5 preguntes per respondre el 10

Primera: és encertada l’estratègia del PP? Trobo com a mínim sorprenent que confiïn guanyar mobilitzant només l’electorat de dreta. Que no apostin més fermament per captar el vot de centre. Que amb les seves propostes, els seus fitxatges i els seus companys de viatge mobilitzin l’electorat de l’altra banda de la trinxera.

Segona: el PSOE pagarà una factura política a Catalunya? Costa creure que les infraestructures, el finançament, l’Estatut o l’encariment del cost de la vida no afectaran el seu compte de resultats electorals.

Tercera: i els altres tres, què? CiU, ERC i ICV hauran de lluitar per obrir encara més l’escletxa del bipartidisme actual. I ho tindran difícil, perquè la federació ha d’afrontar el repte de funcionar, com aquell que diu, sense candidat; perquè els republicans compten amb un bocí de militància i votants en contra; i perquè els ecosocialistes no es deslliuren de la imatge de crossa social del PSC.

Quarta: i l’abstenció? Recordem que a Reus, les passades municipals, més de la meitat de la gent que podia votar no ho va fer. I el clima de desencís –desafecció, que diria aquell- no era llavors tan acusat com ara. Per tant, els registres del 9-M podrien ser de rècord.

Cinquena: i el vot en blanc? A banda que hi hagi certa figura enarborat la bandera –blanca, suposo-, el cert és que aquest vot no para d’augmentar. I tot apunta que seguirà una línia ascendent.

Les respostes, l’endemà de les eleccions. Les llegireu aquí.

(Aclariment: aquest article va sobre les eleccions generals del 9 de març de 2008)

Llarga vida a la festa major

El meu primer Sant Pere va ser el 2002. Recordo que, quan va petar la Tronada i el Mercadal va quedar cobert per un banc de boira espessa amb olor de pólvora i multituds, vaig al·lucinar. Me'n feia creus, que una festa major pogués ser així.

Vaig pensar quin contrast no hi havia amb les festes majors dels pobles petits, les quals no compten amb els calers que hi destinen Reus o Tarragona, en les quals no s'hi fa més d'un acte a la mateixa hora, a les quals cada any hi va menys gent. Vaig pensar, amb tristor, què ens havia dut a aquella situació: l'envelliment de la població, el despoblament, la deserció dels que s'estimaven més la platja o la muntanya que la festa major del seu poble...

Va passar el temps i va arribar la Misericòrdia d'enguany. Malgrat la pluja, vam viure la Cercavila del Masclet, la vigília de la patrona i la Diada al Santuari. Va ser un bona festa major, rematada amb la passejada infernal dels Diables de Reus i el castell de focs.

I va donar la casualitat que l'endemà de Misericòrdia jo tornés a anar de festa major, aquest cop a Cervià de les Garrigues. I que després del pregó tornessin a haver-hi Diables, aquest camí de l'Espluga de Francolí. Veient l'entusiasme d'aquella gent pel senglar que escopia foc, i de la canalla que ballava amb els dimonis sota les espurnes, em vaig dir que no havia d'estar trist perquè uns tenen tant i els altres tan poc, sinó que havia d'estar content perquè, en un poble com Cervià, continuaven desitjant llarga vida a la festa major.

Un dissabte de novembre

Vaig arribar a Vall-de-Roures abans d'hora. Vaig comprar un pa de pagès al forn de Guarc, vaig esmorzar al Cau del Llop i vaig anar a cremar-lo als carrers costeruts i empedrats de l'altra banda del pont. A les dotze era a la llibreria Serret. Vaig signar exemplars d'Oli en un llum a un noi de Cretes, a un home d'Arnes, a una noia de la Portellada, a un senyor de Maella, a dues xiques de Sabadell, estudiants de filologia catalana a la Universitat Autònoma, i a un barceloní d'ascendència pirinenca i prioratina.

Un moment que no hi havia ningú, vaig demanar a Octavi Serret el llibre Memòries d'una desmemoriada mula vella, de l'escriptor de Pena-Roja Desideri Lombarte. Em va dir que no el tenia, que s'havia exhaurit. Però me'n podia oferir un altre, també de Lombarte: el recull de poesia Romanços mai contats/Boires i borrims.

Me'l vaig polir aquella mateixa nit. I encara ara no em sé avenir del tresor que Octavi em va lliurar. Les llegendes de bruixes i bruixots garratiben; les històries de bandolers són eixerides i trempades; les topades entre carlins i liberals fan saltar espurnes de sang i foc; els paisatges estan tan ben acabats que hom pot sentir el cruixir dels còdols sota els peus; els poemes d'amor són florits; les poesies que presagien la mort, serenes.

