Música a l'alba

A la ràdio, al matí, hi ha programes que combinen riures i música. L’objectiu? Despertar els oients i fer-los caminar amb bon peu.

Potser per incapacitat de locutors i guionistes, potser perquè, a aquella hora, no sóc gens receptiu, no em fan gràcia. No hi ajuda que sempre sonin les mateixes cançons i l’excés d’anuncis -adotzenats, pesats, uns ancòrdios.

Fins no fa gaire, al cotxe, practicava el zàping radiofònic. Però me’n vaig cansar. Volia substància, varietat i abolir la propaganda. I vaig trobar Tots els matins del món, a Catalunya Música.

I jo que pensava que la música clàssica només era per llegir, escriure i relaxar-se! També era companya de viatge, desvetlladora dels sentits mentre el dia despuntava. Els tossals d’Alcanó, el Cogul i Castelldans, els olivers, les bromes rogents i els horitzons daurats, fins i tot els bonys de la carretera, tenien un altre batec amb les melodies de sempre.

Un matí va sonar Moonlight serenade, a càrrec de la soprano Barbara Hannigan i la Ludwig Orchestra. Delicada. Excepcional. I em vaig sentir com em volia sentir, just al moment que sorgia l’alba.

Una plaça plena de gent

Un diumenge d’agost a la tarda, vam pujar a la Granadella. Al Festival de músicapopular i tradicional catalana, hi actuaven Rafel Sala i Jaume Arnella. Interpretaven aquelles cançons que fa tant temps que viuen entre nosaltres, que ja formen part del paisatge i l’horitzó. Em va sorprendre –i em va fer somriure- una versió de “Les nenes maques al dematí”, adaptada al nou temps plebiscitari.  

A continuació, van actuar Les violines, un grup de xiques que tocaven el violí, el contrabaix, l’acordió i la bateria. La seva música era festívola, polida, plena, de reminiscències celtes. Mentre les escoltàvem, a l’ombra dels arbres de la plaça, semblava que ens trobéssim en un cafè concert.

I allí, en aquella plaça plena de gent, semblava que la pandèmia ja no hi fos. Bevíem una cervesa, picàvem unes patates, saludàvem aquell amic o conegut que feia temps que no ensopegàvem. Semblava que les coses tornessin a ser com abans. Vaig desembolicar-me les mànigues de la camisa i les vaig abaixar fins als canells. A la Granadella, la garbinada bufava més fresca que a Sarroca. Això també era com abans.

Nota: Aquest article apareix al número 563 del quinzenal SomGarrigues (del 17 al 30 de setembre de 2021).

BLUES

BLUES

 

Sentiu la música? És lo ritme de la sequera

Del terròs que es clivella

De les fulles i els troncs que s’arruguen

Del cel que s’escanya, de tanta calor que fot

Del lament del pagès, que aquest any tampoc no farà ametlles.

 

Escolteu la cançó? Parla de la broma plana

De dies de gebre i sutge

De no veure-hi més enllà del nas

D’un paisatge que ha guillat i ja no tornarà.

 

Distingiu les notes? Ara expressen pena

Ara se’n riuen, d’aquesta sort

I ara es conformen

Perquè el secà, l’han fet per a conformar-s’hi.

 

Sentiu lo blues? Batega a les pedres

A tota bèstia que campa aquesta terra

En un revolt del camí

I en la nit estrellada.

Miquel del Roig

El vaig entrevistar per a Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l’Ebre. I em va quedar el cuquet de veure’l en directe, per comprovar si era cert que connectava tant amb el públic.

Tres anys i mig després, en el marc del Festival de la Granadella de Música Popular i Tradicional Catalana, vaig assistir a una actuació del Miquel del Roig. He de confessar que va superar amb escreix les meves expectatives. Però, per a la majoria dels que eren a la plaça, els quals no n’havien sentit a parlar mai, va ser tota una revelació. De cop i volta, un calero se’ls plantava davant, armat només amb la veu i la guitarra, i encadenava dues hores ininterrompudes de popurrís amb èxits dels anys 60 fins avui. Vaig veure el jovent entregat, ballant les coreografies associades a cada cançó i completant les estrofes que el Miquel deixava –a propòsit- inacabades.

Si fos un futbolista, el Miquel jugaria bé en totes les posicions. Si fos un cotxe, seria allò que en diuen fiable. Ell solet aixeca la gent de la cadira, l’arrenca de la barra, l’atreu davant de l’escenari i la fa ballar al so que toca. Imprimeix un ritme intens i constant, no permet que la concurrència s’avorreixi. Sap el que agrada, perquè s’hi fixa, perquè està al dia, perquè baixa al cafè i escolta les preocupacions de la tribu. El Miquel és un mestre, i no només per als músics.

Nota: Aquest article apareix al número 484 del quinzenal SomGarrigues (del 7 al 20 de setembre de 2018) 

Indis i pistolers

INDIS I PISTOLERS

Rodola una parrella borda

Un revolví aixeca el guaret

Un escamot d’indis s’embosca

en serra de roca i romer.

Los pistolers ordeixen un pla

I disposen dues esquadres

Cadascuna fendirà un flanc

Amb una tempesta de bales.

Uns i altres peixen los enginys

Revòlvers d’ametller i auliver

Escopetes de figuera i pi

Fletxes de foc, espetecs de verb.

Parapetats rera les pedres

Ajupits sota les espigues

A l’abric de pletes i eres

Sotjant masos, corrals i espones.

S’ericen les plomes dels síoux

Una ginesta s’ha bellugat

Lo vent? Una rabosa? Un truc?

Un signe i comença el combat.

M'ho puc imaginar (Safarejos de Sarroca)

Quan jo era petit, los safarejos de Sarroca ja no es feien servir. Hi havia herbotes, i mos hi amagàvem, era la nostra trinxera quan jugàvem a pistolers i indis. Era un lloc per a les confidències, los plans secrets i potser per als festejos, perquè quedaven avorats i amagats –on ara hi ha aquesta tanca, fa uns anys hi havia una paret.

Llavors, ni me les imaginava, les rentades que es van fer aquí. Prou fenya tenia a jugar, a divertir-me, a descobrir tresors, a gaudir del moment. És ara, que em pregunto les històries que van passar als safarejos, i que les pregunto, i que me les imagino. Perquè jo no les vaig viure, i és això l’únic que puc fer: imaginar.

Me puc imaginar los safarejos plens de dones. Perquè, aquí, rentar la roba era cosa de dones. Petites i grans; solteres, casades i viudes, pobres i més pobres. Me puc imaginar que, a l’hivern, aquí hi devia fer molt fred. Al matí, quan lo sol encara no s’havia alçat prou, o a la tarda, quan s’amagava darrera de Ca la Senyora, l’aigua devia congelar los dits, esquerdar les mans, malmetre les esquenes. Me puc imaginar quan bufava la tramuntana o quan hi havia la broma plana. Me puc imaginar que, per combatre aquests elements, les dones portaven galledes d’aigua calenta, bullenta, de casa. Me puc imaginar com hi deixondien los dits, les mans, com estovaven i desfeien lo sabó de casa. Me puc imaginar que, si els queia lo sabó a l’aigua, anaven a l’Arrabal, a Cal Trompa, agafaven unes burxes i pescaven lo sabó, punxant-lo.

Me puc imaginar los safarejos com a punt de trobada. Com a lloc de reunió i convivència. Me puc imaginar que aquí es feia poble, família, amistat. No em costa gaire imaginar que aquí s’ajudava. I no només a rentar.

