D'ara endarrera

En els mesos previs al referèndum de l’Estatut hem assistit a una sèrie de despropòsits i males pràctiques de la Generalitat que fan esborronar. Primer va ser la proposta del conseller Saura d’allargar l’horari de les votacions, sense tenir en compte que la llei no ho permet; després les campanyes institucionals que, sota l’aparença de campanyes informatives i de foment de la participació, bàsicament han servit per donar un missatge clarament decantat cap al vot afirmatiu; a continuació l’actitud desvergonyida del president de la Generalitat i alguns dels seus consellers, que no han dubtat gens a fer actes oficials de fort contingut electoralista en plena campanya de l’Estatut. Ja s’ha acabat allò d’inaugurar una travessia o una plaça amb quatre arbrets a dues setmanes de les eleccions: en el que va de campanya, s’ha inaugurat la línia de tren de la Pobla de Segur, s’han presentat els efectius de la campanya contra els incendis i el renovat Servei d’Emergències Mèdiques (SEM) i, fins i tot, en Maragall i els titulars de Cultura, Benestar i Família, Educació i Salut han tingut la barra de fer campanya pel nou Estatut en un acte pagat per tots els catalans… al Palau de Pedralbes. Realment, no saben de quin color és, la vergonya.

A sobre, una de les institucions que hauria de vetllar perquè alguns d’aquests fets no es produïssin, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), ha permès que la campanya D’ara endavant i la de foment de la participació el 18 de juny no hagin sofert cap tipus de modificació tot i el seu contingut tendenciós i esbiaixat. El gran CAC! L’organisme que té com a funció vetllar per la neutralitat i l’honestedat informatives! Encara sort que la Junta Electoral Central i el Tribunal Suprem (qui ho havia de dir) han parat els peus al Govern i l’han obligat a modificar la segona de les campanyes…

I, per acabar-ho de rematar, el tractament informatiu de la campanya del referèndum per part de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV, "Corpo" per als amics) ha estat nefast. Perquè els periodistes, a cada informatiu, s’han queixat de la decisió de perpetuar els blocs polítics, o sigui, el fet d’atribuir a cada partit un temps d’acord amb la seva representació electoral enlloc de fer-ho atenent a criteris estrictament professionals i d’interès informatiu. Perquè ha donat la impressió que la CCRTV estava cobrint unes primàries, i no pas una campanya on hauria de ser important, importantíssim, que s’expliqués a fons el contingut dels articles de l’Estatut. Perquè, i això és el més gros, no s’ha donat veu a una societat civil molt mobilitzada pel no, el sí i el vot nul. Que potser només tenen dret a sortir als mitjans els cinc partits amb representació parlamentària o què? I les més de 700 entitats, plataformes ciutadanes, partits polítics, associacions i sindicats que fan campanya per totes les opcions, que no són de Déu? Sembla que no hàgim avançat gens en tots aquests anys de democràcia. A vegades sembla que anem cap endarrera.

Només per aquests abusos, per aquesta utilització de recursos públics per a finalitats purament partidistes i interessades, ja val la penar votar No a l’Estatut. Ens mereixem uns polítics que respectin les regles del joc i que practiquin al govern allò que pregonen a l’oposició. I no val a mostrar-s’hi indiferents tot afirmant, resignats, que "Això ho fan tots". Perquè si volem que les coses canviïn (que suposo que ho volem, no?) hem de començar actuant en conseqüència.

La mort d'un sindicat

La crisi de Govern que va dur a terme el president Maragall a finals del mes d’abril va comportar que Antoni Siurana fos rellevat com a conseller d’Agricultura per Jordi William, el fins llavors director general de Desenvolupament Rural. No va ser aquest, però, l’únic canvi al Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca (DARP): Joaquim Llena va substituir Josep Pau com a secretari general, Montserrat Gil va ocupar el lloc de Salvador Puig a la Direcció General de Producció, Innovació i Indústries Agroalimentàries, i Josep Maria Besora va ser nomenat nou director general de Desenvolupament Rural en substitució del flamant conseller.

Aquest últim aspecte, el nomenament de Besora, no fa sinó confirmar una tendència inaugurada amb l’arribada dels socialistes a la conselleria fa dos anys i mig: situar destacats membres del sindicat Unió de Pagesos (UP) en càrrecs de decisió del departament. Primer va ser Salvador Puig, qui havia estat gerent d’Agroxarxa, l’empresa de serveis d’UP, i ara Josep Maria Besora, que va ser durant molts anys responsable nacional d’organització i comunicació del sindicat agrari. Algú podria pensar que això serveix perquè el DARP sigui més receptiu a les demandes de la pagesia; perquè hi hagi garanties que no es prendran decisions que perjudiquin els pagesos; perquè el sindicat faci valer una posició de força des del govern estant.

Però no ens enganyem, no veiem perdius on només hi ha garses: el fet que hi hagin sindicalistes al govern no garanteix res, perquè la seva autonomia és molt limitada. Al cap i a la fi, han d’acabar obeint el conseller -que no és precisament d’UP- i el president de la Generalitat -aquest tampoc. A més, la suposada força que atorga a UP ser present a l’organigrama del DARP no és tal, perquè això implica que el sindicat està més lligat de mans i peus que mai. El sindicat agrari encara majoritari a Catalunya té una debilitat manifesta i una credibilitat sota mínims cada vegada que es queixa per qualsevol actuació de la conselleria. Com es menja que protestin davant els seus mateixos companys de sindicat? N’hem de fer cas o és pur teatre, perquè al final han d’acabar pactant per no tirar-se més pedres a la pròpia teulada?

Ja és prou nociu per a la independència dels sindicats agraris el seu sistema de finançament (on hi té una presència significativa l’aportació de fons públics) que només falta que els seus responsables s’integrin en l’estructura que haurien de controlar i combatre, segons els casos. I sort que no es van complir les travesses, la primera vegada que Maragall va voler fer la crisi de govern, que situaven el coordinador nacional d’UP, Joan Caball, com a nou conseller d’Agricultura! Llavors sí que el sindicat hauria quedat anul·lat del tot. Hauria quedat com un zero a l’esquerra.

Ja saben el que es fan, els socialistes. No els heu d’ensenyar res, a aquests. El què em sorprèn més del cas és que no se n’adoni, la cúpula dirigent d’UP, de la conseqüència última d’aquesta forma de fer: la mort del sindicat. Perquè es comença rient les gràcies als polítics i s’acaba, el dia de l’enterrament, resant per l’ànima del pobre sindicat. 

Descansi en pau, i amén.

De rebaixes a Lleida

Descomptes. Saldos. Cues, presses i empentes. Roba rebregada de tant toquejar-la. Colors vius i morts, lluïts i eixarreïts. Roba de temporada poc rebaixada. Dependents atabalats. Roba que no és de temporada més rebaixada que la roba de temporada. Aquest any es porten les faldilles amb volants, els pantalons de campana i les armilles sense mànigues. Al pis de dalt potser hi ha més gènere. Els emprovadors estan plens. Provem-ho al soterrani, que aquí dalt no queda res. M’estic posant nerviós, amb tanta gent. Va, paga y vámonos. Ja podrem arribar a final de mes?

Si fa no fa, les rebaixes d’hivern són iguals a tot arreu. Però a Lleida, ui a Lleida! A Lleida la temporada de rebaixes acostuma a coincidir amb la boira més freda, espessa, fastigosa i depriment que hom pugui imaginar. No dóna gens de bo passejar pel carrer Sant Antoni, el carrer Major, el carrer Magdalena o el carrer del Carme. Se us gelen els ossos, el nas se us torna roig com una tomata, les mans se us encarcaren. El baf que despreneu és tan compacte que diríeu que és a punt d’adquirir estat sòlid, caure i xafar-vos un peu. No, xiquets. El dia no compensa ni que els carrers estiguin a vessar de noies fermes i formoses.

Qui va de rebaixes a Lleida és conscient que ha de fer front als elements, especialment malparits a la capital del Segrià. No només la broma, sinó també l’aire gèlid que acoltella la cara i la gelor que es manté als carrers estrets i encofurnats mentre el sol no es digna a sortir. I això no atorga als compradors un plus de temeritat, de valentia o d’ardor guerrero. Simplement és el preu que han de pagar per obtenir articles més barats o, si és el cas, triar i remenar entre tota l’oferta disponible el primer dia de rebaixes.

Però, per molt desagradable que pugui semblar aquest panorama per a la majoria dels mortals, sempre n’hi ha que hi són immunes. I no són els que tenen més greixum, ni els que van més abrigats. Són aquella classe de persones que estan posseïdes, totes les hores del dia, tots els dies del mes, tots els mesos de l’any, pel dimoniet de la compra. Aquella raça estranya que no es fixa en el temps quan ha de fer una incursió a les rebaixes, perquè l’ànsia consumista ja els serveix de calefactor. Tant els dóna, doncs, que hi hagi la broma gebradora o que estigui a punt de nevar. Només els preocupa que puguin tenir temps d’assaltar, una per una, totes les botigues de Lleida a punta de targeta de crèdit.

Vida i miracles del llicsó

L’hivern, a la salvatge garriga, comporta una sèrie d’incomoditats quasi totes relacionades amb el fred: la roba estesa al terrat acaba tota encartronada; els cotxes aparcats al carrer es lleven amb un dit de gel als vidres; sempre hi ha una canonada que rebenta, perquè s’hi ha congelat l’aigua, i deixa mig poble sense subministrament; el consum d’electricitat i de gas-oil per a la calefacció surt disparat com el coet Arianne… A primera vista, hom podria pensar que l’hivern garriguenc només comporta això, maldecaps.

Però aniria ben errat, perquè l’hivern és l’estació del llicsó. Sí, el llicsó, no n’havíeu sentit a parlar mai? Es tracta d’un enciamet silvestre, de fulles semblants a les de l’escarola en la mesura que adopten la forma de les dents d’una serra. El seu color, no obstant, és el verd fosc, res a veure amb el verd pàl·lid i descolorit d’aquella. Ara, si el fred s’hi abat a sobre amb prou força, les fulles del llicsó es poden tornar una mica roges.

Tot i això, és el fred qui el torna un aliment apreciat per la gent de les nostres terres. Precisament perquè li talla la saba, perquè li impedeix la creixença més amunt del terròs -les branques només poden créixer a ran de terra, adoptant la forma d’una estrella-, el llicsó perd l’amargor que li és pròpia. I més si la rosada s’hi ajeu a sobre.

És justament llavors quan el llicsó és més bo. I quan ve més de gust menjar-lo amanit.

N’hi ha que el serveixen a taula sense a penes polir-lo; d’altres li deixen el cor i quatre branquetes retallades; i els més puristes amb prou feines si deixen el tronxo guarnit amb unes poques fulles. Però allò en què coincideixen tots és en cobrir-lo d’oli, vinagre i sal un temps prudencial abans de menjar-lo -poseu-hi deu minuts o un quart d’hora. Durant aquest temps, el llicsó absorbeix el condiment de tal manera que, quan s’hi clava queixalada, un mar de vinagre i oli es desferma al paladar. Les sensacions que produeixen semblants corrents líquides són indescriptibles, més encara si s’ha tingut la precaució, el detall de fer servir oli del nou. L’oli acabat de sortir del molí, aquell oli aromàtic, espès, verd, que deixa rastre a la gola, sabeu?

I, si a això últim s’afegeix la finor i la sublim tendresa del cor de l’enciamet (aquell tronxo que ha quedat blanc de tanta gelera, conservat en una espècie d’hivernal joventut), que fa que es trenqui sense a penes esforç, el sabor de tot plegat és certament superior.

Ara bé, de la mateixa manera que el fred atorga al lliscó -així el coneixen a les Terres de l’Ebre- el seu atractiu culinari, el fred l’hi pren. Perquè quan la gelor decideix retirar-se i donar pas a les caloretes primaverals es fa aspre, amargant, immenjable. I tot el record que en queda a les feixes, als bancals, a la terra campa, als erms i als turons és aquella floreta, groga com un sol, que el llicsó treu per allà al mes de maig.

No hi ha preguntes

Curiós. Últimament s’està generalitzant una pràctica que consisteix en fer conferències de premsa on el protagonista principal es dedica a llegir un comunicat i no admet preguntes als periodistes. La persona en qüestió arriba, s’asseu davant els micròfons i les càmeres, fa com qui llegeix un sermó i, quan acaba, s’aixeca i surt per la mateixa porta que l’ha vist entrar.

A vegades pot resultar molt pesat haver de suportar una roda de premsa d’aquesta índole. Encara que sigui curta ho pot ser molt, de monòtona. D’avorrida. Sobretot quan qui té els ulls clavats al paper no fa ni el més mínim esforç per destacar unes frases sobre unes altres, per variar una mica el to, per acabar les oracions amb una mica d’alegria. Encara que no duri gaire no garanteix que els destinataris puguin entendre’n el contingut. Això passa quan, qui s’amorra al comunicat sense aixecar el cap, no vocalitza les paraules i és capaç de menjar-se, d’una revolada, mitja dotzena de consonants i un quilo de vocals.

I això, perquè passa? Per contestar aquesta qüestió s’han d’analitzar les causes que porten a convocar la conferència de premsa. En quasi tots els casos a darrera hi ha una situació tempestuosa, ja sigui en forma d’escàndol polític o financer, d’afer de faldilles o d’acomiadament d’un entrenador de futbol. No em direu que, en aquestes circumstàncies, resulta agradable fer front als voltors dels mitjans de comunicació… Per tant, es dissenya un acte a mig camí entre el comunicat de premsa via agències i la roda de premsa pura i dura. D’aquesta manera, no es dóna la imatge que un s’amaga i es garanteix un contacte amb els media mínimament plàcid.

Precisament, allò que per a uns és un descans, per a uns altres és un motiu de profunda irritació. Els nois i les noies de la premsa es queixen que només hi fan el paperina, assistint a aquesta mena d’espectacles. Diuen que se’ls utilitza vilment, perquè se’ls fa acudir on és la notícia però no en poden treure més suc que el que destil·len les paraules del comunicat. A més, si algun o alguna no es pot resistir a la temptació i formula una pregunta es queda amb les ganes que li responguin, amb la qual cosa la sensació d'impotència és encara més gran.

Personalment, no crec que el gremi periodístic faci el paperina en aquestes mitges rodes de premsa. Però en el supòsit que els informadors tinguin raó i aquest sigui un dels innúmers exemples que evidencien la degradació de la professió poden estar tranquils: més malament queda –mil milions de vegades més- qui només exigeix i a canvi no dóna res.

Detecció de necessitats

Nous temps, noves necessitats. A mesura que l’espècie humana evoluciona també evolucionen les seves necessitats. Sinó, mireu la quantitat de productes que hi ha al mercat que responen a necessitats que no havien estat descobertes fins fa, relativament, poc temps: telèfons mòbils (hem d’estar ben comunicats), walkie talkies que ens mantenen en contacte permanent amb els nostres nadons (i garantir un mínim de seguretat a la canalleta), compreses que eviten les pèrdues d’orina (cal que anem ben nets), líquids per rentar l’enciam (i que mengem amb les màximes condicions higièniques), accessoris per a tunejar el cotxe (i que puguem presumir de carro, tot i que els afegits costin més que l’automòbil mateix), aparells descodificadors per a la nova Televisió Digital Terrestre (i que puguem mirar la televisió amb la millor qualitat possible, encara que no fotin res de bo)…

Gràcies en podem donar a les empreses que comercialitzen aquests productes que ajudin a fer-nos la vida tan fàcil. Elles s’han trencat el cap, els colzes i aneu a saber quantes coses més estudiant quines són les necessitats de la vida moderna. I han descobert, han detectat quines eren i llavors ens han fet el grandíssim favor de brindar-nos-les. Això sí, a canvi d’un mòdic preu.

Suposo que són aquestes, les paraules que voldrien sentir. I ja les hi diuen, ja, però no pas tothom. Perquè en aquest món som molts els que pensem que enlloc de detectar necessitats, certes empreses només es preocupen per crear-ne de noves.

M’explicaré: fins que no van sortir els telèfons mòbils quina necessitat hi havia de saber tothora on era l’home, la dona, el fill o la filla? Si se’ls volia localitzar es trucava al telèfon convingut a una hora determinada i s’acostumaven a trobar. Fins que no van sortir les compreses que retenien les pèrdues d’orina, què feia la gent que volia estar neta? Doncs es rentava més i es canviava amb més assiduïtat la roba interior. Fins que no va aparèixer la Televisió Digital Terrestre (què pesats amb la TDT, més aviat sembla un insecticida o una revista infantil) quina necessitat teníem de veure més canals, i de tocar la programació gairebé amb els dits? Com si en tinguéssim poques, de cadenes -públiques, privades, locals, comarcals, nacionals, estatals i planetàries. Com si no en tinguéssim prou, amb el teletext.

En tots aquests casos, l’única necessitat que hi havia no venia dels consumidors, del públic objectiu, del target –si queden bé, els anglicismes!-, sinó de les mateixes empreses que llençaven el producte. Era la necessitat, imperiosa necessitat, de fer negoci. Així de senzill. I per satisfer-la no se’ls va acudir res més que fer creure a una sèrie de gent que no podrien viure sense els invents que precisament elles havien creat.

No seré jo qui negui que moltes d’aquestes andròmines tenen la seva utilitat. Fóra una solemne bajanada. Encara que sigui una necessitat a posteriori, o sigui, que a priori no existia, no deixa de ser una necessitat. Però no és menys cert que la profusió il·limitada de certs productes pot resultar contraproduent, bàsicament per dues raons. En primer lloc, perquè creen dependència, i aquesta dependència va en detriment de la capacitat d’espavilar-nos pel nostre compte. I en segon lloc, perquè n’hi ha que creen addicció. És el cas, molt recurrent, dels telèfons mòbils. Molts professors que obliguen els alumnes a apagar i deixar el mòbil fora del seu abast durant les classes han observat, últimament, com aquests últims experimenten ansietat, patiment o nervis per no tenir l’utensili a les mans. I la cosa no es limita als nens, els adolescents i els universitaris: la gent més gran també patim aquests símptomes quan marxem de casa i ens oblidem el telefonino.

Nous temps, noves necessitats. A mesura que l’espècie humana evoluciona també evolucionen les seves necessitats. Però, fixeu-vos-hi: n’hi ha unes altres que es mantenen com el primer dia, a dalt de tot del rànquing. Són les bàsiques, les elementals, aquelles sense les quals no podríem aguantar-nos dempeus. Ni l’empenta ni la puixança de les noves necessitats poden desplaçar-les, perquè formen part del més pregon de la nostra naturalesa. Són aquelles que enumera, molt encertadament, l’onclu Sebastià, el filòsof de Sabadell: "Menjar, beure, posar i treure". O "posar, treure, menjar i beure", ara no recordo quin era l’ordre.

SOS: Salvem les festes majors

Abans, no tants anys enrera, les festes majors dels nostres pobles eren animades, molt concorregudes. Ja hi podien haver quatre gats, ja, que tots formaven a la festa grossa. I si no podien formar era que estaven malalts, impedits o a punt de creuar la llacuna Estígia. Ara, d’un temps cap ací, passa just el contrari: si hi ha quatre gats, a tot estirar se’n deixen veure dos, i els altres dos aneu a saber on paren. No hi ha ningú al ball, ni a la penya, ni als afores fumant o fent servir el xurrac.

La disminució d’assistència a les festes majors es pot explicar per mil raons distintes. Pot ser el despoblament, que deixa els pobles arrupits i plens de vent; pot ser la mala planificació dels ajuntaments, que no encerten ni amb les orquestres ni amb la resta d’actes; pot ser la poca disponibilitat de diners dels propis ajuntaments, que només poden llogar grups de tres o quatre arreplegats que a sobre canten en playback; pot ser perquè ja no hi van forasters, que són els que acaben animant el galliner; pot ser perquè, just quan arriba la temporada de les festes majors, hi ha una passa de grip o una intoxicació alimentària generalitzada?

Pot ser per mil, o per un milió, de raons diferents. Però el que no em cap al cap és que sigui perquè la mateixa gent dels pobles deserti de les seves pròpies festes. Que s’estimi més fotre el camp a la platja o a la muntanya durant uns dies enlloc de quedar-se. Que programi les vacances d’estiu o d’hivern prenent com a referència els dies de festa major.

Què hi poden trobar, de millor, a fora? Torraderes nocturnes i ressaques diürnes? Per això no cal moure’s de casa. Inexistència de controls familiars, per als més jovenots? Per això tampoc no cal moure’s de casa, perquè la gran majoria passa del que els puguin dir els pares, les mares i l’esperit sant. Paisatges incomparables? El paisatge d’una festa major plena de gom a gom sí que és incomparable. Calma, tranquil·litat, silenci? Per tres o quatre dies a l’any que es fa soroll encara n’hi ha que no ho saben pair! Mare de Déu…

Per tant, l’opció més congruent, convenient, corresponent, escaient, pertinent i suficient -que es noti que tinc diccionari de sinònims-, és romandre al poble i participar en la festa grossa. Deixar-se veure ni que sigui fent tentines, amb els ulls mig clucs i la boca torta. Perquè aquesta és la manera més efectiva de fer pinya, de fer poble. I heu de tenir en compte que, si nosaltres mateixos no comencem fent poble, no ho farà ningú.

Olivera o oliver, aquesta és la qüestió

Què voleu que us digui. Encara que olivera i oliver siguin sinònims, paraules que es refereixen al mateix arbre, jo les trobo molt diferents. Podeu pensar que ja són ganes d’embolicar la troca, o de tocar allò que no sona, o que tinc molt poca feina. I és possible que totes i tots, en part, ho encerteu. Però no hi puc fer res: quan les sento, cadascuna m’evoca un món distint.

Per començar, olivera té una sonoritat elegant, suau, lliscant. Oliver sona més sec, aspre, dur. Si ens diuen olivera sembla com si ens estiguessin parlant d’un arbre imponent, majestuós, mil·lenari; i si en diuen oliver fa tot l’efecte que ens descriuen un arbre disminuït, maldat per les inclemències del temps, que passa sense pena ni glòria per aquesta vall de llàgrimes. Si diem olivera, és fàcil que ens encallem en alguna de les quatre síl·labes –i vocals diferents- que hi ha. Si diem oliver, és més difícil que ens equivoquem, perquè hi ha una vocal menys i la erra no sona. Si diem olivera pot semblar que la pronúncia és forçada, que costa, i si diem oliver la cosa resulta més espontània.

Després d’unes consideracions que ratllen la frontera de la metafísica, cal que entrem en una dimensió més coneguda per a tots i totes. En aquesta dimensió, olivera esdevé la forma estàndard i normalitzada d’anomenar l‘arbre que produeix les olives. Els mitjans de comunicació sens dubte que hi ajuden, quan es refereixen, majoritàriament, a qüestions com el "Pla de xoc de les oliveres" o el "conreu de l’olivera". Oliver, en canvi, és l’excepció que confirma la regla, perquè som pocs els que l’anomenem així i encara menys els que l’escrivim aixà.

Ni a la salvatge garriga, veritable feu de l’oliver, es pot dir que aquest mot estigui tan eixorivit com fóra d’esperar. El periòdic SomGarrigues, sense anar més lluny, fa més referència a les oliveres que als olivers; el premi que s’atorga cada dos anys a la persona o entitat que pitjor ha treballat per a la comarca es diu Olivera Borda; i fins i tot la plataforma que reclama l’abonament íntegre de les indemnitzacions per les gelades del 2001 s’anomena Plataforma en Defensa de les Terres de l’Olivera, i no pas de l’Oliver. D’acord que, a nivell oral, la paraula oliver continua ben viva, i és el mot amb què gairebé tots els garriguencs denominen l’arbre en qüestió, però aquesta vivor no es tradueix quan l’han d’escriure ni quan han de fer públiques les seves reivindicacions.

I això que l’oliver forma part del moll de l’os de la cultura garriguenca, com ho testimonien expressions musicals com la sardana Oliver de les Garrigues, amb lletra de l’escriptor Josep Vallverdú i música de Joaquim Messalles, o cançonetes populars de l’estil Lo sol se’n va a la posta/ les gallines al joquer/ quina cara farà l’amo/ si no ‘cabem l’oliver. També ho testimonia –no ho oblidem- la singularitat que comporta pronunciar oliver transformant la "o" inicial en "au": llavors és "auliver" la paraula resultant.
Per tant, no ho acabo d’entendre, això de dir olivera quan tothom pensa i entén oliver. És francament misteriós, de veritat. Més misteriós, encara, que el significat dels lemes del comando Garrigues o la passió dels junedencs per considerar-se del Baix Urgell.

Treballar per al dimoni

Encara que sembli mentida, hi ha gent que espera amb candeletes que a les Borges Blanques es construeixi l’Arxiu Comarcal. Qui? Sense anar més lluny, jo mateix. I per quina raó? He de confessar que per motius purament egoistes: per tenir documentació per elaborar els meus escrits. És molt important, a l’hora d’escriure, saber allò que es vol dir, però encara ho és més fer-ho amb coneixement de causa.

Cal tenir en compte que l’Arxiu servirà per aplegar, sota un mateix sostre, documents que parlen de la nostra història recent i no tan recent: dels temps de la dominació musulmana, la reconquesta, la introducció de l’oliva arbequina sota els auspicis del Ducs de Medinaceli a finals del segle XVIII, la divisió territorial dels anys 30 (de la passada centúria, és clar) que comportà que un bocí de les Garrigues passés al Segrià… Això i més, molt més. Les possibilitats que s’obren per a historiadors, estudiosos i lletraferits com jo són tan àmplies que a vegades em pregunto si, quan estigui enllestit i hi entri per primera vegada, no m’agafarà un cobriment de cor de l’emoció.
És per aquest motiu, doncs, que em sobta i em fa molta llàstima la polèmica per la ubicació de l’Arxiu Comarcal a les Borges, la qual s’arrossega des de la primavera passada. L’Ajuntament el vol als afores, a prop de la caserna dels Mossos d’Esquadra i el Consell Comarcal, per facilitar l’acessibilitat; i la plataforma veïnal i l’oposició al centre, com a mitjà per revitalitzar el nucli històric. Les posicions estan enfrontades, i el Departament de Cultura –que és qui posa els diners per fer l‘obra- va fer públic fa vora dos mesos que no es tiraria res endavant fins que no hi hagués un acord entre les parts.

No seré jo qui es posicioni a favor o en contra d’una o altra opció: mirades des de la distància, totes dues tenen la seva raó de ser. Però no em fa res dir que ja n’hi ha prou d’aquest color, que ja és hora que s’arribi a una solució definitiva entre tots. Perquè el cas de l’Arxiu no es només un problema entre govern i oposició, o entre Ajuntament i veïns, o entre persones que ja fa anys que no es poden ni veure i que aprofiten la més petita excusa per barallar-se, o un problema local. No. És molt més que això: és un problema d’abast comarcal. L’Arxiu serà de totes les Garrigues, i també tindrà papers referents a pobles que ja no hi pertanyen: allò que hom denomina les Garrigues Històriques.

La comarca necessita algú que la lideri, algú que estiri del carro, i aquesta és la responsabilitat de les Borges. Sempre ho he cregut així. El problema de l’Arxiu pot posar en entredit aquest lideratge, primer, perquè no s’és prou bo per arribar a un consens, i segon, perquè les energies es gasten endebades (quantes coses es podrien haver fet per les Garrigues en el temps que uns i altres han discutit sobre l’Arxiu!). I això últim, al meu poble, en diem treballar per al dimoni.

Senyor director, remeni les cartes

Quan agafeu un diari, feu aquesta prova: obriu-lo per la secció d’opinió, i aneu de dret a les cartes al director. Llegiu-les totes, de la primera a la última, i compareu-ne després el contingut amb la resta del periòdic. Mireu si les notícies tracten els mateixos temes que les missives dels lectors o si, del contrari, no en fan esment.

En massa ocasions el resultat d’aquest experiment es decantarà cap a la segona opció. Trobareu notícies que reflecteixen els missatges creuats dels polítics, els quals sembla que només utilitzen els diaris per comunicar-se entre ells. Trobareu notícies esportives i de societat bastides, simplement, amb un parell de frases dels protagonistes, en les quals expressen el seu estat d’ànim o les ganes que tenen per començar les vacances. Trobareu notícies que, pràcticament, només interessen al grup editor del diari que fullegeu, ja sigui per qüestions empresarials o personals. Trobareu, també, editorials excessivament responsables, articulistes que sempre diuen el mateix, entrevistes a personatges que no tenen més mèrits que sortir a la televisió fent el dropo, reportatges on s’explica com fer la O en un canut i, aneu a saber, l’última atzagaiada del president de la Generalitat.

Però no serà fàcil, gens fàcil, trobar notícies que tractin els mateixos assumptes que les cartes al director. En els temps que corren es considera que certs temes no interessen, no venen, i que surt més a compte parlar tot el dia de política o refregir els despatxos de les agències de notícies. Tant li fa que algú es queixi de la conducta incívica de quatre arreplegats; o que reclami explicacions a l’ajuntament pel mal funcionament del transport públic; o que feliciti els bombers que van evitar que se li cremés la casa; o que exposi els objectius d’una associació que lluita per unes pensions de viduïtat dignes: al final, sempre hi ha algú altre que té la brillant idea de donar prioritat a una anàlisi exhaustiva sobre els equilibris geoestratègics al Con Sud.

A més, certes històries no traspassen la frontera de la secció d’opinió perquè podrien resultar perjudicials per al diari. Criticar massa el poder polític, encara que sigui amb motiu de nimietats, sempre molesta, i pot determinar el destí d’una subvenció o de la publicitat institucional. De la mateixa manera, investigar les queixes dels consumidors en relació a una determinada multinacional, sobretot si aquesta s’anuncia al rotatiu en qüestió, pot significar la retirada d’una gens menyspreable font d’ingressos.

Ara bé, no convé posar les cartes al director en un pedestal, perquè també tenen els seus vicis. En primer lloc, molts les utilitzen per deixar l’altre com un drap tort, només perquè no el poden veure. A continuació, accentuen la inclinació que tots tenim cap a la morbositat: qui es pot estar d’agafar el diari per veure què respon avui tal persona a les acusacions que ahir li feia tal altra? Després, poden donar lloc a polèmiques inexistents, a situacions irreals, presents només en les ments turmentades dels signants. Llavors, poden ser utilitzades com a vehicle de la típica campanya d’intoxicació informativa, on els seus autors no són qui diuen ser ni responen als interessos que diuen respondre. I en últim lloc, estan sotmeses a les tisores dels responsables de la secció, que han d’embotir-les en un espai sempre reduït -això quan surten a la llum, és clar.

Tot i així, els defectes de les cartes al director acostumen a quedar superats per les seves qualitats. Primerament, perquè mostren punts de vista diferents a l’enfocament suposadament objectiu del diari. En segon lloc, perquè descriu una realitat que, per massa propera, sovint queda al marge dels periòdics. I en tercer lloc, perquè evidencia que la gent té preocupacions que els toquen més de prop que l’encaix territorial o la sortida a borsa d’un negoci de betes i fils. Preocupacions que, per cert, no necessiten titulars grandiloqüents, ni fotografies en color que ocupen mitja pàgina, ni una ubicació a les pàgines centrals per ser estimulades.

Avís per a divagants

No us ha passat mai que quan arribeu a un poble petit -d’aquests que cada cop abunden més al nostre país-, us creieu que ja us n’heu fet una idea clara i meridiana, que ja n’heu copsat, amb un simple cop d’ull, l’estructura, la població i fins i tot l’extensió en porques del terme municipal? El nord és cap allà, el sud és cap allí, el sol surt de darrera del campanar i es pon per la cooperativa. Tot arreglat, són faves comptades.

I és clar, quan voleu posar en pràctica el sentit de l’orientació que Déu us ha donat arriben les complicacions. Perquè se us ha acudit, precisament, sortir-ne amb el cotxe just per la direcció contrària d’on heu entrat. Enfileu una costa, gireu ara a la dreta, després a l’esquerra, continueu per un carrer que cada cop es va fent més estret i, finalment, us trobeu a davant dels morros una tàpia, les escales que baixen fins als safareigs vells o -catàstrofe!- un tractor amb remolc. Que, evidentment, no podrà maniobrar per cedir-vos el pas.

Llavors, llavors és quan arriben les sufocacions i els nervis. Apagueu la ràdio, que desconcentra, i intenteu tirar enrera sense rascar les parets. Val a dir que aquesta última és una tasca aparentment senzilla, sobretot quan aneu de cara, però veritablement complicada quan ho feu de cul: els carrers quasibé mai són rectes del tot -a vegades fan més esses que un que va pitof-, i les façanes d’algunes cases fan panxa a causa de la humitat o el pas del temps. Només falta que allí a la vora hi hagi un rinxet de padrines i padrins, equipats amb mangales, cadires de bova, un silló de Verdú ple d’aigua de la cisterna i altres armes de destrucció massiva. En primer lloc, us escrutaran amb malfiança; després, si no els causeu mala impressió, us indicaran les maniobres que heu de fer per sortir del fangar on us heu fotut; i finalment, quan hagueu marxat amb la cua entre les cames, faran una digressió sobre la infinita capacitat dels forasters per fer el badoc digna de pensadors com Hobbes, Locke o Rousseau.

Arribats a aquest punt, hauríem de mirar què podem fer per evitar conjuntures d’aquesta índole. Per començar, només per començar, suggereixo dues coses: la primera, que l’ajuntament segueixi l’exemple de l’Aleixar (un poble a la voreta de Reus), i que senyalitzi ben clarament com s’entra -la fórmula "Centre ciutat" muda molt- i com se surt -"Eixida", a més, té la virtut d’agermanar-nos amb els germans del sud. I la segona, que hom tingui la prudència de sortir precisament pel lloc on ha entrat. La qual cosa, per cert, es pot aplicar a d’altres situacions encara més compromeses.

Els superfuncionaris

Estudis recents assenyalen que tots els funcionaris son uns ganduls, uns malcarats, uns barruts, uns irresponsables, uns trinxeraires, uns fatxendes, uns mediocres i uns aprofitats. Que només es cuiden de defensar els propis interessos, i que els importa un rave atendre les demandes dels administrats. Que practiquen reiteradament l’absentisme laboral, que no es volen mullar mai per res, que no saben mai res, que contesten sempre "Torni vostè demà". I que cobren -Déu del Cel!- quantitats troposfèriques, estratosfèriques, mesosfèriques, ionosfèriques, termosfèriques i exosfèriques en relació al temps que efectivament treballen.

És per aquest motiu, doncs, que el govern s’ha decidit a fotre mà a l’assumpte. Encara no hi ha res del cert, però segons informacions de Ràdio Macuto, s’està investigant -secretament, és clar- com crear una nova raça de funcionaris. A partir de les tècniques més avançades en reproducció assistida, clonació i empelts de fruiters s’és a punt d’obtenir funcionaris més alts, més forts, més ràpids, més guapos, més treballadors, més competents, més compromesos, més simpàtics i que cobrin menys que els funcionaris de tota la vida. A curt o mig termini, la nova classe de servidors públics acabarà desplaçant de les seves poltrones les paparres que actualment infesten la funció pública.

Si tot això és verídic, enlloc de funcionaris ben aviat tindrem superfuncionaris, gent formadíssima que tindrà totes les qualitats, totes, i cap defecte, cap ni un. I no serà gens estrany que, el dia que a algú li passi pel cap engegar-los a dida simplement per ser com són -la capacitat de l’espècie humana per queixar-se és il·limitada-, ho acceptin de bona gana i fins i tot els donin les gràcies. Encara que sàpiguen de bona tinta que qui els malda és un indocumentat, un baliga-balaga, algú que així treu a passeig els seus dimonis interiors o, molt pitjor, un funcionari frustrat.

Sekera no

El divendres passat vaig tornar a la salvatge garriga i escolta, tu, plovia! A mesura que enfilava les primeres costes de la província de Lleida veia com el cel s’anava posant bé, com s’anava enfosquint amb un ritme lent, però constant. Passat Vinaixa va començar a caure gotes, i quan vaig arribar a Arbeca ja feia un bon ruixat. No vaig poder estar-me de proferir, satisfet, joiós i quasi exaltat, una expressió tan típica de Sarroca com “Aigua als ordins!”

I la terra va respirar. Va quedar-se tan descansada, tant, que durant hores el paviment de la carretera semblava fabricar boira: el contacte de la pluja amb un quitrà que feia mesos que acumulava calentor produïa un fumet tènue, poc espès, que a penes aixecava dos pams de terra. L’endemà, dissabte, els trossos apareixien entollats, humits, pintats de marró fosc. I la vegetació, reviscolada, ja havia trencat definitivament de color.

També va respirar la gent del secà, que va començar a pensar en la possibilitat de salvar la temporada amb una collita satisfactòria d’ametlles i olives. Ja que l’aigua no havia arribat a temps per ressuscitar els sembrats, les esperances es materialitzaven en forma de garrafa d’oli i d’ametlles pelades i triturades. A més, suposava rebaixar la tensió que implicava estar pendent tothora de l’elevat risc d’incendis, al qual hi contribuïen, sens dubte, una cullerada de sequera, un pessic de vent i quatre gotes de descurança d’alguns que es diuen pagesos.

Ara fa una setmana de tot això, i les temperatures ja es tornen a disparar. Si no vigilem, ben aviat ens tornarem a trobar igual que fa set dies. Per tant, és urgent que prenguem mesures, mesures contundents i implacables. Per la part que em toca, us proposo allò que en anglès en diuen un brainstorming, o el que és el mateix, exercitar els cervells perquè es desfermi una veritable tempesta d’idees. Per la part que em toca, suggereixo que organitzem una manifestació, encapçalada pel lema “Sekera no” –no crec que el Komando Garrigues l’hagi inscrit al Registre de la Propietat Intel·lectual-, que surti de les basses del Terrall, recorri tots els bars de les Borges i acabi, com sempre, al Consell Comarcal. 

Homenatge al quatre llaunes

De cotxes n’hi ha hagut i n’hi haurà, però pocs seran com el Renault 4. El quatre llaunes –qui el va batejar així no podia encertar-la més- forma part d’aquell club on només entren els millors automòbils; els vehicles que han adquirit, per mèrits propis, la categoria de símbol; els carros que han aconseguit fer-se un lloc en l’imaginari popular. Els seus traços simples, curvilinis, suaus, harmoniosos, han captivat a diverses generacions, que li han guardat un aparcament al fons de la seva memòria.

El cuatro huele va ser, des del seu naixement el 1961, un autèntic fenomen de masses. Ho demostra el fet que la seva presentació es va fer a davant del Palau Chaillot, a París, amb la Torre Eiffel de fons. I que hom hi va poder admirar un estol de dos-cents exemplars blancs, talment la flota del rei en Jaume camí de la conquesta de Mallorques. És més, a partir del 4 d’octubre del mateix any, i durant uns quants dies, tota persona que volgués provar-lo se li va donar la oportunitat de fer-ho… de forma gratuïta!

Encara ara, quinze anys després que es deixessin de fabricar els últims models a Colòmbia i a l’extinta Iugoslàvia, el 4L continua suscitant admiració, respecte i certa sensació de familiaritat. Quan en passa un pel carrer, molts no poden treure-li la vista de sobre i l’acompanyen amb la mirada fins que tomba la cantonada. Si n’hi ha un altre d’estacionat a la vorera, no perden l’oportunitat de fotre-li una repassada de dalt a baix, d’esquerra a dreta, del dret i del revés. I si n’avancen un altre que va per la carretera a pas de caragol no s'enfaden com fóra d’esperar, sinó que esbossen un lleuger somrís i exclamen, interiorment o exterior: "Mira, un quatre llaunes!"

La raó d’aquest èxit potser s’explica, precisament, perquè és un cotxe que cau en gràcia. No és gaire gros, té un interior que força a les contorsions dels qui tenen les extremitats massa llargues, el canvi de marxes sembla una mangala incrustada a mitja alçada, just a la dreta del volant… O potser la seva acceptació rau en el fet que és un cotxe nostàlgic, evocador d’infanteses entre els adults, de solteries entre les casades, de segones edats entre els avis i de difunts marits entre les vídues -"Déu els hagi ben perdonat", que dirien les del meu poble. O, vés a saber, potser la seva consideració respon a què és un cotxe completament diferent de la resta, que fa ratlla.

La línia que exhibeix arracona les formes brusques, punxegudes, els escairats o els angles massa aguts. Aposta, per contra, pels acabats arrodonits en vidres, laterals, i para-xocs. La part posterior tampoc defuig d’aquesta sensació, diguem-ne, ondulant: la porta sembla una espècie de trapezi erosionat -molt erosionat- i els llums tenen la forma de dues pastanagues de plàstic que emergeixen de l’estructura enllaunada. I la part davantera ho remata amb un capó llarguet, lleugerament inclinat, que en un moment donat, potser quan menys t’ho esperes, dibuixa l’última corba que mena de dret al terra. Abans de caure del tot, en aquesta sort de cascada, el frontal apareix guarnit per una reixa que fa tot l’efecte d’un arradiet analògic dels d’abans, on les rodetes del buscador de freqüències i el volum són els llums.

La fesomia del 4L la trobareu reflectida, com en un espill, en la versió furgoneta, el 4-F. Però serà només la fesomia, la cara, la part de davant. Perquè de meitat cap endarrera canvia ostensiblement: l’habitacle per guardar el material es fa més llarg i més alt; ja no hi caben cinc portes, sinó tres; la porta de darrera s’obre de costat -i no pas cap amunt, com en la versió turisme-, el pom de la mateixa s’acciona prement un botó -i no pas amb un cop de canell al mànec en forma de T, com a l’utilitari-, els vidres laterals (quan n’hi ha) ja són més rectangulars, tot i que continuen tenint les cantonades desgastades.

Aquesta última descripció resulta cabdal per entendre el significat final del quatre llaunes: el seu caràcter total. En efecte, el cuatro huele és turisme i a la vegada furgó; llueix igual al tros que en un casori; és tan vàlid per circular per la capital com per fer la ruta Patagònia-Alaska; s’adapta tant a la noia que s’acaba de treure el carnet com al padrí que se’n va cada dijous a mercat; tant pot denotar que qui el posseeix és de classe baixa, o alta, o mitjana. És, com va titular el diari l’Équipe, "un auto que ho perdona tot". Un auto que calla per tot. Un auto, en definitiva, que ho és tot.

Festa fotre

Cada any la mateixa història. Encetem el mes de gener i ja tenim una idea bastant aproximada de les festes que anirem ensopegant a cada pàgina de l’agenda, a cada full del calendari. Ja ens hem cuidat d’escrutar, durant les últimes clarors del desembre, si la santa setmana tindrà tonalitats hivernals o primaverals, si encendrem la foguera de Sant Joan en dimarts o dimecres, si Nadal podrà fer bo el refrany i caure en dilluns.

És a partir d’aquesta feina no remunerada, d’aquesta lliçó apresa sense que cap mestre ens hagi amenaçat amb un examen, que construïm tot un sistema de ponts i aqüeductes per sortejar les irregularitats de l’almanac. A més, ens serveix per dissenyar les vacances, les quals es poden entendre com el període en què no toca més remei que aguantar la canalla, el retorn momentani a la casa pairal o l’excusa per treballar encara més -n’hi ha que aprofiten les vacances per collir olives i esporgar els ametllers.

Però aquest gust per fer festa, aquest deler, aquesta ànsia per enxampar el màxim nombre de números rojos -no els confongueu amb els altres, els hipotecaris- provoca situacions paradoxals i fins i tot absurdes. Com trobar-se, el dia 11 de setembre, una rècula de franquistes prenent el sol i banyant-se a la platja. O coincidir, el Dia de la Hispanitat, amb quatre independentistes buscant fredolics a la muntanya. O fins i tot topar amb un anticlerical confés i rematat en una àrea d’acampada… el dia de Pasqua Granada. I ben contents que estaran, tots ells, de no anar a treballar!

Ara bé, el tema que ens ocupa no es limita a una mera qüestió de contradiccions: s’ha de tenir en compte el cop que suposa, per a la capacitat productiva d’un país, tenir massa dies de festa i tenir-los repartits sense ordre ni concert, a la babalà: rutines de treball trencades, rendiment més baix de la força de treball, pèrdua de competitivitat… Per no parlar dels problemes, físics o psicològics, de moltes persones quan reenganxen després d’un pont de cinc dies. O després d’un feriado en dimecres.

A França, després de les calorades de l’estiu de 2003, el govern va començar a debatre si calia eliminar un dia festiu per fer front a l’impacte econòmic de la pujada de temperatures (la despesa sanitària es disparà perquè es van haver d’atendre molts casos, sobretot de gent gran, discapacitats i malalts crònics). Es va parlar, precisament, d’esborrar del mapa el dia de Pasqua Granada, una festivitat considerada per alguns poc rellevant a nivell religiós i social. I l’executiu, tot i que es tractava d’un tema controvertit i certament impopular, va acabar decidint en aquesta direcció: enguany els francesos han anat a treballar -els que no han pogut fer-se escàpols, és clar- el dilluns de Pentecosta.

L’exemple francès ens podria servir per replantejar-nos la manera de fer les festes. Ens podria servir per reubicar-ne algunes en divendres o dilluns, per evitar que fessin més nosa que servei. O per celebrar-les, tot i que caiguessin entre setmana -oh, sacrilegi!- en diumenge. Es faria un acte institucional, una manifestació o un aplec a l’ermita més propera i llestos.

Ara, aquesta última opció suposaria, "de facto", suprimir un dia festiu. I atacar, de passada, el moll de l’os d’un poble com el nostre. Perquè som un poble de seny, és cert, però no ho és menys que també ens domina la rauxa. Una rauxa que a vegades, en sa lluita contra la idea que a la vida hi ha d’haver cards i flors, ens fa creure que arribarà un dia en què no tindrem res més a fer que fotre festa.

Quan fou mort lo feren sant

Quatre dies que fa que és mort, i ja volen canonitzar el Papa de Roma. L’altre dia, a la plaça de Sant Pere, durant el populós, majestuós, pompós, fastuós i ple de colors funeral de Joan Pau II, fins i tot hi havia pancartes on hi figurava la inscripció “Santo subito”. O, en d’altres paraules, feu-lo sant que és tard i vol ploure.

Aquesta inclinació de tanta i tanta gent a glorificar la persona que es mor és una cosa que sempre m’ha sorprès. D’acord que, en la majoria dels casos, no s’arriba a demanar que el finat passi a engreixar les cada cop més atapeïdes pàgines del santoral, però en les vetlles i els enterraments és freqüent sentir-hi frases de l’estil “Era un bon home”, “Era una bona dona” o “La trobarem a faltar molt”. A tot estirar, n’hi haurà que diran “En el fons, tot i que no ho demostrava gaire, tenia bon cor”. Però no passaran d’aquí.

És políticament incorrecte dir mal d’algú quan fa poc temps que ha traspassat. Queda malament criticar qui encara reposa a l’obituari. Els motius? Potser per por al què diran, potser per considerar un deshonor faltar a qui no es pot defensar –per motius evidents-, potser per creure que és de mala educació, potser per respecte als familiars... El cas és que només se’n diuen els trets positius, se n’exageren les qualitats i es pot arribar a l’extrem d’inventar-se-les quan en vida aquella persona no era prou bona ni per dir bon dia.

I això passa, sobretot, quan el cessat és un personatge públic, conegut per milions de persones. Com si durant la seva existència no n’hagués fet, de malvestats, abominacions i dolenteries, com si no n’hagués tingut, de defectes, de cop i volta tot queda tapat pel mantell místic i enigmàtic de la Mort, que més que una calavera amb hàbit i dalla sembla una germaneta de la caritat. Nixon ja no és el president que va espiar la democràcia, ni Mitterrand l’enèsim mandatari francès que va deixar l’Àfrica potes enlaire, ni Hassan II el rei que va atonyinar les aspiracions de llibertat del poble sahruí... Ni Joan Antoni Samaranch, el dia que fineixi, el governador civil feixista de Barcelona de 1973 a 1977. 
Per tant, millor que posem a cadascú on li pertoca. Els naps amb els naps i les cols amb les cols. No ha de suposar cap problema, cap ni un, dir la veritat sobre la persona que acaba de deixar aquest món. Encara que sigui desagradable, cru i dur examinar allò que va fer i va deixar de fer. Perquè, al cap del carrer, allò que compta és tractar les persones amb equanimitat. I allò que sobra és la infinita capacitat per autoenganyar-se i anar per la vida amb massa miraments.

Bon camí sempre és drecera

Sempre m’ha agradat observar els paisatges on sembla que s’hagi parat el rellotge. On tot, o gairebé tot, fa l’efecte de conservar-se igual des del temps de la Mariacastanya. No crec que hi hagi gaires coses tan plaents per als sentits, tan relaxants, tranquil•litzadores i mereixedores de ser el preludi a una bona migdiada. A més, davant la nostra peremptorietat en aquesta vall de llàgrimes, sempre resulta gratificant comprovar que hi ha coses que es mantenen, si fa no fa, com el primer dia. Les quals, a la seva vegada, ens han vist passar els uns rera els altres, i ens han servit d’escenari per tal que representéssim totes les tragèdies i les comèdies del món. Si existeix la immortalitat, si realment existeix, allò que més s’hi assembla és un paisatge que s’ha quedat en temps mort.  

Però no cal ser tan mortot com per deixar els camins del terme igual o pitjor que a l’època del rei en Jaume. Una cosa és conservar l’encant d’un paratge i l’altra és fer-lo transitable per a mitjans de transport més evolucionats que el cavall, la mula o el carro tirat per bous. Condició indispensable, per cert, perquè el trajecte de casa al tros sigui més còmode, més ràpid i més segur. Sobretot més segur.

No cal dir que n’hi ha que es juguen la vida, esquivant els pedrots que han estat arrossegats per l’última torrentada, botant com una molla borratxa, basculant de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta per un ferm que té tots els atributs, tots, menys la fermesa. Encara que condueixin un tractor, una DKV o una mobilette d’última generació –confesso la meva addicció a les expressions tradicionals i un xic retrògrades-, el risc de bolcar o de sortir del camí és quelcom més que un risc. És, com dirien en castellà, un gaje del oficio.

I qui té la culpa de tot això? Qui o què és el responsable de la degradació, depressa i sense pauses, dels camins del terme? Posats a investigar, el més fàcil seria citar els sospitosos habituals per a la roda de reconeixement: l’ajuntament, el consell comarcal, la Diputació, la Generalitat, l’Estat i la Unió Europea. Fins i tot podríem requerir al canvi climàtic o a la globalització (és curiós, per a certa gent la globalització sempre és l’explicació última de les maleses d’aquest món) que es presentessin davant el vidre opac.

Però potser hi hauríem d’anar nosaltres mateixos, a la pràctica de la prova. Seria un exercici d’humilitat i també de valentia. Llavors veuríem quant pesen totes les vegades que no ens hem mogut fins que els altres no s’han mogut, totes les ocasions en què no hem regalat cap esforç fins que no hem comprovat l’altruisme de la resta, tots els camins que hem tingut la barra de fotre’ns dels rucs que treballaven mentre nosaltres ens dedicàvem a jeure, tots els cops que hem estat a punt de deixar-nos matar abans que ajudar el proïsme… En el cas que en sortíssim galdosos, acceptaríem assumir la nostra part de culpa?

Articles traspaperats

Remenant, remenant, he trobat més articles del Broma plana, que no sé si van sortir a la versió impresa del SomGarrigues, a la digital, a totes dues o a cap de les dues. N'he trobat... 17! O sigui, que tenim Broma plana per unes setmanetes més... (Visca el viure de refregits)