I el millor de tot, el llenguatge. Força, vivesa, passió. Senzillesa complexa. Fidelitat a una parla, la del Matarranya, que creix a dalt dels tossals, que cau dels núgols, que és empesa pel cerç, entre les fulles seques.

El buc insígnia de Reus

No hi puc fer res. Cada vegada que hi sóc a davant, tinc la impressió de veure-hi una nau varada enmig de la ciutat. El Mercat Central de Reus, amb les seves línies racionals, senzilles, esquemàtiques, se’m representa un vaixell. La proa no surt en punxa, sinó que està tallada recta. Les vidrieres horitzontals donen certa sensació de majestuositat, d’elegància. L’antena sembla el centre emissor i receptor de les comunicacions, i hom diria que, allà dalt, ha de comparèixer d’un moment a l’altre el Gran Timoner per albirar l’horitzó. A babord i estribord hi ha un seguit de cornises que semblen posades expressament per deixar-hi els bots salvavides, i a popa hi ha el que sembla un petit terrat, envoltat d’una barana, perquè el passatge pugui contemplar els solcs que deixa, rere seu, l’embarcació. A dins, la tripulació que fa bategar el vaixell està formada per peixaters, carnisseres, herbolaris,dolçaineres, cafeters, xarcuteres, flequers, floristes i verdulaires. I a fora, la mar que l’envolta adopta una forma o altra en funció del dia de la setmana. De dimarts a divendres només es veuen cinc o sis ones, en forma de serra, fetes de fusta i ferro. Els dissabtes i els dilluns, per contra, l’onatge es desferma i el buc insígnia de Reus ha d’obrir-se pas com pot entre onades furientes, sorolloses i multicolors de calces, discos furtius i de curs legal, cullerots de fusta, cobrellits, sabates, joguines, xurros, planter d’enciam i conills de gàbia.

Un estiu amb Dickens i Carner

Aquest estiu he llegit Pickwick i Grans esperances, les dues escrites per Charles Dickens, ambdues traduïdes per Josep Carner. N'he quedat entusiasmat, i no sabria dir si ha estat per allò que explica Dickens o pel que tradueix Carner.

En una banda hi ha la descripció, magnífica, dels ambients sòrdids, llòbrecs i fangosos del Londres del segle XIX. A l'altra, una llengua acolorida, mudada, polida. En un cantó hi ha una ironia que sembla sortida de ca l'esmolet. A l'altre, una bonhomia que en certs personatges frega la badoqueria. En una banda hi ha aprofitats, malànimes, bergants. A l'altra, advocats, procuradors i jutges, que si fa no fa són tractats igual que els anteriors. En un costat hi ha col·loquial·lismes i frases fetes. A l'altre, paraules cultes i en desús. En una banda hi ha la foscor d'una època marcada per la misèria, a l'altra hi ha la llum que fa tirar endavant els rics d'esperit.

Arriba un punt en què ja no sé què és Carner i què Dickens. La ironia de l'anglès es revaloritza gràcies al català, que hi incorpora la tradició humorística d'aquí. I l'idioma dels personatges de classe alta agafa tons noucentistes quan Carner el tradueix.

Després de xalar, fa anys, amb David Copperfield, també de Dickens i Carner, em vaig proposar llegir les altres dues. L'espera ha estat llarga, però ha valgut la pena. La qual cosa, per cert, és aplicable al fet que he tornat les novel·les dos mesos tard a la Biblioteca de Reus: l'espera ha estat llarga, però xec, ha valgut la pena.

Aquest home

Aquest home potser no s'ho creu, que ha plogut, i que continuarà plovent, com qui no vol la cosa, el que encara resta d'any. Tampoc deu comptar que a l'estiu puguem estalviar més aigua, i que la campanya turística sigui més fluixa -i el consum d'aigua també- fruit d'un moment econòmic incert. No deu confiar que siguem més sostenibles, i que arribem al maig de 2009, quan ha d'entrar en funcionament la dessaladora del Prat, sense fer ús del transvasament.

Ai, aquest home. Potser un interès inconfessable li estreny el nus de la corbata més del que fóra desitjable, i no li toca més remei que seguir-li la veta, ell, hereu directe d'en Marx i n'Engels.

