Maniobres d'enlairament

L’any 2005 vaig anar a la Fira del Llibre i l’Autor Ebrenc de Móra d’Ebre. Me’n recordo força bé, potser perquè feia una calor que estavellava les pedres -no és casualitat que la capital de la Ribera d’Ebre encapçali el rànquing de màximes, durant molts dies, els mesos de calor-; potser perquè m’hi vaig comprar el recull d’articles Cabòries estivals i altres proses volanderes dos dies abans que el seu autor, el grandíssim Jesús Moncada, ensopegués amb la mort i ens deixes orfes abans d’hora, o potser perquè vaig assistir a la presentació d’una sèrie de llibres on hi havia, entre altres escriptors, Gerard Vergés, poeta tortosí de reconegut prestigi.

Quan li va tocar presentar la seva obra -El Delta de l’Ebre, un llibre amb fotografies de Mariano Cebolla i text del mateix Vergés-, va fer una afirmació que em va xocar. Va dir que la poesia era com un avió que s’enlairava. Que fins aquell moment, mentre corria esperitat per la pista, podia ser qualsevol de les altres disciplines literàries. Però quan deixava de tocar a terra, quan s’enfilava cel amunt, llavors era poesia.

“Carai!”, vaig pensar. “Que potser no ens podem enlairar llegint un bon llibre de contes, una biografia aixorejada o un epistolari? Estem condemnats a restar ancorats a terra mentre no fem el pas decisiu de llegir poesia? I si una novel·la inclou diàlegs amb una alta càrrega poètica, no podem tocar els núvols amb els dits? I si un assaig conté descripcions al·legòriques o metafòriques, no podem levitar com sembla que fan certs monjos orientals? I si una obra de teatre té passatges d’una força tal que els nostres cors s’eixamplen o s’encongeixen en un tres i no res, què? No podem calçar-nos les sandàlies d’Hermes i entrar volant a l’Olimp?”

Després d’aquesta asseveració em vaig pansir. Perquè llegia molt poca poesia, fos perquè no m’acabava de fer el pes o perquè em costava entendre-la. No hi podia fer res, era així. I pensava que, a aquelles alçades de la història, m’era difícil –no impossible- canviar. Per tant, de les paraules del poeta vaig deduir que no valia la pena que provés d’emprendre el vol, perquè les meves preferències literàries eren un llast massa pesant per provar-ho.

No vaig trigar a reviscolar. “És clar, és clar!”, vaig cridar en silenci. Se m’havia fet present que, quan era dins d’un avió i començaven les maniobres d’enlairament, m’agafaven tots els mals del món.

Nota: Aquest article va aparèixer a La Veu de l'Ebre el maig/juny de 2006.

La caragolera (II)

Era una tarda gris, tapada, d’aquelles en què tan aviat pot caure un xàfec o quatre gotes mal comptades. Els barrancs estaven buits, ressecs, però la seva sola presència intimidava, perquè donava a entendre la malura que podia ocasionar, en un tres i no res, l’aigua. La carretera, irregular, plena de pujadetes, baixadetes i ziga-zagues. I jo, amb una barreja d’acolloniment i esperança. Esperança d’arribar a Mas de Barberans d’una punyetera vegada i trobar-hi la caragolera.

Quan hi vaig ser, vaig poder admirar un poble construït a la pendent d’un turó, però amb els carrers relativament plans. I és que seguien el relleu de la muntanya, d’esquerra a dreta, no de dalt a baix. De dalt a baix hi havia escales, que tenien la funció de comunicar els carrers entre si.

Vaig passejar-m’hi una bona estona, i vaig escodrinyar els aparadors de les botigues, encara tancades, a la recerca de tan preuat recipient. Però no vaig veure res que s’hi pogués assemblar. Ni una caragolera, ni un cabàs, ni un cistell, ni una granera, ni un sarrió… L’únic que vaig veure, a aquella hora de la tarda, va ser com les dones del poble despenjaven les cintes i els domassos de la festa major de primavera.

Desmenjat, vaig decidir anar-me’n. Però, just quan sortia del poble, vaig veure un pagès esporgant olivers al costat de la carretera que porta a la Sénia. Li vaig preguntar si podia trobar objectes fets de vímet, o de pauma, o de margalló, o de llata, o de com recoi es digués. I em va contestar, molt amablement, que no ho creia pas, perquè gairebé ja no se’n feien. Només uns quants dies a l’agost -coincidint amb les Jornades Culturals, vaig esbrinar després-, i para de comptar.

Ja m’havien avisat, abans de sortir de Tortosa, que no hi anés a buscar cap caragolera, a Mas de Barberans. Però no, vaig confiar més en les indicacions del Consell Comarcal del Montsià que en el savi consell de companys i amics. Vaig creure, ingenu de mi, en la infal·libilitat no del Pare Sant, sinó dels poders públics. I ja veieu com em va anar: me’n vaig tornar amb el morro eixut cap a casa.

Nota: Aquest article va aparèixer a La Veu de l'Ebre el 3 de març de 2006.

La caragolera (I)

Jo vinc d’una terra on el caragol és un molt més que un mol·lusc que arrossega la pròpia barraca i deixa un rastre lluent de bava. És un aliment de primera categoria, que es menja sol o acompanyat, bullit o rostit per les flames, a la llauna o a la cassola, a la gormanda o a la brutesca. És, a més, un símbol, el símbol que identifica la terra d’on jo vinc, com ho demostra el fet que li dediquin un aplec.

Ja veieu quina consideració li tenen, al caragol. N’hi tenen tanta, que fins i tot li construeixen palaus espaiosos, alts, plens de finestres, amb unes parets que imiten les corbes sinuoses d’una dona. Aquests palaus són fets de vímet, i es coneixen amb el nom de caragoleres.

A casa dels meus pares també n’hi ha una, de caragolera. Però, si la veiéssiu, està tota atrotinada i estireganyada, encongida, descolorida. D’acord que encara serveix per guardar-hi caragols, però qualsevol dia d’aquests les trenes de vímet s’acabaran de desfer i aquells s’escaparan a velocitat supersònica.
“Ja n’hi ha prou d’aquest color!”, vaig pensar un dia. “Aquí es compra una caragolera nova i avall que fa baixada!”. Amb aquest objectiu, vaig començar a buscar on podia trobar una caragolera a les Terres de l’Ebre -per aquell temps encara era a Tortosa- i ben aviat vaig ensopegar amb la pàgina web del Consell Comarcal del Montsià. Allí, en l’apartat que feia referència a rutes turístiques, vaig poder llegir les següents paraules: A Mas de Barberans l’artesania de la pauma o margalló era una dedicació massiva entre la població fins no fa gaires anys. A partir del trenat de les fulles (llata) es feien, a més de diversos tipus de cabassos, sàries, ventadors, balances… Encara avui hi ha qui fa llata al carrer per elaborar aquests objectes que, de segur, podreu comprar. No se n’havia de parlar més. Me n’anava, sens falta, a Mas de Barberans a buscar una caragolera.


Nota: Aquest article va aparèixer a La Veu de l'Ebre el 24 de febrer de 2006.

Com me dic o com me diuen?

“I a tu, com te diuen?” La primera vegada que m’ho van preguntar vaig pensar si n’eren, d’atrevits, aquests ebrencs. Ni te coneixien i ja se prenien la confiança de preguntar-te els teus sobrenoms -en el meu cas són molts i molt variats- o el nom de ta casa -perquè als pobles, ja ho deveu saber, la gent s’acostuma a cridar pel nom de la respectiva família. Què n’havien de fotre?
A força de donar-hi voltes, i de trobar-me amb més i més gent que m’ho demanava de la mateixa manera, vaig comprovar que m’equivocava (quina novetat!). Que l’expressió no responia a una actitud desvergonyida, ni de xafarderia excessiva, ni tampoc de mala educació. Simplement era la seua forma de preguntar-ho.
I com més hi reflexionava, més escaient la trobava. Perquè em vaig adonar que l’important no és el teu nom, com te dius, si no com te diuen. En un món on per ser persones necessitem relacionar-nos amb d’altres persones -“L’home és un animal social”, que diria aquell-, moltes vegades hem d’acceptar que no ens cridin pel nostre nom de pila. I si no ho acceptem, de poc ens servirà, perquè la decisió no és a les nostres mans.
A més, la frase té la virtut d’acostar la distància entre parlants, perquè preguntant com mos diuen, s’aconsegueix certa atmosfera de franquesa, de confidència. No interessa tant el nom que figura al document d’identitat, sinó com mos diuen realment els amics, la família o els companys de faena. La qual cosa, per cert, és un dels requisits per establir una bona conversa.
Per aquests motius, quan m’allargo a les Terres de l’Ebre i me pregunten, literalment, com me dic, alguns viatges els contesto, mig en broma mig seriosament: “Com me dic o com me diuen?”

Nota: Aquest article va aparèixer a La Veu de l’Ebre el 25 de novembre de 2005. 

Nota 2: Quan treballava a Tortosa, la Cristina Egea, de Xerta, i el rapitenc Pep Carcellé, van treure'm un mot: "El Niño". Per extensió, "El Niño Torres"...

La Fatarella en sec

En cap altre poble de les Terres de l’Ebre la pedra en sec significa tant com a la Fatarella. L’art de construir a força de posar un roc al costat d’un altre, una llosa a sobre d’una altra sense que cap altre material els fermi és visible arreu del terme: en cabanes de volta, masos, perxes, forns de calç, pous, cisternes, basses, marges, camins i fins i tot en una teuleria mig desballestada. Construccions que es troben perfectament integrades en el paisatge, i que serveixen per humanitzar-lo, per endreçar-lo, per donar-li forma.

Molts podríeu dir que això no és res de l’altre món, que a tots els pobles del voltant hi ha construccions d’aquest estil, i potser més i tot. Però és que a la Fatarella tenen la Fundació el Solà, una entitat sense ànim de lucre que té per objecte l’estudi, la difusió i la conservació del patrimoni de la pedra en sec. Amb aquests objectius, organitzen xerrades, excursions, exposicions, cursos de formació i disposen d’un centre de documentació i una biblioteca amb molts mitjans escrits, fotogràfics i àudiovisuals sobre el tema que ens ocupa. A més, el poble compta amb la Casa Ecològica, equipament destinat a usos turístics i construït amb la tècnica -no podia ser d’altra manera- de la pedra seca.

I allò més important: a la Fatarella tenen clar que el patrimoni de la pedra en sec és quelcom que s’ha de preservar. Que no s’ha de deixar perdre el llegat d’una gent que, quan havien acabat de llaurar, de sembrar, de collir, d’esporgar, de segar i de batre, tenien les santes ganes d’apanyar pedra.

Nota: Aquest article va aparèixer a La Veu de l'Ebre el 28 d'octubre de 2005.

Propera estació, Terres de l'Ebre

Com diria aquell, les Terres de l’Ebre són com un ésser viu, solcat per multitud de venes i artèries, per les quals hi circulen, cada dia, milers de persones amb els mitjans més variats: el cotxe, la locomotora, la bicicleta, el carro tirat per mula, el llagut i la llanxa ràpida.

De tots aquests transports, el més desaprofitat és el tren, perquè els trajectes cap a Barcelona i València són escassos. A més, s’han deixat perdre infrastructures com el carrilet, que unia Tortosa i Deltebre; l’antiga via entre Tortosa i Ulldecona; i la línia de la Val de Zafán fins a la capital del Baix Ebre –actualment reconvertida en via verda. I per si això fos foc, el tren hi circula en dos sectors diferenciats, aïllats entre si: un bocí paral·lel a la costa, amb un ramal que va de l’Aldea a Tortosa; i l’altre, al nord, que discorre per Móra la Nova, Flix i Riba-roja d’Ebre.

Així és una mica difícil vertebrar un territori, enfortir els llaços entre els elements que el conformen. Per aquest motiu, no estaria malament que des de les Terres de l’Ebre s’impulsés la connexió de les estacions de Tortosa i Móra seguint una línia més o menys recta, no com passa actualment –si es vol fer aquest trajecte en tren, s’ha de voltar per Tarragona i Reus. En uns temps en què la Generalitat prioritza les obres d’un nou eix ferroviari entre Girona i Lleida, no hauria de ser tan estranya una reivindicació que costaria molt menys i seria tant o més gratificant.

Nota: Aquest article va aparèixer a La Veu de l’Ebre el 30 de setembre de 2005.

Colombofòbia

En els temps que corren ja no es porta fer pel·lícules de serps, aranyes, piranyes, taurons i cocodrils assassins. Tot això ha passat de moda: ara es porten els coloms.

Un bon plató cinematogràfic podria ser el casc antic de Tortosa, que en l’actualitat es troba envaït per aquestes bèsties immundes. Els coloms acceleren el deteriorament de les cases en ruïna i les pintures dels cotxes, per la força corrosiva dels seus fems. Els coloms arrosseguen veritables exèrcits de microbis, que es multipliquen quan algun cau mort al mig del carrer. Els coloms són capaços de fer-se els nius aprofitant la pròpia colomassa i de viure-hi! I els coloms ho deixen tot brut, fastigós, sobretot quan plou, perquè l’aigua en desfà els detritus acumulats en teulades i balcons i se’ls emporta façanes avall. Llavors, quan l’ambient humit i xafogós tan característic de Tortosa es torna a instal·lar a la ciutat, en resulta aquella olor tan plaent per als narius.

Ara que, la fòbia que molta gent experimenta envers aquestes bestioles no els ha de fer veure coloms per perdius. No els han d’encolomar tots els mals del nucli antic als moixons d’ulls sangosos, monocles i plomatge estarrufat. Perquè, si bé és cert que sobrevolen diàriament la catedral de Tortosa, i que la bombardegen despietadament amb armes de destrucció massiva, els coloms no tenen cap culpa que la Seu no tingui escales.

Nota: Aquest article va aparèixer a La Veu de l’Ebre el 26 d’agost de 2005.

La ciutat impossible

A la riba dreta de l’Ebre, just a les portes del Delta, hi ha una capital on sempre m’hi perdo. No pas pel gust de perdre’m, de desconnectar o d’evadir-me d’un món que cada viatge va més atabalat. Res de tot això: m’hi perdo perquè m’hi perdo, perquè sóc incapaç de menar el cotxe a la sortida.

He de reconéixer que tinc el sentit de l’orientació una mica tort, però em resisteixo a creure que tot és culpa meva. I que alguna cosa hi té a veure un traçat urbà dificil d’entendre, amb carrerets d’una sola direcció que no duen enlloc; una senyalització que no se sap ben bé què indica; avingudes de dos carrils per banda que en perden un quan es creuen amb una rotonda; un estat permanent d’obres que obliga els automobilistes a fer filigranes per esquivar grues, bastides i tanques de protecció i, per acabar-ho d’adobar, un canal que desfila -ves qui ho havia de dir- just pel mig de la ciutat.

Després de molt voltar sense trobar-hi el desllorigador, no és estrany que hom es vegi assaltat per les paranoies més diverses, i que pugui confondre amb facilitat la mitologia amb la realitat. Jo mateix, per posar un exemple, la darrera vegada que m’hi vaig trobar, vaig veure en Teseu que tornava a entrar al laberint, empaitat per la protectora d’animals, la qual el maldava per la mort del Minotaure.

Nota: Aquest article va aparèixer a La Veu de l’Ebre el 5 d’agost de 2005.

A la recerca del sol

Jo vinc d’una terra on costa que es pongui el sol. Fins a última hora encara treu el cap darrera les serres, en un intent desesperat per no caure als abismes de la nit. Tot i així, quan la bola groguenca -en ocasions rogenca o ataronjada-, s’amaga sota la línia de l’horitzó, hom encara pot palpar la llum durant una bona estona.

És per aquest motiu que, quan sóc a Tortosa, em sobta que es faci escàpol tan aviat. Sens dubte que no hi ajuda el fet d’estar tan afonada, enmig d’un clima sovint calitjós i que tingui pràcticament a davant dels nassos l’extrem est del Port. A més, la disposició dels seus carrers no afavoreix gens l’entrada de la llum solar cap a l’interior: no n’hi ha gaires, d’encarats a ponent, i els que hi ha, acostumen a ser curts i estrets.

En aquests casos, em trobo com si m’haguessin tret una o dues hores de dia. Em trobo, quasibé, a les fosques. I és per això que necessito, com l’aire que respiro, anar a la recerca del sol. Enfilar el camí costerut i boterut de Caro, per contemplar com llueix quan a baix ja s’ha instaurat l’imperi de les ombres. Deixar enrera conreus d’horta i secà, corbes que són un autèntic mareig, arbres torts del vent i fins i tot alguna cabra escadussera. I quan arribo a dalt, quan baixo del cotxe i em disposo a entomar els raigs del sol que se’n va cap a la banda de Terol, se m’ericen tots els pèls del cos… Però no pas d’emoció, sinó per la rasca que fot a mil cinc-cents metres d’alçada.

Nota: Aquest article va aparèixer a La Veu de l’Ebre el 24 de juny de 2005.

Bon dia, Terres de l'Ebre!

Les Terres de l’Ebre són com un organisme viu, solcat per multitud de venes i artèries. Per aquests conductes hi circulen, cada dia, milers i milers de persones amb els mitjans de transport més variats: el cotxe, l’autobús, el camió, el tren, la bicicleta, el carro o fins i tot alguna llanxa ràpida que només surt les nits de lluna vella.

Les que s’emporten la palma són les carreteres, les quals aglutinen la major part del flux de mercaderies i viatgers. L’autopista i la N-340, totes dues paral•leles a la costa, la carretera que travessa la Terra Alta i la Ribera d’Ebre d’oest a est (o viceversa) i l’Eix de l’Ebre, que uneix Amposta i Lleida.

Però aquest organisme animat encara té una via obstruïda. Una via saturada no pas de trànsit, sinó de revolts, de pujadetes, baixadetes i recorreguts angostos. Es tracta de la C-233, que neix a Flix, just després de la presa, i que mor a Bellpuig, a tocar de l’autovia Madrid-Barcelona. Noranta miserables quilòmetres que es podrien fer en menys d’una hora i que a la pràctica es fan en gairebé dues.

Per tant, fóra desitjable que des d’aquí es contribuís a desembussar una artèria que, amb el temps, podria esdevenir no només el camí més curt a les Garrigues i l’Urgell, sinó el passadís interior i preferent cap a la Catalunya Vella. Si arribés aquest dia tingueu per cert que el sol no sortiria sol, que els primers feixos de llum vindrien barrejats amb una remor de veus cada cop més insistent, i que es faria comprensible quan us diguessin, en borgenc, en cerverí, en manresà, en vigatà o en gironí:

- Bon dia, Terres de l’Ebre!

Nota: Aquest article va aparèixer a La Veu de l’Ebre el 27 de maig de 2005.

Elogi del pastisset

Quin és el símbol, l’ensenya de les Terres de l’Ebre? És, com el seu nom indica, el riu? O el mar? El vent? O el sol? El bou? O la carxofa? El Delta? O els Ports? Tortosa? O Amposta? El nus antitransvasament? O la coronada, venerada, i mai prou aimada Nostra Senyora de la Cinta?

No, senyores i senyors, res de tot això. El tret identificador d’aquestes terres és quelcom més senzill, petit i gustós: el pastisset de cabell d’àngel. Una llepolia en forma de mitja lluna, aneu a saber si baixada de l’estendard dels moros que un dia van lluitar contra les tropes de Ramon Berenguer IV. Una gormanderia que es fa encara més menuda quan ens endinsem al Matarranya. O que adopta el sempre evocador nom de casqueta a la Terra Alta. O que apareix farcida no només de cabellet de querubí, sinó de moniato, brossat o fins i tot xocolata –pregunteu, pregunteu quant dura aquest pastisset a les lleixes del forn de Carme de Planero, a Rasquera.

Què hi ha més bo que un pastisset? Rompre la closca daurada i estirar, a poc a poquet, centenars de filaments de cabell d’àngel és tota una experiència,
és com entrar en trànsit. Palpar el gust de la canyella, de l’aiguardent, de l’oli, acabar amb els morros nevats de sucre i passar-hi acte seguit la llengua per escombrar -sempre cap a casa- els cristalls que han quedat escampats és com assistir a una revelació divina. Compartir-ho amb un bon vi de dir missa, ja sigui de Falset, del Masroig o de Vinebre, és com emprendre el camí dret i segur per anar al cel.

Nota: Aquest article va aparèixer a La Veu de l’Ebre el 29 d’abril de 2005.

No li donem més peixet

És llarg, llefiscós, lleig. Fot un cap gros, ample i aplanat, com una pilota de rugby. Els ulls són xicotets, els mostatxos dalinians i les dues aletes posteriors com un parell de vanos oberts de bat a bat. Algú va tenir la graciosa idea d’introduir-lo, fa tres dècades, a les aigües del pantà de Mequinensa i ara ja és el principal depredador del tram final de l’Ebre. Si pregunteu a la fauna aquàtica qui és l’amo de les aigües que passen per Miravet, i per Xerta, i pels canals del Delta, no espereu altra resposta que el silur.

El silur s’ho menja tot, o quasibé tot, bàsicament perquè és la bèstia més grossa del riu. Pot arribar als dos metres i mig i sobrepassar els cent quilos de pes. Val a dir que, amb aquesta fila, no hi ha plaga que li faci ombra. Ni el musclo zebra ni la nova espècie de perca asiàtica que fa poquet van capturar a l’Encanyissada.

I mentrestant, què fem per acabar amb aquesta amenaça? Ben poca cosa. Fins i tot permetem que, després d’haver-lo pescat i d’ensenyar-lo a càmera, alguns el tornin a aviar. Perquè la propera vegada sigui més gros, i més llarg… I s’hi puguin tornar a fer la foto.

En comptes de promoure’n la pesca esportiva sense límit de talla ni època, o prohibir-ne el retorn a l’aigua un cop ha mossegat l’ham, o fins i tot fer-lo atractiu a les noves modes culinàries –silur al pil-pil, brandada de silur, silur confitat, sorbet de silur…-, preferim no mullar-nos gaire. La qual cosa, no ens enganyem, és lo mateix que donar-li peixet.

Nota: Aquest article va aparèixer a La Veu de l’Ebre el 25 de març de 2005.

La faixa està de rebaixa?

La Veu de l’Ebre, en la seva versió digital, pregunta als internautes sobre el destí del monument a la Batalla de l’Ebre de Tortosa. Se’ls presenten distintes opcions: l’enderroc, la conservació tal i com el van parir, l’eliminació dels elements ofensius, el trasllat a un museu o la conversió en un símbol bé de la lluita contra el Pla Hidrològic bé en homenatge de les víctimes del nazisme.

Confesso que el resultat de l’enquesta m’ha deixat en fora de joc. L’opció més votada (un 51, 58%!) aposta per deixar el monument tal i com està, per davant de la que està a favor de derrocar-lo (només un raquític 13,22%). A més, les que impliquen mantenir el monument fent-li alguna modificació física o simbòlica superen el trenta per cent. Per tant, quatre de cada cinc internautes que han contestat a la pregunta estan a favor de mantenir el monument ancorat a les aigües de l’Ebre, entre Ferreries i el nucli antic de Tortosa¹.

Sense entrar a valorar què suposaria haver de buscar un museu –més aviat un hangar per a avions- per encabir-hi el monument, considero de mal gust voler-lo convertir en tribut a les víctimes del nazisme. Primer, perquè abans ens hauríem de fixar més en la nostra història recent; i segon, perquè resulta ingenu pensar que, només per posar-li un nom diferent, la cosa aquesta deixarà de transmetre tantes males sensacions.

Tampoc no em sembla escaient convertir-ho en una icona anti-PHN. És que els antitransvasistes no en tenen prou amb el monument que aviat es farà a la capital per commemorar la seva gesta? Quina relació té la gallina feixista amb la seva lluita? De veritat els agrada que es barregin els valors de la nova cultura de l’aigua i el franquisme?

Encara menys encertada trobo l’opinió d’eliminar-ne els elements ofensius. Si comencéssim per aquí, no només tombaríem l’afaram, sinó tota l’estructura metàl·lica (més rovellada que l’home de llautó d’El Mag d’Oz). Des de la base fins al paio que aguanta aquella espècie de bengala que no fa llum. Passant per aquells vidres de colorets que li donen un aire aneu a saber si psicodèlic, postmodern, retrofuture o simplement delirant.

Ara, el que trobo francament inadmissible és deixar el traste tal com està. No s’hi val a defensar-ho apel·lant a la memòria històrica, a dir que forma part de la nostra història recent. Perquè la memòria històrica ha de servir, crec jo, per corregir els errors del passat per tal que no es tornin a repetir. I no pas per dedicar-los monuments de vint o trenta metres d’alçada.

Per tant, l’opció més assenyada i respectuosa amb els valors democràtics és esborrar del mapa el conjunt escultòric (per dir-ho d’alguna manera). Enviar-ho tot cap a la foneria. Així, un cop desfet i liquat, es podrà decidir si farà més bon servei en forma de maquinària agrícola, de gronxadors per a la canalla o de primera matèria per al futur quart pont de Tortosa.

1 Resultats a 11 de febrer de 2005.

 Nota: Aquest article va aparèixer a La Veu de l’Ebre el 25 de febrer de 2005.

Articles de La Veu de l'Ebre

A principis de 2005, vaig començar a escriure articles  d'opinió al setmanari La Veu de l'Ebre, de Tortosa. Són una sèrie d'articles curts i molt lligats al territori solcat per les aigües del gran riu Ebre. A partir de diumenge que ve, a la vostra plana. Broma plana.