Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya

Edicions Sidillà fa 10 anys. Per celebrar-ho, edita Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya, on apareixen 21 famílies que viuen a la mateixa casa, com a mínim, des de fa 10 generacions. Aquest n'és el booktrailer:

L'any de l'anar a peu

Vaig començar l’any 2020 malament. L’hèrnia em feia un mal intens, bona part de les hores del dia. Amb prou feines podia dormir. Tenia pitjor humor que el capità Haddock. I a fora al carrer, broma plana i freda. Durant setmanes, quan al matí obria els ulls, se’m feien presents dues paraules: Dolor i broma. Broma i dolor.

El repòs no m’ajudava. En canvi, si bellugava, si caminava, semblava que no em dolia tant. Caminava per casa, me n’anava a Cova Bona, a la Guardieta.

Quan em van donar l’alta, al març, ens van confinar. I, quan van deixar sortir a practicar esport, em vaig atrevir amb caminades més llargues. Cap a Utxesa, cap a la Fita dels Quatre Batlles, cap al Vedat. Vaig trepitjar camins i racons del meu terme que desconeixia.

El 2020 m’ha ensenyat moltes coses. Una, que si no puc córrer, hauré de caminar. I una altra, que el paisatge, la nostra salvatge garriga, és el primer i l’últim que tenim. És d’on sortim i on tornem quan vénen mal dades. És arrel i port. És amarra i aquell ganxo on ens agafem quan no hi ha res més. Que no calgui una altra malura per adonar-nos-en, per favor.

Nota: Aquest article apareix al número 544 del quinzenal SomGarrigues (del 8 al 21 de gener de 2021).

Origen

El juliol, al Segrià, ha estat ardent i estrambòtic. Sense sortir de la comarca i amb restriccions de mobilitat força dures a quasi tots els pobles del tram final del Segre –amb Lleida al davant. Als nou pobles de les Garrigues històriques, o del Segrià Sec, la pressió no ha estat tan insistent, però hi han hagut massa coses que no s’han entès, massa missatges contradictoris dels poders públics. 

A partir d’aquí fins al final de l’article, podria abonar-me a aquest victimisme tan nostrat, que consisteix en somicar, culpar de tots els mals el centralisme barceloní i no aportar cap mena de solució al problema. Però no ho faré. Seré pràctic. 

En primer lloc, hem vist que no se’ns deixava sortir del Segrià, mentre pobles propers –en quilòmetres i fesomia- no tenien aquesta restricció. D’Aspa no i del Cogul sí. D’Alcanó no i de Granyena sí. De Torrebesses no i de la Granadella sí. Així doncs, perquè no pensem en canviar de comarca? En tornar a les Garrigues? Pel fet de compartir comarca amb Lleida, hem pagat un preu molt car. I el podem tornar a pagar. 

I en segon lloc, suposo que hem valorat què suposa viure a Lleida capital. Lleida, la gran ciutat de la nostra terra, ha esdevingut la gran gàbia de la nostra terra. Tota aquesta gent que ha marxat els últims anys dels nostres pobles, no seria hora que tornessin? Que tornessin a l’origen?

Nota: Aquest article apareix al número 534 del quinzenal SomGarrigues (del 7 al 20 d'agost de 2020).

Dimecres, 21 de juny de 2017

Dimecres, 21 de juny de 2017, acaba Sol ponent (Pagès Editors). Des del solstici d’hivern de 2016 vaig anotar, cada dia, tot allò que observava i tot allò que sentia. Va ser un exercici constant, pacient, a vegades pesat, sempre instructiu.

L’últim mig any he fet un exercici: obria el dietari i llegia el dia en què em trobava. I, la veritat, fixant-me en el paisatge, en la meteorologia i en segons quines cabòries, tampoc no semblava que haguessin canviat tantes coses, de tres anys cap aquí. La qual cosa vol dir que, agafant perspectiva, prenent distància d’allò que, en el moment present, ens sembla un fet històric, transcendental, que ha de canviar-nos per sempre, hi ha forces molt més grans a sobre dels nostres caps. Forces amb un ritme diferent, més lent, més tossut, que no podem tòrcer encara que ens ho proposem.

Massa sovint pensem que el món orbita al nostre voltant, que no s’explica sense nosaltres. Però nosaltres, com a màxim, el podem escriure, descriure, transcriure. El món gira al seu aire: les bromes arriben i s’enretiren, la pluja omple les cadolles, els sembrats s’espiguen, les ametlles i les olives s’inflen als arbres...

I diuen que som estiu. Ha acabat la creixença de la llum i ja comença a recular. Començament i final, final i començament. La vida és plena de sortides i arribades, l’una darrera l’altra. Sense parar.

Nota: La imatge que acompanya aquest article és de Quim Estadella, fotògraf de Torres de Segre. El Quim Estadella ha fotografiat moltes vegades (i ho ha fet molt bé) el sol naixent i el sol ponent a Utxesa, l’embassament que hi ha entre Torres, Aitona i Sarroca. Aquesta fotografia, però, és del poble de Torres de Segre. Si ho dic bé, aquest noi que s’intueix a contrallum camina pel carrer de la Creu cap al Carrer Major. Aquesta posta de sol, en aquest punt concret de Torres, només es veu a l’entorn del solstici d’estiu.

Nota: Aquest article apareix al número 531 del quinzenal SomGarrigues (del 26 de juny al 9 de juliol de 2020)

Jesús Tibau llegeix "Sol ponent"

El Jesús Tibau, que sempre m'ajuda en la difusió dels meus llibres, llegeix un fragment de "Sol ponent". És el que correspon al 7 de gener de 2017:

Un aforisme i una paraula bella

L'Ajuntament de Lleida va demanar-nos, a escriptores i escriptors de Ponent, un aforisme -això és, una frase o frases que diguessin molt en poques paraules. La incertesa i l'esperança, arran del moment històric que vivim. jo vaig fixar-me en el paisatge que tinc a tocar, i vaig triar una cadolla, que és un clot natural que es forma a la roca. La cadolla, la gran majoria de l'any, està seca, però quan plou, reté l'aigua durant dies, cosa que no passa en els tolls dels trossos o els camins, on l'aigua s'evapora aviat o bé s'escola fàcilment terra endins. Per tant, encara que la cadolla estigui buida al fort de la sequera, s'omple quan plou. I l'aigua hi dura.

La Paeria de Lleida també va demanar-nos una paraula bella. I jo vaig triar garbinada, un vent del sud-est que bufa a partir de mitja tarda. És un vent de mar cap a terra, que arriba a Sarroca després de passar pel Baix Camp i el Priorat. A l'estiu, quan bufa la garbinada, baixa la temperatura i la gent respira. Quan es pon el sol, n'hi ha que treuen les cadires al carrer i entomen la garbinada.

Qui pogués ser pagès

“Qui pogués ser pagès!”, pensaven a la capital. Sortir de casa, cada dia, i treballar a l’aire lliure. Esporgar, llaurar, ensofatar, passar el rodet o aclarir préssecs. Amb el cel i el sol de sostre.

“Qui pogués ser ramader!” Anar a la granja, alimentar vaques, porcs i pollastres -i els gossos que guarden la granja. Treure a pasturar corders i cabres. A la plana i la muntanya. Al guaret i la garriga.

El confinament ens ha ensenyat, molt depressa, molt cruament, què implica viure a la ciutat i al poble. Trobar-se on hi ha les botigues, els hospitals, les empreses i les institucions, la gran majoria de la gent, ha resultat un càstig. I trobar-se en els pobles petits, en els pobles no gaire grans, i a sobre ser pagès o ramader, ha esdevingut un regal, un bé de Déu.

Què passarà a partir d’ara? Que hi haurà un flux migratori de la ciutat al camp? Que reequilibrarem territorialment el nostre país d’una punyetera vegada? Que als pagesos se’ls pagaran uns preus justos, ara que s’ha demostrat la seva importància en casos de necessitat?

Als pobles som descreguts i malfiats, i sabem que no passarà res de tot això. Fins i tot, no tenim clar si es trobaran prou temporers per collir la fruita dolça d’aquesta campanya. Perquè, encara que hagi molta gent que les passi magres a ciutat, qui anirà al tros, a passar calor, al bell mig del mes d’agost?

Som de poble

SOM DE POBLE

Som de poble

No mos compliquem massa la vida

Anem al gra

Al moll de l’os

A l’essència de les coses.

Estimem lo que es pot veure i tocar

Adorem la bonesa de l’ús

Som firaires

De mercaderia que no es paga amb diners.

Preguntem encara que sapiguem la resposta

Encara que sapiguem que no ens contestaran

Encara que no en traguem absolutament res, de la informació

La qüestió és la Qüestió

Perquè som gent que venera la Pregunta

És lo nostre Esport de cada dia

Una Fita del nostre Viure.

Som batec de camp

Sinceritat descordada

Roba d’estar per casa.

Se’ns en foten, i ens en fotem

Dels que se’ns en foten

I de la imatge que mos torna l’espill

És un combat sense concessions

En totes direccions

No fem ostatges

I no guanyem ni perdem mai del tot.

Vivim a frec del temps

Sentim com es balda la llum

Resseguim lo camí de les bromes

Escoltem com respira la terra quan comença a ploure després de mesos de sequera

Les estacions sempre tenen plat a taula

I del canvi més petit

En fem tesis doctorals.

Tenim la sort de ser de poble:

Això no ho pot dir tothom.

La que queda és la bona

Era un matí fred, de broma plana, a l’altra punta del temps. El Jaume Prim era al tros, al terme de Montoliu. Ell es trobava en un reng de perers i el Xiringa, al reng veí. El Jaume no sabia on començar a tallar. El Xiringa va sentenciar:

-La que queda és la bona.

Al Jaume, aquesta frase el va marcar. I aquest gener, quan esporgava olivers al Vedat de Sarroca, la tenia ben present. Perquè, encara que hagués tallat una branca que potser no havia de tallar, i que no la pogués enganxar a l’arbre, sempre podia maniobrar de manera que el resultat final s’acostés a la idea, la forma que d’antuvi tenia pensada per a aquell oliver.

De fet, aquesta frase no només es pot aplicar a l’esporga dels arbres –de secà o reg- sinó a la vida nostra. “La que queda és la bona” pot voler dir que, si ens adonem que una decisió no ha estat del tot correcta, sempre som a temps d’esmenar-la. De reorientar les nostres accions. També pot significar que, al llarg de la nostra existència, hem de carregar amb decisions que potser no són les més encertades, però que ens fan anar en la bona direcció.

Hi ha una pel·lícula índia, magnífica, que es diu “The lunchbox”. En cert moment, un protagonista explica a un altre: “A vegades, el tren equivocat porta a l’estació correcta”. Seria una cosa semblant.

“La que queda és la bona”. Viure és esporgar un arbre. El nostre.

Nota: Aquest article apareix al número 522 del quinzenal SomGarrigues (del 21 de febrer al 5 de març de 2020).

Vacances de tardor (un conte)

Ha sortit Som canalla, el nou suplement de Som Garrigues adreçat a nens i nenes de la salvatge garriga. Jo hi participo amb un conte, el meu primer conte per a nenes i nens. Es diu Vacances de tardor.

Calor

Fa tanta calor que les ganes de parlar s’evaporen. Articular paraules i frases es converteix en quelcom que cansa. El silenci esdevé un remei contra la calor.

Fa tanta calor que costa pensar. Som al fort de l’estiu, però a dins del cervell hi ha un banc de broma plana, molt espessa. No s’hi veu res.

Fa tanta calor que no es dorm ni es descansa de cap manera. El son és intermitent, però l’esgotament no s’acaba.

Quan bufa aquell vent de foc, quan el sol esquerda el terròs i la xafogor cau damunt dels caps com una llosa, hom té la sensació que l’han obsequiat amb una plaga bíblica. I l’envaeix aquella sensació de fatalitat, tan garriguenca, que el fa sentir el més desgraciat entre els desgraciats.

Com es combat, tanta calor? Procurant fer el mínim esforç. Passant les tardes en remull o sense sortir de casa, amorrat al ventilador o l’aire condicionat. Entaforant-se en un celler de pedra sota el nivell del carrer o recuperant la fe –les esglésies dels pobles són frescals. Sospirant. Quan no queda pràcticament res, un sospir quasi ho és tot.

Quan fa tanta calor, hauríem de canviar els papers entre el dia i la nit. Treballar amb lluna i estels i dormir les hores de sol. Com que això encara no ho pot fer tothom, ens haurem de conformar amb el que sempre hem fet: riure’ns de la nostra mala astrugància i esperar que vingui un temps millor.

Nota: Aquest article apareix al número 505 del quinzenal SomGarrigues (del 23 d'agost al 5 de setembre de 2019)

L'hora del vermut

El vermut és la saba, la sang que recorre el país just abans de dinar, sobretot en cap de setmana.

A les Terres de l’Ebre l’anomenen rapitenc –poques vegades un gentilici s’adequa tant a una beguda-, a Reus es pensen que l’han inventat allí, al Priorat és un producte de luxe i al Matarranya, poció màgica.

A l’hora del vermut, el món es para. Els neguits s’evaporen i la vida es torna més clara i més plana. A l’hora del vermut, és més fàcil destriar les coses importants de les que no ho són.

El vermut és alegria. Riure. Poca-substanciades. És la necessària dosi de bogeria que contraresta el seny i l’ordre. És deslliurar-se dels lligams, volar lluny i amunt.

El vermut és el sol d’hivern a la plaça, l’ombra al costat de la piscina. La soneta que aplana els ulls i que converteix el dinar en simple preludi de la migdiada.

Miro enrere i ni recordo el primer diumenge que vaig menjar unes patates, unes olives o unes escopinyes al Casal de Sarroca. Llavors jo no bevia vermut, ho acompanyava amb una coca-cola o una llimonada. Però el temps i l’experiència dels majors em van ensenyar que qualsevol menja, de bracet d’un vermut, era més bona i suggerent.

Perquè d’això es tracta. D’aprofitar els ensenyaments dels que hi han hagut abans, d’incorporar-los al nostre corpus i projectar-los al futur. D’aquesta manera, l’hora del vermut no tindrà final.

Nota: Aquest article apareix al número 502 del quinzenal SomGarrigues (del 31 de maig al 13 de juny de 2019).

Un racó, un món

 

UN RACÓ, UN MÓN

Del carrer Pols a Cova Bona hi ha un quilòmetre

I de Cova Bona al carrer Pols, un altre quilòmetre.

L’hort del Tonyeto, la pleta del Ton, lo tros del Vicent

Aulivers, terra campa, serra i garriga

Un mas mig derrotat

Un esbalç al costat del camí.

Aquests dos quilòmetres 

Són la distància a què m’aferro

Quan no puc anar més enllà

Quan se’m fa de nit tan aviat

Quan hi torno després de la vagància

Quan vull emprovar-me la pujada

I afuar-me en la baixada.

A força d’anar-hi

I de tornar-hi

Aquest racó se torna un món

Més alt, més ample i més fondo

Neixen perfils a cada instant

Noves gambades

Lo camí muda la pell

Ni corre mai la mateixa bèstia

Ni vola mai lo mateix afaram.

Pots comptar les pedres del camí?

Les mates de romer?

Les gotes de la broma que pixa?

Pots córrer com demà?

La millor estació de l'any

L’hivern? Massa embromat. L’estiu? Massa roent. La tardor? Massa remugaire. La primavera? A la salvatge garriga, la millor estació de l’any.

Els sembrats són verds –si plou-, les argelagues floreixen, els moixons canten i les granotes rauquen. És el temps dels ametllons, aspror per fora i gelatina per dins. L’època de l’esporga i la crema de llenya al tros. A la primavera, les matinades són fresques, els migdies enamoradissos, i els capvespres somien que són eterns.

Quan s’encadenen uns quants dies bons, templats, assaboreixes una pau i una harmonia que et reconcilien amb el món. Com és possible aquesta sort, aquesta benedicció, aquesta felicitat, et preguntes. No te l’acabes de creure, el temps que et toca viure.

I surts en bici i t’allargues cap a Utxesa, i ensopegues un ramat de corders, o uns cavalls bruns, joves i poderosos, o un conill afuat, o una àguila que planeja. O te’n vas Vedat amunt, a buscar pins que t’ombregin i herbes que et perfumin, a assajar la millor vista del Montmeneu. O puges corrent la costa de la Creu, o baixes triomfant des de l’Espartova, o passeges la mandra pel turó de la Guardieta.

Però la primavera és curta, a la salvatge garriga. A la cantonada espera l’estiu, amb les seves urpes de foc. Per això s’ha de gaudir des que ensenya el nas, perquè quan te n’adones, ja estàs esperant la primavera següent.

Nota: Aquest article apareix al número 499 del quinzenal SomGarrigues (del 5 al 18 d'abril de 2019).

Més del que puc prendre

De la Granadella a Bellaguarda i tornar. Vint-i-quatre quilòmetres, si fa no fa. Vaig començar l’any amb una caminada, la cinquena edició de la Marxa de la Boira. Una bona manera de recuperar la forma després de festes, vaig pensar.

Els camins i els trossos estaven gebrats. Blancs. L’aigua de la bassa de la Granadella, gelada. El baf sortia sortia espès, com una broma. El sol era amunt, però la temperatura no s’enfilava. 

Vaig compartir bona part del trajecte amb el Joan, de les Borges Blanques, qui m’expressava la sensació de llibertat que experimentava quan sortia a caminar o córrer. Vam recórrer la Vall de Sant Pere, vam estar a punt d’equivocar-nos en dos o tres trencalls, vam pujar una costa consagrada just abans d’arribar a Bellaguarda, i a Bellaguarda la Dolors del Coti ens va donar esmorzar.

De Bellaguarda a la Granadella vam calcigar camins amples i ondulants, flanquejats per olivers, pins, coscolls i molins de vent. Ben aviat, al fons de la vall, vam divisar Bovera, i més enllà, la xemeneia d’Ascó i les serres de la Fatarella.

El Joan em va deixar enrere, perquè no li podia seguir el ritme. Es veia que caminar també cansava. Però una cosa em mantenia en moviment: les ganes de paisatge garriguenc, de tenir-lo tot per a mi, i de fer amb el temps allò que més em plagués. Famolenc de riqueses, tenia més del que podia prendre.

Nota: Aquest article apareix al número 496 del quinzenal SomGarrigues (del 22 de febrer al 7 de març de 2019).

Porta a porta

El 29 d’octubre, a Sarroca, va començar el Porta a porta. Es tractava –i es tracta- de separar els residus que generem, entaforar-los en galledes diferenciades i treure’ls al carrer perquè els passin a recollir: dilluns, dimecres i dissabte, brossa ogànica; dimarts, paper i cartró; dijous, envasos de plàstic; i divendres –un sí, un no- vidre i resta.

El dia abans de començar, la Carmeta de l’Andrea em va preguntar si ho faríem bé, això de reciclar. “Més bé tu que jo”, li vaig dir. Els contenidors, que retirarien l’endemà, vessaven de tots els ancòrios que hom pugui imaginar.

Tret del primer divendres, en què ens van posar una enganxina roja als que havíem tret el vidre –tocava la setmana següent!-, no hi ha hagut pràcticament cap problema. La gent és complidora i ordenada. Més del que pensem.

Des del Porta a porta, espanta la brossa que genera una família de quatre persones. I preocupa especialment el plàstic, que tants productes envolta i embossa. Abans, tot feia cap al mateix sac, a l’engròs, i quan era ple, al contenidor. Ara, hi ha setmanes que es fa tant plàstic, que fóra millor que passessin a recollir-lo dos dies, no un dia.

O potser seria hora que ens ho comencéssim a mirar, això de comprar productes recoberts de plàstic. No només per respecte al medi, sinó per mandra: si no en comprem, no en cal reciclar. Una feina menys.

Nota: Aquest article apareix al número 493 del quinzenal SomGarrigues (de l'11 al 24 de gener de 2019).

Collita lenta

Plou molt, i molt seguit, aquest novembre. El paisatge és aigua i fang. Qui vol collir olives, ha d’esperar el temps i apamar el terra propici.

Els signes auguren que aquesta serà una collita lenta. Olivers molls i trossos tous. Quan passa una borrasca l’altra ja truca a la porta. I això que encara no han vingut la broma, ni les gebrades, ni el vent. Ni el fred de veritat. Perquè, tot i les inconveniències, la temperatura al defora és agradable.

Quan no hi ha manera de collir olives s’imposen altres rutines: preparar els estris, reparar-los, anar al bar a discutir la jugada i pensar. Sobretot pensar.

Més important que collir olives amb fua és saber en quin ordre colliràs els olivers, on abocaràs les borrasses, si faràs servir caixes de plàstic –noves de trinca d’enguany- o t’emportaràs tractor i remolc al tros, si et quedaràs a dinar al defora o si faràs aquells olivers penjats de les espones.

Una collita lenta pot fer-se pesada, però dosifica l’esforç –i el cansament. Gràcies a una collita lenta, el tempo de qui cull les olives i el temps meteorològic van a l’hora. La terra marca el ritme i la llum, l’horari de treball.

Perquè, d’ara al solstici d’hivern, els dies s’escurcen. I no queda més remei que aprofitar els esqueixos de bon temps que cauen del cel. Collir mitja dotzena d’olivers abans que torni a fer un ram, i així anar fent.

Nota: Aquest article apareix al número 490 del quinzenal SomGarrigues (del 30 de novembre al 13 de desembre de 2018).

Dia sense res

Arriba la tardor i els dies s’escurcen. Fa fresca. I, com que ja no ens escapolim a la mar a banyar-nos-hi, comencem a organitzar coses. Festes. Fires. Mercats. Concerts. Recitals. Curses. Tallers fotogràfics. Trobades de totes menes, mides i colors. De l’octubre fins al gener, tots els caps de setmana -i les festes de precepte- estan caramullats d’actes.

