Això no es perd

A la granja escola la Manreana, de Juneda, els van demanar una vaca. La vaca sortiria en un pel·lícula, que s’havia de dir Alcarràs.

Al mas on filmaven, va acudir la Margarita, una vaca negra, amb les potes i la cua mig blanques. Una vaca ferma, imponent, de cinc-cents quilos. Una vaca que havia estat molt malalta i que tornava a remenar la cua.

El Sisco Ribes, de Sarroca, cuidava la vaca. A punta de dia, la munyia. Després, se l’enduia a pasturar. A l’ombra d’un bancal de paraguayos, la Margarita menjava herba i agafava forces per a un rodatge maratonià: del matí a la posta de sol.

La Margarita, les nits que va passar en aquell mas, s’enyorava. I bramava. Acostumada a la Manreana, on convivia amb altres animals, es trobava sola.

Tot i l’enyorança, la Margarita es va portar com una senyora. Tothom se’n va fer amic –sobretot els actors més petits. La Margarita aportarà a Alcarràs la tendresa i la poesia de les coses que es volen recordar. Que no es volen oblidar. El Sisco n’és un bon exemple:

-Feia trenta anys que no teníem vaques, però gràcies a ella me va tornar tot. Això no es perd.

Nota: Aquest article apareix al número 576 del quinzenal SomGarrigues (del 18 al 31 de març de 2022)

Tot és culpa meua

 

TOT ÉS CULPA MEUA

 

Qui ha sigut, pregunten

I de seguida penso que he estat jo

Encara que no hagi estat jo

Ni que no hi tingui absolutament res a veure

I que, a sobre, tingui la coartada perfecta.

 

Sóc tan fluix

Tinc tanta poca convicció

Tanta poca fe en mi mateix

Que només cal una hipòtesi que sura en l’aire

Per autoinculpar-me.

 

Sóc tan ridícul

Que fins i tot amago les coses que faig bé

Ja voldria jo, presumir-ne...

Si s’hi fixessin

Segur que hi trobarien alguna pega.

 

Si ho he fet, perquè ho he fet

Si no ho he fet, perquè no ho he fet

-hauria d’haver-ho fet?

El cas és que carrego sempre la mateixa pedra

Que rodola muntanya avall just quan sóc al cim.

BLUES

BLUES

 

Sentiu la música? És lo ritme de la sequera

Del terròs que es clivella

De les fulles i els troncs que s’arruguen

Del cel que s’escanya, de tanta calor que fot

Del lament del pagès, que aquest any tampoc no farà ametlles.

 

Escolteu la cançó? Parla de la broma plana

De dies de gebre i sutge

De no veure-hi més enllà del nas

D’un paisatge que ha guillat i ja no tornarà.

 

Distingiu les notes? Ara expressen pena

Ara se’n riuen, d’aquesta sort

I ara es conformen

Perquè el secà, l’han fet per a conformar-s’hi.

 

Sentiu lo blues? Batega a les pedres

A tota bèstia que campa aquesta terra

En un revolt del camí

I en la nit estrellada.

Tot comença en una llibreria: Sol ponent

El passat 23 de juliol havíem de celebrar Sant Jordi, però no va poder ser. Malgrat les dificultats, no vam desistir -ni desistim. Vam fer una sèrie de vídeos en què animàvem els lectors a acudir a les llibreries i adquirir llibres. Perquè #Totcomençaenunallibreria

Som de poble

SOM DE POBLE

Som de poble

No mos compliquem massa la vida

Anem al gra

Al moll de l’os

A l’essència de les coses.

Estimem lo que es pot veure i tocar

Adorem la bonesa de l’ús

Som firaires

De mercaderia que no es paga amb diners.

Preguntem encara que sapiguem la resposta

Encara que sapiguem que no ens contestaran

Encara que no en traguem absolutament res, de la informació

La qüestió és la Qüestió

Perquè som gent que venera la Pregunta

És lo nostre Esport de cada dia

Una Fita del nostre Viure.

Som batec de camp

Sinceritat descordada

Roba d’estar per casa.

Se’ns en foten, i ens en fotem

Dels que se’ns en foten

I de la imatge que mos torna l’espill

És un combat sense concessions

En totes direccions

No fem ostatges

I no guanyem ni perdem mai del tot.

Vivim a frec del temps

Sentim com es balda la llum

Resseguim lo camí de les bromes

Escoltem com respira la terra quan comença a ploure després de mesos de sequera

Les estacions sempre tenen plat a taula

I del canvi més petit

En fem tesis doctorals.

Tenim la sort de ser de poble:

Això no ho pot dir tothom.

Els llorers del Cèsar

Quan era petit, anava una setmana a l’escola de Sarroca i dues restava a casa. Malalt. Planxat. Descolorit. Amb penicilina fins a les celles.

Sense sortir del llit, llegia els còmics de Mortadelo y Filemón, Zipi y Zape, Eric Castel, Espirú, Massagran, Tintín i Astèrix. El meu preferit era –i continua sent- Els llorers del Cèsar, una aventura d’Astèrix i Obèlix. Si vaig riure, amb les peripècies absurdes dels irreductibles gals a la recerca de la corona de llorer de Juli Cèsar! Una subhasta d’esclaus amb els papers canviats, un judici amb el veredicte cantat o el lleó del Circ Màxim arrossegant la panxa per l’arena –esperant, esperant, s’havia cruspit les altres bèsties- són els moments més hilarants del llibre.

Vaig rellegir Els llorers del Cèsar el 24 de març, quan vaig saber que Albert Uderzo, el dibuixant d’Astèrix, havia mort. I vaig repetir el ritual que seguia quan era petit: ensumar la tinta de les pàgines, llegir tan a poc a poc com podia -així el llibre durava més- i gaudir de cada vinyeta com si fos l’última a la terra. Sense sortir del llit, tornava a ser el nen que havia estat.

En aquest temps que hem de viure, una bona recepta és tornar als hàbits de quan érem petits. En el meu cas, quan m’avorria, llegia la col·lecció d’Astèrix, Tintín, Eric Castel, Espirú, Massagran, els tebeos... I, quan acabava, tornava a començar.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 525 del quinzenal SomGarrigues (del 3 al 16 d'abril de 2020)

La que queda és la bona

Era un matí fred, de broma plana, a l’altra punta del temps. El Jaume Prim era al tros, al terme de Montoliu. Ell es trobava en un reng de perers i el Xiringa, al reng veí. El Jaume no sabia on començar a tallar. El Xiringa va sentenciar:

-La que queda és la bona.

Al Jaume, aquesta frase el va marcar. I aquest gener, quan esporgava olivers al Vedat de Sarroca, la tenia ben present. Perquè, encara que hagués tallat una branca que potser no havia de tallar, i que no la pogués enganxar a l’arbre, sempre podia maniobrar de manera que el resultat final s’acostés a la idea, la forma que d’antuvi tenia pensada per a aquell oliver.

De fet, aquesta frase no només es pot aplicar a l’esporga dels arbres –de secà o reg- sinó a la vida nostra. “La que queda és la bona” pot voler dir que, si ens adonem que una decisió no ha estat del tot correcta, sempre som a temps d’esmenar-la. De reorientar les nostres accions. També pot significar que, al llarg de la nostra existència, hem de carregar amb decisions que potser no són les més encertades, però que ens fan anar en la bona direcció.

Hi ha una pel·lícula índia, magnífica, que es diu “The lunchbox”. En cert moment, un protagonista explica a un altre: “A vegades, el tren equivocat porta a l’estació correcta”. Seria una cosa semblant.

“La que queda és la bona”. Viure és esporgar un arbre. El nostre.

Nota: Aquest article apareix al número 522 del quinzenal SomGarrigues (del 21 de febrer al 5 de març de 2020).

Vacances de tardor (un conte)

Ha sortit Som canalla, el nou suplement de Som Garrigues adreçat a nens i nenes de la salvatge garriga. Jo hi participo amb un conte, el meu primer conte per a nenes i nens. Es diu Vacances de tardor.

Calor

Fa tanta calor que les ganes de parlar s’evaporen. Articular paraules i frases es converteix en quelcom que cansa. El silenci esdevé un remei contra la calor.

Fa tanta calor que costa pensar. Som al fort de l’estiu, però a dins del cervell hi ha un banc de broma plana, molt espessa. No s’hi veu res.

Fa tanta calor que no es dorm ni es descansa de cap manera. El son és intermitent, però l’esgotament no s’acaba.

Quan bufa aquell vent de foc, quan el sol esquerda el terròs i la xafogor cau damunt dels caps com una llosa, hom té la sensació que l’han obsequiat amb una plaga bíblica. I l’envaeix aquella sensació de fatalitat, tan garriguenca, que el fa sentir el més desgraciat entre els desgraciats.

Com es combat, tanta calor? Procurant fer el mínim esforç. Passant les tardes en remull o sense sortir de casa, amorrat al ventilador o l’aire condicionat. Entaforant-se en un celler de pedra sota el nivell del carrer o recuperant la fe –les esglésies dels pobles són frescals. Sospirant. Quan no queda pràcticament res, un sospir quasi ho és tot.

Quan fa tanta calor, hauríem de canviar els papers entre el dia i la nit. Treballar amb lluna i estels i dormir les hores de sol. Com que això encara no ho pot fer tothom, ens haurem de conformar amb el que sempre hem fet: riure’ns de la nostra mala astrugància i esperar que vingui un temps millor.

Nota: Aquest article apareix al número 505 del quinzenal SomGarrigues (del 23 d'agost al 5 de setembre de 2019)

Lletres d'estiu

L’estiu és bo per fer activitats literàries? Entre juny i agost, es pot atreure gent a esdeveniments llibrescos? Es pot lluitar contra les vacances, quan se suposa que ningú està d’hòsties i tothom es lliura al dolce far niente?

No respondré amb teories, ho faré amb fets. El 14 de juny, al Far de la Banya de Tarragona, vaig participar a la Nit Literària, on vam llegir textos sobre la mar –el meu, dedicat al Ros de la Guita, pescador del Serrallo. No vaig comptar el públic, però no érem menys de cinquanta.

El primer dijous de juliol, es fa a la Platja de la Llosa de Cambrils una lectura de poesia –el Safareig Poètic. Asseguda a la sorra, o entaulada al Xiringuito Mesa si fa vent, la colla de l’Eduard López emprèn sessions temàtiques de poesia. L’any que tocava poesia eròtica –vaig llegir Catul- érem un batalló.

El mateix puc dir de jornades literàries a Vall-de-roures, el Soleràs, Cornudella de Montsant, Baixamar –Torredembarra- Botarell o Gandesa, a les quals he anat assistint. A totes hi havia gent, molta gent, prou gent per ser estiu.

El problema no és l’estiu. Si la cosa està ben organitzada, si hi ha persones implicades i compromeses, si l’acte és atractiu, el públic sempre acaba acudint. Sempre. Tant se val si es fa a la Granadella, a les Borges Blanques, als Torms, a Juneda, Arbeca, Torrebesses o Sarroca.

Nota: Aquest article apareix al monogràfic especial Estiu 2019 del periòdic quinzenal SomGarrigues.

L'hora del vermut

El vermut és la saba, la sang que recorre el país just abans de dinar, sobretot en cap de setmana.

A les Terres de l’Ebre l’anomenen rapitenc –poques vegades un gentilici s’adequa tant a una beguda-, a Reus es pensen que l’han inventat allí, al Priorat és un producte de luxe i al Matarranya, poció màgica.

A l’hora del vermut, el món es para. Els neguits s’evaporen i la vida es torna més clara i més plana. A l’hora del vermut, és més fàcil destriar les coses importants de les que no ho són.

El vermut és alegria. Riure. Poca-substanciades. És la necessària dosi de bogeria que contraresta el seny i l’ordre. És deslliurar-se dels lligams, volar lluny i amunt.

El vermut és el sol d’hivern a la plaça, l’ombra al costat de la piscina. La soneta que aplana els ulls i que converteix el dinar en simple preludi de la migdiada.

Miro enrere i ni recordo el primer diumenge que vaig menjar unes patates, unes olives o unes escopinyes al Casal de Sarroca. Llavors jo no bevia vermut, ho acompanyava amb una coca-cola o una llimonada. Però el temps i l’experiència dels majors em van ensenyar que qualsevol menja, de bracet d’un vermut, era més bona i suggerent.

Perquè d’això es tracta. D’aprofitar els ensenyaments dels que hi han hagut abans, d’incorporar-los al nostre corpus i projectar-los al futur. D’aquesta manera, l’hora del vermut no tindrà final.

Nota: Aquest article apareix al número 502 del quinzenal SomGarrigues (del 31 de maig al 13 de juny de 2019).

Un racó, un món

 

UN RACÓ, UN MÓN

Del carrer Pols a Cova Bona hi ha un quilòmetre

I de Cova Bona al carrer Pols, un altre quilòmetre.

L’hort del Tonyeto, la pleta del Ton, lo tros del Vicent

Aulivers, terra campa, serra i garriga

Un mas mig derrotat

Un esbalç al costat del camí.

Aquests dos quilòmetres 

Són la distància a què m’aferro

Quan no puc anar més enllà

Quan se’m fa de nit tan aviat

Quan hi torno després de la vagància

Quan vull emprovar-me la pujada

I afuar-me en la baixada.

A força d’anar-hi

I de tornar-hi

Aquest racó se torna un món

Més alt, més ample i més fondo

Neixen perfils a cada instant

Noves gambades

Lo camí muda la pell

Ni corre mai la mateixa bèstia

Ni vola mai lo mateix afaram.

Pots comptar les pedres del camí?

Les mates de romer?

Les gotes de la broma que pixa?

Pots córrer com demà?

Deu anys després

El 20 de gener de 2008 vam presentar Oli en un llum, el meu primer llibre, a la Sala del Ball de Sarroca. Estava nerviós com mai no he tornat a estar en una presentació. Era al meu poble, amb la meva gent, el diumenge de festa major de Sant Antoni, no havia dormit de cap manera…

Al cap de deu anys, podria dir moltes coses d’Oli en un llum. Diré la més important de totes: a la comarca li va agradar veure’s escrita. Li va agradar llegir-se. Jaume Graus, editor de Fonoll –no els estaré mai prou agraït, al Jaume, el Jordi, el Josep i la Beatriu, per atrevir-se amb mi- em comentava, fa poc, que la comarca la necessitava, una història protagonitzada per gent de la terra i que parlava en la llengua de la terra. No sé si la necessitava. Sí sé que jo estava entestat en fer pujar la nostra autoestima, construint una novel·la a partir del dia a dia garriguenc.

Deu anys després, la salvatge garriga ha canviat molt. Si l’hagués d’escriure ara, Oli en un llum seria completament diferent. El despoblament s’ha accelerat, la mecanització del camp també, l’envelliment de la població és preocupant, ha arribat el reg, hi ha més immigració, les festes majors van de cap per avall… La història seria més crua i les ressaques més llargues.

Com a mínim, Oli en un llum és el retrat d’allò que vam ser fa deu anys. Què en queda, a dia d’avui, del que vam ser?

Nota: Aquest article apareix al número 469 del quinzenal SomGarrigues (del 23 de febrer al 8 de març de 2018).

La clandestinitat

L’1 d’octubre, a Sarroca, va ser un dia estrany. Dues hores abans que sortís el sol, ja era al col·legi electoral. No era l’únic. Vam esmorzar, vam xerrar fins que es va fer de dia i van arribar les urnes.

No hi havia manera de votar. L’ordinador anava lent i la cua no avançava. A través dels mòbils, arribaven vídeos d’intervencions policials a Artesa de Lleida, Alcarràs i l’Albagés. Rumors que la Guàrdia Civil es trobava a deu quilòmetres. Hi havia inquietud i desassossec. Teníem gent destacada al castell, que vigilava les entrades i sortides del poble. En alguna ocasió, l’urna va haver de fugir cames ajudeu-me, per por que ens la prenguessin. La jornada va acabar, es va fer el recompte i es van publicar els resultats.

Durant tot el dia, vaig tenir la sensació que havíem tornat als anys setanta. Als anys en què, qui defensava unes certes idees, s’havia d’amagar de l’autoritat per por de la garrotada. Als anys de la censura, en què la informació passava de boca a orella, o gràcies als mitjans estrangers –salvant honorables i nostrades excepcions. Als anys de la clandestinitat.

Per fi sabia què era allò que havia llegit i m’havien contat els meus majors. La clandestinitat. I em vaig començar a fer a la idea que havia tornat, que ja la teníem aquí. Per tant, negar-la o mirar a una altra banda no servia de res. H(aví)em de ballar-hi.

Nota: Aquest article apareix al número 463 del quinzenal SomGarrigues (del 17 al 30 de novembre de 2017).

Lo campanar de les Garrigues

LO CAMPANAR DE LES GARRIGUES

D’una hora lluny lo campanar

Alça la veu, marca camí

Sembla que el tingos a tocar

I encara queda bon bocí.

Estiu i hivern, festa i feiner

Sempre hi ha gent al seu voltant

Bevent aubac al plataner

Menjant solà asseguda al banc.

A sota té la Catedral

Un temple gran, barroc, mudat

Amb un retaule capital

I un Crist que sap parir un aiguat.

Vacances a Barcelona

VACANCES A BARCELONA

Les vacances, quan era petit

Eren tres mesos sense escola

Una pàtria per conquerir

Un temps que no marcava l’hora.

Se’m feia llarg, tant temps al poble

Mig dia a l’ombra, fugint del sol

La nit s’acabava a les onze

Jugava sempre lo mateix rol.

Fins que un bon dia, los meus oncles

Se’m van endur a Barcelona

Lluny de casa dues setmanes!

A l’indret on la bossa sona!

La primera setmana, a baix

Eixample, carrer Comte d’Urgell

Del terrat, se veien los Encants

I un panorama d’allò més bell:

La Catedral, l’església del Pi

Les xemeneies del Paral·lel

Lo turó olímpic de Montjuïc

Lo Telefèric, a frec del cel.

La Teresina i el Josep Bosch

Me passejaven Rambles avall

M’indicaven lo rumb de Colom

I em menaven davant de la mar.

La segona setmana, a dalt

Al Guinardó, barri de costa

A l’Avinguda de Montserrat

I al carrer de Varsòvia.

Coronava lo cim del Carmel

Tastava l’aigua del Martinenc

Badava entre els pilars del Parc Güell

Bevia contalles a la Deu.

La Pepita i l’Oncle Lluís

La Júlia i l’Oncle Manel

Estaven avesats al pendís

No pas jo, xiquet de l’esbufec.

Les vacances, quan era minyó

Eren Sarroca i Barcelona

Poble i ciutat, museu i terròs

Cursa i passeig, sabata i fona.

Sol, i no em dol

SOL, I NO EM DOL

Esporgo aulivers a l’altre cap de terme

On lo verb no pren, on los mots s’assequen

Només escolto lo so de l’astisora

I el doll de branques que rega la terra.

En la solitud conreo la llibertat

Prenc lo reng que vull, paro quan me sembla

Sotjo el Montmeneu, admiro lo Vedat

I, quan me’n canso, torno a la fenya.

Sóc ginebre, card, escalunya i ortiga

Arrelo al terròs, la saba em travessa

La meua sang alimenta la garriga

Li atorgo sentit, m’explico des d’ella.

En la solitud conec la tranquil·litat

Buido l’ànima de temor i de neguit

L’omplo amb treball ferreny i apassionat

Sóc home adobat quan lo jorn és finit.

Lo sol s’amaga, la celístia s’ajoca

Plego els trastes, pujo al ruc, cap a casa

Pujo la costa que m’estira a Sarroca
Demà torno, aulivers, a trenc d’alba.

Fragatí

FRAGATÍ

Fragatí del món

Menes dos cavalls

Travesses lo pont

Véns a festejar.

Ets la cegallosa

Relotx de precisió

Ton sogre te provoca

Amb jotes d’Aragó.

Per astí, per astà

Dixes pioure quan piou

Ta forma de parlar

Per a mi, és com l’or.

No ets gaire falaguer

Però no estàs mai trist

Ets fan de l’escocès

Penyista fragatí.

Britànic del Cinca

Curiós i polit

Bregat polemista

Mai rival, sempre amic.

Fragatí del món

No et calen cavalls

Travesses lo pont

Vas a descansar.

Indis i pistolers

INDIS I PISTOLERS

Rodola una parrella borda

Un revolví aixeca el guaret

Un escamot d’indis s’embosca

en serra de roca i romer.

Los pistolers ordeixen un pla

I disposen dues esquadres

Cadascuna fendirà un flanc

Amb una tempesta de bales.

Uns i altres peixen los enginys

Revòlvers d’ametller i auliver

Escopetes de figuera i pi

Fletxes de foc, espetecs de verb.

Parapetats rera les pedres

Ajupits sota les espigues

A l’abric de pletes i eres

Sotjant masos, corrals i espones.

S’ericen les plomes dels síoux

Una ginesta s’ha bellugat

Lo vent? Una rabosa? Un truc?

Un signe i comença el combat.

Calivada

CALIVADA

Flama i brasa en llar de foc

Couen carn i llonganissa

I escaliven lo pebrot

La tomata i l’aubergina.

La cara s’enrojola

Los dits teclegen les pinces

Lo nas vetlla la cuita

Los ulls ensumen les cuixes.

La vianda, feta i menjada

Lo teu primer manament.

No et mous de la graellada

Fins que tota és rostida.

I a taula, esmolen la dent:

Han finit l’amanida.