Si no vols caldo, dues tasses. Per si no en tinguéssim prou amb les fartaneres i les fugues de capitals nadalenques, a les Garrigues hem decidit fer la Fira de l'Oli a mig gener. Són tres dies de conferències, jornades tècniques, passejades pels carrers dibuixats entre els estands del Pavelló Francesc Macià... I vermuts improvisats a base d'arbequines i pa amb oli. No és estrany que molta gent, després d'haver-hi estat bona part del matí, arribi a l'hora de dinar sense gana.
La Fira és l'aparador més gran de què disposem per donar sortida al nostre actiu més important: l'oli d'oliva verge extra. Allí s'hi troben cooperatives -no totes, val a dir-ho- i molins d'oli particulars de la salvatge garriga. I ho fan perquè saben que és una Fira concorreguda i amb incidència en els mitjans de comunicació. S'ha d'aprofitar l'avinentesa per fer quatre duros, conservar la clientela i, si pot ser, guanyar-ne de nova.
Però tota la feinada que implica de poc serveix si l'esforç no té continuïtat a través dels fulls del calendari. I no em refereixo a pensar en el certamen de l'any següent el dilluns després de la Fira, sinó en mantenir la promoció de l'oli els dotze mesos. Tampoc es tracta de no fer vacances -la qual cosa, per a alguns, és pitjor que una pedregada-, sinó de pensar tothora com podem fer-lo més atractiu de cara al consumidor.
Això s'aconsegueix no només amb subvencions, sinó també a partir d'iniciatives concretes. Iniciatives com la del Restaurant el Carro Blanc, de les Borges, que té una variada i atractiva carta d'olis. O iniciatives com la del Parc Temàtic de l'Oli, també a les Borges, que mostra el procés de producció d'aquest líquid verdós que és la nostra ensenya. O iniciatives com la de l'Escola d'Hoteleria de Lleida, que cada any sorprèn incorporant l'oli a dolçaines com el caramel o el bombó.
I s'aconsegueix convertint-nos en ambaixadors del nostre oli. Quelcom tan tradicional com fer propaganda del producte propi a gent de fora resulta ser, la majoria de les vegades, la forma més efectiva de desvetllar-los l'interès per adquirir-lo.
Però tota la feinada que implica de poc serveix si l'esforç no té continuïtat a través dels fulls del calendari. I no em refereixo a pensar en el certamen de l'any següent el dilluns després de la Fira, sinó en mantenir la promoció de l'oli els dotze mesos. Tampoc es tracta de no fer vacances -la qual cosa, per a alguns, és pitjor que una pedregada-, sinó de pensar tothora com podem fer-lo més atractiu de cara al consumidor.
Això s'aconsegueix no només amb subvencions, sinó també a partir d'iniciatives concretes. Iniciatives com la del Restaurant el Carro Blanc, de les Borges, que té una variada i atractiva carta d'olis. O iniciatives com la del Parc Temàtic de l'Oli, també a les Borges, que mostra el procés de producció d'aquest líquid verdós que és la nostra ensenya. O iniciatives com la de l'Escola d'Hoteleria de Lleida, que cada any sorprèn incorporant l'oli a dolçaines com el caramel o el bombó.
I s'aconsegueix convertint-nos en ambaixadors del nostre oli. Quelcom tan tradicional com fer propaganda del producte propi a gent de fora resulta ser, la majoria de les vegades, la forma més efectiva de desvetllar-los l'interès per adquirir-lo.
Per tant, què ens costa fer aquest petit esforç? Encara que no en traguem ni un ral, pensem que a la llarga pot ser la nostra salvació.
Nota: Aquest article va aparèixer al número 102 del quinzenal SomGarrigues (del 16 al 29 de gener de 2004)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada