

Nota: Aquest article apareix al número 472 del quinzenal SomGarrigues (del 6 al 19 d'abril de 2018).

dissabte, 20 de gener del 2018

Què en farem, de l'oli del raig?

Tant temps esperant, tant temps ensalivant per l’oli del raig, i resulta que, quan arriba Nadal, ja l’hem avorrit. Aquell oli verd, espès, aromàtic i torbador de principis de novembre ha perdut la frescor, la picardia, la capacitat de sorprendre el paladar. I resta un oli bo, correcte, fiable.
Però només per uns dies. Perquè ben aviat es comencen a formar, al cul de la garrafa, l’ampolla o el setrill aquelles espirals marronoses que anuncien la solada. La solada, el símptoma inequívoc que l’oli del raig s’ha d’acabar sí o sí. Perquè cada dia que passa perd, té menys substància, es torna un producte depassat.
Què n’hem de fer, llavors, de l’oli del raig? Per ventura l’hem de llençar? Per als que hem estat educats en la cultura d’aprofitar el menjar, això és més que un pecat mortal. O potser l’hem de colar? Feina de mal fer, pesada i enganxosa. Hem de cuinar estofats i fregir platerades de patates? Les goles se’n ressenteixen, de tanta oliada. El reciclem i el portem al contenidor d’olis? –per cert, quin contenidor d’olis? Hi ha recollida d’olis usats a la salvatge garriga?
Posats a dir, podríem barrejar-lo amb l’oli de l’any passat i vendre’l als italians. Els diem que l’hem obtingut d’una nova classe d’oliva, l’arlequina, que evoca els efluvis dels carnavals de Venècia. I ells, que no en pleguen res, d’oli, segur que se l’empassen. 

Nota: Aquest article apareix al número 467 del quinzenal SomGarrigues (del 12 al 25 de gener de 2018).

diumenge, 16 d’abril del 2017

La truita dels quatre elements


LA TRUITA DELS QUATRE ELEMENTS

Del Gran Mestre vaig aprendre
Que la truita més rodona
Porta carxofa i all tendre
Fava i espàrrec d’espona.

All tendre, flairós i cremós
Ets l’ànima de la truita
Relligues los quatre sabors
Bategues de punta a punta.

Carxofa dolça i sensible
Simfonia que enamora
La boca és mar de saliva
A la llengua, pessigolles.

Fava flonja, amb tavella
Contrapunt de bell cruixir
Pasta densa, té corpenta
Brollador de vent mesquí.

Espàrrec esvelt i espigat
Palmó de marge i obaga
Gaiato polit i mudat
Sermó de truita sagrada.

dijous, 16 de març del 2017

Bover


BOVER

Carreteges la closca pintada
Amb los tons de la pols i la set
T’arreceres en fosca contrada
Sota un roc, dins del verd, vora el rec.

Surts a córrer quan ploren les bromes
Amb sabata, espardenya i bastó
Se barallen les dones i els homes
Per plegar-te i tancar-te a presó.

La garjola és feta de pauma
La vianda: silenci i quietud
Amorrat a l’envà de l’entrada
Desterrat del corrent i la llum.

T’afileren en llauna quadrada
Te remullen amb dutxa de sal
Te remenen amb mà foguejada
I te couen del cul fins a dalt.

T’adjudiquen un jaç de totxana
enxampat amb albí cobrellit
t’embolcallen amb manta espartana
I, encés, caragoles un crit.

Al secà, ets lo rei de la taula
No hi ha plat que te pugui igualar
Als devots, mos fas caure la bava
I la punxa ens tremola a la mà.


PD: La foto és del gran Jordi Bas.

dissabte, 4 de març del 2017

La crida


LA CRIDA
L’altaveu no rega fi
La sardana s’enrogalla
I amb prou feines pots sentir
Què despatxen a la plaça.

-Samarres i pijames
Sostenidors i mitjons
Mitges, calces i faixes
Espartenyes i calçons.

-Ganivets i davantals
Paelles i cassoles
Fustes, ferros i capçals
Tupins i carmanyoles.

-Abadejo i calamar
Sípia, lluç i sardina
Llangostí i escamarlà
Seitó, rap i tonyina.

I quan no hi ha cap marxant
L’agutzil encerta a dir
Que podeu venir aquí
A pagar la festa gran.

dimecres, 15 de febrer del 2017

Jaume

JAUME



Més que un amic, quasi de sang
Tinc tants records de tu, amb tu, per tu
Que no em caben a les mans.

Sempre que et veia, hi havia gresca
Una cassola o una paella
Crits i rialles, cacera i pesca
Homes i dones, grans i canalla.

Al final del setè dia
A Montoliu o Sarroca
Nostra tribu es reunia
Amb molta gana o poca.

L’oncle Prim canta la jota
La Tresita capgira el món
La Roser omple la copa
I l’Ignasi, el gel que es fon.

Mentrestant, el Jaume i jo
Per la Roseret perseguits
Acabem a damunt del llit
I encetem, altre cop, el joc.

Compro una casa, vaig a la presó
Emulo gestes de Napoleó
Mon monopoli no té parió
Valoro el risc de creuar el Rubicó.

Arriba el temps de l’auliva
Els grans treballen, xerren, couen
I el Jaume, ànima furtiva
Em diu que fugim, que no ens ouen.

Ens endinsàvem a la garriga
Cames lleugeres, sense fatiga
Obríem senders, trescàvem la serra
Des del cim, contemplàvem la terra.

De retorn a la borrassa
Els pares ens advertien
Que n’havia prou i massa
No escoltàvem: mig sentíem.  

Creixíem gràcies a la mort
Del raïm que transmuta en vi
Del porc que traspassa la cort
Del tord tendre, oliós i fi.


Divendres sant, prohibit menjar carn
Prims i Xenxis obeeixen la llei
Condueixen la processó al Baix Camp
I preguen davant un plat ple de peix.

Amb el Jaume, arraso el pa
I esgoto la salsera
Quan serveixen el calamar
Som en plena fartanera.

Cambrils, barques i sàrcies
Poc sol i volubilitat
Corredisses, passejades
Algú tornarà refredat.

A mesura que ens fem homes
Canviem família per dones
Adquirim una altra gana
Que, en fi, és la que mana.

I t’avies a un altre paisatge
A l’arbre on nies, piulen estrany
Si volem veure’t, és llarg viatge
Des de Ponent fins al Pla de l’Estany.

Però algú va inventar el calendari
I algú altre lo va saber aprofitar
Celebrant festes d’aniversari
Amb amics, amb parents, amb vi i menjar.

Totes i tots, ara i aquí
El Jaume volem honorar
I que tornis a ser com ahir
I que siguis així fins demà.

dissabte, 11 de febrer del 2017

Auliva morta


AULIVA MORTA

Arbequina colrada
Perla fosca del secà
Llustrosa i unflada
Tacte fi i delicat.

De l’auliver als dits
Dels dits al poal
Del poal al canyís
Al canyís, son hivernal.

T’aixeques arrugada
Lo fred t’ha gravat la pell
Te clareja l’ossada
Però guardes un cos bell.

Retornes amb aigua bullenta
T’esbandeixes amb aigua tèbia
Prens pijama de sal i pebre
Coixins de llimona i taronja.

Te capbusses en vinagre
Sorteges esculls de cítric
T’amoles amb l’all tendre
I te cobres un nou físic.

Surts del líquid nova i vella
Amb l’acidesa del collir aulives
Amb la dolçor de l’apanyar pedra
Amb l’aroma de les ponentades.

Llesca de pa torrat
Raig d’oli generós
Auliva morta al plat
És aquest, lo meu món.

dimarts, 31 de gener del 2017

Pa sucat amb sal i oli


PA SUCAT AMB SAL I OLI

Més que de dolç, sóc de salat
Fa molt de temps, des de petit
Lo segon plat havent finit
No m’abellia l’ensucrat.

Després d’un tec vaig idear
Amb ganivet, saler i setrill
Un punt final bo i senzill
Gargotejat a sobre el pa.

Llesca o crostó, tou o torrat
Amb oli verd, amb suc daurat
Quatre cristalls de salabror

Passar lo dit per escampar
Llepar-lo aprés i queixalar

Bonic profit, gran colofó.

dilluns, 5 de desembre del 2016

Ametlla


AMETLLA

Flor de calç del nostre hivern
estens tovalles galanes
I escampes perfum etern
A bancals, feixes i planes.

Ametlló primaveral
Frisança de nin i nina
L’esberlen amb lo queixal
En cerca de gelatina.

Ametlla de fi de calor
Arrugada i esquellada
Te fan caure amb lo bastó
Te busquen amb la mirada.

Fruit sec de vinosa tardor
Sac ple de llargues pelades
Lo forn envermelleix d’ardor
Avui, ametlles torrades.

dilluns, 31 d’octubre del 2016

Presentació a Castellvell del Camp d'Històries de mar (Maria Elisa Puigrodon)


Avui va d'històries. D'històries de mar.
Les primeres històries que vaig escoltar, van ser la dels vostres pares, la dels vostres avis, la de les vostres famílies o la de les vostres infàncies. La meva mare sempre ha estat una excel·lent oradora. M'explicava pocs contes però moltes històries del poble.
Històries de famílies, d'alegries, de penúries, de riures i d'anècdotes, de records de temps antics, de tradició, de renoms, de paraules pròpies que només es diuen així, aquí o allà... Històries de famílies que potser ja feia molts anys que ja no hi eren i que vivien a la seva memòria i que ens les feia arribar, jo, també amb els orelles de bat a bat.
A mi, la passió per la literatura em va començar abans de saber llegir i escriure, a partir de la rondallística popular, d'aquella que s'explica en un portal, a peu del carrer de la Font Vella o d'una placeta, en una nit d'estiu o a la vora de la cuina de llenya o de carbó.
Potser per això, el dia que em va caure a les mans el primer llibre de l'Ignasi, Oli en un llum, que transcorre en un poble de les Garrigues, com podria ser un Castellvell, hi vaig connectar tant fàcilment.
A la seva primera novel·la hi veureu retalls de la vida en un entorn rural que viu de la pagesia, de l'oliva, de com fer-se un lloc al món, del jovent, del poble, de la colla... amb una manera de fer anar la paraula, delicada, encertada, objectiva i poètica. Com aquell qui no vol la cosa, sense fer soroll, ja t'ha seduït.
L'Ignasi Revés és de poble, de Sarroca de Lleida i treballa a Reus com a funcionari. Jo diria que aquesta és la seva tapadora. Perquè la seva feina en realitat és la d'observar i no perdre's cap detall, apuntant, registrant, gravant-ho tot en una llibreteta, on hi va fent el sofregit i acaba emplatant el material d'una manera o altra en una pàgina escrita.
Qualsevol excusa és bona. Un seguit d'esmorzars entre Lleida i les Terres de l'Ebre (Esmorzars de Lleida i Esmorzars de l'Ebre) li han servit per aturar-se, per degustar, per valorar i per conèixer trossets de vida de les persones que les han preparat i que l'han acompanyat a taula. On el  menjar bé ho és tot i també és el de menys.
I entre solsticis ens retrata el pas del temps a través d'un dels seus blogs (PrimerDietari entre solsticis i Broma Plana). De tot en treu punta. L'Ignasi també col·labora en mitjans de comunicació i revistes científiques i culturals, com SomGarrigues, entre d'altres col·laboracions.
En el llibre que avui ens ocupa, a banda de l'olor a sal, la roba mullada a la pell, la fuetada del vent o el mareig de la barca quan la marc s'ofèn, hi trobarem...

·         TEMES: la memòria, la tradició, l'herència, les arrels, les històries que amaguen les persones, les essències de cadascuna d'elles, els llocs geogràfics, cales i caletes, túnels i accidents. Paraules de sempre, dels grans i dels joves, del pas del temps, l de la vida, i de la mort, i de la rendició, de la superació i de l'acceptació. Del menjar. De les festes. Dels clans. Dels pobles. De la terra i de la mar. I els seus lligams.

·        TÈCNIQUES DE MAR :Tècniques diverses que també retraten el pas del temps, l'evolució de la tècnica i el retrocés de la natura i l'ofici de la mar.


Perquè hi ha pescadors pescadors, que són depredadors. Què cacen més que uns altres. I n'hi ha d'altres que són empresaris de la mar, pagesos, ferrers, terrissaires, escriptors, col·laboradors de la ràdio, músics, camilleros de guerra, pintors, enterramorts, soldadors, soldats, tots ells elements que forgen caràcters.

Us passaran per davant, mirant de fit a fit, una colla d'espècies ben diverses de la nostra cuina, ben vives abans de saltar al plat. Algunes de les quals les trobareu retratades amb les delicades il·lustracions de David Granato.

·         PESCA Calamar, palangró, tonyina, sípia -el peix més tonto de la mar... O no... Ho haureu de llegir per descobrir-ho. I fins i tot tossinos amb gust de peix? També ho haureu de llegir. 
·      I sobretot i pescareu PARAULES de la mar i de les nostres terres, de la Costa Daurada, del Delta de l'Ebre... Dels racons que l'Ignasi visita. Paraules com llàrgon, domenges, haigues de sortir, tins, beure grasiosa, tot lo que vaigue allí, terristes/mariners (aquí som terristes), empastrat, fenya, marc..
Ignasi Revés és un contador d'històries. I a Històries de la mar, és un contador d'històries d'homes que conten històries.
Pàgina 72 d’Històries de mar, si em permeteu:
“L'Antoni Mas, quan explica una història s'hi posa a dins. La viu, i la història viu en ell. La història passa a formar part del seu corpus, el seu ideari, la seva forma de ser. L'Antoni és explicador, inventor, inquiet i somiador i no calen gaires preguntes perquè s'expliqui.”
L'Antoni Mas és un personatge..... I també bé podria ser l'Ignasi. Perquè hi ha coses que els pescadors no expliquen. Perquè hi ha coses que els escriptors no escriuen. I perquè al cap i a la fi, jo tampoc us ho llegiré tot...

Passo la paraula a l'Ignasi.