Una terra d'oli a LleidaTV

 

Lleida, juny de 2023. Una calor que desfà els terrossos i l’asfalt. L’Eulàlia Pagès, editora de Pagès Editors i un servidor, acudim als estudis de Lleida Televisió, a parlar del llibre “Una terra d’oli”. En aquest llibre, les fotografies són dels grans Toni Prim i Santi Iglesias, i els textos, d’Ignasi Aldomà, Antonieta Barahona, Àngels Calvo, Mireia Campanera, Esther Girabet, Albert Gonzàlez, Jordi Graell, Mariona Jové, Natàlia Mota, Reinald Pamplona, Agustí Romero, Enric Vicedo , Xavier Vicens i un servidor. Jo hi faig un capítol curtet, sobre com l’oli s’infiltra en arts com la pintura, la literatura o el cinema, i un altre de més llarg, on entrevisto propietaris de molins i presidents de cooperatives de l’oli. El Santi Roig, presentador del programa “A diari” condueix el programa molt bé. Ens fa sentir, a l’Eulàlia i a mi, en família. Ens sentim, i suposo que l’aire condicionat hi ajuda, en plena campanya de l’oli.

Quan comença l'any?

“L’any comença a setembre, ho sap tothom, sense pirotècnia ni soroll, es fa sentir en tots els àmbits de la vida. En aquest aspecte, el primer de gener no li arriba a la sola de la sabata”, escriu Marta Rojals a la xarxa X. El seu piulet em desvetlla: té raó!  

És al setembre, quan renoven els programes de ràdio i televisió, els presentadors, els continguts. Quan anuncien noves sèries i pel·lícules.

És al setembre, quan hi ha la rentrée literària. Quan publiquen de tot i més, quan presenten llibres a balquena i s’estrenen els grups de lectura.

És al setembre, quan (quasi) tothom ha finit les vacances, és a la feina i reprèn el rodatge.  

És al setembre, quan el jovent torna a estudi. La mobilització és tan monstruosa que sembla que el món tregui foc, fum i espurnes.   

I és al setembre, quan es cullen les primeres olives. Quan es fa l’oli premium, aquell oli amb notes de carxofa o ametlló, tomata verosa o timó, fulla de figuera, nou o pebrot. Aquell oli elèctric, simfònic, exultant. L’oli dels malalts d’oli, dels que perden el pollí per l’oli. 

L’any és com l’oli, Marta. Comença el setembre.

Ja està bé la broma?

Vaig sortir de l’Escola Agrària. Visibilitat: cinquanta metres –i sóc generós. Als termes de les Borges, Juneda i Castelldans, sabia on era per les senyals i les línies pintades a terra. Però, quan vaig desviar-me cap al Cogul, va començar la festa.

Ni un coscoll, ni un pi, ni un mas, ni una fita que em digués on em trobava. Amb prou feines podia intuir les pujades i les baixades. Estava embromat, era de nit i feia angúnia.

Amb la broma tan plana, les distàncies són mal·leables. S’estiren com un xiclet. Creia que baixava la costa del Cogul, quan en realitat era força més enrere. I les llums del Cogul que no s’afiguraven. I la costa que no acabava. M’havien canviat l’entorn i era a l’altre cap del món? Era al purgatori? –del Dant, no del Torres. M’hauria valgut més tornar a Sarroca a peu?

Avui no ataco la broma –és inevitable- ni les vies garriguenques –són millorables. Perquè vaig fer la millor ruta possible. En un temps en què hi ha tantes trompades per la broma a l’N-420 i a l’AP-2 –la General d’Olis hi té res a veure?- fer tentines a la salvatge garriga és una confortable benedicció. 

La millor amiga de l'oli

Des que hem publicat Una terra d’oli. L’oli d’oliva de les terres de Lleida, em fixo en les xarxes socials de molins i cooperatives que apareixen al llibre. Hi tenen fotos dels aliments que potencien el sabor de l’oli –i viceversa. I em pregunto: quina vianda lliga més amb l’oli? Quina és la millor amiga de l’oli?

Hi ha la tomata amanida, el formatge, l’ou dur, l’espàrrec, l’enciam, la ceba i el pebrot verd cru. Hi ha el pebrot verd i roig escalivats, la tomata i la carxofa al caliu, la carn rostida. Hi ha el salmó, l’alvocat, l’ou ferrat, tota mena de carpaccios. Hi ha l’esqueixada de bacallà, el saltat de verdures, la pasta fresca, el remenat d’all tendre i bolets. Hi ha les nous, les avellanes, les pipes i les panses. Hi ha la poma, la pera, la figa, el kiwi, el codonyat o la xocolata.

I hi ha el pa. Tendre, torrat o sec –per fer sopes. De pagès, de vidre o de ronyó. De barra. Potser el més humil i popular dels aliments que es fan i es desfan. Però també el més fàcil, el més bàsic, el que més arriba a l’ànima, aquell que ens torna a l’origen. No hi ha pa sense oli, ni oli sense pa. 

Música a l'alba

A la ràdio, al matí, hi ha programes que combinen riures i música. L’objectiu? Despertar els oients i fer-los caminar amb bon peu.

Potser per incapacitat de locutors i guionistes, potser perquè, a aquella hora, no sóc gens receptiu, no em fan gràcia. No hi ajuda que sempre sonin les mateixes cançons i l’excés d’anuncis -adotzenats, pesats, uns ancòrdios.

Fins no fa gaire, al cotxe, practicava el zàping radiofònic. Però me’n vaig cansar. Volia substància, varietat i abolir la propaganda. I vaig trobar Tots els matins del món, a Catalunya Música.

I jo que pensava que la música clàssica només era per llegir, escriure i relaxar-se! També era companya de viatge, desvetlladora dels sentits mentre el dia despuntava. Els tossals d’Alcanó, el Cogul i Castelldans, els olivers, les bromes rogents i els horitzons daurats, fins i tot els bonys de la carretera, tenien un altre batec amb les melodies de sempre.

Un matí va sonar Moonlight serenade, a càrrec de la soprano Barbara Hannigan i la Ludwig Orchestra. Delicada. Excepcional. I em vaig sentir com em volia sentir, just al moment que sorgia l’alba.

Aigua va

Al maig, durant uns dies, no vam poder beure i cuinar amb aigua de l’aixeta. Al juny, sant tornem-hi. Tres setmanes sense aigua potable. Els camions cisterna subministren la salvatge garriga. Els ajuntaments reparteixen garrafes d’aigua per les cases. Vergonyant.

La causa? Potser un ús excessiu de fertilitzants, que han fet cap al Pantà d’Utxesa, d’on surt l’aigua que abasteix vint-i-cinc pobles de la Mancomunitat d’Aigües de les Garrigues. D’on vénen, aquests abocaments? Qui els ha fet? Busca qui t’ha pegat.

Com el Manuel de Fawlty Towers, aquí ningú “no sap res”. I sembla que ningú no ho pugui acabar d’arreglar. Parlen de canviar el punt de captació d’aigua. D’estirar l’aigua del pantà de l’Albagés. Però ja n’hi ha prou, d’aigua, a l’Albagés? Quant tardarien en fer l’obra? A quina institució li pertoca, posar el cascavell al gat?

La planta potabilitzadora de la Mancomunitat d’Aigües és a Sarroca. A tres quilòmetres de casa. I no en podem beure. Mentrestant, el temps passa. O potser no passa del tot, perquè passa el mateix que fa quaranta anys: l’aigua de boca arriba en camió cisterna.

Entre cendres

A Bovera, a la cloenda de la jornada Garriga, que organitzaven els centres d’estudis de les Garrigues, el Segrià i la Ribera d’Ebre, vam veure Entre cendres, un documental de Xènia Ciuraneta, Alba Francín i Maria Pena.

Entre cendres parla de l’incendi de 2019, que va afectar la Torre de l’Espanyol, Vinebre, la Palma d’Ebre, Flix, Maials, Llardecans, Bovera i la Granadella. S’hi expliquen la calor extrema i el vent, el desallotjament in extremis de les masies, el pas del foc pel terme de Flix –3000 hectàrees cremades en un no res- i la contenció de les flames a la C-12.

Els testimonis que recorden el foc, que en debaten les causes i les conseqüències, no són optimistes. Els pagesos pleguen, les terres s’abandonen i la garriga es multiplica, de manera que hi ha combustible de sobres per a més incendis.

La fatalitat sempre acompanya el pagès. Quan no hi ha preus justos, puja el carburant, gela o pedrega –a vegades, tot junt. Entre cendres ensenya que hi ha coses contra les quals no s’hi pot lluitar. Per tant, millor deixar passar les flames i després tornar-hi. Com sigui, però tornar-hi.

Una plaça plena de gent

Un diumenge d’agost a la tarda, vam pujar a la Granadella. Al Festival de músicapopular i tradicional catalana, hi actuaven Rafel Sala i Jaume Arnella. Interpretaven aquelles cançons que fa tant temps que viuen entre nosaltres, que ja formen part del paisatge i l’horitzó. Em va sorprendre –i em va fer somriure- una versió de “Les nenes maques al dematí”, adaptada al nou temps plebiscitari.  

A continuació, van actuar Les violines, un grup de xiques que tocaven el violí, el contrabaix, l’acordió i la bateria. La seva música era festívola, polida, plena, de reminiscències celtes. Mentre les escoltàvem, a l’ombra dels arbres de la plaça, semblava que ens trobéssim en un cafè concert.

I allí, en aquella plaça plena de gent, semblava que la pandèmia ja no hi fos. Bevíem una cervesa, picàvem unes patates, saludàvem aquell amic o conegut que feia temps que no ensopegàvem. Semblava que les coses tornessin a ser com abans. Vaig desembolicar-me les mànigues de la camisa i les vaig abaixar fins als canells. A la Granadella, la garbinada bufava més fresca que a Sarroca. Això també era com abans.

Nota: Aquest article apareix al número 563 del quinzenal SomGarrigues (del 17 al 30 de setembre de 2021).

L'any de l'anar a peu

Vaig començar l’any 2020 malament. L’hèrnia em feia un mal intens, bona part de les hores del dia. Amb prou feines podia dormir. Tenia pitjor humor que el capità Haddock. I a fora al carrer, broma plana i freda. Durant setmanes, quan al matí obria els ulls, se’m feien presents dues paraules: Dolor i broma. Broma i dolor.

El repòs no m’ajudava. En canvi, si bellugava, si caminava, semblava que no em dolia tant. Caminava per casa, me n’anava a Cova Bona, a la Guardieta.

Quan em van donar l’alta, al març, ens van confinar. I, quan van deixar sortir a practicar esport, em vaig atrevir amb caminades més llargues. Cap a Utxesa, cap a la Fita dels Quatre Batlles, cap al Vedat. Vaig trepitjar camins i racons del meu terme que desconeixia.

El 2020 m’ha ensenyat moltes coses. Una, que si no puc córrer, hauré de caminar. I una altra, que el paisatge, la nostra salvatge garriga, és el primer i l’últim que tenim. És d’on sortim i on tornem quan vénen mal dades. És arrel i port. És amarra i aquell ganxo on ens agafem quan no hi ha res més. Que no calgui una altra malura per adonar-nos-en, per favor.

Nota: Aquest article apareix al número 544 del quinzenal SomGarrigues (del 8 al 21 de gener de 2021).

Origen

El juliol, al Segrià, ha estat ardent i estrambòtic. Sense sortir de la comarca i amb restriccions de mobilitat força dures a quasi tots els pobles del tram final del Segre –amb Lleida al davant. Als nou pobles de les Garrigues històriques, o del Segrià Sec, la pressió no ha estat tan insistent, però hi han hagut massa coses que no s’han entès, massa missatges contradictoris dels poders públics. 

A partir d’aquí fins al final de l’article, podria abonar-me a aquest victimisme tan nostrat, que consisteix en somicar, culpar de tots els mals el centralisme barceloní i no aportar cap mena de solució al problema. Però no ho faré. Seré pràctic. 

En primer lloc, hem vist que no se’ns deixava sortir del Segrià, mentre pobles propers –en quilòmetres i fesomia- no tenien aquesta restricció. D’Aspa no i del Cogul sí. D’Alcanó no i de Granyena sí. De Torrebesses no i de la Granadella sí. Així doncs, perquè no pensem en canviar de comarca? En tornar a les Garrigues? Pel fet de compartir comarca amb Lleida, hem pagat un preu molt car. I el podem tornar a pagar. 

I en segon lloc, suposo que hem valorat què suposa viure a Lleida capital. Lleida, la gran ciutat de la nostra terra, ha esdevingut la gran gàbia de la nostra terra. Tota aquesta gent que ha marxat els últims anys dels nostres pobles, no seria hora que tornessin? Que tornessin a l’origen?

Nota: Aquest article apareix al número 534 del quinzenal SomGarrigues (del 7 al 20 d'agost de 2020).

Tot comença en una llibreria: Sol ponent

El passat 23 de juliol havíem de celebrar Sant Jordi, però no va poder ser. Malgrat les dificultats, no vam desistir -ni desistim. Vam fer una sèrie de vídeos en què animàvem els lectors a acudir a les llibreries i adquirir llibres. Perquè #Totcomençaenunallibreria

Un aforisme i una paraula bella

L'Ajuntament de Lleida va demanar-nos, a escriptores i escriptors de Ponent, un aforisme -això és, una frase o frases que diguessin molt en poques paraules. La incertesa i l'esperança, arran del moment històric que vivim. jo vaig fixar-me en el paisatge que tinc a tocar, i vaig triar una cadolla, que és un clot natural que es forma a la roca. La cadolla, la gran majoria de l'any, està seca, però quan plou, reté l'aigua durant dies, cosa que no passa en els tolls dels trossos o els camins, on l'aigua s'evapora aviat o bé s'escola fàcilment terra endins. Per tant, encara que la cadolla estigui buida al fort de la sequera, s'omple quan plou. I l'aigua hi dura.

La Paeria de Lleida també va demanar-nos una paraula bella. I jo vaig triar garbinada, un vent del sud-est que bufa a partir de mitja tarda. És un vent de mar cap a terra, que arriba a Sarroca després de passar pel Baix Camp i el Priorat. A l'estiu, quan bufa la garbinada, baixa la temperatura i la gent respira. Quan es pon el sol, n'hi ha que treuen les cadires al carrer i entomen la garbinada.

Presentació virtual de Sol ponent a la Granadella

El diumenge 26 d'abril de 2020 havia de presentar Sol ponent a la Granadella, però no va poder ser. El confinament va obligar a suspendre els actes presencials, però l'Ajuntament de la Granadella va voler mantenir-los en format virtual. I em va proposar fer la presentació virtualment. Jo no havia fet mai una presentació virtual, i per això em va agradar la idea, perquè no l'havia feta mai. 

Aquest vídeo també el vaig penjar al meu canal de Youtube, que havia inaugurat uns dies abans, i de seguida vaig pensar: "A veure quin seria el proper!" Perquè això dels vídeos no s'acabarà, eh?

Moltes gràcies a l'Atzara, de l'Ajuntament de la Granadella, a la Gemma, de la Biblioteca Emili Pujol de la Granadella, i a l'Alba, la meva dona, per gravar-me.

Qui pogués ser pagès

“Qui pogués ser pagès!”, pensaven a la capital. Sortir de casa, cada dia, i treballar a l’aire lliure. Esporgar, llaurar, ensofatar, passar el rodet o aclarir préssecs. Amb el cel i el sol de sostre.

“Qui pogués ser ramader!” Anar a la granja, alimentar vaques, porcs i pollastres -i els gossos que guarden la granja. Treure a pasturar corders i cabres. A la plana i la muntanya. Al guaret i la garriga.

El confinament ens ha ensenyat, molt depressa, molt cruament, què implica viure a la ciutat i al poble. Trobar-se on hi ha les botigues, els hospitals, les empreses i les institucions, la gran majoria de la gent, ha resultat un càstig. I trobar-se en els pobles petits, en els pobles no gaire grans, i a sobre ser pagès o ramader, ha esdevingut un regal, un bé de Déu.

Què passarà a partir d’ara? Que hi haurà un flux migratori de la ciutat al camp? Que reequilibrarem territorialment el nostre país d’una punyetera vegada? Que als pagesos se’ls pagaran uns preus justos, ara que s’ha demostrat la seva importància en casos de necessitat?

Als pobles som descreguts i malfiats, i sabem que no passarà res de tot això. Fins i tot, no tenim clar si es trobaran prou temporers per collir la fruita dolça d’aquesta campanya. Perquè, encara que hagi molta gent que les passi magres a ciutat, qui anirà al tros, a passar calor, al bell mig del mes d’agost?

Som de poble

SOM DE POBLE

Som de poble

No mos compliquem massa la vida

Anem al gra

Al moll de l’os

A l’essència de les coses.

Estimem lo que es pot veure i tocar

Adorem la bonesa de l’ús

Som firaires

De mercaderia que no es paga amb diners.

Preguntem encara que sapiguem la resposta

Encara que sapiguem que no ens contestaran

Encara que no en traguem absolutament res, de la informació

La qüestió és la Qüestió

Perquè som gent que venera la Pregunta

És lo nostre Esport de cada dia

Una Fita del nostre Viure.

Som batec de camp

Sinceritat descordada

Roba d’estar per casa.

Se’ns en foten, i ens en fotem

Dels que se’ns en foten

I de la imatge que mos torna l’espill

És un combat sense concessions

En totes direccions

No fem ostatges

I no guanyem ni perdem mai del tot.

Vivim a frec del temps

Sentim com es balda la llum

Resseguim lo camí de les bromes

Escoltem com respira la terra quan comença a ploure després de mesos de sequera

Les estacions sempre tenen plat a taula

I del canvi més petit

En fem tesis doctorals.

Tenim la sort de ser de poble:

Això no ho pot dir tothom.

La que queda és la bona

Era un matí fred, de broma plana, a l’altra punta del temps. El Jaume Prim era al tros, al terme de Montoliu. Ell es trobava en un reng de perers i el Xiringa, al reng veí. El Jaume no sabia on començar a tallar. El Xiringa va sentenciar:

-La que queda és la bona.

Al Jaume, aquesta frase el va marcar. I aquest gener, quan esporgava olivers al Vedat de Sarroca, la tenia ben present. Perquè, encara que hagués tallat una branca que potser no havia de tallar, i que no la pogués enganxar a l’arbre, sempre podia maniobrar de manera que el resultat final s’acostés a la idea, la forma que d’antuvi tenia pensada per a aquell oliver.

De fet, aquesta frase no només es pot aplicar a l’esporga dels arbres –de secà o reg- sinó a la vida nostra. “La que queda és la bona” pot voler dir que, si ens adonem que una decisió no ha estat del tot correcta, sempre som a temps d’esmenar-la. De reorientar les nostres accions. També pot significar que, al llarg de la nostra existència, hem de carregar amb decisions que potser no són les més encertades, però que ens fan anar en la bona direcció.

Hi ha una pel·lícula índia, magnífica, que es diu “The lunchbox”. En cert moment, un protagonista explica a un altre: “A vegades, el tren equivocat porta a l’estació correcta”. Seria una cosa semblant.

“La que queda és la bona”. Viure és esporgar un arbre. El nostre.

Nota: Aquest article apareix al número 522 del quinzenal SomGarrigues (del 21 de febrer al 5 de març de 2020).

Fred

FRED

Jo sóc aquell que bufeteja

Que pessiga

Que ascla

Que deixa com un drap tort.

Sóc lo càstig més vell del món

La venjança servida quan toca

La pobresa, la feblesa, la tristesa

La mala astrugància.

Però també sóc qui desperta

Qui esmola la mirada

Qui encén lo foc

Qui ensenya a viure quan no es pot viure.

Jo sóc aquell que sacsa

Que empeny

Que mana

Que mou.

Vacances de tardor (un conte)

Ha sortit Som canalla, el nou suplement de Som Garrigues adreçat a nens i nenes de la salvatge garriga. Jo hi participo amb un conte, el meu primer conte per a nenes i nens. Es diu Vacances de tardor.

Ni el sentiràs

A la pel·lícula The Blues Brothers, l’Elwood obre la porta del seu apartament. Fa passar son germà Jake. En pocs metres quadrats, un llit, una nevera, un tocadiscos –on sona Let the good times roll, de Louis Jordan- i un fogonet per torrar pa. Hi ha una finestra que dona al carrer. Davant per davant, circulen trens:

-Cada quan passa el tren? –pregunta el Jake.

-Tan sovint que ni el sentiràs – respon l’Elwood.

Una cosa semblant em passa a mi. Treballo en un lloc on circulen tants trens que moltes vegades ni m’hi fixo. Assumeixo els tremolors de l’alta velocitat com a propis, els incorporo al meu bagatge acústic.

Quan hi menys freqüència de pas, m’assalten les preguntes: tota aquesta gent, on va a parar? A Barcelona? A Tarragona? A Lleida? A Madrid? A Sevilla? A França? A la quinta forca? De la mateixa manera que jo veig el tren com una fletxa, com un llamp, què veu el passatge quan vola davant de la nostra escola? Un esquitx verd i blanquinós? Formigues? Vehicles de joguina? El campanar de les Borges? Puiggròs?

Cada dia se’m fa més estrany, això del progrés. Perquè uns cada dia van més depressa, i uns altres no es mouen de lloc. Perquè uns viatgen sense escales, amb tots els adelantos, i uns altres tenen unes parades tronades i galdoses. Perquè uns cada vegada van més lluny, i uns altres només poden veure com els primers s’allunyen.

Nota: aquest article apareix al quinzenal SomGarrigues (del 31 d'octubre al 14 de novembre de 2019).

Calor

Fa tanta calor que les ganes de parlar s’evaporen. Articular paraules i frases es converteix en quelcom que cansa. El silenci esdevé un remei contra la calor.

Fa tanta calor que costa pensar. Som al fort de l’estiu, però a dins del cervell hi ha un banc de broma plana, molt espessa. No s’hi veu res.

Fa tanta calor que no es dorm ni es descansa de cap manera. El son és intermitent, però l’esgotament no s’acaba.

Quan bufa aquell vent de foc, quan el sol esquerda el terròs i la xafogor cau damunt dels caps com una llosa, hom té la sensació que l’han obsequiat amb una plaga bíblica. I l’envaeix aquella sensació de fatalitat, tan garriguenca, que el fa sentir el més desgraciat entre els desgraciats.

Com es combat, tanta calor? Procurant fer el mínim esforç. Passant les tardes en remull o sense sortir de casa, amorrat al ventilador o l’aire condicionat. Entaforant-se en un celler de pedra sota el nivell del carrer o recuperant la fe –les esglésies dels pobles són frescals. Sospirant. Quan no queda pràcticament res, un sospir quasi ho és tot.

Quan fa tanta calor, hauríem de canviar els papers entre el dia i la nit. Treballar amb lluna i estels i dormir les hores de sol. Com que això encara no ho pot fer tothom, ens haurem de conformar amb el que sempre hem fet: riure’ns de la nostra mala astrugància i esperar que vingui un temps millor.

Nota: Aquest article apareix al número 505 del quinzenal SomGarrigues (del 23 d'agost al 5 de setembre de 2019)