Origen

El juliol, al Segrià, ha estat ardent i estrambòtic. Sense sortir de la comarca i amb restriccions de mobilitat força dures a quasi tots els pobles del tram final del Segre –amb Lleida al davant. Als nou pobles de les Garrigues històriques, o del Segrià Sec, la pressió no ha estat tan insistent, però hi han hagut massa coses que no s’han entès, massa missatges contradictoris dels poders públics. 

A partir d’aquí fins al final de l’article, podria abonar-me a aquest victimisme tan nostrat, que consisteix en somicar, culpar de tots els mals el centralisme barceloní i no aportar cap mena de solució al problema. Però no ho faré. Seré pràctic. 

En primer lloc, hem vist que no se’ns deixava sortir del Segrià, mentre pobles propers –en quilòmetres i fesomia- no tenien aquesta restricció. D’Aspa no i del Cogul sí. D’Alcanó no i de Granyena sí. De Torrebesses no i de la Granadella sí. Així doncs, perquè no pensem en canviar de comarca? En tornar a les Garrigues? Pel fet de compartir comarca amb Lleida, hem pagat un preu molt car. I el podem tornar a pagar. 

I en segon lloc, suposo que hem valorat què suposa viure a Lleida capital. Lleida, la gran ciutat de la nostra terra, ha esdevingut la gran gàbia de la nostra terra. Tota aquesta gent que ha marxat els últims anys dels nostres pobles, no seria hora que tornessin? Que tornessin a l’origen?

Nota: Aquest article apareix al número 534 del quinzenal SomGarrigues (del 7 al 20 d'agost de 2020).

Dimecres, 21 de juny de 2017

Dimecres, 21 de juny de 2017, acaba Sol ponent (Pagès Editors). Des del solstici d’hivern de 2016 vaig anotar, cada dia, tot allò que observava i tot allò que sentia. Va ser un exercici constant, pacient, a vegades pesat, sempre instructiu.

L’últim mig any he fet un exercici: obria el dietari i llegia el dia en què em trobava. I, la veritat, fixant-me en el paisatge, en la meteorologia i en segons quines cabòries, tampoc no semblava que haguessin canviat tantes coses, de tres anys cap aquí. La qual cosa vol dir que, agafant perspectiva, prenent distància d’allò que, en el moment present, ens sembla un fet històric, transcendental, que ha de canviar-nos per sempre, hi ha forces molt més grans a sobre dels nostres caps. Forces amb un ritme diferent, més lent, més tossut, que no podem tòrcer encara que ens ho proposem.

Massa sovint pensem que el món orbita al nostre voltant, que no s’explica sense nosaltres. Però nosaltres, com a màxim, el podem escriure, descriure, transcriure. El món gira al seu aire: les bromes arriben i s’enretiren, la pluja omple les cadolles, els sembrats s’espiguen, les ametlles i les olives s’inflen als arbres...

I diuen que som estiu. Ha acabat la creixença de la llum i ja comença a recular. Començament i final, final i començament. La vida és plena de sortides i arribades, l’una darrera l’altra. Sense parar.

Nota: La imatge que acompanya aquest article és de Quim Estadella, fotògraf de Torres de Segre. El Quim Estadella ha fotografiat moltes vegades (i ho ha fet molt bé) el sol naixent i el sol ponent a Utxesa, l’embassament que hi ha entre Torres, Aitona i Sarroca. Aquesta fotografia, però, és del poble de Torres de Segre. Si ho dic bé, aquest noi que s’intueix a contrallum camina pel carrer de la Creu cap al Carrer Major. Aquesta posta de sol, en aquest punt concret de Torres, només es veu a l’entorn del solstici d’estiu.

Nota: Aquest article apareix al número 531 del quinzenal SomGarrigues (del 26 de juny al 9 de juliol de 2020)

Presentació d'Atles de l'oblit a Sarroca de Lleida

Atles de l’oblit és un llibre proper. És proper perquè parla d’Aitona, i a Sarroca coneixem molt bé Aitona. Hi teníem o hi tenim trossos, hi hem anat a descarregar fruita, i fins i tot hi tenim parents.

Atles de l'oblit és proper perquè fa servir un llenguatge proper. Paraules que són les mateixes que a Sarroca, o no gaire diferents: alego, angorfa, badejo, borràs, esgarranyar, estarrabaldat, malmetició, salèncio, secla, surra...

