Dos terços de les cançons, com a mínim, són catalanes:
en primer lloc, Rossinyol. A continuació, Clavell del balcó, Ai Margarida,
Abril, L’oreneta i Estel del dematí -totes amb música d’Enric Morera, totes amb
lletra de Josep Maria de Sagarra. Després, La dama d’Aragó. Seguidament,
Muntanyes regalades. I Seguidilla, del músic garriguenc Emili Pujol. I la cançó
popular Mariagneta.
A la Pobla, la marinada bufa forta. Esventa la cabellera
de la soprano –de la guitarrista no, que porta el cabell recollit. A estones, de
resultes del vent, la guitarra i la veu s’entretallen. Però Arcanum segueix. I venç
el (contra)temps.
El cel està embromat. El vespre s’enfosqueix.
De sobte, encenen els llums. Que estrany! A mà dreta, a la façana del celler,
no hi veig bombetes. Em giro i, a darrera, no hi ha cap focus. Em fixo millor en
la lluminària. A mà esquerra, a la serra, els pins adopten un to groguenc: just
abans de pondre’s, surt el sol!
El concert acaba amb cançons americanes:
Bachiana brasileira, d’Heitor Villa-Lobos; A ti, de Jaime León; La comparsa,
d’Ernesto Lecuona, i La tienda para el negrito, de Jaime León.
Fa una calor suportable, enraonada, cívica. La
marinada -a Sarroca en diem garbinada- és indispensable per sobreviure a
l’estiu. Penso que prou poden, en aquesta banda de les Garrigues. Ara mateix, a
les Borges Blanques o Juneda, s’estan coent.
