Històries de mar a Tarragona Ràdio

2016. Era el dia després de Reis i el dia abans de tornar a l’Escola Rubió i Ors de Reus. La Joana, l’Aina i jo teníem festa. L'Alba treballava. M’havien d’entrevistar a TarragonaRàdio. Què vaig fer? Em vaig endur les nenes a la ràdio, les vaig deixar en una sala del costat, dibuixant i pintant, i el Miguel González, periodista canareu, em va entrevistar a propòsit d’Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l’Ebre. Va ser una (molt) bona entrevista. Els mitjans locals i comarcals, petits i mitjans, sempre m’han tractat molt bé. Sort dels mitjans de proximitat!

"Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre" a Botarell

Ma filla Joana ha recuperat un vídeo de l'agost de 2016, gravat pel xic de la Llibreria Gaudí de Reus, just abans de la presentació d'"Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre" a Botarell, al Baix Camp

Ramon Forner

Cada dijous, a Alcanar Ràdio, l’Anna Maria Ulldemolins llegeix un capítol d’Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l’Ebre.

És bonic, que un llibre que has escrit continuï viu. No ho és tant que, quan preguntes què fan, els protagonistes, et contestin que ja no hi són. És amarg i dolorós, parlar amb algú un sol cop, descobrir-ne històries que són veritables tresors i no tornar-lo a veure més.

És el cas de Ramon Forner, de Calafell, que va morir fa un any i mig. Quan el vaig entrevistar, estava rascant una nansa –una espècie de paperera gegant, metàl·lica, que es llença a la mar per agafar peix. I s’hi podria haver estat tot el matí, si no l’hagués emprenyat. La tarda, l’hagués pogut passar fent maquetes de les barques que hi havia a la platja de Calafell els anys 40 i 50. Recordo les lleixes del seu taller: semblava una biblioteca de barques. Totes semblants, totes diferents.

Si el Ramon fos avui entre nosaltres, ens portaria molt avantatge. Perquè rascant una nansa, construint una barca, mirant la mar des de casa i esmorzant amb un morteret d’allioli al costat, seria feliç.

Nota: Aquest article apareix al número 541 pel periòdic quinzenal SomGarrigues (del 13 al 26 de novembre de 2020)

Micropresentació d'Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre

La Judit Pujadó, uns dies abans de Sant Jordi, em va demanar un vídeo curt sobre Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre. La idea de penjar vídeos al Youtube ja feia temps que em rondava pel cap, però mai no m'atrevia a fer el pas, perquè pensava: "Ves, a qui li poden interessar els meus vídeos!" Però, com que ja el tindria fet, no em costava afegir-lo´al meu compte de Youtube, que fins al moment comptava amb la impressionant xifra de zero vídeos. 

La veritat, no va quedar malament del tot, i em va animar a fer-ne més. En aquest 2020, i més endavant i tot, ens haurem d'acostumar a fer les presentacions dels llibres d'aquesta manera. Si Mahoma no pot anar a la muntanya, serà la muntanya, la que haurà d'anar cap a Mahoma. Era així, no?

Garbinada

GARBINADA

És més vell que el món:

Quan fa calor, no et mogos gaire.

Passa per l’ombra, ben a prop l’aigua

I espera la garbinada.

Després de dinar, a mitja tarda

Llengües d’aire arriben de mar

Les fulles belluguen, lo sol declina

Les cadires, balda enllà.

Fresca, covada, forta o escanyada

La garbinada sempre arriba quan cal

Desvetlla paraules, ventila cabòries

Empeny, estira, anima la vida.

Presentació a Castellvell del Camp d'Històries de mar (Maria Elisa Puigrodon)

Avui va d'històries. D'històries de mar.

Les primeres històries que vaig escoltar, van ser la dels vostres pares, la dels vostres avis, la de les vostres famílies o la de les vostres infàncies. La meva mare sempre ha estat una excel·lent oradora. M'explicava pocs contes però moltes històries del poble.

Històries de famílies, d'alegries, de penúries, de riures i d'anècdotes, de records de temps antics, de tradició, de renoms, de paraules pròpies que només es diuen així, aquí o allà... Històries de famílies que potser ja feia molts anys que ja no hi eren i que vivien a la seva memòria i que ens les feia arribar, jo, també amb els orelles de bat a bat.

A mi, la passió per la literatura em va començar abans de saber llegir i escriure, a partir de la rondallística popular, d'aquella que s'explica en un portal, a peu del carrer de la Font Vella o d'una placeta, en una nit d'estiu o a la vora de la cuina de llenya o de carbó.

Potser per això, el dia que em va caure a les mans el primer llibre de l'Ignasi, Oli en un llum, que transcorre en un poble de les Garrigues, com podria ser un Castellvell, hi vaig connectar tant fàcilment.

A la seva primera novel·la hi veureu retalls de la vida en un entorn rural que viu de la pagesia, de l'oliva, de com fer-se un lloc al món, del jovent, del poble, de la colla... amb una manera de fer anar la paraula, delicada, encertada, objectiva i poètica. Com aquell qui no vol la cosa, sense fer soroll, ja t'ha seduït.

L'Ignasi Revés és de poble, de Sarroca de Lleida i treballa a Reus com a funcionari. Jo diria que aquesta és la seva tapadora. Perquè la seva feina en realitat és la d'observar i no perdre's cap detall, apuntant, registrant, gravant-ho tot en una llibreteta, on hi va fent el sofregit i acaba emplatant el material d'una manera o altra en una pàgina escrita.

Qualsevol excusa és bona. Un seguit d'esmorzars entre Lleida i les Terres de l'Ebre (Esmorzars de Lleida i Esmorzars de l'Ebre) li han servit per aturar-se, per degustar, per valorar i per conèixer trossets de vida de les persones que les han preparat i que l'han acompanyat a taula. On el  menjar bé ho és tot i també és el de menys.

I entre solsticis ens retrata el pas del temps a través d'un dels seus blogs (PrimerDietari entre solsticis i Broma Plana). De tot en treu punta. L'Ignasi també col·labora en mitjans de comunicació i revistes científiques i culturals, com SomGarrigues, entre d'altres col·laboracions.

En el llibre que avui ens ocupa, a banda de l'olor a sal, la roba mullada a la pell, la fuetada del vent o el mareig de la barca quan la marc s'ofèn, hi trobarem...

·         TEMES: la memòria, la tradició, l'herència, les arrels, les històries que amaguen les persones, les essències de cadascuna d'elles, els llocs geogràfics, cales i caletes, túnels i accidents. Paraules de sempre, dels grans i dels joves, del pas del temps, l de la vida, i de la mort, i de la rendició, de la superació i de l'acceptació. Del menjar. De les festes. Dels clans. Dels pobles. De la terra i de la mar. I els seus lligams.

·        TÈCNIQUES DE MAR :Tècniques diverses que també retraten el pas del temps, l'evolució de la tècnica i el retrocés de la natura i l'ofici de la mar.

Perquè hi ha pescadors pescadors, que són depredadors. Què cacen més que uns altres. I n'hi ha d'altres que són empresaris de la mar, pagesos, ferrers, terrissaires, escriptors, col·laboradors de la ràdio, músics, camilleros de guerra, pintors, enterramorts, soldadors, soldats, tots ells elements que forgen caràcters.

Us passaran per davant, mirant de fit a fit, una colla d'espècies ben diverses de la nostra cuina, ben vives abans de saltar al plat. Algunes de les quals les trobareu retratades amb les delicades il·lustracions de David Granato.

·         PESCA Calamar, palangró, tonyina, sípia -el peix més tonto de la mar... O no... Ho haureu de llegir per descobrir-ho. I fins i tot tossinos amb gust de peix? També ho haureu de llegir. 

·      I sobretot i pescareu PARAULES de la mar i de les nostres terres, de la Costa Daurada, del Delta de l'Ebre... Dels racons que l'Ignasi visita. Paraules com llàrgon, domenges, haigues de sortir, tins, beure grasiosa, tot lo que vaigue allí, terristes/mariners (aquí som terristes), empastrat, fenya, marc..

Ignasi Revés és un contador d'històries. I a Històries de la mar, és un contador d'històries d'homes que conten històries.

Pàgina 72 d’Històries de mar, si em permeteu:

“L'Antoni Mas, quan explica una història s'hi posa a dins. La viu, i la història viu en ell. La història passa a formar part del seu corpus, el seu ideari, la seva forma de ser. L'Antoni és explicador, inventor, inquiet i somiador i no calen gaires preguntes perquè s'expliqui.”

L'Antoni Mas és un personatge..... I també bé podria ser l'Ignasi. Perquè hi ha coses que els pescadors no expliquen. Perquè hi ha coses que els escriptors no escriuen. I perquè al cap i a la fi, jo tampoc us ho llegiré tot...

Passo la paraula a l'Ignasi. 

Sempre diferent

Durant dos anys, vaig entrevistar pescadors i personatges de primera línia de mar. A tots ells, tard o d’hora, els preguntava el mateix: “Què hi veieu, a la mar?” Vaig capturar respostes de tots els colors. Confesso que vaig gaudir, quan em confessaven la seva particular relació amb la mar. I en vaig aprendre molt.

Però és ara, quasi un any després d’haver publicat Històries de mar, que sé perquè feia aquella pregunta. Realment, m’estava preguntant a mi mateix. Em preguntava què hi veia jo, a la mar que va de Calafell a les Cases d’Alcanar. La mar de Torredembarra, Altafulla, el Serrallo, Cambrils, la Cala, l’Ampolla, Deltebre i la Ràpita.

La meva resposta? La mar és sempre diferent. Sempre. Acostumat a contemplar paisatges de secà, velats a l’hivern per la broma plana i petrificats a l’estiu per la calor i la manca de vent, se m’obre el cor quan observo el constant moviment de la mar. Les onades, encara que avancin a poc a poc, no descansen. No paren. Surt el sol i la mar obliga a tancar els ulls. Bufa el mestral i l’aigua es revolta. Un cap de fibló treu el nas a l’horitzó. Passa una barca i deixa un rastre de bromera. Tot és canvi, viatge, novetat.

Per aquest motiu, la gent que viu a tocar de la mar, s’hi confessa addicta. Per aquest mateix motiu, si la gent que en viu lluny hi pogués viure a propet, tampoc no la voldria deixar.

Nota: Aquest article apareix al número 428 del quinzenal SomGarrigues (del 15 al 28 de juliol de 2016)

Voteu "Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre" a la Llança de Sant Jordi

Fins el 15 d'abril podeu votar "Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre" a la Llança de Sant Jordi, una iniciativa conjunta d'Òmnium Cultural i l'Associació d'Editors en Llengua Catalana per tal de promoure els llibres en català.

"Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre" es presenta en dues categories: no ficció i premi a la millor coberta. Què espereu a votar? Hem d'arribar a bon port!

Presentació a Lleida d'Històries de mar (Ramon Camats)

Vagi per endavant que Ignasi Revés, que aquí seu al meu costat, és amic meu, ho dic d’entrada i sense que ningú no m’ho demani a fi d’evitar que, si el que ve a continuació sembla un elogi excessiu, i algú no està assabentat de la meva relació amb ell i algú altre li ho comenta més tard, no pugui desmerèixer el valor i la veritat de les meves paraules amb allò de: «va dir això i allò, però, és clar, són amics... i ja se sap».

La nostra amistat es remunta en el temps. Sembla ahir que el vaig casar amb la que ara és la seva dona, i ja tenen dos nenes la mar d’eixerides. Dic que sembla ahir però ha passat una mica de temps. Em va venir a veure un dia a la regidoria –aleshores jo em dedicava, a temps parcial, a les trinxeres de la política, que són la política municipal. No ens coneixíem de res, i volia que el casés jo perquè li agradaven els meus articles. No m’hi podia negar, i així fins ara.

Normalment avaluem el mèrit d’un escriptor pel nombre de llibres que escriu. Aquesta associació, pel cap baix, és problemàtica. Si observem la història de la literatura, especialment la recent, la de la nostra època, on qualsevol individu amb un ordinador i un processador de textos és capaç d’escriure llargues parrafades, veurem que és comparable a una exposició d’avortaments i altres criatures malaguanyades. Veurem també, que l’alcohol en el qual millor es conserven les bestieses és el cartró i la pell de les tapes dels llibres. Ignasi Revés no és d’aquests, no ha escrit gaires llibres, no és el que s’anomena un escriptor prolífic, no hi ha cap perill que sigui objecte d’aquella invectiva que l’inefable Lichtenberg adreçava a Gregorio Leti, un novel·lista italià del seu temps, d’ell digué amb sorna infinita: «escriví tants llibres sense contingut, plens només de paraules, que al final l’anomenaren Leti cacalibri».

De fet, Ignasi Revés només escriu quan té alguna cosa a dir. I quan ho fa va de dret a la molla i al contingut, no escriu ni més ni menys que el necessari, fa vertader allò que deia Baltasar Gracián: «La brevedad es lisongera... lo bueno, si breve, dos veces bueno. Más obran quintaesencias que fárragos; y es verdad común que hombre largo raras veces entendido», frases que semblen escrites expressament per a ell. Així, l’Ignasi no estima els llibres per la seva corpulència, no els escriu pas per a exercitar els braços sinó per a explicar històries, il·lustrar desvagats, documentar lletraferits, entretenir curiosos i afilar els enginys. «Estiman algunos los libros por su corpulencia, como si escribiessen para exercitar antes los brazos que los ingenios.»  Baltasar Gracián: Oráculo manual, § 105.

Tot això ho fa tant des dels articles que publica al diari quinzenal SomGarrigues, on té una secció que es titula “Broma Plana”, títol que respon a un fenomen meteorològic ben conegut, tant a les Garrigues com al Segrià, que té un valor descriptiu i alhora simbòlic. Descriptiu per raons evidents, i simbòlic perquè el substantiu “broma” no hi és debades. Els articles, mig en broma, mig seriosament, diuen sovint coses ben importants.

A banda dels centenars d’articles, que són un gènere que afila la ploma, Ignasi Revés ha escrit, amb aquest que els presento, quatre llibres. El primer, que vaig tenir el plaer de presentar al poble que el va veure néixer, era una novel·la: Oli en un llum, i va ser publicat en la ja llunyana data de 2008, a l’editorial Fonoll de Juneda. És la història d’un jove pagès, collat entre la tradició i la modernitat, entre el caràcter improductiu (en termes monetaris, és clar) de la feina de la terra i la necessitat de sobreviure i disposar dels estàndards de comoditat, ingressos i vacances que sembla exigir la vida actual, a sobre amb una nòvia que es dedica a la banca.

El segon fou Esmorzars de forquilla, d’editorials Salòria, l’any 2009, que també li vaig presentar aquí, a Lleida. Per cert, quan em penses començar a pagar alguna cosa per les presentacions que no sigui en espècies?

El tercer llibre va ser Esmorzars de l’Ebre, de 2010... amb aquest ja va anar abandonant el món de secà, rural, per apropar-se a les terres d’aigua, tot plegat coincideix, una mica forçadament, amb la residència actual a Reus, més prop del mar, encara que no a tocar, que la seva Sarroca nadiua, al mig del secà.

EL LLIBRE QUE PRESENTO

Històries de Mar, de la Costa Daurada al Delta de l’Ebre, que és el llibre que ara presentem, no enganya amb el títol, com cap dels anteriors. Conté 19 històries de la mar i dels mariners, especialment dels pescadors, gent que viu de la mar (del que hi ha dins) i damunt d’ella, sostenint-se damunt de closques fetes de fusta i ferro, fràgils i insegures, i tanmateix, són les eines amb les quals la gent de mar es guanya el pa.

L’Ignasi ha fet un recorregut de cap a cap de la costa tarragonina, d’Alcanar fins a Calafell, i ha conversat amb un munt de persones: en Carlos Rom, pescador de Cambrils; Vicenç Margalef, de la Cala (nom oficiós de l’Ametlla de mar); Manuel Aixa, “lo Moro”, Pepe Múria, pescadors de l’Ampolla; i així una bona colla més, tants i molt més com històries.

A cada “història de mar” apareix una imatge diacrònica diferent de la vida dels pescadors, però totes s’assemblen en diversos aspectes: la duresa i el risc de la professió, especialment, quan s’anava a rem o a vela i sense instruments de navegació ni sistemes de comunicació. Ara es disposa de moltes ajudes inimaginables fa cinquanta anys, però cada cop hi ha menys feina i menys tirada cap al mar. Hi ha hagut una caiguda en picat de les rendes del mar, i els seus obrers en fugen cada cop més. No hi ha nous emprenedors i només els que tenen arrels a l’aigua segueixen el rumb establert pels seus pares. A banda, el turisme ho envaeix tot i sovint és la primera opció de qui vol abandonar les “sàrsies” (les xarxes, en català normatiu) i guanyar-se la vida amb menys risc i més seguretat.  Tot plegat és ben semblant al que passa amb el món del terròs. Els pagesos, mariners de terra endins, també han passat de la mula al John Deere amb aire condicionat, però el seu món s’acaba en bona part per les mateixes raons.

Sobre el perill de la vida del pescador, el Peret del Gel li diu a l’Ignasi, i ell, que no deixa caure res a terra, escriu: “ –La mar és una traïdora que ho vol tot. La mar no és la carretera. La carretera te pren un dit, te pren la mà, te pren un braç, te pren les cames o et mata. La mar sempre mata. La mar és una destral en un filet, molt filet, que només espera l’ocasió de trencar-lo i tallar-te el coll”. (pg. 84)

Sobre la deformació professional de l’home de mar, que va molt més enllà de les paraules. Diu Francesc pedrol, El Ros del Serrallo: “ –Aquí no entropessem mai: embarranquem. El cotxe no l’aparquem: l’atraquem. Les persianes, no les apugem ni les abaixem: les hissem i les arriem. (...) Els pescadors no diem ‘Lliga-ho bé’, com els terristes. Diem ‘Amarra-ho bé’” «Terristes», aquesta és la paraula màgica, terristes són, som, tots aquells que no són mariners. I afegeix l’Ignasi: “Quina definició tan senzilla, pulcra, exacta. O ets de la mar o no n’ets”.

El llibre, a banda de la història personal dels pescadors entrevistats i del seu món, conté moltes anècdotes alienes explicades pels mateixos protagonistes o basades en escrits sobre el tema, com aquella de la mestressa d’un local que apagava llums de ganxo amb pets, o del capellà condecorat a la guerra civil, o la d’aquell que explica, davant d’un alt càrrec franquista, que la missa en realitat no s’ha fet en català sinó en andorrà, o la història de la bruixa presumptament prenyada que es feia a la mar...

Contingut a banda, hi ha altres aspectes a destacar del llibre: el primer és el de la qualitat de les descripcions, de persones, llocs, de converses, d’olors i de gustos. No debades l’Ignasi és un gran observador, sempre atent al detall minúscul del gest, de la pronúncia d’una paraula, de l’olor d’una estança o del gust d’una menja. Cert, per a escriure s’ha de saber mirar i escoltar. No cal dir que la quantitat d’adjectius és infinita, però administrada amb delicadesa i precisió literàries. De mostra, un detallet de descripció de no res: «La Cala, el nom oficiós, popular, de l’Ametlla de Mar, s’explica perquè els primers pobladors, pescadors valencians, van establir-s’hi al voltant d’una caleta. Avui en dia, aquesta caleta encara hi és. La mar hi brilla, el cel i els núvols s’hi emmirallen, el vent la mou, els botets s’hi gronxen i una passarel·la de fusta l’envolta».

El menjar també hi és present, no debades l’Ignasi ha escrit dos llibres d’esmorzars. Vegeu-ne una mostra en format cinematogràfic: “Al bar del càmping Sant Jordi, davant mateix de la mar, l’Amèlia em serveix l’anguila amb suc. L’anguila és suau, el suc picant. La molla del pa és molt consistent i absorbeix el suc que és un poder. Em prenc l’esmorzar amb tranquil·litat perquè lo Moro encara tardarà a arribar. Per tant, rosto l’anguila amb parsimònia, plego la ceba amb la punta de la forquilla, em torco amb el tovalló, faig un glop de vi, miro el peix espasa que hi ha penjat a l’entrada, giro la vista a l’esquerra i contemplo la mar, que avui està molt moguda” (pg.27).

Una de les coses que més m’ha agradat, a la força, perquè en els llibres cadascú hi troba el que ell mateix hi posa, en el sentit que cadascú es fixa i dóna valor allò que per a ell és més important, són les reflexions filosòfico-antropològiques sobre la vida, el treball, el caràcter de la gent i el sentit de tot plegat.

És hora d’anar acabant, que no vull pas treure-us el plaer de la lectura. Escriure és una activitat que transparenta l’ànima de qui s’hi dedica, no hi ha forma d’amagar-se darrera de les paraules.

Montaigne és qui ho va expressar amb més claredat, fa quatre-cents anys. Ell va inventar un gènere literari: l’assaig, on conreà el que ell anomenava la pintura del jo. Montaigne, en efecte, digué que la matèria principal dels seus assaigs, que eren força semblants al que avui anomenem articles de fons dels diaris i que tractaven tota mena de temes, era ell mateix, allò que pensava, allò que havia viscut i allò que havia llegit.

Tenia raó Montaigne, quan escrivim, tant si es tracta d’assaigs, d’articles d’opinió, de novel·les o de poesies, en realitat ens escrivim. Una novel·la, per imaginativa que resulti, sempre té el punt d’arrancada en la vida de l’autor, si més no en les seus pensaments més íntims, en els seus interessos, confessats o no. En l’assaig és encara més evident, car hom escriu sobre els temes, socials, polítics, religiosos, que el preocupen, posant de manifest, tant per aquests com per les opinions que sobre ells manifesta, qui és, com pensa, quina és la seva manera de ser. Si això passa en els gèneres literaris en què, aparentment, hom pot treballar, això és, escriure, des d’una certa distància, com serà en la poesia, on hom no pot fer altra cosa que treure la matèria, el tema, l’impuls i l’energia per a escriure del seu propi fons personal, del seu propi cor.

Deia Tolstoi, autor d’obres immortals com Guerra i Pau i Anna Karenina, que l’escriptor només mereix aquest nom de veritat si quan escriu no deixa un tros de la seva pròpia carn al tinter, cada cop que mulla la ploma. Una cosa semblant va dir Goethe a Napoleó quan aquest, després de llegir Les penes del jove Werther, li feu arribar una carta de felicitació. Goethe, que no coneixia el pensament de Tolstoi, però emprant la mateixa imatge, li va respondre: «Ah! Però és que jo he escrit aquest llibre amb la sang del meu cor».

Valguin doncs aquestes metàfores per a il·lustrar la idea que l’escriptura només és autèntica quan aquell que escriu hi posa tota la seva ànima, el seu esperit i, com deia Montaigne, en l’acte d’escriure, s’escriu a si mateix. L’escriptura és una cosa que permet a l’ànima d’un individu transparentar-se a través de la seva creació, perquè, en efecte, no hi ha nuesa més gran que l’escriptura.

Amb això, més clar ja no ho puc dir. En aquest llibre que presento l’Ignasi Revés escriu per a escriure’s: el llibre, encara que no contingui la seva història, conté la de la d’una gent que abans li era aliena (el també és nascut terra endins, és un “terrista”) però que ara també és la seva gent.

En segon lloc, Ignasi Revés escriu per a descriure, construeix un espill perquè tots els homes i dones de mar, i els fills dels mariners i pescadors que ja no es dediquen a les sàrsies, s’hi vegin reflectits, i també, indirectament, ens hi vegem nosaltres, els terristes. 

Ignasi Revés, finalment, escriu també per a conservar, en aquest cas les paraules, expressions i accents ponentins que la uniformitat dels mitjans de comunicació i la colonització lingüística d’arreu han condemnat a mort.

Històries de mar al programa de TV "Tens un racó dalt del món"

Presentació d'Històries de mar a Salou

Quan em van encarregar aquest llibre, la veritat, no vaig pensar que vindria a Salou. I quan anava recorrent el litoral sud de Catalunya, passant per Cambrils, Tarragona, Torredembarra, l’Ametlla de Mar, l’Ampolla, Sant Carles de la Ràpita o les Cases d’Alcanar, entrevistant pescadors i gent de primera línia de mar, no reparava en Salou. Creia que era un poble exclusivament turístic. Però, quina ser la meva sorpresa quan vaig contactar amb l’Eduard Brull, i amb son tio Pepito, de la família dels Cap de Sucre. Perquè ells em van descobrir els orígens pescadors de Salou.

Sovint es diu que l’escriptura, la literatura, comença amb un full en blanc. Jo hi afegiria el següent: no donis per descomptat on són i on no són les històries, perquè res, res és el que sembla. Aquí, a Salou, no hauria dit mai que hi hauria tanta presència calera, de l’Ametlla de Mar. Fa tres setmanes, jo era a l’Ametlla de Mar, a la Cala, presentant aquest mateix llibre, i el regidor de Cultura d’allà me va dir que tenia família aquí. Ell se diu Vicent Llaó. Hi ha algun Llaó a la sala? També vaig descobrir la petjada rapitenca, o de les Cases d’Alcanar, de l’Ampolla  o de l’Hospitalet de l’Infant, o l’empremta valenciana –Peníscola, Vinaròs, Benidorm. Tots aquests pescadors van emigrar dels seus pobles i es van establir aquí, i van ajudar a fer el poble gran.

Quan l’Eduard Brull m’explicava que, per recordar els orígens pescadors  de Salou, practicàveu la pesca del rossegall a l’estiu, em vaig sentir com si hagués descobert un tresor amagat. I quan m’explicava que portàveu tantes edicions de la Festa del Calamar, la 41 aquest any, me van vindre al cap unes quantes paraules: persistència, continuar, paciència i fins i tot tossuderia. Tossuderia dels que volen recordar, any rera any, els seus avantpassats i els seus oficis.

Moltes gràcies.

Presentació a Sant Carles de la Ràpita d'Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre (Ignasi Revés)

La mar és com los gavilans. No té fronteres ni passaports. Així comença lo capítol “Ximo, el Carboner” del llibre “Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l’Ebre”. Aquest és un capítol molt especial, perquè lo Ximo també ho era. No era ben bé un pescador, era un rodamón de la mar. Un bohemi. Havia viatjat, havia llegit, parlava idiomes... Ell no era com los seus companys pescadors rapitencs, que són d’un caràcter més pràctic, ell era un teòric. Un teòric de la mar, i també de la vida.

Poc m’imaginava que, lo dia que el vam entrevistar, lo Pep Carcellé i jo, seria la primera i l’última vegada que el veuria. No va ser gaire estona, 45 minuts de gravadora, però de les seues paraules en va sortir molt suc. Molt. I mira que fotia un fred! A l’aire lliure, en una terrassa de la plaça de Carles III, al mes de gener, amb un fred que me pujava pels peus... Curiosament, és a la Ràpita, dels llocs on recordo haver passat més fred –dis-me estrambòtic, Pep. Bé, bromes a banda, després que el Pep me digués que lo Ximo havia mort, set o vuit mesos d’haver-lo entrevistat, me vaig sentir com si jo hagués escrit lo seu testament. Perquè aquest capítol, lo seu capítol, se pot llegir com lo resum de la vida del Ximo. I, si per a mi és difícil encarar-me a totes i cadascuna de les persones sobre les quals he escrit, perquè potser no se prenen bé lo que he escrit, encara ho és més fer-ho a persona que ja ha marxat. Estaria content, ell, de les meues paraules? Jo no ho puc saber. I és una cosa que em desorienta.

No us enganyo si us dic que, molta gent que s’ha llegit lo llibre, anomena lo capítol del Ximo com un dels capítols que més han agradat. Un recorda la militància anti-Pla Hidrològic del Ximo, l’altre compara la frase La mar és com los gavilans. No té fronteres ni passaports amb l’essència, lo significat de la literatura, i un altre destaca que ell mateix s’assembla al Ximo, perquè acostuma a fer lo contrari del que s’espera d’ell. Com deia al principi, un capítol molt especial.

I lo capítol on surten Paco Mayan, Rafel lo Palmero i Eusebio Rosales, titulat “La gran família”, és lo retrat general dels pescadors rapitencs. Jo sempre dic que lo dia que vaig parlar amb aquests tres personatges –perquè són Personatges, Pep- me vaig graduar. Perquè, gestionant tot aquell raig d’informació marinera que em van proporcionar, me va semblar com si estigués fent un examen. “Com ho poso, tot això tan gros?”, me preguntava. Vaig haver de retallar, i me va saber molt greu, perquè allí hi havia informació molt valuosa que es va quedar pel camí. Però s’havia de fer una cosa genèrica, general, que servís –si me permeteu l’expressió- de port d’entrada, d’aproximació al caràcter dels pescadors rapitencs.

Aquí teniu un llibre d’històries rapitenques, però no només rapitenques. Hi ha històries caseres, caveres, ampolleres, caleres, cambrilenques o serrallenques. Si no us fa res, féu un exercici: aquestes històries que han passat a altres pobles de la nostra mar, us podrien haver passat a vatros? O als vostres avantpassats? Lo que diuen los atres de la mar, que no poden viure sense veure-la, sense tocar-la, sense olorar-la, sense sentir-la, ho firmaríeu vatros? Tu podries afirmar, Pep, lo que afirma lo Ramon Forner de Calafell, per exemple? O vatros, pescadors rapitencs, podríeu afirmar, com afirmen molts pescadors en aquest llibre, que lo pescador és un ésser competitiu, ajudat i que sempre vol lo contacte, la campanyia, la companyonia dels altres?

Una de les coses que volia, quan escrivia aquest llibre, és que la gent de primera línia de mar s’hi veiés reflectida, emmirallada, en aquestes pàgines. Que fos un retrat fidedigne de la gent de la mar. Que se’l llegís un pescador rapitenc, per exemple, i conclogués: “Pos sí, natros som així!”

Moltes gràcies.

Presentació a Sant Carles de la Ràpita d'Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre (Pep Carcellé)

Històries de mar de la Costa Daurada i el delta de l’Ebre

d’Ignasi Revés

Llibre d’olor de iode i regust de sal, de prop per anar lluny

En principi, potser abans de l’estudi o del comentari pròpiament dit del llibre, m’agradaria apuntar el fet d’iniciar i d’acabar aquest camí de mar amb la il·lustració de cal·ligrames, al més pur estil Salvat-Papasseit, cosa que em fa pensar en un Ignasi Revés que millora i innova alhora el seu propi estil literari. Aquesta mena d’ona, vull creure que representa el contingut didàctic de l‘obra amb les històries que van i vénen com la mar, salada en aquest cas, i com els seus protagonistes, amb la seva personalitat, sensibilitat i generositat; i, fins i tot, m’atreviria a dir que és com la mateixa vida: un anar i tornar, a vegades dolç i calmós; altres, ple de ruixims i de colls de mar, tal com indica alguna d’aquestes històries. Sens dubte, mai més ben dit, “llibre de prop per anar lluny”. Prop: al nostre Delta i a la nostra també Costa Daurada, amb paisatges, senyes, climes, tempestes i aventures, com també per la proximitat dels personatges que hi apareixen. Per anar lluny: en la nostra ment, en la reflexió i en la imaginació que ens estructura de forma guiada el propi autor.

És digne d’esment també, que el fet de literar històries, de boca de vells personatges a partir de les seves pròpies experiències personals, és una tasca tan poc fàcil com complexa. L’Ignasi Revés, entre altres coses, ens educa de forma amena a partir d’aquestes històries de mar i dels homes del lloc, amb una aportació de coneixements, molts, nous, que tanmateix no tothom coneixerà no només pel que fa al lèxic i a les expressions populars que empra sinó per la informació en general que ens llega. D’aquesta manera tan original, sembla que tots els pescadors parlin igual, però ho fan segons la geografia que els abraça, que realment identifiquen i caracteritzen amb les paraules de la seva mar i, sobretot, ho fan a la seva manera, “tal com raja”, amb tanta puresa  com  sense norma! L’única norma que hi ha a la mar és que aquell que surt a pescar, hi ha de tornar sa i estalvi, i si porta més peix que menys, encara millor.

Tal com ens diu qui prologa el llibre (Baltasar Casanova), l’Ignasi Revés, després d’haver oït atentament la història que enregistra i d’haver escrit les notes a recordar en la seva llibreta, ens serveix o ens torna amb el seu característic  estil no només una pàgina sinó moltes mostres de bella literatura, de forma especial, amb la sensibilitat que el caracteritza i el punt just de gràcia que requereix l’escrit perquè ens arribi als lectors. Certament, diu Casanova “...va més enllà i cerca en el fons de les paraules l’essència de la història que escolta, de la vida que se li ofereix, i ho transmet amb la mateixa senzillesa que li és contat...”

A més del pròleg, d’una banda, el llibre consta de dinou capítols que musiquen l’estructura d’aquesta salada bellesa d’històries tan sinceres com humanes i, en gran part, gracioses, sobretot per la innocència i la picardia alhora dels personatges que hi donen tanta vida com el mateix autor. Dels dinou capítols, n’hi ha quatre, el primer dels quals porta el nom de Ximo el Carboner, l’emblemàtic i mai oblidat Ximo, Joaquim Esteller, tot un vell llop de mar rapitenc, que com ell ben bé diu en aquestes pàgines va conèixer “cinquanta-quatre països del món”, que no és poca cosa ni ho pot dir tothom. En fi, llegir Ximo és tot un privilegi, ja immortalitzat tant en la nostra memòria com en aquest llibre. Després en dedica tres més, un a Cap de Sucre, un al Tio Gel i un altre a Pepito Manchón, personatges tots també molt característics en el seu lloc, l’Ampolla, la Cala i les Cases d’Alcanar, respectivament.

També voldria destacar, d’altra banda, altres personatges populars, com l’emblemàtic tio Pequeño, de la Cala, en podríem dir, la sana gràcia personificada, de qui s’ha cantat i es canta amb alegria en festes. Gent –diria jo- digna de ser immortalitzada tant en cançons com en llibres, com aquest. O el mateix mossèn Muntanyola, que el van enviar d’un cul de món, Guimerà, a un món de culs, Salou, sobretot a l’estiu.

La geografia marina que abraça el llibre, tal com indica el seu títol, són els pobles de la Costa Daurada i del delta de l’Ebre, ordenats per capítols: Cambrils, la Cala, l’Ampolla, el Serrallo (Tarragona), Calafell, Vilanova i la Geltrú, Les Cases d’Alcanar, la Ràpita, Salou, Torredembarra, Altafulla, Deltebre. Justament tots aquests pobles, amb el parlar dels seus personatges, caracteritzen a la perfecció cada lloc amb la història que conten.

Pel que fa a la llengua, tal com esmentava abans, d’aquests pescadors, val a dir que l’aportació de lèxic propi fa que s’identifiquin perfectament amb el seu territori. Vegeu: al tanto, anar a pico, arriar, arriero, arroplegar, betzina, cabildo, camarada, cànim, domenge, entropessem, escarbar, espenta, fato, fenya, flare, graciosa (gasosa),  gavilà, ginoll, grúmol, manoseta, menejar, marc, nansa, llangostí, orsa, polp, probe (pobre), prova (proa), remendar, sàrsia, sardina de casco, sàssola, sépia, tassergal (peix), unflar, tomacons, xeic, xiqüelos, xiribec (pèsol), xompo, xubasquero...

Encara apareixen més paraules que naveguen amb els pescadors per les nostres terres i mar: adiós muy buenas, al dedillo, abuelo, algo, antes, arrastre, a la bretxa, barco, barbaridat, bombilles, a bordo, caladero, camilla, camillero, claro, casi, caramelo, casilla dels carrabiners, companyero, cego, cuidadu, crio, currican, carburo, detràs, disfruta, emplear, embustero, enrotllar, gastos, jefa, juerga, loco, llimpia’l, metros, ola, passar per l’aro, pataca, pato, planos, porvenir, pos, puesto, puro i duro, i pico, termo, tio, tocino, tubos, umple...

Sense abandonar encara el tema lingüístic, continuo amb la morfologia, destacant l’ús de l’article tan nostre, lo.  Podem observar els demostratius: est, este, esta, aquet, aqueta; els pronoms: natros, naltros, naltrus; els possessius mon i ton; els adverbis allavons, allavontes, llavons i llavors. La pronominalització: mo’s (ens ho), mo’l (ens el), mo’ls (ens els)...

I, quant als fenòmens més curiosos en la morfologia verbal apreciem la inflexió o tancament de “e” en “i” (menjar-minjar), la forma “tens” en “tins” o “tinen” (Deltebre). La reducció del diftong “ei” en “i” (deixarem-dixarem, dixar, divertix...). El canvi dialectal de “i” en “e“ occidental nostre (valgue, pugue). Les velaritzacions, post diftong dialectal, haigue, vaigue, veigues. Els reforçaments dels imperfets de subjuntiu aguts en –essa ( portés-portessa, costessa, fossa...). Infixos verbals, com “adeprenent”. Monoftongació del diftong “eu” en “o” (veure-vore). La reducció de l’element pretònic inicial (anat-nat). I, diverses deformacions dialectals naturals: nascut-naixut, fotre-fumbre, saber-sapiguer, agafar-pillar... La reducció del diftong creixent (veient-nos-veent-mos). Reduccions en la pronominalització verbal: nem-se’n (anem-nos-en), dueu-von (dueu-vos-en), busca’m (buscar-me), deixa’l (deixar-lo), s’esperarem (ens esperarem), amagueu-se (amagueu-vos). La reducció del so bilabial en els imperfets d’indicatiu (anàeu i posaen)...

He apreciat tantes coses importants en aquestes 118 pàgines!

Aquestes històries les considero totes tan atractives de llegir com curioses i riques a l’hora d’imaginar. Ara mateix penso en un pare i el seu fill que van en una barqueta, i el més jove pregunta: -Pare, quin és este peix?, i el pare, sense aixecar el cap, mentre triava el peix, contesta: -Boga, fill meu; boga! Aquest es referia a una espècie de peix anomenat boga. I, així, aquesta situació es repetí diverses vegades: -Pare, quin és este peix?, preguntava el fill; -Boga, fill meu; boga!, contestava cada vegada el pare. Es passà tot el dia vogant el pobre noi.

No menys importants són, també, les històries, que jo no sabia, dels ports d’alguns pobles, com el “port fantasma” de Torredembarra; o la curiosa manera que es construí el port de les Cases d’Alcanar, que es pensaven que l’havien dissenyat a l’inrevés.

Però, sobretot, per anar acabant, incideixo en les persones una altra vegada, ara que està de moda el complex tema de la immigració, com ja fa anys. En aquest llibre també apareix la gent que se’n va anar d’un lloc a un altre per millorar en la vida, qui no ho faria? Gent de Vinaròs, de Les Cases, de la Ràpita, de l’Ampolla i de la Cala, que han pujat amunt, a Cambrils, a Salou, a Tarragona, a la Barceloneta, a Arenys de Mar... que un dia van decidir atracar  en algun port d’aquests i s’hi van quedar. Malament, o, pobret d’aquell que per les circumstàncies no s’ha pogut moure en tota la vida de casa!

Els noms i els malnoms d’aquestes persones que apareixen immortalitzats i que donen vida al llibre són els següents: l’Andalús, lo Barquer, Batistet, Boca de Bou, Canalero, els Catalins, Calau, Cansalada, Cap de Sucre, Catxap, lo Carboner, de Carn Crua, Colomo, Coto, la Chacho, d’Espina, Favota, de Garcés, Garreto, Garrofero, Garrutxero, Gel, Joaquinet, la de Lluc, Macianet, Manchón, Marchena, Marianet, Matxitxa, Mayan, del Mico, Moquet, lo Moro, Naseres, Netet, Noro, lo Palmero, de la Parrota, Patxitxa, los Pedaços, lo Pequeño, Peret, Perico, los Pistoles, la de Ponsa, los Poricos, Ramoncín, de la Rata, del Roig, Rom, Ros de la Guita, de Titella, Tonet, de Tono, de la Tortosina, de les Treballes, el Vermell, Vueltas, Xirrita, de la Xolina.

