Segon grau, primer grau

Què és una cooperativa de segon grau? Per definir-ho breument, podem dir que és una cooperativa de cooperatives. Una entitat on els socis, majoritàriament, són les cooperatives de primer grau, de base. I per a què serveix una cooperativa de segon grau? En teoria, serveix per defensar millor els interessos dels associats del que ho farien per separat. Ja ho diu la Llei de cooperatives de Catalunya: “Les cooperatives de segon grau tenen l’objecte de completar, promoure, coordinar, reforçar o integrar l’activitat econòmica de les entitats que en són membres (…)” (1)

Pel que fa a les cooperatives agràries, que és l’objecte d’aquest article, el segon grau els serveix per reduir despeses intermèdies; per millorar la distribució dels productes; per aconseguir un preu millor per aquests mateixos productes; per gestionar més bé les subvencions europees… Per treballar d’una forma més eficient, vaja. I tot això, com no, encaminat a proporcionar els màxims beneficis a les cooperatives de primer grau i, de retruc, als socis individuals.
Llàstima que la pràctica sigui quelcom diferent del que s’ha exposat fins aquí. Avui en dia, ni els pagesos ni les cooperatives experimenten les bondats del segon grau. Les unes, si poden anar tirant ja fan prou, i els altres, com que veuen el pa que s’hi dóna, o bé pleguen i es busquen una altra feina o bé practiquen un dels esports ancestrals de la pagesia del nostre país: queixar-se i queixar-se tot el sant dia per haver nascut pagès i haver de morir pagès.
És clar que, qui vulgui rebatre l’argument que dono ho té ben planer. En té prou d’abocar-me a sobre tones de xifres, percentatges, gràfics, enquestes, estudis i manuals d’economia que, evidentment, vindran a confirmar i ratificar les excel·lències del segon grau. I llavors, com a afegitó, podrà dir que els números canten (amb la qual cosa, curiosament, hi estic d’acord: com cloïsses, canten).
Fins i tot, fins i tot podrà dir que la culpa del mal moment del sector primari català és de la sequera, o de l’augment del preu dels carburants, o de l’encongiment de les subvencions, o del conseller d’Agricultura, o del món mundial i globalitzat. Ja se sap, ningú no es tira pedres a la seva teulada.
Tot i així, no aconseguirà pas convèncer-me. I no ho farà perquè fets puntuals però demolidors desmenteixen que el segon grau sigui tan bo per a la nostra pagesia. Per exemple, la suspensió de pagaments de la cooperativa de segon grau Agrolés (2), de les Borges Blanques, a començaments dels anys noranta va suposar un fort cop a les cooperatives que en formaven part. I no només per la desil·lusió que comportava veure com el projecte comú feia aigües, sinó perquè van haver d’aportar més diners -encara més- i fer confiança al nou equip directiu per reflotar l’estructura. La qual cosa era molt d’agrair, perquè aquelles quedaven en una situació econòmica francament compromesa.
El resultat de tot això? El sector de l’oli i l’ametlla a les Garrigues i el Segrià va viure uns temps que no donen bo de recordar, amb enfrontaments, escissions i tempestes polítiques incloses. I allò més important: va crear un sentiment de desconfiança i indefensió -que no ha desaparegut pas- envers les estructures que, precisament, se suposava que havien de vetllar pels interessos dels pagesos i de les cooperatives.
Ara, l’exemple més evident de les contrarietats del segon grau a les Terres de Ponent no el representa Agrolés, sinó la concentració de cooperatives productores de fruita dolça que es coneix amb el nom d’Actel (3). Perquè? Doncs perquè ni les seves dimensions gegantines ni el seu pes econòmic i polític fora de mida serveixen, per exemple, per garantir als agricultors un preu just per la seva fruita. És més, si parleu amb aquests agricultors, molts us diran que els surt més a compte portar-la a magatzems privats que donar-la a Actel perquè la transformi i la comercialitzi. O que en treuen pràcticament el mateix venent-la a Barcelona a un preu irrisori que descarregant-la a la central fruitera de Térmens.
Per si no n’hi hagués prou amb això, Actel va participar l’any 2001 en un dels episodis més foscos i intrigants de la història econòmica de Ponent. Resulta que la cooperativa de segon grau va passar a controlar la societat Indulleida, dedicada a la fabricació de sucs i derivats de fruites, a través de la compra de la participació que hi tenia Mercolleida, que a la seva vegada depenia de la Paeria. Fins aquí, cap problema. Però la troca es va embolicar quan hom examinà com s’havien calculat els beneficis i les existències d’Indulleida, que segons sembla van ser l’argument que va empènyer Mercolleida a vendre: resulta que, en una primera valoració, les unes i els altres superaven de llarg les xifres que es van donar en segona instància. O sigui, en una segona taxació representava que Indulleida s’havia desinflat i que valia menys. Acte seguit, Mercolleida es va desfer de les accions que hi tenia i aquestes van caure en mans d’Actel, que n’agafà el timó. Actualment, el jutjat d’instrucció número 1 de Balaguer investiga el procés que va portar a presentar uns comptes nous i fa poc el jutge va emetre una interlocutòria on es diu, textualment, que “existeixen indicis racionals de criminalitat, al trobar-nos davant d’un presumpte delicte societari” (4).
Per tant, tenim que Actel es va fer amb el control d’Indulleida a través d’un procediment poc clar. No s’ha d’oblidar, tampoc, que Indulleida estava participada -indirectament- per una institució pública, l’Ajuntament de Lleida, susceptible de més control democràtic que no pas una cooperativa de segon grau com Actel. I, per acabar-ho d’adobar, el pes de les cooperatives i de les centrals hortofrutícoles que completaven l’accionariat va quedar encara més reduït amb el pas del temps.
Així doncs, tenim que Actel no és prou bona per garantir uns preus dignes per a la fruita dolça, ja sigui per tota mena de condicionants externs -ja hi tornem a ser: ningú llença rocs al propi teulat- o perquè la funció d’intermediació que realitza no permet pagar més als pagesos. En d’altres paraules: els costos d’envasar la fruita, i el transport, i la comercialització, i totes les despeses administratives són tan mastodòntiques que per algun lloc s’ha de retallar per preservar els beneficis. I d’on es retalla? Doncs del mateix lloc de sempre.
I si no es bona per garantir uns preus dignes, per a què recoi serveix? Se suposa que ha de ser un instrument perquè el pagès es faci un lloc en el món globalitzat, no per deixar-lo a la intempèrie del mercat. Ara que, pensant-ho bé, potser la seva aspiració màxima -com ho demostraria l’afer Indulleida- és convertir-se en la protagonista indiscutible del sector agrari de les Terres de Lleida, desplaçant de l’escena altres actors com petites cooperatives i empreses fruiteres.
Davant d’aquest panorama, queda en entredit la capacitat benefactora de les cooperatives de segon grau. Allò que durant tant de temps se’ns ha dit, com a veritat irrefutable, que l’agricultura havia de concentrar els esforços amb estructures d’aquesta mena per competir millor a escala global, ara es revela com un punt de vista discutible i molt discutit.
Avui en dia cada cop són més els que diuen -els que diem- que cal tornar al model tradicional de cooperatives de primer grau, tornar a la gestió micro, però incorporant-hi elements àgils, flexibles, imaginatius, més en consonància amb els temps que corren. Mirar d’acostar productor i consumidor al màxim amb l’ajuda de les noves tecnologies -internet encara representa un món per descobrir per a les cooperatives-; oferir una atenció personalitzada i al detall si convé; elaborar noves línies de producció ecològica que s’adeqüin a l’evolució dels gustos de la gent; vincular l’oferta de productes agrícoles amb l’oferta turística de la comarca en qüestió… Així es poden corregir els desajustos entre, d’una banda, el preu que es paga a l’agricultor, i de l’altra, el preu que paga el consumidor pel producte agrícola. També pot servir per dispensar un millor tracte al client, tan pendent de qüestions com la seguretat alimentària o la procedència real dels fruits. I pot servir per donar un valor afegit al producte que potser no es podria obtenir des del segon grau.
Els ferms partidaris del segon grau, abans de finalitzar l’anterior paràgraf, segur que hauran pensat que vaig tort, que no sé de què va la pel·lícula, que sóc un il·luminat o un il·lús. Que els petits no poden estar sols davant el perill, que no poden nedar per lliure perquè s’exposen a què qualsevol tauró se’ls cruspeixi. Que el món és dels grossos, i que per progressar s’ha d’estar en línia directa amb els grossos. Del que no estic tan segur, però, és si pensaran el mateix quan tot aquest tinglado faci figa i quedi desacreditat de cap a peus. Perquè això s’ha d’acabar, i quan s’acabi quedarà clar que el món és dels petits.

(1) Article 121 de la Llei 18/2002, de 5 de juliol, de cooperatives

(2) Agrupació Oleària Lleidatana, Societat Cooperativa Limitada. A banda de l’oli, també comercialitza ametlles i derivats, procedents de més d’una trentena de cooperatives de les Garrigues, el Segrià, l’Urgell, l’Aragó, la Rioja i Navarra.

(3) Formada per cooperatives de Lleida i Osca, Actel representa 150 cooperatives i 12.000 famílies que viuen de la terra. A banda de la fruita dolça, té seccions específiques dedicades a cereals, llavors, fertilitzants, fitosanitaris, combustibles i recanvis. 

(4) Diari SEGRE del 18 de setembre de 2005, pàgina 21.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 142 de la revista Fonoll, de Juneda (setembre/octubre de 2005)

Oli en un llum al Club de lectura de Miralcamp

El 23 de desembre de 2010, vam comentar Oli en un llum, el meu primer llibre, al club de lectura de Miralcamp. L'acte, el va conduir fantàsticament el professor Josep Camps i hi van participar molt activament els lectors i lectores, que (com m'havia dit prèviament l'editor Josep Gelonch, també assistent a la sessió) són un públic molt exigent.

Durant el club de lectura vam anar comentant els personatges, el dialecte lleidatà amb què estan escrits els diàlegs i els monòlegs interiors, els refranys i frases fetes del llibre, el perquè d'escriure una història sobre un lloc tan poc conegut com les Garrigues, alguns passatges que tenen un significat ocult...

D'Oli en un llum, els vaig explicar que el vam presentar a Sarroca un llunyà 20 de gener de 2008, i que encara ara en parlo, o me'n parla gent que se l'ha llegit, o que se'l va llegir llavors i recorden el bon gust de boca que els va deixar. I que el llibre no hauria estat possible sense els meus tres editors de Juneda, Jordi Quer, Jaume Graus i Josep Gelonch, que van apostar-hi des de bon començament i que van ajudar-me moltíssim a millorar-lo. I tampoc sense la Beatriu, la secretària de l'editorial Fonoll, sempre atenta i esforçada. (Bé, això últim, Beatriu, no ho vaig dir, però saps? Sempre s'ha de quedar bé amb les dones...)

Nota: Aquest apunt el vaig publicar al meu anterior bloc, Esmorzars de forquilla. El publico altra vegada aquí perquè l'amic Ramon hi va deixar un comentari i no me n'he sortit de publicar-lo perquè... He perdut les contrasenyes! Per tant, a continuació us adjunto el seu comentari.

Els anònims de l'antifaç

Hi ha persones que converteixen l’anonimat en el pal de paller de la seva existència, en una filosofia de vida. S’estimen més restar inadvertits que fer-se notar, prefereixen el recolliment al bullici, el silenci al soroll, el desconeixement per part dels seus semblants a la notorietat. Volen anar fent la seva, anar fent, ocupar-se dels propis assumptes i, sobretot, que ningú els emprenyi.
A Juneda, però, això no és ben bé així. Perquè cada dos mesos, a les pàgines del Fonoll, l’anonimat es transforma en la manera menys efectiva de passar desapercebut i en l’opció més fàcil de fer rebombori i tocar els nassos al personal. Personatges o grups de personatges com el Gran Gendre, el Col·lectiu l’Espantallops, el Guerrer Junieta, un tal Supercoop -de cooperativa, no de policia anglosaxó- i fins i tot un junedenc que fa anys que s’afaita hi han fet sentir els seus brams contra tot allò que els incomoda. I no els tremola la mà a l’hora d’engegar a dida els espanyols, els catalans, l’ajuntament, l’oposició, l’oposició de l’oposició, el veí, la veïna, qui sap si la sogra, o l’enemic acèrrim de tota la vida.
Ignoro els motius perquè succeeix, precisament aquí, aquest curiós fenomen. A vegades penso si no és la manifestació més palpable de l’amor dels junedencs envers la llibertat d’expressió, de la seva valentia per dir allò què pensen sense embuts. O si, per contra, és la demostració inequívoca que a Junda hi ha massa gent que té por de fer-se responsable, públicament, de les seves opinions. Si tot plegat són quatre animalades sense engaltar, mostra d’un sentit de l’humor made in Juneda, o una estratègia de la direcció de la revista per vendre més exemplars. O qui sap si és un gaspatxo d’aquests quatre ingredients i d’altres que m’he deixat -ja sigui per la meva ignorància o, simplement, perquè també els ingredients són anònims.
Ara, tinc una idea prou aproximada dels efectes que provoca. El Fonoll encara s’ha de repartir i ja n’hi ha que s’esvaloten i comencen a dir els sants al revés. Mentrestant, d’altres frisen per donar satisfacció ben aviat als seus instints morbosos. L’Ajuntament prepara la resposta, una família ofesa acusa la revista de donar cobertura mediàtica al terrorisme verbal i de davall de les pedres broten altres anònims per donar resposta als primers anònims. Tothom vol dir l’última paraula, la qual cosa resulta francament difícil en una mitjà de comunicació d’aquesta periodicitat: les rèpliques, les contrarèpliques i les recontrarèpliques poden durar, ben bé, el temps que va de la Candelera a Firaporc.
A vegades, costa endinsar-se en la maranya de sobreentesos, de coses que no cal dir perquè se suposa que tothom ja sap, que poblen aquests escrits. Es fa referència, textualment, “a la germana d’un”, “a la mare d’un altre”… S’ha de conèixer molt bé la realitat del poble, les xafarderies que hi corren, les aliances, les rivalitats, qui és parent amb qui, per entendre-ho. I és clar, per als forasters com jo, ens resulta francament difícil entendre de què carai parlen si abans no se’ns posa en antecedents -ni així hi ha garanties que ho pugui entendre.
Tot i les dificultats, compensa comprovar la vitalitat, el caliu i el neguit que impregnen aquestes lligenques. Amb una energia semblant el Fonoll sempre verdejarà, sempre sortirà airós de les secades que tan sovint assolen la salvatge garriga. A més, resulta molt grat que l’anonimat -sempre dins els límits de la correcció, s’entén- serveixi perquè gent que en d’altres condicions no ho faria s’atreveixi a escriure. L’escriptura no ha de ser un vedat restringit a un grup minúscul de lletraferits. Qui ho entengui així s’equivoca de mig a mig.
I és fantàstic, magnífic, sensacional, òptim, que a Juneda hi hagi tantes persones amb un sentit de la justícia tan elevat. Dones i homes que estiguin disposats a arreglar el món, el país i el poble si fa falta. A posar cadascú al seu lloc i a defensar la veritat en majúscules, en cursiva, en negreta i subratllada. A denunciar els abusos, a revelar l’autèntica personalitat d’aquells que semblen tan ponderats, a desemmascarar els interessos ocults que hi ha darrera la iniciativa en aparença més ingènua… Ostiqueta, quasi em quedo sense aire!
Justiciers i anònims, com la Rabosa -versió catalanitzada d’El Zorro. Només em pregunto si també es disfressen amb capa, barret d’ala ampla i antifaç de color negre. I si aprofiten les nits de lluna nova per allargar-se, sigil·losament i sense ser vistos, a deixar la missiva que toca a la bústia del Fonoll.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 141 de la revista Fonoll, de Juneda (juliol/agost de 2005)

Sobre la immediatesa

En els temps que corren, anar escopetejat ja ha deixat de ser una cosa estranya. No parar mai quiet s’ha convertit en quelcom més que un costum: ha esdevingut una característica bàsica, en una gran majoria, dels homes i les dones d’aquest món. Abans de fer una tasca, ja es pensa en la de després, i en la posterior, i en l’altra, i en la de més enllà… I quan estan totes fetes, quan dóna la casualitat que s’han acomplit totes les previsions de forma satisfactòria, es mira d’omplir el buit que queda fent encara més coses, fins a l’extenuació si cal. 
I potser és aquest, el motiu que impulsa a satisfer les necessitats humanes d’una forma cada vegada més immediata. Quan s’ha d’agafar el cotxe, es vol invertir com menys minuts millor en el viatge, i molesta sobremanera que el de davant vagi més lent que una tartana. Es vol fer el viatge ràpid, volar com el vent, perquè encara queda molt per fer al lloc de destí. I, quan se l’ha avançat, hom prem l’accelerador fins que torna a trobar un altre obstacle, ja sigui en forma d’obres, de semàfors en vermell, d’operació sortida o tornada, o de manifestació. I llavors la botzina va de boig, es fa sonar impacientment, frenèticament, com si el món s’estigués a punt d’esfondrar o, encara pitjor, com si el punt de destinació s’anés allunyant, foteta, mentres es van perdent els minuts inútilment.
Tampoc no es pot sofrir gaire haver d’esperar més del que es considera tolerable per fer un mos. Hi ha qui vol el dinar o el sopar a l’acte, sense haver d’esperar gairebé. Es funciona a base d’amanides, de carn a la planxa o de fruita. Es porta, cada cop més, comprar plats preparats. Sí, plats preparats, d’aquells que s’escalfen al microones i en deu minuts ja estan cuinats, passats per l’engolidor i dipositats al fons de l’estómac. Això quan no se surt a menjar a fora, a poder ser en aquests llocs on et donen la manduca un instant després d’haver pagat.
Pel que fa a la lectura, costa trobar gent que es pugui entretenir a llegir alguna cosa més que un titular de diari, el catàleg d’una casa de mobles o un article d’opinió. Curiosa variant literària, per cert, aquesta dels articles periodístics: queda tot condensat, embotit, resumit, encaixonat en pocs centenars de caràcters, per tal que pugui ser consumit en una petita porció de l’esfera del rellotge. D’aquesta manera, no es dóna la tabarra al pobre lector, que no pot perdre el temps examinant adjectius innecessaris, exemples prescindibles, digressions massa col·laterals i metàfores atribuïbles només a gent que té molt poca feina. 
Per acabar-ho d’adobar, fins i tot se’n troben que malden per acabar de collir olives… abans de la Puríssima! Tenint en compte que la temporada comença –com a mínim al meu poble- pels volts de Tots Sants, això implica escurçar-la a sis o set setmanetes de no res. Per tant, abans que arribi la broma, el vent, el fred, el gel i la mare que els va matricular a tots, s’ha de procurar que les olives hagin passat a millor vida i que s’hagi embotellat el fruit del seu sant ventre.
Ara, no cal enganyar-se: el fet de voler-ho tot a l’acte i obtenir-ho pot resultar positiu, no ho negarà ningú, però és molt difícil no veure’s engolit per l’espiral incontrolada de la immediatesa. Perquè quan s’aconsegueix quelcom d’una revolada és molt rar no voler una altra cosa en les mateixes condicions. Ja sigui per pura inèrcia o per la creença que el temps és un bé limitat –el temps és or, que diria aquell-, el cas és que el dia de cada dia pot esdevenir una successió nerviosa de satisfaccions momentànies, fútils i efímeres. Ara això, ara allò, i sense parar a pensar en el sentit que té anar encabint el màxim nombre d’accions i reaccions en el moment vital més escanyolit.
Hi ha manera, però, de trencar aquest ritme vertiginós? És possible que, un cop dins el remolí, dins el cap de fibló de la immediatesa, hom pugui escapolir-se’n? Existeix, realment, alguna probabilitat de frenar, d’alentir la marxa o fins i tot de parar en sec? Pot desactivar-se el mecanisme en virtut del qual totes i tots anem escopetejats i escopetejades?
Tot i que suposa una tasca molt costeruda, s’ha de dir que no és impossible rompre l’espiral a què es feia referència línies enrera –en aquest món, excepte la mort, tot té solució. Només fa falta tenir bona predisposició mental, estar disposat a canviar la manera de veure les coses. Canviar les ulleres velles per unes altres que ens permetin veure que tot acaba arribant, tot, fins i tot el tren de la RENFE. 
S’ha d’aprendre a manejar el temps, a relativitzar la seva importància, a tenir més paciència, en definitiva. Si no es pot satisfer una necessitat immediatament no passa res, no s’ha de morir ningú de mal de freixura. Només cal saber esperar. I saber apreciar, en aquesta espera, els petits detalls que acostumen a passar inadvertits, però que esperen que algú s’hi fixi: les agulles d’un rellotge de paret; els feixos de llum que entren per la finestra i que avancen o reculen lentament; el color de les rajoles; l’alçada del sostre; el trànsit de la gran ciutat; el gos que aixeca una pota del darrera per ruixar el tronc d’un plataner; el refilar d’un canari; el tacte d’un passamà de fusta; l’olor d’un bon dinar... Precisament, això últim em recorda unes paraules, unes sàvies paraules del meu padrí per part de pare. El meu padrí deia –me l’imagino amb la gorra i aixecant la mangala- que un bon dinar fa de bon esperar.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 140 de la revista Fonoll, de Juneda (maig/juny de 2005)

Cròniques rurals

Els primers dies de l'any he llegit Cròniques rurals, de Jordi Llavina, Carme Cantí i Albert Carreras. Es tracta de vint entrevistes a altres tantes personalitats del nostre país, les quals reflexionen sobre el món rural d'ahir, avui i demà. Personalment, les que m'han agradat més són les de Carme Ruscalleda, Lluís Foix i Cosima Dannoritzer, perquè hi ha molt "fato", molta teca. Cròniques rurals és un llibre amè, que fa reflexionar, adient per a la gent dels pobles, però encara més per als qui viuen a ciutat.

El conreu del vent

Qui ho havia de dir, que algun dia en podríem treure partit, de les ventoleres que periòdicament esbullen la salvatge garriga. La imaginació dels nostres antecessors només abastava a preveure la caiguda de teules, testos, arbres i pals de la llum en cas de bufades violentes. A tot estirar, les ments més recargolades podien pronosticar la dansa macabra de les campanes, producte del desplaçament dels sants esquellots en direcció als batalls (i no a la inversa, com seria la regla general). Però allò que no podien ni pensar és que seríem capaços d’aixecar enormes molins de vent, amb unes aspes més llargues i punxegudes que les burxes del rei Neptú, per tal de fabricar l’energia que fa caminar el nostre món.

Ben aviat, si els esdeveniments no es torcen, les Garrigues i el Segrià comptaran amb un bon munt d’aquest molins, repartits per diferents ubicacions. Perquè la Generalitat ha reeixit a l’hora de posar d’acord les empreses promotores i les companyies Red Eléctrica i FECSA-Endesa, i ha desencallat d’aquesta manera la construcció de trenta parcs eòlics en territori català. Per tant, pobles com Granyena, el Soleràs, els Torms, Granyena, la Granadella, Bellaguarda i Almatret tenen més a prop que mai la introducció d’un nou conreu als seus termes municipals: el conreu del vent.

Davant d’aquest panorama, hi ha opinions per a tots els gustos. Els que hi són contraris diuen que provocaria un fort impacte en la fauna i en la flora del secà, i que els valors paisatgístics se’n ressentirien tant que la fesomia garriguenca mai més tornaria a ser la mateixa. També minimitzen l’impacte econòmic que pot suposar per al territori, i adverteixen de l’entrebanc que pot suposar per a un futur desenvolupament de l’agroturisme. I argumenten que no volen acollir unes infrastructures que, bàsicament, hi són per proporcionar electricitat a qui més gasta i malgasta –en d’altres paraules, l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

A l’altra banda, els que hi són favorables pensen que una inversió d’aquesta magnitud -un cabàs de milions d’euros- pot ser l’oportunitat definitiva per diversificar les fonts d’ingressos de la comarca, i abandonar d’aquesta manera un model basat quasi en exclusiva en el sector primari. A més, relativitzen qüestions com l’impacte ambiental i visual dels parcs eòlics, perquè opinen que la fauna i flora no en queden tant tocades, i perquè el paisatge resultant pot ser, fins i tot, agradable a la vista. I conclouen que, si realment es vol apostar per energies més netes i renovables, l’energia eòlica és una de les vies per fer-ho possible.

Per la part que em toca, no tinc la intenció d’arrenglerar-me a favor dels uns o en contra dels altres. Res de tot això. Simplement penso que ja va sent hora que prenguem, entre tots, una decisió respecte al conreu del vent. Què hem de fer amb els parcs eòlics? Rebutjar-ne la ubicació al Segrià i les Garrigues o apostar-hi decididament? Sí o no, verd o madur, blanc o negre?

Allò que no pot ser, de cap manera, és quedar-se a mitges tintes, marejar la perdiu, i no decidir-se mai a tirar envant ni enrera. Estar a favor dels parcs eòlics, sí, però fer-se el ronse. Esperar que ploguin les decisions sense moure, mentrestant, ni el dit petit del peu esquerre. Com tampoc és admissible oposar-s’hi igualment a mitges, sense convicció. Estar-hi en contra, però no mobilitzar-se pel simple fet de tenir poca iniciativa, o molta vergonya, o per l’estrany convenciment que qui mana es farà l’orni i acabarà fent allò que més li plagui.

Encara que sembli difícil, això de prendre una decisió clara i contundent, no cal patir. És tot més senzill del que sembla. Si tenim clar quin és el nostre camí, cap a on anem, quina és la nostra particular travessia del desert -el qual, per cert, no té res a envejar a les Serres Pilans-, de ben segur que en traurem l’entrellat. Si tenim clar quina comarca volem, ja tindrem la major part de la feina feta.

Així doncs, primer haurem de debatre quin model de comarca desitgem. Si la volem més sostenible amb el medi ambient, si la volem més industrialitzada, si la volem estructurada en base al sector serveis… Aquesta ha de ser una tasca oberta a totes les alternatives, sense excloure’n cap d’antuvi, i oberta a les consideracions que pugui fer qualsevol que s’hi senti implicat: institucions públiques i privades, empreses, associacions, comandos subversius i persones a títol particular.
D’aquesta manera, quan tinguem l’objectiu definit i àmpliament consensuat, decidir si volem incorporar els parcs eòlics al paisatge garriguenc serà joc de poques taules. Per fer-ho més gràfic, serà com el muntatge d’un trencaclosques: si la peça encaixa amb les altres, endavant les atxes, i si no hi ha manera d’enganxar-la, serà que la peça pertany a una altra capsa.

Nota: aquest article va aparèixer al número 139 de la revista Fonoll, de Juneda (març/abril de 2005)

JibJab i el 2011

Comencem, sobretot, l'any amb bon humor, que la cosa ja està prou fotuda perquè no puguem engegar una bona riallada... Bon any nou! (i puntada de peu al vell)