Històries de mar a Tarragona Ràdio

2016. Era el dia després de Reis i el dia abans de tornar a l’Escola Rubió i Ors de Reus. La Joana, l’Aina i jo teníem festa. L'Alba treballava. M’havien d’entrevistar a TarragonaRàdio. Què vaig fer? Em vaig endur les nenes a la ràdio, les vaig deixar en una sala del costat, dibuixant i pintant, i el Miguel González, periodista canareu, em va entrevistar a propòsit d’Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l’Ebre. Va ser una (molt) bona entrevista. Els mitjans locals i comarcals, petits i mitjans, sempre m’han tractat molt bé. Sort dels mitjans de proximitat!

"Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre" a Botarell

Ma filla Joana ha recuperat un vídeo de l'agost de 2016, gravat pel xic de la Llibreria Gaudí de Reus, just abans de la presentació d'"Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre" a Botarell, al Baix Camp

Ramon Forner

Cada dijous, a Alcanar Ràdio, l’Anna Maria Ulldemolins llegeix un capítol d’Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l’Ebre.

És bonic, que un llibre que has escrit continuï viu. No ho és tant que, quan preguntes què fan, els protagonistes, et contestin que ja no hi són. És amarg i dolorós, parlar amb algú un sol cop, descobrir-ne històries que són veritables tresors i no tornar-lo a veure més.

És el cas de Ramon Forner, de Calafell, que va morir fa un any i mig. Quan el vaig entrevistar, estava rascant una nansa –una espècie de paperera gegant, metàl·lica, que es llença a la mar per agafar peix. I s’hi podria haver estat tot el matí, si no l’hagués emprenyat. La tarda, l’hagués pogut passar fent maquetes de les barques que hi havia a la platja de Calafell els anys 40 i 50. Recordo les lleixes del seu taller: semblava una biblioteca de barques. Totes semblants, totes diferents.

Si el Ramon fos avui entre nosaltres, ens portaria molt avantatge. Perquè rascant una nansa, construint una barca, mirant la mar des de casa i esmorzant amb un morteret d’allioli al costat, seria feliç.

Nota: Aquest article apareix al número 541 pel periòdic quinzenal SomGarrigues (del 13 al 26 de novembre de 2020)

Micropresentació d'Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre

La Judit Pujadó, uns dies abans de Sant Jordi, em va demanar un vídeo curt sobre Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre. La idea de penjar vídeos al Youtube ja feia temps que em rondava pel cap, però mai no m'atrevia a fer el pas, perquè pensava: "Ves, a qui li poden interessar els meus vídeos!" Però, com que ja el tindria fet, no em costava afegir-lo´al meu compte de Youtube, que fins al moment comptava amb la impressionant xifra de zero vídeos. 

La veritat, no va quedar malament del tot, i em va animar a fer-ne més. En aquest 2020, i més endavant i tot, ens haurem d'acostumar a fer les presentacions dels llibres d'aquesta manera. Si Mahoma no pot anar a la muntanya, serà la muntanya, la que haurà d'anar cap a Mahoma. Era així, no?

Lletres d'estiu

L’estiu és bo per fer activitats literàries? Entre juny i agost, es pot atreure gent a esdeveniments llibrescos? Es pot lluitar contra les vacances, quan se suposa que ningú està d’hòsties i tothom es lliura al dolce far niente?

No respondré amb teories, ho faré amb fets. El 14 de juny, al Far de la Banya de Tarragona, vaig participar a la Nit Literària, on vam llegir textos sobre la mar –el meu, dedicat al Ros de la Guita, pescador del Serrallo. No vaig comptar el públic, però no érem menys de cinquanta.

El primer dijous de juliol, es fa a la Platja de la Llosa de Cambrils una lectura de poesia –el Safareig Poètic. Asseguda a la sorra, o entaulada al Xiringuito Mesa si fa vent, la colla de l’Eduard López emprèn sessions temàtiques de poesia. L’any que tocava poesia eròtica –vaig llegir Catul- érem un batalló.

El mateix puc dir de jornades literàries a Vall-de-roures, el Soleràs, Cornudella de Montsant, Baixamar –Torredembarra- Botarell o Gandesa, a les quals he anat assistint. A totes hi havia gent, molta gent, prou gent per ser estiu.

El problema no és l’estiu. Si la cosa està ben organitzada, si hi ha persones implicades i compromeses, si l’acte és atractiu, el públic sempre acaba acudint. Sempre. Tant se val si es fa a la Granadella, a les Borges Blanques, als Torms, a Juneda, Arbeca, Torrebesses o Sarroca.

Nota: Aquest article apareix al monogràfic especial Estiu 2019 del periòdic quinzenal SomGarrigues.

Miquel del Roig

El vaig entrevistar per a Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l’Ebre. I em va quedar el cuquet de veure’l en directe, per comprovar si era cert que connectava tant amb el públic.

Tres anys i mig després, en el marc del Festival de la Granadella de Música Popular i Tradicional Catalana, vaig assistir a una actuació del Miquel del Roig. He de confessar que va superar amb escreix les meves expectatives. Però, per a la majoria dels que eren a la plaça, els quals no n’havien sentit a parlar mai, va ser tota una revelació. De cop i volta, un calero se’ls plantava davant, armat només amb la veu i la guitarra, i encadenava dues hores ininterrompudes de popurrís amb èxits dels anys 60 fins avui. Vaig veure el jovent entregat, ballant les coreografies associades a cada cançó i completant les estrofes que el Miquel deixava –a propòsit- inacabades.

Si fos un futbolista, el Miquel jugaria bé en totes les posicions. Si fos un cotxe, seria allò que en diuen fiable. Ell solet aixeca la gent de la cadira, l’arrenca de la barra, l’atreu davant de l’escenari i la fa ballar al so que toca. Imprimeix un ritme intens i constant, no permet que la concurrència s’avorreixi. Sap el que agrada, perquè s’hi fixa, perquè està al dia, perquè baixa al cafè i escolta les preocupacions de la tribu. El Miquel és un mestre, i no només per als músics.

Nota: Aquest article apareix al número 484 del quinzenal SomGarrigues (del 7 al 20 de setembre de 2018) 

Presentació a Castellvell del Camp d'Històries de mar (Maria Elisa Puigrodon)

Avui va d'històries. D'històries de mar.

Les primeres històries que vaig escoltar, van ser la dels vostres pares, la dels vostres avis, la de les vostres famílies o la de les vostres infàncies. La meva mare sempre ha estat una excel·lent oradora. M'explicava pocs contes però moltes històries del poble.

Històries de famílies, d'alegries, de penúries, de riures i d'anècdotes, de records de temps antics, de tradició, de renoms, de paraules pròpies que només es diuen així, aquí o allà... Històries de famílies que potser ja feia molts anys que ja no hi eren i que vivien a la seva memòria i que ens les feia arribar, jo, també amb els orelles de bat a bat.

A mi, la passió per la literatura em va començar abans de saber llegir i escriure, a partir de la rondallística popular, d'aquella que s'explica en un portal, a peu del carrer de la Font Vella o d'una placeta, en una nit d'estiu o a la vora de la cuina de llenya o de carbó.

Potser per això, el dia que em va caure a les mans el primer llibre de l'Ignasi, Oli en un llum, que transcorre en un poble de les Garrigues, com podria ser un Castellvell, hi vaig connectar tant fàcilment.

A la seva primera novel·la hi veureu retalls de la vida en un entorn rural que viu de la pagesia, de l'oliva, de com fer-se un lloc al món, del jovent, del poble, de la colla... amb una manera de fer anar la paraula, delicada, encertada, objectiva i poètica. Com aquell qui no vol la cosa, sense fer soroll, ja t'ha seduït.

L'Ignasi Revés és de poble, de Sarroca de Lleida i treballa a Reus com a funcionari. Jo diria que aquesta és la seva tapadora. Perquè la seva feina en realitat és la d'observar i no perdre's cap detall, apuntant, registrant, gravant-ho tot en una llibreteta, on hi va fent el sofregit i acaba emplatant el material d'una manera o altra en una pàgina escrita.

Qualsevol excusa és bona. Un seguit d'esmorzars entre Lleida i les Terres de l'Ebre (Esmorzars de Lleida i Esmorzars de l'Ebre) li han servit per aturar-se, per degustar, per valorar i per conèixer trossets de vida de les persones que les han preparat i que l'han acompanyat a taula. On el  menjar bé ho és tot i també és el de menys.

I entre solsticis ens retrata el pas del temps a través d'un dels seus blogs (PrimerDietari entre solsticis i Broma Plana). De tot en treu punta. L'Ignasi també col·labora en mitjans de comunicació i revistes científiques i culturals, com SomGarrigues, entre d'altres col·laboracions.

En el llibre que avui ens ocupa, a banda de l'olor a sal, la roba mullada a la pell, la fuetada del vent o el mareig de la barca quan la marc s'ofèn, hi trobarem...

·         TEMES: la memòria, la tradició, l'herència, les arrels, les històries que amaguen les persones, les essències de cadascuna d'elles, els llocs geogràfics, cales i caletes, túnels i accidents. Paraules de sempre, dels grans i dels joves, del pas del temps, l de la vida, i de la mort, i de la rendició, de la superació i de l'acceptació. Del menjar. De les festes. Dels clans. Dels pobles. De la terra i de la mar. I els seus lligams.

·        TÈCNIQUES DE MAR :Tècniques diverses que també retraten el pas del temps, l'evolució de la tècnica i el retrocés de la natura i l'ofici de la mar.

Perquè hi ha pescadors pescadors, que són depredadors. Què cacen més que uns altres. I n'hi ha d'altres que són empresaris de la mar, pagesos, ferrers, terrissaires, escriptors, col·laboradors de la ràdio, músics, camilleros de guerra, pintors, enterramorts, soldadors, soldats, tots ells elements que forgen caràcters.

