L'hora del vermut

El vermut és la saba, la sang que recorre el país just abans de dinar, sobretot en cap de setmana.

A les Terres de l’Ebre l’anomenen rapitenc –poques vegades un gentilici s’adequa tant a una beguda-, a Reus es pensen que l’han inventat allí, al Priorat és un producte de luxe i al Matarranya, poció màgica.

A l’hora del vermut, el món es para. Els neguits s’evaporen i la vida es torna més clara i més plana. A l’hora del vermut, és més fàcil destriar les coses importants de les que no ho són.

El vermut és alegria. Riure. Poca-substanciades. És la necessària dosi de bogeria que contraresta el seny i l’ordre. És deslliurar-se dels lligams, volar lluny i amunt.

El vermut és el sol d’hivern a la plaça, l’ombra al costat de la piscina. La soneta que aplana els ulls i que converteix el dinar en simple preludi de la migdiada.

Miro enrere i ni recordo el primer diumenge que vaig menjar unes patates, unes olives o unes escopinyes al Casal de Sarroca. Llavors jo no bevia vermut, ho acompanyava amb una coca-cola o una llimonada. Però el temps i l’experiència dels majors em van ensenyar que qualsevol menja, de bracet d’un vermut, era més bona i suggerent.

Perquè d’això es tracta. D’aprofitar els ensenyaments dels que hi han hagut abans, d’incorporar-los al nostre corpus i projectar-los al futur. D’aquesta manera, l’hora del vermut no tindrà final.

Nota: Aquest article apareix al número 502 del quinzenal SomGarrigues (del 31 de maig al 13 de juny de 2019).

Presentació a Reus d'Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre

Aquest llibre no l’havia de fer jo. L’havia de fer un altre, però no tenia temps. I em va recomanar a mi, la qual cosa li agrairé tota la vida. Aquest home es diu Baltasar Casanova -qui firma el pròleg d’aquest llibre-, i havia llegit el meu últim llibre fins al moment, Esmorzars de l’Ebre. Ell va tenir clar que havia de ser jo, qui havia d’escriure aquest llibre. I em va facilitar el contacte  amb la Judit i el Xavier, els meus editors de Sidillà. Un dia d’hivern, gris, ventós, ens vam trobar al Déu n’hi do, a la plaça del Mercadal, aquí a Reus, i vaig acceptar l’encàrrec.

Aquest, en un principi, havia de ser un llibre de llegendes. La continuació de Llegendes de mar de la Costa Brava, escrit per Miquel Martín i també editat per Sidillà. Però, des de la primera entrevista, em vaig trobar que els pescadors d’aquesta mar, la mar que va de Calafell a les Cases d’Alcanar, no en gastaven, de llegendes. Curiosament, eren especialistes en tocar de peus a terra. Perquè, per treballar enmig de la mar, s’ha de ser molt pràctic, molt pragmàtic, i per molt que s’encomanin a la Mare de Déu, o que facin conjurs al Déu dels Vents, els pescadors no se’n sortiran si no és amb les pròpies forces i coneixements.

Les llegendes, però, van resultar ser els mateixos pescadors i la gent de primera línia de mar. Perquè he descobert persones molt especials, molt diferents. Diferents de nosaltres, gent de terra endins, però també diferents entre ells mateixos. Cada entrevista, cada capítol, aporta una mirada –o diverses mirades- sobre la mar per part de la gent de la mar. I un podria pensar que sempre és la mateixa mirada, però no és així. En tot cas, són complementàries. Cadascú aporta el seu matís. Cadascú pinta la mar a la seva manera.

Mirat així, sí que ha sortit un llibre de llegendes. I m’atreviria a dir més: aquest és un llibre de Caràcters, en majúscula, perquè els perfils de cada personatge estan molt ben definits. Quin caràcter el de Vicent Margalef, de l’Ametlla de Mar, i de Carlos Rom, de Cambrils, i de Ximo Carboner, de la Ràpita, i del Ros de la Guita, del Serrallo, i de tots els que naveguen en aquest llibre!

I ajuda a definir-los, als personatges, la llengua que parlen, les paraules que fan servir. He volgut respectar, i els meus editors també, la particular llengua que parlen a cada poble de la nostra mar. Perquè no parlen igual a Calafell que a Deltebre, ni a Altafulla que a l’Ampolla. Paraules referides al vents, als estris de pesca, al nom dels peixos, frases fetes que beuen de la cultura de la mar... El llibre n’és ple.

Però aquest, deixem-ho clar, no és un llibre de llegendes. És un llibre de les històries que m’han contat la gent de la mar. Un llibre d’històries. Una història d’històries. Perquè en aquest món, tothom té una història per contar. Tothom, sense excepció. Qui no podria explicar, doncs, la seva particular història amb la mar, aquest element que tant fascina, que enganxa tant, tan canviant de forma i color, amb aquell aroma tan particular?

El resultat, el trobareu a les pàgines d’Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l’Ebre. No us voldria avançar gran cosa: voldria que us hi endinséssiu com m’hi vaig endinsar jo el primer dia que vaig entrevistar el primer pescador. Jo només sabia que no sabia res, i això era el més bonic de tot. Que no sabia res.

Per cert, no us penséssiu que ara sé gaire cosa més. Però no es tracta d’això. Sabeu de què es tracta? Que sigueu vosaltres, tots i cada un de vosaltres, els que vulgueu saber-ne més. De la nostra mar, i més enllà de la nostra mar.

Moltes gràcies. 

Interseccions i relleus

Interseccions és un llibre de relleus, una cursa de relleus. Els personatges de cada historia tenen un vincleamb la historia d’abans i la de després. Els personatges es passen el testimoni de l’un a l’altre, en una cursa de vint capítols que dóna la volta a l’estadi del llibre. 
Els protagonistes són joves i vells, homes i dones, cantants, periodistes, advocats, funcionaris, escriptors, jubilats, mestres, repartidors de pizzes, dependents de comerç, futbolistes i ballarines.Tots tenen un punt de tristesa a la mirada, al pensament, al cor. Poden ser personatges molt lluminosos, però tots tenen les seves ombres. Precisament, l’Eduard, quan descriu els paisatges, en la seva majoria paisatges urbans, extreu aquests clarobscurs de l’interior dels personatges i els pinta al cel o als carrers de la ciutat. Com en una pintura de Rembrandt, un feix de llum travessa un cel fosc, o un fanal il·lumina pobrament un carreró. 
L’Eduard, gran lector com és, homenatja al seu llibre els escriptors que l’han marcat: Julio Cortázar, William Faulkner, Walt Whitman i Joan Vinyoli. També homenatja els llibres i l’escriptura. Especialment brillants són els capítols 7 i 8, Es moment i El passeig, respectivament, en què parla del rerafons de l’escriptura. Fulls amb versos rebregats, ampolles de vi, esperes infructuoses… En aquests capítols, un hi troba frases com “Fa tants anys i tan poc temps enrere”. Frases que podrien ser versos, perquè resumeixen, en poques paraules, móns sencers. 
A Interseccions hi ha amor, mort, amistat, infidelitat i fidelitat, música i futbol, passat i present,seny i rauxa, records i somnis, quedar-se o marxar, afrontar o fugir. Però també hi ha molt, i això s’ha de subratllar bé, hi ha molt Eduard. Hi surt el Barça, i com no podia ser d’una altra manera, Messi. Per un culer com tu, suposo que deuria ser irreprimible, la temptació de fer aparèixer el nostre millor futbolista de tots els temps. Relacionat amb Messi, de tant en tant treu el cap l’imaginari argentí, ja sigui en forma de tango o de referències a la dictadura dels anys 70 i 80. Suposo que aquesta temptació també deu ser irreprimible, tenint en compte l’ascendència argentina de part de la teva família. També surt algun personatge que arriba d’hora a la feina, ben d’hora ben d’hora ben d’hora, que diría aquell. La qual cosa és molt de l’Eduard. I hi surt un director d’otegé, com l’Eduard, però no tan bo com l’Eduard, deixem-ho així…  
Interseccions és, com deia al principi, un llibre de relleus. I és, també, un llibre amb relleus. Relleus en el paisatge, relleus a la sortida o la posta de sol, relleus als carrers de les ciutats que apareixen als diversos capítols, i relleus en els mateixos personatges. Potser aquests relleus apareixen perquè són personatges pensatius, que donen molts tombs a les coses, que es pregunten què hauria passat si haguessin fet o no haguessin fet aquella cosa en concret. No són personatges plans, són gent amb substància, gent que pensa i fa pensar. 
Per tant, si voleu una lectura amena, àgil, planera, amb substància i que faci pensar, heu de llegar Interseccions. Hi ha vint relats, però si us hi fixeu bé, si pareu atenció, dins de cada relat, a cada paràgraf, o a cada frase, n’hi ha molts més.

Onze del Dotze (una crònica)

10:35 am Els autocars formen al Parc de Sant Jordi de Reus. Estic a punt de pujar al primer, però la Maria Alba m’adverteix que potser no és el meu. Recordo que l’Úrsula Subirà em va trucar diumenge per informar-me que m’assignaven l’autocar número 2 d’Òmnium Cultural Baix Camp. Em fixo en els cartells que figuren al vidre davanter dels autocars i descobreixo, uns metres més enllà, el 2 d’Òmnium. Decididament, no curaré mai.

10:40 am Sóc a l’autocar. La Joana i l’Aina seuen al carrer, llegint La dama i el rodamón i Pocahontas. Jo, a la motxilla, guardo Demà, a les tres de la matinada, de Pere Calders. Un senyor reparteix xapes amb el lema “Reus per la independència”. La Montserrat Marcer passa llista, ens dóna un full verd que haurem d’exhibir al final de la manifestació i també un paperet on figuren els noms i els telèfons dels responsables dels cinc autocars d’Òmnium Baix Camp. Una xica de l’última fila parla de fotos de perfil i trending topics. Dels altaveus, s’esfila el so d’una guitarra espanyola. Interpreta la cançó “Piensa en mi”.

11:10 am Sortim! No estic acostumat a viatjar tan enlairat. Contemplo, des de dalt, els olivers, els avellaners, la vinya, els garrofers, els pins, els canyars i els joncs. Els masos derrotats i sense teulada. Miro els turons de tu a tu. I dubto. Perquè em pregunto si avui, a Barcelona, no farem figa. Si no hem creat unes expectatives massa altes i, a la pràctica, la demostració de força que molts pretenem es quedarà en no res. Cerco en el paisatge algun senyal, algun detall que em digui que no, que no fracassarem. Que guanyarem. El cel està tapat i la grisa mar espurneja.

12:20 pm Poc abans d’arribar a Barcelona, la Montserrat Marcer parla pel micro. Demana que, si fem fotos de la Diada, en fem la màxima difusió. Que si observem alguna conducta incívica o violenta, truquem al 112. Que convertim la manifestació d’aquest 11 de setembre en un esdeveniment pacífic i democràtic. I que estiguem units.

12:30 pm Entrem a Barcelona per la Diagonal. Del metro, en surt gent amb estelades. El Trambaix porta una senyera al vidre de davant. Un noi empeny un cotxet de nens on hi ha falcat un pal amb una bandera independentista al capdamunt. Un iaio amb barret saluda el nostre autocar. A mesura que baixem per la Diagonal, trobem més i més gent. Tremolo d’emoció.

12:50 pm Carrer de Balmes, 19. Aquí hem quedat, a dos quarts d’onze de la nit, per tornar cap a Reus. Baixo de l’autocar. Observo les cares dels companys expedicionaris, i hi veig il·lusió, expectació, serenor, alegria continguda. No en conec cap. Busco algú conegut i trobo la Cori Torroja, que viatjava al primer autocar.

13:05 pm La Cori Torroja pregunta perquè no porto la xapa de “Reus per la independència”. Perquè no vull que em foradi aquesta samarreta blanca que m’estimo tant, contesto. Ella, decidida, me l’enganxa al tirant esquerre de la motxilla. Deixem la Plaça de Catalunya a l’esquerra i tirem Rambles avall. Hi ha un gran ambient. Moltíssima gent. Quan arribem a l’endreçària del carrer de Ferran, trenquem a l’esquerra.

13:25 pm Som a la Plaça de Sant Jaume. Voldríem entrar al Palau de la Generalitat, però hi ha massa cua. La Cori Torroja em passa l’estelada perquè li fa calor. Em lligo la bandera al coll i l’estenc com una capa. El Biel Ferrer, president d’Òmnium Baix Camp, ens marca el camí. És el nostre guia… turístic.

13.45 pm Els carrers s’estrenyen. Quan arribem a l’església de Santa Maria del Mar, som al mig d’un formiguer. I feina ens costa entaforar-nos al Fossar de les Moreres. Llegeixo, en una pancarta enorme: “Hem nascut per vèncer. Independència, socialisme i feminisme”.

14:05 pm Al Passeig del Born, ensopeguem amb una desfilada militar que representa les tropes que defensaren la ciutat de Barcelona contra Felip V el 1714. Tambors, flabiols, fusells a l’espatlla i la bandera blanca amb la creu vermella de Sant Jordi. El Biel Ferrer ens fa reparar en el cal·ligrama que hi ha en la paret d’un edifici. És de Joan Salvat-Papasseit i ondula així: “camí de sol – per les rutes amigues – unes formigues”.

14:30 pm Som a la cafeteria del Palau de la Música Catalana. La Montserrat Marcer em mostra dos pals de bambú que serviran per lligar-hi dues estelades. Els ha comprat en una botiga de xinesos, on l’han atesa en castellà. La nena de l’establiment, però, li ha parlat en català.

La Cori Torroja, decidida ella, ens aconsegueix unes taules sota les modernistes arcades de la cafeteria. Jo acompanyo l’entrepà que m’he dut de casa amb una Estrella. Sec davant de l’Antònia i l’Elisabet, mare i filla. L’Antònia, que està jubilada, va treballar molts anys a la Perruqueria Llongueras del Carrer de Sant Joan de Reus, i l’Eli és una mossa formosa que treballa en un showroom –distribueixen marques de roba- a la Casa de l’Alcalde, davant per davant de la Plaça de Catalunya de Barcelona. Jo encara no ho sé, però elles dues –i una altra que coneixeré més tard- seran les meves companyes de viatge fins a la nit.

16:30 pm Caminem Via Laietana amunt. Se’ns ha ajuntat la Fina, una empleada bancària jubilada de Reus. El crit “In-Inde-Independència!” sona amb insistència. Algú interpreta L’estaca, de Lluís Llach, i La presó del rei de França, de l’Elèctrica Dharma. Quan arribem al Carrer de Fontanella, trenquem a l’esquerra. A la part baixa del Passeig de Gràcia, em trobo amb l’Elisabet de Sarroca. La saludo content, és un goig trobar gent d’un poble tan petit en una ciutat tan gran i en un dia com aquest, però molt depressa, perquè no vull perdre l’Antònia, l’Eli i la Fina.

17:00 pm Som a la confluència del Passeig de Gràcia amb la Gran Via de les Corts Catalanes, punt de trobada d’Òmnium Cultural. Llegeixo les pancartes: “La nostra frontera és la vostra ignorància”, “Spain is dead. Long life Catalonia”, “Europe, don’t look aside”, “S’han acabat les mamelles, és l’hora dels coyongs” i “Duran botifler”.

17:35 pm Un helicòpter vola a baixa altura. Crido “In-Inde-Indepèndència” amb una força i una decisió que no em coneixia. Fa molts anys que sóc independentista, més de vint, però és avui, aquí, que esmicolo definitivament les pors i les vergonyes que m’impedien manifestar amb claredat les meves idees polítiques. Aquí i avui enterro aquell clàssic “No em defineixo” que tanta gràcia li feia al meu amic Hèctor Hernàndez. Però això té un preu: no crido “Independència” amb les es lleidatanes, sinó amb les vocals neutres barcelonines.

18:00 pm A aquesta hora, comença oficialment la manifestació. Però aquí no es mou ni una agulla. Escolto el càntic “Boti, boti, boti, espanyol el qui no boti”. Llegeixo les pancartes: “Ni pacte fiscal ni hòsties, Independència”, “Lluitarem fins al final” i “Sr. Navarro, que et quedi clar: “Independència”. Uns castellers aixequen tres pilars, i cada enxaneta estén la seva senyera. Des d’un balcó de l’altra banda del Passeig de Gràcia, llencen aigua als manifestants.

18:40 pm Ha marxat una mica de gent, perquè fa calor i encara no ens hem mogut. Pel mig del Passeig de Gràcia, baixen uns nois calçats amb xanques. En una font de més avall, uns altres s’hi refresquen. La Montse i la Dolors, que han vingut amb el mateix autocar que jo, comparteixen una ràdio. Cadascuna porta un auricular enganxat a l’orella. Expliquen que està tot col·lapsat.

19:15 pm Sonen tambors de batuka. Com que no ens podem moure, saludem els helicòpters que ens sobrevolen. Llegeixo les pancartes: “Jo sóc de / Yo soy de / I’m from Riudoms”, “L’Espluga de Francolí per la independència”. Un home que no conec de res veu que escric a la llibreta i em pregunta: “Els comptes?”

19:40 pm Avancem uns metres i trenquem a l’esquerra, cap a la Gran Via. L’Eloi, el meu nebot de Tàrrega, em crida des d’un semàfor. Sorprès, me n’hi vaig i descobreixo que l’acompanya son germà Pol, sa cosina Aina, els seus oncles Marta i Joan Carles, i els seus avis Helena i Jaume. Celebro la feliç casualitat i pregunto quants autocars han vingut de Tàrrega. Dotze, contesten.

20:00 pm Llegeixo les pancartes: “Mas, lidera o dimiteix”, “Mas, heroi o traïdor”, “Catalonia is not Spain”, “Primer president de la transició: Pep Guardiola” i “Catalonia, the last colony in Europe”. Algú canta el Virolai. Uns avis d’una residència ens saluden des del balcó. Quinze, vint persones són al sostre d’un quiosc. Una ambulància avança per la vorera dreta de la Gran Via.

20:30 pm A la Plaça d’Urquinaona, l’Antònia i l’Eli entren en un establiment de menjar ràpid a fer un riu. Ofereixo una poma a la Fina, que accepta, i jo menjo un plàtan. La claror del cel es fon.

21:05 pm “Fora, fora, fora, la bandera espanyola”, criden els manifestants quan passen per davant de la Jefatura Superior de Policía, a la Via Laietana. Deu furgons i nombrosos agents dels Mossos d’Esquadra custodien l’edifici. Voluntaris de l’Assemblea Nacional Catalana, entitat organitzadora de la manifestació d’avui, completen el cordó de seguretat. La xiuladissa és ensordidora. En un balcó de l’edifici policial, sola, oneja la bandera espanyola.

21:25 pm El terra vibra. A baix circula el metro. La marxa nocturna discorre tranquil·la, relaxada, espaiosa. Llegeixo les pancartes: “El Concordat amb el Vaticà que se’l confiti Espanya! Catalunya independent i laica!”, “Papa, vull marxar de casa ara” –amb el dibuix d’una maleta oberta on hi ha roba i una estelada- i “Estimats avis republicans, avui el vostre record és més viu que mai”.

21:38 pm A tocar del Parc de la Ciutadella, desmunten l’escenari on s’ha llegit el manifest de la Diada. Els cotxes i els taxis comencen a circular entre la gent. Xuto les llaunes de cervesa que hi ha a l’asfalt.

23:00 pm Assegut a l’autocar, faig balanç. En primer lloc, em sobta que no estigui cansat. Potser ho fa que últimament estic més en forma, potser m’alimenta l’energia que he absorbit als carrers de Barcelona. En segon lloc, avui he sentit. He sentit que tots plegats volíem fer coses i, el més important, que les podíem fer. I, en tercer lloc, he constatat que els nostre límits, els posem nosaltres. I que no sabem on paren, aquests límits. Encara no.

Llibres i TV3

Cada any igual. Pels volts de Sant Jordi, TV3 ens informa de novetats editorials per parar un tren. No volíeu llibres? Doncs teniu dues lleixes! I clar, arriba Sant Jordi, i un no sap on tocar vores. Sort que, de bon matí, abans que obrin les llibreries, TV3 ens diu quins llibres es vendran més!

Ara bé, la resta de l’any, de llibres, a TV3, poca cosa. L’últim best-seller anglosaxó, la reedició de les obres del Nobel de Literatura i alguna obra en català d’algú que escriu en català. Habitualment, són les primeres espases, els millors, qui surten a la tele: Cabré, Sánchez-Piñol, Margarit, Espinàs o Monzó. Però, de tard en tard, es cola algú que, ves per on, treballa a TV3.

Els escriptors perifèrics, aquests que viuen massa lluny de Barcelona, ho tenen pelut per fer sortir els seu llibres a TV3. Pobres Tibau, Subirats, Pané, Usall, Palazón o Valls-Calçada! Pobrasses Aliern, Arasa, Bertran, Mulet, Vidal-Conte o Fabregat! Si tenen sort, per Sant Jordi, quan la càmera enfoqui les roses, els seus llibres s’intuïran al fons de la imatge.

Nota: Aquest article apareix al número 343 del quinzenal SomGarrigues (del 12 al 25 d'abril de 2013)

Tots som Terra

Reus, 12 de gener de 2013. Les set del vespre. A la Plaça del Mercadal, l’Assemblea Nacional Catalana desplega una estelada gegant formada per 4500 espelmes. És un acte reivindicatiu, encoratjador, ferm, ple, lluït, lluent. La gent fa fotos. Ho enregistra en vídeo. Durant unes hores, les candeles faran flama. Però n’han calgut més, d’hores, per parar-les.

A les tres de la tarda, els primers voluntaris han fet cap a la seu de l’Assemblea. N’han baixat pancartes, cartells, taules, una carpa, una pissarra, paquets d’espelmes, capses de gots i sacs de terra. Al Mercadal, una estona després, han començat a omplir els gots. Primer amb un dit de terra –perquè no se’ls endugui el vent-, després amb l’espelmeta rodona i baixoneta. Ha sigut tasca feixuga, ajupida i a voltes encarcarada. Però no ha estat gens llarga, perquè són molts, estan units, són constants i actuen amb desinterès.

Més que el foc de la flama, la metàfora del dia és la terra. La terra que els voluntaris han abocat, pessic a pessic, sense defallir, sense deixar-se’n cap, a cada un dels gots de plàstic. La terra, que és d’on venim i cap a on volem anar. La terra, que ens aguanta i ens fa més forts. La nostra terra, de la qual formem part i, a la vegada, ens és part. Perquè tots som terra. Terra.

Una de braves i una Coca-cola (de llauna) natural

No sé com vaig trobar el bar. Potser me’l va recomanar la Jo Sancho, que treballava amb mi, potser m’hi vaig fixar quan sortia de Caixa Tarragona. El cas és que vaig entrar a La Mossada, a l’avinguda de La Salle de Reus, i vaig demanar al Sisco Gorga unes patates braves i una Coca-Cola de llauna. Les primeres vegades la bevia freda, però a partir de cert dia la vaig voler natural. Potser estava refredat, potser era estiu i no volia suar.

Les braves de La Mossada s’han de tastar. Tallades punxegudes, saladetes, ben torradetes. Abrigades, embolcallades amb una dotació generosa de salsa rosada, clapejada de piquets vermells, fina i cremosa, picant però gens coenta.

No hi esmorzava cada dia. Un cop cada setmana, cada dues, cada tres. D’aquesta manera, el dia que hi anava, feia festa major. Perquè era un goig degustar, una a una, les patates banyades en salsa. Perquè era un plaer sucar el pa de molla tendra i estreta a la salsa brava. Perquè, abans o després de rebre les braves, llegia. Diaris esportius i d’informació general; novel·la, assaig, poesia, contes i dietaris.

A La Mossada curava les penes. Sortia desfet i atrotinat de la feina i hi tornava amb ulls frescos i positius, fart i feliç. Ara que fa temps que no hi vaig, perquè ja no treballo a Misericòrdia, enyoro les patates vitamíniques i reviscoladores del Sisco. Quan no pugui aguantar més, hi tornaré.

Detalls de vi

Tres mesos després d’estrenar-me, vaig tornar-hi. Va ser al Pavelló dels Distingits de l’Institut Pere Mata, a Reus, l’últim dimarts de maig. La Fira Reus Viu el Vi havia programat un tast de vins de la Denominació d’Origen (DO) Terra Alta i jo era allí, impacient per repetir.

El Jaume Martí, secretari del Consell Regulador de la DO Terra Alta, explicava el vins que ens anaven servint. Del primer, un Mas d’en Pol de Vilalba dels Arcs, va afirmar que era un blanc modern, atractiu, que seduïa pel nas. Que tenia molta fruita i algun matís floral. Que s’escampava cap als costats de la boca i que provocava molta salivera. Que era un vi franc i sincer, perquè no amagava res.

Del següent, un Clot d’Encís de Bot, va exposar que atresorava un rosat expressiu. Que tenia un pas de boca intens. Que era, alhora, refrescant i llaminer.

Del tercer, un Somdinou de Gandesa, va detallar que era especialment brillant. I que tenia un to pàl·lid, però no tant com el Mas d’en Pol. El Jaume va dir que el Somdinou era subtil, amb sensacions torradetes, com de pastisseria. Que guardava notes de codonyat, de poma confitada no excessivament cuita. Que retirava a un escumós. Que tenia volum i amplitud. I que deixava un punt saladet als llavis.

Del quart, un Aube de Batea, va destacar que tenia un color molt cobert i vermellós. Que era tot exuberància i estructura. Un vi amb tocs de fruita negra i roja, notes balsàmiques –menta i eucaliptus- i potent al nas i a la boca.

De l’últim, un vi dolç del Celler Piñol de Batea, va assenyalar que conservava l’essència del raïm acabat de collir. Que era molt llépol, però gens enganxós. Que tenia una pujada de nas molt agradable. I va recomanar que, si ens en queia una gota a la mà, no cometéssim l’error de torcar-la. Que la xarrupéssim.

La Gemma Rabascall, que seia al meu costat, va dir que amb el vi dolç havia tingut desig de músic. Vaig mirar a la taula de davant, on hi havia el Josep Escaño i el Jordi Salvat, i vaig pensar que aquella era l’excusa ideal per ofegar les penes periodístiques. L’alegria típica d’un tast de vins s’havia transformat en xivarri i crits, i al pobre Jaume no se l’escoltava pràcticament ningú.

Vaig fer voltar la vista per la sala. Els bancs treballats, els motius florals de les parets, les columnes senyorívoles, els vitralls que absorbien les últimes llums del capvespre, la barana transparent del primer pis, els arcs de maons que connectaven amb el sostre, el sostre policromat, animal i vegetal, solcat per entrecreuats camins de flors… Tot hi eren detalls.

El Jaume Martí havia dit, abans de començar, que per fer un bon tast de vins calen copes bones, una nevera per mantenir el vi fred, bona predisposició i un llevataps. Jo hi afegiria que també cal un lloc adequat, un marc lluït, un embolcall que faci patxoca. Una ubicació que lligui amb l’acte en qüestió és un detall, cert, però en cap cas menor. Perquè, al cap del carrer, són aquesta mena de detalls els que acaben marcant la diferència.

Treballar el temps

“No tinc temps”, proclames. Ets estudiant, mestressa de casa, professora o pagès de les Garrigues al collir olives. Et queixes que no pots estudiar-ho tot i fer deures; ni tenir-ho tot planxat, agranat, escurat, guisat, sargit, estès i enllustrat; ni ensenyar els nens, corregir exàmens, vigilar el pati, reunir-te amb les col·legues de cicle i Claustre, i atendre telèfon i famílies en un sol matí, ni collir les olives abans que el fred les arrupeixi, la pedra les malmeti o el vent les llenci a terra.

Però el temps, si el saps treballar, l’estires com un xiclet. On només hi havia espai per una tasca, ara n’hi ha per dues o tres més. I no cal ser més ràpid, sinó més constant. Disciplinat. Temperat. I discriminador. Perquè no ho pots fer tot, i has d’aprendre a distingir entre les coses importants i les prescindibles. Saber que hi ha coses sense les quals no pots rutllar, i que n’hi ha d’altres que són purament decoratives.

Per tant, si quelcom val la pena, ho fas. I si aquell oliver té poques olives i la majoria són a terra, no l’estens. I cap a l’altre oliver, que aviat serà de nit.

Nota: Aquest article apareix al número 334 del quinzenal SomGarrigues (del 7 al 20 de desembre de 2012).

Qui té por de les vegueries?

Recordo quan vaig sentir parlar de les vegueries per primer cop. Va ser durant la campanya de les eleccions a la Generalitat de 1999. El candidat Pasqual Maragall proposava una nova ordenació territorial per a Catalunya, en la qual les vegueries havien de substituir les províncies. Es buscava així acostar l’administració al ciutadà i completar una distribució territorial pròpia, diferenciada d’una altra d’arrels centralistes.

Des de fa uns mesos, dos hereus polítics de Maragall, els alcaldes de Tarragona i Lleida, són els caps visibles de la insurrecció del territori envers la futura Llei de vegueries. Josep Fèlix Ballesteros, batlle de la ciutat imperial, reclama en exclusiva la capitalitat de la vegueria i que el nom no sigui Camp de Tarragona, sinó Tarragona a seques. Àngel Ros, alcalde lleidatà, vol que la vegueria, si s’aprova, comprengui el mateix territori que l’actual província de Lleida.

El primer té el rebuig de la veïna ciutat de Reus, que aspira a cert protagonisme en la futura vegueria, i de moltes poblacions de l’entorn, que critiquen que tot s’hagi de reduir al nom de la capital. El segon té l’oposició del Pirineu, que vol una vegueria que reconegui un caràcter diferenciat del de la Plana de Lleida.

Els alcaldes d’ambdues ciutats recorren a motius històrics i culturals, de lideratge, de competitivitat, de modernitat, de manca de consens, de malbaratament de recursos i fins i tot al cèlebre “això no toca” per resistir-se a les vegueries. Però, encara que no ho diguin, hi ha un parell més de raons.

La primera: el poder. A Tarragona ja li ha sapigut prou greu perdre les Terres de l’Ebre com perquè ara hagi de cedir quota de pantalla a Reus. I Lleida no es pot permetre el luxe de perdre, de cop i volta, la influència sobre la meitat del territori del qual encara és capital.

La segona: els diners. A darrera dels alcaldes d’ambdues ciutats hi ha un entramat empresarial i mediàtic que té pànic que un afebliment polític es tradueixi en un descens d’ingressos. Un entramat al qual molts ciutadans del territori no hauran d’acudir en el cas que se’n pugui construir un d’alternatiu més a prop de casa seva.

Per tant, la resposta a la pregunta que encapçala l’article és ben senzilla: els que hi perden.

Onze del dotze

A les 11 del matí, quatre autocars d’Òmnium Cultural Baix Camp vam sortir del Parc de Sant Jordi de Reus. Passat migdia, aparcàvem al carrer de Balmes. Vam baixar la Rambla, vam trencar a mà esquerra i vam fer cap a la plaça de Sant Jaume. Després, vam anar a Santa Maria del Mar i al Fossar de les Moreres. Biel Ferrer, president d’Òmnium Baix Camp, feia de guia turístic.

A la tarda, érem a la cruïlla de Passeig de Gràcia i Gran Via. La manifestació havia de començar a les sis, però no arrencà fins a quarts de vuit. Feia calor, però sort que bufava una mica. Caminàrem acompanyats de castells improvisats, esclats de foc i tambors, iaios als balcons, pancartes imaginatives, cantarelles reivindicatives i sobretot molta cordialitat. Vaig conèixer gent nova i vaig trobar-me’n de coneguda, com l’Elisabet de Sarroca o l’Eloi i el Pol, els meus nebots de Tàrrega.

A les 11 de la nit, els quatre autocars sortíem de Barcelona. Tot i que havia estat un dia històric, no em notava alterat. Estava estranyament serè, perquè havia comprovat, per primera vegada, que no només volíem, sinó que podíem.

Nota: Aquest article apareix al número 328 del quinzenal SomGarrigues (del 26 d'octubre al 8 de novembre de 2012).

5 preguntes per respondre el 10

Primera: és encertada l’estratègia del PP? Trobo com a mínim sorprenent que confiïn guanyar mobilitzant només l’electorat de dreta. Que no apostin més fermament per captar el vot de centre. Que amb les seves propostes, els seus fitxatges i els seus companys de viatge mobilitzin l’electorat de l’altra banda de la trinxera.

Segona: el PSOE pagarà una factura política a Catalunya? Costa creure que les infraestructures, el finançament, l’Estatut o l’encariment del cost de la vida no afectaran el seu compte de resultats electorals.

Tercera: i els altres tres, què? CiU, ERC i ICV hauran de lluitar per obrir encara més l’escletxa del bipartidisme actual. I ho tindran difícil, perquè la federació ha d’afrontar el repte de funcionar, com aquell que diu, sense candidat; perquè els republicans compten amb un bocí de militància i votants en contra; i perquè els ecosocialistes no es deslliuren de la imatge de crossa social del PSC.

Quarta: i l’abstenció? Recordem que a Reus, les passades municipals, més de la meitat de la gent que podia votar no ho va fer. I el clima de desencís –desafecció, que diria aquell- no era llavors tan acusat com ara. Per tant, els registres del 9-M podrien ser de rècord.

Cinquena: i el vot en blanc? A banda que hi hagi certa figura enarborat la bandera –blanca, suposo-, el cert és que aquest vot no para d’augmentar. I tot apunta que seguirà una línia ascendent.

Les respostes, l’endemà de les eleccions. Les llegireu aquí.

(Aclariment: aquest article va sobre les eleccions generals del 9 de març de 2008)