En fi... l’Ignasi Revés, a més d’homenatjar Ximo el Carboner i més gent, com acabem d’observar, dedica el capítol “La gran família” a la Ràpita, a la nostra gent, a la importància del nostre port natural i pesquer, la llotja... que encarna en tres persones que van estar amb l’autor: Eusebio Rosales, Paco Mayan (lo Garrofero) i Rafel lo Palmero. Tal com diuen aquestes pàgines “Els rapitencs són passionals, extravertits i xerraires. Són uns privilegiats i ho saben”. Potser sí! I, concretament, caracteritza la figura del pescador:

“El pescador rapitenc és directe. Parla clar. És de bar i de xalera”.

“El pescador rapitenc és treballador, modern, innovador i cosmopolita”

“El pescador rapitenc viu el dia i viu al dia. És pinxo, lluït i desinteressat. El pescador rapitenc forma una gran família. I, si li caieu en gràcia, també vosaltres sereu família seva”

Certament, la gent de mar, la gent d’aquí, a mi em passa, com diu Cisco Baraiguet a Baix-a-Mar: “El fet d’estar alguns dies lluny del mar, desorienta; si no veus l’aigua, és com si et perdessis”.

Finalment, imaginar per imaginar, perdut o no, m’agradaria, encara que fos en somnis, que el president de la Confraria Verge del Carme, a la cistella de Nadal, o més tard, o per Sant Jordi, tant se val, regalés aquest llibre a cada pescador, seria tot un detall, de mar i de cultura, o, de cultura de mar.

Pep Carcellé Freixas

Presentació a Reus d'Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre

Aquest llibre no l’havia de fer jo. L’havia de fer un altre, però no tenia temps. I em va recomanar a mi, la qual cosa li agrairé tota la vida. Aquest home es diu Baltasar Casanova -qui firma el pròleg d’aquest llibre-, i havia llegit el meu últim llibre fins al moment, Esmorzars de l’Ebre. Ell va tenir clar que havia de ser jo, qui havia d’escriure aquest llibre. I em va facilitar el contacte  amb la Judit i el Xavier, els meus editors de Sidillà. Un dia d’hivern, gris, ventós, ens vam trobar al Déu n’hi do, a la plaça del Mercadal, aquí a Reus, i vaig acceptar l’encàrrec.

Aquest, en un principi, havia de ser un llibre de llegendes. La continuació de Llegendes de mar de la Costa Brava, escrit per Miquel Martín i també editat per Sidillà. Però, des de la primera entrevista, em vaig trobar que els pescadors d’aquesta mar, la mar que va de Calafell a les Cases d’Alcanar, no en gastaven, de llegendes. Curiosament, eren especialistes en tocar de peus a terra. Perquè, per treballar enmig de la mar, s’ha de ser molt pràctic, molt pragmàtic, i per molt que s’encomanin a la Mare de Déu, o que facin conjurs al Déu dels Vents, els pescadors no se’n sortiran si no és amb les pròpies forces i coneixements.

Les llegendes, però, van resultar ser els mateixos pescadors i la gent de primera línia de mar. Perquè he descobert persones molt especials, molt diferents. Diferents de nosaltres, gent de terra endins, però també diferents entre ells mateixos. Cada entrevista, cada capítol, aporta una mirada –o diverses mirades- sobre la mar per part de la gent de la mar. I un podria pensar que sempre és la mateixa mirada, però no és així. En tot cas, són complementàries. Cadascú aporta el seu matís. Cadascú pinta la mar a la seva manera.

Mirat així, sí que ha sortit un llibre de llegendes. I m’atreviria a dir més: aquest és un llibre de Caràcters, en majúscula, perquè els perfils de cada personatge estan molt ben definits. Quin caràcter el de Vicent Margalef, de l’Ametlla de Mar, i de Carlos Rom, de Cambrils, i de Ximo Carboner, de la Ràpita, i del Ros de la Guita, del Serrallo, i de tots els que naveguen en aquest llibre!

I ajuda a definir-los, als personatges, la llengua que parlen, les paraules que fan servir. He volgut respectar, i els meus editors també, la particular llengua que parlen a cada poble de la nostra mar. Perquè no parlen igual a Calafell que a Deltebre, ni a Altafulla que a l’Ampolla. Paraules referides al vents, als estris de pesca, al nom dels peixos, frases fetes que beuen de la cultura de la mar... El llibre n’és ple.

Però aquest, deixem-ho clar, no és un llibre de llegendes. És un llibre de les històries que m’han contat la gent de la mar. Un llibre d’històries. Una història d’històries. Perquè en aquest món, tothom té una història per contar. Tothom, sense excepció. Qui no podria explicar, doncs, la seva particular història amb la mar, aquest element que tant fascina, que enganxa tant, tan canviant de forma i color, amb aquell aroma tan particular?

El resultat, el trobareu a les pàgines d’Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l’Ebre. No us voldria avançar gran cosa: voldria que us hi endinséssiu com m’hi vaig endinsar jo el primer dia que vaig entrevistar el primer pescador. Jo només sabia que no sabia res, i això era el més bonic de tot. Que no sabia res.

Per cert, no us penséssiu que ara sé gaire cosa més. Però no es tracta d’això. Sabeu de què es tracta? Que sigueu vosaltres, tots i cada un de vosaltres, els que vulgueu saber-ne més. De la nostra mar, i més enllà de la nostra mar.

Moltes gràcies.