A la salvatge garriga poden coincidir, un diumenge de desembre, tres o quatre festes de l’oli nou. I, amb una mica de mala llet, la Fira de Santa Caterina d’Arbeca i la Fira de l’Oli Verd de Maials poden ensopegar el mateix cap de setmana de novembre.

Ja és bonic que es facin coses a tots els pobles, per petits que siguin. No fa pas tant, a la salvatge garriga, a banda de les festes majors, no s’hi feia pràcticament res. I ens en dolíem. Amargament. Però ara som a l’altre extrem, perquè, un diumenge qualsevol, voldríem ser a quatre o cinc llocs diferents. Com Nostre Senyor. 

No estaria malament que ens poséssim d’acord. No pas per coordinar els actes, ni per suprimir els menys concorreguts. No. Hauríem d’instaurar, entre totes i tots, el Dia sense res. El dia de romandre a casa, de passejar el gos, de fer petar la xerrada al mig del carrer, de seure al banc de la plaça fins a l’hora de dinar, o fins i tot, d’anar al tros a collir olives. Que llavors pega una ventada i cauen totes.

Nota: Aquest article apareix al número 487 del quinzenal SomGarrigues (del 19 d'octubre a l'1 de novembre de 2018)

Miquel del Roig

El vaig entrevistar per a Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l’Ebre. I em va quedar el cuquet de veure’l en directe, per comprovar si era cert que connectava tant amb el públic.

Tres anys i mig després, en el marc del Festival de la Granadella de Música Popular i Tradicional Catalana, vaig assistir a una actuació del Miquel del Roig. He de confessar que va superar amb escreix les meves expectatives. Però, per a la majoria dels que eren a la plaça, els quals no n’havien sentit a parlar mai, va ser tota una revelació. De cop i volta, un calero se’ls plantava davant, armat només amb la veu i la guitarra, i encadenava dues hores ininterrompudes de popurrís amb èxits dels anys 60 fins avui. Vaig veure el jovent entregat, ballant les coreografies associades a cada cançó i completant les estrofes que el Miquel deixava –a propòsit- inacabades.

Si fos un futbolista, el Miquel jugaria bé en totes les posicions. Si fos un cotxe, seria allò que en diuen fiable. Ell solet aixeca la gent de la cadira, l’arrenca de la barra, l’atreu davant de l’escenari i la fa ballar al so que toca. Imprimeix un ritme intens i constant, no permet que la concurrència s’avorreixi. Sap el que agrada, perquè s’hi fixa, perquè està al dia, perquè baixa al cafè i escolta les preocupacions de la tribu. El Miquel és un mestre, i no només per als músics.

Nota: Aquest article apareix al número 484 del quinzenal SomGarrigues (del 7 al 20 de setembre de 2018) 

Rotondes

Era hivern. Al matí, des del cotxe de línia, vaig veure que obraven als dos accessos a Alfés. Vaig pensar, pobre de mi, que hi portaven el gas natural i la fibra òptica. No hi havia caigut, que podien ser rotondes.

Fa poc s’ha sabut que a la C-12 faran cinc rotondes més. Una a Sarroca, una a Torrebesses, dues a Llardecans i una altra a Maials. Diuen que es licitaran el 2019 i el 2020.

Entenc que s’ha de reduir la sinistralitat entre Lleida i Maials. I que la solució més fàcil i ràpida és fer rotondes als accessos als pobles, on es concentren els accidents mortals. Però, d’aquesta manera, s’està condemnant els pobles més allunyats de Lleida. S’està incentivant el despoblament.

Perquè s’allarga el temps de viatge entre Bellaguarda i Lleida. O entre Almatret i Lleida. No són, simplement, els minuts de més del viatge d’anada. S’han d’afegir els de tornada. Ho observo cada dia: el trajecte Sarroca-Lleida-Sarroca, per obra i gràcia de les rotondes d’Alfés, ara és més llarg.

Una de les virtuts de la C-12, que connecta ràpidament amb Lleida, queda tocada. I amb la construcció de cinc rotondes més, quasi afonada. A veure si sortirà més a compte circular per la C-230a, la carretera vella…

Segur que hem de fer rotondes? I si ens gastéssim més diners i féssim una carretera millor? O és que, al cap del carrer, només es tracta de sortir del pas?

Nota: Aquest article apareix al número 481 del quinzenal SomGarrigues (del 27 de juliol al 9 d'agost de 2018).