Ressenya de "Sol ponent", per Ximo Dolz Mestre

El Ximo, morellà de Suïssa, suís de Morella, amic que és família, m'envia aquesta bonica ressenya del meu dietari Sol ponent.

Sol ponent és un llibre que m'estimo molt. Moltíssim. Perquè? Perquè significa el meu retorn, després de 12 anys, a Sarroca. Perquè és un llibre que surt de mi, i no pas d'un encàrrec -la gran part dels llibres que escric, són per encàrrec. Perquè homenatja les nostres postes de sol, sí, però també els nostres paisatges -físics i mentals. I perquè és un llibre que ha passat una mica de puntetes, al qual no li hem tret prou suc, ja sigui perquè va entrepussar amb la pandèmia -el vam publicar a finals de 2019-, ja sigui perquè el gènere dietarístic és minoritari.

Va, no m'embolico més i us deixo les amables paraules del Ximo. Com veureu, la frontera del riu Sénia no és frontera: tenim tantes coses en comú, el Ximo i jo, que semblem del mateix carrer.

L’ESCRIPTURA DE PROP D’IGNASI REVÉS

Joaquim Dolz 

REVÉS, Ignasi (2019); Sol  ponent; Lleida: Pagès Editors 

El dietari és un gènere literari basat en l’escriptura diària o fragmentària de vivències, pensaments, observacions o reflexions personals. L’autor registra el pas del temps a través d’entrades breus o continuades, datades, que combinen experiència íntima i mirada sobre el món. Una veu que pensa la vida mentre la va escrivint.

El dietari d’Ignasi Revés, minimalista i poètic, amb un subtil aire oriental que aquest lector associa als haikus, és el relat d’un retorn a la casa pairal de Sarroca de Lleida. De sol a sol, del solstici d’hivern al solstici d’estiu, es desplega un text circular on cada dia apareix una imatge i un pensament discret, mig ocult, com un penjoll de llum.

La vida, en aquest dietari, és un lloc lleuger. Una perspectiva explícitament local, de baix a dalt. No hi ha voluntàriament intriga ni confidències íntimes o confessionals. Sense bromes, sense ironia, com la gent de Sarroca de Lleida, que fuig del sarcasme. I tanmateix, la paraula broma, carregada aquí de sentit poètic, es repeteix com una boira mental i emocional sobre el riu Segre. El món es mostra sense perdre nitidesa i, alhora, envoltat d’un vel lleu: un joc constant entre allò visible i allò invisible.

La realitat del paisatge sec de les Garrigues es transforma així en territori interior, en espai de contemplació, en un lloc on la vida, gairebé en silenci, pensa. El món de la Sarroca solitària apareix com una escena transitòria en el pas del temps, del fred extrem de l’hivern a la calor extrema d’aquells camps erms i de les pletes d’oliveres.

«Si no hi veus, apluca’t» diu la cita inicial de la padrina de l’autor. I en la seva mirada de miop no li calen ulleres, perquè Ignasi Revés mira de prop, mira interrogant el pas del temps i l’oratge, i ho mira tan de prop que la mirada es converteix en contemplació interior.

Tombs pels pobles veïns: Torrebesses, la Granadella, Sunyer, Alfés, Llardecans, Maials, Aitona, Alcarràs, Alcanó. El trajecte del cotxe de línia cap a Lleida. I la Seu Vella de Lleida com un inici i un final d’un cercle de transició, com els ocells migrants que travessen el dietari.

Ignasi Revés diu que acabar el dietari va significar un alliberament. Però aquest lector no ho veu així. Ha tret la llengua fora. I com li diu Joana: «Los gossos que sempre treuen la llengua són feliços.» Jo diria que qui descobreix el joc subtil de la llengua, la veu que pensa de dins cap enfora, d’Ignasi Revés, acaba el dietari lapidari i poètic amb una sensació dolça de felicitat.