Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mobilització. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mobilització. Mostrar tots els missatges

divendres, 26 de gener del 2018

Carta oberta a Jordi Sànchez

Benvolgut Jordi,

Em dic Ignasi i sóc de Sarroca de Lleida. Sóc llicenciat en Ciències Polítiques, i et vaig tenir de professor fa més de vint anys a l’Autònoma. La veritat, no recordo quines assignatures em vas donar, però suposo que devien ser de l’itinerari d’Anàlisi Política. Estudiant Polítiques m’ho vaig passar bé, i aquesta carrera la tornaria a estudiar, però té ben poc a veure amb la meva feina actual –sóc funcionari.
Ara bé, estudiar Ciències Polítiques em va ajudar, per exemple, a ser tolerant. Potser no ho sóc tant com ho hauria de ser, però com a mínim ho intento. Últimament em costa, sobretot quan penso que hi ha molta, moltíssima gent, a qui no importa –i aplaudeix- que tu i l’altre Jordi, l’Oriol i el Quim esteu engarjolats. Però considero que la tolerància està, ha d’estar per sobre de tot això. I que la tolerància es pot entrenar amb temps, paciència i voluntat.
Estudiar Polítiques també em va servir per aprendre a observar la realitat. Perquè les coses no són com voldríem que fossin: les coses són com són. I acceptar-ho, i prendre’s la realitat tal com ve, crua, despullada de totes les veritats donades per descomptat, és saludable i sobretot necessari.
Tot i així, molts vam donar per descomptat, mesos enrere, que hi havia coses que no passarien, que no podien passar, que no havien de passar. Però a davant tenim un estat que se’n fot, de les veritats donades per descomptat. I va emprar els instruments més menyspreables per colpejar els catalans. Tu te n’has emportat la pitjor part, tot just per defensar allò que molta gent d’aquest país et demanàvem: votar en un referèndum.
Costa molt poc demanar-te que siguis fort. Costa molt més ser-ho, en sóc conscient. Jo no sé si aguantaria. Aguantarien tots aquests que et malden o diuen que ja t’està bé, que tu t’ho has buscat? En la mateixa situació que tu, la gran majoria d’aquesta gent no aguantaria res. Què fàcil és fer-se el milhomes quan tens les porres i les maces de la teva part!
L’estat ho té tot, i nosaltres només ens tenim a nosaltres. Però és aquesta, precisament, la nostra força més gran. Nosaltres tenim la gent, ells només el bastó. Ells el càstig, nosaltres el futur. Ells et poden tenir aquí simplement perquè volen, però nosaltres demanem la teva llibertat perquè no poden. Perquè ni et poden ni ens poden.

Força,


Ignasi Revés 

dissabte, 22 de juny del 2013

Onze del Dotze (una crònica)

10:35 am Els autocars formen al Parc de Sant Jordi de Reus. Estic a punt de pujar al primer, però la Maria Alba m’adverteix que potser no és el meu. Recordo que l’Úrsula Subirà em va trucar diumenge per informar-me que m’assignaven l’autocar número 2 d’Òmnium Cultural Baix Camp. Em fixo en els cartells que figuren al vidre davanter dels autocars i descobreixo, uns metres més enllà, el 2 d’Òmnium. Decididament, no curaré mai.
10:40 am Sóc a l’autocar. La Joana i l’Aina seuen al carrer, llegint La dama i el rodamón i Pocahontas. Jo, a la motxilla, guardo Demà, a les tres de la matinada, de Pere Calders. Un senyor reparteix xapes amb el lema “Reus per la independència”. La Montserrat Marcer passa llista, ens dóna un full verd que haurem d’exhibir al final de la manifestació i també un paperet on figuren els noms i els telèfons dels responsables dels cinc autocars d’Òmnium Baix Camp. Una xica de l’última fila parla de fotos de perfil i trending topics. Dels altaveus, s’esfila el so d’una guitarra espanyola. Interpreta la cançó “Piensa en mi”.
11:10 am Sortim! No estic acostumat a viatjar tan enlairat. Contemplo, des de dalt, els olivers, els avellaners, la vinya, els garrofers, els pins, els canyars i els joncs. Els masos derrotats i sense teulada. Miro els turons de tu a tu. I dubto. Perquè em pregunto si avui, a Barcelona, no farem figa. Si no hem creat unes expectatives massa altes i, a la pràctica, la demostració de força que molts pretenem es quedarà en no res. Cerco en el paisatge algun senyal, algun detall que em digui que no, que no fracassarem. Que guanyarem. El cel està tapat i la grisa mar espurneja.
12:20 pm Poc abans d’arribar a Barcelona, la Montserrat Marcer parla pel micro. Demana que, si fem fotos de la Diada, en fem la màxima difusió. Que si observem alguna conducta incívica o violenta, truquem al 112. Que convertim la manifestació d’aquest 11 de setembre en un esdeveniment pacífic i democràtic. I que estiguem units.
12:30 pm Entrem a Barcelona per la Diagonal. Del metro, en surt gent amb estelades. El Trambaix porta una senyera al vidre de davant. Un noi empeny un cotxet de nens on hi ha falcat un pal amb una bandera independentista al capdamunt. Un iaio amb barret saluda el nostre autocar. A mesura que baixem per la Diagonal, trobem més i més gent. Tremolo d’emoció.
12:50 pm Carrer de Balmes, 19. Aquí hem quedat, a dos quarts d’onze de la nit, per tornar cap a Reus. Baixo de l’autocar. Observo les cares dels companys expedicionaris, i hi veig il·lusió, expectació, serenor, alegria continguda. No en conec cap. Busco algú conegut i trobo la Cori Torroja, que viatjava al primer autocar.
13:05 pm La Cori Torroja pregunta perquè no porto la xapa de “Reus per la independència”. Perquè no vull que em foradi aquesta samarreta blanca que m’estimo tant, contesto. Ella, decidida, me l’enganxa al tirant esquerre de la motxilla. Deixem la Plaça de Catalunya a l’esquerra i tirem Rambles avall. Hi ha un gran ambient. Moltíssima gent. Quan arribem a l’endreçària del carrer de Ferran, trenquem a l’esquerra.
13:25 pm Som a la Plaça de Sant Jaume. Voldríem entrar al Palau de la Generalitat, però hi ha massa cua. La Cori Torroja em passa l’estelada perquè li fa calor. Em lligo la bandera al coll i l’estenc com una capa. El Biel Ferrer, president d’Òmnium Baix Camp, ens marca el camí. És el nostre guia… turístic.
13.45 pm Els carrers s’estrenyen. Quan arribem a l’església de Santa Maria del Mar, som al mig d’un formiguer. I feina ens costa entaforar-nos al Fossar de les Moreres. Llegeixo, en una pancarta enorme: “Hem nascut per vèncer. Independència, socialisme i feminisme”.
14:05 pm Al Passeig del Born, ensopeguem amb una desfilada militar que representa les tropes que defensaren la ciutat de Barcelona contra Felip V el 1714. Tambors, flabiols, fusells a l’espatlla i la bandera blanca amb la creu vermella de Sant Jordi. El Biel Ferrer ens fa reparar en el cal·ligrama que hi ha en la paret d’un edifici. És de Joan Salvat-Papasseit i ondula així: “camí de sol – per les rutes amigues – unes formigues”.
14:30 pm Som a la cafeteria del Palau de la Música Catalana. La Montserrat Marcer em mostra dos pals de bambú que serviran per lligar-hi dues estelades. Els ha comprat en una botiga de xinesos, on l’han atesa en castellà. La nena de l’establiment, però, li ha parlat en català.
La Cori Torroja, decidida ella, ens aconsegueix unes taules sota les modernistes arcades de la cafeteria. Jo acompanyo l’entrepà que m’he dut de casa amb una Estrella. Sec davant de l’Antònia i l’Elisabet, mare i filla. L’Antònia, que està jubilada, va treballar molts anys a la Perruqueria Llongueras del Carrer de Sant Joan de Reus, i l’Eli és una mossa formosa que treballa en un showroom –distribueixen marques de roba- a la Casa de l’Alcalde, davant per davant de la Plaça de Catalunya de Barcelona. Jo encara no ho sé, però elles dues –i una altra que coneixeré més tard- seran les meves companyes de viatge fins a la nit.
