Propera estació, Terres de l'Ebre

Com diria aquell, les Terres de l’Ebre són com un ésser viu, solcat per multitud de venes i artèries, per les quals hi circulen, cada dia, milers de persones amb els mitjans més variats: el cotxe, la locomotora, la bicicleta, el carro tirat per mula, el llagut i la llanxa ràpida.

De tots aquests transports, el més desaprofitat és el tren, perquè els trajectes cap a Barcelona i València són escassos. A més, s’han deixat perdre infrastructures com el carrilet, que unia Tortosa i Deltebre; l’antiga via entre Tortosa i Ulldecona; i la línia de la Val de Zafán fins a la capital del Baix Ebre –actualment reconvertida en via verda. I per si això fos foc, el tren hi circula en dos sectors diferenciats, aïllats entre si: un bocí paral·lel a la costa, amb un ramal que va de l’Aldea a Tortosa; i l’altre, al nord, que discorre per Móra la Nova, Flix i Riba-roja d’Ebre.

Així és una mica difícil vertebrar un territori, enfortir els llaços entre els elements que el conformen. Per aquest motiu, no estaria malament que des de les Terres de l’Ebre s’impulsés la connexió de les estacions de Tortosa i Móra seguint una línia més o menys recta, no com passa actualment –si es vol fer aquest trajecte en tren, s’ha de voltar per Tarragona i Reus. En uns temps en què la Generalitat prioritza les obres d’un nou eix ferroviari entre Girona i Lleida, no hauria de ser tan estranya una reivindicació que costaria molt menys i seria tant o més gratificant.

Nota: Aquest article va aparèixer a La Veu de l’Ebre el 30 de setembre de 2005.

Colombofòbia

En els temps que corren ja no es porta fer pel·lícules de serps, aranyes, piranyes, taurons i cocodrils assassins. Tot això ha passat de moda: ara es porten els coloms.

Un bon plató cinematogràfic podria ser el casc antic de Tortosa, que en l’actualitat es troba envaït per aquestes bèsties immundes. Els coloms acceleren el deteriorament de les cases en ruïna i les pintures dels cotxes, per la força corrosiva dels seus fems. Els coloms arrosseguen veritables exèrcits de microbis, que es multipliquen quan algun cau mort al mig del carrer. Els coloms són capaços de fer-se els nius aprofitant la pròpia colomassa i de viure-hi! I els coloms ho deixen tot brut, fastigós, sobretot quan plou, perquè l’aigua en desfà els detritus acumulats en teulades i balcons i se’ls emporta façanes avall. Llavors, quan l’ambient humit i xafogós tan característic de Tortosa es torna a instal·lar a la ciutat, en resulta aquella olor tan plaent per als narius.

Ara que, la fòbia que molta gent experimenta envers aquestes bestioles no els ha de fer veure coloms per perdius. No els han d’encolomar tots els mals del nucli antic als moixons d’ulls sangosos, monocles i plomatge estarrufat. Perquè, si bé és cert que sobrevolen diàriament la catedral de Tortosa, i que la bombardegen despietadament amb armes de destrucció massiva, els coloms no tenen cap culpa que la Seu no tingui escales.

Nota: Aquest article va aparèixer a La Veu de l’Ebre el 26 d’agost de 2005.

La ciutat impossible

A la riba dreta de l’Ebre, just a les portes del Delta, hi ha una capital on sempre m’hi perdo. No pas pel gust de perdre’m, de desconnectar o d’evadir-me d’un món que cada viatge va més atabalat. Res de tot això: m’hi perdo perquè m’hi perdo, perquè sóc incapaç de menar el cotxe a la sortida.

He de reconéixer que tinc el sentit de l’orientació una mica tort, però em resisteixo a creure que tot és culpa meva. I que alguna cosa hi té a veure un traçat urbà dificil d’entendre, amb carrerets d’una sola direcció que no duen enlloc; una senyalització que no se sap ben bé què indica; avingudes de dos carrils per banda que en perden un quan es creuen amb una rotonda; un estat permanent d’obres que obliga els automobilistes a fer filigranes per esquivar grues, bastides i tanques de protecció i, per acabar-ho d’adobar, un canal que desfila -ves qui ho havia de dir- just pel mig de la ciutat.

Després de molt voltar sense trobar-hi el desllorigador, no és estrany que hom es vegi assaltat per les paranoies més diverses, i que pugui confondre amb facilitat la mitologia amb la realitat. Jo mateix, per posar un exemple, la darrera vegada que m’hi vaig trobar, vaig veure en Teseu que tornava a entrar al laberint, empaitat per la protectora d’animals, la qual el maldava per la mort del Minotaure.

Nota: Aquest article va aparèixer a La Veu de l’Ebre el 5 d’agost de 2005.

A la recerca del sol

Jo vinc d’una terra on costa que es pongui el sol. Fins a última hora encara treu el cap darrera les serres, en un intent desesperat per no caure als abismes de la nit. Tot i així, quan la bola groguenca -en ocasions rogenca o ataronjada-, s’amaga sota la línia de l’horitzó, hom encara pot palpar la llum durant una bona estona.

És per aquest motiu que, quan sóc a Tortosa, em sobta que es faci escàpol tan aviat. Sens dubte que no hi ajuda el fet d’estar tan afonada, enmig d’un clima sovint calitjós i que tingui pràcticament a davant dels nassos l’extrem est del Port. A més, la disposició dels seus carrers no afavoreix gens l’entrada de la llum solar cap a l’interior: no n’hi ha gaires, d’encarats a ponent, i els que hi ha, acostumen a ser curts i estrets.

En aquests casos, em trobo com si m’haguessin tret una o dues hores de dia. Em trobo, quasibé, a les fosques. I és per això que necessito, com l’aire que respiro, anar a la recerca del sol. Enfilar el camí costerut i boterut de Caro, per contemplar com llueix quan a baix ja s’ha instaurat l’imperi de les ombres. Deixar enrera conreus d’horta i secà, corbes que són un autèntic mareig, arbres torts del vent i fins i tot alguna cabra escadussera. I quan arribo a dalt, quan baixo del cotxe i em disposo a entomar els raigs del sol que se’n va cap a la banda de Terol, se m’ericen tots els pèls del cos… Però no pas d’emoció, sinó per la rasca que fot a mil cinc-cents metres d’alçada.

Nota: Aquest article va aparèixer a La Veu de l’Ebre el 24 de juny de 2005.

Bon dia, Terres de l'Ebre!

Les Terres de l’Ebre són com un organisme viu, solcat per multitud de venes i artèries. Per aquests conductes hi circulen, cada dia, milers i milers de persones amb els mitjans de transport més variats: el cotxe, l’autobús, el camió, el tren, la bicicleta, el carro o fins i tot alguna llanxa ràpida que només surt les nits de lluna vella.

Les que s’emporten la palma són les carreteres, les quals aglutinen la major part del flux de mercaderies i viatgers. L’autopista i la N-340, totes dues paral•leles a la costa, la carretera que travessa la Terra Alta i la Ribera d’Ebre d’oest a est (o viceversa) i l’Eix de l’Ebre, que uneix Amposta i Lleida.

Però aquest organisme animat encara té una via obstruïda. Una via saturada no pas de trànsit, sinó de revolts, de pujadetes, baixadetes i recorreguts angostos. Es tracta de la C-233, que neix a Flix, just després de la presa, i que mor a Bellpuig, a tocar de l’autovia Madrid-Barcelona. Noranta miserables quilòmetres que es podrien fer en menys d’una hora i que a la pràctica es fan en gairebé dues.

Per tant, fóra desitjable que des d’aquí es contribuís a desembussar una artèria que, amb el temps, podria esdevenir no només el camí més curt a les Garrigues i l’Urgell, sinó el passadís interior i preferent cap a la Catalunya Vella. Si arribés aquest dia tingueu per cert que el sol no sortiria sol, que els primers feixos de llum vindrien barrejats amb una remor de veus cada cop més insistent, i que es faria comprensible quan us diguessin, en borgenc, en cerverí, en manresà, en vigatà o en gironí:

- Bon dia, Terres de l’Ebre!

Nota: Aquest article va aparèixer a La Veu de l’Ebre el 27 de maig de 2005.

Elogi del pastisset

Quin és el símbol, l’ensenya de les Terres de l’Ebre? És, com el seu nom indica, el riu? O el mar? El vent? O el sol? El bou? O la carxofa? El Delta? O els Ports? Tortosa? O Amposta? El nus antitransvasament? O la coronada, venerada, i mai prou aimada Nostra Senyora de la Cinta?

No, senyores i senyors, res de tot això. El tret identificador d’aquestes terres és quelcom més senzill, petit i gustós: el pastisset de cabell d’àngel. Una llepolia en forma de mitja lluna, aneu a saber si baixada de l’estendard dels moros que un dia van lluitar contra les tropes de Ramon Berenguer IV. Una gormanderia que es fa encara més menuda quan ens endinsem al Matarranya. O que adopta el sempre evocador nom de casqueta a la Terra Alta. O que apareix farcida no només de cabellet de querubí, sinó de moniato, brossat o fins i tot xocolata –pregunteu, pregunteu quant dura aquest pastisset a les lleixes del forn de Carme de Planero, a Rasquera.

Què hi ha més bo que un pastisset? Rompre la closca daurada i estirar, a poc a poquet, centenars de filaments de cabell d’àngel és tota una experiència,
és com entrar en trànsit. Palpar el gust de la canyella, de l’aiguardent, de l’oli, acabar amb els morros nevats de sucre i passar-hi acte seguit la llengua per escombrar -sempre cap a casa- els cristalls que han quedat escampats és com assistir a una revelació divina. Compartir-ho amb un bon vi de dir missa, ja sigui de Falset, del Masroig o de Vinebre, és com emprendre el camí dret i segur per anar al cel.

Nota: Aquest article va aparèixer a La Veu de l’Ebre el 29 d’abril de 2005.

No li donem més peixet

És llarg, llefiscós, lleig. Fot un cap gros, ample i aplanat, com una pilota de rugby. Els ulls són xicotets, els mostatxos dalinians i les dues aletes posteriors com un parell de vanos oberts de bat a bat. Algú va tenir la graciosa idea d’introduir-lo, fa tres dècades, a les aigües del pantà de Mequinensa i ara ja és el principal depredador del tram final de l’Ebre. Si pregunteu a la fauna aquàtica qui és l’amo de les aigües que passen per Miravet, i per Xerta, i pels canals del Delta, no espereu altra resposta que el silur.

El silur s’ho menja tot, o quasibé tot, bàsicament perquè és la bèstia més grossa del riu. Pot arribar als dos metres i mig i sobrepassar els cent quilos de pes. Val a dir que, amb aquesta fila, no hi ha plaga que li faci ombra. Ni el musclo zebra ni la nova espècie de perca asiàtica que fa poquet van capturar a l’Encanyissada.

I mentrestant, què fem per acabar amb aquesta amenaça? Ben poca cosa. Fins i tot permetem que, després d’haver-lo pescat i d’ensenyar-lo a càmera, alguns el tornin a aviar. Perquè la propera vegada sigui més gros, i més llarg… I s’hi puguin tornar a fer la foto.

En comptes de promoure’n la pesca esportiva sense límit de talla ni època, o prohibir-ne el retorn a l’aigua un cop ha mossegat l’ham, o fins i tot fer-lo atractiu a les noves modes culinàries –silur al pil-pil, brandada de silur, silur confitat, sorbet de silur…-, preferim no mullar-nos gaire. La qual cosa, no ens enganyem, és lo mateix que donar-li peixet.

Nota: Aquest article va aparèixer a La Veu de l’Ebre el 25 de març de 2005.