Una terra d'oli

Una terra d'oli ja és aquí! Un llibre sobre l’oli de les terres de Lleida que mira el present, el passat i el futur del nostre oli. Un llibre editat per Pagès editors amb el suport de la Diputació de Lleida. Un llibre col·lectiu, coral, on hi escriu molta gent: Ignasi Aldomà Buixadé, Antonieta Barahona Viñes, Àngels Calvo Fandos, Mireia Campanera Reig, Esther Girabet Massot, Albert Gonzàlez Farran, Jordi Graell Sarlé, Mariona Jové Font, Natàlia Mota Martorell, Reinald Pamplona Gras, Agustí Romero Aroca, Enric Vicedo Rius i Xavier Vicens Burgués. Unes i altres tracten l’oli des de les seves aplicacions medicinals i culinàries, la història, el tast o l’experiència de les collidores d’olives.

Per la part que em toca, he fet un petit text sobre la influència de l’oli en la cultura i un altre de més gran, on entrevisto 12 productors i productores d’oli dels nostres pobles:

 -Cooperativa de la Granadella

-Aresté Teixidó de Seròs

-Cooperativa de Juncosa

-OliCastelló de Castelló de Farfanya

-Cooperativa de Cervià de les Garrigues

-Olierm de Sant Martí de Barcedana

-Cooperativa Sant Isidre de les Borges Blanques

-Olicatessen dels Torms

-Veà de Sarroca de Lleida

-Albium de l’Albi

-Cooperativa de Maials

-Umami de Belianes

I clar, aquest és un llibre de fotos. Amb moltes i molt bones fotos. Unes fotos de Santi Iglesias i Toni Prim, els quals han vist les olives, els olivers i l’oli d’una manera artística, tècnica, digna, clàssica i moderna a la vegada. Ha estat un plaer treballar amb vosaltres, xicots, ens hem passejat molt i hem gaudit encara més!

Bé, esperem que Una terra d'oli sigui del vostre gust. I recordeu: en major o menor mesura, tots (i totes) som oli.

 

PD: Ah, i gràcies a tothom que ha fet possible #Unaterradoli!

Música a l'alba

A la ràdio, al matí, hi ha programes que combinen riures i música. L’objectiu? Despertar els oients i fer-los caminar amb bon peu.

Potser per incapacitat de locutors i guionistes, potser perquè, a aquella hora, no sóc gens receptiu, no em fan gràcia. No hi ajuda que sempre sonin les mateixes cançons i l’excés d’anuncis -adotzenats, pesats, uns ancòrdios.

Fins no fa gaire, al cotxe, practicava el zàping radiofònic. Però me’n vaig cansar. Volia substància, varietat i abolir la propaganda. I vaig trobar Tots els matins del món, a Catalunya Música.

I jo que pensava que la música clàssica només era per llegir, escriure i relaxar-se! També era companya de viatge, desvetlladora dels sentits mentre el dia despuntava. Els tossals d’Alcanó, el Cogul i Castelldans, els olivers, les bromes rogents i els horitzons daurats, fins i tot els bonys de la carretera, tenien un altre batec amb les melodies de sempre.

Un matí va sonar Moonlight serenade, a càrrec de la soprano Barbara Hannigan i la Ludwig Orchestra. Delicada. Excepcional. I em vaig sentir com em volia sentir, just al moment que sorgia l’alba.

L'any de l'anar a peu

Vaig començar l’any 2020 malament. L’hèrnia em feia un mal intens, bona part de les hores del dia. Amb prou feines podia dormir. Tenia pitjor humor que el capità Haddock. I a fora al carrer, broma plana i freda. Durant setmanes, quan al matí obria els ulls, se’m feien presents dues paraules: Dolor i broma. Broma i dolor.

El repòs no m’ajudava. En canvi, si bellugava, si caminava, semblava que no em dolia tant. Caminava per casa, me n’anava a Cova Bona, a la Guardieta.

Quan em van donar l’alta, al març, ens van confinar. I, quan van deixar sortir a practicar esport, em vaig atrevir amb caminades més llargues. Cap a Utxesa, cap a la Fita dels Quatre Batlles, cap al Vedat. Vaig trepitjar camins i racons del meu terme que desconeixia.

El 2020 m’ha ensenyat moltes coses. Una, que si no puc córrer, hauré de caminar. I una altra, que el paisatge, la nostra salvatge garriga, és el primer i l’últim que tenim. És d’on sortim i on tornem quan vénen mal dades. És arrel i port. És amarra i aquell ganxo on ens agafem quan no hi ha res més. Que no calgui una altra malura per adonar-nos-en, per favor.

Nota: Aquest article apareix al número 544 del quinzenal SomGarrigues (del 8 al 21 de gener de 2021).

BLUES

BLUES

 

Sentiu la música? És lo ritme de la sequera

Del terròs que es clivella

De les fulles i els troncs que s’arruguen

Del cel que s’escanya, de tanta calor que fot

Del lament del pagès, que aquest any tampoc no farà ametlles.

 

Escolteu la cançó? Parla de la broma plana

De dies de gebre i sutge

De no veure-hi més enllà del nas

D’un paisatge que ha guillat i ja no tornarà.

 

Distingiu les notes? Ara expressen pena

Ara se’n riuen, d’aquesta sort

I ara es conformen

Perquè el secà, l’han fet per a conformar-s’hi.

 

Sentiu lo blues? Batega a les pedres

A tota bèstia que campa aquesta terra

En un revolt del camí

I en la nit estrellada.

Origen

El juliol, al Segrià, ha estat ardent i estrambòtic. Sense sortir de la comarca i amb restriccions de mobilitat força dures a quasi tots els pobles del tram final del Segre –amb Lleida al davant. Als nou pobles de les Garrigues històriques, o del Segrià Sec, la pressió no ha estat tan insistent, però hi han hagut massa coses que no s’han entès, massa missatges contradictoris dels poders públics. 

A partir d’aquí fins al final de l’article, podria abonar-me a aquest victimisme tan nostrat, que consisteix en somicar, culpar de tots els mals el centralisme barceloní i no aportar cap mena de solució al problema. Però no ho faré. Seré pràctic. 

En primer lloc, hem vist que no se’ns deixava sortir del Segrià, mentre pobles propers –en quilòmetres i fesomia- no tenien aquesta restricció. D’Aspa no i del Cogul sí. D’Alcanó no i de Granyena sí. De Torrebesses no i de la Granadella sí. Així doncs, perquè no pensem en canviar de comarca? En tornar a les Garrigues? Pel fet de compartir comarca amb Lleida, hem pagat un preu molt car. I el podem tornar a pagar. 

I en segon lloc, suposo que hem valorat què suposa viure a Lleida capital. Lleida, la gran ciutat de la nostra terra, ha esdevingut la gran gàbia de la nostra terra. Tota aquesta gent que ha marxat els últims anys dels nostres pobles, no seria hora que tornessin? Que tornessin a l’origen?

Nota: Aquest article apareix al número 534 del quinzenal SomGarrigues (del 7 al 20 d'agost de 2020).

Tot comença en una llibreria: Sol ponent

El passat 23 de juliol havíem de celebrar Sant Jordi, però no va poder ser. Malgrat les dificultats, no vam desistir -ni desistim. Vam fer una sèrie de vídeos en què animàvem els lectors a acudir a les llibreries i adquirir llibres. Perquè #Totcomençaenunallibreria

Dimecres, 21 de juny de 2017

Dimecres, 21 de juny de 2017, acaba Sol ponent (Pagès Editors). Des del solstici d’hivern de 2016 vaig anotar, cada dia, tot allò que observava i tot allò que sentia. Va ser un exercici constant, pacient, a vegades pesat, sempre instructiu.

L’últim mig any he fet un exercici: obria el dietari i llegia el dia en què em trobava. I, la veritat, fixant-me en el paisatge, en la meteorologia i en segons quines cabòries, tampoc no semblava que haguessin canviat tantes coses, de tres anys cap aquí. La qual cosa vol dir que, agafant perspectiva, prenent distància d’allò que, en el moment present, ens sembla un fet històric, transcendental, que ha de canviar-nos per sempre, hi ha forces molt més grans a sobre dels nostres caps. Forces amb un ritme diferent, més lent, més tossut, que no podem tòrcer encara que ens ho proposem.

Massa sovint pensem que el món orbita al nostre voltant, que no s’explica sense nosaltres. Però nosaltres, com a màxim, el podem escriure, descriure, transcriure. El món gira al seu aire: les bromes arriben i s’enretiren, la pluja omple les cadolles, els sembrats s’espiguen, les ametlles i les olives s’inflen als arbres...

I diuen que som estiu. Ha acabat la creixença de la llum i ja comença a recular. Començament i final, final i començament. La vida és plena de sortides i arribades, l’una darrera l’altra. Sense parar.

Nota: La imatge que acompanya aquest article és de Quim Estadella, fotògraf de Torres de Segre. El Quim Estadella ha fotografiat moltes vegades (i ho ha fet molt bé) el sol naixent i el sol ponent a Utxesa, l’embassament que hi ha entre Torres, Aitona i Sarroca. Aquesta fotografia, però, és del poble de Torres de Segre. Si ho dic bé, aquest noi que s’intueix a contrallum camina pel carrer de la Creu cap al Carrer Major. Aquesta posta de sol, en aquest punt concret de Torres, només es veu a l’entorn del solstici d’estiu.

Nota: Aquest article apareix al número 531 del quinzenal SomGarrigues (del 26 de juny al 9 de juliol de 2020)

Jesús Tibau llegeix "Sol ponent"

El Jesús Tibau, que sempre m'ajuda en la difusió dels meus llibres, llegeix un fragment de "Sol ponent". És el que correspon al 7 de gener de 2017:

Un aforisme i una paraula bella

L'Ajuntament de Lleida va demanar-nos, a escriptores i escriptors de Ponent, un aforisme -això és, una frase o frases que diguessin molt en poques paraules. La incertesa i l'esperança, arran del moment històric que vivim. jo vaig fixar-me en el paisatge que tinc a tocar, i vaig triar una cadolla, que és un clot natural que es forma a la roca. La cadolla, la gran majoria de l'any, està seca, però quan plou, reté l'aigua durant dies, cosa que no passa en els tolls dels trossos o els camins, on l'aigua s'evapora aviat o bé s'escola fàcilment terra endins. Per tant, encara que la cadolla estigui buida al fort de la sequera, s'omple quan plou. I l'aigua hi dura.

La Paeria de Lleida també va demanar-nos una paraula bella. I jo vaig triar garbinada, un vent del sud-est que bufa a partir de mitja tarda. És un vent de mar cap a terra, que arriba a Sarroca després de passar pel Baix Camp i el Priorat. A l'estiu, quan bufa la garbinada, baixa la temperatura i la gent respira. Quan es pon el sol, n'hi ha que treuen les cadires al carrer i entomen la garbinada.

Presentació virtual de Sol ponent a la Granadella

El diumenge 26 d'abril de 2020 havia de presentar Sol ponent a la Granadella, però no va poder ser. El confinament va obligar a suspendre els actes presencials, però l'Ajuntament de la Granadella va voler mantenir-los en format virtual. I em va proposar fer la presentació virtualment. Jo no havia fet mai una presentació virtual, i per això em va agradar la idea, perquè no l'havia feta mai. 

Aquest vídeo també el vaig penjar al meu canal de Youtube, que havia inaugurat uns dies abans, i de seguida vaig pensar: "A veure quin seria el proper!" Perquè això dels vídeos no s'acabarà, eh?

Moltes gràcies a l'Atzara, de l'Ajuntament de la Granadella, a la Gemma, de la Biblioteca Emili Pujol de la Granadella, i a l'Alba, la meva dona, per gravar-me.

Qui pogués ser pagès

“Qui pogués ser pagès!”, pensaven a la capital. Sortir de casa, cada dia, i treballar a l’aire lliure. Esporgar, llaurar, ensofatar, passar el rodet o aclarir préssecs. Amb el cel i el sol de sostre.

“Qui pogués ser ramader!” Anar a la granja, alimentar vaques, porcs i pollastres -i els gossos que guarden la granja. Treure a pasturar corders i cabres. A la plana i la muntanya. Al guaret i la garriga.

El confinament ens ha ensenyat, molt depressa, molt cruament, què implica viure a la ciutat i al poble. Trobar-se on hi ha les botigues, els hospitals, les empreses i les institucions, la gran majoria de la gent, ha resultat un càstig. I trobar-se en els pobles petits, en els pobles no gaire grans, i a sobre ser pagès o ramader, ha esdevingut un regal, un bé de Déu.

Què passarà a partir d’ara? Que hi haurà un flux migratori de la ciutat al camp? Que reequilibrarem territorialment el nostre país d’una punyetera vegada? Que als pagesos se’ls pagaran uns preus justos, ara que s’ha demostrat la seva importància en casos de necessitat?

Als pobles som descreguts i malfiats, i sabem que no passarà res de tot això. Fins i tot, no tenim clar si es trobaran prou temporers per collir la fruita dolça d’aquesta campanya. Perquè, encara que hagi molta gent que les passi magres a ciutat, qui anirà al tros, a passar calor, al bell mig del mes d’agost?

Som de poble

SOM DE POBLE

Som de poble

No mos compliquem massa la vida

Anem al gra

Al moll de l’os

A l’essència de les coses.

Estimem lo que es pot veure i tocar

Adorem la bonesa de l’ús

Som firaires

De mercaderia que no es paga amb diners.

Preguntem encara que sapiguem la resposta

Encara que sapiguem que no ens contestaran

Encara que no en traguem absolutament res, de la informació

La qüestió és la Qüestió

Perquè som gent que venera la Pregunta

És lo nostre Esport de cada dia

Una Fita del nostre Viure.

Som batec de camp

Sinceritat descordada

Roba d’estar per casa.

Se’ns en foten, i ens en fotem

Dels que se’ns en foten

I de la imatge que mos torna l’espill

És un combat sense concessions

En totes direccions

No fem ostatges

I no guanyem ni perdem mai del tot.

Vivim a frec del temps

Sentim com es balda la llum

Resseguim lo camí de les bromes

Escoltem com respira la terra quan comença a ploure després de mesos de sequera

Les estacions sempre tenen plat a taula

I del canvi més petit

En fem tesis doctorals.

Tenim la sort de ser de poble:

Això no ho pot dir tothom.

Fred

FRED

Jo sóc aquell que bufeteja

Que pessiga

Que ascla

Que deixa com un drap tort.

Sóc lo càstig més vell del món

La venjança servida quan toca

La pobresa, la feblesa, la tristesa

La mala astrugància.

Però també sóc qui desperta

Qui esmola la mirada

Qui encén lo foc

Qui ensenya a viure quan no es pot viure.

Jo sóc aquell que sacsa

Que empeny

Que mana

Que mou.

Dones d'Amèrica

Tinc un amic que es diu Víctor. És de Sant Esteve de Palautordera, a tocar del Montseny. El 12 de juny de 2018 va pujar a la seva Thorn Sherpa, una bicicleta anglesa d’acer, i va començar a pedalar. Això era a Prudhoe Bay, a Alaska. L’11 de desembre de 2019 ha arribat a Ushuaia, a l’Argentina.

En aquest temps, ens ha escrit, a un grup d’escollits, les peripècies del seu viatge. Les carreteres desertes d’Alaska, la Great Divide Mountain, el silenci de Sinaloa, la irrespirable Centreamèrica, el pont de les Amèriques a Panamà, la crua natura a Colòmbia, Perú i Bolívia, i el vent i les bromes a la Patagònia i la Terra del Foc.

Llegir els seus escrits ha estat viatjar. Patir amb ell, riure amb ell, menjar com ell, proferir els seus renecs, expressar els seus dubtes i febleses, revoltar-se contra el capitalisme, el bonisme, el feixisme i l’imperialisme –de qualsevol bandera- i, sobretot, emocionar-se amb les més desvalgudes. Que, a Amèrica, són les dones.

Dos casos: la Rosalía, a qui els narcos mexicans van matar dos fills, i aquella mare sense nom de l’altiplà bolivià, que carregava un feix de llenya quasi tan gran com ella. La boliviana, a més, portava de la mà qui devia ser sa filla. La nena també duia llenya a l’esquena, però el feix era més petit.

N’hi ha que, del viatge, només n’expliquen grandeses. El Víctor explica allò que cou.

Nota: Aquest article apareix al número 519 del quinzenal SomGarrigues (del 17 al 30 de gener de 2020).

Ni el sentiràs

A la pel·lícula The Blues Brothers, l’Elwood obre la porta del seu apartament. Fa passar son germà Jake. En pocs metres quadrats, un llit, una nevera, un tocadiscos –on sona Let the good times roll, de Louis Jordan- i un fogonet per torrar pa. Hi ha una finestra que dona al carrer. Davant per davant, circulen trens:

-Cada quan passa el tren? –pregunta el Jake.

-Tan sovint que ni el sentiràs – respon l’Elwood.

Una cosa semblant em passa a mi. Treballo en un lloc on circulen tants trens que moltes vegades ni m’hi fixo. Assumeixo els tremolors de l’alta velocitat com a propis, els incorporo al meu bagatge acústic.

Quan hi menys freqüència de pas, m’assalten les preguntes: tota aquesta gent, on va a parar? A Barcelona? A Tarragona? A Lleida? A Madrid? A Sevilla? A França? A la quinta forca? De la mateixa manera que jo veig el tren com una fletxa, com un llamp, què veu el passatge quan vola davant de la nostra escola? Un esquitx verd i blanquinós? Formigues? Vehicles de joguina? El campanar de les Borges? Puiggròs?

Cada dia se’m fa més estrany, això del progrés. Perquè uns cada dia van més depressa, i uns altres no es mouen de lloc. Perquè uns viatgen sense escales, amb tots els adelantos, i uns altres tenen unes parades tronades i galdoses. Perquè uns cada vegada van més lluny, i uns altres només poden veure com els primers s’allunyen.

Nota: aquest article apareix al quinzenal SomGarrigues (del 31 d'octubre al 14 de novembre de 2019).

Calor

Fa tanta calor que les ganes de parlar s’evaporen. Articular paraules i frases es converteix en quelcom que cansa. El silenci esdevé un remei contra la calor.

Fa tanta calor que costa pensar. Som al fort de l’estiu, però a dins del cervell hi ha un banc de broma plana, molt espessa. No s’hi veu res.

Fa tanta calor que no es dorm ni es descansa de cap manera. El son és intermitent, però l’esgotament no s’acaba.

Quan bufa aquell vent de foc, quan el sol esquerda el terròs i la xafogor cau damunt dels caps com una llosa, hom té la sensació que l’han obsequiat amb una plaga bíblica. I l’envaeix aquella sensació de fatalitat, tan garriguenca, que el fa sentir el més desgraciat entre els desgraciats.

Com es combat, tanta calor? Procurant fer el mínim esforç. Passant les tardes en remull o sense sortir de casa, amorrat al ventilador o l’aire condicionat. Entaforant-se en un celler de pedra sota el nivell del carrer o recuperant la fe –les esglésies dels pobles són frescals. Sospirant. Quan no queda pràcticament res, un sospir quasi ho és tot.

Quan fa tanta calor, hauríem de canviar els papers entre el dia i la nit. Treballar amb lluna i estels i dormir les hores de sol. Com que això encara no ho pot fer tothom, ens haurem de conformar amb el que sempre hem fet: riure’ns de la nostra mala astrugància i esperar que vingui un temps millor.

Nota: Aquest article apareix al número 505 del quinzenal SomGarrigues (del 23 d'agost al 5 de setembre de 2019)

Club dels penúltims

CLUB DELS PENÚLTIMS

És molt difícil ser el primer

Però encara ho és més arribar l’últim.

Tenir la mala llet de ser el vagó de cua

Dia sí dia també.

Ho has de fer molt malament

S’han d’alinear uns quants planetes dolents

-amb les llunes respectives-

Perquè t’avanci Déu i sa mare.

Però no costa pas tant

Ingressar en l’assortit Club dels Penúltims

Aquells que no guanyaran mai cap menció

Però que mai aniran de bracet amb el cotxe escombra.

Aquells que s’ho prenen tranquil·lament

Que han vingut aquí a divertir-se

I que no es foraden el cap amb reptes gegantins.

Els penúltims són la sal

El sucre

El greix de la vida.

Aquells que donen sentit al camí

O que són l’excusa del camí.

Pel Club dels Penúltims

Hi passa tanta gent

Que hi passa tothom.

Un racó, un món

 

UN RACÓ, UN MÓN

Del carrer Pols a Cova Bona hi ha un quilòmetre

I de Cova Bona al carrer Pols, un altre quilòmetre.

L’hort del Tonyeto, la pleta del Ton, lo tros del Vicent

Aulivers, terra campa, serra i garriga

Un mas mig derrotat

Un esbalç al costat del camí.

Aquests dos quilòmetres 

Són la distància a què m’aferro

Quan no puc anar més enllà

Quan se’m fa de nit tan aviat

Quan hi torno després de la vagància

Quan vull emprovar-me la pujada

I afuar-me en la baixada.

A força d’anar-hi

I de tornar-hi

Aquest racó se torna un món

Més alt, més ample i més fondo

Neixen perfils a cada instant

Noves gambades

Lo camí muda la pell

Ni corre mai la mateixa bèstia

Ni vola mai lo mateix afaram.

Pots comptar les pedres del camí?

Les mates de romer?

Les gotes de la broma que pixa?

Pots córrer com demà?

Presentació d'Atles de l'oblit a Sarroca de Lleida

Atles de l’oblit és un llibre proper. És proper perquè parla d’Aitona, i a Sarroca coneixem molt bé Aitona. Hi teníem o hi tenim trossos, hi hem anat a descarregar fruita, i fins i tot hi tenim parents.

Atles de l'oblit és proper perquè fa servir un llenguatge proper. Paraules que són les mateixes que a Sarroca, o no gaire diferents: alego, angorfa, badejo, borràs, esgarranyar, estarrabaldat, malmetició, salèncio, secla, surra...

Atles de l’oblit és proper perquè les vivències, les històries que hi explica la Teresa ben bé podrien ser les nostres –exceptuant que aquí, majoritàriament, encara som un poble de secà. L’exèrcit de formigues a què es refereix la Teresa al llibre, són les nostres padrines i repadrines, que després de la guerra, se van cuidar d’aixecar les nostres cases i els nostres pobles. El cine de la Sastra ben bé podria ser el cine que hi havia aquí, a la Sala del Ball. I Ca l’Alfonsa, merceria entre altres coses, ben bé podria ser Ca la Gran de Sarroca.

El terme d’Aitona és tan gran que arriba a menys de dos quilòmetres de Sarroca. De fet, la Teresa explica les feinades que tenien per arribar al seu tros d’olivers de la Serra Grossa, molt a prop del límit, de la frontera amb Sarroca. Precisament, quan començava a llegir-la, me’n recordava d’una altra, de frontera: La pell de la frontera, de Francesc Serés, en el qual explica les transformacions del Baix Segre durant els últims anys.

I ja que parlem de fronteres: les fronteres apareixen als mapes. I als atles. Les fronteres delimiten territoris. En aquest sentit, a Atles de l’oblit, la Teresa delimita el seu territori sentimental i familiar, el territori de la seva infància i adolescència. Per tant, és un títol ben triat.

A més, és un títol ben triat perquè, després de la paraula Atles, hi apareix la paraula Oblit. Són dues paraules, dos conceptes molt diferents entre si, quasi diria que contraris. Atles mostra la voluntat de fixar una cosa, Oblit és allò que s’emporta el vent. Atles és allò al qual un s’aferra i Oblit és el perill de perdre’l. Perquè, no ens enganyem, fins i tot les coses més segures, aquelles que creiem indestructibles, poden desaparèixer algun dia. Poden caure en l’Oblit.

Però quedem-nos amb la part positiva. Veiem el got mig ple. L’oblit és el perill, però la voluntat de dibuixar Atles, com ha fet la Teresa, és allò que garanteix que sempre puguem recordar.

Moltes gràcies,

La millor estació de l'any

L’hivern? Massa embromat. L’estiu? Massa roent. La tardor? Massa remugaire. La primavera? A la salvatge garriga, la millor estació de l’any.

Els sembrats són verds –si plou-, les argelagues floreixen, els moixons canten i les granotes rauquen. És el temps dels ametllons, aspror per fora i gelatina per dins. L’època de l’esporga i la crema de llenya al tros. A la primavera, les matinades són fresques, els migdies enamoradissos, i els capvespres somien que són eterns.

Quan s’encadenen uns quants dies bons, templats, assaboreixes una pau i una harmonia que et reconcilien amb el món. Com és possible aquesta sort, aquesta benedicció, aquesta felicitat, et preguntes. No te l’acabes de creure, el temps que et toca viure.

I surts en bici i t’allargues cap a Utxesa, i ensopegues un ramat de corders, o uns cavalls bruns, joves i poderosos, o un conill afuat, o una àguila que planeja. O te’n vas Vedat amunt, a buscar pins que t’ombregin i herbes que et perfumin, a assajar la millor vista del Montmeneu. O puges corrent la costa de la Creu, o baixes triomfant des de l’Espartova, o passeges la mandra pel turó de la Guardieta.

Però la primavera és curta, a la salvatge garriga. A la cantonada espera l’estiu, amb les seves urpes de foc. Per això s’ha de gaudir des que ensenya el nas, perquè quan te n’adones, ja estàs esperant la primavera següent.

Nota: Aquest article apareix al número 499 del quinzenal SomGarrigues (del 5 al 18 d'abril de 2019).