Me puc imaginar, en aquell safareig de la punta, com les dones rentaven la roba dels morts. O com rentaven, al safareig de l’altra punta, los borrassos de roba del collir aulives. Me puc imaginar aquests safarejos plens d’aigua –per cert, heu pensat, algun dia, a omplir-los?-, i les cançons, i les tardes de quasi estiu com aquesta, i algun nen o nena remullant-s’hi per esbandir la calor.

I me puc imaginar les dones de Sarroca treballant al safareig i fent allò que se’n diu safareig. I m’ho puc imaginar perquè tampoc és tan diferent del que fan les dones d’avui en dia, i perquè és bastant, bastant menys del que fan, sobretot, los homes d’avui en dia.

Moltes gràcies. 

Llegit el 20 de maig de 2017, als Safarejos de Sarroca de Lleida, en un acte organitzat per l'Associació la Guardieta, amb la col·laboració de l'Ajuntament de Sarroca i la intervenció artística de la muralista Txus Montejano i la lectura dramatitzada del grup de teatre dirigit per Maite Ojer.

La truita dels quatre elements

LA TRUITA DELS QUATRE ELEMENTS

Del Gran Mestre vaig aprendre

Que la truita més rodona

Porta carxofa i all tendre

Fava i espàrrec d’espona.

All tendre, flairós i cremós

Ets l’ànima de la truita

Relligues los quatre sabors

Bategues de punta a punta.

Carxofa dolça i sensible

Simfonia que enamora

La boca és mar de saliva

A la llengua, pessigolles.

Fava flonja, amb tavella

Contrapunt de bell cruixir

Pasta densa, té corpenta

Brollador de vent mesquí.

Espàrrec esvelt i espigat

Palmó de marge i obaga

Gaiato polit i mudat

Sermó de truita sagrada.

La crida

LA CRIDA

L’altaveu no rega fi

La sardana s’enrogalla

I amb prou feines pots sentir

Què despatxen a la plaça.

-Samarres i pijames

Sostenidors i mitjons

Mitges, calces i faixes

Espartenyes i calçons.

-Ganivets i davantals

Paelles i cassoles

Fustes, ferros i capçals

Tupins i carmanyoles.

-Abadejo i calamar

Sípia, lluç i sardina

Llangostí i escamarlà

Seitó, rap i tonyina.

I quan no hi ha cap marxant

L’agutzil encerta a dir

Que podeu venir aquí

A pagar la festa gran.

Jaume

JAUME

Més que un amic, quasi de sang

Tinc tants records de tu, amb tu, per tu

Que no em caben a les mans.

Sempre que et veia, hi havia gresca

Una cassola o una paella

Crits i rialles, cacera i pesca

Homes i dones, grans i canalla.

Al final del setè dia

A Montoliu o Sarroca

Nostra tribu es reunia

Amb molta gana o poca.

L’oncle Prim canta la jota

La Tresita capgira el món

La Roser omple la copa

I l’Ignasi, el gel que es fon.

Mentrestant, el Jaume i jo

Per la Roseret perseguits

Acabem a damunt del llit

I encetem, altre cop, el joc.

Compro una casa, vaig a la presó

Emulo gestes de Napoleó

Mon monopoli no té parió

Valoro el risc de creuar el Rubicó.

Arriba el temps de l’auliva

Els grans treballen, xerren, couen

I el Jaume, ànima furtiva

Em diu que fugim, que no ens ouen.

Ens endinsàvem a la garriga

Cames lleugeres, sense fatiga

Obríem senders, trescàvem la serra

Des del cim, contemplàvem la terra.

De retorn a la borrassa

Els pares ens advertien

Que n’havia prou i massa

No escoltàvem: mig sentíem.  

Creixíem gràcies a la mort

Del raïm que transmuta en vi

Del porc que traspassa la cort

Del tord tendre, oliós i fi.

Divendres sant, prohibit menjar carn

Prims i Xenxis obeeixen la llei

Condueixen la processó al Baix Camp

I preguen davant un plat ple de peix.

Amb el Jaume, arraso el pa

I esgoto la salsera

Quan serveixen el calamar

Som en plena fartanera.

Cambrils, barques i sàrcies

Poc sol i volubilitat

Corredisses, passejades

Algú tornarà refredat.

A mesura que ens fem homes

Canviem família per dones

Adquirim una altra gana

Que, en fi, és la que mana.

I t’avies a un altre paisatge

A l’arbre on nies, piulen estrany

Si volem veure’t, és llarg viatge

Des de Ponent fins al Pla de l’Estany.

Però algú va inventar el calendari

I algú altre lo va saber aprofitar

Celebrant festes d’aniversari

Amb amics, amb parents, amb vi i menjar.

Totes i tots, ara i aquí

El Jaume volem honorar

I que tornis a ser com ahir

I que siguis així fins demà.

Cançó de Sarroca

CANÇÓ DE SARROCA

Sarroca la lloca

Un poble petit

Les xiques boniques

Se pixen al llit

Sarroca la lloca

Un terme molt sec

Les gralles cridaires

Afinen lo bec.

Sarroca la lloca

País d’oli nou

Los nassos inspira

A les goles cou.

Sarroca la lloca

Gelor i calor

Les bromes espesses

I la xafogor.

Sarroca la lloca

Lo poble que tinc

Amics i família

La terra d’on vinc.

Queen i Freddie Mercury

L'estiu de 1986 tenia 10 anys. Passejava pels volts del Camp Nou amb la tia Teresina i l'oncle Bosch. De sobte, vaig veure una cuada de gent. Cabells llargs, samarretes sense mànigues... Vaig esbrinar que assistien al concert de Queen.

Tres anys més tard, vaig comprar-me el meu primer casset. Es deia "The miracle", de Queen. El vaig escoltar tantes vegades que no sé com no es va trencar la cinta -la conservo com una relíquia! Sempre em deia que, quan fos més gran, un dels concerts que no m'havia de perdre de cap manera havia de ser el de Queen.

Però no va poder ser. Tal dia com avui, fa 25 anys, va morir Freddie Mercury, l'artista a qui més he admirat. I jo em vaig quedar sense poder anar de concert. Què hi farem!

PD: Anys més tard, a primer de carrera, van organitzar un concert a la Vila Universitària de Bellaterra. Un grup de versions va encadenar 5, 10, 15 versions seguides de Queen. I jo vaig xalar com si hagués anat al concert que no vaig poder anar mai.

Garriguenca

Un dissabte de final d’estiu, a Torrebesses, vaig participar a la Ruta Poètica Emili Pujol, en el marc de les Jornades Europees del Patrimoni. Vaig recitar poesies del músic i escriptor nascut a la Granadella i també meves. Des del Centre de la Pedra Seca fins a l’Església Nova, passant per l’Església de Sant Salvador, el Museu Josep Jané Periu, Casa Gort i Casa Oró, evocàrem els masos de volta, els trossos d’ametllers i olivers, l’aigua de la pluja i les festes que es fan i es desfan.

“Les pedres escantonades/ llises pels quatre costats/ a vista, ben col·locades/ sens escletxes ni forats”, escriu Emili Pujol a L’espona. ”Velles ruïnes dels jorns de ma infantesa/ Pedres brunyides pel sol de tots els temps/ Tàpies rogenques que fóreu fortalesa/ Contra l’embat furiós de tots els elements”, composa el guitarrista a El mas, en homenatge al Mas de Janet.

Els versos d’Emili Pujol encara s’afiguren en el nostre paisatge. Tot i els molins de vent i el canal Segarra-Garrigues, la pedra seca, els olivers i els ametllers salten a la vista. Una raconada de pins o un pou amb aigua són, si fa no fa, els mateixos de cinquanta o cent anys enrere. Hi ha coses que, per sobre de nosaltres, es mantenen, perduren, ens dominen. L’una és el paisatge, que ens sobreviurà. I l’altra és la inestroncable dèria de cantar el paisatge, que també ens sobreviurà. 

