Recomanació de Nadal: Les bèsties mudes, de Laia Pujol Abizanda

 L'Editorial Fonoll em va demanar un vídeo recomanant un dels autors/es de la casa No en vaig tenir cap dubte! Les bèsties mudes, de Laia Pujol Abizanda. Llegiu-lo, llegiu-la, i sabreu perquè.

Bones festes i llegiu Fonoll!

Tot és culpa meua

 

TOT ÉS CULPA MEUA

 

Qui ha sigut, pregunten

I de seguida penso que he estat jo

Encara que no hagi estat jo

Ni que no hi tingui absolutament res a veure

I que, a sobre, tingui la coartada perfecta.

 

Sóc tan fluix

Tinc tanta poca convicció

Tanta poca fe en mi mateix

Que només cal una hipòtesi que sura en l’aire

Per autoinculpar-me.

 

Sóc tan ridícul

Que fins i tot amago les coses que faig bé

Ja voldria jo, presumir-ne...

Si s’hi fixessin

Segur que hi trobarien alguna pega.

 

Si ho he fet, perquè ho he fet

Si no ho he fet, perquè no ho he fet

-hauria d’haver-ho fet?

El cas és que carrego sempre la mateixa pedra

Que rodola muntanya avall just quan sóc al cim.

BLUES

BLUES

 

Sentiu la música? És lo ritme de la sequera

Del terròs que es clivella

De les fulles i els troncs que s’arruguen

Del cel que s’escanya, de tanta calor que fot

Del lament del pagès, que aquest any tampoc no farà ametlles.

 

Escolteu la cançó? Parla de la broma plana

De dies de gebre i sutge

De no veure-hi més enllà del nas

D’un paisatge que ha guillat i ja no tornarà.

 

Distingiu les notes? Ara expressen pena

Ara se’n riuen, d’aquesta sort

I ara es conformen

Perquè el secà, l’han fet per a conformar-s’hi.

 

Sentiu lo blues? Batega a les pedres

A tota bèstia que campa aquesta terra

En un revolt del camí

I en la nit estrellada.

Som de poble

SOM DE POBLE

Som de poble

No mos compliquem massa la vida

Anem al gra

Al moll de l’os

A l’essència de les coses.

Estimem lo que es pot veure i tocar

Adorem la bonesa de l’ús

Som firaires

De mercaderia que no es paga amb diners.

Preguntem encara que sapiguem la resposta

Encara que sapiguem que no ens contestaran

Encara que no en traguem absolutament res, de la informació

La qüestió és la Qüestió

Perquè som gent que venera la Pregunta

És lo nostre Esport de cada dia

Una Fita del nostre Viure.

Som batec de camp

Sinceritat descordada

Roba d’estar per casa.

Se’ns en foten, i ens en fotem

Dels que se’ns en foten

I de la imatge que mos torna l’espill

És un combat sense concessions

En totes direccions

No fem ostatges

I no guanyem ni perdem mai del tot.

Vivim a frec del temps

Sentim com es balda la llum

Resseguim lo camí de les bromes

Escoltem com respira la terra quan comença a ploure després de mesos de sequera

Les estacions sempre tenen plat a taula

I del canvi més petit

En fem tesis doctorals.

Tenim la sort de ser de poble:

Això no ho pot dir tothom.

Avorriment

AVORRIMENT

No hi ha ganes de fotre res

La feina perd tot sentit

Lo temps embarranca

L’últim raig de sol dura segles.

No hi ha distracció

Lo dia és nit sense lluna ni estrelles

La rutina, un corró que aixafa l’aventura

Lo silenci, una paret de dos metres d’ample.

Però per això hi som, naltros, al món

Per tirar a terra les previsions

Per aprofitar porta, finestra o escletxa

Per escapar de la garjola.

L’avorriment engendra creació

Lo bloqueig és lo preludi d’aquell clic

Que encén la bombeta, que anuncia l’esclat:

La victòria de la idea sobre el buit.

Fred

FRED

Jo sóc aquell que bufeteja

Que pessiga

Que ascla

Que deixa com un drap tort.

Sóc lo càstig més vell del món

La venjança servida quan toca

La pobresa, la feblesa, la tristesa

La mala astrugància.

Però també sóc qui desperta

Qui esmola la mirada

Qui encén lo foc

Qui ensenya a viure quan no es pot viure.

Jo sóc aquell que sacsa

Que empeny

Que mana

Que mou.

Club dels penúltims

CLUB DELS PENÚLTIMS

És molt difícil ser el primer

Però encara ho és més arribar l’últim.

Tenir la mala llet de ser el vagó de cua

Dia sí dia també.

Ho has de fer molt malament

S’han d’alinear uns quants planetes dolents

-amb les llunes respectives-

Perquè t’avanci Déu i sa mare.

Però no costa pas tant

Ingressar en l’assortit Club dels Penúltims

Aquells que no guanyaran mai cap menció

Però que mai aniran de bracet amb el cotxe escombra.

Aquells que s’ho prenen tranquil·lament

Que han vingut aquí a divertir-se

I que no es foraden el cap amb reptes gegantins.

Els penúltims són la sal

El sucre

El greix de la vida.

Aquells que donen sentit al camí

O que són l’excusa del camí.

Pel Club dels Penúltims

Hi passa tanta gent

Que hi passa tothom.

Un racó, un món

 

UN RACÓ, UN MÓN

Del carrer Pols a Cova Bona hi ha un quilòmetre

I de Cova Bona al carrer Pols, un altre quilòmetre.

L’hort del Tonyeto, la pleta del Ton, lo tros del Vicent

Aulivers, terra campa, serra i garriga

Un mas mig derrotat

Un esbalç al costat del camí.

Aquests dos quilòmetres 

Són la distància a què m’aferro

Quan no puc anar més enllà

Quan se’m fa de nit tan aviat

Quan hi torno després de la vagància

Quan vull emprovar-me la pujada

I afuar-me en la baixada.

A força d’anar-hi

I de tornar-hi

Aquest racó se torna un món

Més alt, més ample i més fondo

Neixen perfils a cada instant

Noves gambades

Lo camí muda la pell

Ni corre mai la mateixa bèstia

Ni vola mai lo mateix afaram.

Pots comptar les pedres del camí?

Les mates de romer?

Les gotes de la broma que pixa?

Pots córrer com demà?

Dormir en un mas de volta?

Les construccions de pedra seca, a la salvatge garriga, són vestigis d’una altra època i arquitectura a preservar. Endrecen el paisatge, ens recorden d’on venim i, en algun cas, continuen sent útils. Les espones aguanten la terra de feixes i bancals, els aljubs proporcionen aigua per beure, les eres guarden estris i animals…

Els masos de volta, les joies de la nostra corona, són objecte d’admiració, lloc frescal al fort de la calor, refugi en cas de pluja i vent, però poca cosa més. Pocs tenen porta, a dins no hi ha ni mals endreços, i hom ja no s’hi queda a dormir. Ja han passat, els anys en què els collidors d’olives o els apariadors d’espones hi feien nit, perquè tornar al poble amb somera era malbaratar temps i esforç.

Que ja no es faci no vol dir que no es pugui tornar a fer. Dormir en un mas de volta pot formar part d’una experiència molt més àmplia: una caminada, un recital de poesia, la contemplació d’una posta de sol, un sopar a l’aire lliure, i fins i tot, reproduir les feixugues tasques del camp dels avantpassats.

Dormir en un mas de volta pot esdevenir reclam turístic, però també ens pot servir als indígenes. Després d’escoltar les històries dels nostres padrins, ara ens adonaríem, perquè ho viuríem, què representa dormir sota una volta de pedra. El respecte per un llegat comença posant-te a la pell de qui te’l cedeix.

 

Nota: Aquest article apareix al número 478 del quinzenal SomGarrigues (del 15 al 28 de juny de 2018).

La creativitat

Érem a Riba-roja d’Ebre. El Tomàs Camacho, l’Alfredo Gavín i un servidor havíem participat a la desena edició de la Copa de lletres, una vetllada literària conduïda pel Josep Sebastià Cid i la María José Franquet i regada amb vins del Celler Batea. La Yolanda Armora, de l’Agrobotiga l’Agrari, va començar a parlar de la creativitat. Com naixia, com es desvetllava la creativitat, preguntava la Yolanda.

-Surt de l’experiència –vaig dir jo.

Vaig contestar de bursada, sense engaltar. Ben bé hauria pogut dir una animalada. Però, mentre anava desembolicant la troca, em convencia que realment era així. La creativitat no era crear una cosa del no-res: era agarrar quelcom que ja existia i esporgar-ho. O empeltar-ho.

Qui es dedica a escriure, compondre cançons, cuinar, llaurar o decorar aparadors s’adona que ja s’ha fet tot, que tot s’ha provat. I no obstant, continua. Reflexiona sobre els seus fracassos i procura esmenar-los. Es fixa en allò que han fet els altres i hi introdueix variacions. Passa una i mil vegades per aquell camí fins que es fixa en el detall que el fa exclamar: “Com és que no hi havia pensat abans! Si ho tenia davant del nas!”

La creativitat és una empremta, un toc personal, convertir quelcom a imatge i semblança, a l’idioma d’un mateix. La creativitat no és un Big Bang: és coneixement i experiència, creixement i paciència.

Nota: Aquest article apareix al número 472 del quinzenal SomGarrigues (del 6 al 19 d'abril de 2018).

Lo campanar de les Garrigues

LO CAMPANAR DE LES GARRIGUES

D’una hora lluny lo campanar

Alça la veu, marca camí

Sembla que el tingos a tocar

I encara queda bon bocí.

Estiu i hivern, festa i feiner

Sempre hi ha gent al seu voltant

Bevent aubac al plataner

Menjant solà asseguda al banc.

A sota té la Catedral

Un temple gran, barroc, mudat

Amb un retaule capital

I un Crist que sap parir un aiguat.

Vacances a Barcelona

VACANCES A BARCELONA

Les vacances, quan era petit

Eren tres mesos sense escola

Una pàtria per conquerir

Un temps que no marcava l’hora.

Se’m feia llarg, tant temps al poble

Mig dia a l’ombra, fugint del sol

La nit s’acabava a les onze

Jugava sempre lo mateix rol.

Fins que un bon dia, los meus oncles

Se’m van endur a Barcelona

Lluny de casa dues setmanes!

A l’indret on la bossa sona!

La primera setmana, a baix

Eixample, carrer Comte d’Urgell

Del terrat, se veien los Encants

I un panorama d’allò més bell:

La Catedral, l’església del Pi

Les xemeneies del Paral·lel

Lo turó olímpic de Montjuïc

Lo Telefèric, a frec del cel.

La Teresina i el Josep Bosch

Me passejaven Rambles avall

M’indicaven lo rumb de Colom

I em menaven davant de la mar.

La segona setmana, a dalt

Al Guinardó, barri de costa

A l’Avinguda de Montserrat

I al carrer de Varsòvia.

Coronava lo cim del Carmel

Tastava l’aigua del Martinenc

Badava entre els pilars del Parc Güell

Bevia contalles a la Deu.

La Pepita i l’Oncle Lluís

La Júlia i l’Oncle Manel

Estaven avesats al pendís

No pas jo, xiquet de l’esbufec.

Les vacances, quan era minyó

Eren Sarroca i Barcelona

Poble i ciutat, museu i terròs

Cursa i passeig, sabata i fona.

Sol, i no em dol

SOL, I NO EM DOL

Esporgo aulivers a l’altre cap de terme

On lo verb no pren, on los mots s’assequen

Només escolto lo so de l’astisora

I el doll de branques que rega la terra.

En la solitud conreo la llibertat

Prenc lo reng que vull, paro quan me sembla

Sotjo el Montmeneu, admiro lo Vedat

I, quan me’n canso, torno a la fenya.

Sóc ginebre, card, escalunya i ortiga

Arrelo al terròs, la saba em travessa

La meua sang alimenta la garriga

Li atorgo sentit, m’explico des d’ella.

En la solitud conec la tranquil·litat

Buido l’ànima de temor i de neguit

L’omplo amb treball ferreny i apassionat

Sóc home adobat quan lo jorn és finit.

Lo sol s’amaga, la celístia s’ajoca

Plego els trastes, pujo al ruc, cap a casa

Pujo la costa que m’estira a Sarroca
Demà torno, aulivers, a trenc d’alba.

Fragatí

FRAGATÍ

Fragatí del món

Menes dos cavalls

Travesses lo pont

Véns a festejar.

Ets la cegallosa

Relotx de precisió

Ton sogre te provoca

Amb jotes d’Aragó.

Per astí, per astà

Dixes pioure quan piou

Ta forma de parlar

Per a mi, és com l’or.

No ets gaire falaguer

Però no estàs mai trist

Ets fan de l’escocès

Penyista fragatí.

Britànic del Cinca

Curiós i polit

Bregat polemista

Mai rival, sempre amic.

Fragatí del món

No et calen cavalls

Travesses lo pont

Vas a descansar.

Garbinada

GARBINADA

És més vell que el món:

Quan fa calor, no et mogos gaire.

Passa per l’ombra, ben a prop l’aigua

I espera la garbinada.

Després de dinar, a mitja tarda

Llengües d’aire arriben de mar

Les fulles belluguen, lo sol declina

Les cadires, balda enllà.

Fresca, covada, forta o escanyada

La garbinada sempre arriba quan cal

Desvetlla paraules, ventila cabòries

Empeny, estira, anima la vida.

Indis i pistolers

INDIS I PISTOLERS

Rodola una parrella borda

Un revolví aixeca el guaret

Un escamot d’indis s’embosca

en serra de roca i romer.

Los pistolers ordeixen un pla

I disposen dues esquadres

Cadascuna fendirà un flanc

Amb una tempesta de bales.

Uns i altres peixen los enginys

Revòlvers d’ametller i auliver

Escopetes de figuera i pi

Fletxes de foc, espetecs de verb.

Parapetats rera les pedres

Ajupits sota les espigues

A l’abric de pletes i eres

Sotjant masos, corrals i espones.

S’ericen les plomes dels síoux

Una ginesta s’ha bellugat

Lo vent? Una rabosa? Un truc?

Un signe i comença el combat.

Calivada

CALIVADA

Flama i brasa en llar de foc

Couen carn i llonganissa

I escaliven lo pebrot

La tomata i l’aubergina.

La cara s’enrojola

Los dits teclegen les pinces

Lo nas vetlla la cuita

Los ulls ensumen les cuixes.

La vianda, feta i menjada

Lo teu primer manament.

No et mous de la graellada

Fins que tota és rostida.

I a taula, esmolen la dent:

Han finit l’amanida.

Dragolí

DRAGOLÍ

Ajaçat a la roca secana

Degustes ullades solanes de fred

Arrapat a la blanca façana

Xarrupes electra al mes de la set.

Vesteixes colors de fera garriga

Ets camí, esbalç, molsa i espiga

Apretes a córrer sense fregadís

I amagues la cua darrera el pedrís.

T’han caigut les ales i el foc s’ha escanyat

Han passat los dies d’esperar rescat.

Ara la canalla t’empaita en la nit

I t’afusella amb gomes de pollastre.

Fenya tens en no produir un empastre

I guardar forces per encalçar un mosquit.