“Qui
pogués ser pagès!”, pensaven a la capital. Sortir de casa, cada dia, i
treballar a l’aire lliure. Esporgar, llaurar, ensofatar, passar el rodet o
aclarir préssecs. Amb el cel i el sol de sostre.
“Qui
pogués ser ramader!” Anar a la granja, alimentar vaques, porcs i pollastres -i
els gossos que guarden la granja. Treure a pasturar corders i cabres. A la
plana i la muntanya. Al guaret i la garriga.
El
confinament ens ha ensenyat, molt depressa, molt cruament, què implica viure a la
ciutat i al poble. Trobar-se on hi ha les botigues, els hospitals, les empreses
i les institucions, la gran majoria de la gent, ha resultat un càstig. I
trobar-se en els pobles petits, en els pobles no gaire grans, i a sobre ser
pagès o ramader, ha esdevingut un regal, un bé de Déu.
Què
passarà a partir d’ara? Que hi haurà un flux migratori de la ciutat al camp?
Que reequilibrarem territorialment el nostre país d’una punyetera vegada? Que
als pagesos se’ls pagaran uns preus justos, ara que s’ha demostrat la seva
importància en casos de necessitat?
Als pobles
som descreguts i malfiats, i sabem que no passarà res de tot això. Fins i tot,
no tenim clar si es trobaran prou temporers per collir la fruita dolça
d’aquesta campanya. Perquè, encara que hagi molta gent que les passi magres a
ciutat, qui anirà al tros, a passar calor, al bell mig del mes d’agost?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada