El vermut és la saba, la sang que recorre el país just
abans de dinar, sobretot en cap de setmana.
A les Terres de l’Ebre l’anomenen rapitenc –poques
vegades un gentilici s’adequa tant a una beguda-, a Reus es pensen que l’han
inventat allí, al Priorat és un producte de luxe i al Matarranya, poció màgica.
A l’hora del vermut, el món es para. Els neguits
s’evaporen i la vida es torna més clara i més plana. A l’hora del vermut, és
més fàcil destriar les coses importants de les que no ho són.
El vermut és alegria. Riure. Poca-substanciades. És la
necessària dosi de bogeria que contraresta el seny i l’ordre. És deslliurar-se
dels lligams, volar lluny i amunt.
El vermut és el sol d’hivern a la plaça, l’ombra al
costat de la piscina. La soneta que aplana els ulls i que converteix el dinar
en simple preludi de la migdiada.
Miro enrere i ni recordo el primer diumenge que vaig
menjar unes patates, unes olives o unes escopinyes al Casal de Sarroca. Llavors
jo no bevia vermut, ho acompanyava amb una coca-cola o una llimonada. Però el
temps i l’experiència dels majors em van ensenyar que qualsevol menja, de
bracet d’un vermut, era més bona i suggerent.
Perquè d’això es tracta.
D’aprofitar els ensenyaments dels que hi han hagut abans, d’incorporar-los al
nostre corpus i projectar-los al futur. D’aquesta manera, l’hora del vermut no
tindrà final.
Nota: Aquest article apareix al número 502 del quinzenal SomGarrigues (del 31 de maig al 13 de juny de 2019).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada