Arrelats a la Granja Pifarré

El dissabte 25 d’abril vam presentar #Arrelats a la Granja Pifarré! En el marc d’un Sant Jordi agrosolidari, on hi va haver literatura, dansa, música i gastronomia, vam donat suport a la Fundació Josep Carreras contra la leucèmia.

Jo hi vaig parlar de les famílies de Ponent que apareixen als 2 llibres d’Arrelats: Cal Miqueló, de Puiggròs; Cal Cabrer, de la Pobla de Cérvoles; Cal Vidal, de Montpalau, i Cal Vilaró, de Pallerols de Rialb. Sabeu quina cosa tenen en comú? Que totes es feien el seu vi! Trulls als baixos de les cases, bótes antigues, bocois, damajoanes... És la vinya, amigues i amics, qui ha mantingut les famílies a les mateixes cases, generació rere generació!

A la Granja Pifarré, vaig recordar que un 25 d’abril, l’any 1707, hi va haver la batalla d’Almansa. Fa 319 anys, les tropes de Felip V van derrotar els partidaris de l’arxiduc Carles d’Àustria. Tot i així, n’hi ha que, generació rere generació, continuen a casa seva. A casa nostra.

Gràcies al Joan Pifarré, a la família Pifarré, per convidar-me a aquest Sant Jordi tan especial. Entre tots i totes, cada dia del món, fem Agrocultura!

Clots, bonys i pegats

Un dia entre setmana. Surto de Sarroca. A la incorporació de la C-12, sempre tinc por. A l’esquerra, 1 quilòmetre de visibilitat. A la dreta, pocs metres de visibilitat. Si de mà dreta ve un cotxe furient quan estic travessant, ja em puc afanyar. Qui va idear aquesta incorporació, era un incompetent.

Faig 5 quilòmetres per la C-12. Vaig a 90, que és el límit de velocitat, però n’hi ha que m’avancen. En línia contínua! Perquè, tanta pressa?

Surto de la C-12. Travesso Alcanó. I, just després d’Alcanó, giro a mà esquerra i prenc una pista asfaltada.

Com que hi passo des de fa molts anys, ja me’n sé els defectes. Si hi ha un clot, el deixo entre roda i roda. Si el clot és tan gros que ocupa tot el meu carril, me’n vaig a l’altre carril. Sempre que no vingui ningú de davant, és clar. Si ve algú de davant, em menjo el clot.

Si hi ha un pegat, que travessa la pista a l’ample, agafo aire i boing, cul amunt. Sempre em pregunto què hi ha, a sota d’aquests pegats. Una canalització d’aigua? La fibra òptica? Un fil de comunicacions secret?

La pista entre Alcanó i el Cogul n’és plena, de clots, bonys i pegats. I, de moment, no sembla que els vulguin apariar. Fan allò que es fa, en aquest bocí de món: deixar que una cosa s’espatlli fins que no queda més remei que arreglar-la.

I això que n’hi ha, d’avisos, cada any. Aviat començaran a aclarir fruita dolça -i més tard a collir-la- en un trosset que queda a mà esquerra, anant cap al Cogul. Aquell del mas de volta. I què passarà, llavors? Que hi haurà més tràfec de cotxes, furgonetes, tractors i camions. I que la pista, catacric-catacroc.

Més endavant, a tocar del Cogul, hi ha una granjota. Encara l’estan acabant. Cotxes, furgonetes, camions, paleres. Apilament de tubs. Tant tràfec, l’acabarà perjudicant, aquest camí asfaltat.

Ho sabem, que es farà malbé. Però mirem cap a l’altre cantó. Ja ho farà el veí. Es digui ajuntament, consell comarcal o diputació. I, mentrestant, farem la viu-viu. Esquivarem bonys i clots, i saltarem a cada pegat.