Atles de l’oblit és proper perquè les vivències, les històries que hi explica la Teresa ben bé podrien ser les nostres –exceptuant que aquí, majoritàriament, encara som un poble de secà. L’exèrcit de formigues a què es refereix la Teresa al llibre, són les nostres padrines i repadrines, que després de la guerra, se van cuidar d’aixecar les nostres cases i els nostres pobles. El cine de la Sastra ben bé podria ser el cine que hi havia aquí, a la Sala del Ball. I Ca l’Alfonsa, merceria entre altres coses, ben bé podria ser Ca la Gran de Sarroca.

El terme d’Aitona és tan gran que arriba a menys de dos quilòmetres de Sarroca. De fet, la Teresa explica les feinades que tenien per arribar al seu tros d’olivers de la Serra Grossa, molt a prop del límit, de la frontera amb Sarroca. Precisament, quan començava a llegir-la, me’n recordava d’una altra, de frontera: La pell de la frontera, de Francesc Serés, en el qual explica les transformacions del Baix Segre durant els últims anys.

I ja que parlem de fronteres: les fronteres apareixen als mapes. I als atles. Les fronteres delimiten territoris. En aquest sentit, a Atles de l’oblit, la Teresa delimita el seu territori sentimental i familiar, el territori de la seva infància i adolescència. Per tant, és un títol ben triat.

A més, és un títol ben triat perquè, després de la paraula Atles, hi apareix la paraula Oblit. Són dues paraules, dos conceptes molt diferents entre si, quasi diria que contraris. Atles mostra la voluntat de fixar una cosa, Oblit és allò que s’emporta el vent. Atles és allò al qual un s’aferra i Oblit és el perill de perdre’l. Perquè, no ens enganyem, fins i tot les coses més segures, aquelles que creiem indestructibles, poden desaparèixer algun dia. Poden caure en l’Oblit.

Però quedem-nos amb la part positiva. Veiem el got mig ple. L’oblit és el perill, però la voluntat de dibuixar Atles, com ha fet la Teresa, és allò que garanteix que sempre puguem recordar.

Moltes gràcies,

Utxesa

UTXESA

A la frontera del secà

Camí de Torres, a sol ponent

L’aigua s’entolla en un pantà

Remor de canyes, lo verd s’encén.

Xiquets en bici hi fan cap

Cercant piscina, somiant la mar

Braceig, camada, xip i xap

Calor mullada, humit tornar.

Sil·lur infame, malparit

Del cor d’Europa te van bombar

Tot peix que neda t’has cruspit

La dalla negra no et pot segar.

Bernat pescaire, d’esvelt coll

Vas de puntetes damunt del blau

Bequeges aire, sòl i moll

Pinxo d’Utxesa, un jonc al trau.

Senglar de mata i coscoll

De pi, muntanya, espluga i pols

De nit corrinyes, beus a doll

Tornes a casa quan naix lo sol.

A la frontera del regar

Cap a Sarroca, a sol naixent

L’aigua enlluerna en un pantà

Plaça de bromes, espill de vent. 

Ronda terrista sota la broma

Surto de la gasolinera. Carretera vella avall. A mà esquerra, prenc la pista d’Utxesa. Just abans del pantà, trenco a mà dreta. Travesso la Vall. A banda i banda del camí, hi ha espessor de joncs. Com sempre, temo que sortirà algun senglar de la vegetació. Però no es mou res. Vorejo l’embassament fins a les comportes. Observo que han buidat el canal de Seròs. Hi ha una excavadora al llit del canal.

L’entrenament de deu quilòmetres acaba a prop de la partició dels termes d’Aitona i Sarroca. I constato que he corregut a molt bon ritme, quasi igualant el registre que vaig marcar a Torrefarrera a la primavera. Estic content.

Perquè m’ha sortit tan bé, aquesta cursa? Hi ajuda el traçat, majoritàriament d’asfalt. Hi ha alguna pujada, però la majoria és costa avall. No he comès cap excés, ni alimentari ni etílic. I, sobretot, hi ha la broma plana.

Qui m’ho havia de dir a mi, un ferm detractor de la broma plana, que la broma plana em faria córrer millor? El bufardeig de la boira, les gotes que pixa la bromada, la humitat de l’ambient, ara resulta que m’ajuden a córrer més depressa i a no cansar-me tant. Ai las! Tanta energia esmerçada, tanta lletra dedicada a desacreditar la broma, i ara és la broma qui m’acredita.

D’acord. Accepto la broma plana com a animal de companyia. Ara bé, només durant les hores de cursa. Després, ja pot escampar.

Nota: Aquest article apareix al número 437 del quinzenal SomGarrigues (del 18 de novembre a l'1 de desembre de 2016).

