Una terra d'oli a LleidaTV

 

Lleida, juny de 2023. Una calor que desfà els terrossos i l’asfalt. L’Eulàlia Pagès, editora de Pagès Editors i un servidor, acudim als estudis de Lleida Televisió, a parlar del llibre “Una terra d’oli”. En aquest llibre, les fotografies són dels grans Toni Prim i Santi Iglesias, i els textos, d’Ignasi Aldomà, Antonieta Barahona, Àngels Calvo, Mireia Campanera, Esther Girabet, Albert Gonzàlez, Jordi Graell, Mariona Jové, Natàlia Mota, Reinald Pamplona, Agustí Romero, Enric Vicedo , Xavier Vicens i un servidor. Jo hi faig un capítol curtet, sobre com l’oli s’infiltra en arts com la pintura, la literatura o el cinema, i un altre de més llarg, on entrevisto propietaris de molins i presidents de cooperatives de l’oli. El Santi Roig, presentador del programa “A diari” condueix el programa molt bé. Ens fa sentir, a l’Eulàlia i a mi, en família. Ens sentim, i suposo que l’aire condicionat hi ajuda, en plena campanya de l’oli.

Quan comença l'any?

“L’any comença a setembre, ho sap tothom, sense pirotècnia ni soroll, es fa sentir en tots els àmbits de la vida. En aquest aspecte, el primer de gener no li arriba a la sola de la sabata”, escriu Marta Rojals a la xarxa X. El seu piulet em desvetlla: té raó!  

És al setembre, quan renoven els programes de ràdio i televisió, els presentadors, els continguts. Quan anuncien noves sèries i pel·lícules.

És al setembre, quan hi ha la rentrée literària. Quan publiquen de tot i més, quan presenten llibres a balquena i s’estrenen els grups de lectura.

És al setembre, quan (quasi) tothom ha finit les vacances, és a la feina i reprèn el rodatge.  

És al setembre, quan el jovent torna a estudi. La mobilització és tan monstruosa que sembla que el món tregui foc, fum i espurnes.   

I és al setembre, quan es cullen les primeres olives. Quan es fa l’oli premium, aquell oli amb notes de carxofa o ametlló, tomata verosa o timó, fulla de figuera, nou o pebrot. Aquell oli elèctric, simfònic, exultant. L’oli dels malalts d’oli, dels que perden el pollí per l’oli. 

L’any és com l’oli, Marta. Comença el setembre.

La millor amiga de l'oli

Des que hem publicat Una terra d’oli. L’oli d’oliva de les terres de Lleida, em fixo en les xarxes socials de molins i cooperatives que apareixen al llibre. Hi tenen fotos dels aliments que potencien el sabor de l’oli –i viceversa. I em pregunto: quina vianda lliga més amb l’oli? Quina és la millor amiga de l’oli?

Hi ha la tomata amanida, el formatge, l’ou dur, l’espàrrec, l’enciam, la ceba i el pebrot verd cru. Hi ha el pebrot verd i roig escalivats, la tomata i la carxofa al caliu, la carn rostida. Hi ha el salmó, l’alvocat, l’ou ferrat, tota mena de carpaccios. Hi ha l’esqueixada de bacallà, el saltat de verdures, la pasta fresca, el remenat d’all tendre i bolets. Hi ha les nous, les avellanes, les pipes i les panses. Hi ha la poma, la pera, la figa, el kiwi, el codonyat o la xocolata.

I hi ha el pa. Tendre, torrat o sec –per fer sopes. De pagès, de vidre o de ronyó. De barra. Potser el més humil i popular dels aliments que es fan i es desfan. Però també el més fàcil, el més bàsic, el que més arriba a l’ànima, aquell que ens torna a l’origen. No hi ha pa sense oli, ni oli sense pa. 

