TOT ÉS CULPA MEUA
Qui ha sigut, pregunten
I de seguida penso que he estat jo
Encara que no hagi estat jo
Ni que no hi tingui absolutament res a veure
I que, a sobre, tingui la coartada perfecta.
Sóc tan fluix
Tinc tanta poca convicció
Tanta poca fe en mi mateix
Que només cal una hipòtesi que sura en l’aire
Per autoinculpar-me.
Sóc tan ridícul
Que fins i tot amago les coses que faig bé
Ja voldria jo, presumir-ne...
Si s’hi fixessin
Segur que hi trobarien alguna pega.
Si ho he fet, perquè ho he fet
Si no ho he fet, perquè no ho he fet
-hauria d’haver-ho fet?
El cas és que carrego sempre la mateixa pedra
Que rodola muntanya avall just quan sóc al cim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada