Ja està bé la broma?

Vaig sortir de l’Escola Agrària. Visibilitat: cinquanta metres –i sóc generós. Als termes de les Borges, Juneda i Castelldans, sabia on era per les senyals i les línies pintades a terra. Però, quan vaig desviar-me cap al Cogul, va començar la festa.

Ni un coscoll, ni un pi, ni un mas, ni una fita que em digués on em trobava. Amb prou feines podia intuir les pujades i les baixades. Estava embromat, era de nit i feia angúnia.

Amb la broma tan plana, les distàncies són mal·leables. S’estiren com un xiclet. Creia que baixava la costa del Cogul, quan en realitat era força més enrere. I les llums del Cogul que no s’afiguraven. I la costa que no acabava. M’havien canviat l’entorn i era a l’altre cap del món? Era al purgatori? –del Dant, no del Torres. M’hauria valgut més tornar a Sarroca a peu?

Avui no ataco la broma –és inevitable- ni les vies garriguenques –són millorables. Perquè vaig fer la millor ruta possible. En un temps en què hi ha tantes trompades per la broma a l’N-420 i a l’AP-2 –la General d’Olis hi té res a veure?- fer tentines a la salvatge garriga és una confortable benedicció. 

Música a l'alba

A la ràdio, al matí, hi ha programes que combinen riures i música. L’objectiu? Despertar els oients i fer-los caminar amb bon peu.

Potser per incapacitat de locutors i guionistes, potser perquè, a aquella hora, no sóc gens receptiu, no em fan gràcia. No hi ajuda que sempre sonin les mateixes cançons i l’excés d’anuncis -adotzenats, pesats, uns ancòrdios.

Fins no fa gaire, al cotxe, practicava el zàping radiofònic. Però me’n vaig cansar. Volia substància, varietat i abolir la propaganda. I vaig trobar Tots els matins del món, a Catalunya Música.

I jo que pensava que la música clàssica només era per llegir, escriure i relaxar-se! També era companya de viatge, desvetlladora dels sentits mentre el dia despuntava. Els tossals d’Alcanó, el Cogul i Castelldans, els olivers, les bromes rogents i els horitzons daurats, fins i tot els bonys de la carretera, tenien un altre batec amb les melodies de sempre.

Un matí va sonar Moonlight serenade, a càrrec de la soprano Barbara Hannigan i la Ludwig Orchestra. Delicada. Excepcional. I em vaig sentir com em volia sentir, just al moment que sorgia l’alba.

Origen

El juliol, al Segrià, ha estat ardent i estrambòtic. Sense sortir de la comarca i amb restriccions de mobilitat força dures a quasi tots els pobles del tram final del Segre –amb Lleida al davant. Als nou pobles de les Garrigues històriques, o del Segrià Sec, la pressió no ha estat tan insistent, però hi han hagut massa coses que no s’han entès, massa missatges contradictoris dels poders públics. 

A partir d’aquí fins al final de l’article, podria abonar-me a aquest victimisme tan nostrat, que consisteix en somicar, culpar de tots els mals el centralisme barceloní i no aportar cap mena de solució al problema. Però no ho faré. Seré pràctic. 

En primer lloc, hem vist que no se’ns deixava sortir del Segrià, mentre pobles propers –en quilòmetres i fesomia- no tenien aquesta restricció. D’Aspa no i del Cogul sí. D’Alcanó no i de Granyena sí. De Torrebesses no i de la Granadella sí. Així doncs, perquè no pensem en canviar de comarca? En tornar a les Garrigues? Pel fet de compartir comarca amb Lleida, hem pagat un preu molt car. I el podem tornar a pagar. 

I en segon lloc, suposo que hem valorat què suposa viure a Lleida capital. Lleida, la gran ciutat de la nostra terra, ha esdevingut la gran gàbia de la nostra terra. Tota aquesta gent que ha marxat els últims anys dels nostres pobles, no seria hora que tornessin? Que tornessin a l’origen?

Nota: Aquest article apareix al número 534 del quinzenal SomGarrigues (del 7 al 20 d'agost de 2020).

Qui és qui a les lletres garriguenques?

La pregunta, la va formular Àlex Broch, a Bellaguarda, una tarda de principis d’agost. I jo, que visc aquí, que em dedico a això, no la vaig saber contestar. Em vaig remetre a l’exposició “La Veu de la Terra”, on Joan Cornudella informava d’escriptors garriguencs d’abans i ara; al Centre d’Estudis de les Garrigues, del qual en formen part molts escriptors; a l’Editorial Fonoll de Juneda; als articulistes del SomGarrigues; al Consell Comarcal de les Garrigues, al Bibliobús Garrigues-Segrià…

La professió d’escriptor és individualista. Hi ha molta gent que escriu, cada dia més, però no ens coneixem gaire entre nosaltres. A cada trobada literària descobreixo gent que escriu, que potser viu al poble de la vora i no en tenia notícia. En l’era de les xarxes socials, sobta que hi hagi tants escriptors tan poc coneguts.

Amb l’Àlex Broch, vam convenir que havíem de fer quelcom per esmenar aquesta desconeixença. Que, de cara a la propera Trobada d’Escriptors i Crítics de les Garrigues –el proper 7 d’octubre al Cogul-, hauríem de tenir una llista representativa de la gent de lletres de la salvatge garriga. Per tant, des d’aquí demanem que els escriptors d’aquesta terra, amb obra publicada o sense, premiats o no, d’Arbeca a Almatret, de l’Albi a Bovera i de Sunyer a la Pobla de Cérvoles, alcin la mà perquè els comptem. I per comptar amb ells.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 455 del quinzenal SomGarrigues (del 25 d'agost al 7 de setembre de 2017).