Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Família. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Família. Mostrar tots els missatges

dimecres, 2 de març del 2022

Això no es perd

A la granja escola la Manreana, de Juneda, els van demanar una vaca. La vaca sortiria en un pel·lícula, que s’havia de dir Alcarràs.

Al mas on filmaven, va acudir la Margarita, una vaca negra, amb les potes i la cua mig blanques. Una vaca ferma, imponent, de cinc-cents quilos. Una vaca que havia estat molt malalta i que tornava a remenar la cua.

El Sisco Ribes, de Sarroca, cuidava la vaca. A punta de dia, la munyia. Després, se l’enduia a pasturar. A l’ombra d’un bancal de paraguayos, la Margarita menjava herba i agafava forces per a un rodatge maratonià: del matí a la posta de sol.

La Margarita, les nits que va passar en aquell mas, s’enyorava. I bramava. Acostumada a la Manreana, on convivia amb altres animals, es trobava sola.

Tot i l’enyorança, la Margarita es va portar com una senyora. Tothom se’n va fer amic –sobretot els actors més petits. La Margarita aportarà a Alcarràs la tendresa i la poesia de les coses que es volen recordar. Que no es volen oblidar. El Sisco n’és un bon exemple:

-Feia trenta anys que no teníem vaques, però gràcies a ella me va tornar tot. Això no es perd.

Nota: Aquest article apareix al número 576 del quinzenal SomGarrigues (del 18 al 31 de març de 2022)

dilluns, 5 d’octubre del 2020

BLUES



BLUES

 

Sentiu la música? És lo ritme de la sequera

Del terròs que es clivella

De les fulles i els troncs que s’arruguen

Del cel que s’escanya, de tanta calor que fot

Del lament del pagès, que aquest any tampoc no farà ametlles.

 

Escolteu la cançó? Parla de la broma plana

De dies de gebre i sutge

De no veure-hi més enllà del nas

D’un paisatge que ha guillat i ja no tornarà.

 

Distingiu les notes? Ara expressen pena

Ara se’n riuen, d’aquesta sort

I ara es conformen

Perquè el secà, l’han fet per a conformar-s’hi.

 

Sentiu lo blues? Batega a les pedres

A tota bèstia que campa aquesta terra

En un revolt del camí

I en la nit estrellada.

divendres, 7 de febrer del 2020

La que queda és la bona

Era un matí fred, de broma plana, a l’altra punta del temps. El Jaume Prim era al tros, al terme de Montoliu. Ell es trobava en un reng de perers i el Xiringa, al reng veí. El Jaume no sabia on començar a tallar. El Xiringa va sentenciar:
-La que queda és la bona.
Al Jaume, aquesta frase el va marcar. I aquest gener, quan esporgava olivers al Vedat de Sarroca, la tenia ben present. Perquè, encara que hagués tallat una branca que potser no havia de tallar, i que no la pogués enganxar a l’arbre, sempre podia maniobrar de manera que el resultat final s’acostés a la idea, la forma que d’antuvi tenia pensada per a aquell oliver.
De fet, aquesta frase no només es pot aplicar a l’esporga dels arbres –de secà o reg- sinó a la vida nostra. “La que queda és la bona” pot voler dir que, si ens adonem que una decisió no ha estat del tot correcta, sempre som a temps d’esmenar-la. De reorientar les nostres accions. També pot significar que, al llarg de la nostra existència, hem de carregar amb decisions que potser no són les més encertades, però que ens fan anar en la bona direcció.
Hi ha una pel·lícula índia, magnífica, que es diu “The lunchbox”. En cert moment, un protagonista explica a un altre: “A vegades, el tren equivocat porta a l’estació correcta”. Seria una cosa semblant.
“La que queda és la bona”. Viure és esporgar un arbre. El nostre.

Nota: Aquest article apareix al número 522 del quinzenal SomGarrigues (del 21 de febrer al 5 de març de 2020).

divendres, 16 d’agost del 2019

Calor

Fa tanta calor que les ganes de parlar s’evaporen. Articular paraules i frases es converteix en quelcom que cansa. El silenci esdevé un remei contra la calor.
Fa tanta calor que costa pensar. Som al fort de l’estiu, però a dins del cervell hi ha un banc de broma plana, molt espessa. No s’hi veu res.
Fa tanta calor que no es dorm ni es descansa de cap manera. El son és intermitent, però l’esgotament no s’acaba.
Quan bufa aquell vent de foc, quan el sol esquerda el terròs i la xafogor cau damunt dels caps com una llosa, hom té la sensació que l’han obsequiat amb una plaga bíblica. I l’envaeix aquella sensació de fatalitat, tan garriguenca, que el fa sentir el més desgraciat entre els desgraciats.
Com es combat, tanta calor? Procurant fer el mínim esforç. Passant les tardes en remull o sense sortir de casa, amorrat al ventilador o l’aire condicionat. Entaforant-se en un celler de pedra sota el nivell del carrer o recuperant la fe –les esglésies dels pobles són frescals. Sospirant. Quan no queda pràcticament res, un sospir quasi ho és tot.
Quan fa tanta calor, hauríem de canviar els papers entre el dia i la nit. Treballar amb lluna i estels i dormir les hores de sol. Com que això encara no ho pot fer tothom, ens haurem de conformar amb el que sempre hem fet: riure’ns de la nostra mala astrugància i esperar que vingui un temps millor.

Nota: Aquest article apareix al número 505 del quinzenal SomGarrigues (del 23 d'agost al 5 de setembre de 2019)

diumenge, 31 de març del 2019

La millor estació de l'any

L’hivern? Massa embromat. L’estiu? Massa roent. La tardor? Massa remugaire. La primavera? A la salvatge garriga, la millor estació de l’any.
Els sembrats són verds –si plou-, les argelagues floreixen, els moixons canten i les granotes rauquen. És el temps dels ametllons, aspror per fora i gelatina per dins. L’època de l’esporga i la crema de llenya al tros. A la primavera, les matinades són fresques, els migdies enamoradissos, i els capvespres somien que són eterns.
Quan s’encadenen uns quants dies bons, templats, assaboreixes una pau i una harmonia que et reconcilien amb el món. Com és possible aquesta sort, aquesta benedicció, aquesta felicitat, et preguntes. No te l’acabes de creure, el temps que et toca viure.
I surts en bici i t’allargues cap a Utxesa, i ensopegues un ramat de corders, o uns cavalls bruns, joves i poderosos, o un conill afuat, o una àguila que planeja. O te’n vas Vedat amunt, a buscar pins que t’ombregin i herbes que et perfumin, a assajar la millor vista del Montmeneu. O puges corrent la costa de la Creu, o baixes triomfant des de l’Espartova, o passeges la mandra pel turó de la Guardieta.
Però la primavera és curta, a la salvatge garriga. A la cantonada espera l’estiu, amb les seves urpes de foc. Per això s’ha de gaudir des que ensenya el nas, perquè quan te n’adones, ja estàs esperant la primavera següent.

Nota: Aquest article apareix al número 499 del quinzenal SomGarrigues (del 5 al 18 d'abril de 2019).

dissabte, 19 de maig del 2018

Viure al poble petit


L’escola de la Pobla de Cérvoles plega. No és la primera ni serà l’última, a la salvatge garriga. Cada vegada neix menys canalla i el jovent dels nostres pobles que té descendència, en gran mesura, ja fa temps que ha fotut el camp a la capital. Ben cert que hi ha gent que fa el trànsit contrari -canvia la ciutat pel poble-, però són una immensa minoria. Flors que no fan estiu.
Per a un poble, perdre l’escola és començar a morir. És com la fitxa de dominó que fa caure totes les altres. A una població massa envellida se li afegeix que pràcticament no hi ha recanvi generacional. Què serà aquest poble d’aquí o deu o quinze anys? Un llogarret? Un graner? Un lloc on dormir? Haurà d’ajuntar-se amb pobles veïns per no perdre (encara més) serveis? Últimament tinc un malson amb ulls com taronges: espero un cotxe de línia que ja no para mai més al poble.
Puc entendre l’envelliment de la població. Malauradament, és un signe del nostre temps. Però no puc pair com ens fuig el jovent dels nostres pobles. N’hi ha que són a un cop de pedra de la capital, amb bones carreteres per arribar-hi. La vida als pobles és tranquil·la, i prou barata. Així doncs, perquè, aquesta fuita inestroncable cap a ciutat? No donaré tota la culpa al sistema, a la gran estructura. No. Perquè també és culpa nostra: de qui marxa i de qui no sap convèncer qui acaba marxant.

Nota: Aquest article apareix al número 475 del quinzenal SomGarrigues (del 4 al 17 de maig de 2018).

dissabte, 20 de gener del 2018

Carta oberta a Jordi Cuixart

Benvolgut Jordi,

Em dic Ignasi i visc a Sarroca de Lleida. Sóc fill d’aquesta terra. Vaig haver-ne de marxar al vint-i-vuit anys, quan em vaig casar i vaig anar a viure a Reus. Hi vaig passar dotze anys. A Reus van néixer les meves filles, la Joana i l’Aina. Allí vam fer-les grans, la Maria Alba –la meva dona- i jo.
Però va arribar un moment en què vam veure que la vida a la ciutat no era per a nosaltres. Que havíem d’acabar la casa que teníem a mig fer a Sarroca i venir a viure aquí, al poble. A un lloc més tranquil, a prop de la família –la meva dona és d’Arbeca, no gaire lluny d’aquí- i els amics de tota la vida.
Jo treballo a Lleida –sóc funcionari- i la meva dona a Maials –en una indústria agroalimentària. Les nostres filles van a l’Escola la Roca de Sarroca. Els dissabtes, la meva dona porta les nenes al Sícoris Club, a Lleida, a fer gimnàstica rítmica. Els diumenges ajudo mon pare a collir olives.
De Reus, trobo a faltar dues coses. La primera és la festa major de Sant Pere. Els Nanos, els Gegants, la Mulassa, el Lleó, la Víbria i l’Àliga. Els castellers i el vermut –de Reus- a la plaça del Mercadal. La Tronada i els focs artificials. I la segona, els companys i amics d’Òmnium Cultural Baix Camp.
Em vaig fer d’Òmnium fa set o vuit anys. No va ser pel seu posicionament polític en relació amb la independència. No. Va ser perquè, sense conèixer-me pràcticament de res, em van demanar de formar part d’un jurat d’un premi literari. Aquest premi es deia –es diu- Gabriel Ferrater, i anava –i va- adreçat a joves escriptors, en les modalitats de narrativa i poesia. A mi em va tocar poesia. Llavors, a Òmnium Baix Camp hi havia la Irene da Rocha, la Carolina Escoda i el company d’estudis Ramon Elias.
Més tard, el 2009, Òmnium es va oferir a presentar “Esmorzars de Lleida”, el meu segon llibre. Va ser al local de les Carnisseries Velles, i me’l va presentar l’Ignasi Basora. En la difusió, van ajudar-hi l’Úrsula Subirà i el Biel Ferrer.
I el 2010, també per mediació d’Òmnium, vam presentar “Esmorzars de l’Ebre”, en el marc de les Jornades de Joves Escriptors.
El suport d’Òmnium a la meva tasca literària em va portar a fer-me’n soci. I, de la mateixa manera que Òmnium m’havia ajudat quan ho havia necessitat, jo havia de tornar a Òmnium el que m’havia donat. Al principi, va ser poca cosa, no ho negaré, però a partir de 2012, ja van ser més coses: vaig ser voluntari a l’encesa d’espelmes –dibuixaven una estelada- a la plaça del Mercadal; a la gigaenquesta; vaig acudir a totes les manifestacions que es van fer per la Diada, vaig ser voluntari el 9-N... Encara recordo, quan va acabar el 9-N, la gent reunida al local d’Òmnium Baix Camp, a la plaça de Prim: la Cori Torroja, l’Elena Giménez, el meu amic Eduard López...
Ara visc a Sarroca, en un ambient més tranquil. I, en certs, moments, trobo a faltar la moguda de Reus. Suposo que això s’acabarà quan vagi a la seu d’Òmnium Ponent.
Jordi, ara ens trobem fent política. Alguns, com tu, ho esteu pagant a la presó. Però algun dia sortireu, i això ho acabarem. Pots pujar-hi de peus. I llavors, tornarem a les nostres lletres, a la nostra llengua, a ajudar tots els llibres que s’hi escriuen.
Records,

Ignasi Revés

divendres, 17 de novembre del 2017

La clandestinitat

L’1 d’octubre, a Sarroca, va ser un dia estrany. Dues hores abans que sortís el sol, ja era al col·legi electoral. No era l’únic. Vam esmorzar, vam xerrar fins que es va fer de dia i van arribar les urnes.
No hi havia manera de votar. L’ordinador anava lent i la cua no avançava. A través dels mòbils, arribaven vídeos d’intervencions policials a Artesa de Lleida, Alcarràs i l’Albagés. Rumors que la Guàrdia Civil es trobava a deu quilòmetres. Hi havia inquietud i desassossec. Teníem gent destacada al castell, que vigilava les entrades i sortides del poble. En alguna ocasió, l’urna va haver de fugir cames ajudeu-me, per por que ens la prenguessin. La jornada va acabar, es va fer el recompte i es van publicar els resultats.
Durant tot el dia, vaig tenir la sensació que havíem tornat als anys setanta. Als anys en què, qui defensava unes certes idees, s’havia d’amagar de l’autoritat per por de la garrotada. Als anys de la censura, en què la informació passava de boca a orella, o gràcies als mitjans estrangers –salvant honorables i nostrades excepcions. Als anys de la clandestinitat.
Per fi sabia què era allò que havia llegit i m’havien contat els meus majors. La clandestinitat. I em vaig començar a fer a la idea que havia tornat, que ja la teníem aquí. Per tant, negar-la o mirar a una altra banda no servia de res. H(aví)em de ballar-hi.

Nota: Aquest article apareix al número 463 del quinzenal SomGarrigues (del 17 al 30 de novembre de 2017).

diumenge, 27 d’agost del 2017

Vacances a Barcelona


VACANCES A BARCELONA

Les vacances, quan era petit
Eren tres mesos sense escola
Una pàtria per conquerir
Un temps que no marcava l’hora.

Se’m feia llarg, tant temps al poble
Mig dia a l’ombra, fugint del sol
La nit s’acabava a les onze
Jugava sempre lo mateix rol.

Fins que un bon dia, los meus oncles
Se’m van endur a Barcelona
Lluny de casa dues setmanes!
A l’indret on la bossa sona!

La primera setmana, a baix
Eixample, carrer Comte d’Urgell
Del terrat, se veien los Encants
I un panorama d’allò més bell:

La Catedral, l’església del Pi
Les xemeneies del Paral·lel
Lo turó olímpic de Montjuïc
Lo Telefèric, a frec del cel.

La Teresina i el Josep Bosch
Me passejaven Rambles avall
M’indicaven lo rumb de Colom
I em menaven davant de la mar.

La segona setmana, a dalt
Al Guinardó, barri de costa
A l’Avinguda de Montserrat
I al carrer de Varsòvia.

Coronava lo cim del Carmel
Tastava l’aigua del Martinenc
Badava entre els pilars del Parc Güell
Bevia contalles a la Deu.

La Pepita i l’Oncle Lluís
La Júlia i l’Oncle Manel
Estaven avesats al pendís
No pas jo, xiquet de l’esbufec.

Les vacances, quan era minyó
Eren Sarroca i Barcelona
Poble i ciutat, museu i terròs

Cursa i passeig, sabata i fona.

diumenge, 20 d’agost del 2017

Sol, i no em dol


SOL, I NO EM DOL

Esporgo aulivers a l’altre cap de terme
On lo verb no pren, on los mots s’assequen
Només escolto lo so de l’astisora
I el doll de branques que rega la terra.

En la solitud conreo la llibertat
Prenc lo reng que vull, paro quan me sembla
Sotjo el Montmeneu, admiro lo Vedat
I, quan me’n canso, torno a la fenya.

Sóc ginebre, card, escalunya i ortiga
Arrelo al terròs, la saba em travessa
La meua sang alimenta la garriga
Li atorgo sentit, m’explico des d’ella.

En la solitud conec la tranquil·litat
Buido l’ànima de temor i de neguit
L’omplo amb treball ferreny i apassionat
Sóc home adobat quan lo jorn és finit.

Lo sol s’amaga, la celístia s’ajoca
Plego els trastes, pujo al ruc, cap a casa
Pujo la costa que m’estira a Sarroca
Demà torno, aulivers, a trenc d’alba.

dijous, 17 d’agost del 2017

Fragatí


FRAGATÍ

Fragatí del món
Menes dos cavalls
Travesses lo pont
Véns a festejar.

Ets la cegallosa
Relotx de precisió
Ton sogre te provoca
Amb jotes d’Aragó.

Per astí, per astà
Dixes pioure quan piou
Ta forma de parlar
Per a mi, és com l’or.

No ets gaire falaguer
Però no estàs mai trist
Ets fan de l’escocès
Penyista fragatí.

Britànic del Cinca
Curiós i polit
Bregat polemista
Mai rival, sempre amic.

Fragatí del món
No et calen cavalls
Travesses lo pont
Vas a descansar.

dissabte, 5 d’agost del 2017

Garbinada


GARBINADA

És més vell que el món:
Quan fa calor, no et mogos gaire.
Passa per l’ombra, ben a prop l’aigua
I espera la garbinada.

Després de dinar, a mitja tarda
Llengües d’aire arriben de mar
Les fulles belluguen, lo sol declina
Les cadires, balda enllà.

Fresca, covada, forta o escanyada
La garbinada sempre arriba quan cal
Desvetlla paraules, ventila cabòries
Empeny, estira, anima la vida.

dimarts, 1 d’agost del 2017

Indis i pistolers


INDIS I PISTOLERS

Rodola una parrella borda
Un revolví aixeca el guaret
Un escamot d’indis s’embosca
en serra de roca i romer.

Los pistolers ordeixen un pla
I disposen dues esquadres
Cadascuna fendirà un flanc
Amb una tempesta de bales.

Uns i altres peixen los enginys
Revòlvers d’ametller i auliver
Escopetes de figuera i pi
Fletxes de foc, espetecs de verb.

Parapetats rera les pedres
Ajupits sota les espigues
A l’abric de pletes i eres
Sotjant masos, corrals i espones.

S’ericen les plomes dels síoux
Una ginesta s’ha bellugat
Lo vent? Una rabosa? Un truc?
Un signe i comença el combat.

diumenge, 16 de juliol del 2017

Calivada


CALIVADA

Flama i brasa en llar de foc
Couen carn i llonganissa
I escaliven lo pebrot
La tomata i l’aubergina.

La cara s’enrojola
Los dits teclegen les pinces
Lo nas vetlla la cuita
Los ulls ensumen les cuixes.

La vianda, feta i menjada
Lo teu primer manament.
No et mous de la graellada

Fins que tota és rostida.
I a taula, esmolen la dent:
Han finit l’amanida.

diumenge, 2 de juliol del 2017

Dragolí


DRAGOLÍ


Ajaçat a la roca secana
Degustes ullades solanes de fred
Arrapat a la blanca façana
Xarrupes electra al mes de la set.

Vesteixes colors de fera garriga
Ets camí, esbalç, molsa i espiga
Apretes a córrer sense fregadís
I amagues la cua darrera el pedrís.

T’han caigut les ales i el foc s’ha escanyat
Han passat los dies d’esperar rescat.
Ara la canalla t’empaita en la nit

I t’afusella amb gomes de pollastre.
Fenya tens en no produir un empastre
I guardar forces per encalçar un mosquit.

diumenge, 25 de juny del 2017

M'ho puc imaginar (Safarejos de Sarroca)

Quan jo era petit, los safarejos de Sarroca ja no es feien servir. Hi havia herbotes, i mos hi amagàvem, era la nostra trinxera quan jugàvem a pistolers i indis. Era un lloc per a les confidències, los plans secrets i potser per als festejos, perquè quedaven avorats i amagats –on ara hi ha aquesta tanca, fa uns anys hi havia una paret.

Llavors, ni me les imaginava, les rentades que es van fer aquí. Prou fenya tenia a jugar, a divertir-me, a descobrir tresors, a gaudir del moment. És ara, que em pregunto les històries que van passar als safarejos, i que les pregunto, i que me les imagino. Perquè jo no les vaig viure, i és això l’únic que puc fer: imaginar.

Me puc imaginar los safarejos plens de dones. Perquè, aquí, rentar la roba era cosa de dones. Petites i grans; solteres, casades i viudes, pobres i més pobres. Me puc imaginar que, a l’hivern, aquí hi devia fer molt fred. Al matí, quan lo sol encara no s’havia alçat prou, o a la tarda, quan s’amagava darrera de Ca la Senyora, l’aigua devia congelar los dits, esquerdar les mans, malmetre les esquenes. Me puc imaginar quan bufava la tramuntana o quan hi havia la broma plana. Me puc imaginar que, per combatre aquests elements, les dones portaven galledes d’aigua calenta, bullenta, de casa. Me puc imaginar com hi deixondien los dits, les mans, com estovaven i desfeien lo sabó de casa. Me puc imaginar que, si els queia lo sabó a l’aigua, anaven a l’Arrabal, a Cal Trompa, agafaven unes burxes i pescaven lo sabó, punxant-lo.

Me puc imaginar los safarejos com a punt de trobada. Com a lloc de reunió i convivència. Me puc imaginar que aquí es feia poble, família, amistat. No em costa gaire imaginar que aquí s’ajudava. I no només a rentar.

Me puc imaginar, en aquell safareig de la punta, com les dones rentaven la roba dels morts. O com rentaven, al safareig de l’altra punta, los borrassos de roba del collir aulives. Me puc imaginar aquests safarejos plens d’aigua –per cert, heu pensat, algun dia, a omplir-los?-, i les cançons, i les tardes de quasi estiu com aquesta, i algun nen o nena remullant-s’hi per esbandir la calor.

I me puc imaginar les dones de Sarroca treballant al safareig i fent allò que se’n diu safareig. I m’ho puc imaginar perquè tampoc és tan diferent del que fan les dones d’avui en dia, i perquè és bastant, bastant menys del que fan, sobretot, los homes d’avui en dia.

Moltes gràcies. 





Llegit el 20 de maig de 2017, als Safarejos de Sarroca de Lleida, en un acte organitzat per l'Associació la Guardieta, amb la col·laboració de l'Ajuntament de Sarroca i la intervenció artística de la muralista Txus Montejano i la lectura dramatitzada del grup de teatre dirigit per Maite Ojer.

diumenge, 16 d’abril del 2017

La truita dels quatre elements


LA TRUITA DELS QUATRE ELEMENTS

Del Gran Mestre vaig aprendre
Que la truita més rodona
Porta carxofa i all tendre
Fava i espàrrec d’espona.

All tendre, flairós i cremós
Ets l’ànima de la truita
Relligues los quatre sabors
Bategues de punta a punta.

Carxofa dolça i sensible
Simfonia que enamora
La boca és mar de saliva
A la llengua, pessigolles.

Fava flonja, amb tavella
Contrapunt de bell cruixir
Pasta densa, té corpenta
Brollador de vent mesquí.

Espàrrec esvelt i espigat
Palmó de marge i obaga
Gaiato polit i mudat
Sermó de truita sagrada.

diumenge, 2 d’abril del 2017

Ni quarts ni hores

Divendres. Parada d’autobusos de Sarroca. El sol salta de teulada en teulada, banya les façanes encarades a llevant. Aviat ballarà a la plaça del Casal.
Dilluns. Parada d’autobusos de Sarroca. El sol és davall de l’horitzó. Hi ha llum, però els relleus del poble es presenten adormits. El fanal de la plaça del Casal està encès.
És la mateixa hora, però és una hora més aviat. Absurd. Incomprensible. És molt nostre, això de remar contra el temps. Ens pensem que, rebatejant-lo, reinventant-lo, donarà més fruit. I el primer fruit que dóna, just l’endemà de canviar l’hora, és un desconcert com una casa de pagès. Si has quedat amb algú, te n’has d’assegurar: “Hora nova o hora vella?” Si dines a la mateixa hora –solar-, resulta que és massa aviat. Si dines a la mateixa hora –nominal-, resulta que fa una hora que et ganyolen els budells.
La son és el segon fruit. Perquè el cos humà s’ha d’engegar una hora abans, i l’adaptació no és automàtica. Costa. La setmana següent al canvi, exèrcits de somnolents deambulen pels carrers a no se sap quina hora, entren i surten de la feina amb ulls que sospiren per un coixí, hi ha racions suplementàries de cafè.
Perquè hem de canviar l’hora? No podríem seguir el ritme del sol, com la fauna i la flora de la salvatge garriga? La natura sí que va a l’hora! No com nosaltres, que no repiquem ni quarts ni hores.

Nota: Aquest article apareix al número 446 del quinzenal SomGarrigues (del 7 al 20 d'abril de 2017).

dissabte, 25 de març del 2017

Secà tou


SECÀ TOU

S’alça el dia lleganyós
S’estira, se frega, plora
Mulla el terra polsegós
Irriga, infiltra, xopa.

Clima quiet i molestós
Un somni, sortir al defora
La saó esponja el tros
Espera, recerca l’hora.

Lo verd brota jovençà
Creix la mata del secà
S’intueixen fruits i flors

Per les venes corre sang
Los peus malden amb lo fang
Se dissolen les temors.

dijous, 16 de març del 2017

Bover


BOVER

Carreteges la closca pintada
Amb los tons de la pols i la set
T’arreceres en fosca contrada
Sota un roc, dins del verd, vora el rec.

Surts a córrer quan ploren les bromes
Amb sabata, espardenya i bastó
Se barallen les dones i els homes
Per plegar-te i tancar-te a presó.

La garjola és feta de pauma
La vianda: silenci i quietud
Amorrat a l’envà de l’entrada
Desterrat del corrent i la llum.

T’afileren en llauna quadrada
Te remullen amb dutxa de sal
Te remenen amb mà foguejada
I te couen del cul fins a dalt.

T’adjudiquen un jaç de totxana
enxampat amb albí cobrellit
t’embolcallen amb manta espartana
I, encés, caragoles un crit.

Al secà, ets lo rei de la taula
No hi ha plat que te pugui igualar
Als devots, mos fas caure la bava
I la punxa ens tremola a la mà.


PD: La foto és del gran Jordi Bas.