16:30 pm Caminem Via Laietana amunt. Se’ns ha ajuntat la Fina, una empleada bancària jubilada de Reus. El crit “In-Inde-Independència!” sona amb insistència. Algú interpreta L’estaca, de Lluís Llach, i La presó del rei de França, de l’Elèctrica Dharma. Quan arribem al Carrer de Fontanella, trenquem a l’esquerra. A la part baixa del Passeig de Gràcia, em trobo amb l’Elisabet de Sarroca. La saludo content, és un goig trobar gent d’un poble tan petit en una ciutat tan gran i en un dia com aquest, però molt depressa, perquè no vull perdre l’Antònia, l’Eli i la Fina.
17:00 pm Som a la confluència del Passeig de Gràcia amb la Gran Via de les Corts Catalanes, punt de trobada d’Òmnium Cultural. Llegeixo les pancartes: “La nostra frontera és la vostra ignorància”, “Spain is dead. Long life Catalonia”, “Europe, don’t look aside”, “S’han acabat les mamelles, és l’hora dels coyongs” i “Duran botifler”.
17:35 pm Un helicòpter vola a baixa altura. Crido “In-Inde-Indepèndència” amb una força i una decisió que no em coneixia. Fa molts anys que sóc independentista, més de vint, però és avui, aquí, que esmicolo definitivament les pors i les vergonyes que m’impedien manifestar amb claredat les meves idees polítiques. Aquí i avui enterro aquell clàssic “No em defineixo” que tanta gràcia li feia al meu amic Hèctor Hernàndez. Però això té un preu: no crido “Independència” amb les es lleidatanes, sinó amb les vocals neutres barcelonines.
18:00 pm A aquesta hora, comença oficialment la manifestació. Però aquí no es mou ni una agulla. Escolto el càntic “Boti, boti, boti, espanyol el qui no boti”. Llegeixo les pancartes: “Ni pacte fiscal ni hòsties, Independència”, “Lluitarem fins al final” i “Sr. Navarro, que et quedi clar: “Independència”. Uns castellers aixequen tres pilars, i cada enxaneta estén la seva senyera. Des d’un balcó de l’altra banda del Passeig de Gràcia, llencen aigua als manifestants.
18:40 pm Ha marxat una mica de gent, perquè fa calor i encara no ens hem mogut. Pel mig del Passeig de Gràcia, baixen uns nois calçats amb xanques. En una font de més avall, uns altres s’hi refresquen. La Montse i la Dolors, que han vingut amb el mateix autocar que jo, comparteixen una ràdio. Cadascuna porta un auricular enganxat a l’orella. Expliquen que està tot col·lapsat.
19:15 pm Sonen tambors de batuka. Com que no ens podem moure, saludem els helicòpters que ens sobrevolen. Llegeixo les pancartes: “Jo sóc de / Yo soy de / I’m from Riudoms”, “L’Espluga de Francolí per la independència”. Un home que no conec de res veu que escric a la llibreta i em pregunta: “Els comptes?”
19:40 pm Avancem uns metres i trenquem a l’esquerra, cap a la Gran Via. L’Eloi, el meu nebot de Tàrrega, em crida des d’un semàfor. Sorprès, me n’hi vaig i descobreixo que l’acompanya son germà Pol, sa cosina Aina, els seus oncles Marta i Joan Carles, i els seus avis Helena i Jaume. Celebro la feliç casualitat i pregunto quants autocars han vingut de Tàrrega. Dotze, contesten.
20:00 pm Llegeixo les pancartes: “Mas, lidera o dimiteix”, “Mas, heroi o traïdor”, “Catalonia is not Spain”, “Primer president de la transició: Pep Guardiola” i “Catalonia, the last colony in Europe”. Algú canta el Virolai. Uns avis d’una residència ens saluden des del balcó. Quinze, vint persones són al sostre d’un quiosc. Una ambulància avança per la vorera dreta de la Gran Via.
20:30 pm A la Plaça d’Urquinaona, l’Antònia i l’Eli entren en un establiment de menjar ràpid a fer un riu. Ofereixo una poma a la Fina, que accepta, i jo menjo un plàtan. La claror del cel es fon.
21:05 pm “Fora, fora, fora, la bandera espanyola”, criden els manifestants quan passen per davant de la Jefatura Superior de Policía, a la Via Laietana. Deu furgons i nombrosos agents dels Mossos d’Esquadra custodien l’edifici. Voluntaris de l’Assemblea Nacional Catalana, entitat organitzadora de la manifestació d’avui, completen el cordó de seguretat. La xiuladissa és ensordidora. En un balcó de l’edifici policial, sola, oneja la bandera espanyola.
21:25 pm El terra vibra. A baix circula el metro. La marxa nocturna discorre tranquil·la, relaxada, espaiosa. Llegeixo les pancartes: “El Concordat amb el Vaticà que se’l confiti Espanya! Catalunya independent i laica!”, “Papa, vull marxar de casa ara” –amb el dibuix d’una maleta oberta on hi ha roba i una estelada- i “Estimats avis republicans, avui el vostre record és més viu que mai”.
21:38 pm A tocar del Parc de la Ciutadella, desmunten l’escenari on s’ha llegit el manifest de la Diada. Els cotxes i els taxis comencen a circular entre la gent. Xuto les llaunes de cervesa que hi ha a l’asfalt.
23:00 pm Assegut a l’autocar, faig balanç. En primer lloc, em sobta que no estigui cansat. Potser ho fa que últimament estic més en forma, potser m’alimenta l’energia que he absorbit als carrers de Barcelona. En segon lloc, avui he sentit. He sentit que tots plegats volíem fer coses i, el més important, que les podíem fer. I, en tercer lloc, he constatat que els nostre límits, els posem nosaltres. I que no sabem on paren, aquests límits. Encara no.