Presentació d'Una terra d'oli a Lleida

 

Una terra d'oli a UA1 Lleida Ràdio

 

Una terra d'oli

Una terra d'oli ja és aquí! Un llibre sobre l’oli de les terres de Lleida que mira el present, el passat i el futur del nostre oli. Un llibre editat per Pagès editors amb el suport de la Diputació de Lleida. Un llibre col·lectiu, coral, on hi escriu molta gent: Ignasi Aldomà Buixadé, Antonieta Barahona Viñes, Àngels Calvo Fandos, Mireia Campanera Reig, Esther Girabet Massot, Albert Gonzàlez Farran, Jordi Graell Sarlé, Mariona Jové Font, Natàlia Mota Martorell, Reinald Pamplona Gras, Agustí Romero Aroca, Enric Vicedo Rius i Xavier Vicens Burgués. Unes i altres tracten l’oli des de les seves aplicacions medicinals i culinàries, la història, el tast o l’experiència de les collidores d’olives.

Per la part que em toca, he fet un petit text sobre la influència de l’oli en la cultura i un altre de més gran, on entrevisto 12 productors i productores d’oli dels nostres pobles:

 -Cooperativa de la Granadella

-Aresté Teixidó de Seròs

-Cooperativa de Juncosa

-OliCastelló de Castelló de Farfanya

-Cooperativa de Cervià de les Garrigues

-Olierm de Sant Martí de Barcedana

-Cooperativa Sant Isidre de les Borges Blanques

-Olicatessen dels Torms

-Veà de Sarroca de Lleida

-Albium de l’Albi

-Cooperativa de Maials

-Umami de Belianes

I clar, aquest és un llibre de fotos. Amb moltes i molt bones fotos. Unes fotos de Santi Iglesias i Toni Prim, els quals han vist les olives, els olivers i l’oli d’una manera artística, tècnica, digna, clàssica i moderna a la vegada. Ha estat un plaer treballar amb vosaltres, xicots, ens hem passejat molt i hem gaudit encara més!

Bé, esperem que Una terra d'oli sigui del vostre gust. I recordeu: en major o menor mesura, tots (i totes) som oli.

 

PD: Ah, i gràcies a tothom que ha fet possible #Unaterradoli!

Collita lenta

Plou molt, i molt seguit, aquest novembre. El paisatge és aigua i fang. Qui vol collir olives, ha d’esperar el temps i apamar el terra propici.

Els signes auguren que aquesta serà una collita lenta. Olivers molls i trossos tous. Quan passa una borrasca l’altra ja truca a la porta. I això que encara no han vingut la broma, ni les gebrades, ni el vent. Ni el fred de veritat. Perquè, tot i les inconveniències, la temperatura al defora és agradable.

Quan no hi ha manera de collir olives s’imposen altres rutines: preparar els estris, reparar-los, anar al bar a discutir la jugada i pensar. Sobretot pensar.

Més important que collir olives amb fua és saber en quin ordre colliràs els olivers, on abocaràs les borrasses, si faràs servir caixes de plàstic –noves de trinca d’enguany- o t’emportaràs tractor i remolc al tros, si et quedaràs a dinar al defora o si faràs aquells olivers penjats de les espones.

Una collita lenta pot fer-se pesada, però dosifica l’esforç –i el cansament. Gràcies a una collita lenta, el tempo de qui cull les olives i el temps meteorològic van a l’hora. La terra marca el ritme i la llum, l’horari de treball.

Perquè, d’ara al solstici d’hivern, els dies s’escurcen. I no queda més remei que aprofitar els esqueixos de bon temps que cauen del cel. Collir mitja dotzena d’olivers abans que torni a fer un ram, i així anar fent.

Nota: Aquest article apareix al número 490 del quinzenal SomGarrigues (del 30 de novembre al 13 de desembre de 2018).

Deu anys després

El 20 de gener de 2008 vam presentar Oli en un llum, el meu primer llibre, a la Sala del Ball de Sarroca. Estava nerviós com mai no he tornat a estar en una presentació. Era al meu poble, amb la meva gent, el diumenge de festa major de Sant Antoni, no havia dormit de cap manera…

Al cap de deu anys, podria dir moltes coses d’Oli en un llum. Diré la més important de totes: a la comarca li va agradar veure’s escrita. Li va agradar llegir-se. Jaume Graus, editor de Fonoll –no els estaré mai prou agraït, al Jaume, el Jordi, el Josep i la Beatriu, per atrevir-se amb mi- em comentava, fa poc, que la comarca la necessitava, una història protagonitzada per gent de la terra i que parlava en la llengua de la terra. No sé si la necessitava. Sí sé que jo estava entestat en fer pujar la nostra autoestima, construint una novel·la a partir del dia a dia garriguenc.

Deu anys després, la salvatge garriga ha canviat molt. Si l’hagués d’escriure ara, Oli en un llum seria completament diferent. El despoblament s’ha accelerat, la mecanització del camp també, l’envelliment de la població és preocupant, ha arribat el reg, hi ha més immigració, les festes majors van de cap per avall… La història seria més crua i les ressaques més llargues.

Com a mínim, Oli en un llum és el retrat d’allò que vam ser fa deu anys. Què en queda, a dia d’avui, del que vam ser?

Nota: Aquest article apareix al número 469 del quinzenal SomGarrigues (del 23 de febrer al 8 de març de 2018).

Què en farem, de l'oli del raig?

Tant temps esperant, tant temps ensalivant per l’oli del raig, i resulta que, quan arriba Nadal, ja l’hem avorrit. Aquell oli verd, espès, aromàtic i torbador de principis de novembre ha perdut la frescor, la picardia, la capacitat de sorprendre el paladar. I resta un oli bo, correcte, fiable.

Però només per uns dies. Perquè ben aviat es comencen a formar, al cul de la garrafa, l’ampolla o el setrill aquelles espirals marronoses que anuncien la solada. La solada, el símptoma inequívoc que l’oli del raig s’ha d’acabar sí o sí. Perquè cada dia que passa perd, té menys substància, es torna un producte depassat.

Què n’hem de fer, llavors, de l’oli del raig? Per ventura l’hem de llençar? Per als que hem estat educats en la cultura d’aprofitar el menjar, això és més que un pecat mortal. O potser l’hem de colar? Feina de mal fer, pesada i enganxosa. Hem de cuinar estofats i fregir platerades de patates? Les goles se’n ressenteixen, de tanta oliada. El reciclem i el portem al contenidor d’olis? –per cert, quin contenidor d’olis? Hi ha recollida d’olis usats a la salvatge garriga?

Posats a dir, podríem barrejar-lo amb l’oli de l’any passat i vendre’l als italians. Els diem que l’hem obtingut d’una nova classe d’oliva, l’arlequina, que evoca els efluvis dels carnavals de Venècia. I ells, que no en pleguen res, d’oli, segur que se l’empassen. 

Nota: Aquest article apareix al número 467 del quinzenal SomGarrigues (del 12 al 25 de gener de 2018).

Sol, i no em dol

SOL, I NO EM DOL

Esporgo aulivers a l’altre cap de terme

On lo verb no pren, on los mots s’assequen

Només escolto lo so de l’astisora

I el doll de branques que rega la terra.

En la solitud conreo la llibertat

Prenc lo reng que vull, paro quan me sembla

Sotjo el Montmeneu, admiro lo Vedat

I, quan me’n canso, torno a la fenya.

Sóc ginebre, card, escalunya i ortiga

Arrelo al terròs, la saba em travessa

La meua sang alimenta la garriga

Li atorgo sentit, m’explico des d’ella.

En la solitud conec la tranquil·litat

Buido l’ànima de temor i de neguit

L’omplo amb treball ferreny i apassionat

Sóc home adobat quan lo jorn és finit.

Lo sol s’amaga, la celístia s’ajoca

Plego els trastes, pujo al ruc, cap a casa

Pujo la costa que m’estira a Sarroca
Demà torno, aulivers, a trenc d’alba.

Passejar sota l'aigua

A l’Albagés, han acabat el pantà. Quilòmetres i quilòmetres de terra remoguda, rebaixada i aplanada, un erm modelat segons la idea de l’home, l’embassament de cua del canal Segarra-Garrigues.

Ara hi ha un didalet d’aigua, però l’any que ve, segons diuen, es començarà a omplir. Serà un cop d’efecte, un canvi molt gros, veure tanta aigua encaixonada al bell mig de la salvatge garriga. Canviaran –encara més- els conreus, el turistes russos envairan les Garrigues Altes i el riu Set serà navegable fins al Segre. 

Tanta reivindicació, tant soroll, tant imaginar com seria el futur amb l’aigua del reg, i resulta que ho tenim a tocar. En pobles com Sunyer, Sarroca, Torrebesses, Llardecans o Maials ja es rega, i el paisatge ha començat a mutar. On hi havia sembrats i ametllers, ara hi ha fruiters. Aquest hivern, sense anar més lluny, s’han condicionat unes quantes finques de regadiu entre Alfés i Alcanó. I el canvi s’accelerarà quan l’aigua salti alegre del pantà de l’Albagés.

Mentrestant, hom té el privilegi de passejar sota l’aigua abans que arribi l’aigua. Camins pelats i escrostonats, masos de pedra seca, serres mossegades, revolvins que aixeca la garbinada... Tot això no hi serà, quedarà colgat per tones d’aigua. I hom podrà dir que hi era, que ho va veure, que ho va calcigar i que s’hi va ensorrar, al lloc on tot era a punt de canviar.

Nota: Aquest article apareix al número 452 del quinzenal SomGarrigues (del 14 al 27 de juliol de 2017)..

Calivada

CALIVADA

Flama i brasa en llar de foc

Couen carn i llonganissa

I escaliven lo pebrot

La tomata i l’aubergina.

La cara s’enrojola

Los dits teclegen les pinces

Lo nas vetlla la cuita

Los ulls ensumen les cuixes.

La vianda, feta i menjada

Lo teu primer manament.

No et mous de la graellada

Fins que tota és rostida.

I a taula, esmolen la dent:

Han finit l’amanida.

M'ho puc imaginar (Safarejos de Sarroca)

Quan jo era petit, los safarejos de Sarroca ja no es feien servir. Hi havia herbotes, i mos hi amagàvem, era la nostra trinxera quan jugàvem a pistolers i indis. Era un lloc per a les confidències, los plans secrets i potser per als festejos, perquè quedaven avorats i amagats –on ara hi ha aquesta tanca, fa uns anys hi havia una paret.

Llavors, ni me les imaginava, les rentades que es van fer aquí. Prou fenya tenia a jugar, a divertir-me, a descobrir tresors, a gaudir del moment. És ara, que em pregunto les històries que van passar als safarejos, i que les pregunto, i que me les imagino. Perquè jo no les vaig viure, i és això l’únic que puc fer: imaginar.

Me puc imaginar los safarejos plens de dones. Perquè, aquí, rentar la roba era cosa de dones. Petites i grans; solteres, casades i viudes, pobres i més pobres. Me puc imaginar que, a l’hivern, aquí hi devia fer molt fred. Al matí, quan lo sol encara no s’havia alçat prou, o a la tarda, quan s’amagava darrera de Ca la Senyora, l’aigua devia congelar los dits, esquerdar les mans, malmetre les esquenes. Me puc imaginar quan bufava la tramuntana o quan hi havia la broma plana. Me puc imaginar que, per combatre aquests elements, les dones portaven galledes d’aigua calenta, bullenta, de casa. Me puc imaginar com hi deixondien los dits, les mans, com estovaven i desfeien lo sabó de casa. Me puc imaginar que, si els queia lo sabó a l’aigua, anaven a l’Arrabal, a Cal Trompa, agafaven unes burxes i pescaven lo sabó, punxant-lo.

Me puc imaginar los safarejos com a punt de trobada. Com a lloc de reunió i convivència. Me puc imaginar que aquí es feia poble, família, amistat. No em costa gaire imaginar que aquí s’ajudava. I no només a rentar.

Me puc imaginar, en aquell safareig de la punta, com les dones rentaven la roba dels morts. O com rentaven, al safareig de l’altra punta, los borrassos de roba del collir aulives. Me puc imaginar aquests safarejos plens d’aigua –per cert, heu pensat, algun dia, a omplir-los?-, i les cançons, i les tardes de quasi estiu com aquesta, i algun nen o nena remullant-s’hi per esbandir la calor.

I me puc imaginar les dones de Sarroca treballant al safareig i fent allò que se’n diu safareig. I m’ho puc imaginar perquè tampoc és tan diferent del que fan les dones d’avui en dia, i perquè és bastant, bastant menys del que fan, sobretot, los homes d’avui en dia.

Moltes gràcies. 

Llegit el 20 de maig de 2017, als Safarejos de Sarroca de Lleida, en un acte organitzat per l'Associació la Guardieta, amb la col·laboració de l'Ajuntament de Sarroca i la intervenció artística de la muralista Txus Montejano i la lectura dramatitzada del grup de teatre dirigit per Maite Ojer.

Les dones i els llibres

La Granadella. Vigília de Sant Jordi. Al Centre de la Cultura de l’Oli de Catalunya, llegim poesia, novel·la, dietaris i articles periodístics sobre l’oli i l’oliver. Tot i que hi ha algun home, el color és femení. I, a banda d’un servidor, tothom qui recita és dona.

Castelldans. Primer dijous de maig. A la Biblioteca Josep Bellet i Falcó, comentem Em tallaré les trenes, de Marialba Revés. La concurrència? Les integrants del club de lectura. Tot dones.

Als clubs de lectura de les Borges Blanques, Llardecans, Miralcamp o Santa Bàrbara, les dones són aclaparadora majoria. I així és arreu. Si a Catalunya es llegeix, és gràcies a les dones de mitjana edat per amunt. Dones que llegeixen un llibre al mes, que senten la literatura, que desdobleguen els plecs de cada personatge, que (re)interpreten el sentit de les trames... 

A Castelldans, hi ha la Carme. Després de passejar-me amunt i avall durant anys, és l’única lectora a qui he escoltat el nom del cineasta François Truffaut. Quan va obrir la Biblioteca de Castelldans, fa mig segle, se li va obrir el món. Llegia tant, que quasi se n’havia d’amagar. Doncs bé, de dones com ella, n’està ple. Potser no es veuen gaire, però, al cap i a la fi, són les que aguanten la lectura a casa nostra. És just, obligat, que reconeguem la seva tasca. Perquè, sense dones així, potser no hi hauria llibres.

Nota: Aquest article apareix al número 449 del quinzenal SomGarrigues (del 19 de maig a l'1 de juny de 2017).

La truita dels quatre elements

LA TRUITA DELS QUATRE ELEMENTS

Del Gran Mestre vaig aprendre

Que la truita més rodona

Porta carxofa i all tendre

Fava i espàrrec d’espona.

All tendre, flairós i cremós

Ets l’ànima de la truita

Relligues los quatre sabors

Bategues de punta a punta.

Carxofa dolça i sensible

Simfonia que enamora

La boca és mar de saliva

A la llengua, pessigolles.

Fava flonja, amb tavella

Contrapunt de bell cruixir

Pasta densa, té corpenta

Brollador de vent mesquí.

Espàrrec esvelt i espigat

Palmó de marge i obaga

Gaiato polit i mudat

Sermó de truita sagrada.

Participació a la VIII Mostra Oberta de Poesia d'Alcanar

Secà tou

SECÀ TOU

S’alça el dia lleganyós

S’estira, se frega, plora

Mulla el terra polsegós

Irriga, infiltra, xopa.

Clima quiet i molestós

Un somni, sortir al defora

La saó esponja el tros

Espera, recerca l’hora.

Lo verd brota jovençà

Creix la mata del secà

S’intueixen fruits i flors

Per les venes corre sang

Los peus malden amb lo fang

Se dissolen les temors.

Jaume

JAUME

Més que un amic, quasi de sang

Tinc tants records de tu, amb tu, per tu

Que no em caben a les mans.

Sempre que et veia, hi havia gresca

Una cassola o una paella

Crits i rialles, cacera i pesca

Homes i dones, grans i canalla.

Al final del setè dia

A Montoliu o Sarroca

Nostra tribu es reunia

Amb molta gana o poca.

L’oncle Prim canta la jota

La Tresita capgira el món

La Roser omple la copa

I l’Ignasi, el gel que es fon.

Mentrestant, el Jaume i jo

Per la Roseret perseguits

Acabem a damunt del llit

I encetem, altre cop, el joc.

Compro una casa, vaig a la presó

Emulo gestes de Napoleó

Mon monopoli no té parió

Valoro el risc de creuar el Rubicó.

Arriba el temps de l’auliva

Els grans treballen, xerren, couen

I el Jaume, ànima furtiva

Em diu que fugim, que no ens ouen.

Ens endinsàvem a la garriga

Cames lleugeres, sense fatiga

Obríem senders, trescàvem la serra

Des del cim, contemplàvem la terra.

De retorn a la borrassa

Els pares ens advertien

Que n’havia prou i massa

No escoltàvem: mig sentíem.  

Creixíem gràcies a la mort

Del raïm que transmuta en vi

Del porc que traspassa la cort

Del tord tendre, oliós i fi.

Divendres sant, prohibit menjar carn

Prims i Xenxis obeeixen la llei

Condueixen la processó al Baix Camp

I preguen davant un plat ple de peix.

Amb el Jaume, arraso el pa

I esgoto la salsera

Quan serveixen el calamar

Som en plena fartanera.

Cambrils, barques i sàrcies

Poc sol i volubilitat

Corredisses, passejades

Algú tornarà refredat.

A mesura que ens fem homes

Canviem família per dones

Adquirim una altra gana

Que, en fi, és la que mana.

I t’avies a un altre paisatge

A l’arbre on nies, piulen estrany

Si volem veure’t, és llarg viatge

Des de Ponent fins al Pla de l’Estany.

Però algú va inventar el calendari

I algú altre lo va saber aprofitar

Celebrant festes d’aniversari

Amb amics, amb parents, amb vi i menjar.

Totes i tots, ara i aquí

El Jaume volem honorar

I que tornis a ser com ahir

I que siguis així fins demà.

Cançó de Sarroca

CANÇÓ DE SARROCA

Sarroca la lloca

Un poble petit

Les xiques boniques

Se pixen al llit

Sarroca la lloca

Un terme molt sec

Les gralles cridaires

Afinen lo bec.

Sarroca la lloca

País d’oli nou

Los nassos inspira

A les goles cou.

Sarroca la lloca

Gelor i calor

Les bromes espesses

I la xafogor.

Sarroca la lloca

Lo poble que tinc

Amics i família

La terra d’on vinc.

Auliva morta

AULIVA MORTA

Arbequina colrada

Perla fosca del secà

Llustrosa i unflada

Tacte fi i delicat.

De l’auliver als dits

Dels dits al poal

Del poal al canyís

Al canyís, son hivernal.

T’aixeques arrugada

Lo fred t’ha gravat la pell

Te clareja l’ossada

Però guardes un cos bell.

Retornes amb aigua bullenta

T’esbandeixes amb aigua tèbia

Prens pijama de sal i pebre

Coixins de llimona i taronja.

Te capbusses en vinagre

Sorteges esculls de cítric

T’amoles amb l’all tendre

I te cobres un nou físic.

Surts del líquid nova i vella

Amb l’acidesa del collir aulives

Amb la dolçor de l’apanyar pedra

Amb l’aroma de les ponentades.

Llesca de pa torrat

Raig d’oli generós

Auliva morta al plat

És aquest, lo meu món.