Moltes gràcies!
28 de
setembre de 2025. No puc entrar a la plaça de la Paeria: està plena de gom a
gom. Truco el Biel, i apareix al cap de poc. L’acompanya la Gemma, també
exalumna nostra. L’Anna, professora de l’Escola agrària, s’afegeix a la reunió.
Xerrem. I desitgem que el castell del Biel pugi ben alt.
Estiro el
coll. Miro com fan un castell. I algú em toca l’espatlla. Em giro: és una dona.
“Te pots apartar, sisplau, que ma mare no pot veure los castellers?”. Resulta
que sa mare va en cadira de rodes. I no hi ajuda, que tingui un paio doble, alt
i amb barret barrant-li la mirada.
“Que no
hi ha cap puesto, per a gent amb cadira de rodes?” Les dues, resignades,
responen que no. I penso que hi he de fer alguna cosa.
Escric a
la Jordina, portaveu d’Esquerra a la Paeria. I li explico la meva inquietud. Em
diu que ho preguntarà.
Abril de
2026. La Mañana publica el titular: “Esquerra vol espais per persones amb
mobilitat reduïda en actes culturals”. Al cos de la notícia, s’esmenten les
diades castelleres. Sembla que això comença a rodar!
10 de
maig de 2026. A la plaça de la Paeria, actuen els Castellers de Lleida, la
Colla Vella dels Xiquets de Valls, els Moixiganguers d’Igualada i els Xiquets
de Reus. Han reservat lloc a peu pla, o una tarima, a persones amb mobilitat
reduïda o autistes? “No ens han fotut ni cas”, confessa la Jordina.
Fa unes setmanes, el paer en cap, en un acte a la Seu Vella, va afirmar que Lleida “ostenta el títol de la segona capital cultural de Catalunya”. Quina desimboltura. Quin atreviment. Quina valentia. Posats a fer, perquè no pujava a dalt del podi?
L’ESCRIPTURA DE PROP D’IGNASI REVÉS
Joaquim Dolz
REVÉS, Ignasi (2019); Sol ponent; Lleida: Pagès Editors
El dietari és un gènere literari basat en l’escriptura diària o fragmentària de vivències, pensaments, observacions o reflexions personals. L’autor registra el pas del temps a través d’entrades breus o continuades, datades, que combinen experiència íntima i mirada sobre el món. Una veu que pensa la vida mentre la va escrivint.
El dietari d’Ignasi Revés, minimalista i poètic, amb un subtil aire oriental que aquest lector associa als haikus, és el relat d’un retorn a la casa pairal de Sarroca de Lleida. De sol a sol, del solstici d’hivern al solstici d’estiu, es desplega un text circular on cada dia apareix una imatge i un pensament discret, mig ocult, com un penjoll de llum.
La vida, en aquest dietari, és un lloc lleuger. Una perspectiva explícitament local, de baix a dalt. No hi ha voluntàriament intriga ni confidències íntimes o confessionals. Sense bromes, sense ironia, com la gent de Sarroca de Lleida, que fuig del sarcasme. I tanmateix, la paraula broma, carregada aquí de sentit poètic, es repeteix com una boira mental i emocional sobre el riu Segre. El món es mostra sense perdre nitidesa i, alhora, envoltat d’un vel lleu: un joc constant entre allò visible i allò invisible.
La realitat del paisatge sec de les Garrigues es transforma així en territori interior, en espai de contemplació, en un lloc on la vida, gairebé en silenci, pensa. El món de la Sarroca solitària apareix com una escena transitòria en el pas del temps, del fred extrem de l’hivern a la calor extrema d’aquells camps erms i de les pletes d’oliveres.
«Si no hi veus, apluca’t» diu la cita inicial de la padrina de l’autor. I en la seva mirada de miop no li calen ulleres, perquè Ignasi Revés mira de prop, mira interrogant el pas del temps i l’oratge, i ho mira tan de prop que la mirada es converteix en contemplació interior.
Tombs pels pobles veïns: Torrebesses, la Granadella, Sunyer, Alfés, Llardecans, Maials, Aitona, Alcarràs, Alcanó. El trajecte del cotxe de línia cap a Lleida. I la Seu Vella de Lleida com un inici i un final d’un cercle de transició, com els ocells migrants que travessen el dietari.
Ignasi Revés diu que acabar el dietari va significar un alliberament. Però aquest lector no ho veu així. Ha tret la llengua fora. I com li diu Joana: «Los gossos que sempre treuen la llengua són feliços.» Jo diria que qui descobreix el joc subtil de la llengua, la veu que pensa de dins cap enfora, d’Ignasi Revés, acaba el dietari lapidari i poètic amb una sensació dolça de felicitat.
Jo hi vaig parlar de les famílies
de Ponent que apareixen als 2 llibres d’Arrelats: Cal Miqueló, de Puiggròs; Cal
Cabrer, de la Pobla de Cérvoles; Cal Vidal, de Montpalau, i Cal Vilaró, de
Pallerols de Rialb. Sabeu quina cosa tenen en comú? Que totes es feien el seu
vi! Trulls als baixos de les cases, bótes antigues, bocois, damajoanes... És la
vinya, amigues i amics, qui ha mantingut les famílies a les mateixes cases,
generació rere generació!
A la Granja Pifarré, vaig recordar
que un 25 d’abril, l’any 1707, hi va haver la batalla d’Almansa. Fa 319 anys,
les tropes de Felip V van derrotar els partidaris de l’arxiduc Carles
d’Àustria. Tot i així, n’hi ha que, generació rere generació, continuen a casa
seva. A casa nostra.
Gràcies al Joan Pifarré, a la
família Pifarré, per convidar-me a aquest Sant Jordi tan especial. Entre tots i
totes, cada dia del món, fem Agrocultura!
Faig 5 quilòmetres per la C-12. Vaig a 90, que
és el límit de velocitat, però n’hi ha que m’avancen. En línia contínua! Perquè,
tanta pressa?
Surto de la C-12. Travesso Alcanó. I, just
després d’Alcanó, giro a mà esquerra i prenc una pista asfaltada.
Com que hi passo des de fa molts anys, ja me’n
sé els defectes. Si hi ha un clot, el deixo entre roda i roda. Si el clot és
tan gros que ocupa tot el meu carril, me’n vaig a l’altre carril. Sempre que no
vingui ningú de davant, és clar. Si ve algú de davant, em menjo el clot.
Si hi ha un pegat, que travessa la pista a
l’ample, agafo aire i boing, cul amunt. Sempre em pregunto què hi ha, a sota
d’aquests pegats. Una canalització d’aigua? La fibra òptica? Un fil de
comunicacions secret?
La pista entre Alcanó i el Cogul n’és plena, de
clots, bonys i pegats. I, de moment, no sembla que els vulguin apariar. Fan allò
que es fa, en aquest bocí de món: deixar que una cosa s’espatlli fins que no queda
més remei que arreglar-la.
I això que n’hi ha, d’avisos, cada any. Aviat
començaran a aclarir fruita dolça -i més tard a collir-la- en un trosset que
queda a mà esquerra, anant cap al Cogul. Aquell del mas de volta. I què
passarà, llavors? Que hi haurà més tràfec de cotxes, furgonetes, tractors i
camions. I que la pista, catacric-catacroc.
Més endavant, a tocar del Cogul, hi ha una
granjota. Encara l’estan acabant. Cotxes, furgonetes, camions, paleres. Apilament
de tubs. Tant tràfec, l’acabarà perjudicant, aquest camí asfaltat.
Els textos, es
distribueixen en 9 apartats: Introducció, Clima, Oli, Festes, Gent, Patrimoni, Paisatges, Aigua i Gastronomia. Al costat de cada text, hi ha un altaveu. Si hi
cliqueu, sona una veu que recita el text. La veu és de la terra. De qui
treballa a les biblioteques de les Garrigues: el Damià Alentorn, la Sílvia
Navés, l’Humbert Pascual, la Gemma Pes, la Núria Sans, la Carme Simó, la Isabel
Solé i la Teresa Vilà.
Hi ha més gent, encara,
darrera d’aquest projecte. Si provés d’anomenar-la tota, segur que me’n
deixaria. I institucions, com el Consell Comarcal de les Garrigues o el
Departament de Cultura.
N’estic molt content,
que 2 dels els meus llibres figurin en aquesta web. D’aquesta manera, Oli en un llum i Sol ponent es converteixen en paraula dita i compartida. En paraula
que es pot escoltar al mòbil, l’ordinador o la tauleta tàctil.
De tots els apartats de la web, vaig triar Gastronomia –no falla. I em vaig fixar en l’entrada “Alifara”. Vaig prémer l’altaveu. I vaig sentir com la Carme Simó, la bibliotecària de Castelldans, deia un fragment de la novel·la Oli en un llum, el meu primer llibre. En aquest fragment, la Teresa coïa carn, llonganissa i caragols, i escalivava pebrot, albergínia i tomata. Ho feia perquè era Sant Joan, el sant de son fill. I perquè era el menjar preferit de son fill. I perquè estimava son fill.