Us passaran per davant, mirant de fit a fit, una colla d'espècies ben diverses de la nostra cuina, ben vives abans de saltar al plat. Algunes de les quals les trobareu retratades amb les delicades il·lustracions de David Granato.

·         PESCA Calamar, palangró, tonyina, sípia -el peix més tonto de la mar... O no... Ho haureu de llegir per descobrir-ho. I fins i tot tossinos amb gust de peix? També ho haureu de llegir. 

·      I sobretot i pescareu PARAULES de la mar i de les nostres terres, de la Costa Daurada, del Delta de l'Ebre... Dels racons que l'Ignasi visita. Paraules com llàrgon, domenges, haigues de sortir, tins, beure grasiosa, tot lo que vaigue allí, terristes/mariners (aquí som terristes), empastrat, fenya, marc..

Ignasi Revés és un contador d'històries. I a Històries de la mar, és un contador d'històries d'homes que conten històries.

Pàgina 72 d’Històries de mar, si em permeteu:

“L'Antoni Mas, quan explica una història s'hi posa a dins. La viu, i la història viu en ell. La història passa a formar part del seu corpus, el seu ideari, la seva forma de ser. L'Antoni és explicador, inventor, inquiet i somiador i no calen gaires preguntes perquè s'expliqui.”

L'Antoni Mas és un personatge..... I també bé podria ser l'Ignasi. Perquè hi ha coses que els pescadors no expliquen. Perquè hi ha coses que els escriptors no escriuen. I perquè al cap i a la fi, jo tampoc us ho llegiré tot...

Passo la paraula a l'Ignasi. 

Presentació a Falset d'Històries de mar (Fede Cortés)

He vingut a presentar-vos un amic. Es diu Ignasi Revés, és de Sarroca de Lleida, tot i que ara mateix viu a Reus, i treballa de funcionari (actualment a la secretaria d'una escola,) tot i que és Llicenciat en Ciències Polítiques per la UAB.

L'Ignasi és conegut sobretot com l'home dels esmorzars de forquilla, a causa de dos dels seus llibres: Esmorzars a Lleida i Esmorzars de l'Ebre. Diguem que va rescatar (son llibres del 2009 i 2010) la idea d'aquests tipus d'esmorzars i els va tornar a posar de moda.

Us puc confessar que en aquella època l'Ignasi estava més gras.

Com diuen els detectius J&J en algun dels seus relats l'Ignasi "és aquell home de Sarroca que primer esmorza i després ho explica".

Jesus M. Tibau (escriptor cornudellenc afincat a Tortosa), per la seva banda, parlant de Esmorzars a Lleida, diu de l'Ignasi que "ens fa gairebé olorar les diverses delícies culinàries de què gaudeix. Però (...) ens parla també dels espais, de les persones, de les històries petites i grans dels locals, i amb les seves paraules ens fa sentir comensals de la seva taula, i ens dóna un tros de pa per sucar al seu plat.".

I aquesta és potser la virtut de l'Ignasi en aquests dos llibres: amb l'excusa de fer un esmorzar de forquilla ens explica que hi ha al voltant d'aquest fet; tot un món que potser naltros no havíem sabut veure i que ell ens descriu perfectament.

Però un any abans, l'Ignasi havia publicat una novel·la: Oli en un llum. Un llibre ambientat en un poble qualsevol de les Garrigues on el protagonista i el seus amics intenten viure de la terra. "Una minoria social en extinció, o almenys en invisibilització", com diu el Vicent Sanz(autor de Traiguera afincat a l'àrea metropolitana de Barcelona) en una ressenya que fa del llibre.

Continuant amb aquesta ressenya, ens diu d'Oli en un llum que "És el retrat de la societat rural dels Països Catalans, perquè no ens enganyem: no varia gaire del pla de Lleida al Maestrat o al Llevant de Mallorca (o aquí) La condició perifèrica, la resistència contra les adversitats, la lluita per definir la trajectòria vital dels joves són els mateixos. Els ulls de la societat urbana miren cap a un altre cantó. Per això aquesta novel·la resulta peculiar i original: perquè explora un terreny pràcticament verge de la novel·la catalana actual"

"Finalment, hi ha un element que contribueix sobremanera a configurar tot això que hem dit: el llenguatge narratiu que empra Ignasi Revés. L’opció de la modalitat lingüística de la novel·la pot resultar un actiu o un passiu segons la ideologia de qui analitze o simplement la lligga. I és que sobretot en moltes solucions lèxiques, Oli en un llum s’allunya de l’estàndard i fa servir solucions dialectals pròpies de la societat comarcal representada. Per als qui fan ois de les novel·les que no casen prou amb el català central, la novel·la pot semblar excessiva en aquest sentit. Ara bé, al capdavall Ignasi Revés aplica exactament els mateixos criteris lingüístics a la regió lleidatana que Joan Daniel Bezsonoff escrivint des del Rosselló. I així fa emergir una varietat de català que l’homogeneïtzació ignora. Una varietat que en mostra la vigoria i la genuïnitat fora dels circuïts més convencionals."

Apart, l'Ignasi també col·labora en mitjans de comunicació i revistes científiques i culturals, entre elles  a "SomGarrigues", de les Borges Blanques.

També ha participat en les obres col·lectives "El riu que parla" (2008), "Octavi Serret. De Vall-de-roures al món" (2009), "Lleida, blanc i negre" (2009) i "L'arbreda ebrenca" (2010)

I aquí, al 2010, amb "L'arbreda ebrenca", és quan ens coneixem l'Ignasi i jo.

Ens coneixem, vull dir, amb coneixença —valgui la redundància. O sigui que és quan descobreixo que ell és l'Ignasi Revés (lo dels esmorzars de forquilla) i ell sap que jo sóc el Fede Cortés (lo dels Johnson&Johnson).

Abans d'això només ens coneixíem de vista i no sabíem res l'un de l'altre.

En aquell temps, l'Ignasi estava de funcionari a la Delegació de Governació de Tortosa. Jo hi anava regularment a tramitar documentació de màquines recreatives. No m'atenia sempre ell però quan ho feia recordo que sempre preguntava si portava "maquinetes" per tramitar. "Maquinetes"; ell en deia així, Jo era doncs, per ell, "lo senyor de les maquinetes".

Governació estava en aquell temps al palau Oliver de Boteller, al carrer Jaume Ferran, prop de la Catedral (ara en aquell lloc hi ha la delegació de Cultura). Llavors també treballava allí, de conserge, l'Andreu Carranza, l'escriptor de Flix. Abans d'entrar a l'edifici, mirant a la dreta, podies veure un primer pla del moixonot aquell que hi ha al mig del riu i que no hi ha manera de treure.

Si ho penses, era una situació ben curiosa que tot just davant per davant de la Delegació del Govern de la Generalitat de Catalunya hi hagués aquell vergonyós monument franquista gens discret. De fet, encara hi és. En canvi la Delegació del Govern s'ha traslladat a un altre palau (el palau Abària), al carrer Montcada. L'Ignasi ha canviat de ciutat.

Però anem a L'Arbreda Ebrenca. Aquest era un llibre col·lectiu d'aquells que s'organitzaven des de la llibreria Serret de Vall-de-roures. En aquest cas era un recull de textos que parlaven d'arbres en un sentit ampli.

Per qui no hagi estat mai a la llibreria Serret explicaré que és realment petita i que, en aquestes trobades, hi ha tants escriptors que, pràcticament, no hi caben lectors.

Aquell dia, l'Ignasi i jo, els dos plantats dins la llibreria entre una munió de gent, vam creuar les nostres mirades. A mi em sonava el seu rostre, però no l'ubicava. Ell en canvi va dir de seguida: "Jo a aquest senyor el conec".

Bé, des de llavors, ens hem anat trobant en fires, jornades, presentacions i ara, com he dit al principi, som amics.

Tenim una colla (amb altres amics que escriuen) que ens dediquem a trobar-nos periòdicament per parlar de literatura i... esmorzar, com no podia ser d'altra manera. Ens vam batejar com a "fato i lletres". Les lletres podeu suposar perquè. Lo fato... també. Crec que el nom el va pensar justament l'Ignasi.

Doncs aquest és l'Ignasi. Aquesta era la meva tasca: presentar-lo.

Abans de passar-li la paraula i que ens parli del seu llibre però, m'agradaria dir quatre coses sobre aquest que a mi m'han semblat dignes de fer notar i que ell potser no dirà.

Primer voldria citar una ressenya que en fa Òscar Montferrer al diari El Punt-Avui. Entre altres coses diu que "És fàcil pensar que, en parlar de les coses del mar, de les coses de la pesca, aquest llibre tria els seus lectors. És fàcil pensar-ho, però fer-ho és un error. Les converses provenen de la realitat viscuda i aporten les reflexions i els records dels que han viscut allò de què parlen. Així, aquest fet aporta la necessària dosi d'universalitat que fa que el llibre pugui temptar i seduir tothom".(...)

"I, encara, un valor afegit: víctimes de la uniformitat del llenguatge que plana sobre el català, Històries de mar fixa unes paraules i unes expressions que no acostumen a aparèixer en el món del negre sobre blanc tot i que són la mostra més genuïna de la llengua viva"

Per tant, tal i com en els seus llibres anteriors, ens trobem, primer, amb una realitat molt ben retratada. Com diu al pròleg el Baltasar Casanova, l'Ignasi "és un bon observador i sap recrear la realitat". En segon lloc, potser a conseqüència de la primera, la llengua (la parla, la manera d'enraonar) és un aspecte principal.

I no és només perquè hi hagi un bon recull de termes mariners o rescati paraules perdudes del món del mar. Ans al contrari, el seu valor és fer visibles paraules i expressions(tal com diu la ressenya que he llegit abans) que són el pa de cada dia però que costa molt trobar-les reflectides a la literatura.

Aquesta és una de les coses que podreu veure fàcilment, ja que en un llibre que recorre la costa daurada des de Calafell fins a Les Cases d'Alcanar podreu reconèixer, en el parlar, d'on és cada personatge.

Així, el Rafel de l'Ampolla diu coses com (i intento exagerar l'accent): "Minjàvem pataca en arròs. De peix, no n'anàvem a agarrar perquè feia mal temps" o "Veigues, que l'abuelo mo'n contarà una!"

El Batista de Cambrils, en canvi, diu "Qui havia d'anar a roba't si la fenya era nostra per menjar? Jo, molts camins, sortir d'estudi i anar a berenar, zero". Fa servir la forma "al tanto", la paraula "radere" i l'adverbi "allavons".

El Rafel de l'Ampolla també utilitza l'adverbi "allavons", però el Rafel de la Ràpita diu "allavontes"(la Ràpita és Sant Carles. És una altra cosa que adeprendreu —com diu algun altre personatge i com fem nosaltres col·loquialment— en aquest llibre).

També apareixen mots del vocabulari mariner però sense que sigui una cosa que embafi. És més, trobarem curiositats com la que explica la Carme del Serrallo de Tarragona, que diu de la gent d'aquell barri: "Aquí no entropessem mai: embarranquem. El cotxe no l'aparquem: l'atraquem. I les persianes no les pugem ni les baixem: les hissem o les arriem. Els pescadors no diem 'lliga-ho bé', com els terristes. Diem 'amarra-ho bé'".

Fixeu-vos com ens diuen a nosaltres: Terristes. O sigui, tots aquells que no són mariners.

Però el que més m'ha sorprès en això del llenguatge i que no em puc estar d'explicar és el següent. Escolteu el que diu el Joan d'Altafulla: "Quan ets terra endins sempre hi ha una muntanya que et tapa la vista. En canvi, en marc, és tot pla fins a l'horitzó".

En marc. O sigui, al mar. "Marc", acabat en C. Ma mare també diu "marc" i fins ara ens pensàvem que era una distorsió d'aquelles que fa ella habitualment amb algunes paraules. Primer a posta, per fer gràcia, i després perquè ja agafa la mania de dir-les malament i ja no sap rectificar. Doncs bé, ara resulta que no, que "marc" en comptes de "mar" potser és una expressió no pas del tot inusual al Camp de Tarragona

Bé, no voldria acabar deixant-vos la impressió que aquest llibre s'ha de prendre molt seriosament. En realitat es llegeix molt fàcilment. Us confesso que jo me l'he llegit aquest estiu.... a la platja. No hi ha millor lloc per llegir unes històries de mar.

Però si ho feu terra endins, valtros que sou tots terristes com jo, tampoc passa res. La mar no és una cosa tan llunyana per a un país com el nostre, tan petit i tan lligat a la mediterrània, i menys pels baix-prioratins, que gairebé podem olorar la mar rere la serra litoral.

Descobrireu algunes coses interessants que segur que no sabíeu, hi ha un munt d'anècdotes que us faran somriure i llegireu petites històries originals i divertides.

Com la d'aquell pescador que va alimentar un tocino amb peixos de riu i, després de la matança, quan va arribar l'hora de tastar el pernil, aquest tenia gust de peix.

També sabreu perquè al port de Torredembarra li diuen el port fantasma o perquè el port de les Cases d'Alcanar és diferent dels altres.

Coneixereu personatges com el Carlos Rom, de Cambrils, que posa música a contalles i històries; el Ximo, el Carboner, de la Ràpita, que ha voltat el mars del món i ha tornat  al poble; el Miquel del Roig, de la Cala, músic de versions i lletres reivindicatives; l'Antoni Mas, el ferrer de Vilaseca, contador d'històries; el Pere Balfegó, de l'Ametlla, que forma part del Grup Balfegó, conegut productor de tonyina roja.

En fi, tampoc no us vull desvetllar pas tot allò que hi ha el llibre, que sinó l'Ignasi no us podrà explicar res.

Per acabar ho faré amb les paraules d'un capellà. Explica el llibre que Mossèn Muntanyola va ser destinat a Salou en el temps en què el turisme de masses començava a enlairar-se. Ell venia d'un poble petit, Guimerà, i per tant el canvi d'ambient devia molt acusat(en aquell temps de sueques, biquinis i música ye-ye). Això no obstant, ell devia ser bastant trempat: deia que d'un cul de món l'havien enviat a un mon de culs.

Doncs això, arribem al cul d'aquesta presentació, o sigui, al final.

I, ara si, dono la paraula a l'Ignasi.

Sempre diferent

Durant dos anys, vaig entrevistar pescadors i personatges de primera línia de mar. A tots ells, tard o d’hora, els preguntava el mateix: “Què hi veieu, a la mar?” Vaig capturar respostes de tots els colors. Confesso que vaig gaudir, quan em confessaven la seva particular relació amb la mar. I en vaig aprendre molt.

Però és ara, quasi un any després d’haver publicat Històries de mar, que sé perquè feia aquella pregunta. Realment, m’estava preguntant a mi mateix. Em preguntava què hi veia jo, a la mar que va de Calafell a les Cases d’Alcanar. La mar de Torredembarra, Altafulla, el Serrallo, Cambrils, la Cala, l’Ampolla, Deltebre i la Ràpita.

La meva resposta? La mar és sempre diferent. Sempre. Acostumat a contemplar paisatges de secà, velats a l’hivern per la broma plana i petrificats a l’estiu per la calor i la manca de vent, se m’obre el cor quan observo el constant moviment de la mar. Les onades, encara que avancin a poc a poc, no descansen. No paren. Surt el sol i la mar obliga a tancar els ulls. Bufa el mestral i l’aigua es revolta. Un cap de fibló treu el nas a l’horitzó. Passa una barca i deixa un rastre de bromera. Tot és canvi, viatge, novetat.

Per aquest motiu, la gent que viu a tocar de la mar, s’hi confessa addicta. Per aquest mateix motiu, si la gent que en viu lluny hi pogués viure a propet, tampoc no la voldria deixar.

Nota: Aquest article apareix al número 428 del quinzenal SomGarrigues (del 15 al 28 de juliol de 2016)

Voteu "Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre" a la Llança de Sant Jordi

Fins el 15 d'abril podeu votar "Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre" a la Llança de Sant Jordi, una iniciativa conjunta d'Òmnium Cultural i l'Associació d'Editors en Llengua Catalana per tal de promoure els llibres en català.

"Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre" es presenta en dues categories: no ficció i premi a la millor coberta. Què espereu a votar? Hem d'arribar a bon port!

Presentació a Lleida d'Històries de mar (Ramon Camats)

Vagi per endavant que Ignasi Revés, que aquí seu al meu costat, és amic meu, ho dic d’entrada i sense que ningú no m’ho demani a fi d’evitar que, si el que ve a continuació sembla un elogi excessiu, i algú no està assabentat de la meva relació amb ell i algú altre li ho comenta més tard, no pugui desmerèixer el valor i la veritat de les meves paraules amb allò de: «va dir això i allò, però, és clar, són amics... i ja se sap».

La nostra amistat es remunta en el temps. Sembla ahir que el vaig casar amb la que ara és la seva dona, i ja tenen dos nenes la mar d’eixerides. Dic que sembla ahir però ha passat una mica de temps. Em va venir a veure un dia a la regidoria –aleshores jo em dedicava, a temps parcial, a les trinxeres de la política, que són la política municipal. No ens coneixíem de res, i volia que el casés jo perquè li agradaven els meus articles. No m’hi podia negar, i així fins ara.

Normalment avaluem el mèrit d’un escriptor pel nombre de llibres que escriu. Aquesta associació, pel cap baix, és problemàtica. Si observem la història de la literatura, especialment la recent, la de la nostra època, on qualsevol individu amb un ordinador i un processador de textos és capaç d’escriure llargues parrafades, veurem que és comparable a una exposició d’avortaments i altres criatures malaguanyades. Veurem també, que l’alcohol en el qual millor es conserven les bestieses és el cartró i la pell de les tapes dels llibres. Ignasi Revés no és d’aquests, no ha escrit gaires llibres, no és el que s’anomena un escriptor prolífic, no hi ha cap perill que sigui objecte d’aquella invectiva que l’inefable Lichtenberg adreçava a Gregorio Leti, un novel·lista italià del seu temps, d’ell digué amb sorna infinita: «escriví tants llibres sense contingut, plens només de paraules, que al final l’anomenaren Leti cacalibri».

De fet, Ignasi Revés només escriu quan té alguna cosa a dir. I quan ho fa va de dret a la molla i al contingut, no escriu ni més ni menys que el necessari, fa vertader allò que deia Baltasar Gracián: «La brevedad es lisongera... lo bueno, si breve, dos veces bueno. Más obran quintaesencias que fárragos; y es verdad común que hombre largo raras veces entendido», frases que semblen escrites expressament per a ell. Així, l’Ignasi no estima els llibres per la seva corpulència, no els escriu pas per a exercitar els braços sinó per a explicar històries, il·lustrar desvagats, documentar lletraferits, entretenir curiosos i afilar els enginys. «Estiman algunos los libros por su corpulencia, como si escribiessen para exercitar antes los brazos que los ingenios.»  Baltasar Gracián: Oráculo manual, § 105.

Tot això ho fa tant des dels articles que publica al diari quinzenal SomGarrigues, on té una secció que es titula “Broma Plana”, títol que respon a un fenomen meteorològic ben conegut, tant a les Garrigues com al Segrià, que té un valor descriptiu i alhora simbòlic. Descriptiu per raons evidents, i simbòlic perquè el substantiu “broma” no hi és debades. Els articles, mig en broma, mig seriosament, diuen sovint coses ben importants.

A banda dels centenars d’articles, que són un gènere que afila la ploma, Ignasi Revés ha escrit, amb aquest que els presento, quatre llibres. El primer, que vaig tenir el plaer de presentar al poble que el va veure néixer, era una novel·la: Oli en un llum, i va ser publicat en la ja llunyana data de 2008, a l’editorial Fonoll de Juneda. És la història d’un jove pagès, collat entre la tradició i la modernitat, entre el caràcter improductiu (en termes monetaris, és clar) de la feina de la terra i la necessitat de sobreviure i disposar dels estàndards de comoditat, ingressos i vacances que sembla exigir la vida actual, a sobre amb una nòvia que es dedica a la banca.

El segon fou Esmorzars de forquilla, d’editorials Salòria, l’any 2009, que també li vaig presentar aquí, a Lleida. Per cert, quan em penses començar a pagar alguna cosa per les presentacions que no sigui en espècies?

El tercer llibre va ser Esmorzars de l’Ebre, de 2010... amb aquest ja va anar abandonant el món de secà, rural, per apropar-se a les terres d’aigua, tot plegat coincideix, una mica forçadament, amb la residència actual a Reus, més prop del mar, encara que no a tocar, que la seva Sarroca nadiua, al mig del secà.

EL LLIBRE QUE PRESENTO

Històries de Mar, de la Costa Daurada al Delta de l’Ebre, que és el llibre que ara presentem, no enganya amb el títol, com cap dels anteriors. Conté 19 històries de la mar i dels mariners, especialment dels pescadors, gent que viu de la mar (del que hi ha dins) i damunt d’ella, sostenint-se damunt de closques fetes de fusta i ferro, fràgils i insegures, i tanmateix, són les eines amb les quals la gent de mar es guanya el pa.

L’Ignasi ha fet un recorregut de cap a cap de la costa tarragonina, d’Alcanar fins a Calafell, i ha conversat amb un munt de persones: en Carlos Rom, pescador de Cambrils; Vicenç Margalef, de la Cala (nom oficiós de l’Ametlla de mar); Manuel Aixa, “lo Moro”, Pepe Múria, pescadors de l’Ampolla; i així una bona colla més, tants i molt més com històries.

A cada “història de mar” apareix una imatge diacrònica diferent de la vida dels pescadors, però totes s’assemblen en diversos aspectes: la duresa i el risc de la professió, especialment, quan s’anava a rem o a vela i sense instruments de navegació ni sistemes de comunicació. Ara es disposa de moltes ajudes inimaginables fa cinquanta anys, però cada cop hi ha menys feina i menys tirada cap al mar. Hi ha hagut una caiguda en picat de les rendes del mar, i els seus obrers en fugen cada cop més. No hi ha nous emprenedors i només els que tenen arrels a l’aigua segueixen el rumb establert pels seus pares. A banda, el turisme ho envaeix tot i sovint és la primera opció de qui vol abandonar les “sàrsies” (les xarxes, en català normatiu) i guanyar-se la vida amb menys risc i més seguretat.  Tot plegat és ben semblant al que passa amb el món del terròs. Els pagesos, mariners de terra endins, també han passat de la mula al John Deere amb aire condicionat, però el seu món s’acaba en bona part per les mateixes raons.

Sobre el perill de la vida del pescador, el Peret del Gel li diu a l’Ignasi, i ell, que no deixa caure res a terra, escriu: “ –La mar és una traïdora que ho vol tot. La mar no és la carretera. La carretera te pren un dit, te pren la mà, te pren un braç, te pren les cames o et mata. La mar sempre mata. La mar és una destral en un filet, molt filet, que només espera l’ocasió de trencar-lo i tallar-te el coll”. (pg. 84)

Sobre la deformació professional de l’home de mar, que va molt més enllà de les paraules. Diu Francesc pedrol, El Ros del Serrallo: “ –Aquí no entropessem mai: embarranquem. El cotxe no l’aparquem: l’atraquem. Les persianes, no les apugem ni les abaixem: les hissem i les arriem. (...) Els pescadors no diem ‘Lliga-ho bé’, com els terristes. Diem ‘Amarra-ho bé’” «Terristes», aquesta és la paraula màgica, terristes són, som, tots aquells que no són mariners. I afegeix l’Ignasi: “Quina definició tan senzilla, pulcra, exacta. O ets de la mar o no n’ets”.

El llibre, a banda de la història personal dels pescadors entrevistats i del seu món, conté moltes anècdotes alienes explicades pels mateixos protagonistes o basades en escrits sobre el tema, com aquella de la mestressa d’un local que apagava llums de ganxo amb pets, o del capellà condecorat a la guerra civil, o la d’aquell que explica, davant d’un alt càrrec franquista, que la missa en realitat no s’ha fet en català sinó en andorrà, o la història de la bruixa presumptament prenyada que es feia a la mar...

Contingut a banda, hi ha altres aspectes a destacar del llibre: el primer és el de la qualitat de les descripcions, de persones, llocs, de converses, d’olors i de gustos. No debades l’Ignasi és un gran observador, sempre atent al detall minúscul del gest, de la pronúncia d’una paraula, de l’olor d’una estança o del gust d’una menja. Cert, per a escriure s’ha de saber mirar i escoltar. No cal dir que la quantitat d’adjectius és infinita, però administrada amb delicadesa i precisió literàries. De mostra, un detallet de descripció de no res: «La Cala, el nom oficiós, popular, de l’Ametlla de Mar, s’explica perquè els primers pobladors, pescadors valencians, van establir-s’hi al voltant d’una caleta. Avui en dia, aquesta caleta encara hi és. La mar hi brilla, el cel i els núvols s’hi emmirallen, el vent la mou, els botets s’hi gronxen i una passarel·la de fusta l’envolta».

El menjar també hi és present, no debades l’Ignasi ha escrit dos llibres d’esmorzars. Vegeu-ne una mostra en format cinematogràfic: “Al bar del càmping Sant Jordi, davant mateix de la mar, l’Amèlia em serveix l’anguila amb suc. L’anguila és suau, el suc picant. La molla del pa és molt consistent i absorbeix el suc que és un poder. Em prenc l’esmorzar amb tranquil·litat perquè lo Moro encara tardarà a arribar. Per tant, rosto l’anguila amb parsimònia, plego la ceba amb la punta de la forquilla, em torco amb el tovalló, faig un glop de vi, miro el peix espasa que hi ha penjat a l’entrada, giro la vista a l’esquerra i contemplo la mar, que avui està molt moguda” (pg.27).

Una de les coses que més m’ha agradat, a la força, perquè en els llibres cadascú hi troba el que ell mateix hi posa, en el sentit que cadascú es fixa i dóna valor allò que per a ell és més important, són les reflexions filosòfico-antropològiques sobre la vida, el treball, el caràcter de la gent i el sentit de tot plegat.

És hora d’anar acabant, que no vull pas treure-us el plaer de la lectura. Escriure és una activitat que transparenta l’ànima de qui s’hi dedica, no hi ha forma d’amagar-se darrera de les paraules.

Montaigne és qui ho va expressar amb més claredat, fa quatre-cents anys. Ell va inventar un gènere literari: l’assaig, on conreà el que ell anomenava la pintura del jo. Montaigne, en efecte, digué que la matèria principal dels seus assaigs, que eren força semblants al que avui anomenem articles de fons dels diaris i que tractaven tota mena de temes, era ell mateix, allò que pensava, allò que havia viscut i allò que havia llegit.

Tenia raó Montaigne, quan escrivim, tant si es tracta d’assaigs, d’articles d’opinió, de novel·les o de poesies, en realitat ens escrivim. Una novel·la, per imaginativa que resulti, sempre té el punt d’arrancada en la vida de l’autor, si més no en les seus pensaments més íntims, en els seus interessos, confessats o no. En l’assaig és encara més evident, car hom escriu sobre els temes, socials, polítics, religiosos, que el preocupen, posant de manifest, tant per aquests com per les opinions que sobre ells manifesta, qui és, com pensa, quina és la seva manera de ser. Si això passa en els gèneres literaris en què, aparentment, hom pot treballar, això és, escriure, des d’una certa distància, com serà en la poesia, on hom no pot fer altra cosa que treure la matèria, el tema, l’impuls i l’energia per a escriure del seu propi fons personal, del seu propi cor.

Deia Tolstoi, autor d’obres immortals com Guerra i Pau i Anna Karenina, que l’escriptor només mereix aquest nom de veritat si quan escriu no deixa un tros de la seva pròpia carn al tinter, cada cop que mulla la ploma. Una cosa semblant va dir Goethe a Napoleó quan aquest, després de llegir Les penes del jove Werther, li feu arribar una carta de felicitació. Goethe, que no coneixia el pensament de Tolstoi, però emprant la mateixa imatge, li va respondre: «Ah! Però és que jo he escrit aquest llibre amb la sang del meu cor».

Valguin doncs aquestes metàfores per a il·lustrar la idea que l’escriptura només és autèntica quan aquell que escriu hi posa tota la seva ànima, el seu esperit i, com deia Montaigne, en l’acte d’escriure, s’escriu a si mateix. L’escriptura és una cosa que permet a l’ànima d’un individu transparentar-se a través de la seva creació, perquè, en efecte, no hi ha nuesa més gran que l’escriptura.

Amb això, més clar ja no ho puc dir. En aquest llibre que presento l’Ignasi Revés escriu per a escriure’s: el llibre, encara que no contingui la seva història, conté la de la d’una gent que abans li era aliena (el també és nascut terra endins, és un “terrista”) però que ara també és la seva gent.

En segon lloc, Ignasi Revés escriu per a descriure, construeix un espill perquè tots els homes i dones de mar, i els fills dels mariners i pescadors que ja no es dediquen a les sàrsies, s’hi vegin reflectits, i també, indirectament, ens hi vegem nosaltres, els terristes. 

Ignasi Revés, finalment, escriu també per a conservar, en aquest cas les paraules, expressions i accents ponentins que la uniformitat dels mitjans de comunicació i la colonització lingüística d’arreu han condemnat a mort.