dissabte, 19 de maig de 2018

Viure al poble petit


L’escola de la Pobla de Cérvoles plega. No és la primera ni serà l’última, a la salvatge garriga. Cada vegada neix menys canalla i el jovent dels nostres pobles que té descendència, en gran mesura, ja fa temps que ha fotut el camp a la capital. Ben cert que hi ha gent que fa el trànsit contrari -canvia la ciutat pel poble-, però són una immensa minoria. Flors que no fan estiu.
Per a un poble, perdre l’escola és començar a morir. És com la fitxa de dominó que fa caure totes les altres. A una població massa envellida se li afegeix que pràcticament no hi ha recanvi generacional. Què serà aquest poble d’aquí o deu o quinze anys? Un llogarret? Un graner? Un lloc on dormir? Haurà d’ajuntar-se amb pobles veïns per no perdre (encara més) serveis? Últimament tinc un malson amb ulls com taronges: espero un cotxe de línia que ja no para mai més al poble.
Puc entendre l’envelliment de la població. Malauradament, és un signe del nostre temps. Però no puc pair com ens fuig el jovent dels nostres pobles. N’hi ha que són a un cop de pedra de la capital, amb bones carreteres per arribar-hi. La vida als pobles és tranquil·la, i prou barata. Així doncs, perquè, aquesta fuita inestroncable cap a ciutat? No donaré tota la culpa al sistema, a la gran estructura. No. Perquè també és culpa nostra: de qui marxa i de qui no sap convèncer qui acaba marxant.

Nota: Aquest article apareix al número 475 del quinzenal SomGarrigues (del 4 al 17 de maig de 2018).

Cap comentari:

Publica un comentari