Cada terra fa sa gerra

Érem a Deltebre, a la Mostra Gastronòmica Mescla, parlant de cuina i literatura. El Pep Carcellé, rapitenc maldito, va començar a burxar-me sobre l’oli d’arbequina, asseverant que a les Terres de l’Ebre també tenien bon oli. Va continuar el Jordi Boronat, exalçant les virtuts de l’oli de farga, sevillenca i morruda, amb aquella conyeta tan planera. El Fede Cortés no va tocar-me el crostó i va dissertar de vi, potser perquè al Priorat fan un oli com a les Garrigues, potser perquè el vi sempre acaba maridant amb totes les converses. I jo, després de donar uns quants tombs –literaris-, em vaig veure obligat a respondre el Jordi i el Pep.

No vaig afirmar que l’oli de la salvatge garriga era millor que el seu. En primer lloc, perquè he comprovat, amb els anys, que poques coses molesten més un productor d’oli que li vantis les qualitats de la competència. I en segon lloc, perquè no ho penso.

Si de cas, jo m’estimo l’oli de les Garrigues perquè és el meu. De la mateixa manera que ells s’estimen l’oli del Montsià, el Baix Ebre, la Terra Alta o la Ribera d’Ebre perquè és el seu. És una qüestió de gustos, però també d’educació gastronòmica, d’arrelament a un paisatge, de defensa d’un territori, de caràcter indefugible i sentiment íntim. I considero que estan –estem- obligats a defensar-lo. Perquè cadascú ha de defensar el que té més a prop.

 

Nota: Aquest article apareix al número 425 del quinzenal SomGarrigues (del 3 al 16 de juny de 2016).

Fato i lletres

A la segona taula rodona gastronòmica, el Baltasar Casanova va dir prou. Ja n’hi havia prou, de xerrar tant de menjar sense fato a taula. Ens va proposar, al Vicent Sanz, al Raimond Aguiló i a mi, que anéssim a esmorzar al seu poble, a Deltebre. I vam entaular-nos a Casa Paca, a Riumar, davant d’unes ortigues i una anguila amb suc.

Hem fet més esmorzars: a l’Hostal Sport de Falset, a la Font de la Salut de Traiguera i al Racó de Sarroca. Se’ns han afegit més escriptors: Fede Cortés, Armando Vericat i Ramon Camats. Hi hem manifestat la nostra estima per les lletres, la teca i el vi. De resultes del vi, en un d’aquests esmorzars, ens vam batejar com a “Fato i lletres”. I sembla que el nom ha fet fortuna.

Poques coses hi ha més boniques, per a un escriptor, que parlar de llibres mentre s’afarta. Filosofar quan desfulla una carxofa, explicar un argument mentre treu el cul d’un caragol, recitar poesia just abans de punxar una mandonguilla, bastir nous projectes literaris després de rostar una volada de tords… El menjar adquireix una nova dimensió, i la literatura és una ona que s’expandeix.

Fa mesos de l’últim “Fato i lletres”. Algú em va maldar per fer-lo pujar al Castell de Sarroca després d’esmorzar. I es lamentava com és que no havien previst un ascensor per a escriptors.

Jo li vaig contestar que en podíem parlar… Al proper esmorzar.

Nota: Aquest article apareix al número 410 del quinzenal SomGarrigues (del 6 al 19 de novembre de 2015)

Lletraguarda

A Bellaguarda, un dissabte de setembre, ens vam trobar una gent per parlar de llibres. A la sala del ball, asseguts en cadires plegables de fusta, vam debatre sobre l’escriptura i la lectura; sobre Maria Àngels Anglada, Josep Palau i Fabre i Miquel Martí i Pol; sobre autors d’aquí i de més enllà, sobre poesia, teatre, assaig i novel·la.

La trobada, impulsada per Àlex Broch i amb el suport del Consell Comarcal, el Centre d’Estudis, la ILC, l'AELC i l’Ajuntament de Bellaguarda, va resultar tan senzilla com plena, tan austera com rica. L’intercanvi d’opinions va ser planer i cordial, instructiu i constructiu. Però allò que va convertir la jornada en quelcom especial, únic, va ser que es fes a Bellaguarda. En una punta de les Garrigues, envoltada d’ametllers i olivers, de pins i molins, vam poder parlar de quelcom tan bonic com els llibres. I no vam haver d’anar a la capital per fer-ho, perquè Bellaguarda era la nostra capital. La capital de la terra, els núvols, el vent, el blau del cel, el verd dels arbres i de les lletres que es fan i es desfan.

Nota: Aquest article apareix al número 382 del quinzenal SomGarrigues (del 7 al 20 de novembre de 2014)

Amunt i avall

D'Oli en un llum, el meu primer llibre, n'hem fet més de trenta presentacions. N'hem fet a Sarroca, Reus, la Seu d'Urgell, Lleida, Tortosa, Barcelona, Girona, Tarragona i Vall-de-Roures. Hem tombat amunt i avall durant més d'un any, i hem viscut anècdotes a cabassos. En voleu unes quantes? En un poble, quan els vaig dir que la novel·la era “Sexe, drogues i festa major”, un padrí va dir-me si no estava fent apologia dels estupefaents. En un altre poble, després de confondre'm amb el meu editor (què he fet jo perquè la gent pugui pensar que sóc editor?), vam haver de fer la presentació a peu dret. En una sala del ball, mentres fèiem la presentació, escoltàvem les pilotades que, a fora, la canalla estavellava contra una porta de planxa. En una altra sala del ball, el grinyol d'una porta que només es tancava quan estava a punt d'obrir-se. En un poble vaig provocar, sense voler, el riure dels assistents quan vaig dir que coneixia la majoria dels meus lectors. En un altre poble vaig tenir la gosadia, immensa, de cantar-los Lo Guerxet d'Artesa.

Ara, a propòsit del llibre Esmorzars de Lleida, estem a punt d'encetar una nova tongada de presentacions. Pel cap baix en farem una quinzena. Com haureu pogut suposar, m'ho passo bé tombant avall i amunt. Sinó, no en faria tantes. Allò que molts de vosaltres errareu (sobretot els que no em coneixeu) són els motius que m'empenyen a fer-ho. Pensareu en allò tan recurrent que l'escriptor vol estar en contacte amb els seus lectors; que aprofita el viatge per fer turisme i conèixer nous territoris, que aniria fins al poble més remot de la Terra per vendre un miserable exemplar... Res de tot això, xiquets. Faig presentacions perquè sóc un xerraire, perquè m'agrada garlar. N'hi que diuen que no callo ni a sota l'aigua. Això no vol dir que no deixi parlar els companys de taula i el públic. Només faltaria. Però quan em pregunten una cosa, enlloc de ser concís, breu, dos vegades bo, m'embolico tant que ja no sé què deia al principi. Enllaço una cosa amb l'altra, i després amb l'altra, i al final he de ser jo qui pregunta: “Perdona, quina era la pregunta?” De la mateixa manera, si la concurrència no m'interpel·la i el meu editor pesa figues, són ben capaç, jo solet, de fer-me les preguntes i respondre-les tot seguit.

I faig presentacions perquè, mentre sóc fora, no sóc a casa. Diguem-ho clar: mentre tombo amunt i avall no vaig a buscar les nenes a la guarderia; ni les porto a passeig o a jugar al parc; ni les banyo; ni les peixo; ni deixo que em pugin a cavall; ni escombro, passo el drap de la pols, frego o plego roba. Mentre presento un llibre faig festa major. Una festa major molt curta, però festa major al cap i a la fi.

La lliga de l'Slàvia

El passat Sant Jordi vaig participar en una taula rodona. Amb els escriptors Josep Rubió, Fèlix Martín, Francesc Pané i Carme Vidal –la qual feia de moderadora-, a la Cafeteria Slàvia de les Borges Blanques, vam parlar d’índexs de lectura de petits i grossos; del paper d’autors, editorials i poders públics en el món del llibre; de traduccions; de formes d’escriure i llegir; de llibres actualíssims i descatalogats, de llibreries particulars i biblioteques públiques; del llibre digital, de centralisme literari.

Precisament, quan parlàvem del poc que es coneixien a Barcelona autors de Ponent –com el mateix Pané-, vaig veure que jugàvem una altra lliga. No pas la lliga dels llibres mediàtics, dels llibres premiats, dels best-sellers, dels llibres escrits per grans autors de la literatura catalana i universal, sinó una lliga de proximitat, de comarques, que tracta temes com la guerra civil, la pedra i l’oli a les Garrigues o el vol d’unes papallones a l’horta fondal. En la mitja penombra del local, on havia acudit un nombrós públic, vaig veure que la nostra lliga es jugava a l’Slàvia.

Nota: Aquest article apareix al número 319 del quinzenal SomGarrigues (de l'11 al 24 de maig de 2012).