Ja està bé la broma?

Vaig sortir de l’Escola Agrària. Visibilitat: cinquanta metres –i sóc generós. Als termes de les Borges, Juneda i Castelldans, sabia on era per les senyals i les línies pintades a terra. Però, quan vaig desviar-me cap al Cogul, va començar la festa.

Ni un coscoll, ni un pi, ni un mas, ni una fita que em digués on em trobava. Amb prou feines podia intuir les pujades i les baixades. Estava embromat, era de nit i feia angúnia.

Amb la broma tan plana, les distàncies són mal·leables. S’estiren com un xiclet. Creia que baixava la costa del Cogul, quan en realitat era força més enrere. I les llums del Cogul que no s’afiguraven. I la costa que no acabava. M’havien canviat l’entorn i era a l’altre cap del món? Era al purgatori? –del Dant, no del Torres. M’hauria valgut més tornar a Sarroca a peu?

Avui no ataco la broma –és inevitable- ni les vies garriguenques –són millorables. Perquè vaig fer la millor ruta possible. En un temps en què hi ha tantes trompades per la broma a l’N-420 i a l’AP-2 –la General d’Olis hi té res a veure?- fer tentines a la salvatge garriga és una confortable benedicció. 

Ni el sentiràs

A la pel·lícula The Blues Brothers, l’Elwood obre la porta del seu apartament. Fa passar son germà Jake. En pocs metres quadrats, un llit, una nevera, un tocadiscos –on sona Let the good times roll, de Louis Jordan- i un fogonet per torrar pa. Hi ha una finestra que dona al carrer. Davant per davant, circulen trens:

-Cada quan passa el tren? –pregunta el Jake.

-Tan sovint que ni el sentiràs – respon l’Elwood.

Una cosa semblant em passa a mi. Treballo en un lloc on circulen tants trens que moltes vegades ni m’hi fixo. Assumeixo els tremolors de l’alta velocitat com a propis, els incorporo al meu bagatge acústic.

Quan hi menys freqüència de pas, m’assalten les preguntes: tota aquesta gent, on va a parar? A Barcelona? A Tarragona? A Lleida? A Madrid? A Sevilla? A França? A la quinta forca? De la mateixa manera que jo veig el tren com una fletxa, com un llamp, què veu el passatge quan vola davant de la nostra escola? Un esquitx verd i blanquinós? Formigues? Vehicles de joguina? El campanar de les Borges? Puiggròs?

Cada dia se’m fa més estrany, això del progrés. Perquè uns cada dia van més depressa, i uns altres no es mouen de lloc. Perquè uns viatgen sense escales, amb tots els adelantos, i uns altres tenen unes parades tronades i galdoses. Perquè uns cada vegada van més lluny, i uns altres només poden veure com els primers s’allunyen.

Nota: aquest article apareix al quinzenal SomGarrigues (del 31 d'octubre al 14 de novembre de 2019).

Més del que puc prendre

De la Granadella a Bellaguarda i tornar. Vint-i-quatre quilòmetres, si fa no fa. Vaig començar l’any amb una caminada, la cinquena edició de la Marxa de la Boira. Una bona manera de recuperar la forma després de festes, vaig pensar.

Els camins i els trossos estaven gebrats. Blancs. L’aigua de la bassa de la Granadella, gelada. El baf sortia sortia espès, com una broma. El sol era amunt, però la temperatura no s’enfilava. 

Vaig compartir bona part del trajecte amb el Joan, de les Borges Blanques, qui m’expressava la sensació de llibertat que experimentava quan sortia a caminar o córrer. Vam recórrer la Vall de Sant Pere, vam estar a punt d’equivocar-nos en dos o tres trencalls, vam pujar una costa consagrada just abans d’arribar a Bellaguarda, i a Bellaguarda la Dolors del Coti ens va donar esmorzar.

De Bellaguarda a la Granadella vam calcigar camins amples i ondulants, flanquejats per olivers, pins, coscolls i molins de vent. Ben aviat, al fons de la vall, vam divisar Bovera, i més enllà, la xemeneia d’Ascó i les serres de la Fatarella.

El Joan em va deixar enrere, perquè no li podia seguir el ritme. Es veia que caminar també cansava. Però una cosa em mantenia en moviment: les ganes de paisatge garriguenc, de tenir-lo tot per a mi, i de fer amb el temps allò que més em plagués. Famolenc de riqueses, tenia més del que podia prendre.

Nota: Aquest article apareix al número 496 del quinzenal SomGarrigues (del 22 de febrer al 7 de març de 2019).

Les dones i els llibres

La Granadella. Vigília de Sant Jordi. Al Centre de la Cultura de l’Oli de Catalunya, llegim poesia, novel·la, dietaris i articles periodístics sobre l’oli i l’oliver. Tot i que hi ha algun home, el color és femení. I, a banda d’un servidor, tothom qui recita és dona.

Castelldans. Primer dijous de maig. A la Biblioteca Josep Bellet i Falcó, comentem Em tallaré les trenes, de Marialba Revés. La concurrència? Les integrants del club de lectura. Tot dones.

Als clubs de lectura de les Borges Blanques, Llardecans, Miralcamp o Santa Bàrbara, les dones són aclaparadora majoria. I així és arreu. Si a Catalunya es llegeix, és gràcies a les dones de mitjana edat per amunt. Dones que llegeixen un llibre al mes, que senten la literatura, que desdobleguen els plecs de cada personatge, que (re)interpreten el sentit de les trames... 

A Castelldans, hi ha la Carme. Després de passejar-me amunt i avall durant anys, és l’única lectora a qui he escoltat el nom del cineasta François Truffaut. Quan va obrir la Biblioteca de Castelldans, fa mig segle, se li va obrir el món. Llegia tant, que quasi se n’havia d’amagar. Doncs bé, de dones com ella, n’està ple. Potser no es veuen gaire, però, al cap i a la fi, són les que aguanten la lectura a casa nostra. És just, obligat, que reconeguem la seva tasca. Perquè, sense dones així, potser no hi hauria llibres.

Nota: Aquest article apareix al número 449 del quinzenal SomGarrigues (del 19 de maig a l'1 de juny de 2017).