Nota: aquest article apareix al número 433 del quinzenal SomGarrigues (del 23 de setembre al 6 d'octubre de 2016).

Amor particular

Feia molt temps que no ens trobàvem. Massa. Però, abans i tot de seure a taula, tornàvem a ser els estudiants de Ciències Polítiques i Sociologia de fa vint anys.

Vam exposar quins camins ens havien dut a aquell sopar i quins camins s’obrien a davant nostre. Si havíem rodat el món o si havíem tornat al Born. Si per ventura ens hauríem imaginat mai, quan estudiàvem a l’Autònoma, què faríem tot allò que hem acabat fent.

Vam parlar de política, el nostre amor particular, però tampoc gaire. Perquè ara hi havia espai per a la família –amb fills o sense-, els monòlegs, la literatura, la música, la teca i el vi. Van aparèixer els professors de la facultat, però no per parlar de Teoria i Ciència Política, sinó com a font inestroncable d’anècdotes i somriures. Vam recordar els politòlegs i sociòlegs que no havien pogut acudir, i ens vam prometre que acudirien a la propera trobada.

Havien passat vint anys i tornàvem a tenir vint anys. La carrera no era el nostre passat: era el nostre present.

I en aquest present vivim.

Sóc terrista

El Ros de la Guita m’explica que, quan els mariners del Serrallo es volen faltar, exclamen: “Calla, terrista. Que ets un terrista!” Terrista, admirable definició: significa tot hom que no és pescador. Un mot clar, senzill, precís.

Durant dos anys, he après paraules com aquesta recorrent el litoral sud de Catalunya, de Calafell a les Cases d’Alcanar, passant per Torredembarra, Altafulla, Tarragona, Vila-seca, Salou, Cambrils, l’Ametlla de Mar, l’Ampolla, Deltebre i Sant Carles de la Ràpita. Hi he entrevistat pescadors i gent vinculada a la mar per a un nou llibre, Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l’Ebre. Ha estat una experiència rica, sorprenent, emotiva i sobretot molt entretinguda.

Allò que he tingut clar, escrivint aquest llibre, és que, segons la nomenclatura del Ros, sóc un terrista de cap a peus. Això no ho canviarem pas. I que havia de fer un llibre de la gent de la mar per a la gent de la mar, sí, però també per als terristes. Perquè vegin que, més enllà de les barques recreatives, l’escuma de la platja, el rom cremat i les havaneres, hi ha una professió dura, perillosa, desagraïda i en perill d’extinció. 

Jo, ara, la mar me la miro d'una altra manera. Només us diré que, quan arribo a un poble coster, sempre he d'acabar a frec de les barques dels pescadors. I si puc tocar les sàrsies esteses a terra, millor.

Nota: Aquest article apareix al número 404 del quinzenal SomGarrigues (del 14 al 27 d'agost de 2015)