Ha pensat mai en dimitir, aquest home? Davant el ridícul espantós, vergonyant, colossal, que començà amb la plantada d'estaques a la vora del Segre, que continuà amb mentides, mitges veritats, corredisses de sabata i espardenya, la decisió de fer una obra que potser no cal, i que ha acabat, per ara, amb la desautorització expressa i contundent del Medi Ambient (el de veritat), no ha pensat en algun moment, un momentet només, en plegar?

Pla de foment de la lectura

El Departament de Cultura vol que llegim més, i per això impulsa el Pla de Foment de la Lectura, que preveu accions com la subscripció gratuïta a diaris i revistes dels qui assoleixin la majoria d'edat d'aquí al 2010 i la distribució als transports públics d'extractes de novetats editorials.

S'agraeixen tots els esforços perquè la lectura sigui un hàbit equiparable a mirar la tele, planxar la roba o anar a plegar bolets, però així no s'aconseguirà res de bo. Així només es podran fer empelts de dubtosa rendibilitat, quan el que s'ha de fer és plantar de nou.

I això com es fa? Molt fàcil, frenant la modernització de l'Administració Pública. Augmentant el temps d'espera dels usuaris, procurant que els tràmits s'hagin de fer en dos o tres dies a cada organisme. No pot ser que un hom arribi a qualsevol dependència pública i ja li toqui, no pot ser que en una hora es facin tots els tràmits quan es podrien fer en quatre, en sis o en vuit.

Quants de nosaltres no hem xalat devorant la premsa del dia; llegint totxos com Guerra i Pau; o consultant, de la A a la Z, el Diccionari Català-Valencià-Balear mentre esperem el tren, el metge, mentre som a Hisenda, a la Policia, la Seguretat Social, l'Oficina d'Atenció al Ciutadà o l'Otegé?

Per tant, fóra desitjable que, quan anem a qualsevol d'aquests llocs, tinguem la seguretat que passarà una bella estona abans no ens cridin. Una bella estona per poder llegir bellament, i esdevenir així més vius i més llargs d'enteniment.

Tintín i el cas del Cos de llum

Si sou tintinaires, o tintinòlegs, afanyeu-vos. Perquè a la biblioteca Xavier Amorós de Reus fan una exposició, fins el 31 de desembre, que commemora el centenari del naixement d'Hergé, el dibuixant de Tintín. 
Jo hi vaig anar la setmana passada. Em vaig retrobar amb amics que feia temps que no veia: el Milú, el capità Haddock, els Dupondt, el professor Silvestre Tornassol, el Xang, la diva Bianca Castafiore, el gens desaprofitat Serafí Llantió... Era curiós veure'ls formant part d'un trencaclosques, o dibuixats a la tapa d'un pot de conserva, o a les pàgines d'un calendari, o en uns elàstics, o en jerseis, samarretes, pijames, bufandes, corbates, en àlbums de fotos, en safates, aguantallibres, estoretes d'ordinador, regles, llapis, gomes i maquinetes de fer punta. I més curiós, encara, constatar que tots aquells objectes venien cedits per part dels usuaris de la biblioteca, la qual cosa evidencia que són -som- molts els seguidors de Tintín.  

Mentre passejava pel vestíbul vaig recordar quants misteris ha desentranyat Tintín, quants casos aparantment irresolubles ha desllorigat, quants afers realment complicats ha arranjat amb èxit. Molts. I acte seguit vaig mirar a fora, al capdamunt d'un pal que aguantava un paio atlètic, nu, amb el cap pelat, agenollat, que tant aviat era verd com groc, tan aviat taronja com roig, rosa, lila o blau, i em vaig preguntar si el cèlebre repòrter es veuria amb cor d'investigar què recoi significava aquella escultura.

Sóc escriptor?

Quan Joan Carrion, llavors cap d’edició de l’Aquí, em preguntà què volia que figurés, dessota el meu nom, als articles que faria per al diari, em féu dubtar. Deia funcionari? O deia politòleg? Deia pagès frustrat? O deia bocamoll consumat? Deia pare, deia fill, o deia Esperit Sant? Vaig decidir escriptor. Per què? Perquè escrivia.

Portava quatre anys fent articles d’opinió a la premsa de comarques i encara no havia parat. Del Pirineu a les Terres de l’Ebre, de les Garrigues al Camp, havia publicat un centenar d’articles que toquen els temes més variats: els caragols a la brutesca, el referèndum de la Constitució Europea i de l’Estatut, la carxofa, l’energia eòlica, les construccions de pedra seca, el món de l’oli...

Al gener surt la meva primera novel·la, que precisament gira entorn del món de l’oli. Quan això passi, jo no em convertiré automàticament en escriptor, perquè ja ho sóc. La publicació d’un llibre, al meu entendre, no és condició indispensable perquè hom sigui considerat escriptor.

Dimecres vaig anar a una trobada d’escriptors dedicada al tarragoní Àngel-O. Brunet. A l’opuscle que donaven a l’entrar, hi deia que un bon dia Jordi Cervera, Jordi Tiñena i l’escombriaire Andreu Carranza van dir-li que ell també ho era, d’escriptor. 

Suposo que devia dubtar de la seva condició d’escriptor, potser perquè es considerava més aviat guionista o cineasta. I m’hi vaig sentir identificat, perquè també jo vaig dubtar de resultes de la pregunta del Joan.

Ocellots de bon averany

Quan vam arribar a Bonavista i vaig veure, a terra, els tolls que havia deixat el xàfec del matí vaig pensar ui, aquí no acabem el concert. A dins del recinte, mentre els músics emprenien la festívola Ocupen su localidad, primera cançó de la vetllada, els meus temors van créixer quan em vaig fixar que la lluna creixent era solcada per núvols amenaçadors, que entre els núvols amenaçadors de sobre la mar s’entreveia la llum de la llampegada.

Va sortir el Nanu, i després de pegar una mirada al de dalt com demanant-li que no ens aigualís la festa, va dir que confiava que la cosa aniria bé. Amb això va tranquil·litzar el meu amic Kantinu, que si li digués que la llet és negra i Déu barcelonista s’ho creuria, però no pas a mi. No les tenia totes.

Quan el concert anava costa avall, van començar a caure espurnetes. Ai ai ai, avui patirem. Per sort, les meves pors, una vegada més, van ser infundades. El del Poble Sec i el paio del bombí va fer, vers a vers, un final de cursa realment esplèndid, pirata, malencònic, alliberador. I banyat solament amb les gotes que queien dels ulls més emocionats.

Els que dissabte passat van parar a Tarragona no són uns simples passerells, són uns veritables ocellots. Ocellots que, tot i els anys que fa que piulen, encara saben treure’s del bec melodies capaces d’entusiasmar dotze mil persones al pàrquing d’un mercat. Ocellots que, en lloc d’anunciar males noves, tenen la peculiaritat de no portar res més que bons averanys.

Tromp de ravals

A la confluència del carrer de l’Hospital i el raval del Pallol fa poc han posat al descobert les restes de la muralla que, seguint el traçat del Tomb de Ravals, va empresonar Reus fins al segle XVIII.
A dia d’avui, però, i al mateix lloc, hi passa un altre tipus de muralla. Una muralla mòbil, discontinua i sorollosa, formada per furgonetes que van a reposar gènere a les botigues, vehicles d’obres, de serveis, tractors de l’avellana, motos, cotxes...

Els cotxes. Si us hi fixeu, n’hi ha una raça que sembla abonada al trajecte –semicircular o circular del tot- del Tomb de Ravals. Són els cotxes túning, cotxes amb llandes futuristes, faldons que poleixen els passos elevats de vianants, tubs d’escapament més propis d’avions a reacció, alerons com aletes de tauró, tatuatges amb caràcters suposadament orientals, colors francament cridaners i música que fa tremolar el parquet dels comerços.
La música. Hi podeu sentir de tot, en aquestes veritables discoteques mòbils: reggaeton, rumba, ritmes del nord d’Àfrica, rock dur, caramelles i màquina. Sobretot màquina. Tromp, tromp, tromp. I vinga màquina. I més fort. I que no pari, que diria aquell.
Pot ser que posin la música forta per atreure l’atenció, perquè ens fixem en els seus cotxes. O simplement per molestar. Que facin el que vulguin. Jo, per la meva banda, i sempre que pugui, miraré d’ignorar-los. I pensaré que, per molt que em piquin les orelles, pitjor ho tindran ells quan es quedin sense timpans.

Una festa sobre rodes

El juliol aquest diari publicà una carta al director realment colpidora. Demolidora. La firmava Carmen Ortiz Vaquero, i deia, si fa no fa, que per Sant Pere, al Mercadal, no s’havien habilitat espais per a les persones amb mobilitat reduïda per tal que poguessin gaudir de la festa major. La senyora Ortiz es queixava, entre altres coses, de la poca memòria dels polítics, que havien fet gala durant la campanya d’una sensibilitat social que no havien dut a la pràctica quan n’havien tingut l’oportunitat.

Després de Sant Pere tots els reusencs, o quasi tots, van coincidir que la festa d’enguany havia tingut molt nivell, de les millors que es recordaven. Era quelcom per sentir-se’n cofoi, orgullós, encara que quedaven punts per resoldre, com la durada del seguici o la conveniència de la recuperada moixiganga. Pocs van fixar-se que, mentre discutien el com, oblidaven el què. Mentre estaven parlant com de major era la festa, uns altres, els que no poden moure’s amb tota la soltesa que voldrien, tampoc l’havien viscut com haurien volgut.

Per tant, no estaria malament que, de cara a properes festes, l’Ajuntament respongués a aquesta demanda creant espais per a persones amb mobilitat reduïda. Encara que el Mercadal aparentment no s’hi presti, perquè és una plaça no gaire gran, dura, sempre es poden trobar solucions imaginatives i trencadores, sempre. La qüestió és posar-hi voluntat. La qüestió és tenir clar que la festa major, a Reus, ha d’anar sobre rodes.

Paraigües de Reus

Que Reus és una ciutat on no hi plou gaire es veu, precisament, els dies de pluja. Només cal sortir al carrer quan cau aigua del cel i fixar-se en el parc mòbil de paraigües: els uns, tan esquifits que no eviten que els seus portadors acabin xops; els altres, tan polsosos que quan arrepleguen les primeres gotes semblen fangars ambulants; els uns, tan esbalandrats que al primer cop d’aire es pleguen en direcció oposada al mànec; els altres, tan descosits que tenen més barnilles nues que vestides; els uns, tan aixafats que semblen una txapela al capdamunt d’un pal; els altres, tan rovellats que hom diria que muden la pell.

Si els dies que plou durant l’any són una misèria, es deu preguntar la reusenia, perquè ens hem de preocupar pels paraigües? A sobre, si és cert això del canvi climàtic, perquè hem de renovar el paraiguam? Si aviat ha de ploure la meitat de la meitat del que ho fa ara, perquè ens hem de gastar els doblers en uns estris que pràcticament no farem servir?

En contra d’aquesta percepció, crec que és urgentíssim un Pla Renove per als paraigües de Reus. Necessitem paraigües com Déu mana, paraigües forts, alts, amples, que protegeixin de l’aigua. Necessitem paraigües ben atxurats, fins, senyors paraigües. Reus, ciutat modernista, associacionista, teatral, trapezoïdal, emprenedora, innovadora, artista i juantxista, no pot deixar erma la cultura de l’entomar aigua. Perquè, encara que sembli mentida, sempre hi ha un dia en què acaba plovent.

Esquerra promou el Camp

Sort en té el Camp, d’Esquerra, perquè tot el que fa per promoure’l no està pagat amb diners. Està pagat amb diners que un dels clans més influents del partit tingui com a ensenya el fruit sec per antonomàsia d’aquestes terres? Des que a un noi de Cambrils, a un de Torredembarra i a un altre de Reus se’ls va batejar com el Clan de l’Avellana, si se n’ha fet, de feina. No han estat tan efectius els segells de qualitat ni les campanyes publicitàries, no.

Està pagada amb diners la definició del primer tripartit de l’exconseller Carretero? No recordeu que va dir que era com un viatge en Dragon Khan? Voleu campanya de promoció més bèstia de la muntanya russa del parc d’atraccions de Vila-seca i Salou?

I de les declaracions del també exconseller Vendrell, què n’heu de dir? Sí, homes, quan va baratar la presidència de la Generalitat a canvi que Artur Mas virés cap al babord sobiranista. No recordeu que les féu a Reus, durant una calçotada, i que el propòsit real era fomentar la ingesta del calçot nat a Valls?

Amb aquests antecedents, no fóra estrany que el proper congrés extraordinari dels esquerrans se celebrés a Tarragona. I encara menys que es fes a l’Amfiteatre Romà, en lloc del Palau de Congressos. Imagineu-vos l’estampa: el sol, el cel, la mar, les bases rugint enfurides a les grades, i a baix, a l’arena política, els gladiadors Carretero i Puigcercós disputant-se el control del partit en una lluita a mort. Això sí, ben untadets amb oli DOP Siurana.

Rivalitat

A Tarragona diuen que Reus és el seu barri comercial. A Reus contesten que Tarragona és el seu barri marítim. A Reus tenen aeroport. A Tarragona, port de mar. A Tarragona diuen que són la capital. A Reus diuen que són capitals. A Tarragona tenen el Nàstic. A Reus, el Reus Deportiu. A Reus tenen el Buenafuente. A Tarragona, l’Oriol Grau. A Tarragona manxen. I a Reus, evidentment, enganxen.

La rivalitat entre les dues ciutats segueix, a dia d’avui, ben viva. Potser perquè estan tan a propet, potser pels aires de la petroquímica o potser pel preu de l’avellana, el cas és que ganxets i pelacanyes es vanten de ser com són i de no ser (“Mai de la vida!”) com són els seus rivals.Això últim no és un fet necessàriament negatiu. És quelcom positiu si se sap gestionar bé. Si serveix per preservar el caràcter autòcton de cadascú i combatre així l’aigualiment cultural que implica la globalització; si ajuda a millorar l’autoestima i desterra actituds victimistes i derrotistes; i si serveix perquè tarragonins i reusencs competeixin per ser els més moderns i no pas els més carrinclons, els més oberts i no pas els que més es miren el melic, els més guapos i no pas els més xavacans, els més solidaris i no pas els que tot ho volen per a ells, els que gasten més bon humor i no pas els més amargats, i per ser millors com a persones i no pas els més bufats, perepunyetes, ninots, estults, rancis, agressius i populistes, aleshores benvinguda sigui la rivalitat.

El japonesam

Reusencs. Reusenques. Ja us feu el càrrec que, el proper 27 d'abril, obre el Gaudí Centre Reus? Ja sabeu què implica això? Sí, en efecte, que la nostra ciutat tindrà un espai on podrem admirar, a través de recreacions virtuals, reproduccions i maquetes a escala l'obra del genial arquitecte ganxet. D'acord, correcte, que suposarà una millora per al casc històric de Reus. Sí, també, que vénen eleccions. Però no és aquí on volia arribar.

Perquè amb l'obertura, per la Mare de Déu de Montserrat, del Gaudí Centre Reus, la nostra ciutat farà un canvi de por. No passaran gaires dies que començarem a veure els primers turistes baixets, d'ulls mic clucs, inquiets, a voltes distrets, i guarnits amb càmeres fotogràfiques i videogràfiques d'última generació. I no gaire més tard serà d'allò més corrent veure el japonesam fent cua, des de sol ixent, per entrar a l'edifici que honrarà la vida i obra del seu idolatrat Gaudí; escoltar exclamacions d'astorament en el seu nadiu i incomprensible llenguatge -almenys per a mi- a cada pas, a cada sala, a cada pis del complex; i esquivar les rierades de nipons que sortiran de la Capsa Gaudiniana en direcció als quatre caps i cantons amb el ferm objectiu d'inventariar la Casa Navàs, la Prioral, les llambordes de la Plaça del Castell, l'escultura del Gaudí adolescent, el Tomb de Ravals, l'estàtua equina del General Prim i, fins i tot, els matolls que hi ha als jardins del Pere Mata.

Prepareu-vos, reusenques. I reusencs.

Articles del diari Aquí

Des de l'abril de 2007 fins al febrer de 2009, vaig escriure articles d'opinió per al diari Aquí, un diari gratuït que es feia aquí, a Reus. Per a mi, a les portes d'editar el meu primer llibre, Oli en un llum, va ser una forma de donar-me a conèixer a Reus i al Camp de Tarragona. Recordo el dia que vaig anar per primera vegada a les oficines que l'Aquí tenia al carrer de Llovera i li vaig proposar al llavors cap de redacció, Joan Carrion, la meva col·laboració. Ens vam entendre a la primera, i pocs dies després enviava el meu primer article, "El japonesam" -que alguns es van pensar que era una nova societat municipal de l'Ajuntament de Reus, segons em va confessar més tard el mateix Carrion.

Vaig deixar d'escriure articles per a l'Aquí, bàsicament, perquè el diari va fer aigües l'últim dia de febrer de 2009. L'herència: uns quants articles lligats al territori del Camp -com sempre he fet en els mitjans locals en els quals he col·laborat- i la coneixença de periodistes com Josep Escaño, Jordi Salvat, Javier Arboledas, Lluís Gonzàlez o la fotògrafa Alba Mariné.
A partir del proper diumenge, doncs, la primera entrega: "El japonesam". Ens llegim!