Utxesa

Dues setmanes abans de la Cursa d’Utxesa, vaig anar-hi a entrenar. Vaig recórrer els 6,5 quilòmetres que voregen l’embassament per fer-me una idea del que m’esperava.

Just abans de creuar un pontet, vaig ensopegar quatre fotògrafs d’ocells. I vaig recordar les paraules del Sisco Ribes: “No sabem què hi tenim, a Utxesa”.

No sabem què hi tenim i no ho sabem aprofitar. Torres de Segre, Aitona i Sarroca, els termes dels quals toquen al pantà, encara tenen molt a fer. D’acord que han promogut la Cursa d’Utxesa, que cada any atreu més corredors, però això no pot quedar aquí. Hom hi troba a faltar lloguer de bicicletes, visites per ensenyar l’arquitectura de la Canadenca o bé caminades entre els fruiters florits. Més activitats relacionades amb la pesca. Algun altre bar. I potser un lloc on quedar-se a dormir.

El futur d’Utxesa és el turisme. Un turisme de primavera i tardor; de pau, tranquil·litat i bons aliments; de natura i observació, familiar, cívic i esportiu. Un turisme vinculat a Sarroca, Torres i Aitona, i més enllà, als secans de les Garrigues i a les zones humides del Baix Segrià. Tan a prop de Lleida, i tan ben comunicat, a Utxesa li cal més difusió, això és evident, però també que ens creguem el que pot arribar a ser.

D’aquesta manera, potser hi haurà un dia en què la gent no només vindrà a Utxesa, sinó que hi acabarà tornant.

Nota: Aquest article apareix al número 420 del quinzenal SomGarrigues (del 25 de març al 7 d'abril de 2016).

Senglar de garriga

Era al collir olives. Dinàvem. Vam escoltar un bleix i la Maria Alba va dir: “Un gos”. El meu pare la va corregir: “No és un gos”.

Un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit senglars van pujar les feixes de l’Espartova en un no res. N’hi havia de grossos i petits, mascles i femelles, negres i marrons. Van desaparèixer entre els matolls del Pla de Mascorell. Aneu a saber d’on venien i on anaven.

De fa uns anys, la població de senglars s’ha disparat, a les Garrigues i més enllà. Ja no viatgen només de nit, i sembla que no els faci res, passar a frec nostre. S’han vist senglars a Barcelona i fins i tot banyant-se a la Costa Daurada.

Els senglars no tenen qui els depredi. Anem massa farts. El resultat? Expedicions de porcs senglars, a plena llum del dia, campant per aquests móns de Déu. Amb el perill que comporten per als conreus i la circulació viària. Qui no ha patit o coneix algú que ha patit un accident amb un porc senglar?

La caça del senglar, a dia d’avui, no serveix per controlar-ne la població. N’hi ha tants que ni s’hi nota. I és una caça molt perillosa: els ullals d’un bon porc salvatge poden esguerrar el més fort i valent.

Què fem? Se m’acudeixen dues opcions: una, que en reduïm significativament el nombre. I l’altra, que els domestiquem. Tenint en compte que són molts i ben fornits, serien uns collidors d’olives encomiables. 

Nota: Aquest article apareix al número 416 del quinzenal SomGarrigues (del 29 de gener al 11 de febrer de 2016).

El so de la fruita dolça

L’auberge amb vi és bo, però és millor amb música. Després d’escoltar ForVmbrass, quintet de metall –tuba, trombó, trompa i dues trompetes- format per músics de l’Orquestra Julià Carbonell, a cada dau de préssec vaig reviure la marxa triomfal d’Aïda, l’òpera Carmen, el tango La Cumparsita. Quan escurava el vi, endolcit, que romania al cul del got, assaboria les cançons de Serrat, Llach, Nino Rota i Ennio Morricone.

A Aitona, fent els Camins de Fruita Dolça, vaig sentir que anàvem pel bon sender. Que el paisatge, si es treballa bé, pot donar molt fruit. Fruiturisme, un projecte de l’Ajuntament d’Aitona, vol mostrar la maduració, collita i  tractament de la fruita; ensenyar el contrast entre l’horta i el secà del seu terme; exhibir els camps de fruiters quan floreixen i exposar receptes diferents, com la coca de recapte de fruita dolça, el mojito de paraguaio i les croquetes de bacallà amb nectarina. El que abans era ciència-ficció, ara és real. La fruita dolça no només es toca, es mira, s'olora i es tasta, també sona. L'escolteu? 

Nota: Aquest article apareix al número 379 del quinzenal SomGarrigues (del 12 al 25 de setembre de 2014)