El meu primer Sant Pere va ser el 2002. Recordo que, quan va petar la
Tronada i el Mercadal va quedar cobert per un banc de boira espessa amb olor de
pólvora i multituds, vaig al·lucinar. Me'n feia creus, que una festa major
pogués ser així.
Vaig pensar quin contrast no hi havia amb les festes majors dels pobles
petits, les quals no compten amb els calers que hi destinen Reus o Tarragona,
en les quals no s'hi fa més d'un acte a la mateixa hora, a les quals cada any
hi va menys gent. Vaig pensar, amb tristor, què ens havia dut a aquella
situació: l'envelliment de la població, el despoblament, la deserció dels que
s'estimaven més la platja o la muntanya que la festa major del seu poble...
Va passar el temps i va arribar la Misericòrdia d'enguany. Malgrat la
pluja, vam viure la Cercavila del Masclet, la vigília de la patrona i la Diada
al Santuari. Va ser un bona festa major, rematada amb la passejada infernal
dels Diables de Reus i el castell de focs.
I va donar la casualitat que l'endemà de Misericòrdia jo tornés a anar
de festa major, aquest cop a Cervià de les Garrigues. I que després del pregó
tornessin a haver-hi Diables, aquest camí de l'Espluga de Francolí. Veient
l'entusiasme d'aquella gent pel senglar que escopia foc, i de la canalla que
ballava amb els dimonis sota les espurnes, em vaig dir que no havia d'estar
trist perquè uns tenen tant i els altres tan poc, sinó que havia d'estar
content perquè, en un poble com Cervià, continuaven desitjant llarga vida a la
festa major.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada