Clots, bonys i pegats

Un dia entre setmana. Surto de Sarroca. A la incorporació de la C-12, sempre tinc por. A l’esquerra, 1 quilòmetre de visibilitat. A la dreta, pocs metres de visibilitat. Si de mà dreta ve un cotxe furient quan estic travessant, ja em puc afanyar. Qui va idear aquesta incorporació, era un incompetent.

Faig 5 quilòmetres per la C-12. Vaig a 90, que és el límit de velocitat, però n’hi ha que m’avancen. En línia contínua! Perquè, tanta pressa?

Surto de la C-12. Travesso Alcanó. I, just després d’Alcanó, giro a mà esquerra i prenc una pista asfaltada.

Com que hi passo des de fa molts anys, ja me’n sé els defectes. Si hi ha un clot, el deixo entre roda i roda. Si el clot és tan gros que ocupa tot el meu carril, me’n vaig a l’altre carril. Sempre que no vingui ningú de davant, és clar. Si ve algú de davant, em menjo el clot.

Si hi ha un pegat, que travessa la pista a l’ample, agafo aire i boing, cul amunt. Sempre em pregunto què hi ha, a sota d’aquests pegats. Una canalització d’aigua? La fibra òptica? Un fil de comunicacions secret?

La pista entre Alcanó i el Cogul n’és plena, de clots, bonys i pegats. I, de moment, no sembla que els vulguin apariar. Fan allò que es fa, en aquest bocí de món: deixar que una cosa s’espatlli fins que no queda més remei que arreglar-la.

I això que n’hi ha, d’avisos, cada any. Aviat començaran a aclarir fruita dolça -i més tard a collir-la- en un trosset que queda a mà esquerra, anant cap al Cogul. Aquell del mas de volta. I què passarà, llavors? Que hi haurà més tràfec de cotxes, furgonetes, tractors i camions. I que la pista, catacric-catacroc.

Més endavant, a tocar del Cogul, hi ha una granjota. Encara l’estan acabant. Cotxes, furgonetes, camions, paleres. Apilament de tubs. Tant tràfec, l’acabarà perjudicant, aquest camí asfaltat.

Ho sabem, que es farà malbé. Però mirem cap a l’altre cantó. Ja ho farà el veí. Es digui ajuntament, consell comarcal o diputació. I, mentrestant, farem la viu-viu. Esquivarem bonys i clots, i saltarem a cada pegat.

Quan comença l'any?

“L’any comença a setembre, ho sap tothom, sense pirotècnia ni soroll, es fa sentir en tots els àmbits de la vida. En aquest aspecte, el primer de gener no li arriba a la sola de la sabata”, escriu Marta Rojals a la xarxa X. El seu piulet em desvetlla: té raó!  

És al setembre, quan renoven els programes de ràdio i televisió, els presentadors, els continguts. Quan anuncien noves sèries i pel·lícules.

És al setembre, quan hi ha la rentrée literària. Quan publiquen de tot i més, quan presenten llibres a balquena i s’estrenen els grups de lectura.

És al setembre, quan (quasi) tothom ha finit les vacances, és a la feina i reprèn el rodatge.  

És al setembre, quan el jovent torna a estudi. La mobilització és tan monstruosa que sembla que el món tregui foc, fum i espurnes.   

I és al setembre, quan es cullen les primeres olives. Quan es fa l’oli premium, aquell oli amb notes de carxofa o ametlló, tomata verosa o timó, fulla de figuera, nou o pebrot. Aquell oli elèctric, simfònic, exultant. L’oli dels malalts d’oli, dels que perden el pollí per l’oli. 

L’any és com l’oli, Marta. Comença el setembre.

Ja està bé la broma?

Vaig sortir de l’Escola Agrària. Visibilitat: cinquanta metres –i sóc generós. Als termes de les Borges, Juneda i Castelldans, sabia on era per les senyals i les línies pintades a terra. Però, quan vaig desviar-me cap al Cogul, va començar la festa.

Ni un coscoll, ni un pi, ni un mas, ni una fita que em digués on em trobava. Amb prou feines podia intuir les pujades i les baixades. Estava embromat, era de nit i feia angúnia.

Amb la broma tan plana, les distàncies són mal·leables. S’estiren com un xiclet. Creia que baixava la costa del Cogul, quan en realitat era força més enrere. I les llums del Cogul que no s’afiguraven. I la costa que no acabava. M’havien canviat l’entorn i era a l’altre cap del món? Era al purgatori? –del Dant, no del Torres. M’hauria valgut més tornar a Sarroca a peu?

Avui no ataco la broma –és inevitable- ni les vies garriguenques –són millorables. Perquè vaig fer la millor ruta possible. En un temps en què hi ha tantes trompades per la broma a l’N-420 i a l’AP-2 –la General d’Olis hi té res a veure?- fer tentines a la salvatge garriga és una confortable benedicció. 

La millor amiga de l'oli

Des que hem publicat Una terra d’oli. L’oli d’oliva de les terres de Lleida, em fixo en les xarxes socials de molins i cooperatives que apareixen al llibre. Hi tenen fotos dels aliments que potencien el sabor de l’oli –i viceversa. I em pregunto: quina vianda lliga més amb l’oli? Quina és la millor amiga de l’oli?

Hi ha la tomata amanida, el formatge, l’ou dur, l’espàrrec, l’enciam, la ceba i el pebrot verd cru. Hi ha el pebrot verd i roig escalivats, la tomata i la carxofa al caliu, la carn rostida. Hi ha el salmó, l’alvocat, l’ou ferrat, tota mena de carpaccios. Hi ha l’esqueixada de bacallà, el saltat de verdures, la pasta fresca, el remenat d’all tendre i bolets. Hi ha les nous, les avellanes, les pipes i les panses. Hi ha la poma, la pera, la figa, el kiwi, el codonyat o la xocolata.

I hi ha el pa. Tendre, torrat o sec –per fer sopes. De pagès, de vidre o de ronyó. De barra. Potser el més humil i popular dels aliments que es fan i es desfan. Però també el més fàcil, el més bàsic, el que més arriba a l’ànima, aquell que ens torna a l’origen. No hi ha pa sense oli, ni oli sense pa. 

Música a l'alba

A la ràdio, al matí, hi ha programes que combinen riures i música. L’objectiu? Despertar els oients i fer-los caminar amb bon peu.

Potser per incapacitat de locutors i guionistes, potser perquè, a aquella hora, no sóc gens receptiu, no em fan gràcia. No hi ajuda que sempre sonin les mateixes cançons i l’excés d’anuncis -adotzenats, pesats, uns ancòrdios.

Fins no fa gaire, al cotxe, practicava el zàping radiofònic. Però me’n vaig cansar. Volia substància, varietat i abolir la propaganda. I vaig trobar Tots els matins del món, a Catalunya Música.

I jo que pensava que la música clàssica només era per llegir, escriure i relaxar-se! També era companya de viatge, desvetlladora dels sentits mentre el dia despuntava. Els tossals d’Alcanó, el Cogul i Castelldans, els olivers, les bromes rogents i els horitzons daurats, fins i tot els bonys de la carretera, tenien un altre batec amb les melodies de sempre.

Un matí va sonar Moonlight serenade, a càrrec de la soprano Barbara Hannigan i la Ludwig Orchestra. Delicada. Excepcional. I em vaig sentir com em volia sentir, just al moment que sorgia l’alba.

Salut mental

Com més parlo de salut mental amb ma filla Joana, menys hi plego. Ella em dibuixa l’ansietat, la depressió, la neurodivergència o el capacitisme; com influeixen les xarxes socials, el capitalisme, el patriarcat o el maltractament infantil en la salut mental; que una de cada tres persones patirem, al llarg de la nostra vida, un problema mental; les mancances de la seguretat social pel que fa a l’atenció de la salut mental; els tabús, els estereotips, els llocs comuns i les veritats (massa) donades per descomptat sobre salut mental; perquè les famílies ideals no existeixen, com moltes vegades, intentant ajudar els fills, els pares els fem més mal que bé...

Tant de bo tot fos tan fàcil com trencar-se un os i esperar que es tornés a soldar. Les ferides de l’ànima costen molt d’apedaçar. Volen paciència, temps, sort i molta humilitat. La humilitat de rectificar totes les vegades que calgui. De posar el comptador a zero i tornar-ho a intentar. D’escriure un article com aquest, posem per cas, esborrar-lo i reescriure’l. De no tenir mai una versió definitiva. De canviar, provar-ho i anar-hi.

Nota: Aquest article apareix al número 570 del quinzenal SomGarrigues (del 24 de desembre de 2021 al 6 de gener de 2022)

Una plaça plena de gent

Un diumenge d’agost a la tarda, vam pujar a la Granadella. Al Festival de músicapopular i tradicional catalana, hi actuaven Rafel Sala i Jaume Arnella. Interpretaven aquelles cançons que fa tant temps que viuen entre nosaltres, que ja formen part del paisatge i l’horitzó. Em va sorprendre –i em va fer somriure- una versió de “Les nenes maques al dematí”, adaptada al nou temps plebiscitari.  

A continuació, van actuar Les violines, un grup de xiques que tocaven el violí, el contrabaix, l’acordió i la bateria. La seva música era festívola, polida, plena, de reminiscències celtes. Mentre les escoltàvem, a l’ombra dels arbres de la plaça, semblava que ens trobéssim en un cafè concert.

I allí, en aquella plaça plena de gent, semblava que la pandèmia ja no hi fos. Bevíem una cervesa, picàvem unes patates, saludàvem aquell amic o conegut que feia temps que no ensopegàvem. Semblava que les coses tornessin a ser com abans. Vaig desembolicar-me les mànigues de la camisa i les vaig abaixar fins als canells. A la Granadella, la garbinada bufava més fresca que a Sarroca. Això també era com abans.

Nota: Aquest article apareix al número 563 del quinzenal SomGarrigues (del 17 al 30 de setembre de 2021).

L'any de l'anar a peu

Vaig començar l’any 2020 malament. L’hèrnia em feia un mal intens, bona part de les hores del dia. Amb prou feines podia dormir. Tenia pitjor humor que el capità Haddock. I a fora al carrer, broma plana i freda. Durant setmanes, quan al matí obria els ulls, se’m feien presents dues paraules: Dolor i broma. Broma i dolor.

El repòs no m’ajudava. En canvi, si bellugava, si caminava, semblava que no em dolia tant. Caminava per casa, me n’anava a Cova Bona, a la Guardieta.

Quan em van donar l’alta, al març, ens van confinar. I, quan van deixar sortir a practicar esport, em vaig atrevir amb caminades més llargues. Cap a Utxesa, cap a la Fita dels Quatre Batlles, cap al Vedat. Vaig trepitjar camins i racons del meu terme que desconeixia.

El 2020 m’ha ensenyat moltes coses. Una, que si no puc córrer, hauré de caminar. I una altra, que el paisatge, la nostra salvatge garriga, és el primer i l’últim que tenim. És d’on sortim i on tornem quan vénen mal dades. És arrel i port. És amarra i aquell ganxo on ens agafem quan no hi ha res més. Que no calgui una altra malura per adonar-nos-en, per favor.

Nota: Aquest article apareix al número 544 del quinzenal SomGarrigues (del 8 al 21 de gener de 2021).

Origen

El juliol, al Segrià, ha estat ardent i estrambòtic. Sense sortir de la comarca i amb restriccions de mobilitat força dures a quasi tots els pobles del tram final del Segre –amb Lleida al davant. Als nou pobles de les Garrigues històriques, o del Segrià Sec, la pressió no ha estat tan insistent, però hi han hagut massa coses que no s’han entès, massa missatges contradictoris dels poders públics. 

A partir d’aquí fins al final de l’article, podria abonar-me a aquest victimisme tan nostrat, que consisteix en somicar, culpar de tots els mals el centralisme barceloní i no aportar cap mena de solució al problema. Però no ho faré. Seré pràctic. 

En primer lloc, hem vist que no se’ns deixava sortir del Segrià, mentre pobles propers –en quilòmetres i fesomia- no tenien aquesta restricció. D’Aspa no i del Cogul sí. D’Alcanó no i de Granyena sí. De Torrebesses no i de la Granadella sí. Així doncs, perquè no pensem en canviar de comarca? En tornar a les Garrigues? Pel fet de compartir comarca amb Lleida, hem pagat un preu molt car. I el podem tornar a pagar. 

I en segon lloc, suposo que hem valorat què suposa viure a Lleida capital. Lleida, la gran ciutat de la nostra terra, ha esdevingut la gran gàbia de la nostra terra. Tota aquesta gent que ha marxat els últims anys dels nostres pobles, no seria hora que tornessin? Que tornessin a l’origen?

Nota: Aquest article apareix al número 534 del quinzenal SomGarrigues (del 7 al 20 d'agost de 2020).

Dimecres, 21 de juny de 2017

Dimecres, 21 de juny de 2017, acaba Sol ponent (Pagès Editors). Des del solstici d’hivern de 2016 vaig anotar, cada dia, tot allò que observava i tot allò que sentia. Va ser un exercici constant, pacient, a vegades pesat, sempre instructiu.

L’últim mig any he fet un exercici: obria el dietari i llegia el dia en què em trobava. I, la veritat, fixant-me en el paisatge, en la meteorologia i en segons quines cabòries, tampoc no semblava que haguessin canviat tantes coses, de tres anys cap aquí. La qual cosa vol dir que, agafant perspectiva, prenent distància d’allò que, en el moment present, ens sembla un fet històric, transcendental, que ha de canviar-nos per sempre, hi ha forces molt més grans a sobre dels nostres caps. Forces amb un ritme diferent, més lent, més tossut, que no podem tòrcer encara que ens ho proposem.

Massa sovint pensem que el món orbita al nostre voltant, que no s’explica sense nosaltres. Però nosaltres, com a màxim, el podem escriure, descriure, transcriure. El món gira al seu aire: les bromes arriben i s’enretiren, la pluja omple les cadolles, els sembrats s’espiguen, les ametlles i les olives s’inflen als arbres...

I diuen que som estiu. Ha acabat la creixença de la llum i ja comença a recular. Començament i final, final i començament. La vida és plena de sortides i arribades, l’una darrera l’altra. Sense parar.

Nota: La imatge que acompanya aquest article és de Quim Estadella, fotògraf de Torres de Segre. El Quim Estadella ha fotografiat moltes vegades (i ho ha fet molt bé) el sol naixent i el sol ponent a Utxesa, l’embassament que hi ha entre Torres, Aitona i Sarroca. Aquesta fotografia, però, és del poble de Torres de Segre. Si ho dic bé, aquest noi que s’intueix a contrallum camina pel carrer de la Creu cap al Carrer Major. Aquesta posta de sol, en aquest punt concret de Torres, només es veu a l’entorn del solstici d’estiu.

Nota: Aquest article apareix al número 531 del quinzenal SomGarrigues (del 26 de juny al 9 de juliol de 2020)

Qui pogués ser pagès

“Qui pogués ser pagès!”, pensaven a la capital. Sortir de casa, cada dia, i treballar a l’aire lliure. Esporgar, llaurar, ensofatar, passar el rodet o aclarir préssecs. Amb el cel i el sol de sostre.

“Qui pogués ser ramader!” Anar a la granja, alimentar vaques, porcs i pollastres -i els gossos que guarden la granja. Treure a pasturar corders i cabres. A la plana i la muntanya. Al guaret i la garriga.

El confinament ens ha ensenyat, molt depressa, molt cruament, què implica viure a la ciutat i al poble. Trobar-se on hi ha les botigues, els hospitals, les empreses i les institucions, la gran majoria de la gent, ha resultat un càstig. I trobar-se en els pobles petits, en els pobles no gaire grans, i a sobre ser pagès o ramader, ha esdevingut un regal, un bé de Déu.

Què passarà a partir d’ara? Que hi haurà un flux migratori de la ciutat al camp? Que reequilibrarem territorialment el nostre país d’una punyetera vegada? Que als pagesos se’ls pagaran uns preus justos, ara que s’ha demostrat la seva importància en casos de necessitat?

Als pobles som descreguts i malfiats, i sabem que no passarà res de tot això. Fins i tot, no tenim clar si es trobaran prou temporers per collir la fruita dolça d’aquesta campanya. Perquè, encara que hagi molta gent que les passi magres a ciutat, qui anirà al tros, a passar calor, al bell mig del mes d’agost?

Els llorers del Cèsar

Quan era petit, anava una setmana a l’escola de Sarroca i dues restava a casa. Malalt. Planxat. Descolorit. Amb penicilina fins a les celles.

Sense sortir del llit, llegia els còmics de Mortadelo y Filemón, Zipi y Zape, Eric Castel, Espirú, Massagran, Tintín i Astèrix. El meu preferit era –i continua sent- Els llorers del Cèsar, una aventura d’Astèrix i Obèlix. Si vaig riure, amb les peripècies absurdes dels irreductibles gals a la recerca de la corona de llorer de Juli Cèsar! Una subhasta d’esclaus amb els papers canviats, un judici amb el veredicte cantat o el lleó del Circ Màxim arrossegant la panxa per l’arena –esperant, esperant, s’havia cruspit les altres bèsties- són els moments més hilarants del llibre.

Vaig rellegir Els llorers del Cèsar el 24 de març, quan vaig saber que Albert Uderzo, el dibuixant d’Astèrix, havia mort. I vaig repetir el ritual que seguia quan era petit: ensumar la tinta de les pàgines, llegir tan a poc a poc com podia -així el llibre durava més- i gaudir de cada vinyeta com si fos l’última a la terra. Sense sortir del llit, tornava a ser el nen que havia estat.

En aquest temps que hem de viure, una bona recepta és tornar als hàbits de quan érem petits. En el meu cas, quan m’avorria, llegia la col·lecció d’Astèrix, Tintín, Eric Castel, Espirú, Massagran, els tebeos... I, quan acabava, tornava a començar.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 525 del quinzenal SomGarrigues (del 3 al 16 d'abril de 2020)

La que queda és la bona

Era un matí fred, de broma plana, a l’altra punta del temps. El Jaume Prim era al tros, al terme de Montoliu. Ell es trobava en un reng de perers i el Xiringa, al reng veí. El Jaume no sabia on començar a tallar. El Xiringa va sentenciar:

-La que queda és la bona.

Al Jaume, aquesta frase el va marcar. I aquest gener, quan esporgava olivers al Vedat de Sarroca, la tenia ben present. Perquè, encara que hagués tallat una branca que potser no havia de tallar, i que no la pogués enganxar a l’arbre, sempre podia maniobrar de manera que el resultat final s’acostés a la idea, la forma que d’antuvi tenia pensada per a aquell oliver.

De fet, aquesta frase no només es pot aplicar a l’esporga dels arbres –de secà o reg- sinó a la vida nostra. “La que queda és la bona” pot voler dir que, si ens adonem que una decisió no ha estat del tot correcta, sempre som a temps d’esmenar-la. De reorientar les nostres accions. També pot significar que, al llarg de la nostra existència, hem de carregar amb decisions que potser no són les més encertades, però que ens fan anar en la bona direcció.

Hi ha una pel·lícula índia, magnífica, que es diu “The lunchbox”. En cert moment, un protagonista explica a un altre: “A vegades, el tren equivocat porta a l’estació correcta”. Seria una cosa semblant.

“La que queda és la bona”. Viure és esporgar un arbre. El nostre.

Nota: Aquest article apareix al número 522 del quinzenal SomGarrigues (del 21 de febrer al 5 de març de 2020).

Ni el sentiràs

A la pel·lícula The Blues Brothers, l’Elwood obre la porta del seu apartament. Fa passar son germà Jake. En pocs metres quadrats, un llit, una nevera, un tocadiscos –on sona Let the good times roll, de Louis Jordan- i un fogonet per torrar pa. Hi ha una finestra que dona al carrer. Davant per davant, circulen trens:

-Cada quan passa el tren? –pregunta el Jake.

-Tan sovint que ni el sentiràs – respon l’Elwood.

Una cosa semblant em passa a mi. Treballo en un lloc on circulen tants trens que moltes vegades ni m’hi fixo. Assumeixo els tremolors de l’alta velocitat com a propis, els incorporo al meu bagatge acústic.

Quan hi menys freqüència de pas, m’assalten les preguntes: tota aquesta gent, on va a parar? A Barcelona? A Tarragona? A Lleida? A Madrid? A Sevilla? A França? A la quinta forca? De la mateixa manera que jo veig el tren com una fletxa, com un llamp, què veu el passatge quan vola davant de la nostra escola? Un esquitx verd i blanquinós? Formigues? Vehicles de joguina? El campanar de les Borges? Puiggròs?

Cada dia se’m fa més estrany, això del progrés. Perquè uns cada dia van més depressa, i uns altres no es mouen de lloc. Perquè uns viatgen sense escales, amb tots els adelantos, i uns altres tenen unes parades tronades i galdoses. Perquè uns cada vegada van més lluny, i uns altres només poden veure com els primers s’allunyen.

Nota: aquest article apareix al quinzenal SomGarrigues (del 31 d'octubre al 14 de novembre de 2019).

Calor

Fa tanta calor que les ganes de parlar s’evaporen. Articular paraules i frases es converteix en quelcom que cansa. El silenci esdevé un remei contra la calor.

Fa tanta calor que costa pensar. Som al fort de l’estiu, però a dins del cervell hi ha un banc de broma plana, molt espessa. No s’hi veu res.

Fa tanta calor que no es dorm ni es descansa de cap manera. El son és intermitent, però l’esgotament no s’acaba.

Quan bufa aquell vent de foc, quan el sol esquerda el terròs i la xafogor cau damunt dels caps com una llosa, hom té la sensació que l’han obsequiat amb una plaga bíblica. I l’envaeix aquella sensació de fatalitat, tan garriguenca, que el fa sentir el més desgraciat entre els desgraciats.

Com es combat, tanta calor? Procurant fer el mínim esforç. Passant les tardes en remull o sense sortir de casa, amorrat al ventilador o l’aire condicionat. Entaforant-se en un celler de pedra sota el nivell del carrer o recuperant la fe –les esglésies dels pobles són frescals. Sospirant. Quan no queda pràcticament res, un sospir quasi ho és tot.

Quan fa tanta calor, hauríem de canviar els papers entre el dia i la nit. Treballar amb lluna i estels i dormir les hores de sol. Com que això encara no ho pot fer tothom, ens haurem de conformar amb el que sempre hem fet: riure’ns de la nostra mala astrugància i esperar que vingui un temps millor.

Nota: Aquest article apareix al número 505 del quinzenal SomGarrigues (del 23 d'agost al 5 de setembre de 2019)

Lletres d'estiu

L’estiu és bo per fer activitats literàries? Entre juny i agost, es pot atreure gent a esdeveniments llibrescos? Es pot lluitar contra les vacances, quan se suposa que ningú està d’hòsties i tothom es lliura al dolce far niente?

No respondré amb teories, ho faré amb fets. El 14 de juny, al Far de la Banya de Tarragona, vaig participar a la Nit Literària, on vam llegir textos sobre la mar –el meu, dedicat al Ros de la Guita, pescador del Serrallo. No vaig comptar el públic, però no érem menys de cinquanta.

El primer dijous de juliol, es fa a la Platja de la Llosa de Cambrils una lectura de poesia –el Safareig Poètic. Asseguda a la sorra, o entaulada al Xiringuito Mesa si fa vent, la colla de l’Eduard López emprèn sessions temàtiques de poesia. L’any que tocava poesia eròtica –vaig llegir Catul- érem un batalló.

El mateix puc dir de jornades literàries a Vall-de-roures, el Soleràs, Cornudella de Montsant, Baixamar –Torredembarra- Botarell o Gandesa, a les quals he anat assistint. A totes hi havia gent, molta gent, prou gent per ser estiu.

El problema no és l’estiu. Si la cosa està ben organitzada, si hi ha persones implicades i compromeses, si l’acte és atractiu, el públic sempre acaba acudint. Sempre. Tant se val si es fa a la Granadella, a les Borges Blanques, als Torms, a Juneda, Arbeca, Torrebesses o Sarroca.

Nota: Aquest article apareix al monogràfic especial Estiu 2019 del periòdic quinzenal SomGarrigues.

L'hora del vermut

El vermut és la saba, la sang que recorre el país just abans de dinar, sobretot en cap de setmana.

A les Terres de l’Ebre l’anomenen rapitenc –poques vegades un gentilici s’adequa tant a una beguda-, a Reus es pensen que l’han inventat allí, al Priorat és un producte de luxe i al Matarranya, poció màgica.

A l’hora del vermut, el món es para. Els neguits s’evaporen i la vida es torna més clara i més plana. A l’hora del vermut, és més fàcil destriar les coses importants de les que no ho són.

El vermut és alegria. Riure. Poca-substanciades. És la necessària dosi de bogeria que contraresta el seny i l’ordre. És deslliurar-se dels lligams, volar lluny i amunt.

El vermut és el sol d’hivern a la plaça, l’ombra al costat de la piscina. La soneta que aplana els ulls i que converteix el dinar en simple preludi de la migdiada.

Miro enrere i ni recordo el primer diumenge que vaig menjar unes patates, unes olives o unes escopinyes al Casal de Sarroca. Llavors jo no bevia vermut, ho acompanyava amb una coca-cola o una llimonada. Però el temps i l’experiència dels majors em van ensenyar que qualsevol menja, de bracet d’un vermut, era més bona i suggerent.

Perquè d’això es tracta. D’aprofitar els ensenyaments dels que hi han hagut abans, d’incorporar-los al nostre corpus i projectar-los al futur. D’aquesta manera, l’hora del vermut no tindrà final.

Nota: Aquest article apareix al número 502 del quinzenal SomGarrigues (del 31 de maig al 13 de juny de 2019).

La millor estació de l'any

L’hivern? Massa embromat. L’estiu? Massa roent. La tardor? Massa remugaire. La primavera? A la salvatge garriga, la millor estació de l’any.

Els sembrats són verds –si plou-, les argelagues floreixen, els moixons canten i les granotes rauquen. És el temps dels ametllons, aspror per fora i gelatina per dins. L’època de l’esporga i la crema de llenya al tros. A la primavera, les matinades són fresques, els migdies enamoradissos, i els capvespres somien que són eterns.

Quan s’encadenen uns quants dies bons, templats, assaboreixes una pau i una harmonia que et reconcilien amb el món. Com és possible aquesta sort, aquesta benedicció, aquesta felicitat, et preguntes. No te l’acabes de creure, el temps que et toca viure.

I surts en bici i t’allargues cap a Utxesa, i ensopegues un ramat de corders, o uns cavalls bruns, joves i poderosos, o un conill afuat, o una àguila que planeja. O te’n vas Vedat amunt, a buscar pins que t’ombregin i herbes que et perfumin, a assajar la millor vista del Montmeneu. O puges corrent la costa de la Creu, o baixes triomfant des de l’Espartova, o passeges la mandra pel turó de la Guardieta.

Però la primavera és curta, a la salvatge garriga. A la cantonada espera l’estiu, amb les seves urpes de foc. Per això s’ha de gaudir des que ensenya el nas, perquè quan te n’adones, ja estàs esperant la primavera següent.

Nota: Aquest article apareix al número 499 del quinzenal SomGarrigues (del 5 al 18 d'abril de 2019).

Més del que puc prendre

De la Granadella a Bellaguarda i tornar. Vint-i-quatre quilòmetres, si fa no fa. Vaig començar l’any amb una caminada, la cinquena edició de la Marxa de la Boira. Una bona manera de recuperar la forma després de festes, vaig pensar.

Els camins i els trossos estaven gebrats. Blancs. L’aigua de la bassa de la Granadella, gelada. El baf sortia sortia espès, com una broma. El sol era amunt, però la temperatura no s’enfilava. 

Vaig compartir bona part del trajecte amb el Joan, de les Borges Blanques, qui m’expressava la sensació de llibertat que experimentava quan sortia a caminar o córrer. Vam recórrer la Vall de Sant Pere, vam estar a punt d’equivocar-nos en dos o tres trencalls, vam pujar una costa consagrada just abans d’arribar a Bellaguarda, i a Bellaguarda la Dolors del Coti ens va donar esmorzar.

De Bellaguarda a la Granadella vam calcigar camins amples i ondulants, flanquejats per olivers, pins, coscolls i molins de vent. Ben aviat, al fons de la vall, vam divisar Bovera, i més enllà, la xemeneia d’Ascó i les serres de la Fatarella.

El Joan em va deixar enrere, perquè no li podia seguir el ritme. Es veia que caminar també cansava. Però una cosa em mantenia en moviment: les ganes de paisatge garriguenc, de tenir-lo tot per a mi, i de fer amb el temps allò que més em plagués. Famolenc de riqueses, tenia més del que podia prendre.

Nota: Aquest article apareix al número 496 del quinzenal SomGarrigues (del 22 de febrer al 7 de març de 2019).

Porta a porta

El 29 d’octubre, a Sarroca, va començar el Porta a porta. Es tractava –i es tracta- de separar els residus que generem, entaforar-los en galledes diferenciades i treure’ls al carrer perquè els passin a recollir: dilluns, dimecres i dissabte, brossa ogànica; dimarts, paper i cartró; dijous, envasos de plàstic; i divendres –un sí, un no- vidre i resta.

El dia abans de començar, la Carmeta de l’Andrea em va preguntar si ho faríem bé, això de reciclar. “Més bé tu que jo”, li vaig dir. Els contenidors, que retirarien l’endemà, vessaven de tots els ancòrios que hom pugui imaginar.

Tret del primer divendres, en què ens van posar una enganxina roja als que havíem tret el vidre –tocava la setmana següent!-, no hi ha hagut pràcticament cap problema. La gent és complidora i ordenada. Més del que pensem.

Des del Porta a porta, espanta la brossa que genera una família de quatre persones. I preocupa especialment el plàstic, que tants productes envolta i embossa. Abans, tot feia cap al mateix sac, a l’engròs, i quan era ple, al contenidor. Ara, hi ha setmanes que es fa tant plàstic, que fóra millor que passessin a recollir-lo dos dies, no un dia.

O potser seria hora que ens ho comencéssim a mirar, això de comprar productes recoberts de plàstic. No només per respecte al medi, sinó per mandra: si no en comprem, no en cal reciclar. Una feina menys.

Nota: Aquest article apareix al número 493 del quinzenal SomGarrigues (de l'11 al 24 de gener de 2019).