Entre cendres

A Bovera, a la cloenda de la jornada Garriga, que organitzaven els centres d’estudis de les Garrigues, el Segrià i la Ribera d’Ebre, vam veure Entre cendres, un documental de Xènia Ciuraneta, Alba Francín i Maria Pena.

Entre cendres parla de l’incendi de 2019, que va afectar la Torre de l’Espanyol, Vinebre, la Palma d’Ebre, Flix, Maials, Llardecans, Bovera i la Granadella. S’hi expliquen la calor extrema i el vent, el desallotjament in extremis de les masies, el pas del foc pel terme de Flix –3000 hectàrees cremades en un no res- i la contenció de les flames a la C-12.

Els testimonis que recorden el foc, que en debaten les causes i les conseqüències, no són optimistes. Els pagesos pleguen, les terres s’abandonen i la garriga es multiplica, de manera que hi ha combustible de sobres per a més incendis.

La fatalitat sempre acompanya el pagès. Quan no hi ha preus justos, puja el carburant, gela o pedrega –a vegades, tot junt. Entre cendres ensenya que hi ha coses contra les quals no s’hi pot lluitar. Per tant, millor deixar passar les flames i després tornar-hi. Com sigui, però tornar-hi.

Això no es perd

A la granja escola la Manreana, de Juneda, els van demanar una vaca. La vaca sortiria en un pel·lícula, que s’havia de dir Alcarràs.

Al mas on filmaven, va acudir la Margarita, una vaca negra, amb les potes i la cua mig blanques. Una vaca ferma, imponent, de cinc-cents quilos. Una vaca que havia estat molt malalta i que tornava a remenar la cua.

El Sisco Ribes, de Sarroca, cuidava la vaca. A punta de dia, la munyia. Després, se l’enduia a pasturar. A l’ombra d’un bancal de paraguayos, la Margarita menjava herba i agafava forces per a un rodatge maratonià: del matí a la posta de sol.

La Margarita, les nits que va passar en aquell mas, s’enyorava. I bramava. Acostumada a la Manreana, on convivia amb altres animals, es trobava sola.

Tot i l’enyorança, la Margarita es va portar com una senyora. Tothom se’n va fer amic –sobretot els actors més petits. La Margarita aportarà a Alcarràs la tendresa i la poesia de les coses que es volen recordar. Que no es volen oblidar. El Sisco n’és un bon exemple:

-Feia trenta anys que no teníem vaques, però gràcies a ella me va tornar tot. Això no es perd.

Nota: Aquest article apareix al número 576 del quinzenal SomGarrigues (del 18 al 31 de març de 2022)

Qui pogués ser pagès

“Qui pogués ser pagès!”, pensaven a la capital. Sortir de casa, cada dia, i treballar a l’aire lliure. Esporgar, llaurar, ensofatar, passar el rodet o aclarir préssecs. Amb el cel i el sol de sostre.

“Qui pogués ser ramader!” Anar a la granja, alimentar vaques, porcs i pollastres -i els gossos que guarden la granja. Treure a pasturar corders i cabres. A la plana i la muntanya. Al guaret i la garriga.

El confinament ens ha ensenyat, molt depressa, molt cruament, què implica viure a la ciutat i al poble. Trobar-se on hi ha les botigues, els hospitals, les empreses i les institucions, la gran majoria de la gent, ha resultat un càstig. I trobar-se en els pobles petits, en els pobles no gaire grans, i a sobre ser pagès o ramader, ha esdevingut un regal, un bé de Déu.

Què passarà a partir d’ara? Que hi haurà un flux migratori de la ciutat al camp? Que reequilibrarem territorialment el nostre país d’una punyetera vegada? Que als pagesos se’ls pagaran uns preus justos, ara que s’ha demostrat la seva importància en casos de necessitat?

Als pobles som descreguts i malfiats, i sabem que no passarà res de tot això. Fins i tot, no tenim clar si es trobaran prou temporers per collir la fruita dolça d’aquesta campanya. Perquè, encara que hagi molta gent que les passi magres a ciutat, qui anirà al tros, a passar calor, al bell mig del mes d’agost?