Elogi de les sobres

Sóc un entusiasta de les sobres. Frueixo menjant, a destemps, el que ha sobrat de dinar o sopar. Ho fa, no us enganyaré, que no cal cuinar. Però també ho fa que trobo certs plats més bons quan han passat unes quantes hores des de la seva cocció. Una paella cuinada de dia i menjada de nit és divina. La carn rostida i l’escalivada del dinar cruspides per berenar són excepcionals. Les truites d’espinacs, de verdures, de patata, d’espàrrecs o de faves degustades d’un dia per l’altre són una fita gastronòmica difícilment superable.

Les sobres me les menjo fredes. Com a màxim, les deixo reposar una estona a taula o al marbre de la cuina perquè agafin temperatura. No vull que la calentor n’evapori el gust ni que hi afegeixi cap regust. A més, l’experiència em diu que, si el plat primigeni era bo, probablement fred també ho serà.

Quan hi ha fato variat, les sobres se’m representen com un bufet lliure: trio el que més m’entra per la vista. Més encara: en dates assenyalades, com Nadal, festes majors, fires, aniversaris o sants, moltes vegades penso si no estic davant d’un menú degustació casolà. Un menú en el qual un plat és més bo que l’anterior però menys que el següent.

El ressopó és l’àpat en què més gaudeixo de les sobres. Potser ho fa que sóc criatura nocturna, potser que estic sol a la cuina, potser que de nit el soroll s’atenua. La nevera ronca monòtona, els radiadors llagrimegen, la persiana balla amb el vent, la forquilla fa clinc quan toca el plat… I la tele parla fluixet, que les noies dormen.