dilluns, 28 de gener del 2013

Tots som Terra


Reus, 12 de gener de 2013. Les set del vespre. A la Plaça del Mercadal, l’Assemblea Nacional Catalana desplega una estelada gegant formada per 4500 espelmes. És un acte reivindicatiu, encoratjador, ferm, ple, lluït, lluent. La gent fa fotos. Ho enregistra en vídeo. Durant unes hores, les candeles faran flama. Però n’han calgut més, d’hores, per parar-les.
A les tres de la tarda, els primers voluntaris han fet cap a la seu de l’Assemblea. N’han baixat pancartes, cartells, taules, una carpa, una pissarra, paquets d’espelmes, capses de gots i sacs de terra. Al Mercadal, una estona després, han començat a omplir els gots. Primer amb un dit de terra –perquè no se’ls endugui el vent-, després amb l’espelmeta rodona i baixoneta. Ha sigut tasca feixuga, ajupida i a voltes encarcarada. Però no ha estat gens llarga, perquè són molts, estan units, són constants i actuen amb desinterès.
Més que el foc de la flama, la metàfora del dia és la terra. La terra que els voluntaris han abocat, pessic a pessic, sense defallir, sense deixar-se’n cap, a cada un dels gots de plàstic. La terra, que és d’on venim i cap a on volem anar. La terra, que ens aguanta i ens fa més forts. La nostra terra, de la qual formem part i, a la vegada, ens és part. Perquè tots som terra. Terra.

dissabte, 15 de desembre del 2012

Treballar el temps


“No tinc temps”, proclames. Ets estudiant, mestressa de casa, professora o pagès de les Garrigues al collir olives. Et queixes que no pots estudiar-ho tot i fer deures; ni tenir-ho tot planxat, agranat, escurat, guisat, sargit, estès i enllustrat; ni ensenyar els nens, corregir exàmens, vigilar el pati, reunir-te amb les col·legues de cicle i Claustre, i atendre telèfon i famílies en un sol matí, ni collir les olives abans que el fred les arrupeixi, la pedra les malmeti o el vent les llenci a terra.
Però el temps, si el saps treballar, l’estires com un xiclet. On només hi havia espai per una tasca, ara n’hi ha per dues o tres més. I no cal ser més ràpid, sinó més constant. Disciplinat. Temperat. I discriminador. Perquè no ho pots fer tot, i has d’aprendre a distingir entre les coses importants i les prescindibles. Saber que hi ha coses sense les quals no pots rutllar, i que n’hi ha d’altres que són purament decoratives.
Per tant, si quelcom val la pena, ho fas. I si aquell oliver té poques olives i la majoria són a terra, no l’estens. I cap a l’altre oliver, que aviat serà de nit.


Nota: Aquest article apareix al número 334 del quinzenal SomGarrigues (del 7 al 20 de desembre de 2012).

dimarts, 23 d’octubre del 2012

Onze del dotze

A les 11 del matí, quatre autocars d’Òmnium Cultural Baix Camp vam sortir del Parc de Sant Jordi de Reus. Passat migdia, aparcàvem al carrer de Balmes. Vam baixar la Rambla, vam trencar a mà esquerra i vam fer cap a la plaça de Sant Jaume. Després, vam anar a Santa Maria del Mar i al Fossar de les Moreres. Biel Ferrer, president d’Òmnium Baix Camp, feia de guia turístic.
A la tarda, érem a la cruïlla de Passeig de Gràcia i Gran Via. La manifestació havia de començar a les sis, però no arrencà fins a quarts de vuit. Feia calor, però sort que bufava una mica. Caminàrem acompanyats de castells improvisats, esclats de foc i tambors, iaios als balcons, pancartes imaginatives, cantarelles reivindicatives i sobretot molta cordialitat. Vaig conèixer gent nova i vaig trobar-me’n de coneguda, com l’Elisabet de Sarroca o l’Eloi i el Pol, els meus nebots de Tàrrega.
A les 11 de la nit, els quatre autocars sortíem de Barcelona. Tot i que havia estat un dia històric, no em notava alterat. Estava estranyament serè, perquè havia comprovat, per primera vegada, que no només volíem, sinó que podíem.

Nota: Aquest article apareix al número 328 del quinzenal SomGarrigues (del 26 d'octubre al 8 de novembre de 2012).


diumenge, 7 d’octubre del 2012

El nostre bocí de riu

El bocí català de l'Ebre ha estat motiu de fortes controvèrsies. Tots recordem els temps del Pla Hidrològic Nacional, i alguns, potser, les protestes per aturar la central de cicle combinat de Móra la Nova, el transvasament de l'Ebre al Camp de Tarragona o la construcció de les centrals nuclears d'Ascó. El nostre gran riu és molt llaminer. Sobretot per als que en volen treure l'energia que ha d'abastir els grans centres consumidors, els quals queden lluny, molt lluny, del territori veí del riu. Un territori poc poblat i que massa vegadés ha estat pensat com el pati de darrera del país. No n'hi ha prou amb les dues nuclears d'Ascó i el complex químic de Flix (per posar els exemples més coneguts), que en els últims mesos s'han conegut els projectes de fer una central de cicle combinat a Riba-roja d'Ebre, una altra a Faió i una tèrmica a Mequinensa. Tot en un pam de terreny. El cas de Mequinensa és especialment sagnant. Perquè la tèrmica que s'hi vol fer serà, potser, l'última que es faci en territori de la Unió Europea. I perquè és al marge esquerre del riu, a quatre passes del poble d'Almatret, al Segrià. O sigui, que la contaminació, lluny de Mequinensa i als nassos d'Almatret. Almatret té la sort de ser l'únic poble de Lleida que limita amb el riu Ebre. Són destacables els miradors del Cingle de la Pena, de Riba-roja i la presa. També l'embarcador tranquil, que es troba al final d'una llarga i abrupta baixada, la qual discorre a través dels Tossals del terme. La llàstima és que Almatret també té la desgràcia d'estar a prop del riu. Un riu saturat no només de silurs, els peixots que tot s'ho foten, sinó de centrals de totes menes, mides i colors. En un passat gens llunyà, hi va haver una gent que va lluitar pel riu i se'n va sortir. No estaria malament que a Almatret prenguessin nota com van fer les coses, que aprenguessin de les seves mobilitzacions. No estaria gens malament, perquè el seu èxit pot esdevenir el nostre.

Nota: La foto que il·lustra l'article és del filòsof, escriptor, professor, mestre i amic Ramon Camats.

diumenge, 20 de febrer del 2011

Tots i totes som senyal (a Reus també)

Bé, xiquets, avui diumenge no hi ha article. El motiu és protestar contra el tancament de la TV3 al País Valencià, conseqüència de l'acció feixista del PP d'allà. A canvi, aquí teniu una convocatòria molt guapeta de la concentració que es farà demà, dilluns, a les vuit del vespre, a la plaça del Mercadal de Reus. L'acte el convoquen el Casal Despertaferro i Òmnium Cultural Baix Camp.
Que demà sigue un gran dia!