Ja està bé la broma?

Vaig sortir de l’Escola Agrària. Visibilitat: cinquanta metres –i sóc generós. Als termes de les Borges, Juneda i Castelldans, sabia on era per les senyals i les línies pintades a terra. Però, quan vaig desviar-me cap al Cogul, va començar la festa.

Ni un coscoll, ni un pi, ni un mas, ni una fita que em digués on em trobava. Amb prou feines podia intuir les pujades i les baixades. Estava embromat, era de nit i feia angúnia.

Amb la broma tan plana, les distàncies són mal·leables. S’estiren com un xiclet. Creia que baixava la costa del Cogul, quan en realitat era força més enrere. I les llums del Cogul que no s’afiguraven. I la costa que no acabava. M’havien canviat l’entorn i era a l’altre cap del món? Era al purgatori? –del Dant, no del Torres. M’hauria valgut més tornar a Sarroca a peu?

Avui no ataco la broma –és inevitable- ni les vies garriguenques –són millorables. Perquè vaig fer la millor ruta possible. En un temps en què hi ha tantes trompades per la broma a l’N-420 i a l’AP-2 –la General d’Olis hi té res a veure?- fer tentines a la salvatge garriga és una confortable benedicció. 

Música a l'alba

A la ràdio, al matí, hi ha programes que combinen riures i música. L’objectiu? Despertar els oients i fer-los caminar amb bon peu.

Potser per incapacitat de locutors i guionistes, potser perquè, a aquella hora, no sóc gens receptiu, no em fan gràcia. No hi ajuda que sempre sonin les mateixes cançons i l’excés d’anuncis -adotzenats, pesats, uns ancòrdios.

Fins no fa gaire, al cotxe, practicava el zàping radiofònic. Però me’n vaig cansar. Volia substància, varietat i abolir la propaganda. I vaig trobar Tots els matins del món, a Catalunya Música.

I jo que pensava que la música clàssica només era per llegir, escriure i relaxar-se! També era companya de viatge, desvetlladora dels sentits mentre el dia despuntava. Els tossals d’Alcanó, el Cogul i Castelldans, els olivers, les bromes rogents i els horitzons daurats, fins i tot els bonys de la carretera, tenien un altre batec amb les melodies de sempre.

Un matí va sonar Moonlight serenade, a càrrec de la soprano Barbara Hannigan i la Ludwig Orchestra. Delicada. Excepcional. I em vaig sentir com em volia sentir, just al moment que sorgia l’alba.

Les dones i els llibres

La Granadella. Vigília de Sant Jordi. Al Centre de la Cultura de l’Oli de Catalunya, llegim poesia, novel·la, dietaris i articles periodístics sobre l’oli i l’oliver. Tot i que hi ha algun home, el color és femení. I, a banda d’un servidor, tothom qui recita és dona.

Castelldans. Primer dijous de maig. A la Biblioteca Josep Bellet i Falcó, comentem Em tallaré les trenes, de Marialba Revés. La concurrència? Les integrants del club de lectura. Tot dones.

Als clubs de lectura de les Borges Blanques, Llardecans, Miralcamp o Santa Bàrbara, les dones són aclaparadora majoria. I així és arreu. Si a Catalunya es llegeix, és gràcies a les dones de mitjana edat per amunt. Dones que llegeixen un llibre al mes, que senten la literatura, que desdobleguen els plecs de cada personatge, que (re)interpreten el sentit de les trames... 

A Castelldans, hi ha la Carme. Després de passejar-me amunt i avall durant anys, és l’única lectora a qui he escoltat el nom del cineasta François Truffaut. Quan va obrir la Biblioteca de Castelldans, fa mig segle, se li va obrir el món. Llegia tant, que quasi se n’havia d’amagar. Doncs bé, de dones com ella, n’està ple. Potser no es veuen gaire, però, al cap i a la fi, són les que aguanten la lectura a casa nostra. És just, obligat, que reconeguem la seva tasca. Perquè, sense dones així, potser no hi hauria llibres.

Nota: Aquest article apareix al número 449 del quinzenal SomGarrigues (del 19 de maig a l'1 de juny de 2017).