Fred

FRED

Jo sóc aquell que bufeteja

Que pessiga

Que ascla

Que deixa com un drap tort.

Sóc lo càstig més vell del món

La venjança servida quan toca

La pobresa, la feblesa, la tristesa

La mala astrugància.

Però també sóc qui desperta

Qui esmola la mirada

Qui encén lo foc

Qui ensenya a viure quan no es pot viure.

Jo sóc aquell que sacsa

Que empeny

Que mana

Que mou.

La millor estació de l'any

L’hivern? Massa embromat. L’estiu? Massa roent. La tardor? Massa remugaire. La primavera? A la salvatge garriga, la millor estació de l’any.

Els sembrats són verds –si plou-, les argelagues floreixen, els moixons canten i les granotes rauquen. És el temps dels ametllons, aspror per fora i gelatina per dins. L’època de l’esporga i la crema de llenya al tros. A la primavera, les matinades són fresques, els migdies enamoradissos, i els capvespres somien que són eterns.

Quan s’encadenen uns quants dies bons, templats, assaboreixes una pau i una harmonia que et reconcilien amb el món. Com és possible aquesta sort, aquesta benedicció, aquesta felicitat, et preguntes. No te l’acabes de creure, el temps que et toca viure.

I surts en bici i t’allargues cap a Utxesa, i ensopegues un ramat de corders, o uns cavalls bruns, joves i poderosos, o un conill afuat, o una àguila que planeja. O te’n vas Vedat amunt, a buscar pins que t’ombregin i herbes que et perfumin, a assajar la millor vista del Montmeneu. O puges corrent la costa de la Creu, o baixes triomfant des de l’Espartova, o passeges la mandra pel turó de la Guardieta.

Però la primavera és curta, a la salvatge garriga. A la cantonada espera l’estiu, amb les seves urpes de foc. Per això s’ha de gaudir des que ensenya el nas, perquè quan te n’adones, ja estàs esperant la primavera següent.

Nota: Aquest article apareix al número 499 del quinzenal SomGarrigues (del 5 al 18 d'abril de 2019).

Viure al poble petit

L’escola de la Pobla de Cérvoles plega. No és la primera ni serà l’última, a la salvatge garriga. Cada vegada neix menys canalla i el jovent dels nostres pobles que té descendència, en gran mesura, ja fa temps que ha fotut el camp a la capital. Ben cert que hi ha gent que fa el trànsit contrari -canvia la ciutat pel poble-, però són una immensa minoria. Flors que no fan estiu.

Per a un poble, perdre l’escola és començar a morir. És com la fitxa de dominó que fa caure totes les altres. A una població massa envellida se li afegeix que pràcticament no hi ha recanvi generacional. Què serà aquest poble d’aquí o deu o quinze anys? Un llogarret? Un graner? Un lloc on dormir? Haurà d’ajuntar-se amb pobles veïns per no perdre (encara més) serveis? Últimament tinc un malson amb ulls com taronges: espero un cotxe de línia que ja no para mai més al poble.

Puc entendre l’envelliment de la població. Malauradament, és un signe del nostre temps. Però no puc pair com ens fuig el jovent dels nostres pobles. N’hi ha que són a un cop de pedra de la capital, amb bones carreteres per arribar-hi. La vida als pobles és tranquil·la, i prou barata. Així doncs, perquè, aquesta fuita inestroncable cap a ciutat? No donaré tota la culpa al sistema, a la gran estructura. No. Perquè també és culpa nostra: de qui marxa i de qui no sap convèncer qui acaba marxant.

Nota: Aquest article apareix al número 475 del quinzenal SomGarrigues (del 4 al 17 de maig de 2018).

Indis i pistolers

INDIS I PISTOLERS

Rodola una parrella borda

Un revolví aixeca el guaret

Un escamot d’indis s’embosca

en serra de roca i romer.

Los pistolers ordeixen un pla

I disposen dues esquadres

Cadascuna fendirà un flanc

Amb una tempesta de bales.

Uns i altres peixen los enginys

Revòlvers d’ametller i auliver

Escopetes de figuera i pi

Fletxes de foc, espetecs de verb.

Parapetats rera les pedres

Ajupits sota les espigues

A l’abric de pletes i eres

Sotjant masos, corrals i espones.

S’ericen les plomes dels síoux

Una ginesta s’ha bellugat

Lo vent? Una rabosa? Un truc?

Un signe i comença el combat.

Calivada

CALIVADA

Flama i brasa en llar de foc

Couen carn i llonganissa

I escaliven lo pebrot

La tomata i l’aubergina.

La cara s’enrojola

Los dits teclegen les pinces

Lo nas vetlla la cuita

Los ulls ensumen les cuixes.

La vianda, feta i menjada

Lo teu primer manament.

No et mous de la graellada

Fins que tota és rostida.

I a taula, esmolen la dent:

Han finit l’amanida.

Secà tou

SECÀ TOU

S’alça el dia lleganyós

S’estira, se frega, plora

Mulla el terra polsegós

Irriga, infiltra, xopa.

Clima quiet i molestós

Un somni, sortir al defora

La saó esponja el tros

Espera, recerca l’hora.

Lo verd brota jovençà

Creix la mata del secà

S’intueixen fruits i flors

Per les venes corre sang

Los peus malden amb lo fang

Se dissolen les temors.

Ni broma que no s'acabi

L’hivern no ha començat i ja hem tingut ració extra de broma. Des de finals d’octubre, la broma plana i pixanera envaeix la salvatge garriga. Esborra els masos, camufla bèsties i plantes, difumina els fanals dels pobles. Rega els sembrats, amara els olivers, perleja els vidres de les ulleres.

Viure en un núvol no sempre és plaent. És avorrit, fred i posa de mala llet. N’hi ha que quasi no surten de casa –o del cafè. Els que van al defora, duen més capes que una ceba. I els que no poden aguantar més, fugen a la muntanya, a la mar o a qualsevol lloc on faci bo.

Arriba un moment en què sembla que la broma no s’hagi d’acabar mai més. Quan fa uns dies que el sol no es veu ni en forat ni en finestra, no costa gaire que a un li caigui l’ànima als peus. I el pitjor de tot és quan la boleta del sol s’insinua a darrere de la bromada, però no la pot acabar de rompre. Això d’oferir-te la pastanaga i enretirar-la a l’últim instant, encara ensorra més.

Però arriba un dia en què la broma s’esquerda. Els feixos de llum la fendeixen, l’escalfen, la fonen. Els grumolls de broma fugen, agonitzen, moren i desapareixen. I, per fi, torna sortir el sol.

Perquè sempre torna a sortir el sol. Sempre. Llavors, la terra respira i recupera coloret. I les persones poden contemplar el paisatge fins a l’horitzó. Perquè no hi ha bé que duri ni broma que no s’acabi.

Nota: Aquest article apareix al número 439 del quinzenal SomGarrigues (del 16 al 29 de desembre de 2016).

Més tossuts que una rella

Anys enrere, el Jordi Quer em va recomanar la visita al Museu de la Vida Rural, a l’Espluga de Francolí. Fins l’altre dia, no vaig trobar el moment d’anar-hi. Confesso que n’esperava molt, d’aquest museu. I que en vaig obtenir més.

Unes instal·lacions lluïdes, netes, àmplies, accessibles, amb una il·luminació justa, que conjuntaven amb elegància tradició i modernitat, uns estris agrícoles ben restaurats, uns àudiovisuals molt efectius i un tractament de la pagesia senzill i sense tòpics.

Ara bé, em vaig sentir contrariat. Perquè em sabia greu, un museu tan ben parit per a una pagesia catalana tan mal… fotuda. Resulta que plegava gairebé tothom, que quasi no continuava ningú –jo tampoc- i a sobre li erigíem un temple.

Això era a migdia. A la tarda, després de visitar les coves, el riu i el centre de l’Espluga, vaig tornar al museu, delerós de descobrir una llum d’esperança. I allí, assegut en un tamboret de boga, mirant vídeos de pagesos de la vinya, l’avellana i la fruita dolça, escoltant les seves opinions ferrenyes, pràctiques i desproveïdes d’il·lusió, i constatant que, si es dedicaven a la terra, era perquè eren més tossuts que una rella, ho vaig tenir clar. La pagesia no s’acabaria i els pagesos tampoc. Tenint en compte l’elevada concentració, als nostres pobles, de pagesos tossuts per metre quadrat, hi hauria collita sempre.

Nota: Aquest article apareix al número 431 del quinzenal SomGarrigues (del 26 d'agost al 8 de setembre de 2016).

Senglar de garriga

Era al collir olives. Dinàvem. Vam escoltar un bleix i la Maria Alba va dir: “Un gos”. El meu pare la va corregir: “No és un gos”.

Un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit senglars van pujar les feixes de l’Espartova en un no res. N’hi havia de grossos i petits, mascles i femelles, negres i marrons. Van desaparèixer entre els matolls del Pla de Mascorell. Aneu a saber d’on venien i on anaven.

De fa uns anys, la població de senglars s’ha disparat, a les Garrigues i més enllà. Ja no viatgen només de nit, i sembla que no els faci res, passar a frec nostre. S’han vist senglars a Barcelona i fins i tot banyant-se a la Costa Daurada.

Els senglars no tenen qui els depredi. Anem massa farts. El resultat? Expedicions de porcs senglars, a plena llum del dia, campant per aquests móns de Déu. Amb el perill que comporten per als conreus i la circulació viària. Qui no ha patit o coneix algú que ha patit un accident amb un porc senglar?

La caça del senglar, a dia d’avui, no serveix per controlar-ne la població. N’hi ha tants que ni s’hi nota. I és una caça molt perillosa: els ullals d’un bon porc salvatge poden esguerrar el més fort i valent.

Què fem? Se m’acudeixen dues opcions: una, que en reduïm significativament el nombre. I l’altra, que els domestiquem. Tenint en compte que són molts i ben fornits, serien uns collidors d’olives encomiables. 

Nota: Aquest article apareix al número 416 del quinzenal SomGarrigues (del 29 de gener al 11 de febrer de 2016).

Presentació d'Històries de mar a Salou

Quan em van encarregar aquest llibre, la veritat, no vaig pensar que vindria a Salou. I quan anava recorrent el litoral sud de Catalunya, passant per Cambrils, Tarragona, Torredembarra, l’Ametlla de Mar, l’Ampolla, Sant Carles de la Ràpita o les Cases d’Alcanar, entrevistant pescadors i gent de primera línia de mar, no reparava en Salou. Creia que era un poble exclusivament turístic. Però, quina ser la meva sorpresa quan vaig contactar amb l’Eduard Brull, i amb son tio Pepito, de la família dels Cap de Sucre. Perquè ells em van descobrir els orígens pescadors de Salou.

Sovint es diu que l’escriptura, la literatura, comença amb un full en blanc. Jo hi afegiria el següent: no donis per descomptat on són i on no són les històries, perquè res, res és el que sembla. Aquí, a Salou, no hauria dit mai que hi hauria tanta presència calera, de l’Ametlla de Mar. Fa tres setmanes, jo era a l’Ametlla de Mar, a la Cala, presentant aquest mateix llibre, i el regidor de Cultura d’allà me va dir que tenia família aquí. Ell se diu Vicent Llaó. Hi ha algun Llaó a la sala? També vaig descobrir la petjada rapitenca, o de les Cases d’Alcanar, de l’Ampolla  o de l’Hospitalet de l’Infant, o l’empremta valenciana –Peníscola, Vinaròs, Benidorm. Tots aquests pescadors van emigrar dels seus pobles i es van establir aquí, i van ajudar a fer el poble gran.

Quan l’Eduard Brull m’explicava que, per recordar els orígens pescadors  de Salou, practicàveu la pesca del rossegall a l’estiu, em vaig sentir com si hagués descobert un tresor amagat. I quan m’explicava que portàveu tantes edicions de la Festa del Calamar, la 41 aquest any, me van vindre al cap unes quantes paraules: persistència, continuar, paciència i fins i tot tossuderia. Tossuderia dels que volen recordar, any rera any, els seus avantpassats i els seus oficis.

Moltes gràcies.

Fato i lletres

A la segona taula rodona gastronòmica, el Baltasar Casanova va dir prou. Ja n’hi havia prou, de xerrar tant de menjar sense fato a taula. Ens va proposar, al Vicent Sanz, al Raimond Aguiló i a mi, que anéssim a esmorzar al seu poble, a Deltebre. I vam entaular-nos a Casa Paca, a Riumar, davant d’unes ortigues i una anguila amb suc.

Hem fet més esmorzars: a l’Hostal Sport de Falset, a la Font de la Salut de Traiguera i al Racó de Sarroca. Se’ns han afegit més escriptors: Fede Cortés, Armando Vericat i Ramon Camats. Hi hem manifestat la nostra estima per les lletres, la teca i el vi. De resultes del vi, en un d’aquests esmorzars, ens vam batejar com a “Fato i lletres”. I sembla que el nom ha fet fortuna.

Poques coses hi ha més boniques, per a un escriptor, que parlar de llibres mentre s’afarta. Filosofar quan desfulla una carxofa, explicar un argument mentre treu el cul d’un caragol, recitar poesia just abans de punxar una mandonguilla, bastir nous projectes literaris després de rostar una volada de tords… El menjar adquireix una nova dimensió, i la literatura és una ona que s’expandeix.

Fa mesos de l’últim “Fato i lletres”. Algú em va maldar per fer-lo pujar al Castell de Sarroca després d’esmorzar. I es lamentava com és que no havien previst un ascensor per a escriptors.

Jo li vaig contestar que en podíem parlar… Al proper esmorzar.

Nota: Aquest article apareix al número 410 del quinzenal SomGarrigues (del 6 al 19 de novembre de 2015)

Sóc terrista

El Ros de la Guita m’explica que, quan els mariners del Serrallo es volen faltar, exclamen: “Calla, terrista. Que ets un terrista!” Terrista, admirable definició: significa tot hom que no és pescador. Un mot clar, senzill, precís.

Durant dos anys, he après paraules com aquesta recorrent el litoral sud de Catalunya, de Calafell a les Cases d’Alcanar, passant per Torredembarra, Altafulla, Tarragona, Vila-seca, Salou, Cambrils, l’Ametlla de Mar, l’Ampolla, Deltebre i Sant Carles de la Ràpita. Hi he entrevistat pescadors i gent vinculada a la mar per a un nou llibre, Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l’Ebre. Ha estat una experiència rica, sorprenent, emotiva i sobretot molt entretinguda.

Allò que he tingut clar, escrivint aquest llibre, és que, segons la nomenclatura del Ros, sóc un terrista de cap a peus. Això no ho canviarem pas. I que havia de fer un llibre de la gent de la mar per a la gent de la mar, sí, però també per als terristes. Perquè vegin que, més enllà de les barques recreatives, l’escuma de la platja, el rom cremat i les havaneres, hi ha una professió dura, perillosa, desagraïda i en perill d’extinció. 

Jo, ara, la mar me la miro d'una altra manera. Només us diré que, quan arribo a un poble coster, sempre he d'acabar a frec de les barques dels pescadors. I si puc tocar les sàrsies esteses a terra, millor.

Nota: Aquest article apareix al número 404 del quinzenal SomGarrigues (del 14 al 27 d'agost de 2015)

Onze del Dotze (una crònica)

10:35 am Els autocars formen al Parc de Sant Jordi de Reus. Estic a punt de pujar al primer, però la Maria Alba m’adverteix que potser no és el meu. Recordo que l’Úrsula Subirà em va trucar diumenge per informar-me que m’assignaven l’autocar número 2 d’Òmnium Cultural Baix Camp. Em fixo en els cartells que figuren al vidre davanter dels autocars i descobreixo, uns metres més enllà, el 2 d’Òmnium. Decididament, no curaré mai.

10:40 am Sóc a l’autocar. La Joana i l’Aina seuen al carrer, llegint La dama i el rodamón i Pocahontas. Jo, a la motxilla, guardo Demà, a les tres de la matinada, de Pere Calders. Un senyor reparteix xapes amb el lema “Reus per la independència”. La Montserrat Marcer passa llista, ens dóna un full verd que haurem d’exhibir al final de la manifestació i també un paperet on figuren els noms i els telèfons dels responsables dels cinc autocars d’Òmnium Baix Camp. Una xica de l’última fila parla de fotos de perfil i trending topics. Dels altaveus, s’esfila el so d’una guitarra espanyola. Interpreta la cançó “Piensa en mi”.

11:10 am Sortim! No estic acostumat a viatjar tan enlairat. Contemplo, des de dalt, els olivers, els avellaners, la vinya, els garrofers, els pins, els canyars i els joncs. Els masos derrotats i sense teulada. Miro els turons de tu a tu. I dubto. Perquè em pregunto si avui, a Barcelona, no farem figa. Si no hem creat unes expectatives massa altes i, a la pràctica, la demostració de força que molts pretenem es quedarà en no res. Cerco en el paisatge algun senyal, algun detall que em digui que no, que no fracassarem. Que guanyarem. El cel està tapat i la grisa mar espurneja.

12:20 pm Poc abans d’arribar a Barcelona, la Montserrat Marcer parla pel micro. Demana que, si fem fotos de la Diada, en fem la màxima difusió. Que si observem alguna conducta incívica o violenta, truquem al 112. Que convertim la manifestació d’aquest 11 de setembre en un esdeveniment pacífic i democràtic. I que estiguem units.

12:30 pm Entrem a Barcelona per la Diagonal. Del metro, en surt gent amb estelades. El Trambaix porta una senyera al vidre de davant. Un noi empeny un cotxet de nens on hi ha falcat un pal amb una bandera independentista al capdamunt. Un iaio amb barret saluda el nostre autocar. A mesura que baixem per la Diagonal, trobem més i més gent. Tremolo d’emoció.

12:50 pm Carrer de Balmes, 19. Aquí hem quedat, a dos quarts d’onze de la nit, per tornar cap a Reus. Baixo de l’autocar. Observo les cares dels companys expedicionaris, i hi veig il·lusió, expectació, serenor, alegria continguda. No en conec cap. Busco algú conegut i trobo la Cori Torroja, que viatjava al primer autocar.

13:05 pm La Cori Torroja pregunta perquè no porto la xapa de “Reus per la independència”. Perquè no vull que em foradi aquesta samarreta blanca que m’estimo tant, contesto. Ella, decidida, me l’enganxa al tirant esquerre de la motxilla. Deixem la Plaça de Catalunya a l’esquerra i tirem Rambles avall. Hi ha un gran ambient. Moltíssima gent. Quan arribem a l’endreçària del carrer de Ferran, trenquem a l’esquerra.

13:25 pm Som a la Plaça de Sant Jaume. Voldríem entrar al Palau de la Generalitat, però hi ha massa cua. La Cori Torroja em passa l’estelada perquè li fa calor. Em lligo la bandera al coll i l’estenc com una capa. El Biel Ferrer, president d’Òmnium Baix Camp, ens marca el camí. És el nostre guia… turístic.

13.45 pm Els carrers s’estrenyen. Quan arribem a l’església de Santa Maria del Mar, som al mig d’un formiguer. I feina ens costa entaforar-nos al Fossar de les Moreres. Llegeixo, en una pancarta enorme: “Hem nascut per vèncer. Independència, socialisme i feminisme”.

14:05 pm Al Passeig del Born, ensopeguem amb una desfilada militar que representa les tropes que defensaren la ciutat de Barcelona contra Felip V el 1714. Tambors, flabiols, fusells a l’espatlla i la bandera blanca amb la creu vermella de Sant Jordi. El Biel Ferrer ens fa reparar en el cal·ligrama que hi ha en la paret d’un edifici. És de Joan Salvat-Papasseit i ondula així: “camí de sol – per les rutes amigues – unes formigues”.

14:30 pm Som a la cafeteria del Palau de la Música Catalana. La Montserrat Marcer em mostra dos pals de bambú que serviran per lligar-hi dues estelades. Els ha comprat en una botiga de xinesos, on l’han atesa en castellà. La nena de l’establiment, però, li ha parlat en català.

La Cori Torroja, decidida ella, ens aconsegueix unes taules sota les modernistes arcades de la cafeteria. Jo acompanyo l’entrepà que m’he dut de casa amb una Estrella. Sec davant de l’Antònia i l’Elisabet, mare i filla. L’Antònia, que està jubilada, va treballar molts anys a la Perruqueria Llongueras del Carrer de Sant Joan de Reus, i l’Eli és una mossa formosa que treballa en un showroom –distribueixen marques de roba- a la Casa de l’Alcalde, davant per davant de la Plaça de Catalunya de Barcelona. Jo encara no ho sé, però elles dues –i una altra que coneixeré més tard- seran les meves companyes de viatge fins a la nit.

16:30 pm Caminem Via Laietana amunt. Se’ns ha ajuntat la Fina, una empleada bancària jubilada de Reus. El crit “In-Inde-Independència!” sona amb insistència. Algú interpreta L’estaca, de Lluís Llach, i La presó del rei de França, de l’Elèctrica Dharma. Quan arribem al Carrer de Fontanella, trenquem a l’esquerra. A la part baixa del Passeig de Gràcia, em trobo amb l’Elisabet de Sarroca. La saludo content, és un goig trobar gent d’un poble tan petit en una ciutat tan gran i en un dia com aquest, però molt depressa, perquè no vull perdre l’Antònia, l’Eli i la Fina.

17:00 pm Som a la confluència del Passeig de Gràcia amb la Gran Via de les Corts Catalanes, punt de trobada d’Òmnium Cultural. Llegeixo les pancartes: “La nostra frontera és la vostra ignorància”, “Spain is dead. Long life Catalonia”, “Europe, don’t look aside”, “S’han acabat les mamelles, és l’hora dels coyongs” i “Duran botifler”.

17:35 pm Un helicòpter vola a baixa altura. Crido “In-Inde-Indepèndència” amb una força i una decisió que no em coneixia. Fa molts anys que sóc independentista, més de vint, però és avui, aquí, que esmicolo definitivament les pors i les vergonyes que m’impedien manifestar amb claredat les meves idees polítiques. Aquí i avui enterro aquell clàssic “No em defineixo” que tanta gràcia li feia al meu amic Hèctor Hernàndez. Però això té un preu: no crido “Independència” amb les es lleidatanes, sinó amb les vocals neutres barcelonines.

18:00 pm A aquesta hora, comença oficialment la manifestació. Però aquí no es mou ni una agulla. Escolto el càntic “Boti, boti, boti, espanyol el qui no boti”. Llegeixo les pancartes: “Ni pacte fiscal ni hòsties, Independència”, “Lluitarem fins al final” i “Sr. Navarro, que et quedi clar: “Independència”. Uns castellers aixequen tres pilars, i cada enxaneta estén la seva senyera. Des d’un balcó de l’altra banda del Passeig de Gràcia, llencen aigua als manifestants.

18:40 pm Ha marxat una mica de gent, perquè fa calor i encara no ens hem mogut. Pel mig del Passeig de Gràcia, baixen uns nois calçats amb xanques. En una font de més avall, uns altres s’hi refresquen. La Montse i la Dolors, que han vingut amb el mateix autocar que jo, comparteixen una ràdio. Cadascuna porta un auricular enganxat a l’orella. Expliquen que està tot col·lapsat.

19:15 pm Sonen tambors de batuka. Com que no ens podem moure, saludem els helicòpters que ens sobrevolen. Llegeixo les pancartes: “Jo sóc de / Yo soy de / I’m from Riudoms”, “L’Espluga de Francolí per la independència”. Un home que no conec de res veu que escric a la llibreta i em pregunta: “Els comptes?”

19:40 pm Avancem uns metres i trenquem a l’esquerra, cap a la Gran Via. L’Eloi, el meu nebot de Tàrrega, em crida des d’un semàfor. Sorprès, me n’hi vaig i descobreixo que l’acompanya son germà Pol, sa cosina Aina, els seus oncles Marta i Joan Carles, i els seus avis Helena i Jaume. Celebro la feliç casualitat i pregunto quants autocars han vingut de Tàrrega. Dotze, contesten.

20:00 pm Llegeixo les pancartes: “Mas, lidera o dimiteix”, “Mas, heroi o traïdor”, “Catalonia is not Spain”, “Primer president de la transició: Pep Guardiola” i “Catalonia, the last colony in Europe”. Algú canta el Virolai. Uns avis d’una residència ens saluden des del balcó. Quinze, vint persones són al sostre d’un quiosc. Una ambulància avança per la vorera dreta de la Gran Via.

20:30 pm A la Plaça d’Urquinaona, l’Antònia i l’Eli entren en un establiment de menjar ràpid a fer un riu. Ofereixo una poma a la Fina, que accepta, i jo menjo un plàtan. La claror del cel es fon.

21:05 pm “Fora, fora, fora, la bandera espanyola”, criden els manifestants quan passen per davant de la Jefatura Superior de Policía, a la Via Laietana. Deu furgons i nombrosos agents dels Mossos d’Esquadra custodien l’edifici. Voluntaris de l’Assemblea Nacional Catalana, entitat organitzadora de la manifestació d’avui, completen el cordó de seguretat. La xiuladissa és ensordidora. En un balcó de l’edifici policial, sola, oneja la bandera espanyola.

21:25 pm El terra vibra. A baix circula el metro. La marxa nocturna discorre tranquil·la, relaxada, espaiosa. Llegeixo les pancartes: “El Concordat amb el Vaticà que se’l confiti Espanya! Catalunya independent i laica!”, “Papa, vull marxar de casa ara” –amb el dibuix d’una maleta oberta on hi ha roba i una estelada- i “Estimats avis republicans, avui el vostre record és més viu que mai”.

21:38 pm A tocar del Parc de la Ciutadella, desmunten l’escenari on s’ha llegit el manifest de la Diada. Els cotxes i els taxis comencen a circular entre la gent. Xuto les llaunes de cervesa que hi ha a l’asfalt.

23:00 pm Assegut a l’autocar, faig balanç. En primer lloc, em sobta que no estigui cansat. Potser ho fa que últimament estic més en forma, potser m’alimenta l’energia que he absorbit als carrers de Barcelona. En segon lloc, avui he sentit. He sentit que tots plegats volíem fer coses i, el més important, que les podíem fer. I, en tercer lloc, he constatat que els nostre límits, els posem nosaltres. I que no sabem on paren, aquests límits. Encara no.

Primer dietari entre solsticis

He escrit un llibre. Un dietari. Com que veig que no són temps per editar gaires llibres, i encara menys dietaris, el publico jo. He creat un bloc, i a partir del 21 de juny aniran apareixent-hi els apunts, els posts, un per cada dia, fins el 21 de desembre de 2013. El 20 de juny, un dia abans, sortirà el pròleg, que l'ha escrit l'amic Tibau.

Ens llegim!

Llibres i TV3

Cada any igual. Pels volts de Sant Jordi, TV3 ens informa de novetats editorials per parar un tren. No volíeu llibres? Doncs teniu dues lleixes! I clar, arriba Sant Jordi, i un no sap on tocar vores. Sort que, de bon matí, abans que obrin les llibreries, TV3 ens diu quins llibres es vendran més!

Ara bé, la resta de l’any, de llibres, a TV3, poca cosa. L’últim best-seller anglosaxó, la reedició de les obres del Nobel de Literatura i alguna obra en català d’algú que escriu en català. Habitualment, són les primeres espases, els millors, qui surten a la tele: Cabré, Sánchez-Piñol, Margarit, Espinàs o Monzó. Però, de tard en tard, es cola algú que, ves per on, treballa a TV3.

Els escriptors perifèrics, aquests que viuen massa lluny de Barcelona, ho tenen pelut per fer sortir els seu llibres a TV3. Pobres Tibau, Subirats, Pané, Usall, Palazón o Valls-Calçada! Pobrasses Aliern, Arasa, Bertran, Mulet, Vidal-Conte o Fabregat! Si tenen sort, per Sant Jordi, quan la càmera enfoqui les roses, els seus llibres s’intuïran al fons de la imatge.

Nota: Aquest article apareix al número 343 del quinzenal SomGarrigues (del 12 al 25 d'abril de 2013)

Tots som Terra

Reus, 12 de gener de 2013. Les set del vespre. A la Plaça del Mercadal, l’Assemblea Nacional Catalana desplega una estelada gegant formada per 4500 espelmes. És un acte reivindicatiu, encoratjador, ferm, ple, lluït, lluent. La gent fa fotos. Ho enregistra en vídeo. Durant unes hores, les candeles faran flama. Però n’han calgut més, d’hores, per parar-les.

A les tres de la tarda, els primers voluntaris han fet cap a la seu de l’Assemblea. N’han baixat pancartes, cartells, taules, una carpa, una pissarra, paquets d’espelmes, capses de gots i sacs de terra. Al Mercadal, una estona després, han començat a omplir els gots. Primer amb un dit de terra –perquè no se’ls endugui el vent-, després amb l’espelmeta rodona i baixoneta. Ha sigut tasca feixuga, ajupida i a voltes encarcarada. Però no ha estat gens llarga, perquè són molts, estan units, són constants i actuen amb desinterès.

Més que el foc de la flama, la metàfora del dia és la terra. La terra que els voluntaris han abocat, pessic a pessic, sense defallir, sense deixar-se’n cap, a cada un dels gots de plàstic. La terra, que és d’on venim i cap a on volem anar. La terra, que ens aguanta i ens fa més forts. La nostra terra, de la qual formem part i, a la vegada, ens és part. Perquè tots som terra. Terra.

Una de braves i una Coca-cola (de llauna) natural

No sé com vaig trobar el bar. Potser me’l va recomanar la Jo Sancho, que treballava amb mi, potser m’hi vaig fixar quan sortia de Caixa Tarragona. El cas és que vaig entrar a La Mossada, a l’avinguda de La Salle de Reus, i vaig demanar al Sisco Gorga unes patates braves i una Coca-Cola de llauna. Les primeres vegades la bevia freda, però a partir de cert dia la vaig voler natural. Potser estava refredat, potser era estiu i no volia suar.

Les braves de La Mossada s’han de tastar. Tallades punxegudes, saladetes, ben torradetes. Abrigades, embolcallades amb una dotació generosa de salsa rosada, clapejada de piquets vermells, fina i cremosa, picant però gens coenta.

No hi esmorzava cada dia. Un cop cada setmana, cada dues, cada tres. D’aquesta manera, el dia que hi anava, feia festa major. Perquè era un goig degustar, una a una, les patates banyades en salsa. Perquè era un plaer sucar el pa de molla tendra i estreta a la salsa brava. Perquè, abans o després de rebre les braves, llegia. Diaris esportius i d’informació general; novel·la, assaig, poesia, contes i dietaris.

A La Mossada curava les penes. Sortia desfet i atrotinat de la feina i hi tornava amb ulls frescos i positius, fart i feliç. Ara que fa temps que no hi vaig, perquè ja no treballo a Misericòrdia, enyoro les patates vitamíniques i reviscoladores del Sisco. Quan no pugui aguantar més, hi tornaré.

Pedra, oli i all

Era un diumenge de gener. Al cel semblava que li haguessin passat la goma d’esborrar. El paisatge estava espès, rendit, ara caic ara m’aixeco. A les portes de migdia encara gelava. I sort que feia sol.

Tot i el fred, la penúltima jornada dels Camins d’or líquid va amarar Torrebesses de gent. El públic assistent, del poble i de fora el poble, va fer una ruta que va sortir de l’església que va pelar el fred –però que va ressuscitar gràcies a la festa major-, va pujar fins al Castell –sitges, piques, portes, petxines i escales divines-, va continuar cap a l’església romànica de Sant Salvador –polifònic, corprenedor, el gòtic retaule de pedra de Sant Joan Baptista!- i va baixar entre cases i casalots –algun a les tres pedretes– fins a la Cooperativa.

A la Cooperativa, on a primera hora havien esmorzat llonganissa amb fesols, ara estava a punt de començar el concurs d’allioli. Expectació i nervis. El Gregori, membre del jurat, feia d’speaker: demanava que la gent s’enretirés de la taula d’operacions, reclamava silenci –perquè poguéssim sentir el cloc-cloc de les mans de morter picant els alls-, presentava els concursants –nom i procedència- i aconseguia una individualitzada i sentida ovació mentre els aixecava el braç.

Va ser un diumenge de gener. Ho vam passar molt bé. Jo l’any que ve hi tornaré. I vosaltres, què?

Detalls de vi

Tres mesos després d’estrenar-me, vaig tornar-hi. Va ser al Pavelló dels Distingits de l’Institut Pere Mata, a Reus, l’últim dimarts de maig. La Fira Reus Viu el Vi havia programat un tast de vins de la Denominació d’Origen (DO) Terra Alta i jo era allí, impacient per repetir.

El Jaume Martí, secretari del Consell Regulador de la DO Terra Alta, explicava el vins que ens anaven servint. Del primer, un Mas d’en Pol de Vilalba dels Arcs, va afirmar que era un blanc modern, atractiu, que seduïa pel nas. Que tenia molta fruita i algun matís floral. Que s’escampava cap als costats de la boca i que provocava molta salivera. Que era un vi franc i sincer, perquè no amagava res.

Del següent, un Clot d’Encís de Bot, va exposar que atresorava un rosat expressiu. Que tenia un pas de boca intens. Que era, alhora, refrescant i llaminer.

Del tercer, un Somdinou de Gandesa, va detallar que era especialment brillant. I que tenia un to pàl·lid, però no tant com el Mas d’en Pol. El Jaume va dir que el Somdinou era subtil, amb sensacions torradetes, com de pastisseria. Que guardava notes de codonyat, de poma confitada no excessivament cuita. Que retirava a un escumós. Que tenia volum i amplitud. I que deixava un punt saladet als llavis.

Del quart, un Aube de Batea, va destacar que tenia un color molt cobert i vermellós. Que era tot exuberància i estructura. Un vi amb tocs de fruita negra i roja, notes balsàmiques –menta i eucaliptus- i potent al nas i a la boca.

De l’últim, un vi dolç del Celler Piñol de Batea, va assenyalar que conservava l’essència del raïm acabat de collir. Que era molt llépol, però gens enganxós. Que tenia una pujada de nas molt agradable. I va recomanar que, si ens en queia una gota a la mà, no cometéssim l’error de torcar-la. Que la xarrupéssim.

La Gemma Rabascall, que seia al meu costat, va dir que amb el vi dolç havia tingut desig de músic. Vaig mirar a la taula de davant, on hi havia el Josep Escaño i el Jordi Salvat, i vaig pensar que aquella era l’excusa ideal per ofegar les penes periodístiques. L’alegria típica d’un tast de vins s’havia transformat en xivarri i crits, i al pobre Jaume no se l’escoltava pràcticament ningú.

Vaig fer voltar la vista per la sala. Els bancs treballats, els motius florals de les parets, les columnes senyorívoles, els vitralls que absorbien les últimes llums del capvespre, la barana transparent del primer pis, els arcs de maons que connectaven amb el sostre, el sostre policromat, animal i vegetal, solcat per entrecreuats camins de flors… Tot hi eren detalls.

El Jaume Martí havia dit, abans de començar, que per fer un bon tast de vins calen copes bones, una nevera per mantenir el vi fred, bona predisposició i un llevataps. Jo hi afegiria que també cal un lloc adequat, un marc lluït, un embolcall que faci patxoca. Una ubicació que lligui amb l’acte en qüestió és un detall, cert, però en cap cas menor. Perquè, al cap del carrer, són aquesta mena de detalls els que acaben marcant la diferència.

Esmorzar a la vora de la mar

La mar, a aquella hora del matí, tenia un color blau fort, definit. Se la veia mandrosa i enlluernada. El sol pujava i l’ombra de les barquetes s’escurçava.

Jo m’ho mirava des del restaurant del Club Nàutic, on havia anat a esmorzar. Vaig fer un glop d’un vi negre del Montsant, La Presa, un vi de fina aroma i gust tirant a dolcet. Confesso que, abans d’emprendre la truita de patata, no les tenia totes. Semblava poc feta, i a mi no m’agraden les truites poc fetes, perquè les trobo llefiscoses. Les truites, m’agraden de fetes cap a socarrades. Tot i així, me la vaig menjar. I vaig tenir la grata sorpresa que estava al punt, molt equilibrada. La llesca de pa amb tomata que acompanyava la truita va entrar millor per la vista. I no em va decebre quan la vaig tenir a la boca, perquè combinava una crosta cruixent i bocins de tomata grossos i carnosos.

Vaig repetir sensacions al segon plat. Perquè vaig menjar llonganissa, mitja tomateta a la planxa i fesols. I a mi no m’agraden els fesols, perquè –en efecte- els trobo llefiscosos. Altra vegada vaig quedar-me parat, perquè aquells fesols eren compactes, tenien un punt d’all torrat i eren inesperadament bons.

Sovint diem que hi ha menjars que no ens agraden. Menjars que, per cert, fa anys que no tastem. Alguna vegada hauríem de fer un esforç i tornar-los a provar. Posar en pràctica aquella frase que ens deien els pares i que repetim als nostres fills: “Com saps que no t’agrada si no ho has tastat?” Potser llavors cauríem del cavall, com Sant Pau, i ens replantejaríem els nostres gustos.

S’ha dit molt que, sobre gustos, no hi ha res escrit. Jo, a Cambrils, esmorzant a la vora de la mar, vaig veure que els gustos sempre es poden reescriure.