Lletres d'estiu

L’estiu és bo per fer activitats literàries? Entre juny i agost, es pot atreure gent a esdeveniments llibrescos? Es pot lluitar contra les vacances, quan se suposa que ningú està d’hòsties i tothom es lliura al dolce far niente?

No respondré amb teories, ho faré amb fets. El 14 de juny, al Far de la Banya de Tarragona, vaig participar a la Nit Literària, on vam llegir textos sobre la mar –el meu, dedicat al Ros de la Guita, pescador del Serrallo. No vaig comptar el públic, però no érem menys de cinquanta.

El primer dijous de juliol, es fa a la Platja de la Llosa de Cambrils una lectura de poesia –el Safareig Poètic. Asseguda a la sorra, o entaulada al Xiringuito Mesa si fa vent, la colla de l’Eduard López emprèn sessions temàtiques de poesia. L’any que tocava poesia eròtica –vaig llegir Catul- érem un batalló.

El mateix puc dir de jornades literàries a Vall-de-roures, el Soleràs, Cornudella de Montsant, Baixamar –Torredembarra- Botarell o Gandesa, a les quals he anat assistint. A totes hi havia gent, molta gent, prou gent per ser estiu.

El problema no és l’estiu. Si la cosa està ben organitzada, si hi ha persones implicades i compromeses, si l’acte és atractiu, el públic sempre acaba acudint. Sempre. Tant se val si es fa a la Granadella, a les Borges Blanques, als Torms, a Juneda, Arbeca, Torrebesses o Sarroca.

Nota: Aquest article apareix al monogràfic especial Estiu 2019 del periòdic quinzenal SomGarrigues.

La creativitat

Érem a Riba-roja d’Ebre. El Tomàs Camacho, l’Alfredo Gavín i un servidor havíem participat a la desena edició de la Copa de lletres, una vetllada literària conduïda pel Josep Sebastià Cid i la María José Franquet i regada amb vins del Celler Batea. La Yolanda Armora, de l’Agrobotiga l’Agrari, va començar a parlar de la creativitat. Com naixia, com es desvetllava la creativitat, preguntava la Yolanda.

-Surt de l’experiència –vaig dir jo.

Vaig contestar de bursada, sense engaltar. Ben bé hauria pogut dir una animalada. Però, mentre anava desembolicant la troca, em convencia que realment era així. La creativitat no era crear una cosa del no-res: era agarrar quelcom que ja existia i esporgar-ho. O empeltar-ho.

Qui es dedica a escriure, compondre cançons, cuinar, llaurar o decorar aparadors s’adona que ja s’ha fet tot, que tot s’ha provat. I no obstant, continua. Reflexiona sobre els seus fracassos i procura esmenar-los. Es fixa en allò que han fet els altres i hi introdueix variacions. Passa una i mil vegades per aquell camí fins que es fixa en el detall que el fa exclamar: “Com és que no hi havia pensat abans! Si ho tenia davant del nas!”

La creativitat és una empremta, un toc personal, convertir quelcom a imatge i semblança, a l’idioma d’un mateix. La creativitat no és un Big Bang: és coneixement i experiència, creixement i paciència.

Nota: Aquest article apareix al número 472 del quinzenal SomGarrigues (del 6 al 19 d'abril de 2018).

Les dones i els llibres

La Granadella. Vigília de Sant Jordi. Al Centre de la Cultura de l’Oli de Catalunya, llegim poesia, novel·la, dietaris i articles periodístics sobre l’oli i l’oliver. Tot i que hi ha algun home, el color és femení. I, a banda d’un servidor, tothom qui recita és dona.

Castelldans. Primer dijous de maig. A la Biblioteca Josep Bellet i Falcó, comentem Em tallaré les trenes, de Marialba Revés. La concurrència? Les integrants del club de lectura. Tot dones.

Als clubs de lectura de les Borges Blanques, Llardecans, Miralcamp o Santa Bàrbara, les dones són aclaparadora majoria. I així és arreu. Si a Catalunya es llegeix, és gràcies a les dones de mitjana edat per amunt. Dones que llegeixen un llibre al mes, que senten la literatura, que desdobleguen els plecs de cada personatge, que (re)interpreten el sentit de les trames... 

A Castelldans, hi ha la Carme. Després de passejar-me amunt i avall durant anys, és l’única lectora a qui he escoltat el nom del cineasta François Truffaut. Quan va obrir la Biblioteca de Castelldans, fa mig segle, se li va obrir el món. Llegia tant, que quasi se n’havia d’amagar. Doncs bé, de dones com ella, n’està ple. Potser no es veuen gaire, però, al cap i a la fi, són les que aguanten la lectura a casa nostra. És just, obligat, que reconeguem la seva tasca. Perquè, sense dones així, potser no hi hauria llibres.

Nota: Aquest article apareix al número 449 del quinzenal SomGarrigues (del 19 de maig a l'1 de juny de 2017).

El so de la fruita dolça

L’auberge amb vi és bo, però és millor amb música. Després d’escoltar ForVmbrass, quintet de metall –tuba, trombó, trompa i dues trompetes- format per músics de l’Orquestra Julià Carbonell, a cada dau de préssec vaig reviure la marxa triomfal d’Aïda, l’òpera Carmen, el tango La Cumparsita. Quan escurava el vi, endolcit, que romania al cul del got, assaboria les cançons de Serrat, Llach, Nino Rota i Ennio Morricone.

A Aitona, fent els Camins de Fruita Dolça, vaig sentir que anàvem pel bon sender. Que el paisatge, si es treballa bé, pot donar molt fruit. Fruiturisme, un projecte de l’Ajuntament d’Aitona, vol mostrar la maduració, collita i  tractament de la fruita; ensenyar el contrast entre l’horta i el secà del seu terme; exhibir els camps de fruiters quan floreixen i exposar receptes diferents, com la coca de recapte de fruita dolça, el mojito de paraguaio i les croquetes de bacallà amb nectarina. El que abans era ciència-ficció, ara és real. La fruita dolça no només es toca, es mira, s'olora i es tasta, també sona. L'escolteu? 

Nota: Aquest article apareix al número 379 del quinzenal SomGarrigues (del 12 al 25 de setembre de 2014)

Lo gitano blanc

En els temps que corren, és difícil vendre llibres. I penses que hauries d’escriure lo que agrada, o escriure millor, o simplement, plegar d’escriure. Però apareix un escriptor que es reinventa i va un pas més enllà, i penses que no tot està fet. Que tot és possible.

A Amposta, a les Jornades de les Lletres Ebrenques, va actuar Lo gitano blanc, un grup de rumba ebrenca de Flix. L’esquer del grup és l’escriptor Andreu Carranza, que figura un gitano que ven melons a la carretera, i al qual li desapareix, per art de màgia, la fragoneta. Buscant la fragoneta, l’Andreu revisita textos d’ebrencs il·lustres com Moncada, Bladé, Arbó o Vergés.

La veritat, l’Andreu no canta gaire. I tocar, lo que es diu tocar, tampoc. La guitarra, l’ampolla d’anís –buida- i una canya badada. Però no cal. Perquè d’això, ja se’n cuiden els bons músics que l’acompanyen. L’Andreu pot ser un baliga-balaga, però també és un home savi. I els savis saben que, allò que no dominen, ho han de cedir als que ho dominen.

Seguirem Lo gitano blanc. Amb fragoneta o sense.

Nota: Aquest article apareix al número 358 del quinzenal SomGarrigues (del 8 al 21 de novembrede 2013)

Amunt i avall

D'Oli en un llum, el meu primer llibre, n'hem fet més de trenta presentacions. N'hem fet a Sarroca, Reus, la Seu d'Urgell, Lleida, Tortosa, Barcelona, Girona, Tarragona i Vall-de-Roures. Hem tombat amunt i avall durant més d'un any, i hem viscut anècdotes a cabassos. En voleu unes quantes? En un poble, quan els vaig dir que la novel·la era “Sexe, drogues i festa major”, un padrí va dir-me si no estava fent apologia dels estupefaents. En un altre poble, després de confondre'm amb el meu editor (què he fet jo perquè la gent pugui pensar que sóc editor?), vam haver de fer la presentació a peu dret. En una sala del ball, mentres fèiem la presentació, escoltàvem les pilotades que, a fora, la canalla estavellava contra una porta de planxa. En una altra sala del ball, el grinyol d'una porta que només es tancava quan estava a punt d'obrir-se. En un poble vaig provocar, sense voler, el riure dels assistents quan vaig dir que coneixia la majoria dels meus lectors. En un altre poble vaig tenir la gosadia, immensa, de cantar-los Lo Guerxet d'Artesa.

Ara, a propòsit del llibre Esmorzars de Lleida, estem a punt d'encetar una nova tongada de presentacions. Pel cap baix en farem una quinzena. Com haureu pogut suposar, m'ho passo bé tombant avall i amunt. Sinó, no en faria tantes. Allò que molts de vosaltres errareu (sobretot els que no em coneixeu) són els motius que m'empenyen a fer-ho. Pensareu en allò tan recurrent que l'escriptor vol estar en contacte amb els seus lectors; que aprofita el viatge per fer turisme i conèixer nous territoris, que aniria fins al poble més remot de la Terra per vendre un miserable exemplar... Res de tot això, xiquets. Faig presentacions perquè sóc un xerraire, perquè m'agrada garlar. N'hi que diuen que no callo ni a sota l'aigua. Això no vol dir que no deixi parlar els companys de taula i el públic. Només faltaria. Però quan em pregunten una cosa, enlloc de ser concís, breu, dos vegades bo, m'embolico tant que ja no sé què deia al principi. Enllaço una cosa amb l'altra, i després amb l'altra, i al final he de ser jo qui pregunta: “Perdona, quina era la pregunta?” De la mateixa manera, si la concurrència no m'interpel·la i el meu editor pesa figues, són ben capaç, jo solet, de fer-me les preguntes i respondre-les tot seguit.

I faig presentacions perquè, mentre sóc fora, no sóc a casa. Diguem-ho clar: mentre tombo amunt i avall no vaig a buscar les nenes a la guarderia; ni les porto a passeig o a jugar al parc; ni les banyo; ni les peixo; ni deixo que em pugin a cavall; ni escombro, passo el drap de la pols, frego o plego roba. Mentre presento un llibre faig festa major. Una festa major molt curta, però festa major al cap i a la fi.

Veus poètiques a Reus

Divendres 21 de gener, al bar del Teatre Bràvium de Reus, va tenir lloc un recital de poesies de l'Òscar Palazón, ferm i valent company de lletres, a càrrec de Jaume Amenós, Jaume Ciurana i Montse Marca. Ja els havia sentit, em sembla, durant la prèvia de Sant Jordi a la Biblioteca Xavier Amorós de Reus, i ja llavors em van semblar uns magnífics recitadors. La vetllada del gener no va fer sinó confirmar-me la seva qualitat, perquè van agafar uns bons versos de l'Òscar i els van convertir en un ritme elegant, amb classe.
Divendres 28 de gener, a la Biblioteca Xavier Amorós de Reus, també amb l'Òscar Palazón entre el públic, va tenir lloc la presentació conjunta dels poemaris "Vestigis", de Rosina Ballester, i "Orlando natural", de Mireia Vidal-Conte. Les recitadores, en aquest cas la Montse Carrillo i la mateixa Vidal-Conte, van oferir-nos unes interpretacions molt bones, més suau en el cas de la Montse, més contundent i absorbent en el cas de la Mireia. Només vaig trobar-hi a faltar la veu de la Rosina, que vaig intuir molt tendra i expressiva. 

La veritat, en els dos casos vaig quedar parat davant tal domini de la veu. Potser perquè, quan he de llegir en veu alta els meus textos, només sé que cridar, entrebancar-me i fer galls... Per tant, potser que, la propera vegada, demani a algun d'ells que em faci el favor de llegir-me. Així, el que jo escrigui hi guanyarà i la meva persona no quedarà -altra vegada- en evidència.