Una terra d'oli a LleidaTV

 

Lleida, juny de 2023. Una calor que desfà els terrossos i l’asfalt. L’Eulàlia Pagès, editora de Pagès Editors i un servidor, acudim als estudis de Lleida Televisió, a parlar del llibre “Una terra d’oli”. En aquest llibre, les fotografies són dels grans Toni Prim i Santi Iglesias, i els textos, d’Ignasi Aldomà, Antonieta Barahona, Àngels Calvo, Mireia Campanera, Esther Girabet, Albert Gonzàlez, Jordi Graell, Mariona Jové, Natàlia Mota, Reinald Pamplona, Agustí Romero, Enric Vicedo , Xavier Vicens i un servidor. Jo hi faig un capítol curtet, sobre com l’oli s’infiltra en arts com la pintura, la literatura o el cinema, i un altre de més llarg, on entrevisto propietaris de molins i presidents de cooperatives de l’oli. El Santi Roig, presentador del programa “A diari” condueix el programa molt bé. Ens fa sentir, a l’Eulàlia i a mi, en família. Ens sentim, i suposo que l’aire condicionat hi ajuda, en plena campanya de l’oli.

Quan comença l'any?

“L’any comença a setembre, ho sap tothom, sense pirotècnia ni soroll, es fa sentir en tots els àmbits de la vida. En aquest aspecte, el primer de gener no li arriba a la sola de la sabata”, escriu Marta Rojals a la xarxa X. El seu piulet em desvetlla: té raó!  

És al setembre, quan renoven els programes de ràdio i televisió, els presentadors, els continguts. Quan anuncien noves sèries i pel·lícules.

És al setembre, quan hi ha la rentrée literària. Quan publiquen de tot i més, quan presenten llibres a balquena i s’estrenen els grups de lectura.

És al setembre, quan (quasi) tothom ha finit les vacances, és a la feina i reprèn el rodatge.  

És al setembre, quan el jovent torna a estudi. La mobilització és tan monstruosa que sembla que el món tregui foc, fum i espurnes.   

I és al setembre, quan es cullen les primeres olives. Quan es fa l’oli premium, aquell oli amb notes de carxofa o ametlló, tomata verosa o timó, fulla de figuera, nou o pebrot. Aquell oli elèctric, simfònic, exultant. L’oli dels malalts d’oli, dels que perden el pollí per l’oli. 

L’any és com l’oli, Marta. Comença el setembre.

Els 10 de... Ignasi Revés

El dia 24 de gener de 2022, amb Anna Sàez, a la Biblioteca Pública de Lleida, vam parlar de llibres bonics!

Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya

Edicions Sidillà fa 10 anys. Per celebrar-ho, edita Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya, on apareixen 21 famílies que viuen a la mateixa casa, com a mínim, des de fa 10 generacions. Aquest n'és el booktrailer:

Tot comença en una llibreria: Sol ponent

El passat 23 de juliol havíem de celebrar Sant Jordi, però no va poder ser. Malgrat les dificultats, no vam desistir -ni desistim. Vam fer una sèrie de vídeos en què animàvem els lectors a acudir a les llibreries i adquirir llibres. Perquè #Totcomençaenunallibreria

Dimecres, 21 de juny de 2017

Dimecres, 21 de juny de 2017, acaba Sol ponent (Pagès Editors). Des del solstici d’hivern de 2016 vaig anotar, cada dia, tot allò que observava i tot allò que sentia. Va ser un exercici constant, pacient, a vegades pesat, sempre instructiu.

L’últim mig any he fet un exercici: obria el dietari i llegia el dia en què em trobava. I, la veritat, fixant-me en el paisatge, en la meteorologia i en segons quines cabòries, tampoc no semblava que haguessin canviat tantes coses, de tres anys cap aquí. La qual cosa vol dir que, agafant perspectiva, prenent distància d’allò que, en el moment present, ens sembla un fet històric, transcendental, que ha de canviar-nos per sempre, hi ha forces molt més grans a sobre dels nostres caps. Forces amb un ritme diferent, més lent, més tossut, que no podem tòrcer encara que ens ho proposem.

Massa sovint pensem que el món orbita al nostre voltant, que no s’explica sense nosaltres. Però nosaltres, com a màxim, el podem escriure, descriure, transcriure. El món gira al seu aire: les bromes arriben i s’enretiren, la pluja omple les cadolles, els sembrats s’espiguen, les ametlles i les olives s’inflen als arbres...

I diuen que som estiu. Ha acabat la creixença de la llum i ja comença a recular. Començament i final, final i començament. La vida és plena de sortides i arribades, l’una darrera l’altra. Sense parar.

Nota: La imatge que acompanya aquest article és de Quim Estadella, fotògraf de Torres de Segre. El Quim Estadella ha fotografiat moltes vegades (i ho ha fet molt bé) el sol naixent i el sol ponent a Utxesa, l’embassament que hi ha entre Torres, Aitona i Sarroca. Aquesta fotografia, però, és del poble de Torres de Segre. Si ho dic bé, aquest noi que s’intueix a contrallum camina pel carrer de la Creu cap al Carrer Major. Aquesta posta de sol, en aquest punt concret de Torres, només es veu a l’entorn del solstici d’estiu.

Nota: Aquest article apareix al número 531 del quinzenal SomGarrigues (del 26 de juny al 9 de juliol de 2020)

Jesús Tibau llegeix "Sol ponent"

El Jesús Tibau, que sempre m'ajuda en la difusió dels meus llibres, llegeix un fragment de "Sol ponent". És el que correspon al 7 de gener de 2017:

Presentació virtual de Sol ponent a la Granadella

El diumenge 26 d'abril de 2020 havia de presentar Sol ponent a la Granadella, però no va poder ser. El confinament va obligar a suspendre els actes presencials, però l'Ajuntament de la Granadella va voler mantenir-los en format virtual. I em va proposar fer la presentació virtualment. Jo no havia fet mai una presentació virtual, i per això em va agradar la idea, perquè no l'havia feta mai. 

Aquest vídeo també el vaig penjar al meu canal de Youtube, que havia inaugurat uns dies abans, i de seguida vaig pensar: "A veure quin seria el proper!" Perquè això dels vídeos no s'acabarà, eh?

Moltes gràcies a l'Atzara, de l'Ajuntament de la Granadella, a la Gemma, de la Biblioteca Emili Pujol de la Granadella, i a l'Alba, la meva dona, per gravar-me.

Micropresentació d'Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre

La Judit Pujadó, uns dies abans de Sant Jordi, em va demanar un vídeo curt sobre Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre. La idea de penjar vídeos al Youtube ja feia temps que em rondava pel cap, però mai no m'atrevia a fer el pas, perquè pensava: "Ves, a qui li poden interessar els meus vídeos!" Però, com que ja el tindria fet, no em costava afegir-lo´al meu compte de Youtube, que fins al moment comptava amb la impressionant xifra de zero vídeos. 

La veritat, no va quedar malament del tot, i em va animar a fer-ne més. En aquest 2020, i més endavant i tot, ens haurem d'acostumar a fer les presentacions dels llibres d'aquesta manera. Si Mahoma no pot anar a la muntanya, serà la muntanya, la que haurà d'anar cap a Mahoma. Era així, no?

Presentació de Sol ponent, a càrrec d'Eduard López

El 27 de març havíem de presentar Sol ponent, el meu últim llibre, a Castellvell del Camp. Però no vam poder (coses del confinament). La presentació havia d'anar a càrrec de l'amic i escriptor reusenc Eduard López. Li vaig demanar si podia redactar igualment la presentació i enviar-me-la, i jo ja en faria difusió. I ell, com a bon amic meu que és, ho va fer (Una altra vegada gràcies, Eduard. Ja en van...) I aquí la teniu:

Ara fa poc més de dos anys vaig decidir honorar un dels més grans representants de les nostres lletres, Josep Pla, resseguint les seves passes d’un segle enrere, o almenys el que va deixar transcrit al seu dietari, escrit a l’edat de vint-i-un anys, que ha acabat sent una de les seves obres majors. Parlo naturalment d’El quadern gris. El que no sabia és que a penes dos anys després la grip amb què l’ inicia, i és sens dubte en bona part causa que ell l’escrivís, es presentaria també arreu del món en una nova versió, si no més mortífera, sí igual d’extensa.

Aquesta grip ha causat que la presentació d’una l’altre dietari, el del meu amic Ignasi Revés, s’hagi d’ajornar sine die, i que ara l’hàgim de compartir en algunes ratlles, que miraré de no fer excessivament llargues per no cansar a l’hipotètic lector. Els paral·lelismes històrics són de vegades esfereïdors, com si es burlessin de nosaltres i ens volguessin indicar que l’atzar i la casualitat són només dues expressions de la nostra total ignorància sobre com funciona la natura, el món, o el que al capdavall hem volgut acabar denominant Història.

Aquest altre dietari que vaig devorar ara fa unes poques setmanes –que tanmateix ara em semblen tan llunyanes- no transcorre, però, en cap confinament, ni el molt relatiu que Pla va seguir ara fa un segle, ni el que ara seguim amb prou rigor i que ens permet una excel·lent excusa per devorar els llibres que tinguem a mà a les nostres llibreries (o als nostres llibres electrònics).

Deixeu-me, doncs, que us recomani la lectura –o relectura, si és que ja el vau llegir- d’aquest dietari d’un sarroquí que, un segle després que l’empordanès deixés constància immortal del seu sojorn a la seva contrada natal, ens ha deixat aquest testimoni que bé podria ser el del seu retrobament amb la seva terra, el seu retorn al lloc on va néixer i que després d’uns anys lluny, allà on el va endur la seva feina de funcionari, al Baix Ebre i al Baix Camp, va recuperar com a llar i punt privilegiat d’observació. No perquè Sarroca de Lleida sigui un punt més privilegiat que Tortosa, o Reus, o posem per cas Palafrugell, sinó perquè la seva mirada, la de l’Ignasi, és la que dota el punt d’estada del privilegi de ser un reflex del poble, la comarca, la regió, el món. Com Pla va fer d’aquell racó de la Costa Brava una visió universal, així m’atreveixo a dir que ho ha fet aquesta dietari que ens regala l’Ignasi de cal Xenxi.

Com ell mateix ens explica a la seva introducció, havia escrit durant la seva estada a Reus un dietari entre el solstici d’estiu i d’hivern. Sens dubte injustament marginat per les editorials, es pot recuperar avui a la xarxa. Aquest dietari que sí ha trobat el premi merescut de la seva publicació a través de Pagès Editors completa el cercle, des del solstici de l’hivern de 2016 al d’estiu de 2017. Amb ell, avancem del bracet de l’increment de les hores de la llum, i amb ell les hores de cada dia se’ns condensen en paràgrafs que, en general, no cobreixen mitja pàgina.

Ja us n’he recomanat la lectura. Quedaria gaire cosa a afegir-hi? Segurament no, però ja que el mateix Ignasi m’ho demana, us en diré alguna cosa, baldament sigui per deixar el meu propi testimoni del que hi he trobat en la seva lectura. I començaré explicant-vos com, en general, el vaig llegir. Si bé no seguint del tot el ritme amb què va ser escrit, sí mirant de no avançar-m’hi gaire. Vaig usar les estones de lleure que em proporcionen usualment les pauses d’esmorzar a un parell de cafeteries de la localitat on treballo, aquesta pràctica que ara ens sembla gairebé inversemblant, seure en una taula i cadira llogades efímerament pel preu d’un cafè i un entrepà o una pasta. Aquest petit plaer que, si és en companyia d’una ment penetrant que ens obre el seu món interior mitjançant un llibre, resulta multiplicat en gran mesura. Parlo de mi, és clar, en això, com en tot, tot són gustos. I parlo d’esmorzars en companyia –virtual, com ara sí ens hem de resignar a tenir quasi tothora- d’un expert degustador d’aquest àpat que, enmig del punt culminant de la jornada de treball, ens reconcilia amb el nostre interior més íntim.

No sembla que l’Ignasi hagi escrit aprofitant aquesta hora de migdia, però sí que, segons ell mateix ens confessa, va fer-ho seguint una rigorosa disciplina d’escriure cada dia, probablement ja a hora foscant, obedient al deure autoimposat de trobar cada dia alguna cosa digna de ser reflectida, una conversa, un comentari, una paraula. Un pensament, un penjament. L’horitzó... Un deure que es va transformar en un neguit, i, en acabar, un alliberament. A partir d’aquell moment, un moment d’aquell ja llunyà 21 de juny de 2017, en què va penjar la ploma, va esdevenir el plaer, o potser també neguit, dels qui l’hem de seguir el rastre. Dels qui amb ell de la mà, i de la mà també del  savi consell de sa padrina Rosario, aprenem que basta saber enfocar bé la vista en allò que ens envolta per trobar el material del que es nodrirà la literatura: Si no hi veus, apluca’t. És a dir, acluca els ulls.

El dietarista no és un esclau de la cadira, de la ploma –de l’ordinador, avui en dia per a gairebé tots els escriptors-. Com ell mateix ens ho descriu, com l’hortolà, no cal que passi tot el jorn amorrat al bancal de les lletres. Mentre dropegi a l’hora que el sol es pon, n’hi ha de sobres (s’ha d’obligar, ha d’asseure’s cada dia, anotar impressions i observacions).  És esclau, doncs, de la necessitat d’observar, de no deixar passar per alt aquell detall que, tamisat pel seu conreu de les lletres, formarà la literatura.

L’Ignasi és un aficionat a l’anècdota. Ho ha deixat ben palès en els seus llibres anteriors. Aquí ens diu que valora l’anècdota perquè, sota una aparença senzilla, amaguen veritables universos. Les anècdotes tenen quelcom d’aforístic, de poètic: diuen molt en molt poc i diuen unes quantes coses alhora.

Hi trobareu anècdotes, doncs, en aquest llibre, però també el que podríem dir els grans temes que poblen el cos de la literatura des que va aparèixer com a fidel companya i guia de la Humanitat. El temps, és clar, tant el temps en la seva més reduïda accepció atmosfèrica, que ens emmarca el paisatge, sense dubte el gran protagonista de les observacions  –el retrobament amb el paisatge natal i, en termes més aviat tímids, amb la dedicació a la terra que és l’herència més vital dels homes i dones que habiten aquell paisatge del Segrià-. Així, ens pot dir el dietarista: El pont de Sarroca té la consistència de les coses que venen de lluny i porten encara més lluny.

 I també el temps en el seu sentit més ampli, el temps que ens emmarca a tots i se’ns esmuny a tots. Atrapar el temps, detenir-lo en el seu instant de fulgor i revelació, és segurament la gran fita i el gran detonant de l’art. La fi és, ni més ni menys, com l’expressa ell mateix, que quedi constància d’aquesta tarda. Hi ha molta descripció d’aquesta hora tan elusiva, la de l’ocàs vespertí, la de la lenta bellesa del capvespre, potser perquè ha estat la més propera a la reclusió de l’escriptor davant la pantalla en blanc. O potser perquè és l’hora que ens fa ser més conscients de la nostra lluita desesperada contra la fuga del temps. L’hora que, en aquest ínterim entre solsticis, suposa una cursa a favor de la llum, que posterga l’arribada de la nit cada dia una polzada més. Però que sabem que a la llarga perdrem. Encara que el temps, com el pont de Sarroca, ve de molt abans que nosaltres i anirà molt més enllà, molt més lluny del que nosaltres puguem abastar.

Hi ha molta cursa també, física vull dir, el testimoni de l’afició de l’Ignasi a empassar-se quilòmetres a cops de cames, i que li permet veure des de la seva alta alçada i amb un tempo raonable la lenta però indefectible transformació del paisatge que el circumda. De vegades acompanyat, majoritàriament sol. No s’esmenten gaires personatges pel seu nom, el veritable personatge és l’entorn natural, o les pedres i allò que l’home ha deixat marcat en els paratges. No apareix en canvi tant directament ell.

Hi ha, no podien faltar, els aliments, la coca tapada de Sarroca, la calivada, el pa de ronyó, i l’oli que s’estén a la comarca veïna de les Garrigues i  estén un pont amb la nostra pròpia comarca.  I molts altres temes que plegats formen el gran mirall sobre aquest bocí de planeta que, per moltes raons, està desapareixent. Però com sempre ha desaparegut el món creat pels humans, il·lusòriament convençuts per un absurd urc de la seva permanència i la de les seves obres.

El llenguatge, entre les altres creacions, també muda constantment i s’aboca a la indefinible ratlla de la seva conversió en un llenguatge nou. L’Ignasi, segurament ben conscient d’això, posa acta notarial en aquest llenguatge que domina com un mestre i el punteja amb les expressions i els mots locals que potser es perdran ben aviat. Com tot notari, l’escriptor es limita a donar fe del que veu, i el que veu li pot produir la nostàlgia anticipada del seu declivi, però no per això s’hi aferra fanàticament. Com el riu, ha de córrer.

Aquest llibre ens dona fe de la capacitat narradora d’un autor madur, que administra admirablement els recursos del seu llenguatge. No debades he esmentat a Pla, que sens dubte és una guia per a l’art incommensurable de l’Ignasi Revés d’escriure amb l’enganyosa facilitat del qui sembla escriure tal com parla. Evidentment, ningú no escriu com parla, però si és possible acostar-s’hi, l’Ignasi ho fa. I ho fa un xerraire impenitent, loquaç, generós amb el verb.

Però també és mostra d’un autor madur en el sentit més humà, que ha après a mirar, a aplucar-se, a aclucar els ulls i entrellucar les veritats que en les hores solitàries de confinament ens poden ajudar a esdevenir, com a ell li van servir, més savis.

Els llorers del Cèsar

Quan era petit, anava una setmana a l’escola de Sarroca i dues restava a casa. Malalt. Planxat. Descolorit. Amb penicilina fins a les celles.

Sense sortir del llit, llegia els còmics de Mortadelo y Filemón, Zipi y Zape, Eric Castel, Espirú, Massagran, Tintín i Astèrix. El meu preferit era –i continua sent- Els llorers del Cèsar, una aventura d’Astèrix i Obèlix. Si vaig riure, amb les peripècies absurdes dels irreductibles gals a la recerca de la corona de llorer de Juli Cèsar! Una subhasta d’esclaus amb els papers canviats, un judici amb el veredicte cantat o el lleó del Circ Màxim arrossegant la panxa per l’arena –esperant, esperant, s’havia cruspit les altres bèsties- són els moments més hilarants del llibre.

Vaig rellegir Els llorers del Cèsar el 24 de març, quan vaig saber que Albert Uderzo, el dibuixant d’Astèrix, havia mort. I vaig repetir el ritual que seguia quan era petit: ensumar la tinta de les pàgines, llegir tan a poc a poc com podia -així el llibre durava més- i gaudir de cada vinyeta com si fos l’última a la terra. Sense sortir del llit, tornava a ser el nen que havia estat.

En aquest temps que hem de viure, una bona recepta és tornar als hàbits de quan érem petits. En el meu cas, quan m’avorria, llegia la col·lecció d’Astèrix, Tintín, Eric Castel, Espirú, Massagran, els tebeos... I, quan acabava, tornava a començar.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 525 del quinzenal SomGarrigues (del 3 al 16 d'abril de 2020)

Presentació d'Atles de l'oblit a Sarroca de Lleida

Atles de l’oblit és un llibre proper. És proper perquè parla d’Aitona, i a Sarroca coneixem molt bé Aitona. Hi teníem o hi tenim trossos, hi hem anat a descarregar fruita, i fins i tot hi tenim parents.

Atles de l'oblit és proper perquè fa servir un llenguatge proper. Paraules que són les mateixes que a Sarroca, o no gaire diferents: alego, angorfa, badejo, borràs, esgarranyar, estarrabaldat, malmetició, salèncio, secla, surra...

Atles de l’oblit és proper perquè les vivències, les històries que hi explica la Teresa ben bé podrien ser les nostres –exceptuant que aquí, majoritàriament, encara som un poble de secà. L’exèrcit de formigues a què es refereix la Teresa al llibre, són les nostres padrines i repadrines, que després de la guerra, se van cuidar d’aixecar les nostres cases i els nostres pobles. El cine de la Sastra ben bé podria ser el cine que hi havia aquí, a la Sala del Ball. I Ca l’Alfonsa, merceria entre altres coses, ben bé podria ser Ca la Gran de Sarroca.

El terme d’Aitona és tan gran que arriba a menys de dos quilòmetres de Sarroca. De fet, la Teresa explica les feinades que tenien per arribar al seu tros d’olivers de la Serra Grossa, molt a prop del límit, de la frontera amb Sarroca. Precisament, quan començava a llegir-la, me’n recordava d’una altra, de frontera: La pell de la frontera, de Francesc Serés, en el qual explica les transformacions del Baix Segre durant els últims anys.

I ja que parlem de fronteres: les fronteres apareixen als mapes. I als atles. Les fronteres delimiten territoris. En aquest sentit, a Atles de l’oblit, la Teresa delimita el seu territori sentimental i familiar, el territori de la seva infància i adolescència. Per tant, és un títol ben triat.

A més, és un títol ben triat perquè, després de la paraula Atles, hi apareix la paraula Oblit. Són dues paraules, dos conceptes molt diferents entre si, quasi diria que contraris. Atles mostra la voluntat de fixar una cosa, Oblit és allò que s’emporta el vent. Atles és allò al qual un s’aferra i Oblit és el perill de perdre’l. Perquè, no ens enganyem, fins i tot les coses més segures, aquelles que creiem indestructibles, poden desaparèixer algun dia. Poden caure en l’Oblit.

Però quedem-nos amb la part positiva. Veiem el got mig ple. L’oblit és el perill, però la voluntat de dibuixar Atles, com ha fet la Teresa, és allò que garanteix que sempre puguem recordar.

Moltes gràcies,

Miquel del Roig

El vaig entrevistar per a Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l’Ebre. I em va quedar el cuquet de veure’l en directe, per comprovar si era cert que connectava tant amb el públic.

Tres anys i mig després, en el marc del Festival de la Granadella de Música Popular i Tradicional Catalana, vaig assistir a una actuació del Miquel del Roig. He de confessar que va superar amb escreix les meves expectatives. Però, per a la majoria dels que eren a la plaça, els quals no n’havien sentit a parlar mai, va ser tota una revelació. De cop i volta, un calero se’ls plantava davant, armat només amb la veu i la guitarra, i encadenava dues hores ininterrompudes de popurrís amb èxits dels anys 60 fins avui. Vaig veure el jovent entregat, ballant les coreografies associades a cada cançó i completant les estrofes que el Miquel deixava –a propòsit- inacabades.

Si fos un futbolista, el Miquel jugaria bé en totes les posicions. Si fos un cotxe, seria allò que en diuen fiable. Ell solet aixeca la gent de la cadira, l’arrenca de la barra, l’atreu davant de l’escenari i la fa ballar al so que toca. Imprimeix un ritme intens i constant, no permet que la concurrència s’avorreixi. Sap el que agrada, perquè s’hi fixa, perquè està al dia, perquè baixa al cafè i escolta les preocupacions de la tribu. El Miquel és un mestre, i no només per als músics.

Nota: Aquest article apareix al número 484 del quinzenal SomGarrigues (del 7 al 20 de setembre de 2018) 

La creativitat

Érem a Riba-roja d’Ebre. El Tomàs Camacho, l’Alfredo Gavín i un servidor havíem participat a la desena edició de la Copa de lletres, una vetllada literària conduïda pel Josep Sebastià Cid i la María José Franquet i regada amb vins del Celler Batea. La Yolanda Armora, de l’Agrobotiga l’Agrari, va començar a parlar de la creativitat. Com naixia, com es desvetllava la creativitat, preguntava la Yolanda.

-Surt de l’experiència –vaig dir jo.

Vaig contestar de bursada, sense engaltar. Ben bé hauria pogut dir una animalada. Però, mentre anava desembolicant la troca, em convencia que realment era així. La creativitat no era crear una cosa del no-res: era agarrar quelcom que ja existia i esporgar-ho. O empeltar-ho.

Qui es dedica a escriure, compondre cançons, cuinar, llaurar o decorar aparadors s’adona que ja s’ha fet tot, que tot s’ha provat. I no obstant, continua. Reflexiona sobre els seus fracassos i procura esmenar-los. Es fixa en allò que han fet els altres i hi introdueix variacions. Passa una i mil vegades per aquell camí fins que es fixa en el detall que el fa exclamar: “Com és que no hi havia pensat abans! Si ho tenia davant del nas!”

La creativitat és una empremta, un toc personal, convertir quelcom a imatge i semblança, a l’idioma d’un mateix. La creativitat no és un Big Bang: és coneixement i experiència, creixement i paciència.

Nota: Aquest article apareix al número 472 del quinzenal SomGarrigues (del 6 al 19 d'abril de 2018).

Deu anys després

El 20 de gener de 2008 vam presentar Oli en un llum, el meu primer llibre, a la Sala del Ball de Sarroca. Estava nerviós com mai no he tornat a estar en una presentació. Era al meu poble, amb la meva gent, el diumenge de festa major de Sant Antoni, no havia dormit de cap manera…

Al cap de deu anys, podria dir moltes coses d’Oli en un llum. Diré la més important de totes: a la comarca li va agradar veure’s escrita. Li va agradar llegir-se. Jaume Graus, editor de Fonoll –no els estaré mai prou agraït, al Jaume, el Jordi, el Josep i la Beatriu, per atrevir-se amb mi- em comentava, fa poc, que la comarca la necessitava, una història protagonitzada per gent de la terra i que parlava en la llengua de la terra. No sé si la necessitava. Sí sé que jo estava entestat en fer pujar la nostra autoestima, construint una novel·la a partir del dia a dia garriguenc.

Deu anys després, la salvatge garriga ha canviat molt. Si l’hagués d’escriure ara, Oli en un llum seria completament diferent. El despoblament s’ha accelerat, la mecanització del camp també, l’envelliment de la població és preocupant, ha arribat el reg, hi ha més immigració, les festes majors van de cap per avall… La història seria més crua i les ressaques més llargues.

Com a mínim, Oli en un llum és el retrat d’allò que vam ser fa deu anys. Què en queda, a dia d’avui, del que vam ser?

Nota: Aquest article apareix al número 469 del quinzenal SomGarrigues (del 23 de febrer al 8 de març de 2018).

Carta oberta a Jordi Cuixart

Benvolgut Jordi,

Em dic Ignasi i visc a Sarroca de Lleida. Sóc fill d’aquesta terra. Vaig haver-ne de marxar al vint-i-vuit anys, quan em vaig casar i vaig anar a viure a Reus. Hi vaig passar dotze anys. A Reus van néixer les meves filles, la Joana i l’Aina. Allí vam fer-les grans, la Maria Alba –la meva dona- i jo.

Però va arribar un moment en què vam veure que la vida a la ciutat no era per a nosaltres. Que havíem d’acabar la casa que teníem a mig fer a Sarroca i venir a viure aquí, al poble. A un lloc més tranquil, a prop de la família –la meva dona és d’Arbeca, no gaire lluny d’aquí- i els amics de tota la vida.

Jo treballo a Lleida –sóc funcionari- i la meva dona a Maials –en una indústria agroalimentària. Les nostres filles van a l’Escola la Roca de Sarroca. Els dissabtes, la meva dona porta les nenes al Sícoris Club, a Lleida, a fer gimnàstica rítmica. Els diumenges ajudo mon pare a collir olives.

De Reus, trobo a faltar dues coses. La primera és la festa major de Sant Pere. Els Nanos, els Gegants, la Mulassa, el Lleó, la Víbria i l’Àliga. Els castellers i el vermut –de Reus- a la plaça del Mercadal. La Tronada i els focs artificials. I la segona, els companys i amics d’Òmnium Cultural Baix Camp.

Em vaig fer d’Òmnium fa set o vuit anys. No va ser pel seu posicionament polític en relació amb la independència. No. Va ser perquè, sense conèixer-me pràcticament de res, em van demanar de formar part d’un jurat d’un premi literari. Aquest premi es deia –es diu- Gabriel Ferrater, i anava –i va- adreçat a joves escriptors, en les modalitats de narrativa i poesia. A mi em va tocar poesia. Llavors, a Òmnium Baix Camp hi havia la Irene da Rocha, la Carolina Escoda i el company d’estudis Ramon Elias.

Més tard, el 2009, Òmnium es va oferir a presentar “Esmorzars de Lleida”, el meu segon llibre. Va ser al local de les Carnisseries Velles, i me’l va presentar l’Ignasi Basora. En la difusió, van ajudar-hi l’Úrsula Subirà i el Biel Ferrer.

I el 2010, també per mediació d’Òmnium, vam presentar “Esmorzars de l’Ebre”, en el marc de les Jornades de Joves Escriptors.

El suport d’Òmnium a la meva tasca literària em va portar a fer-me’n soci. I, de la mateixa manera que Òmnium m’havia ajudat quan ho havia necessitat, jo havia de tornar a Òmnium el que m’havia donat. Al principi, va ser poca cosa, no ho negaré, però a partir de 2012, ja van ser més coses: vaig ser voluntari a l’encesa d’espelmes –dibuixaven una estelada- a la plaça del Mercadal; a la gigaenquesta; vaig acudir a totes les manifestacions que es van fer per la Diada, vaig ser voluntari el 9-N... Encara recordo, quan va acabar el 9-N, la gent reunida al local d’Òmnium Baix Camp, a la plaça de Prim: la Cori Torroja, l’Elena Giménez, el meu amic Eduard López...

Ara visc a Sarroca, en un ambient més tranquil. I, en certs, moments, trobo a faltar la moguda de Reus. Suposo que això s’acabarà quan vagi a la seu d’Òmnium Ponent.

Jordi, ara ens trobem fent política. Alguns, com tu, ho esteu pagant a la presó. Però algun dia sortireu, i això ho acabarem. Pots pujar-hi de peus. I llavors, tornarem a les nostres lletres, a la nostra llengua, a ajudar tots els llibres que s’hi escriuen.

Records,

Ignasi Revés

Qui és qui a les lletres garriguenques?

La pregunta, la va formular Àlex Broch, a Bellaguarda, una tarda de principis d’agost. I jo, que visc aquí, que em dedico a això, no la vaig saber contestar. Em vaig remetre a l’exposició “La Veu de la Terra”, on Joan Cornudella informava d’escriptors garriguencs d’abans i ara; al Centre d’Estudis de les Garrigues, del qual en formen part molts escriptors; a l’Editorial Fonoll de Juneda; als articulistes del SomGarrigues; al Consell Comarcal de les Garrigues, al Bibliobús Garrigues-Segrià…

La professió d’escriptor és individualista. Hi ha molta gent que escriu, cada dia més, però no ens coneixem gaire entre nosaltres. A cada trobada literària descobreixo gent que escriu, que potser viu al poble de la vora i no en tenia notícia. En l’era de les xarxes socials, sobta que hi hagi tants escriptors tan poc coneguts.

Amb l’Àlex Broch, vam convenir que havíem de fer quelcom per esmenar aquesta desconeixença. Que, de cara a la propera Trobada d’Escriptors i Crítics de les Garrigues –el proper 7 d’octubre al Cogul-, hauríem de tenir una llista representativa de la gent de lletres de la salvatge garriga. Per tant, des d’aquí demanem que els escriptors d’aquesta terra, amb obra publicada o sense, premiats o no, d’Arbeca a Almatret, de l’Albi a Bovera i de Sunyer a la Pobla de Cérvoles, alcin la mà perquè els comptem. I per comptar amb ells.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 455 del quinzenal SomGarrigues (del 25 d'agost al 7 de setembre de 2017).

Les dones i els llibres

La Granadella. Vigília de Sant Jordi. Al Centre de la Cultura de l’Oli de Catalunya, llegim poesia, novel·la, dietaris i articles periodístics sobre l’oli i l’oliver. Tot i que hi ha algun home, el color és femení. I, a banda d’un servidor, tothom qui recita és dona.

Castelldans. Primer dijous de maig. A la Biblioteca Josep Bellet i Falcó, comentem Em tallaré les trenes, de Marialba Revés. La concurrència? Les integrants del club de lectura. Tot dones.

Als clubs de lectura de les Borges Blanques, Llardecans, Miralcamp o Santa Bàrbara, les dones són aclaparadora majoria. I així és arreu. Si a Catalunya es llegeix, és gràcies a les dones de mitjana edat per amunt. Dones que llegeixen un llibre al mes, que senten la literatura, que desdobleguen els plecs de cada personatge, que (re)interpreten el sentit de les trames... 

A Castelldans, hi ha la Carme. Després de passejar-me amunt i avall durant anys, és l’única lectora a qui he escoltat el nom del cineasta François Truffaut. Quan va obrir la Biblioteca de Castelldans, fa mig segle, se li va obrir el món. Llegia tant, que quasi se n’havia d’amagar. Doncs bé, de dones com ella, n’està ple. Potser no es veuen gaire, però, al cap i a la fi, són les que aguanten la lectura a casa nostra. És just, obligat, que reconeguem la seva tasca. Perquè, sense dones així, potser no hi hauria llibres.

Nota: Aquest article apareix al número 449 del quinzenal SomGarrigues (del 19 de maig a l'1 de juny de 2017).

Bibliobús

BIBLIOBÚS

La biblioteca que més m’agrada

Creua la plana, s’enfila al turó

Vora la plaça planta parada

Llibres que esperen la mà del lector.

Quan la canalla surt de l’escola

Berena lletres, imatges i sons

Lo terra vibra, lo cap s’envola

Guaiteu les cares: feliços i bons.

Corren les busques, lo temps desfila

Renou de relleix fins l’últim bufit

La porta es tanca, lo bus s’avia
Camí del següent vilatge amb delit.

Presentació d'Oli en un llum a les Borges Blanques (26/1/2008)

OLI EN UN LLUM A LES BORGES BLANQUES (26/1/2008)

Ara us explicaré com va sorgir, o com diria jo que va sorgir, la idea d'escriure una història de pagesos garriguencs. Fa vora set anys, jo ja tenia la idea que volia escriure alguna cosa, però no sabia quina. Després de pensar molt, vaig arribar a una primera conclusió: no volia escriure una altra història sobre la gran ciutat. Era un terreny que, tot i haver-lo freqüentat durant els anys d'universitat, no coneixia prou bé, no m'hi sentia com un peix a l'aigua. A sobre, n'hi havia que ho havien fet tan bé que em semblava impossible arribar-los ni a la sola de la sabata. Me portaven, si em permeteu la comparació hípica, de curses de cavalls, uns quants cossos d'avantatge.

Avantatge. Aquesta paraula enllaça amb la segona conclusió a què vaig arribar. En quin terreny els podia portar avantatge a tota aquesta gent, grans escriptors i escriptores? En la realitat dels pobles de la Catalunya rural, més concretament els pobles de les Garrigues i part del Segrià. Jo sóc de Sarroca, i m'he mogut bastant per la salvatge garriga, per tots els pobles que un dia no gaire llunyà, segons diuen els que manen, estaran regats per les aigües del Segarra-Garrigues.

Per tant, havia de fer una cosa d'aquí. Però no només per sentir-me còmode, per no haver-me de documentar, d'investigar, de passar hores i hores en arxius i biblioteques, no. Ho havia de fer, i aquí ve la tercera conclusió, per reivindicar la Catalunya no metropolitana, la Catalunya que hi ha més enllà de l'Àrea Metropolitana de Barcelona.

No voldria que les meves paraules fossin considerades com una mostra de ressentiment cap a la capital del nostre país, lo cap i casal que diuen. Mai de la vida. Barcelona ha estat, és i serà la capital de Catalunya. A tots els efectes. Lo que passa, és que entre tots, hem de trobar la manera de mitigar, de suavitzar, de contrarestar lo seu centralisme. Amb la Fira de l'Oli, fixeu-vos-hi, any rere any, això es va aconseguint. Durant uns pocs dies, i ni que sigui per seguir la precampanya electoral, diguem que els focus s'encaren cap aquí, cap al pavelló Francesc Macià, cap als estands de cooperatives i molins d'oli, d'empreses que d'una manera o d'una altra tenen a veure amb l'oli d'oliva verge extra. I amb la meva novel·la, també intento aconseguir això mateix que deia de la Fira de l'Oli: enfocar lo centre d'atenció cap a una comarca, les Garrigues, que habitualment queda fora de les atencions de poders polítics, econòmics i mediàtics.

He centrat la història en les Garrigues, la seva gent, els seus paisatges, la seva forma de parlar. Una forma de parlar aspra i dura com lo secà, però no per aquest motiu mancada d'expressivitat, de força, de contundència, de matisos. Una parla lligada al territori, a la meteorologia, als fruits del camp, una parla plena, pleníssima, de locucions i frases fetes, de jocs de paraules, de diminutius i augmentatius, de comparacions, de mots bellíssims. Una parla, la garriguenca, que té les seves arrels molt avall però que evoluciona, que canvia, que sempre verdeja després de cada ruixat.

I ho he fet com si fos la cosa més habitual del món. Ho he fet sense tenir en compte si els altres podrien menystenir, ignorar, fins i tot ridiculitzar una història on sortissin pagesos, ramaders, manobres, mestresses de casa, repartidors de missatgeria, mossos d'esquadra, jubilats que van a fer el cafè després de dinar o de sopar. I ho he fet perquè crec que és així com mos volem veure nosaltres, però també com mos volen veure molta gent de la capital, més de la que mos pensem. Francs, sincers, sense complexos, sense por al què diran si parlem així o aixà, sense cap concessió al tòpic ni a la queixa eterna, contents de ser com som, ni per davall ni per sobre dels altres. Simplement iguals, però diferents, que diria aquell. Moltes gràcies.