Interseccions i relleus

Interseccions és un llibre de relleus, una cursa de relleus. Els personatges de cada historia tenen un vincleamb la historia d’abans i la de després. Els personatges es passen el testimoni de l’un a l’altre, en una cursa de vint capítols que dóna la volta a l’estadi del llibre. 
Els protagonistes són joves i vells, homes i dones, cantants, periodistes, advocats, funcionaris, escriptors, jubilats, mestres, repartidors de pizzes, dependents de comerç, futbolistes i ballarines.Tots tenen un punt de tristesa a la mirada, al pensament, al cor. Poden ser personatges molt lluminosos, però tots tenen les seves ombres. Precisament, l’Eduard, quan descriu els paisatges, en la seva majoria paisatges urbans, extreu aquests clarobscurs de l’interior dels personatges i els pinta al cel o als carrers de la ciutat. Com en una pintura de Rembrandt, un feix de llum travessa un cel fosc, o un fanal il·lumina pobrament un carreró. 
L’Eduard, gran lector com és, homenatja al seu llibre els escriptors que l’han marcat: Julio Cortázar, William Faulkner, Walt Whitman i Joan Vinyoli. També homenatja els llibres i l’escriptura. Especialment brillants són els capítols 7 i 8, Es moment i El passeig, respectivament, en què parla del rerafons de l’escriptura. Fulls amb versos rebregats, ampolles de vi, esperes infructuoses… En aquests capítols, un hi troba frases com “Fa tants anys i tan poc temps enrere”. Frases que podrien ser versos, perquè resumeixen, en poques paraules, móns sencers. 
A Interseccions hi ha amor, mort, amistat, infidelitat i fidelitat, música i futbol, passat i present,seny i rauxa, records i somnis, quedar-se o marxar, afrontar o fugir. Però també hi ha molt, i això s’ha de subratllar bé, hi ha molt Eduard. Hi surt el Barça, i com no podia ser d’una altra manera, Messi. Per un culer com tu, suposo que deuria ser irreprimible, la temptació de fer aparèixer el nostre millor futbolista de tots els temps. Relacionat amb Messi, de tant en tant treu el cap l’imaginari argentí, ja sigui en forma de tango o de referències a la dictadura dels anys 70 i 80. Suposo que aquesta temptació també deu ser irreprimible, tenint en compte l’ascendència argentina de part de la teva família. També surt algun personatge que arriba d’hora a la feina, ben d’hora ben d’hora ben d’hora, que diría aquell. La qual cosa és molt de l’Eduard. I hi surt un director d’otegé, com l’Eduard, però no tan bo com l’Eduard, deixem-ho així…  
Interseccions és, com deia al principi, un llibre de relleus. I és, també, un llibre amb relleus. Relleus en el paisatge, relleus a la sortida o la posta de sol, relleus als carrers de les ciutats que apareixen als diversos capítols, i relleus en els mateixos personatges. Potser aquests relleus apareixen perquè són personatges pensatius, que donen molts tombs a les coses, que es pregunten què hauria passat si haguessin fet o no haguessin fet aquella cosa en concret. No són personatges plans, són gent amb substància, gent que pensa i fa pensar. 
Per tant, si voleu una lectura amena, àgil, planera, amb substància i que faci pensar, heu de llegar Interseccions. Hi ha vint relats, però si us hi fixeu bé, si pareu atenció, dins de cada relat, a cada paràgraf, o a cada frase, n’hi ha molts més.

Lo gitano blanc

En els temps que corren, és difícil vendre llibres. I penses que hauries d’escriure lo que agrada, o escriure millor, o simplement, plegar d’escriure. Però apareix un escriptor que es reinventa i va un pas més enllà, i penses que no tot està fet. Que tot és possible.

A Amposta, a les Jornades de les Lletres Ebrenques, va actuar Lo gitano blanc, un grup de rumba ebrenca de Flix. L’esquer del grup és l’escriptor Andreu Carranza, que figura un gitano que ven melons a la carretera, i al qual li desapareix, per art de màgia, la fragoneta. Buscant la fragoneta, l’Andreu revisita textos d’ebrencs il·lustres com Moncada, Bladé, Arbó o Vergés.

La veritat, l’Andreu no canta gaire. I tocar, lo que es diu tocar, tampoc. La guitarra, l’ampolla d’anís –buida- i una canya badada. Però no cal. Perquè d’això, ja se’n cuiden els bons músics que l’acompanyen. L’Andreu pot ser un baliga-balaga, però també és un home savi. I els savis saben que, allò que no dominen, ho han de cedir als que ho dominen.

Seguirem Lo gitano blanc. Amb fragoneta o sense.

Nota: Aquest article apareix al número 358 del quinzenal SomGarrigues (del 8 al 21 de novembrede 2013)