Presentació d'Una terra d'oli a Lleida

 

"Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre" a Botarell

Ma filla Joana ha recuperat un vídeo de l'agost de 2016, gravat pel xic de la Llibreria Gaudí de Reus, just abans de la presentació d'"Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre" a Botarell, al Baix Camp

Presentació virtual de Sol ponent a la Granadella

El diumenge 26 d'abril de 2020 havia de presentar Sol ponent a la Granadella, però no va poder ser. El confinament va obligar a suspendre els actes presencials, però l'Ajuntament de la Granadella va voler mantenir-los en format virtual. I em va proposar fer la presentació virtualment. Jo no havia fet mai una presentació virtual, i per això em va agradar la idea, perquè no l'havia feta mai. 

Aquest vídeo també el vaig penjar al meu canal de Youtube, que havia inaugurat uns dies abans, i de seguida vaig pensar: "A veure quin seria el proper!" Perquè això dels vídeos no s'acabarà, eh?

Moltes gràcies a l'Atzara, de l'Ajuntament de la Granadella, a la Gemma, de la Biblioteca Emili Pujol de la Granadella, i a l'Alba, la meva dona, per gravar-me.

Micropresentació d'Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre

La Judit Pujadó, uns dies abans de Sant Jordi, em va demanar un vídeo curt sobre Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre. La idea de penjar vídeos al Youtube ja feia temps que em rondava pel cap, però mai no m'atrevia a fer el pas, perquè pensava: "Ves, a qui li poden interessar els meus vídeos!" Però, com que ja el tindria fet, no em costava afegir-lo´al meu compte de Youtube, que fins al moment comptava amb la impressionant xifra de zero vídeos. 

La veritat, no va quedar malament del tot, i em va animar a fer-ne més. En aquest 2020, i més endavant i tot, ens haurem d'acostumar a fer les presentacions dels llibres d'aquesta manera. Si Mahoma no pot anar a la muntanya, serà la muntanya, la que haurà d'anar cap a Mahoma. Era així, no?

Presentació de Sol ponent, a càrrec d'Eduard López

El 27 de març havíem de presentar Sol ponent, el meu últim llibre, a Castellvell del Camp. Però no vam poder (coses del confinament). La presentació havia d'anar a càrrec de l'amic i escriptor reusenc Eduard López. Li vaig demanar si podia redactar igualment la presentació i enviar-me-la, i jo ja en faria difusió. I ell, com a bon amic meu que és, ho va fer (Una altra vegada gràcies, Eduard. Ja en van...) I aquí la teniu:

Ara fa poc més de dos anys vaig decidir honorar un dels més grans representants de les nostres lletres, Josep Pla, resseguint les seves passes d’un segle enrere, o almenys el que va deixar transcrit al seu dietari, escrit a l’edat de vint-i-un anys, que ha acabat sent una de les seves obres majors. Parlo naturalment d’El quadern gris. El que no sabia és que a penes dos anys després la grip amb què l’ inicia, i és sens dubte en bona part causa que ell l’escrivís, es presentaria també arreu del món en una nova versió, si no més mortífera, sí igual d’extensa.

Aquesta grip ha causat que la presentació d’una l’altre dietari, el del meu amic Ignasi Revés, s’hagi d’ajornar sine die, i que ara l’hàgim de compartir en algunes ratlles, que miraré de no fer excessivament llargues per no cansar a l’hipotètic lector. Els paral·lelismes històrics són de vegades esfereïdors, com si es burlessin de nosaltres i ens volguessin indicar que l’atzar i la casualitat són només dues expressions de la nostra total ignorància sobre com funciona la natura, el món, o el que al capdavall hem volgut acabar denominant Història.

Aquest altre dietari que vaig devorar ara fa unes poques setmanes –que tanmateix ara em semblen tan llunyanes- no transcorre, però, en cap confinament, ni el molt relatiu que Pla va seguir ara fa un segle, ni el que ara seguim amb prou rigor i que ens permet una excel·lent excusa per devorar els llibres que tinguem a mà a les nostres llibreries (o als nostres llibres electrònics).

Deixeu-me, doncs, que us recomani la lectura –o relectura, si és que ja el vau llegir- d’aquest dietari d’un sarroquí que, un segle després que l’empordanès deixés constància immortal del seu sojorn a la seva contrada natal, ens ha deixat aquest testimoni que bé podria ser el del seu retrobament amb la seva terra, el seu retorn al lloc on va néixer i que després d’uns anys lluny, allà on el va endur la seva feina de funcionari, al Baix Ebre i al Baix Camp, va recuperar com a llar i punt privilegiat d’observació. No perquè Sarroca de Lleida sigui un punt més privilegiat que Tortosa, o Reus, o posem per cas Palafrugell, sinó perquè la seva mirada, la de l’Ignasi, és la que dota el punt d’estada del privilegi de ser un reflex del poble, la comarca, la regió, el món. Com Pla va fer d’aquell racó de la Costa Brava una visió universal, així m’atreveixo a dir que ho ha fet aquesta dietari que ens regala l’Ignasi de cal Xenxi.

Com ell mateix ens explica a la seva introducció, havia escrit durant la seva estada a Reus un dietari entre el solstici d’estiu i d’hivern. Sens dubte injustament marginat per les editorials, es pot recuperar avui a la xarxa. Aquest dietari que sí ha trobat el premi merescut de la seva publicació a través de Pagès Editors completa el cercle, des del solstici de l’hivern de 2016 al d’estiu de 2017. Amb ell, avancem del bracet de l’increment de les hores de la llum, i amb ell les hores de cada dia se’ns condensen en paràgrafs que, en general, no cobreixen mitja pàgina.

Ja us n’he recomanat la lectura. Quedaria gaire cosa a afegir-hi? Segurament no, però ja que el mateix Ignasi m’ho demana, us en diré alguna cosa, baldament sigui per deixar el meu propi testimoni del que hi he trobat en la seva lectura. I començaré explicant-vos com, en general, el vaig llegir. Si bé no seguint del tot el ritme amb què va ser escrit, sí mirant de no avançar-m’hi gaire. Vaig usar les estones de lleure que em proporcionen usualment les pauses d’esmorzar a un parell de cafeteries de la localitat on treballo, aquesta pràctica que ara ens sembla gairebé inversemblant, seure en una taula i cadira llogades efímerament pel preu d’un cafè i un entrepà o una pasta. Aquest petit plaer que, si és en companyia d’una ment penetrant que ens obre el seu món interior mitjançant un llibre, resulta multiplicat en gran mesura. Parlo de mi, és clar, en això, com en tot, tot són gustos. I parlo d’esmorzars en companyia –virtual, com ara sí ens hem de resignar a tenir quasi tothora- d’un expert degustador d’aquest àpat que, enmig del punt culminant de la jornada de treball, ens reconcilia amb el nostre interior més íntim.

No sembla que l’Ignasi hagi escrit aprofitant aquesta hora de migdia, però sí que, segons ell mateix ens confessa, va fer-ho seguint una rigorosa disciplina d’escriure cada dia, probablement ja a hora foscant, obedient al deure autoimposat de trobar cada dia alguna cosa digna de ser reflectida, una conversa, un comentari, una paraula. Un pensament, un penjament. L’horitzó... Un deure que es va transformar en un neguit, i, en acabar, un alliberament. A partir d’aquell moment, un moment d’aquell ja llunyà 21 de juny de 2017, en què va penjar la ploma, va esdevenir el plaer, o potser també neguit, dels qui l’hem de seguir el rastre. Dels qui amb ell de la mà, i de la mà també del  savi consell de sa padrina Rosario, aprenem que basta saber enfocar bé la vista en allò que ens envolta per trobar el material del que es nodrirà la literatura: Si no hi veus, apluca’t. És a dir, acluca els ulls.

El dietarista no és un esclau de la cadira, de la ploma –de l’ordinador, avui en dia per a gairebé tots els escriptors-. Com ell mateix ens ho descriu, com l’hortolà, no cal que passi tot el jorn amorrat al bancal de les lletres. Mentre dropegi a l’hora que el sol es pon, n’hi ha de sobres (s’ha d’obligar, ha d’asseure’s cada dia, anotar impressions i observacions).  És esclau, doncs, de la necessitat d’observar, de no deixar passar per alt aquell detall que, tamisat pel seu conreu de les lletres, formarà la literatura.

L’Ignasi és un aficionat a l’anècdota. Ho ha deixat ben palès en els seus llibres anteriors. Aquí ens diu que valora l’anècdota perquè, sota una aparença senzilla, amaguen veritables universos. Les anècdotes tenen quelcom d’aforístic, de poètic: diuen molt en molt poc i diuen unes quantes coses alhora.

Hi trobareu anècdotes, doncs, en aquest llibre, però també el que podríem dir els grans temes que poblen el cos de la literatura des que va aparèixer com a fidel companya i guia de la Humanitat. El temps, és clar, tant el temps en la seva més reduïda accepció atmosfèrica, que ens emmarca el paisatge, sense dubte el gran protagonista de les observacions  –el retrobament amb el paisatge natal i, en termes més aviat tímids, amb la dedicació a la terra que és l’herència més vital dels homes i dones que habiten aquell paisatge del Segrià-. Així, ens pot dir el dietarista: El pont de Sarroca té la consistència de les coses que venen de lluny i porten encara més lluny.

 I també el temps en el seu sentit més ampli, el temps que ens emmarca a tots i se’ns esmuny a tots. Atrapar el temps, detenir-lo en el seu instant de fulgor i revelació, és segurament la gran fita i el gran detonant de l’art. La fi és, ni més ni menys, com l’expressa ell mateix, que quedi constància d’aquesta tarda. Hi ha molta descripció d’aquesta hora tan elusiva, la de l’ocàs vespertí, la de la lenta bellesa del capvespre, potser perquè ha estat la més propera a la reclusió de l’escriptor davant la pantalla en blanc. O potser perquè és l’hora que ens fa ser més conscients de la nostra lluita desesperada contra la fuga del temps. L’hora que, en aquest ínterim entre solsticis, suposa una cursa a favor de la llum, que posterga l’arribada de la nit cada dia una polzada més. Però que sabem que a la llarga perdrem. Encara que el temps, com el pont de Sarroca, ve de molt abans que nosaltres i anirà molt més enllà, molt més lluny del que nosaltres puguem abastar.

Hi ha molta cursa també, física vull dir, el testimoni de l’afició de l’Ignasi a empassar-se quilòmetres a cops de cames, i que li permet veure des de la seva alta alçada i amb un tempo raonable la lenta però indefectible transformació del paisatge que el circumda. De vegades acompanyat, majoritàriament sol. No s’esmenten gaires personatges pel seu nom, el veritable personatge és l’entorn natural, o les pedres i allò que l’home ha deixat marcat en els paratges. No apareix en canvi tant directament ell.

Hi ha, no podien faltar, els aliments, la coca tapada de Sarroca, la calivada, el pa de ronyó, i l’oli que s’estén a la comarca veïna de les Garrigues i  estén un pont amb la nostra pròpia comarca.  I molts altres temes que plegats formen el gran mirall sobre aquest bocí de planeta que, per moltes raons, està desapareixent. Però com sempre ha desaparegut el món creat pels humans, il·lusòriament convençuts per un absurd urc de la seva permanència i la de les seves obres.

El llenguatge, entre les altres creacions, també muda constantment i s’aboca a la indefinible ratlla de la seva conversió en un llenguatge nou. L’Ignasi, segurament ben conscient d’això, posa acta notarial en aquest llenguatge que domina com un mestre i el punteja amb les expressions i els mots locals que potser es perdran ben aviat. Com tot notari, l’escriptor es limita a donar fe del que veu, i el que veu li pot produir la nostàlgia anticipada del seu declivi, però no per això s’hi aferra fanàticament. Com el riu, ha de córrer.

Aquest llibre ens dona fe de la capacitat narradora d’un autor madur, que administra admirablement els recursos del seu llenguatge. No debades he esmentat a Pla, que sens dubte és una guia per a l’art incommensurable de l’Ignasi Revés d’escriure amb l’enganyosa facilitat del qui sembla escriure tal com parla. Evidentment, ningú no escriu com parla, però si és possible acostar-s’hi, l’Ignasi ho fa. I ho fa un xerraire impenitent, loquaç, generós amb el verb.

Però també és mostra d’un autor madur en el sentit més humà, que ha après a mirar, a aplucar-se, a aclucar els ulls i entrellucar les veritats que en les hores solitàries de confinament ens poden ajudar a esdevenir, com a ell li van servir, més savis.

Lletres d'estiu

L’estiu és bo per fer activitats literàries? Entre juny i agost, es pot atreure gent a esdeveniments llibrescos? Es pot lluitar contra les vacances, quan se suposa que ningú està d’hòsties i tothom es lliura al dolce far niente?

No respondré amb teories, ho faré amb fets. El 14 de juny, al Far de la Banya de Tarragona, vaig participar a la Nit Literària, on vam llegir textos sobre la mar –el meu, dedicat al Ros de la Guita, pescador del Serrallo. No vaig comptar el públic, però no érem menys de cinquanta.

El primer dijous de juliol, es fa a la Platja de la Llosa de Cambrils una lectura de poesia –el Safareig Poètic. Asseguda a la sorra, o entaulada al Xiringuito Mesa si fa vent, la colla de l’Eduard López emprèn sessions temàtiques de poesia. L’any que tocava poesia eròtica –vaig llegir Catul- érem un batalló.

El mateix puc dir de jornades literàries a Vall-de-roures, el Soleràs, Cornudella de Montsant, Baixamar –Torredembarra- Botarell o Gandesa, a les quals he anat assistint. A totes hi havia gent, molta gent, prou gent per ser estiu.

El problema no és l’estiu. Si la cosa està ben organitzada, si hi ha persones implicades i compromeses, si l’acte és atractiu, el públic sempre acaba acudint. Sempre. Tant se val si es fa a la Granadella, a les Borges Blanques, als Torms, a Juneda, Arbeca, Torrebesses o Sarroca.

Nota: Aquest article apareix al monogràfic especial Estiu 2019 del periòdic quinzenal SomGarrigues.

Presentació d'Atles de l'oblit a Sarroca de Lleida

Atles de l’oblit és un llibre proper. És proper perquè parla d’Aitona, i a Sarroca coneixem molt bé Aitona. Hi teníem o hi tenim trossos, hi hem anat a descarregar fruita, i fins i tot hi tenim parents.

Atles de l'oblit és proper perquè fa servir un llenguatge proper. Paraules que són les mateixes que a Sarroca, o no gaire diferents: alego, angorfa, badejo, borràs, esgarranyar, estarrabaldat, malmetició, salèncio, secla, surra...

Atles de l’oblit és proper perquè les vivències, les històries que hi explica la Teresa ben bé podrien ser les nostres –exceptuant que aquí, majoritàriament, encara som un poble de secà. L’exèrcit de formigues a què es refereix la Teresa al llibre, són les nostres padrines i repadrines, que després de la guerra, se van cuidar d’aixecar les nostres cases i els nostres pobles. El cine de la Sastra ben bé podria ser el cine que hi havia aquí, a la Sala del Ball. I Ca l’Alfonsa, merceria entre altres coses, ben bé podria ser Ca la Gran de Sarroca.

El terme d’Aitona és tan gran que arriba a menys de dos quilòmetres de Sarroca. De fet, la Teresa explica les feinades que tenien per arribar al seu tros d’olivers de la Serra Grossa, molt a prop del límit, de la frontera amb Sarroca. Precisament, quan començava a llegir-la, me’n recordava d’una altra, de frontera: La pell de la frontera, de Francesc Serés, en el qual explica les transformacions del Baix Segre durant els últims anys.

I ja que parlem de fronteres: les fronteres apareixen als mapes. I als atles. Les fronteres delimiten territoris. En aquest sentit, a Atles de l’oblit, la Teresa delimita el seu territori sentimental i familiar, el territori de la seva infància i adolescència. Per tant, és un títol ben triat.

A més, és un títol ben triat perquè, després de la paraula Atles, hi apareix la paraula Oblit. Són dues paraules, dos conceptes molt diferents entre si, quasi diria que contraris. Atles mostra la voluntat de fixar una cosa, Oblit és allò que s’emporta el vent. Atles és allò al qual un s’aferra i Oblit és el perill de perdre’l. Perquè, no ens enganyem, fins i tot les coses més segures, aquelles que creiem indestructibles, poden desaparèixer algun dia. Poden caure en l’Oblit.

Però quedem-nos amb la part positiva. Veiem el got mig ple. L’oblit és el perill, però la voluntat de dibuixar Atles, com ha fet la Teresa, és allò que garanteix que sempre puguem recordar.

Moltes gràcies,

Deu anys després

El 20 de gener de 2008 vam presentar Oli en un llum, el meu primer llibre, a la Sala del Ball de Sarroca. Estava nerviós com mai no he tornat a estar en una presentació. Era al meu poble, amb la meva gent, el diumenge de festa major de Sant Antoni, no havia dormit de cap manera…

Al cap de deu anys, podria dir moltes coses d’Oli en un llum. Diré la més important de totes: a la comarca li va agradar veure’s escrita. Li va agradar llegir-se. Jaume Graus, editor de Fonoll –no els estaré mai prou agraït, al Jaume, el Jordi, el Josep i la Beatriu, per atrevir-se amb mi- em comentava, fa poc, que la comarca la necessitava, una història protagonitzada per gent de la terra i que parlava en la llengua de la terra. No sé si la necessitava. Sí sé que jo estava entestat en fer pujar la nostra autoestima, construint una novel·la a partir del dia a dia garriguenc.

Deu anys després, la salvatge garriga ha canviat molt. Si l’hagués d’escriure ara, Oli en un llum seria completament diferent. El despoblament s’ha accelerat, la mecanització del camp també, l’envelliment de la població és preocupant, ha arribat el reg, hi ha més immigració, les festes majors van de cap per avall… La història seria més crua i les ressaques més llargues.

Com a mínim, Oli en un llum és el retrat d’allò que vam ser fa deu anys. Què en queda, a dia d’avui, del que vam ser?

Nota: Aquest article apareix al número 469 del quinzenal SomGarrigues (del 23 de febrer al 8 de març de 2018).

Presentació d'Oli en un llum a les Borges Blanques (26/1/2008)

OLI EN UN LLUM A LES BORGES BLANQUES (26/1/2008)

Ara us explicaré com va sorgir, o com diria jo que va sorgir, la idea d'escriure una història de pagesos garriguencs. Fa vora set anys, jo ja tenia la idea que volia escriure alguna cosa, però no sabia quina. Després de pensar molt, vaig arribar a una primera conclusió: no volia escriure una altra història sobre la gran ciutat. Era un terreny que, tot i haver-lo freqüentat durant els anys d'universitat, no coneixia prou bé, no m'hi sentia com un peix a l'aigua. A sobre, n'hi havia que ho havien fet tan bé que em semblava impossible arribar-los ni a la sola de la sabata. Me portaven, si em permeteu la comparació hípica, de curses de cavalls, uns quants cossos d'avantatge.

Avantatge. Aquesta paraula enllaça amb la segona conclusió a què vaig arribar. En quin terreny els podia portar avantatge a tota aquesta gent, grans escriptors i escriptores? En la realitat dels pobles de la Catalunya rural, més concretament els pobles de les Garrigues i part del Segrià. Jo sóc de Sarroca, i m'he mogut bastant per la salvatge garriga, per tots els pobles que un dia no gaire llunyà, segons diuen els que manen, estaran regats per les aigües del Segarra-Garrigues.

Per tant, havia de fer una cosa d'aquí. Però no només per sentir-me còmode, per no haver-me de documentar, d'investigar, de passar hores i hores en arxius i biblioteques, no. Ho havia de fer, i aquí ve la tercera conclusió, per reivindicar la Catalunya no metropolitana, la Catalunya que hi ha més enllà de l'Àrea Metropolitana de Barcelona.

No voldria que les meves paraules fossin considerades com una mostra de ressentiment cap a la capital del nostre país, lo cap i casal que diuen. Mai de la vida. Barcelona ha estat, és i serà la capital de Catalunya. A tots els efectes. Lo que passa, és que entre tots, hem de trobar la manera de mitigar, de suavitzar, de contrarestar lo seu centralisme. Amb la Fira de l'Oli, fixeu-vos-hi, any rere any, això es va aconseguint. Durant uns pocs dies, i ni que sigui per seguir la precampanya electoral, diguem que els focus s'encaren cap aquí, cap al pavelló Francesc Macià, cap als estands de cooperatives i molins d'oli, d'empreses que d'una manera o d'una altra tenen a veure amb l'oli d'oliva verge extra. I amb la meva novel·la, també intento aconseguir això mateix que deia de la Fira de l'Oli: enfocar lo centre d'atenció cap a una comarca, les Garrigues, que habitualment queda fora de les atencions de poders polítics, econòmics i mediàtics.

He centrat la història en les Garrigues, la seva gent, els seus paisatges, la seva forma de parlar. Una forma de parlar aspra i dura com lo secà, però no per aquest motiu mancada d'expressivitat, de força, de contundència, de matisos. Una parla lligada al territori, a la meteorologia, als fruits del camp, una parla plena, pleníssima, de locucions i frases fetes, de jocs de paraules, de diminutius i augmentatius, de comparacions, de mots bellíssims. Una parla, la garriguenca, que té les seves arrels molt avall però que evoluciona, que canvia, que sempre verdeja després de cada ruixat.

I ho he fet com si fos la cosa més habitual del món. Ho he fet sense tenir en compte si els altres podrien menystenir, ignorar, fins i tot ridiculitzar una història on sortissin pagesos, ramaders, manobres, mestresses de casa, repartidors de missatgeria, mossos d'esquadra, jubilats que van a fer el cafè després de dinar o de sopar. I ho he fet perquè crec que és així com mos volem veure nosaltres, però també com mos volen veure molta gent de la capital, més de la que mos pensem. Francs, sincers, sense complexos, sense por al què diran si parlem així o aixà, sense cap concessió al tòpic ni a la queixa eterna, contents de ser com som, ni per davall ni per sobre dels altres. Simplement iguals, però diferents, que diria aquell. Moltes gràcies.

Presentació a Castellvell del Camp d'Històries de mar (Maria Elisa Puigrodon)

Avui va d'històries. D'històries de mar.

Les primeres històries que vaig escoltar, van ser la dels vostres pares, la dels vostres avis, la de les vostres famílies o la de les vostres infàncies. La meva mare sempre ha estat una excel·lent oradora. M'explicava pocs contes però moltes històries del poble.

Històries de famílies, d'alegries, de penúries, de riures i d'anècdotes, de records de temps antics, de tradició, de renoms, de paraules pròpies que només es diuen així, aquí o allà... Històries de famílies que potser ja feia molts anys que ja no hi eren i que vivien a la seva memòria i que ens les feia arribar, jo, també amb els orelles de bat a bat.

A mi, la passió per la literatura em va començar abans de saber llegir i escriure, a partir de la rondallística popular, d'aquella que s'explica en un portal, a peu del carrer de la Font Vella o d'una placeta, en una nit d'estiu o a la vora de la cuina de llenya o de carbó.

Potser per això, el dia que em va caure a les mans el primer llibre de l'Ignasi, Oli en un llum, que transcorre en un poble de les Garrigues, com podria ser un Castellvell, hi vaig connectar tant fàcilment.

A la seva primera novel·la hi veureu retalls de la vida en un entorn rural que viu de la pagesia, de l'oliva, de com fer-se un lloc al món, del jovent, del poble, de la colla... amb una manera de fer anar la paraula, delicada, encertada, objectiva i poètica. Com aquell qui no vol la cosa, sense fer soroll, ja t'ha seduït.

L'Ignasi Revés és de poble, de Sarroca de Lleida i treballa a Reus com a funcionari. Jo diria que aquesta és la seva tapadora. Perquè la seva feina en realitat és la d'observar i no perdre's cap detall, apuntant, registrant, gravant-ho tot en una llibreteta, on hi va fent el sofregit i acaba emplatant el material d'una manera o altra en una pàgina escrita.

Qualsevol excusa és bona. Un seguit d'esmorzars entre Lleida i les Terres de l'Ebre (Esmorzars de Lleida i Esmorzars de l'Ebre) li han servit per aturar-se, per degustar, per valorar i per conèixer trossets de vida de les persones que les han preparat i que l'han acompanyat a taula. On el  menjar bé ho és tot i també és el de menys.

I entre solsticis ens retrata el pas del temps a través d'un dels seus blogs (PrimerDietari entre solsticis i Broma Plana). De tot en treu punta. L'Ignasi també col·labora en mitjans de comunicació i revistes científiques i culturals, com SomGarrigues, entre d'altres col·laboracions.

En el llibre que avui ens ocupa, a banda de l'olor a sal, la roba mullada a la pell, la fuetada del vent o el mareig de la barca quan la marc s'ofèn, hi trobarem...

·         TEMES: la memòria, la tradició, l'herència, les arrels, les històries que amaguen les persones, les essències de cadascuna d'elles, els llocs geogràfics, cales i caletes, túnels i accidents. Paraules de sempre, dels grans i dels joves, del pas del temps, l de la vida, i de la mort, i de la rendició, de la superació i de l'acceptació. Del menjar. De les festes. Dels clans. Dels pobles. De la terra i de la mar. I els seus lligams.

·        TÈCNIQUES DE MAR :Tècniques diverses que també retraten el pas del temps, l'evolució de la tècnica i el retrocés de la natura i l'ofici de la mar.

Perquè hi ha pescadors pescadors, que són depredadors. Què cacen més que uns altres. I n'hi ha d'altres que són empresaris de la mar, pagesos, ferrers, terrissaires, escriptors, col·laboradors de la ràdio, músics, camilleros de guerra, pintors, enterramorts, soldadors, soldats, tots ells elements que forgen caràcters.

Us passaran per davant, mirant de fit a fit, una colla d'espècies ben diverses de la nostra cuina, ben vives abans de saltar al plat. Algunes de les quals les trobareu retratades amb les delicades il·lustracions de David Granato.

·         PESCA Calamar, palangró, tonyina, sípia -el peix més tonto de la mar... O no... Ho haureu de llegir per descobrir-ho. I fins i tot tossinos amb gust de peix? També ho haureu de llegir. 

·      I sobretot i pescareu PARAULES de la mar i de les nostres terres, de la Costa Daurada, del Delta de l'Ebre... Dels racons que l'Ignasi visita. Paraules com llàrgon, domenges, haigues de sortir, tins, beure grasiosa, tot lo que vaigue allí, terristes/mariners (aquí som terristes), empastrat, fenya, marc..

Ignasi Revés és un contador d'històries. I a Històries de la mar, és un contador d'històries d'homes que conten històries.

Pàgina 72 d’Històries de mar, si em permeteu:

“L'Antoni Mas, quan explica una història s'hi posa a dins. La viu, i la història viu en ell. La història passa a formar part del seu corpus, el seu ideari, la seva forma de ser. L'Antoni és explicador, inventor, inquiet i somiador i no calen gaires preguntes perquè s'expliqui.”

L'Antoni Mas és un personatge..... I també bé podria ser l'Ignasi. Perquè hi ha coses que els pescadors no expliquen. Perquè hi ha coses que els escriptors no escriuen. I perquè al cap i a la fi, jo tampoc us ho llegiré tot...

Passo la paraula a l'Ignasi. 

Presentació a Falset d'Històries de mar (Fede Cortés)

He vingut a presentar-vos un amic. Es diu Ignasi Revés, és de Sarroca de Lleida, tot i que ara mateix viu a Reus, i treballa de funcionari (actualment a la secretaria d'una escola,) tot i que és Llicenciat en Ciències Polítiques per la UAB.

L'Ignasi és conegut sobretot com l'home dels esmorzars de forquilla, a causa de dos dels seus llibres: Esmorzars a Lleida i Esmorzars de l'Ebre. Diguem que va rescatar (son llibres del 2009 i 2010) la idea d'aquests tipus d'esmorzars i els va tornar a posar de moda.

Us puc confessar que en aquella època l'Ignasi estava més gras.

Com diuen els detectius J&J en algun dels seus relats l'Ignasi "és aquell home de Sarroca que primer esmorza i després ho explica".

Jesus M. Tibau (escriptor cornudellenc afincat a Tortosa), per la seva banda, parlant de Esmorzars a Lleida, diu de l'Ignasi que "ens fa gairebé olorar les diverses delícies culinàries de què gaudeix. Però (...) ens parla també dels espais, de les persones, de les històries petites i grans dels locals, i amb les seves paraules ens fa sentir comensals de la seva taula, i ens dóna un tros de pa per sucar al seu plat.".

I aquesta és potser la virtut de l'Ignasi en aquests dos llibres: amb l'excusa de fer un esmorzar de forquilla ens explica que hi ha al voltant d'aquest fet; tot un món que potser naltros no havíem sabut veure i que ell ens descriu perfectament.

Però un any abans, l'Ignasi havia publicat una novel·la: Oli en un llum. Un llibre ambientat en un poble qualsevol de les Garrigues on el protagonista i el seus amics intenten viure de la terra. "Una minoria social en extinció, o almenys en invisibilització", com diu el Vicent Sanz(autor de Traiguera afincat a l'àrea metropolitana de Barcelona) en una ressenya que fa del llibre.

Continuant amb aquesta ressenya, ens diu d'Oli en un llum que "És el retrat de la societat rural dels Països Catalans, perquè no ens enganyem: no varia gaire del pla de Lleida al Maestrat o al Llevant de Mallorca (o aquí) La condició perifèrica, la resistència contra les adversitats, la lluita per definir la trajectòria vital dels joves són els mateixos. Els ulls de la societat urbana miren cap a un altre cantó. Per això aquesta novel·la resulta peculiar i original: perquè explora un terreny pràcticament verge de la novel·la catalana actual"

"Finalment, hi ha un element que contribueix sobremanera a configurar tot això que hem dit: el llenguatge narratiu que empra Ignasi Revés. L’opció de la modalitat lingüística de la novel·la pot resultar un actiu o un passiu segons la ideologia de qui analitze o simplement la lligga. I és que sobretot en moltes solucions lèxiques, Oli en un llum s’allunya de l’estàndard i fa servir solucions dialectals pròpies de la societat comarcal representada. Per als qui fan ois de les novel·les que no casen prou amb el català central, la novel·la pot semblar excessiva en aquest sentit. Ara bé, al capdavall Ignasi Revés aplica exactament els mateixos criteris lingüístics a la regió lleidatana que Joan Daniel Bezsonoff escrivint des del Rosselló. I així fa emergir una varietat de català que l’homogeneïtzació ignora. Una varietat que en mostra la vigoria i la genuïnitat fora dels circuïts més convencionals."

Apart, l'Ignasi també col·labora en mitjans de comunicació i revistes científiques i culturals, entre elles  a "SomGarrigues", de les Borges Blanques.

També ha participat en les obres col·lectives "El riu que parla" (2008), "Octavi Serret. De Vall-de-roures al món" (2009), "Lleida, blanc i negre" (2009) i "L'arbreda ebrenca" (2010)

I aquí, al 2010, amb "L'arbreda ebrenca", és quan ens coneixem l'Ignasi i jo.

Ens coneixem, vull dir, amb coneixença —valgui la redundància. O sigui que és quan descobreixo que ell és l'Ignasi Revés (lo dels esmorzars de forquilla) i ell sap que jo sóc el Fede Cortés (lo dels Johnson&Johnson).

Abans d'això només ens coneixíem de vista i no sabíem res l'un de l'altre.

En aquell temps, l'Ignasi estava de funcionari a la Delegació de Governació de Tortosa. Jo hi anava regularment a tramitar documentació de màquines recreatives. No m'atenia sempre ell però quan ho feia recordo que sempre preguntava si portava "maquinetes" per tramitar. "Maquinetes"; ell en deia així, Jo era doncs, per ell, "lo senyor de les maquinetes".

Governació estava en aquell temps al palau Oliver de Boteller, al carrer Jaume Ferran, prop de la Catedral (ara en aquell lloc hi ha la delegació de Cultura). Llavors també treballava allí, de conserge, l'Andreu Carranza, l'escriptor de Flix. Abans d'entrar a l'edifici, mirant a la dreta, podies veure un primer pla del moixonot aquell que hi ha al mig del riu i que no hi ha manera de treure.

Si ho penses, era una situació ben curiosa que tot just davant per davant de la Delegació del Govern de la Generalitat de Catalunya hi hagués aquell vergonyós monument franquista gens discret. De fet, encara hi és. En canvi la Delegació del Govern s'ha traslladat a un altre palau (el palau Abària), al carrer Montcada. L'Ignasi ha canviat de ciutat.

Però anem a L'Arbreda Ebrenca. Aquest era un llibre col·lectiu d'aquells que s'organitzaven des de la llibreria Serret de Vall-de-roures. En aquest cas era un recull de textos que parlaven d'arbres en un sentit ampli.

Per qui no hagi estat mai a la llibreria Serret explicaré que és realment petita i que, en aquestes trobades, hi ha tants escriptors que, pràcticament, no hi caben lectors.

Aquell dia, l'Ignasi i jo, els dos plantats dins la llibreria entre una munió de gent, vam creuar les nostres mirades. A mi em sonava el seu rostre, però no l'ubicava. Ell en canvi va dir de seguida: "Jo a aquest senyor el conec".

Bé, des de llavors, ens hem anat trobant en fires, jornades, presentacions i ara, com he dit al principi, som amics.

Tenim una colla (amb altres amics que escriuen) que ens dediquem a trobar-nos periòdicament per parlar de literatura i... esmorzar, com no podia ser d'altra manera. Ens vam batejar com a "fato i lletres". Les lletres podeu suposar perquè. Lo fato... també. Crec que el nom el va pensar justament l'Ignasi.

Doncs aquest és l'Ignasi. Aquesta era la meva tasca: presentar-lo.

Abans de passar-li la paraula i que ens parli del seu llibre però, m'agradaria dir quatre coses sobre aquest que a mi m'han semblat dignes de fer notar i que ell potser no dirà.

Primer voldria citar una ressenya que en fa Òscar Montferrer al diari El Punt-Avui. Entre altres coses diu que "És fàcil pensar que, en parlar de les coses del mar, de les coses de la pesca, aquest llibre tria els seus lectors. És fàcil pensar-ho, però fer-ho és un error. Les converses provenen de la realitat viscuda i aporten les reflexions i els records dels que han viscut allò de què parlen. Així, aquest fet aporta la necessària dosi d'universalitat que fa que el llibre pugui temptar i seduir tothom".(...)

"I, encara, un valor afegit: víctimes de la uniformitat del llenguatge que plana sobre el català, Històries de mar fixa unes paraules i unes expressions que no acostumen a aparèixer en el món del negre sobre blanc tot i que són la mostra més genuïna de la llengua viva"

Per tant, tal i com en els seus llibres anteriors, ens trobem, primer, amb una realitat molt ben retratada. Com diu al pròleg el Baltasar Casanova, l'Ignasi "és un bon observador i sap recrear la realitat". En segon lloc, potser a conseqüència de la primera, la llengua (la parla, la manera d'enraonar) és un aspecte principal.

I no és només perquè hi hagi un bon recull de termes mariners o rescati paraules perdudes del món del mar. Ans al contrari, el seu valor és fer visibles paraules i expressions(tal com diu la ressenya que he llegit abans) que són el pa de cada dia però que costa molt trobar-les reflectides a la literatura.

Aquesta és una de les coses que podreu veure fàcilment, ja que en un llibre que recorre la costa daurada des de Calafell fins a Les Cases d'Alcanar podreu reconèixer, en el parlar, d'on és cada personatge.

Així, el Rafel de l'Ampolla diu coses com (i intento exagerar l'accent): "Minjàvem pataca en arròs. De peix, no n'anàvem a agarrar perquè feia mal temps" o "Veigues, que l'abuelo mo'n contarà una!"

El Batista de Cambrils, en canvi, diu "Qui havia d'anar a roba't si la fenya era nostra per menjar? Jo, molts camins, sortir d'estudi i anar a berenar, zero". Fa servir la forma "al tanto", la paraula "radere" i l'adverbi "allavons".

El Rafel de l'Ampolla també utilitza l'adverbi "allavons", però el Rafel de la Ràpita diu "allavontes"(la Ràpita és Sant Carles. És una altra cosa que adeprendreu —com diu algun altre personatge i com fem nosaltres col·loquialment— en aquest llibre).

També apareixen mots del vocabulari mariner però sense que sigui una cosa que embafi. És més, trobarem curiositats com la que explica la Carme del Serrallo de Tarragona, que diu de la gent d'aquell barri: "Aquí no entropessem mai: embarranquem. El cotxe no l'aparquem: l'atraquem. I les persianes no les pugem ni les baixem: les hissem o les arriem. Els pescadors no diem 'lliga-ho bé', com els terristes. Diem 'amarra-ho bé'".

Fixeu-vos com ens diuen a nosaltres: Terristes. O sigui, tots aquells que no són mariners.

Però el que més m'ha sorprès en això del llenguatge i que no em puc estar d'explicar és el següent. Escolteu el que diu el Joan d'Altafulla: "Quan ets terra endins sempre hi ha una muntanya que et tapa la vista. En canvi, en marc, és tot pla fins a l'horitzó".

En marc. O sigui, al mar. "Marc", acabat en C. Ma mare també diu "marc" i fins ara ens pensàvem que era una distorsió d'aquelles que fa ella habitualment amb algunes paraules. Primer a posta, per fer gràcia, i després perquè ja agafa la mania de dir-les malament i ja no sap rectificar. Doncs bé, ara resulta que no, que "marc" en comptes de "mar" potser és una expressió no pas del tot inusual al Camp de Tarragona

Bé, no voldria acabar deixant-vos la impressió que aquest llibre s'ha de prendre molt seriosament. En realitat es llegeix molt fàcilment. Us confesso que jo me l'he llegit aquest estiu.... a la platja. No hi ha millor lloc per llegir unes històries de mar.

Però si ho feu terra endins, valtros que sou tots terristes com jo, tampoc passa res. La mar no és una cosa tan llunyana per a un país com el nostre, tan petit i tan lligat a la mediterrània, i menys pels baix-prioratins, que gairebé podem olorar la mar rere la serra litoral.

Descobrireu algunes coses interessants que segur que no sabíeu, hi ha un munt d'anècdotes que us faran somriure i llegireu petites històries originals i divertides.

Com la d'aquell pescador que va alimentar un tocino amb peixos de riu i, després de la matança, quan va arribar l'hora de tastar el pernil, aquest tenia gust de peix.

També sabreu perquè al port de Torredembarra li diuen el port fantasma o perquè el port de les Cases d'Alcanar és diferent dels altres.

Coneixereu personatges com el Carlos Rom, de Cambrils, que posa música a contalles i històries; el Ximo, el Carboner, de la Ràpita, que ha voltat el mars del món i ha tornat  al poble; el Miquel del Roig, de la Cala, músic de versions i lletres reivindicatives; l'Antoni Mas, el ferrer de Vilaseca, contador d'històries; el Pere Balfegó, de l'Ametlla, que forma part del Grup Balfegó, conegut productor de tonyina roja.

En fi, tampoc no us vull desvetllar pas tot allò que hi ha el llibre, que sinó l'Ignasi no us podrà explicar res.

Per acabar ho faré amb les paraules d'un capellà. Explica el llibre que Mossèn Muntanyola va ser destinat a Salou en el temps en què el turisme de masses començava a enlairar-se. Ell venia d'un poble petit, Guimerà, i per tant el canvi d'ambient devia molt acusat(en aquell temps de sueques, biquinis i música ye-ye). Això no obstant, ell devia ser bastant trempat: deia que d'un cul de món l'havien enviat a un mon de culs.

Doncs això, arribem al cul d'aquesta presentació, o sigui, al final.

I, ara si, dono la paraula a l'Ignasi.

Presentació d'Històries de mar a Salou

Quan em van encarregar aquest llibre, la veritat, no vaig pensar que vindria a Salou. I quan anava recorrent el litoral sud de Catalunya, passant per Cambrils, Tarragona, Torredembarra, l’Ametlla de Mar, l’Ampolla, Sant Carles de la Ràpita o les Cases d’Alcanar, entrevistant pescadors i gent de primera línia de mar, no reparava en Salou. Creia que era un poble exclusivament turístic. Però, quina ser la meva sorpresa quan vaig contactar amb l’Eduard Brull, i amb son tio Pepito, de la família dels Cap de Sucre. Perquè ells em van descobrir els orígens pescadors de Salou.

Sovint es diu que l’escriptura, la literatura, comença amb un full en blanc. Jo hi afegiria el següent: no donis per descomptat on són i on no són les històries, perquè res, res és el que sembla. Aquí, a Salou, no hauria dit mai que hi hauria tanta presència calera, de l’Ametlla de Mar. Fa tres setmanes, jo era a l’Ametlla de Mar, a la Cala, presentant aquest mateix llibre, i el regidor de Cultura d’allà me va dir que tenia família aquí. Ell se diu Vicent Llaó. Hi ha algun Llaó a la sala? També vaig descobrir la petjada rapitenca, o de les Cases d’Alcanar, de l’Ampolla  o de l’Hospitalet de l’Infant, o l’empremta valenciana –Peníscola, Vinaròs, Benidorm. Tots aquests pescadors van emigrar dels seus pobles i es van establir aquí, i van ajudar a fer el poble gran.

Quan l’Eduard Brull m’explicava que, per recordar els orígens pescadors  de Salou, practicàveu la pesca del rossegall a l’estiu, em vaig sentir com si hagués descobert un tresor amagat. I quan m’explicava que portàveu tantes edicions de la Festa del Calamar, la 41 aquest any, me van vindre al cap unes quantes paraules: persistència, continuar, paciència i fins i tot tossuderia. Tossuderia dels que volen recordar, any rera any, els seus avantpassats i els seus oficis.

Moltes gràcies.

Presentació a Sant Carles de la Ràpita d'Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre (Ignasi Revés)

La mar és com los gavilans. No té fronteres ni passaports. Així comença lo capítol “Ximo, el Carboner” del llibre “Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l’Ebre”. Aquest és un capítol molt especial, perquè lo Ximo també ho era. No era ben bé un pescador, era un rodamón de la mar. Un bohemi. Havia viatjat, havia llegit, parlava idiomes... Ell no era com los seus companys pescadors rapitencs, que són d’un caràcter més pràctic, ell era un teòric. Un teòric de la mar, i també de la vida.

Poc m’imaginava que, lo dia que el vam entrevistar, lo Pep Carcellé i jo, seria la primera i l’última vegada que el veuria. No va ser gaire estona, 45 minuts de gravadora, però de les seues paraules en va sortir molt suc. Molt. I mira que fotia un fred! A l’aire lliure, en una terrassa de la plaça de Carles III, al mes de gener, amb un fred que me pujava pels peus... Curiosament, és a la Ràpita, dels llocs on recordo haver passat més fred –dis-me estrambòtic, Pep. Bé, bromes a banda, després que el Pep me digués que lo Ximo havia mort, set o vuit mesos d’haver-lo entrevistat, me vaig sentir com si jo hagués escrit lo seu testament. Perquè aquest capítol, lo seu capítol, se pot llegir com lo resum de la vida del Ximo. I, si per a mi és difícil encarar-me a totes i cadascuna de les persones sobre les quals he escrit, perquè potser no se prenen bé lo que he escrit, encara ho és més fer-ho a persona que ja ha marxat. Estaria content, ell, de les meues paraules? Jo no ho puc saber. I és una cosa que em desorienta.

No us enganyo si us dic que, molta gent que s’ha llegit lo llibre, anomena lo capítol del Ximo com un dels capítols que més han agradat. Un recorda la militància anti-Pla Hidrològic del Ximo, l’altre compara la frase La mar és com los gavilans. No té fronteres ni passaports amb l’essència, lo significat de la literatura, i un altre destaca que ell mateix s’assembla al Ximo, perquè acostuma a fer lo contrari del que s’espera d’ell. Com deia al principi, un capítol molt especial.

I lo capítol on surten Paco Mayan, Rafel lo Palmero i Eusebio Rosales, titulat “La gran família”, és lo retrat general dels pescadors rapitencs. Jo sempre dic que lo dia que vaig parlar amb aquests tres personatges –perquè són Personatges, Pep- me vaig graduar. Perquè, gestionant tot aquell raig d’informació marinera que em van proporcionar, me va semblar com si estigués fent un examen. “Com ho poso, tot això tan gros?”, me preguntava. Vaig haver de retallar, i me va saber molt greu, perquè allí hi havia informació molt valuosa que es va quedar pel camí. Però s’havia de fer una cosa genèrica, general, que servís –si me permeteu l’expressió- de port d’entrada, d’aproximació al caràcter dels pescadors rapitencs.

Aquí teniu un llibre d’històries rapitenques, però no només rapitenques. Hi ha històries caseres, caveres, ampolleres, caleres, cambrilenques o serrallenques. Si no us fa res, féu un exercici: aquestes històries que han passat a altres pobles de la nostra mar, us podrien haver passat a vatros? O als vostres avantpassats? Lo que diuen los atres de la mar, que no poden viure sense veure-la, sense tocar-la, sense olorar-la, sense sentir-la, ho firmaríeu vatros? Tu podries afirmar, Pep, lo que afirma lo Ramon Forner de Calafell, per exemple? O vatros, pescadors rapitencs, podríeu afirmar, com afirmen molts pescadors en aquest llibre, que lo pescador és un ésser competitiu, ajudat i que sempre vol lo contacte, la campanyia, la companyonia dels altres?

Una de les coses que volia, quan escrivia aquest llibre, és que la gent de primera línia de mar s’hi veiés reflectida, emmirallada, en aquestes pàgines. Que fos un retrat fidedigne de la gent de la mar. Que se’l llegís un pescador rapitenc, per exemple, i conclogués: “Pos sí, natros som així!”

Moltes gràcies.

Presentació a Sant Carles de la Ràpita d'Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre (Pep Carcellé)

Històries de mar de la Costa Daurada i el delta de l’Ebre

d’Ignasi Revés

Llibre d’olor de iode i regust de sal, de prop per anar lluny

En principi, potser abans de l’estudi o del comentari pròpiament dit del llibre, m’agradaria apuntar el fet d’iniciar i d’acabar aquest camí de mar amb la il·lustració de cal·ligrames, al més pur estil Salvat-Papasseit, cosa que em fa pensar en un Ignasi Revés que millora i innova alhora el seu propi estil literari. Aquesta mena d’ona, vull creure que representa el contingut didàctic de l‘obra amb les històries que van i vénen com la mar, salada en aquest cas, i com els seus protagonistes, amb la seva personalitat, sensibilitat i generositat; i, fins i tot, m’atreviria a dir que és com la mateixa vida: un anar i tornar, a vegades dolç i calmós; altres, ple de ruixims i de colls de mar, tal com indica alguna d’aquestes històries. Sens dubte, mai més ben dit, “llibre de prop per anar lluny”. Prop: al nostre Delta i a la nostra també Costa Daurada, amb paisatges, senyes, climes, tempestes i aventures, com també per la proximitat dels personatges que hi apareixen. Per anar lluny: en la nostra ment, en la reflexió i en la imaginació que ens estructura de forma guiada el propi autor.

És digne d’esment també, que el fet de literar històries, de boca de vells personatges a partir de les seves pròpies experiències personals, és una tasca tan poc fàcil com complexa. L’Ignasi Revés, entre altres coses, ens educa de forma amena a partir d’aquestes històries de mar i dels homes del lloc, amb una aportació de coneixements, molts, nous, que tanmateix no tothom coneixerà no només pel que fa al lèxic i a les expressions populars que empra sinó per la informació en general que ens llega. D’aquesta manera tan original, sembla que tots els pescadors parlin igual, però ho fan segons la geografia que els abraça, que realment identifiquen i caracteritzen amb les paraules de la seva mar i, sobretot, ho fan a la seva manera, “tal com raja”, amb tanta puresa  com  sense norma! L’única norma que hi ha a la mar és que aquell que surt a pescar, hi ha de tornar sa i estalvi, i si porta més peix que menys, encara millor.

Tal com ens diu qui prologa el llibre (Baltasar Casanova), l’Ignasi Revés, després d’haver oït atentament la història que enregistra i d’haver escrit les notes a recordar en la seva llibreta, ens serveix o ens torna amb el seu característic  estil no només una pàgina sinó moltes mostres de bella literatura, de forma especial, amb la sensibilitat que el caracteritza i el punt just de gràcia que requereix l’escrit perquè ens arribi als lectors. Certament, diu Casanova “...va més enllà i cerca en el fons de les paraules l’essència de la història que escolta, de la vida que se li ofereix, i ho transmet amb la mateixa senzillesa que li és contat...”

A més del pròleg, d’una banda, el llibre consta de dinou capítols que musiquen l’estructura d’aquesta salada bellesa d’històries tan sinceres com humanes i, en gran part, gracioses, sobretot per la innocència i la picardia alhora dels personatges que hi donen tanta vida com el mateix autor. Dels dinou capítols, n’hi ha quatre, el primer dels quals porta el nom de Ximo el Carboner, l’emblemàtic i mai oblidat Ximo, Joaquim Esteller, tot un vell llop de mar rapitenc, que com ell ben bé diu en aquestes pàgines va conèixer “cinquanta-quatre països del món”, que no és poca cosa ni ho pot dir tothom. En fi, llegir Ximo és tot un privilegi, ja immortalitzat tant en la nostra memòria com en aquest llibre. Després en dedica tres més, un a Cap de Sucre, un al Tio Gel i un altre a Pepito Manchón, personatges tots també molt característics en el seu lloc, l’Ampolla, la Cala i les Cases d’Alcanar, respectivament.

També voldria destacar, d’altra banda, altres personatges populars, com l’emblemàtic tio Pequeño, de la Cala, en podríem dir, la sana gràcia personificada, de qui s’ha cantat i es canta amb alegria en festes. Gent –diria jo- digna de ser immortalitzada tant en cançons com en llibres, com aquest. O el mateix mossèn Muntanyola, que el van enviar d’un cul de món, Guimerà, a un món de culs, Salou, sobretot a l’estiu.

La geografia marina que abraça el llibre, tal com indica el seu títol, són els pobles de la Costa Daurada i del delta de l’Ebre, ordenats per capítols: Cambrils, la Cala, l’Ampolla, el Serrallo (Tarragona), Calafell, Vilanova i la Geltrú, Les Cases d’Alcanar, la Ràpita, Salou, Torredembarra, Altafulla, Deltebre. Justament tots aquests pobles, amb el parlar dels seus personatges, caracteritzen a la perfecció cada lloc amb la història que conten.

Pel que fa a la llengua, tal com esmentava abans, d’aquests pescadors, val a dir que l’aportació de lèxic propi fa que s’identifiquin perfectament amb el seu territori. Vegeu: al tanto, anar a pico, arriar, arriero, arroplegar, betzina, cabildo, camarada, cànim, domenge, entropessem, escarbar, espenta, fato, fenya, flare, graciosa (gasosa),  gavilà, ginoll, grúmol, manoseta, menejar, marc, nansa, llangostí, orsa, polp, probe (pobre), prova (proa), remendar, sàrsia, sardina de casco, sàssola, sépia, tassergal (peix), unflar, tomacons, xeic, xiqüelos, xiribec (pèsol), xompo, xubasquero...

Encara apareixen més paraules que naveguen amb els pescadors per les nostres terres i mar: adiós muy buenas, al dedillo, abuelo, algo, antes, arrastre, a la bretxa, barco, barbaridat, bombilles, a bordo, caladero, camilla, camillero, claro, casi, caramelo, casilla dels carrabiners, companyero, cego, cuidadu, crio, currican, carburo, detràs, disfruta, emplear, embustero, enrotllar, gastos, jefa, juerga, loco, llimpia’l, metros, ola, passar per l’aro, pataca, pato, planos, porvenir, pos, puesto, puro i duro, i pico, termo, tio, tocino, tubos, umple...

Sense abandonar encara el tema lingüístic, continuo amb la morfologia, destacant l’ús de l’article tan nostre, lo.  Podem observar els demostratius: est, este, esta, aquet, aqueta; els pronoms: natros, naltros, naltrus; els possessius mon i ton; els adverbis allavons, allavontes, llavons i llavors. La pronominalització: mo’s (ens ho), mo’l (ens el), mo’ls (ens els)...

I, quant als fenòmens més curiosos en la morfologia verbal apreciem la inflexió o tancament de “e” en “i” (menjar-minjar), la forma “tens” en “tins” o “tinen” (Deltebre). La reducció del diftong “ei” en “i” (deixarem-dixarem, dixar, divertix...). El canvi dialectal de “i” en “e“ occidental nostre (valgue, pugue). Les velaritzacions, post diftong dialectal, haigue, vaigue, veigues. Els reforçaments dels imperfets de subjuntiu aguts en –essa ( portés-portessa, costessa, fossa...). Infixos verbals, com “adeprenent”. Monoftongació del diftong “eu” en “o” (veure-vore). La reducció de l’element pretònic inicial (anat-nat). I, diverses deformacions dialectals naturals: nascut-naixut, fotre-fumbre, saber-sapiguer, agafar-pillar... La reducció del diftong creixent (veient-nos-veent-mos). Reduccions en la pronominalització verbal: nem-se’n (anem-nos-en), dueu-von (dueu-vos-en), busca’m (buscar-me), deixa’l (deixar-lo), s’esperarem (ens esperarem), amagueu-se (amagueu-vos). La reducció del so bilabial en els imperfets d’indicatiu (anàeu i posaen)...

He apreciat tantes coses importants en aquestes 118 pàgines!

Aquestes històries les considero totes tan atractives de llegir com curioses i riques a l’hora d’imaginar. Ara mateix penso en un pare i el seu fill que van en una barqueta, i el més jove pregunta: -Pare, quin és este peix?, i el pare, sense aixecar el cap, mentre triava el peix, contesta: -Boga, fill meu; boga! Aquest es referia a una espècie de peix anomenat boga. I, així, aquesta situació es repetí diverses vegades: -Pare, quin és este peix?, preguntava el fill; -Boga, fill meu; boga!, contestava cada vegada el pare. Es passà tot el dia vogant el pobre noi.

No menys importants són, també, les històries, que jo no sabia, dels ports d’alguns pobles, com el “port fantasma” de Torredembarra; o la curiosa manera que es construí el port de les Cases d’Alcanar, que es pensaven que l’havien dissenyat a l’inrevés.

Però, sobretot, per anar acabant, incideixo en les persones una altra vegada, ara que està de moda el complex tema de la immigració, com ja fa anys. En aquest llibre també apareix la gent que se’n va anar d’un lloc a un altre per millorar en la vida, qui no ho faria? Gent de Vinaròs, de Les Cases, de la Ràpita, de l’Ampolla i de la Cala, que han pujat amunt, a Cambrils, a Salou, a Tarragona, a la Barceloneta, a Arenys de Mar... que un dia van decidir atracar  en algun port d’aquests i s’hi van quedar. Malament, o, pobret d’aquell que per les circumstàncies no s’ha pogut moure en tota la vida de casa!

Els noms i els malnoms d’aquestes persones que apareixen immortalitzats i que donen vida al llibre són els següents: l’Andalús, lo Barquer, Batistet, Boca de Bou, Canalero, els Catalins, Calau, Cansalada, Cap de Sucre, Catxap, lo Carboner, de Carn Crua, Colomo, Coto, la Chacho, d’Espina, Favota, de Garcés, Garreto, Garrofero, Garrutxero, Gel, Joaquinet, la de Lluc, Macianet, Manchón, Marchena, Marianet, Matxitxa, Mayan, del Mico, Moquet, lo Moro, Naseres, Netet, Noro, lo Palmero, de la Parrota, Patxitxa, los Pedaços, lo Pequeño, Peret, Perico, los Pistoles, la de Ponsa, los Poricos, Ramoncín, de la Rata, del Roig, Rom, Ros de la Guita, de Titella, Tonet, de Tono, de la Tortosina, de les Treballes, el Vermell, Vueltas, Xirrita, de la Xolina.

En fi... l’Ignasi Revés, a més d’homenatjar Ximo el Carboner i més gent, com acabem d’observar, dedica el capítol “La gran família” a la Ràpita, a la nostra gent, a la importància del nostre port natural i pesquer, la llotja... que encarna en tres persones que van estar amb l’autor: Eusebio Rosales, Paco Mayan (lo Garrofero) i Rafel lo Palmero. Tal com diuen aquestes pàgines “Els rapitencs són passionals, extravertits i xerraires. Són uns privilegiats i ho saben”. Potser sí! I, concretament, caracteritza la figura del pescador:

“El pescador rapitenc és directe. Parla clar. És de bar i de xalera”.

“El pescador rapitenc és treballador, modern, innovador i cosmopolita”

“El pescador rapitenc viu el dia i viu al dia. És pinxo, lluït i desinteressat. El pescador rapitenc forma una gran família. I, si li caieu en gràcia, també vosaltres sereu família seva”

Certament, la gent de mar, la gent d’aquí, a mi em passa, com diu Cisco Baraiguet a Baix-a-Mar: “El fet d’estar alguns dies lluny del mar, desorienta; si no veus l’aigua, és com si et perdessis”.

Finalment, imaginar per imaginar, perdut o no, m’agradaria, encara que fos en somnis, que el president de la Confraria Verge del Carme, a la cistella de Nadal, o més tard, o per Sant Jordi, tant se val, regalés aquest llibre a cada pescador, seria tot un detall, de mar i de cultura, o, de cultura de mar.

Pep Carcellé Freixas